Naix
A partir del 17 de setembre d'enguany, tots els que rebeu
A partir de l'any 2011, tots continuareu rebent de franc
Continuarem treballant de manera entusiasta i sense desànim
en favor de la llengua catalana. Només treballant, treballant i treballant
aconseguirem l'èxit i d'això, de treballar, el nostre poble en sap i molt.
Gràcies a tothom per la vostra atenció. I gràcies de bestreta per la vostra
col·laboració.
ELS DÈFICTS DEL CATALÀ A LES
UNIVERSITATS
Durant els primers anys de la transició cap a la democràcia la llengua
catalana va entrar amb força a les Universitats, sobretot en l'àmbit de la
docència, gràcies a uns rectors compromesos i a uns professionals competents i
il·lusionats que van acabar consolidant els serveis lingüístics universitaris.
Amb els anys aquella empenta inicial va anar minvant i avui ens trobem amb unes
Universitats que presenten greus dèficits en la presència i el reconeixement de
la llengua catalana. A més, l'entorn que tenim avui tampoc ajuda: uns rectors
poc compromesos, una administració i uns polítics que no tenen la iniciativa que
caldria. Tots ells, quan senten a parlar dels problemes que té la llengua
catalana a les Universitats, miren cap a una altra banda.
Efectivament, encara avui es pot ser professor permanent d'una
universitat catalana sense saber un borrall de català, la recerca feta en català
no és reconeguda oficialment per
Després que es va aprovar
En l'àmbit de la recerca, tots els professors universitaris sabem que
avui no es pot tenir una trajectòria investigadora universitària oficialment
reconeguda escrita en català i que el català és una llengua amb un prestigi
investigador quasi nul. No es poden aconseguir els sexennis d'investigació que
atorga el Ministeri ni els que atorga el Govern de Catalunya si els resultats de
la recerca s'escriuen en llengua catalana. A Catalunya tenim revistes
especialitzades de gran prestigi i que segueixen tots els indicadors de qualitat
d'aquest tipus de revistes però, en canvi, no estan ben indexades ni per un
estat espanyol constitucionalment plurilingüe ni per un departament
d'universitats de
En l'àmbit de la docència feta en català, no podem estar satisfets d'uns
percentatges poc fiables que ens indiquen que el 66% de les classes del sistema
universitari de Catalunya s'imparteixen en català (a la taula hi ha les dades
per universitats). Si l'Estatut de Catalunya del 2006 diu que “el català s'ha
d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament
universitari” (article 35.1), costa d'entendre que polítics i rectors considerin
que s'aplica aquest article si d'una oferta de centenars de titulacions que hi
ha a Catalunya només un màxim de cinc es poden fer íntegrament en català.
Si dels graus passem als màsters i als postgraus, que també són
ensenyament universitari i que també se'ls aplica l'article 35.1 de l'Estatut
(“el català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i
d'aprenentatge”), el dèficit de docència en català és clamorós i cal que els
responsables polítics d'universitats apliquin mesures per contrarestar-ho. És
evident que, en aquest àmbit de la formació universitària, el multilingüisme hi
ha de ser més present que en cap altre, però això no ha de voler dir renunciar a
la formació feta en llengua catalana.
L'espai europeu d'educació superior ha de generar més mobilitat
d'estudiants i de professorat, ha d'especialitzar més els graus i ha de
potenciar més els màsters i postgraus. Tot plegat ha de comportar la presència
de més llengües en l'entorn universitari i això és molt positiu. El problema,
però, és que aquest escenari ideal no és el que estem trobant a les universitats
catalanes, sinó que el multilingüisme ja
es comença a fer servir per arraconar el català amb arguments de “modernitat” i
de “globalització”, i per amagar la incapacitat per fer del català una llengua
universitària de prestigi.
En resum, encara avui el català no és una llengua plenament reconeguda en
l'àmbit universitari. Abans parlava de la bona feina feta durant els primers anys de la
transició per rectors compromesos i per professionals competents. Des de llavors
fins avui han estat aquests últims, és a dir, els serveis lingüístics
universitaris, els que realment han impulsat la llengua catalana a
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de
Dels prefixos negatius (a-, des-, dis-, in-, no-, etc.) avui vull posar en valor –com es diu ara– el prefix mal-, poc productiu però molt gustós. Malcreient té un dring més català que desobedient, però vol dir el mateix. En canvi, malagradós afina més que desagradable: vol dir esquerp i aspre. Si diem malgirbat, ens ve al cap algú amb la camisa mig enfora. I malastruc ens permet evitar el lleig castellanisme gafe. Malgrat tot, mal- va de baixa, i de tan poc ús se'ns rovella. Un blog d'internet parla del “malaurat Gabriel Ferrater”. El genial poeta reusenc tenia un munt de problemes i potser va ser malaurat, però d'algú que desapareix prematurament, quan encara té molt a dir, en català sempre n'hem dit malaguanyat. I, si no vigilem, aviat ho podrem dir del prefix mal-.
