InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 355 (dimecres 15/09/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Montserrat Cortès i Colomé - Universitats catalanes
 
2) Albert Pla Nualart - Català a la terrasseta (19, 20, 26 i 27 d'agost)
 
3) David Paloma - Som deu milions (Ressenya del llibre Torcebraç entre dues cultures de Rosa Calafat Vila)
 
 
5) Albert Branchadell - La lengua sentenciada
 
 
 
 
 
1)
 

Universitats catalanes

 

El febrer de 2003 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei d'Universitats de Catalunya. El primer apartat de l'article 6 hi diu “El català és la llengua pròpia de les universitats de Catalunya i, per tant, és la llengua d'ús normal de llurs activitats”. L'apartat 4 d'aquest article preveu que les universitats han de garantir que els professors universitaris les coneguin “d'acord amb les exigències de llurs tasques acadèmiques”. Afegeix aquest apartat que “el Govern, d'acord amb la normativa vigent i mitjançant el Consell Interuniversitari de Catalunya, ha de garantir que en els processos de selecció, d'accés i d'avaluació es concreti el dit coneixement suficient”. Fa set anys que es va aprovar aquesta llei i fa set anys que les universitats estem esperant el decret que desenvolupi l'esmentat apartat 4.

 

Mentrestant, el nombre de professors estrangers ha anat en augment i cada vegada rebem més alumnes de mobilitat (procedents de països europeus, de llatinoamèrica i del mateix estat espanyol), els quals saben, poc o molt, el castellà, però gens el català. Els Serveis Lingüístics de les universitats catalanes, recollint el mandat del Parlament, han generat un nombre ingent de recursos i de programes d'acollida per tal de facilitar que tots ells poguessin entendre i parlar la llengua pròpia de la universitat. I cal dir que molts s'hi acullen.

 

Amb tot, el decret encara no s'ha desenvolupat. Els actuals rectors d'algunes universitats catalanes volen impedir que els professors fixos de nova contractació hagin d'acreditar el coneixement del català quan es presenten a concursos públics. Raó? Que es frenaria la captació de “cervells”.

 

Precisament aquest argument és inadmissible quan es parla d'universitats per dues premisses que són inqüestionables. La primera és que les universitats són centres de creació i de difusió de coneixements. Per definició, doncs, els centres de formació superior han de voler comptar amb professionals que tinguin com a objectiu el saber. La segona premissa és que les llengües són formes de coneixement –i no només mitjans de comunicació com, de vegades, se'ns ha intentat fer creure–. Per tant, seria un contrasentit que les universitats acollissin persones que no estiguessin disposades a aprendre la llengua pròpia de la terra on han d'exercir i formar els futurs professionals. A les universitats, no hi poden tenir cabuda aquells qui neguen una part del saber.

 

El 29 de desembre del 2006 Joan Solà publicava un article al diari Avui titulat “Plantem cara” en què demanava al govern de la Generalitat de Catalunya, i també a les entitats acadèmiques, que reaccionessin i defensessin la llengua. Tres anys més tard, no només no hem avançat, sinó que, en l'àmbit de l'ensenyament superior, hem reculat. El projecte de decret el que fa set anys que esperem no contempla que s'acrediti el coneixement de la llengua pròpia. Fins aquí és on han arribat el tripartit i les universitats, malgrat que algunes –com ara la Universitat de Barcelona– fa anys que apliquen l'encàrrec del Parlament, i amb tota normalitat.

 

Sr. Huguet, Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Sr. Joan Majó, Comissionat per a Universitats i Recerca, Srs. rectors de les universitats catalanes, no ens facin combregar amb rodes de molí.

 

Montserrat Cortès i Colomé

Universitat de Barcelona

Professora de la UB. Facultat de Psicologia

 
 
2)
 
Català a la terrasseta
(19, 20, 26 i 27 d'agost)

Albert Pla Nualart / Filòleg

 

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 40, dijous 19 d'agost del 2010
 

El o li deixo triar?

En una perífrasi tenim dos verbs enganxats que funcionen com un de sol. N'hi ha de moltes menes. A “Puc arribar tard” els dos verbs tenen el mateix subjecte: jo puc i jo arribo. A “Em fan llegir”, en canvi: ells fan i jo llegeixo. I el dubte ve quan qui llegeix és ell. Diem “El fan llegir” però “Li fan llegir el diari”. Per què el passa a li? Com ja he dit, la perífrasi funciona com un sol verb, i un verb només pot tenir un OD. Si no n'hi ha cap, el subjecte de l'infinitiu fa d'OD (el), però si ja n'hi ha un (el diari), no li queda més remei que ser OI (li). Això explica, per exemple, que “li deixi triar el color” però “el deixi triar entre dos colors”.

