InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 336 (dijous 17/06/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
2) Albert Pla Nualart - Català a la terrasseta (10 i 11 de juny)
 
3) «AL VENT» (Editorial de Llengua Nacional)
 
4) Jordi Solé i Camardons - Ressenya del llibre Removent consciències
 
5) CURS D'ADAPTACIÓ-AJUST DE DIÀLEGS PER A DOBLATGE EN CATALÀ
 
 
7) Notícies de Valencianisme.com
 
 
 
10) Nous llibres de català per a persones adultes
 
11) Joan Tudela: La normalització del català forma part de l'inventari actual de causes justes, amb l'ecologisme, la igualtat de la dona, la cooperació al desenvolupament, etcètera.
 
 
1)

 

 

Article publicat en el número 23 de la REVISTA D'IGUALADA, setembre del 2006

http://www.revistaigualada.cat/ImatgesArticles/2008/23.06.18.pdf

 

 

Grup d'Antropologia Lingüística
(Universitat de Barcelona)
 
 
Introducció
El gènere és un sistema de classificació nominal que, pels motius que sigui, ha adquirit un protagonisme incomprensible com a element invisibilitzador de les dones o, si es vol, com el tòtem del sexisme que es manifesta en la llengua. Per alguna altra raó, més incomprensible encara, s'estableix una mena de connexió entre aquesta marca i el comportament, connexió de la qual potser podríem inferir que, si canvia la llengua, ha de canviar el comportament... O no? Potser la manipulació de la marca de gènere ja és el canvi en el comportament que s'espera, és a dir, que no podrem presumir que un empresari sigui sexista sempre que ofereixi la feina a «enginyers i enginyeres», encara que les enginyeres cobrin menys per fer la mateixa feina. En canvi assenyalarem sense pietat aquell que només vulgui «enginyers» i que pagui el mateix sigui quin sigui el sexe de la persona que faci la feina.

La nostra proposta no té res a veure amb el sexisme, només amb la llengua. I el que volem mostrar és que no hi ha connexió entre gènere gramatical i sexe, ni molt menys entre gènere i comportament, per bé que, si prescindim d'aspectes fonamentals del llenguatge, ens podem acabar trobant que els uns i les altres siguin finalment categories diferents.
 
L'origen del malentès. Una hipòtesi

Imaginem una llengua sense nombre, en la qual quan diem «poma», «cadira» o «insecte» no tinguem manera de saber si es tracta d'un o de molts. Hi ha llengües així i totes tenen recursos per indicar la pluralitat quan és pertinent, per exemple mitjançant reduplicacions del tipus «poma-poma» o determinants de qualsevol mena, com ara «moltes poma», «onze poma», etc. Imaginem ara una llengua sense gènere, en la qual quan parlem d'un lingüista, d'un estudiant o d'un jutge no tinguem manera de saber si es tracta d'un home o d'una dona. Ben segur que quan aquesta informació sigui pertinent l'haurem d'indicar d'alguna manera, per exemple «dona lingüista» o «jutge dona». Continuem imaginant. Resulta que els parlants d'una llengua que té nombre (singular i plural com a mínim) i que estan familiaritzats també amb la primera, la que no en té, arriben a la conclusió que la seva llengua no marca prou bé el plural i creen noves formes, com ara «pomespomes» o «moltes poma-poma». És a dir, que a la seva marca habitual n'hi afegeixen una altra. ¿No ens preguntaríem quina necessitat en tenen si amb la marca de plural ja n'hi ha prou per entendre que estem parlant de més d'una unitat? I ara no ens cal imaginar tant. Hi ha parlants de llengües amb gènere que han cregut que el femení no quedava prou «representat» i s'han llançat sense miraments a marcar-lo a tort i a dret: «benvolguts/ benvolgudes», «ciutadans/ciutadanes», «nenes i nens» (fixeu-vos que l'ordre recupera el de «senyores i senyors»), «estudiants/estudiantes» i la llarga corrua de parelles ben avingudes que tots coneixem. ¿Per què, en aquest cas, no pensem que és redundant?

