InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 342 (dimarts 29/06/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - a primeries
 
 
3) Nou llibre: LES FESTES A LES ILLES BALEARS
 
4) Joan Melià - Prioritats i noses
 
5) Josep Lluís Bausset - Gilipolles?
 
6) Carles Ribera - El català dóna feina
 
 
8) Pau Alabajos - Llengües d'Europa
 
 
10) Núria Cadenes - Tot esperant la rectificació
 
 
1)

 

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

a primeries

En el primer moment, quan comença alguna cosa.

A primeries em va fer l'efecte que era una gitana, però en acabant vaig vore que no.

Tenim la dita alcoiana:

Qui a primeries guanya, a darreries s'escanya.

L'escriptor Enric Valor i Vives usa aquesta expressió en la seua prosa literària. Així, en la novel·la L'ambició d'Aleix podem llegir:

Quan açò s'esdevenia per aquelles terres altes, que sol ser en temps ben avançat, ja havien començat els cursos, i a ell allò sempre l'havia agafat o reclòs el l'internat a primeries, o en la capital assistint a la Universitat després.

I en la novel·la Sense la terra promesa, del mateix autor, trobem:

A primeries, quan era un cercle tancat a la senyoralla i els seus incondicionals, havia costat molt de crear l'hàbit o costum d'anar a passar- hi l'estona o a relacionar- se fructuosament; però, de mica en mica, quedà ben palès que era una institució indispensable, i al capdavall resultà freqüentadíssima.

La locució a primeries l'he sentida moltes voltes tant a Alcoi com a la ciutat de València i també en diverses poblacions de la comarca de l'Horta de València com ara Silla, Catarroja o Torrent.

 

En valencià també es diu: de primeries

La llengua estàndard sol emprar: a la primeria, al començament

En castellà es diu: al principio

 

NOTA:

- Valor i Vives, Enric L'ambició d'Aleix dins Obra Literària Completa (volum III), (Fernando Torres Editor, S.A., València, 1982, pàg. 93).

- Valor i Vives, Enric Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, vol. I, pàg. 55).

 

 

 

 

2)

 

Publicat en el diari EL PAÍS dijous 17 de juny del 2010

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/muere/lengua/elpepusoc/20100617elpepusoc_1/Tes#

Podeu traduir el text amb www.internostrum.com

¿Cómo muere una lengua?

La Red puede ayudar a concienciar sobre la importancia del multilingüismo, pero también es una herramienta de uniformización cultural.- Más de la mitad de los idiomas del mundo están en peligro de extinción

José Luis Aranda

 

Aunque parezca complicado, hay un país en el que cantar el himno es casi más difícil que en España. El pasado 14 de junio Sudáfrica inauguró su Mundial y el himno nacional sonó ante millones de telespectadores en todo el mundo. ¿Cuántos se dieron cuenta de que las 80.000 personas que abarrotaban el estadio Soccer City de Johanesburgo tuvieron que cambiar hasta cinco veces de lengua para entonar la canción al unísono? ¿Cuántos sabían que Sudáfrica tiene nueve lenguas oficiales? ¿Sabías que entre esas nueve lenguas no se encuentra el korana, que según la Unesco no hablan más de seis personas y es un firme candidato a unirse a la lista de idiomas extintos? ¿Cómo sobrevive y cómo muere una lengua?

A principios de este año, medios de todo el mundo celebraron un funeral por el idioma bo cuando la última hablante de esa tribu de las islas Andamán (India) falleció a los 85 años. Sin embargo, la lingüista Colette Grinevald, con cuatro décadas de experiencia de trabajo con lenguas indígenas americanas, pone en duda el concepto de último hablante: "Es un mito para periodistas, nunca se sabe cuál es la última persona que habla una lengua porque los últimos hablantes se esconden al ser una lengua despreciada". Grinevald (Argel, 1947) recuerda los primeros manifiestos a favor del plurilingüismo en los 80 y asegura que los lingüistas llegaron "con 20 años de retraso respecto a los biólogos" en la defensa de la diversidad. De vuelta a 2010, los programas se han multiplicado, pero no está claro que la ayuda sea suficiente y los expertos estiman que más de la mitad de las 6.000 lenguas que se hablan en el mundo están amenazadas.