En base a

Alguna cosa té la locució en base a que, tot i ser condemnada per la RAE, no sols triomfa en castellà sinó que se'ns encomana. Els lingüistes espanyols s'han cansat d'explicar que con base en o sobre la base de tenen lògica i sentit, però en base a no s'aguanta per enlloc. En català, canviar-la per basant-se en o a partir de permet sortir del pas. Hi ha quasi unanimitat a condemnar-la. Però, curiosament, algú que sol filar molt prim, Josep Ruaix, la defensa afirmant que s'ha creat per necessitats expressives. Basant-se en (o en base a) aquest argument, Ruaix podria defensar moltes coses que condemna, i és que en la correcció, agradi o no, hi ha un cert marge d'arbitrarietat.

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 40, divendres 20 d'agost del 2010
 

La prova del cotó

Ara que a la terrasseta ja refresca farem una prova per avaluar si teniu el català més o menys interferit. Consisteix en el següent: quan el castellà cobreix amb un sol mot un significat que en català es reparteix entre dos, comproveu que, quan cal, feu servir el mot que només té el català. Comproveu, per tant, que res no se us menja gens, ni el treball se us menja la feina, ni la caixa la capsa, ni la grassa el greix. I ara que ja esteu tranquils creient que heu superat la prova, mireu el títol i veureu que, segurament, en cap moment heu sigut conscients que el cotó se us hi ha menjat el cotó fluix.
 
Vaivé i alts i baixos

I per què cotó fluix i no cotofluix? No hi ha cap raó de pes. Un grup de mots lexicalitzat de vegades se solda i d'altres no. I algun cop la norma canvia: el curt circuit ha passat a ser curtcircuit. Això també altera la formació del plural: abans era curts circuits i ara curtcircuits. Un cas curiós són els compostos amb una i al mig. N'hi ha de soldats: capicua, vaivé. Amb guionet: estira-i-arronsa, blanc-i-blau. I de lliures: alts i baixos, punt i coma. Els soldats i amb guionet fan el plural només pel final (vaivens i estira-i-arronses), mentre que els lliures fan dos plurals (punts i comes). En castellà tenen altibajos i això fa que alguns pateixin uns altibaixos tan comprensibles com, almenys de moment, poc catalans.

 
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 44, dijous 26 d'agost del 2010
 

“Piqué és al terra”

Ho vaig sentir l'altre dia a l'excel·lent transmissió de RAC 1. I sento mares que diuen als nens: “Cull això del terra”, “Aixeca't del terra”. El suelo castellà és el terra català: “He fregat el terra”, “Canviaré el terra del lavabo”, però com també passa amb altres locatius, perd l'article quan té valor adverbial. Igual que “Tienes el plato en la mesa” és “Tens el plat a taula” o “Ha ido al mercado” és “Ha anat a plaça”, les coses que ells recogen del suelo nosaltres les collim de terra. I com que les desgràcies no vénen mai soles, els addictes al terra normalment s'hi cauen, s'hi llancen i s'hi arrastren en lloc de caure-hi, tirar-s'hi i arrossegar-s'hi, i encara hem fet sort si ho diuen amb hi.

Cull, recull i plega

Perquè rumiant-hi bé, el que he sentit dir és “recull això del terra”. I és que recollir se'ns menja collir reforçat per recoger. Un paper més aviat s'hauria de collir de terra, com es cull una flor, una fruita o una planta. La dita “El que siembra recoge” és, en català, “Qui sembra cull”. No dic que aquí recull sigui incorrecte; el que dic és que, per pressió del castellà, ha passat de ser l'opció marginal a ser la majoritària. En alguns dialectes, però, per exemple el del Camp de Tarragona, es cull el que hi ha a l'arbre i es plega el que hi ha a terra. I així et pots passar una tarda collint cireres i plegant avellanes.


Article publicat en el diari AVUI, pàgina 40, divendres 27 d'agost del 2010
 
Gitano o rom?