I ara no cal que imaginem gens: hi ha moltes llengües sense gènere, però la que ens toca el voraviu és l'anglès. Resulta que en anglès, com a llengua on les marques de gènere són residuals, les concordances no depenen en absolut d'aquest tret i només trobem una funció gramatical de gènere en els reflexius. En anglès, doncs, quan parlem de a linguist, a student o a lawyer no hi ha manera de saber si estem parlant d'un home o d'una dona, i això ha donat peu a fórmules més o menys enginyoses d'indicar-ho, des del convencional a woman linguist fins al she-student de les èpoques glorioses en què les EUA-feministes van convertir history en herstory o boycott en girlcott (i pensar que tothom va a pagès a buscar etimologies populars!). La nostra hipòtesi és que l'obstinació a marcar ambdós gèneres respon a una interferència de l'anglès. Però més enllà del papanatisme ambiental, també volem mostrar que, amb aquestes alternances, estem jugant amb un principi general de la llengua i, en la mesura que la llengua és com és amb independència de la voluntat dels parlants, ens podem trobar amb sorpreses del tot indesitjades.
 
El gènere, el sexe i el sexisme
 
El gènere és un sistema de classificació dels substantius que es manifesta en les concordances. Sobre si les paraules en si mateixes —és a dir, els noms— «tenen» gènere o el gènere depèn de les
concordances hi ha opinions diferents, però el que sembla que no es pot discutir és que la classificació com a tal és arbitrària. Per més que en moltes llengües s'hi pugui identificar un cert contingut semàntic (animat/inanimat, humà/no humà, masculí/femení, etc.), el cert és que un percentatge
altíssim de noms de cada categoria no tenen cap justificació segons aquest criteri. Paradoxalment, aquesta arbitrarietat ara és contrarestada per una suposada motivació en la classificació, és a dir, que se suposa que el gènere es correspon amb el sexe encara que ningú no pugui mostrar la masculinitat de l'esperit, ni la feminitat de l'ànima (i com és que la «masculinitat» és femenina i el «feminisme», masculí?).

Podem afirmar, doncs, que no hi ha correlació entre gènere i sexe, i encara menys entre gènere i sexisme, que són fenòmens que pertanyen a àmbits diferents. Cal tenir present, a més, que mentre que el sexisme es dóna en totes les societats, el gènere només es troba en el 15% de les llengües del món, algunes de les quals tenen el femení com a genèric sense que això impliqui cap diferència en el comportament, i ens costa de creure que un canvi en aquest sentit tingui efectes reals a l'hora de canviar comportaments i actituds sexistes. El que volem, però, és mostrar els fonaments lingüístics de la qüestió, perquè estem tractant amb un fenomen que té les seves pròpies regles i no sempre les podem controlar.
 
Les categories marcades

En totes les llengües i en tots els nivells (fonològic, morfològic, semàntic, etc.) funciona un principi general que coneixem com la teoria del marcatge. Aquest principi postula que una categoria no marcada o bé inclou la marcada, o bé no en diu res. La connexió entre ambdós pols és tan evident que, sovint, ni tan sols hi ha terme per al marcat, i n'hi ha prou a negar el no marcat.
Vegem-ne algun exemple:
útil – inútil
utilitzable – inutilitzable
reutilitzable – *reinutilitzable
(però en canvi: no reutilitzable)
 
Fixem-nos que, tant en el cas d'útil/inútil com en el d'utilitzable/no utilitzable, podríem emprar el mateix recurs de negació: «això no és útil/utilitzable» = «és inútil/inutilitzable», però en canvi la negació del terme marcat no té el mateix efecte: «no és inútil» no vol dir que sigui útil i «no és inutilitzable» no vol dir que sigui utilitzable. Val la pena recordar aquest mecanisme d'exclusió, perquè ja veurem que quan afecta les persones és generalment rebutjat, però en canvi és el que demanem quan es tracta de les dones (una manera com una altra d'excloure les dones de la categoria de les persones). Ara, però, continuem amb més exemples.