De Kurdistán a Nicaragua

"El programa Sorosoro se inició en junio de 2008 tras dos años de reflexión y preparación. Su finalidad es contribuir a la salvaguarda de las lenguas y las culturas en peligro a través de los medios audiovisuales" cuenta Rozenn Milin, directora de esta iniciativa de la Fundación Chirac, la organización creada por el ex presidente francés. Nacida hace medio siglo en la Bretaña francesa, en cuya lengua lanzó una televisión bilingüe pionera en Francia, Milin relata por correo electrónico que se concienció definitivamente sobre la diversidad cultural en un viaje al Kurdistán turco a principios de los 80: "Había un pueblo sin apenas electricidad con un único aparato de televisión en la plaza. Todos miraban el mismo programa: ¡la serie americana Dallas traducida al turco! Eso me provocó vértigo. Era como una señal de alarma".

En esa misma época, las señales de alarma del Kurdistán eran ya un grito desesperado en la selva centroamericana. Grinevald llegó en 1984 a Nicaragua, donde la revolución más linda del mundo cruzó su destino con el del pueblo rama, una comunidad que no llega al millar de personas. "Llegaron llorando al Gobierno sandinista porque habían perdido su lengua. La despreciaban tanto que la habían perdido", cuenta telefónicamente desde Lyon, en cuya Universidad da clases y dirige el laboratorio Dinámica del Lenguaje. Como este pueblo indígena de la costa atlántica nicaragüense no hablaba castellano sino inglés criollo, los sandinistas pidieron ayuda a Grinevald, entonces profesora en la Universidad de Oregon (EE UU).

Un cuarto de siglo después, la hazaña profesional de Grinevald continúa. Su desprecio hacia el class speaker, "el hablante que asume un estatus por ser el último", le ha llevado a despreocuparse por saber si cuando llegó al territorio de los ramas había más o menos de cinco personas capaces de hablar en esa lengua de la familia chibcha. Lo importante es que dio con una: "Los hablantes se escondían, pero busqué y al final encontré una viejecita que la conocía muy bien y estaba dispuesta a enseñarla". De las conversaciones con Miss Nora (fallecida en 2001) hasta hoy, la situación ha cambiado mucho: "Todos quieren aprenderla. Quieren hablar por la calle y que otros los reconozcan como ramas. No es para expresarse sino por identidad, en eso hemos ganado la batalla".

Los jóvenes ramas, como sus padres, no hablan la lengua, pero chapurrean algunas expresiones. "Los europeos creen que rescatar es que vuelva a hablarse como lengua materna, pero hay pocos ejemplos de eso. Los más conocidos son el hebreo y el irlandés. Ambos son proyectos estatales con una inversión enorme", dice Grinevald. Más modesto es el proyecto Turkulka.net, un diccionario online de unas 3.500 palabras. "¡Hasta los japoneses pueden saber que existimos!", exclamaron los ramas al verlo por primera vez.

Divulgación en la Red

Todo ese trabajo no pasó desapercibido para Sorosoro, que cuenta con Grinevald en su consejo científico y que también ha encontrado en la Red una aliada. "Lo que defendemos, en el fondo, es la idea misma de diversidad, que es necesaria para el ser humano", señala Milin. Su punta de lanza es el portal Sorosoro.org (disponible en español) y que incorpora un canal en Youtube para ver los trabajos de sus equipos de campo. Vídeos como los que acompañan este artículo; en los que Jean Emile y Henriette nos enseñan a contar en punu o a decir los días de la semana en mpongwe, una de las más de 40 lenguas que conviven en Gabón y a la que las previsiones más optimistas atribuyen unos 4.000 hablantes. Sus oyentes potenciales se cuentan ahora, sin embargo, por millones.

La idea, como la de los numerosos recursos online de otras organizaciones similares, es convertir al potencial enemigo en aliado: la Unesco ha alertado en varias ocasiones del peligro para la uniformización cultural que supone Internet, donde el 90% de contenidos se escriben en apenas una docena de lenguas. Y es que la Red refleja lo que es la Humanidad. "Yo creo que alrededor de un 50% de las lenguas actuales no llegarán al siglo XXII", señala Carme Junyent desde la Universidad de Barcelona. Esta profesora de lingüística es una de las pioneras del estudio de lenguas amenazadas en España. En 1992, creó junto con unos alumnos el Grupo de Estudio de Lenguas Amenazadas.