Segons la RAE i el GDLC, gitano és el membre d'una ètnia però també qui enganya i estafa. El numeret que Sarkozy va muntar fa uns dies a Lió ha permès constatar que els titulars dels mitjans anglesos, francesos, italians i alemanys diuen romani, roms, rom i roma als que, als titulars d'aquí, són gitanos. Mentre que gitano és un exònim i deriva d'egipcià (per la falsa creença que venien d'Egipte), roma és un endònim (és com s'autoanomenen) que vol dir homes en romaní. Quan un nom està connotat negativament, es pot optar per canviar-lo per un de més neutre. En els mitjans de nord enllà els termes gypsies, tsiganes, zingari o zigeuner només apareixen, en tot cas, com a sinònim secundari. Però decidir quan un nom ja no és prou neutre per ser informatiu és quasi tan difícil com saber si s'ha de mantenir o eliminar del diccionari el seu sentit pejoratiu. Resulta curiós que el DIEC l'hagi eliminat de gitano i mantingui l'accepció usurer per a jueu, i que la RAE faci just el contrari. Un diccionari, però, ha de servir per a textos de tota mena i de totes les èpoques. Ha de permetre entendre per què a Pujol se li va escapar que apujar preus pels Jocs era “una mica gitano”. Ha de fer un retrat fidedigne de la llengua: que no és ni puritana ni políticament correcta. I pel que fa a l'ús de gitano o rom són els portaveus de la mateixa ètnia els que ens han de dir què els fa sentir més còmodes i els pot ajudar més a derrotar els prejudicis.

 

3)
 
Publicat en el número 2003 de la revista Presència (18 de juliol del 2010)
 

«Torcebraç entre dues cultures»

Autora: 

Editorial: Institut d'Estudis Catalans, Càtedra UNESCO de Llengües i Educació

Pàgines: 209

PVP: 24 euros

 

 

L'autora exemplifica propòsits i despropòsits de la comunitat lingüística catalana 

Rosa Calafat veu la situació de la llengua catalana com una pugna ideològica entre Espanya i els Països Catalans.

 

 

Som deu milions

 

 

La Càtedra UNESCO de Llengües i Educació de l'Institut d'Estudis Catalans publica un assaig farcit d'exemples, de citacions i d'experiències que la lingüista Rosa Calafat aporta amb la intenció de destapar alguns condicionants que afecten la cultura catalana. Sens dubte és un inconvenient que el títol de l'obra, amb subtítol inclòs, no aclareixi quines són les dues cultures que mantenen el torcebraç, és a dir, la nació espanyola i la nació catalana. Però l'autora, que sap presentar els continguts de manera clara, ho descobreix aviat. Hi ajuda una estructura tripartida, amb dedicació primer al reflex de la comunitat lingüística catalana en els mitjans de comunicació, després a la projecció acomplexada de la cultura (catalana) i, finalment, a una història oficial que descriu noms i fets des d'una òptica singular. En aquest sentit, és contundent la comparació de continguts en alguns llibres de text de primària: Calafat demostra amb detalls la voluntat de fragmentar el català, amb “reduccionisme lèxic, minva territorial i subordinació cultural”, i denuncia un hispanocentrisme demolidor. Pel que fa a l'ús de la llengua en els mitjans de comunicació, l'autora critica els castellanismes d'El Periódico i de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. No se n'escapa tampoc el corrector de l'Avui, Albert Pla. Diu Calafat que “fer fàcil el català vol dir majoritàriament no complicar l'existència als castellanoparlants”. Calafat excel·leix en general en la presentació de casos. Malgrat tot, a parer meu els falta una costura acadèmica per evitar la sensació d'anar enfilant exemples indiscriminadament. En l'altre extrem, hi ha tendència a fer servir un lèxic elevat, sobretot en títols i subtítols, que no s'ajusta al to del text, molt més transparent i directe. Com ho són el pròleg de Salvador Cardús i la presentació de M. Carme Junyent.

 

David Paloma

 

4)
 
 
 
Joan-Carles Martí i Casanova
 
 
A la darreria del segle XIX o a la primeria del segle XX —no ho sabem amb precisió— un suecà anomenat Vicent Mengual i Ripoll va iniciar el seu viatge cap al nord. Es va casar amb una barcelonina i, com que les coses no els anaven bé del tot, van seguir el seu trajecte cap al nord fins arribar a Ròcafort de las Corbièras, un poblet d'Occitània, al peu de les Corberes: a la zona fronterera llenguadociana amb Catalunya de parlar força acostat. Allà en Vicent feia de sabater, el seu ofici. I allà va nàixer, el 1912, el seu fill, en Marcel•lí. El 1920, si fa no fa, en Vicent i la seva família van entrar de nou en terra catalana i es van establir definitivament a Figueres. El 1949, en Marcel•lí, ja casat amb una empordanesa de la soca-rel, va tenir un fill, en Vicenç —en record de l'avi Vicent, el valencià de Sueca— l'autor d'aquest llibre.  Vicenç Mengual i Casellas és doctor en Ciències Biològiques i ha estat catedràtic de Ciències Naturals en diversos instituts de Batxillerat.