Quan es tracta del nombre, el membre no marcat de l'oposició és el singular. Per això tenen el mateix significat oracions com:

El gos és un animal domèstic
o
Els gossos són animals domèstics
La fruita aporta moltes vitamines
o
Les fruites aporten moltes vitamines
La rosa vermella va ser la més venuda per Sant Jordi
o
Les roses vermelles van ser les més venudes per Sant Jordi

En el cas dels antònims graduables, l'extrem positiu és el no marcat: en l'oposició alt/baix, «alt» és el no marcat i «baix» el marcat; o en l'oposició ample/estret, «ample» és el no marcat i «estret» el marcat. Vegem les conseqüències d'aquesta relació. ¿Algú s'imagina demanant a uns coneguts si el seu fill es gaire «baix»? ¿O es podria vendre un pis argumentant que la cuina té una gran «estretor»?
Naturalment, la criatura pot ser molt baixa i la cuina molt estreta, però ambdós tenen, respectivament, alçada i amplada, perquè són els termes no marcats els que o bé no ens diuen res dels marcats
o bé els inclouen. Els exemples són incomptables: si parlem de l'any 20, sabem que o bé volem dir després de Crist (perquè si no, hauríem d'indicar -20: entre el positiu i el negatiu, el primer és el no marcat), o bé volem dir 1920, perquè el XX encara és el segle no marcat respecte dels altres.

En les llengües amb gènere, gairebé universalment —les excepcions són l'iroquès i el guajiro—, el terme no marcat de l'oposició és el masculí i el marcat, el femení, és a dir, el masculí inclou o bé no diu res del femení. Per això una oració com: «Tots els homes són iguals», segons qui la digui i en quin context, pot tenir significats tan diferents. Ara bé, quan hi afegim «les dones», d'entrada estem establint les dones com una categoria diferent de la dels homes, i l'afirmació es redueix a la igualtat per raó de sexe i no respon a un principi general, és a dir, la frase «tots els homes i dones són iguals» no és l'equivalent de «Totes les persones són iguals». Per què?

Tots hem viscut la conversió de les APA en AMPA (per bé que, si fóssim conseqüents haurien de ser AMPAA: Associació de Mares i Pares d'Alumnes i Alumnes, perquè si no, què són, Pares i Mares de l'Alumnat?). Tot i que hem de suposar la bona intenció de la proposta, de fet ha sentenciat la diferència entre pares i mares. Vegem altres exemples. Entre les múltiples associacions que podem trobar a Catalunya n'hi ha:

- de Patinadors
- de Consultors d'Estructures
- de Fotògrafs Professionals
- de Dissenyadors Professionals
- d'Escriptors en Llengua Catalana
- de Constructors d'Iglús
- de Músics

Cap d'aquestes no s'ha preocupat d'afegir-se al nom el gènere femení, cosa que tindria resultats com ara «Fotògrafs professionals i Fotògrafes professionales» o «Fotògrafs i Fotògrafes professionals
i professionales». O fins i tot «de Músics i
Músiques», solució amb efectes indesitjables que ja comentarem. N'hi ha un altre grup, però, del qual en podríem aprendre alguna cosa:

- de Criadors i Propietaris de Cavalls de Raça Menorquina
- de Cantants i Intèrprets
- de Químics i Enginyers
- de Traductors i Intèrprets
- de Consumidors i Usuaris
- de Cuiners i Rebosters

El que tenen en comú totes aquestes és que en l'associació s'apleguen persones amb professions, activitats o funcions diferents i que, per tant, s'han d'indicar. No ens trobem, per tant, amb una
oposició de categories marcades. També hi ha associacions de professionals de gremis tradicionalment associats a les dones: bibliotecaris, infermers i secretaris, i aquí tenim opcions diferents:

- de Bibliotecaris
- d'Infermeres i Infermers
- de Secretàries Professionals
- de Secretaris-Interventors
- de Secretaris i Empleats
- de Secretaris Locals
- de Secretaris d'Ajuntament

Vet aquí que l'única associada al sexe és la de «secretàries professionals», mentre que, pel que fa a la resta, podem suposar que hi pot entrar tothom, siguin homes o dones.
 