Junyent, a la que cuesta localizar al teléfono en su despacho, describe una actividad frenética que les ha llevado a inventariar unas 300 lenguas con presencia en Cataluña , del catalán a hasta cinco variedades de chino aportadas por la inmigración. Un trabajo desbordante en un grupo de apenas siete personas que nació para promover el estudio de lenguas olvidadas en la facultad. "Fracasamos rotundamente en este sentido", reconoce sin sonar demasiado nostálgica, "en cambio hemos descubierto que en Cataluña se hablan muchas lenguas y se llevan a cabo iniciativas que las dignifican".

Intrínsecamente multilingües

Las palabras vergüenza y dignidad suenan continuamente en boca de las personas que saben cómo mueren las lenguas. Cómo sus hablantes las matan por vergüenza a usarlas en público. Cómo la presión de otra lengua dominante les hace creer que la suya es menos digna. Sobre esas situaciones recibió una inesperada lección Grinevald cuando estaba casada con un "americano monolingüe" y vivía en EE UU. Un día, su hijo mayor le dio patadas al salir del cole por hablarle en francés ante sus compañeros. La solución fue ampliar su horizonte: "Cuando cumplieron cuatro y seis años me llevé a mis hijos a Francia y vieron que allí todos hablaban francés. Vieron que yo no era una loca, sino francesa".

"Hay una pequeña falacia: todo el mundo piensa que es mejor hablar una lengua para comunicarse, pero hay casos que contradicen esto" señala Iraide Ibarretxe, profesora de la Universidad de Zaragoza, en la que organizó este mismo año un Curso de lenguas en peligro de desaparición y procesos de revitalización. Las contradicciones son fundamentalmente dos: la tendencia de las lenguas a diversificarse cuando crece la comunidad de hablantes -"La lengua es un ser vivo y va a ir cambiando. Ahora se habla de varios ingleses, no ya solo de británico o americano"- y las capacidades cognitivas del ser humano, que es "intrínsecamente multilingüe" como muestran los habitantes de países como India o Papúa-Nueva Guinea, donde todo el mundo maneja varias lenguas.

Ibarretxe, que es bilingüe en castellano y euskera, cuenta que el curso partió de la idea del otro profesor coordinador, Alberto Hijazo, al entrar en contacto con las lenguas indígenas de California, pero su contenido se adaptó a la situación española. "En Zaragoza estaba el maremágnum de la ley autonómica de lenguas, había mucha desinformación y se pensó que podía ser interesante". El aragonés, con unos 10.000 hablantes, es una de las cuatro lenguas de España que aparecen en el Atlas de la Unesco de lenguas en peligro, junto con asturiano, aranés y euskera. Tanto Junyent como Ibarretxe alertan de que estas iniciativas enmascaran una diversidad lingüística mayor. Para Grinevald, que se considera "medio baturra" porque aprendió español en Zaragoza y veranea en Cataluña desde hace cuatro décadas, el problema de la defensa de lenguas minoritarias en Europa va más allá: "Es interesante que no se traduce en una solidaridad con las lenguas americanas, es una batalla entre élites europeas".

 

3)

 
Editorial Moll acaba de publicar
 
LES FESTES A LES ILLES BALEARS
d' Andreu Ramis Puig-gròs
 
Aquest llibret forma part de la col·lecció Gamma, de lectures per a no catalanoparlants graduades en tres nivells de dificultat. A la seva utilitat pedagògica des del punt de vista lingüístic cal afegir l'amenitat del seu contingut, que traça un panorama fester engrescador.

El podeu trobar a la vostra llibreria habitual o a www.editorialmoll.cat

 

4)
Article publicat en el DIARI DE BALEARS dijous 17 de juny del 2010
 
 
Joan Melià

A l'article de la setmana passada parlava de la poca valoració que n'hi ha que fan de la diversitat lingüística de l'Estat i de com s'oposen a admetre mesures que permetin que es pugui mantenir. Amb la finalitat d'establir punts de referència, hi comparava els 120.000 euros de cost de traducció que suposaria que al Senat fos possible expressar-se en les quatre llengües que són oficials a l'Estat, amb els 600.000 de prima que cobrarà cadascun dels integrants de la selecció espanyola de futbol si guanyen el mundial i amb l'1,2 milions anuals que cobra Belén Esteban per les seves intervencions en una televisió privada.