Adverbi o prefix?
Abans és més aviat com millor és més bé però la sinonímia té gairebé sempre límits: hi ha contextos, girs idiomàtics, en què les dues formes no són intercanviables. En dialecte central, “La Maria anava millor vestida” és un calc del castellà. Hem de dir “més ben vestida”. També ho és “Vine com abans millor”. Cal dir “com més aviat millor”. Sovint defenso formes paral·leles al castellà argüint que el català hi pot arribar tot sol, però són sempre girs o paraules que necessitem, que omplen un buit comunicatiu. En els contextos esmentats, millor i abans no aporten res, no són més funcionals que més ben i més aviat. Preferint-los sacrifiquem identitat inútilment. I és que servirà de ben poc mantenir el català viu si, al final, és un clònic del castellà.
“Lo antes posible”
I sabria greu, perquè mentre que feina ve de faena –a València encara se'n diu així–, que ve del llatí facienda (les coses que s'han de fer), treball ve de tripalium, un instrument de tortura. No sembla, doncs, que treballar sigui ben bé fer feina. I si els catalans som treballadors és potser perquè la feina la sentim com una obligació i no com una tortura. Curiosament, de la que pateix el toro, també en diuen faena, potser perquè qui tortura la veu com un art. La faena castellana ve del català antic i prova que el que ens separa no són tant les nostres arrels com un progrés moral que entén per feina tota una altra cosa.
I si trobeu cursi poc genuí, el català té dos adjectius que també poden fer el fet: quico i carrincló. El DIEC en torna a donar una definició poc precisa: “mancat de distinció, d'originalitat”. La idea clau, però, és passat de moda. Quan una noia va quica (o queca, segons el dialecte) vesteix o porta el cabell més com la seva mare que com algú de la seva edat. Quico, per tant, no és hortera, que vol dir vulgar i de mal gust, sinó més aviat ñoño. Està més a prop d'un decor ridícul que de l'estridència. Carrincló té més recorregut i s'aplica a persones, films i novel·les per criticar-ne un excés de sentimentalisme i afectació en un sentit molt proper a cursi.
I ara passem a una qüestió més espinosa. Responent i corresponent són els gerundis de respondre i correspondre, igual que depenent és el gerundi de dependre. Totes són paraules que en llatí tenien el grup nd (prendere i respondere, que és un compost de re i spondere 'prometre solemnement'), però les formes de gerundi s'han simplificat d'acord amb les tendències evolutives de la llengua i han perdut la d. Corresponent també és la forma adjectival, extreta d'aquell participi («una sèrie de qüestions amb la resposta corresponent»). En altres èpoques podem trobar documentat correspondent com a forma cultista d'adjectiu, que teòricament fóra millor que corresponent (comparau amb depenent/dependent), però ara la forma consolidada és corresponent.
La cosa que vull fer observar és que en el català convencional i en els diccionaris no existeix la paraula correspondent, i això potser és un error. Correspondent, mot culte paral·lel a correspondència i als esmentats dependent i independent (i independència) podria ser un substantiu molt adequat per a substituir el nefast castellanisme corresponsal. Aquesta és una paraula creada per l'espanyol (la hi veig usada a partir del segle XVII), que és l'única llengua que la utilitza: les altres diuen correspondent (francès correspondant, anglès correspondent, italià corrispondente, portuguès correspondente, romanès correspondent, alemany Korrespondent, etc.). Les úniques llengües del món que diuen corresponsal són l'espanyol i dos satèl·lits seus, el català i el basc (korrespontsal). El gallec escapa de la subordinació i diu correspondente, alineat amb la seva continuació natural, el portuguès.
És ver que la paraula corresponent amb valor d'adjectiu trastoca un poc el sistema. Amb tot, no crec que fes gens de mal la distinció entre corresponent (gerundi i adjectiu) i correspondent (substantiu per a l'actual corresponsal), de la mateixa manera que no hi hem perdut gens amb la distinció que fem entre depenent i dependent. L'Institut d'Estudis Catalans té membres corresponents, que potser haurien de ser correspondents (el diccionari d'aquest Institut dóna a aquest corresponent el valor de substantiu).
Cal no confondre els verbs respondre i correspondre, procedents, com hem dit, d'un llatí spondere, amb els altres verbs que acaben en pondre (com compondre), que en llatí es formen a partir de ponere, que no té cap d. És per això que els substantius cultes corresponents a aquests verbs van sense aquesta consonant: component, exponent, proponent, deponent, ponent i ponència, si bé els dos darrers són hispanismes. Res a veure amb correspondent.
Al Senat es podran utilitzar totes les llengües oficials als plens. Amb limitacions, perquè en les sessions de control al govern, per exemple, només es podrà parlar en espanyol. EL PP s'hi va oposar amb uns arguments que recull i amplia la premsa majoritària, la guerracivilista. Converteixen l'auricular (pinganillo) en l'esca d'una mesura grotesca i cara. En temps de crisi, diuen, és un disbarat gastar-se diners per traduir-se els uns als altres quan es poden entendre perfectament en espanyol.