Mengual i Casellas, Vicenç; La Santa Culpa, Edicions La Busca, 148 pàg. Barcelona (2009)

Som davant d'alguna cosa més que una novel•la policíaca breu que juga amb el món tancat de les sectes: més o menys acceptades socialment. Som davant d'un treball agosarat i valent que s'endinsa en la psicologia humana abduïda. Així, tornem a comprovar com persones apriorísticament intel•ligents són atrapades en teranyines de les quals els hi costa o, fins i tot, els hi resulta impossible desempallegar-se'n. Així, tot comportament humà té tendència a desenvolupar comportaments sectaris. ¿ No som tots, en major o menor mesura, uns sectaris? I, és més: ¿per què algunes persones amb una capacitat elevada de raciocini es deixen il•luminar d'aquesta manera? ¿ És, potser, la necessitat d'ordre i de mesura: la por davant del caos? ¿Per què no funcionem sense gurús que es converteixen en esclaus d'ells mateixos alhora que són elevats als altars dels petits déus pagans?

En Vicenç Mengual ens lliura amb La Santa Culpa (Barcelona, 2009) una novel•la que teixeix tots els vímets per bastir la millor cistella literària. En primer lloc, hi ha un coneixement pregon del tema que tracta amb un treball de documentació extens. No sabrem mai si aquest coneixement és fruit de la seva formació científica i cartesiana o si és fonamenta també en fets viscuts de prop. Ens ho fa dubtar el detall excessiu de qui coneix les pràctiques més absurdes i insignificants d'una afiliació en la qual has de prendre nota, fins i tot, de la despesa del cafè públic. Un tremola pensant en qui es deu dedicar a revisar la comptabilitat casolana més insignificant dels numeraris: la nevera massa plena o massa despesa en capricis quan no una despesa malament gestionada. Hi ha un cúmul  mental de “memorabília opusdeística” que et pertorba al llarg de tota la novel•la de la mà d'un llenguatge per a iniciats molt concís.

L'autor domina –a més a més– els pilars bàsics de la coherència i de la cohesió interna del text. I –des d'aquesta concisió que és part del seu tarannà- la novel•la té un sentit de la progressió admirable. És una novel•la nua, d'un realisme punyent que defuig floritures i metàfores que vagen més enllà de l'amor pregon a la llengua en què està escrita. L'autor desplega una trama clara que parteix d'un pròleg temporal més llarg i d'un epíleg intemporal amb moralitat inclosa. Com acostuma a passar amb aquest tipus de novel•les se'n podria treure un guió cinematogràfic de qualitat perquè l'acció és trepidant i d'una visualitat diàfana. No és tasca d'aquest ressenyador contar la novel•la sinó d'endinsar-se en la petja que li deixa. A mode de tast, però,  el gruix de la novel•la es basteix al voltant d'una mort anunciada on la frontera entre la realitat i la ficció queden difuminades. La conclusió del crim arriba sobtadament en un parell de pàgines –com un tsunami- i l'ambigüitat del crim/suïcidi ens persegueix més enllà de la darrera plana. En definitiva, és allò de “esborrem-ho i comencem de nou” que és la raó d'ésser de tota aquella missió de semi déus humans convençuts de ser per damunt del comú dels mortals.

Em permetreu un paràgraf llarg -com un incís-  sobre el model lingüístic català. Més enllà d'alguna petita errada sintàctica molt escadussera la novel•la empra un estàndard català d'alta formalitat sense caure en una pedanteria que no s'adiuria amb l'estil. L'autor és company meu de la llista de llengua catalana MIGJORN a la Internet. El Vicenç de Figueres és de substrat familiar parcialment valencià. És un enamorat de la llengua que considera que la seva pàtria primera acaba allà on comença la seva llengua tot partint de la seva parla. Així, es permet algunes llicències geolectals del català septentrional amb una insistència que les converteixen en autèntics marcadors locals dintre dels diàlegs:  “poder” per “potser” o “re” per “res”. El seu “gota” per “gens” torna a brotar al meu Elx extremo-meridional on diem les dues coses en la frase feta: “ni gens ni gota”. D'altra banda, recorre al classicisme encara molt viu en parles valencianes i balears com ara quan fa concordances femenines verbals que semblen trontollar al català literari principatí on en alguna fraseologia: “membre estat” per “ex-membre”. També fa tries en els neologismes: "computadora" per ordinador. Demostra el seu coneixement del grec quan escriu “termos” pel “termo” d'influència espanyola. Tot plegat, això demostra el seu bon gust lingüístic. Hi sura lleument també el seu compromís polític amb Catalunya o amb les causes de pobles veïns com ara Occitània. Així, la novel•la comença una generació abans a Castelló de la Plana per desenvolupar-se després entre Girona i Barcelona i el germà del protagonista assassinat habita el petit poble de les Corberes occitanes. Com que es tracta de pinzellades no cau gens en el pamfletisme alhora que emmarca el pensament de l'autor dintre dels signes dels temps que ens ha tocat viure.