Alguns lectors, a través de comentari en l'edició digital o en persona, m'han qüestionat les comparacions, bé perquè en un cas es tracta de doblers públics i en l'altre de privats o bé perquè els ingressos que generen la selecció i la tertuliana superen el que costen. És cert que hauria pogut posar altres exemples que evitassin aquestes interpretacions, però la meva intenció no era contrastar les diferències en la despesa de diners públics, sinó mostrar el grau d'importància relativa que, globalment, la societat espanyola atorga a fets com els comparats.

Al cap i a la fi, tant les actuacions del poders públics com les dels privats ajuden a percebre quin paper ens concedeixen dins aquesta societat en què hem de viure. A més, la frontera entre públic i privat és sovint molt difusa. Hem vist que encara que la causa principal de la crisi econòmica no s'ha de cercar, sembla, en el sector públic, és on es volen aplicar les principals mesures de solució. Sempre seguit les actuacions en qualsevol costat de la frontera, encertades o no, tenen conseqüències directes sobre l'altre costat.

Així, en l'àmbit de la televisió, no hi ha dubte que les televisions privades poden tenir més recursos de publicitat comercial perquè TVE ha renunciat a emetre'n. I, tot s'ha de dir, ho ha fet en el pitjor moment, ja que es renuncia a aquests ingressos quan s'inicien les retallades. D'aquesta manera, uns recursos que poden alleugerir el cost públic, van a parar a empreses privades amb els quals paguen el que hi paguen. Les connexions hi són. I hi són tant que, paral·lelament, han aparegut veus que reclamen la desaparició de les televisions autonòmiques, com a mesura contra la crisi. Convé tenir present que de la societat no en surten només els recursos per a pagar les televisions públiques, sinó que també en surten els que serveixen per a mantenir les privades i, posats a triar en quin àmbit en sobren més, no crec que hi hagi gaire dubtes.

No diré que no en puguin sobrar, de televisions autonòmiques. La poca racionalitat del traçat del mapa de les autonomies en deu tenir part de culpa. Però també és cert que n'hi ha que aporten un component que les altres no ofereixen; tot i que, als qui proposen suprimir-les, aquestes deuen ser les que més nosa els fan. Les televisions autonòmiques dels territoris que tenen el català, el basc o el gallec com a llengües pròpies, hi aporten programació en aquestes llengües i cap altra no ho fa; com també passa amb continguts socioculturals i de proximitat. El dibuix que regula el mapa audiovisual no n'és gens innocent.

En canvi no deuen tenir tant de sentit les autonòmiques dels territoris de llengua castellana. I qualcuna, molt més poc que les altres. No sé què hi deu aportar d'imprescindible una televisió com l'autonòmica de Madrid si les televisions que cobreixen tot l'Estat, públiques i privades, són televisions sobretot de Madrid, tant pels continguts com pel punt de vista que adopten.

 

5) 

Publicat en el diari Levante-EMV divendres 18 de juny del 2010

http://www.levante-emv.com/opinion/2010/06/18/gilipolles/715495.html

 

Gilipolles?

Josep Lluís Bausset

El president de la Diputació de València, el senyor Alfonso Rus, s'estranya de que el jutgen pel fet d'haver anomenat gilipolles, «només» a tres professors que havien utilitzat els termes aleshores i gairebé. Al llarg de la meua dilatada vida he estat professor als instituts de Tortosa, Xàtiva, Alzira, Carlet i Carcaixent. Per a mi la funció docent ha estat una passió. Amb les classes he intentat transmetre als meus alumnes no només uns continguts (el nucli i els orbitals dels àtoms, la formulació química o les lleis de Mèndel) sinó també unes actituds, uns valors i unes idees que els ajudaren no només a saber, sinó sobretot a ser persones. Al llarg de la meua vida de docent he volgut que els meus alumnes aprengueren a viure amb civisme, educació i respecte pels altres. I mai he admès a l'aula l'insult, l'arrogància, la insolència o la mala educació!

