L'atac del PP i Ciutadans contra el Codi de Consum és un nou i intolerable capítol del projecte de certs sectors polítics per perpetrar contra el català una operació que només té una manera d'anomenar-se: genocidi lingüístic. L'intent legalista d'arraconar un cop més un idioma perseguit durant centúries i de manera especialment cruel durant bona part del segle XX és una perversa maniobra per intentar debilitar el pes social d'un idioma que si avui malda per sobreviure en un entorn hostil és per culpa d'una marginació i persecució històrica indiscutible i objectiva.
El Codi de Consum no fa res més que protegir els drets lingüístics dels catalanoparlants. I ho fa des d'un respecte escrupolós als drets dels ciutadans que utilitzen l'altra llengua oficial a Catalunya. La barra que té la senyora Alícia Sánchez-Camacho quan diu que la normativa “afecta directament la llibertat” només pot sorgir d'una ment cínica i de la perversió política més recargolada. Precisament és aquesta norma la que permetrà als ciutadans de Catalunya utilitzar la seva llengua amb normalitat en les relacions amb les empreses, cosa que fins ara no podien fer, discriminats com estaven en favor del castellà.
Els defensors del castellà a Catalunya han de ficar-se al cap, d'una vegada, que en aquest país ha de ser possible relacionar-se en llengua catalana sense topar amb la ignorància o la deixadesa d'altres ciutadans, la ignorància o la deixadesa dels quals estiguin protegides per la llei espanyola. Si en aquest país hi ha dues llengües oficials, tothom ha de dominar-les de la mateixa manera per tal que tothom pugui emprar la que vulgui, una cosa que no passarà mentre algú a Catalunya pugui dir que no entén el català i quedar-se tan ample. L'ofensiva contra el Codi de Consum ha estat un altre pas, un pas més, per dinamitar la convivència lingüística a Catalunya atacant la llengua més dèbil des de la prepotència, la mentida i immundícia política més intolerable.
FLAIXOS D'ACTUALITAT
Butlletí de la Secretaria de Política Lingüística
Número 57, 28 de juliol del 2010
http://www6.gencat.cat/llengcat/Flaixos_57/www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.08f45c9e3857090e3285bdb1b0c0e1a0/index88fa.html
Número 58, 16 de setembre del 2010
| Referència | 111207 |
| Dies | Del 21 d'octubre al 14 d'abril. Dijous. De 16:00 a 20:00 |
| Lloc | Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya |
| Total hores | 100 |
| Preu | col·legiats, 300,00 euros; no col·legiats 300,00 euros |
| Places | 18 |
| Inscripció | |
L'objectiu del curs és capacitar l'alumne per a poder presentar-se a la prova oficial que convoca la Secretaria de Política Lingüística.
Metodologia:
Sessions taller (revisió i aprofundiment de la normativa en els diversos plans de la llengua i criteris de redacció i estil). Preparació de treballs (redaccions, dialectes, anàlisi sintàctica, català antic, història de la literatura, registres...).
Llibre de treball complementari: EAPC. Llengua catalana. Material didàctic per a cursos de nivell D (es pot adquirir a la Llibreria de la Generalitat: el personal funcionari el podrà adquirir amb descompte).
Rafa Xambó: «El País Valencià és molt caníbal amb els seus artistes»
Rafa Xambó (Algemesí, 1954) ha sigut el triomfador dels Premis Ovidi lliurats el dimecres. Ha obtingut els guardons al Millor Disc de Cantautor («Andanes») i el de Millor Lletra (per «A Glasgow»). El disc és fruit d´un exili acadèmic de nou mesos a la Universitat de Glasgow.
Paco Cerdà
En primer lloc, l´enhorabona.
Moltes
gràcies.
I
ara, els dubtes. On s´ha deixat la Fusteria?
En l´anterior disc ja
no m´acompanyava
No, però jo em referisc a tot l´aparell ideològic de
Joan Fuster que s´ha quedat al marge en aquest disc intimista. És un exili
interior?
Sí, ha sigut un exili exterior, perquè físicament me n´he
anat a Glasgow nou mesos, i interior també. Aquesta vegada he preferit tractar
els temes reivindicatius als diaris i als llibres en els que jo em projecte
com a sociòleg i intel·lectual, i així fer un disc més poètic, més intimista,
més de mi.
Així és el nou Xambó?
Xambó és eixe i
també el que va publicar Panflets anacrònics amb un grapat d´articles sobre la
devastació d´aquest país. Tots eixos són Xambó.
Què ha vist des de l´andana de Glasgow?
La primera cosa que he sentit és una sensació de benestar, per allò de la distància. Jo ja tinc mig segle i m´he deixat la pell en aquest país. Ara he pogut mirar-lo de lluny i comprovar com de mal estem considerades algunes persones a València pel simple fet de ser d´ací. He vist que el País Valencià és molt caníbal amb la seua gent. I això és un exemple de provincianisme.
I
amb els seus artistes?
Amb els artistes sobretot. Només cal repassar
la nòmina dels que han hagut d´anar-se´n. És molt difícil fer una carrera
artística a València.
I
més en valencià
I més en valencià, sí, perquè cal desintoxicar-se
de les manies persecutòries de la societat valenciana i dels nostres
dirigents.
I
com ha vist la Comunitat Valenciana des de l´andana escocesa?
He
vist un país molt cutre.
Per què?
Mira: quan només portava dos
mesos a Glasgow, va esclatar l´escàndol de les dietes dels polítics. Van caure
14 ministres britànics sense que feren falta jutges, fiscals ni obertura de
judicis. En comparació, la nostra cultura política està molt endarrerida i la
capacitat de pressió de la nostra opinió pública, si és que existeix, és molt
feble.
I
com veu el panorama cultural?
D´una banda, estem en un moment
magnífic pel que fa a la varietat, el nombre i la qualitat dels músics. Però per
contra, mira el meu cas: he fet quatre discos i acabe de guanyar dos premis
Ovidi, però no he eixit mai a la televisió pública. És al·lucinant que els
mitjans de comunicació públics, que haurien de ser els primers en promocionar la
llengua i l´art fet a casa nostra, ens ignoren, i siga més fàcil escoltar música
en valencià en els mitjans catalans o fins i tot a Ràdio 3.
Això és més que cutre
Sí, és vergonyós.
Afortunadament, els mitjans privats ens fan més cas cada vegada.
Fent d´advocat del dimoni, què diria a tots aquells
que els acusen de victimistes?
Que no han escoltat la música en
valencià dels últims anys i que ignoren del que parlen. Qui diu que «eso de la
música en valenciano es muy folclórico», no s´ha enterat de res. Ací es fa rock,
pop, folk, cançó d´autor
I el problema de què la música siga en valencià només
la tenen alguns valencians. Fora no existeix, i jo ho he comprovat actuant a
Londres. Això és un ridícul que també prové del provincianisme.
Amb «Andanes» ha crescut en varietat de ritmes i
estils.
Aquest disc és el resultat d´un procés de maduració musical
lògic. Al solatge que en la meua formació musical han jugat la tradició de la
Nova Cançó i la tradició anglosaxona de pop-rock, he sumat ara la meua
aproximació al jazz, la bossa nova o la cançó francesa. I així han eixit les
cançons: una barreja de gèneres difícils de definir en molts casos.
Alguns diuen que és el Leonard Cohen valencià
Sí, i altres que Lou Reed [bromeja]. Però jo només procure fer
bones cançons que ajuden a il·luminar la vida de les persones i a comprendre el
món. No sóc més que Rafa Xambó, de la Ribera.