“La Santa Culpa” és una novel•la ben estructurada i molt àgil que es llegeix amb facilitat i plaer. A més a més, som davant d'una novel•la coratjosa que ens parla d'una organització religiosa molt potent infiltrada en totes les suprastructures político-socials del món occidental. L'Església Catòlica la nodreix alhora que la mira amb desconfiança. No debades, necessita mantenir unes quotes altes de poder en territoris catòlics o semi-catòlics que li pertanyien per damunt del Dret dels Homes: uns homes que se n'allunyen per posar en perill la felicitat eterna que pretenen representar en exclusiva.

Vosaltres que em llegiu no us perdeu, però, “La Santa Culpa” de Vicenç Mengual i Caselles. Haurà està llegida abans de vosaltres en cúries i despatxos amb la creu d'un Crist nafrat d'amor crucificat en la paret del fons. La catalogació del Crist fet home com altament perillós per als membres de l'Obra queda fora de qualsevol dubte raonat. I aquesta novel•la també deu estar prohibida als catalanoparlants de l'Obra perquè no ha estat traduïda. Aquest "mal menor" hauria de significar versions a les principals llengües europees. No deu ser fàcil aconseguir-ho però hauria de ser-ho.

Si voleu encarregar el llibre podeu fer-ho anant directament al blog que l'autor ha obert sobre aquest llibre:
http://lasantaculpa.blogspot.com/

Promet enviar-vos un exemplar dedicat:  També el podeu demanar a la vostra llibreria o mitjançant la Internet.

5)
Article publicat en el diari EL PAÍS dimarts 27 de juliol del 2010

La lengua sentenciada

Albert Branchadell

El tratamiento de la lengua catalana es uno de los aspectos más sensibles del Estatuto de Autonomía de Cataluña. Cuando se publicó el fallo del Tribunal Constitucional, muchos partidarios del Estatuto respiraron aliviados: de la extensa regulación lingüística solo el uso "preferente" del catalán en las Administraciones públicas y los medios de comunicación públicos de Cataluña merecía la declaración de nulidad. Pero el alivio no duró, porque el texto de la sentencia no solo invalida importantes aspiraciones catalanas en esta materia sino que plantea sonoras dudas sobre un modelo lingüístico escolar considerado vital para el conocimiento y uso del catalán.

Una de las principales novedades del Estatuto era la introducción del deber de conocer el catalán. Por obra y arte de la "interpretación conforme", el TC salva la literalidad del artículo que introduce ese deber pero viene a declarar nulo su sentido original. En nombre de la igualdad de derechos y deberes lingüísticos, el legislador catalán pretendía imponer un deber de conocimiento del catalán equivalente al que rige para el castellano. Pues bien: el TC declara que bajo esa interpretación el artículo en cuestión sería inconstitucional y nulo.

Otra de las novedades del Estatuto catalán era la introducción del derecho de los ciudadanos a relacionarse en catalán con los órganos constitucionales y los órganos jurisdiccionales de ámbito estatal. En nombre de la igualdad de derechos y deberes lingüísticos, el legislador catalán pretendía otorgar al catalán la cualidad de medio de comunicación jurídicamente válido entre los ciudadanos de Cataluña y los órganos mencionados. Ante esta posibilidad el TC es tajante: bajo esa interpretación, el artículo correspondiente sería contrario a la Constitución.

Una tercera novedad del Estatuto era la introducción del derecho de los ciudadanos a ser atendidos en la lengua oficial que elijan en su condición de usuarios o consumidores, con el consiguiente deber de "disponibilidad lingüística". En este punto, el TC no puede evitar la exhibición de su gran plumero. Por un lado, asegura que habrá que examinar en qué términos se regula legislativamente el deber de disponibilidad lingüística, pero al mismo tiempo zanja el asunto salvando una vez más la literalidad del texto pero invalidando su sentido original.