Actualment, és un tema de debat a les aules l'absència de valors i de civisme. L'insult i la falta de respecte (pel professor i pels alumnes) desgraciadament, està a l'ordre del dia. Creu el senyor Rus que amb els seus insults —«solo quería ofender a tres personas»—, és un model per als nostres jóvens? El 31 de maig va vindre a vore'm un antic alumne de l'institut de Xàtiva. Em va dir (si no recorde malament) que li diuen Vicent Chàfer. Em parlà del record tan bo que tenia de mi i de com comentava amb la resta dels companys de curs, el meu pas i la formació que havien rebut a l'institut de Xàtiva. I encara em digué una altra cosa que m'omplí de satisfacció: si jo sóc químic, és gràcies a les seus classes a l'institut, on m'ensenyà amb claredat els secrets de la química! Eixa és una de les satisfaccions més grans que tinc com a professor: El record dels antics alumnes, la gratitud dels antics deixebles per la meua tasca com a docent! Una tasca que he fet sempre des del respecte i el sentit comú.

Últimament, la propaganda de la Conselleria d'Educació ens informa de la construcció de 365 centres escolars en els últims set anys. I què són els 365 nous centres escolars, si els alumnes veuen com el president de la Diputació es permet insultar a uns professors? Diu la propaganda de la Conselleria d'Educació que «continuem liderant a Espanya la construcció, ampliació i millora de col·legis i instituts». Enhorabona! Però una escola sense valors, amb insults com el del senyor Rus, contribueix a la «formació dels nostres alumnes»? Creu el senyor Rus que si jo haguera dit als meus alumnes que eren uns gilipolles, els haguera ajudat a créixer com a persones? Com podran els professors i els mestres demanar respecte i correcció als seus alumnes, si tot un president de la Diputació de València anomena gilipolles a tres docents? No creu senyor Rus, que insultar als professors és una manera d'incitar als alumnes a fer el mateix? Si ho fa el president de la Diputació (poden pensar els nostres jóvens) per què no ho podem fer nosaltres? La convivència (la bona convivència, senyor Rus) es fonamenta en el respecte a l´'ltre, no en l'insult, la desqualificació, les injúries o el menyspreu! És així, amb insults, com vol vostè que la nostra societat progresse? No creu que és amb la paraula i el diàleg com es construeix el futur de la societat? Vergonya, senyor Rus, vergonya!

Catedràtic d'Institut Jubilat

6) 

 

Publicat a
 

El català dóna feina

 

 

Carles Ribera

 

Després de llegir la lletra grossa, la lletra mitjana i la lletra petita del decret de reforma laboral costa ser optimista respecte de les possibilitats de reactivació del mercat de treball, entenent per reactivació no pas la possibilitat de quedar-se sense feina amb poca cosa més que una coça al cul subvencionada per l'Estat, sinó considerant que les reformes haurien de crear condicions per generar ocupació.

Amb aquest panorama tan galdós, quan et diuen que en un sector professional hi ha la possibilitat que s'incrementi la demanda de feina un 20 per cent penses que és broma, que la dada està equivocada o bé que es tracta d'una ocupació relacionada amb noves tecnologies o vetes econòmiques ara mateix inexplorades.

Doncs no. La demanda que es veu que creixerà serà la de professors de català. Es veu que l'onada de jubilacions de la primera fornada dels anys setanta està convergint amb l'allau de gent que ha anat arribant durant els últims anys i que tenen interès i/o necessitat de conèixer la llengua de les Tres Bessones. En un context de crisi econòmica com el que vivim, i de crisi nacional com el que ens està matant si un referèndum de debò no hi posa remei (de moment, però, a votar aquest diumenge), notícies com aquesta permeten entrellucar alguns brots verds. Els pessimistes em direu que el català dóna feina perquè està tan fotut que cal un exèrcit de filòlegs per salvar-lo. No m'aixafeu la guitarra, ara que m'havia posat tan content. A més, els idiomes els salva la gent que els vol parlar. I una societat que reclama mestres és que té ganes d'aprendre.