Hi ha pobles que per Santa Àgueda (o Àgata) celebren el dia de les dones. És un ritual antic de subversió dels papers. Per un sol dia les dones manen i prenen possessió del govern municipal en una sessió de per riure. L'endemà tot rutlla com sempre.
El Senat ha fet alguns plenaris plurilingües que eren com el dia de Santa Àgueda. Ara ja no serà un fet tan excepcional, però es mantindrà l'anomalia del català a l'Estat. Per què només es pot parlar en català, gallec i basc al Senat? Per què no al Congrés? Es diu sempre que el primer és la Cambra de representació territorial. I què? Si les Corts representen les persones, les dues cambres haurien de reflectir les llengües de les persones.
Però no sóc ingenu: el Senat no pinta res. És una entelèquia en la qual es poder fer les sessions plenàries en llatí, en arameu, en sànscrit i en ugarític. O en català, que és una altra llengua antiga.
Un servidor de vostès no es cansarà de repetir que hi ha un ferma voluntat perquè les llengües de l'Estat siguin percebudes com a estranyes, incomprensibles i tolerables només si es mantenen en compartiments estancs. Mentre el rei es limiti a dir quatre frases en català quan ve a Catalunya no hi ha res a fer.
Ara, el dia que s'adreci als espanyols en les quatre llengües i que el plurilingüisme es manifesti en tots els documents, en totes les dependències oficials, en totes les pàgines web de l'aparell de l'Estat Quan passi tot això i la gent entengui que s'han de gastar molts diners per protegir les llengües
Perdonin, se me n'ha anat l'olla. Ha estat un cop de calor.
Ens explicava Antoni Domènech, extraordinari professor que vam tenir a 5è d'EGB, ja fa molt de temps, quelcom que ara, anys després, he començat a entendre; allò que durà el català pel camí de l'extinció, la pèrdua o l'empobriment, no és pas la utilització per part de gent gran de tota la vida (que visqué en ple franquisme i, per tant, òrfena d'educació lingüística) de paraules com barco, bueno o acera, sinó la catalanització barroera de les estructures gramaticals, de dites, de frases fetes, d'expressions, de traduccions literals.
És ara, vint anys després, que entenc les paraules de l'Antoni. I és ara, escoltant la llengua al carrer, però encara més greu, a la ràdio i la televisió, que m'esvero quan sento, amb total normalitat, presumptes periodistes homologats que en diuen de tan grosses com alguna de les que he recollit en clau d'exemple dels mitjans de comunicació, a l'atzar i de manera gens exhaustiva, al llarg d'un parell de setmanes de juliol. He sentit expressions com ara “aquest cantant no m'agrada res –no me gusta nada, en castellà–”, “l'empat sap a poc –sabe a poco, en castellà–”, “posa't de peus –ponte de pie, en castellà, i en lloc de “posa't dret”–”, “se li va caure el mòbil –en comptes de “li va caure”–”, “ho farem quan abans millor –cuanto antes mejor, en castellà–”, “vine't aquest vespre a sopar –vente a cenar, en castellà–”, “Rossi s'ha pujat a la moto després de la lesió –en lloc de “ha pujat”–”, etc. Són tots mots correctes però mal aplicats. Si passéssim el corrector, de fet, no les detectaria com a incorrectes, i són estructures mal fetes o paraules de les quals se'n tradueix literalment el significat des d'una altra llengua en la qual volen dir quelcom diferent.
Ara mateix signaria que tothom emprés barcos i buenos però mantingués les estructures gramaticals i sintàctiques que ens són pròpies i tan genuïnes, l'exemple més significatiu de les quals és, probablement, el dels pronoms febles. Sense anar gaire més lluny, en un aparador de Girona hi ha escrita la següent frase: “Si compres unes ulleres, et regalem unes noves”. Les motos d'una coneguda marca de pizzes a domicili de la nostra ciutat porten escrit: “Aquesta pizza ja té amo; vols una?”. Em fa mal de panxa, veure escrites aquestes traduccions literals, sentir-les constantment al carrer, ràdios o televisions del país, obviant els pronoms amb tanta tranquil·litat i menyspreu. I això és constant als mitjans de comunicació del nostre país.
Aquest empobriment, aquesta homogeneïtzació, aquesta pèrdua sintàctica és definitiva. Parlarem català en un futur. N'estic convençut. I per això treballaré i molts de nosaltres lluitarem amb l'objectiu de mantenir la nostra llengua, malgrat sentències de tribunals suposadament competents, que insinuïn viaranys contraris. Malgrat atacs i ofensives d'arreu d'un estat que encara no és prou madur per entendre i encaixar la seva pluralitat, també lingüística. I, especialment, treballarem malgrat els catalans que no la valorin, que reneguin del nostre sistema educatiu, la immersió lingüística, l'única opció viable per protegir, salvaguardar i conservar aquest patrimoni cultural que és la llengua, l'essència d'un país.