Hasta aquí hemos podido ver que ninguna de las tres novedades lingüísticas estatutarias supera el filtro constitucional con el sentido que quiso imprimirle el legislador catalán. Pero eso no es nada comparado con el estropicio que el TC introduce en la regulación lingüística del sistema educativo, un ámbito en el que el legislador catalán se limitaba a elevar a rango estatutario la legislación catalana.

Los que respiraron aliviados al ver que el fallo no anulaba la declaración del catalán como "la lengua normalmente utilizada como vehicular y de aprendizaje en la enseñanza" tuvieron un gran susto al leer la sentencia. En 1994 el TC estableció la legitimidad constitucional de una enseñanza en la que el catalán sea el "centro de gravedad", con el límite de que "ello no determine la exclusión del castellano como lengua docente". Más allá de la controvertible cuestión de si es constitucionalmente obligado o sociolingüísti-camente deseable que una o más materias se impartan en castellano dentro de un modelo en que el catalán es el centro de gravedad, lo que hace ahora el TC es flirtear con un modelo diferente.

El legislador catalán cometió un gran error en el planteamiento de la cuestión lingüística. Su plausible lógica de equiparar los derechos y deberes lingüísticos asociados a las dos lenguas oficiales quedó severamente dañada con la introducción del derecho a recibir la enseñanza en catalán (pero no en castellano), una disposición por lo demás vacua dado que el catalán es la lengua de la enseñanza. Y he aquí que ahora el TC le hace pagar ese error con un buen trabucazo: salva el derecho a recibir la enseñanza en catalán pero lo interpreta "en el sentido de que no impide el libre y eficaz ejercicio del derecho a recibir la enseñanza en castellano como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza".

¿Estamos ante un llamado a reformar el vigente modelo "de conjunción lingüística"? ¿O es una apuesta por un sistema separatista electivo? En su voto particular, Rodríguez Arribas no lo duda: desde ahora, "no será jurídicamente posible impedir que cualquier ciudadano en Cataluña pueda elegir que la enseñanza de sus hijos se produzca en cualquiera de las dos lenguas oficiales". Si la "interpretación de la interpretación" que se impone es esta, el TC no solo habrá frenado en seco aspiraciones razonables del legislador catalán, sino que reabrirá un contencioso que ya estaba sellado, con efectos potencialmente explosivos.

Distintos actores han afirmado que después de la sentencia es la hora de la política. ¿Con quién hay que negociar? ¿Con el mismo líder que se ha declarado satisfecho con la sentencia? ¿Con el que impulsó el recurso de inconstitucionalidad? Una cosa es segura: para este viaje estatutario no hacían falta tantas alforjas. Los líderes políticos catalanes pueden haber sido inconscientes al lanzar su propuesta de un nuevo Estatuto. Pero ahora tienen detrás una sociedad que está empezando a pensar en serio que las sendas estatutarias ya no son su camino.

Albert Branchadell es profesor de la Facultad de Traducción e Interpretación de la Universidad Autónoma de Barcelona.

 

6)
Publicat a
 

“No es pot predir el camí que seguiran les llengües”

Josep Martinoy
 

Trets característics de la genètica de les llengües

Investiga la base genètica de les llengües a través de la fonètica. Què fa que un idioma tingui trets característics que comparteix amb altres llengües ben diferenciades. Mascaró (Barcelona, 1949) va estudiar Lingüística Romànica a la UB i Lingüística Teòrica al MIT. Està vinculat amb l'Autònoma de Barcelona des dels anys setanta on es professor i membre del Centre de Lingüística Teòrica (CLT).

Què investiga el Centre de Lingüística Teòrica de la UAB?

El què fem es estudiar el llenguatge des d'un punt de vista teòric. La pregunta bàsica que es planteja la lingüística teòrica des de fa més de mig segle és quines són les bases genètiques del llenguatge. Què tenim els humans que ens fa que tinguem aquest mitjà d'expressió que ens diferencia de les altres espècies que tenen sistemes de comunicació però que són substancialment diferents. La resposta a aquesta pregunta bàsica s'aborda de mica en mica.

Per quin costat ho aborda vostè?

Ho faig des de la banda de la fonologia, que és la part de la gramàtica descriptiva i teòrica que està lligada més al so. El que fem es estudiar els sistemes fonològics, els sistemes de so de les llengües naturals i mirar què tenen en comú. Els que estudien morfologia, les paraules, la sintaxi, les frases fan el mateix.

I què troben?

Fenòmens comuns a moltes llengües però amb diferències.

Per exemple?