7) 
 
Publicat en el diari digital Pàgina26 divendres 18 de juny del 2010
 
 
Escola Valenciana ha donat a conéixer un informe que l'entitat ha elaborat sobre les preferències dels pares a l'hora de matricular els fills per al curs que ve. La FEV ha fet arribar una còpia d'aquest estudi al conseller d'Educació, amb una petició per mantindre una entrevista per tractar la situació del valencià en l'ensenyament. Diego Gomez ha acusat Conselleria de frenar la creació de noves línies en valencià i de retallar les partides que es destinen a la promoció d'aquest idioma. A l'hora de realitzar aquesta investigació, Escola Valenciana s'ha posat en contacte amb 230 centres educatius de quaranta-set municipis. D'acord amb les dades que ha facilitat l'associació, el 61,2% de les famílies que matriculen els fills de tres anys per al curs 2010-2011 han demanat que els fills estudien en valencià. Dels 448.295 xiquets d'Infantil i Primària, només 148.403 poden estudiar en valencià. Segons Escola Valenciana, si la Generalitat tinguera en compte les preferències dels pares, més de 125.000 xiquets podrien rebre les classes en valencià.

Al costat de Diego Gómez, president de la FEV, un seguit de pares han volgut explicar el seu cas particular. Edmundo, un veí d'Albalat dels Sorells -a l'Horta Nord- ha matriculat la filla en valencià a l'única escola pública del poble, El Castell, però la filla no estudiarà en valencià perquè la demanda supera l'oferta. Hi ha 25 places per a la línia en valencià, però els pares de 28 alumnes havien triat aquesta opció. Maria Luz Requena, del barri de Patraix de València, va matricular el fill a l'escola Eliseo Vidal. En aquest centre es van presentar 49 sol·licituds per rebre l'ensenyament en valencià, però l'oferta era de 25 places. Mentrestant, a la línia en castellà només hi havia una petició. Conselleria, però, no ha reconvertit aquesta línia i obligarà a estudiar en castellà els pares que no havien optat per aquesta opció.

Els casos més greus es produeixen a la ciutat de València, on dels 95 centres públics només 47 oferten ensenyament en valencià. Això fa que els centres amb línia en valencià es troben col·lapsats, ja que no s'obrin noves línies. És el que ocorre al Raquel Payà, en què l'oferta és exclusivament en castellà, malgrat que els pares demanen una línia en valencià. Conselleria, a més a més, no ha contestat o ha denegat les peticions de tretze centres d'Infantil i Primària que volien crear línies en valencià. És el cas del 9 d'Octubre d'Alcàsser -a l'Horta Sud-, l'Antoni Armelles de Castelló -a la Plana Alta-, el Blasco Ibáñez d'Alzira -a la Ribera Alta- o l'Almasil de Mislata -a l'Horta Oest.

 
8)
 
Article publicat en el diari digital L'informatiu divendres 18 de juny del 2010
 
 
 
Pau Alabajos
 
A tot estirar, només dos milions i mig de persones en el món tenen coneixements de gaèlic irlandés. Segons els darrers estudis filològics realitzats, el parlen quotidianament al voltant de cinc-centes mil persones a la República d'Irlanda, Irlanda del Nord i  determinades comunitats immigrades a Canadà i els Estats Units d'Amèrica. Des del mes de gener de 2007 és un dels vint-i-tres idiomes oficials de la Unió Europea. A continuació us faig constar l'inventari de llengües amb les quals comparteix aquest estatus institucional: alemany, anglès, búlgar, castellà, danès, eslovac, eslovè, estoni, finès, francès, grec, hongarès, italià, letó, lituà, maltès, neerlandès, polonès, portuguès, romanès, suec i txec.

Com haureu pogut comprovar, el català no apareix en aquesta llista. No és oficial a Europa una llengua amb més de nou milions d'usuaris, tot i superar en nombre de parlants l'eslovac (set milions), el danès (sis milions), el finés (sis milions), el lituà (quatre milions), l'eslovè (dos milions i mig), l'estoni (un milió i mig), el letó (un milió i mig) i el maltès (menys de mig milió).

El passat 16 de juny de 2010 la comissió mitxa entre el Senat i el Congrés dels Diputats per a la UE va rebutjar, amb els vots en contra del Partit Popular i el Partit Socialista (Zipi i Zape), una proposició presentada per Convergència i Unió que mirava d'institucionalitzar les llengües cooficials de l'Estat Espanyol (basc, català i gallec) com a idiomes de ple dret de la Unió Europea, amb les mateixes condicions que el castellà o el gaèlic irlandès. La resposta dels dos partits majoritaris va ser “no”.

Tanmateix, cal reconèixer, sempre amb l'honestedat per davant, que sí s'aprovaren amb una certa unanimitat els altres dos punts de la moció, que apel·laven al compliment dels acords lingüístics vigents en aquesta matèria. Sembla difícil d'entendre, però no ho és: els catalanoparlants no tenim dret a una llengua oficial, però tenim tot el dret del món a queixar-nos dels incompliments de l'administració europea, podem blasfemar i remugar legalment tot el que vulguem i més. Gràcies al tarannà democràtic de PP i PSOE, es garanteix jurídicament el nostre dret legítim a indignar-nos i a perdre la paciència. Com es nota que aquesta mena de declaracions d'intencions no són més que paper mullat! Només cal fer una ullada a la sacrosanta Constitució de 1978 i posar-nos a riure en topar-nos amb la paraulota aquella, com era?

Ah, sí, “plurinacional”.

 

9)

Publicat en el diari LA VERDAD divendres 25 de juny del 2010
 
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com
 
 
La Associació Cívica per la Llengua El Tempir d'Elx ha denunciado que en la localidad sólo la tercera parte de las plazas que se han ofertado en los colegios para el próximo curso son en valenciano, 600 de un total de 1.866.
Esta circunstancia, según el presidente de El Tempir, Josep Enric Escribano, ha conllevado que 61 alumnos se hayan quedado sin uno de estos puestos en el centro y distrito elegidos por sus padres en primera opción. Un caso significativo, tal y como apunta, son los 38 escolares de la zona nordeste que han quedado en esa situación.
Ante estos hechos, considera que la Conselleria de Educación «debe garantizar plazas en valenciano en los centros que las familias eligen para evitar que los pasen al programa de incorporación lingüística, tengan que ir a otro centro, o bien a otro distrito, si persiste la petición de los padres, con las consecuencias negativas que supone para los padres en cuanto al desplazamiento y que no sea el centro elegido».
Escribano denuncia un estancamiento en la creación de nuevas líneas en valenciano desde hace dos años y reclama la puesta en marcha de tres más como mínimo en Elche para poder atender la demanda, una en la zona sudoeste, otra en la sur y la tercera en la zona norte.
El responsable de El Tempir defiende la necesidad de llegar a que el valenciano y el castellano se equiparen, de forma que se ofrezcan la mitad de vacantes en una lengua y el 50% en la otra.
Asimismo sostiene que existe una doble red de escuelas en la ciudad, la pública, que concentra toda la oferta de docencia en valenciano, y la privada y concertada, que carece de estas líneas. A su juicio, se están vulnerando los derechos de los padres a elegir la opción lingüística de la enseñanza de sus hijos.
Desde esta asociación también se puso de manifiesto que durante el curso 2009-2010 diecisiete centros educativos ilicitanos han implantado programas de educación plurilingüe, apostando así por la presencia curricular de las tres lenguas; el castellano, valenciano e inglés. Se trata de los colegios de la zona sudoeste, centro -excepto el San José de Calasanz- y las escuelas de Perleta, Valverde y La Baya.
«Siete horas de la actividad docente que imparten ha de ser en valenciano». Por tanto, El Tempir espera que estos centros «cumplan con estas siete horas por una aplicación correcta y legal del plurilingüismo bien entendido».
La situación en Secundaria es más grave. De 138.000 alumnos que estudian en valenciano en Primaria en la Comunidad, solo 58.626 pueden seguir haciéndolo en el instituto.
 
------------------------
 
Publicat en EL PUNT diumenge 27 de juny del 2010
 

La demanda de places en valencià en primària ha estat del 61,2% davant del 33%, que és l'oferta educativa de la Conselleria, a tot el País Valencià per al pròxim curs escolar. A més, d'un total de 138.223 alumnes que estudien en valencià a primària, tan sols 58.626 alumnes ho poden fer en arribar a secundària. És a dir, 80.000 alumnes abandonen en arribar a l'institut.

Per al curs 2010/2011, a Elx la Conselleria d'Educació ofereix 600 places en valencià i 1866 places en castellà, de tal manera que, finalitzat el procediment de matriculació, 61 alumnes s'han quedat sense plaça en valencià a l'escola i districte triat pels pares en primera opció. Un cas significatiu n'és el grup de 38 alumnes que ho han sol·licitat en la zona nord-est de manera preferent en primer lloc.