En català, per exemple, hi ha tot un conjunt de consonants que en posició final de mot no distingeixen les variants sorda i sonora. B de p, t de d, s sorda i sonora... per això diem ‘Madrit'. Aquest fenomen existeix en català des de fa uns segles però ho trobem també en el polonès, en el rus, en l'holandès... El mateix fenomen amb petites diferències.

Així un polonès també diu ‘Madrit'?

Sí i si un es fixa com parla un holandès com Cruyff es veu que fa exactament el mateix. Estudiat amb detall es veu quina part d'aquest fenomen té una base purament fisiològica o fonètica. Per qüestions aerodinàmiques, físiques... però després hi ha una part mental. Quines són les propietats que fan que algunes llengües tendeixin a tenir aquest fenomen i no en tinguin d'altres. El que fem és mirar el que és comú entre llengües.

Bàsicament és una feina de comparació entre llengües?

Si a base de comparar moltes i moltes llengües. Clar això una persona sola no ho pot fer. El que fem els que ens dediquem a això és estudiar-ne unes quantes, normalment les que tens més aprop. Hi ha un treball més empíric, més de dades, i després hi ha un treball més teòric. Estudiant una sola llengua en pots treure conclusions generals, però és més normal fer un ventall de les que comparteixes el fenomen que investigues. Pensi que al món hi ha unes sis mil llengües, cadascuna amb diverses variants.

Llavors busqueu aquestes diferències?

Sí, com s'expliquen aquests fenòmens. Trobes que l'arrel d'una paraula o el morfema que indica el plural no es presenta sempre de la mateixa forma. Si la llengua l'hagués creat un enginyer això no ho hauria fet, perquè és una pèrdua d'efectivitat. Si una paraula es pronuncia d'una forma o una altra segons el context perd eficiència. En un llenguatge de programació una instrucció sempre és igual. Llavors volem saber com s'expliquen aquestes fluctuacions. Però això és una feina molt llarga que durarà segles.»

Què fa que una llengua tendeixi a tenir més diferències, la seva complexitat?

No. La complexitat lingüística és similar en totes les llengües, el què passa és que n'hi ha unes que tenen parts més simples que altres. Per exemple un sistema de vocals més simplificat però una morfologia més complexa. En el temps varien, per influència externa, per dinàmica pròpia... Quin camí seguiran no es pot predir, es com predir el temps a tres anys vista.

 
7)
 
Publicat a
 

Que més de trenta anys després d'haver-se instaurat la democràcia a l'Estat espanyol i d'haver-se reconegut, per tant, el fet diferencial, pel que fa a llengua i cultura, d'alguns territoris d'aquest Estat, com ara Catalunya; que trenta anys després, dèiem, encara es produeixin episodis com el de les factures retornades pel Ministeri de Defensa a l'Ajuntament de Figueres pel sol fet que eren escrites només en català, no deixa de ser un signe ben clar de les enormes reticències que tot plegat genera en molts àmbits de l'administració i la societat espanyoles. De fet, que els funcionaris de Defensa decidissin no pagar les factures de l'empresa de serveis de l'Ajuntament figuerenc perquè eren en català demostra fins a quin punt està arrelat el menyspreu per la diferència entre molts ciutadans espanyols. El més greu és que hauria de ser, justament, la pròpia administració qui donés exemple. D'altra banda, quantes factures de subministrament de material militar rebudes només en llengua anglesa no deu haver pagat Defensa sense que això provoqués cap problema a cap funcionari? La qüestió és la de sempre, el català és considerada llengua de segona, malgrat que les lleis diguin el contrari. Hi ha després l'actitud laxa del ministeri respecte al funcionari que va decidir retornar les factures. Ho qualifica de fet aïllat i no parla en cap cas d'obrir expedient sancionador. Fins quan durarà la impunitat d'aquests funcionaris que menyspreen el català?

 

-----------------------

Publicat a
  • Avui 28-07-2010 Pàgina 2

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/200190-el-catala-no-paga.html

El català no paga

Sebastià Alzamora

Roma, ja ho sabem, no paga traïdors. Ni tampoc, cal afegir d'ara endavant, factures redactades en idiomes bàrbars. Podem imaginar-nos l'escena: el comandant en cap del negociat de contractació de la base de l'exèrcit de l'Aire de Saragossa, senyor Francisco Javier Ochoa Grande (molt gran, de fet) es va aixecar flamenc un dia i va decidir que ja n'estava fins als pebrots. Espanya no ha guanyat un mundial a Sud-àfrica perquè després vinguin els catalans a emprenyar el pròxim amb el seu gust pel jocfloralisme. De manera que va agafar els últims tres rebuts de la llum, que Fisersa (l'empresa municipal de serveis de l'Ajuntament de Figueres) puntualment havia enviat a la base aèria, i els va retornar al remitent, juntament amb una carta en què demanava (més aviat ordenava, d'acord amb la redacció del text) que fossin traduïdes a la llengua de Cervantes perquè fossin abonades.