En opinió de la societat cívica El Tempir, per tal de resoldre aquest problema, la Conselleria ha d'obrir noves línies d'ensenyament en valencià (no n'ha obert cap des de fa 2 anys a Elx) per tal de garantir la tria lingüística dels pares en primera opció. Es necessiten com a mínim 3 noves línies: una a la zona sud-oest, altra a la zona sud i a la zona nord, on solament hi ha una escola, amb una línia.

Les coses clares i sense afegits

PERE ROSSELL

L'associació cívica d'Elx ho té mol i molt clar. Cal anar cap a un ensenyament que oferisca el 50% de places en valencià i el 50% de places en castellà a la ciutat d'Elx i no tan sols un terç com ocorre ara. De fet, cal recordar que la demanda dels pares il·licitans a favor de l'ensenyament en valencià se situa molt per damunt de l'oferta de la Conselleria d'Educació i, a més, aquest tipus d'ensenyament és voluntari i es cursa a petició de les famílies. El Tempir denuncia l'existència d'una doble xarxa d'escoles a la ciutat: la pública concentra tota l'oferta de docència en valencià i la privada concertada a Elx no ofereix cap línia en la llengua pròpia del país. Ara està molt més clar: no hi ha voluntat per part de la Conselleria d'Educació de fer un autèntic sistema educatiu bilingüe ja que vulnera de manera molt greu el dret dels pares a elegir l'opció lingüística d'ensenyament que volen per als seus fills, és a dir, en valencià.S'ha de dir sense embuts que l'ensenyament en valencià és l'únic que garanteix el domini del valencià i del castellà i facilita l'aprenentatge de l'anglés. Per tant, els programes d'ensenyament en valencià són els únics que garanteixen un autèntic aprenentatge plurilingüe.

 
10)
 
 
Article publicat en indirecte.cat dilluns 21 de juny del 2010
 
 
 
Núria Cadenes
 
Tant de bo que, només de publicar-ho, tingués desmentiment. Ara mateix escriuré cadascuna de les lletres i les paraules i les frases que conformaran el següent paràgraf amb l'esperança de ser retopada, de trobar de seguida un comentari que aclareixi que no, que ha estat un malentès, que no hi ha monstres sota el llit, on vas a parar, mira les dades, aquí les tens, i ara, mai de la vida, això sí que no, fixa-t'hi, fixa-t'hi, ho veus?

Toco ferro i teclejo, per tant: que diu que ha desaparegut el pressupost de la Generalitat principatina per al programa d'intercanvi entre escoles dels Països Catalans, que si hi va haver èxit, si es van despertar expectatives, ara tot se'n va en orris perquè ha passat a la pila dels afers no gens prioritaris, que potser no s'acabarà d'eliminar del tot per evitar soroll -o potser sí: hi ha escàndols assumibles si tenen sordina mediàtica- però que queda sense cobertura i que campi qui pugui i com pugui, que el món s'acaba.

D'acord que no és la pitjor de les coses que ens poden passar. Però és simptomàtica d'una debilitat que ens encarcara, que ens tenalla i ens redueix les perspectives. Sense suport, amb pocs mitjans i menys pressupost, les escoles ho tindran difícil per mantenir els intercanvis amb la resta del país (i descobrir València o Palma, posem per cas). Difícil per propiciar coneixences i teixir relacions (tan necessàries de cara a contrarestar els silencis imposats). Difícil també per no optar per l'altre viatge, l'intercanvi que sí que té programa i propaganda i pressupost i que, sota l'epígraf despreocupat ('escuelas viajeras', en diuen, iuhu), ofereix la possibilitat de trenar llaços amb Salamanca, Sevilla o Madrid (també posem per cas).

Si es confirma la mala nova, tindrem davant dels nassos un altre exemple d'aquest dramàtic menfotisme que amenaça de fer-se'ns estructural: mentre els uns aparquen el país a la primera que senten que van mal dades, que diu que han de retallar o que els acusen d'intervencionistes (això sí que fa riure, per cert; tant de bo que intervinguessin sense manies: els ho dirien igual però, almenys, la llengua que compartim a banda i banda del Sénia tindria una mica més d'aire per respirar), els altres continuen da-li que da-li, forçant la màquina, estiregonyant la realitat i mirant d'estrafer-la a la seva espanyolíssima conveniència.

En fi. Que res no em faria més feliç que la rectificació. L'espero amb candeletes.
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com