Doncs em sembla molt bé, és clar que sí. Si tothom fes com el comandant Ochoa Grande s'acabaria aviat tanta tonteria i tanta conya marinera amb això de les llengües vernacles. Si és que n'hi ha que quan se'ls dóna el dit de seguida volen el braç: es comença per deixar parlar el patuès als aborígens del territori corresponent i acaba que te l'entaforen a la factura de la llum i a la del gas, si et descuides. Si fins i tot el fan servir a la tele i l'ensenyen a les escoles! I tot això, havent-hi una altra llengua que és comuna a tots, que ens uneix i no ens separa, i que és parlada per milers de bilions de persones arreu del planeta. Doncs s'ha acabat, home: contra la imposició, insubmissió. Aquí, tancament de caixes: si no ens redacta la factura així com Déu mana, no veuran ni un cèntim dels 227,49 euros que sumen les tres factures. Que sembla poca cosa, però aquests catalans, quan els toques la cartera, de seguida es donen per assabentats.

Mentre el comandant Ochoa donava exemple, vam conèixer la dada que el català ha perdut un deu per cent de parlants que l'usen com a llengua preferent, de l'any 2003 cap aquí. Diu el secretari general de Política Lingüística, Bernat Joan, que encara ho podem valorar positivament, perquè la pèrdua podia haver estat molt més gran si la capacitat d'integració sociolingüística del català no fos tan forta, tenint en compte que en aquests anys la població de Catalunya s'ha incrementat en un milió de persones immigrades (o nouvingudes, com se'n diu ara). Com que, a més de polític, Bernat Joan és un dels sociolingüistes més eminents que tenim, segur que té raó. Ara bé, també és evident que, si la tendència es manté així, la cosa pinta magre. Perquè, a banda dels seus galons indubtables, allò que dóna impuls al comandant Ochoa a l'hora de formular la seva exigència a l'Ajuntament de Figueres és que ell no coneix ningú que el parli, el català dels dallonses.

 
8)
 
Publicat a
 
 

Les dades oficials indiquen que també és la vintena llengua en edició al món

El català està posicionat com la desena llengua en traducció, la vuitena a la blogosfera i la vintena en edició al món. Aquestes són algunes de les dades que es desprenen del balanç de la secretaria de Política Lingüística 2004-2010 que ha presentat el vicepresident del govern, Josep Lluís Carod-Rovira. El català també és la catorzena llengua a Google, la quinzena a la Wikipedia, i el domini .cat el segon més segur del món.

Durant aquest període de sis anys el pressupost executat per la secretaria ha estat de 192.765.138 euros, 30.711.446 dels quals corresponen al 2010. Aquest any s'han destinat 21.713.942 euros al Consorci per a la Normalització Lingüística, 1.575.000 al Termcat i 318.635 a l'Institut Ramon Llull.

Entre el 2004 i el 2010 les subvencions per a entitats sense afany de lucre per a projectes de l'ús social de la llengua han suposat 5.550.597 euros, i les destinades al foment del coneixement de l'ús de l'occità (aranès) 458.000. Per al doblatge i subtitulació al cinema hi han anat a parar 14.090.374 euros.

Hi ha hagut ajuts a 31 empreses per doblar 130 pel·lícules, per a la subtitulació de 12, i totes dues coses alhora en dues més. En aquests sis anys més de 4,5 milions d'espectadors han vist cinema en català.

La secretaria també ha elaborat la llei de la llengua de signes catalana i el projecte de la llei de l'aranès. Igualment ha col·laborat en la llei d'educació de Catalunya, el codi de consum, la llei d'acollida i la llei del cinema.

Pel que fa a coneixement del català, s'han ampliat els cursos de català per aconseguir la incorporació de la població nouvinguda, que han passat de 69.387 alumnes el 2004 als 113.832 actuals. Al Parla.cat, entorn virtual d'aprenentatge en línia, s'hi han inscrit des del 2008 50.587 persones.

També s'ha fomentat l'ús públic de la llengua amb la campanya del 2005 Dóna corda al català, que el 2006 es va centrar en la població de 18 a 29 anys. El 2009 i 2010 la campanya s'ha dit Encomana el català. Hi ha hagut acords en matèria de llengua amb el Quebec i Flandes.

 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com