Ara que ja hem vist les relacions d'inclusió que pressuposen les categories marcades i no marcades, i l'oposició que s'estableix entre categories diferents, traslladem-lo a un altre àmbit. ¿Algú es pot imaginar que el president Zapatero proclamés que seria el president de tots els espanyols i catalans? ¿O que Evo Morales fes la mateixa afirmació pel que fa a bolivians i indígenes? Ben segur que, almenys un sector de la població, argumentaria que els segons estan inclosos en els primers i, per tant, això podria ser entès com tota una declaració de secessionisme. Un exemple equiparable es dóna,
però, en un altre àmbit on passa més desapercebut. Gregorio Moran n'ofereix un exemple en una de les seves Sabatinas intempestivas de La Vanguardia, on, a propòsit d'un crim comès al Principat
d'Andorra, comenta: «¿Se han fijado que cuando se escribe sobre un chino, en la prensa, siempre se añade ciudadano, mientras que un andorrano o español no lo necesita?». Potser per casualitat —que ja seria estrany, tractant-se d'aquest autor— o qui sap si amb tota la intencionalitat, l'article acaba citant el ministre de l'Interior d'Andorra, Josep M. Cabanes, a propòsit del mateix fet: «Lo más grave es que un ciudadano chino venga a Andorra y mate a dos personas». Un exemple semblant el dóna un entrevistat a un 30 minuts de TV3 quan afirma: «Tenemos que dar cabida a los inmigrantes
y a las personas de los países comunitarios...»
. Ves per on, doncs, el mecanisme que fa que excloguem els immigrants de la categoria de les persones ens sembla fantàstic a l'hora de discriminar les dones.
No és tot plegat massa paradoxal?

El gènere en les llengües romàniques

El pas del llatí a les llengües romàniques té com a característica la reducció d'un sistema de cinc declinacions a dos (i a vegades restes d'un tercer) gèneres. Potser el problema és haver-los designat com a «masculí» i «femení», associant-los així al sexe, però els fonaments de la pertinença a un o un altre gènere són absolutament arbitraris i no trobarem cap criteri ni formal ni semàntic que ens permeti sistematitzar els criteris d'assignació; l'explicació l'hem d'anar a buscar en la història de la llengua. Fins i tot en el cas dels animals, quan el gènere és motivat i tenim arrels diferents segons el
sexe (cavall/euga), l'oposició ja es donava en llatí, i quan es tracta d'una única arrel, el femení també pot ser la categoria no marcada (iguana, zebra, girafa, aranya, cobra, abella, pantera, oreneta...);
a qui li sembli que aquests termes són femenins perquè acaben en -a, que expliqui perquè el coala, el panda o l'impala són masculins. L'arbitrarietat del gènere en les llengües romàniques es fa palesa
també en les diferències de gènere per als mateixos termes en les diferents llengües: il latte, o leite, le lait, la leche, la llet...

Hi ha un altre aspecte a tenir en compte, que és el contingut semàntic del gènere. A vegades s'ha intentat trobar un tret comú a les formes masculines i femenines de parelles com el cistell/la cistella, el parell/la parella, el paner/la panera, etc. Les teories poden ser molt diverses, la mida, la funció, etc., però el cas és que l'única explicació ens la proporciona la història. I en els casos d'elements idèntics però amb gènere diferent —el son/la son, el llum/la llum, el clau/la clau—, el que ens trobem generalment són termes que pertanyen a declinacions diferents que esdevenen formes homònimes. Així, doncs, el gènere rarament té explicació pel seu significat i és una categoria clarament arbitrària, un tret de la llengua que no té res a veure ni amb la cultura ni amb la voluntat dels parlants. El problema ve, però, quan el volem manipular.

Conseqüències de la manipulació del gènere

El primer problema que salta a la vista amb les duplicacions per causa de sexe és la generació d'homonímies. La ja mencionada música, la informàtica, la tècnica, la política o la mecànica, entre moltes altres, generen confusions o moments difícils com el que va crear involuntàriament Mònica Terribas en un debat sobre l'Estatut al programa de TV3 La nit al dia. Els assistents al debat eren Saura, Mas, Puigcercós, Piqué i De Madre. En un cert moment, la presentadora va aturar el debat per donar pas a la publicitat, i per fer-ho va dir això: «Tornem en uns minuts amb aquests cinc polítics... eee... aquests quatre polítics i aquesta... dona estupenda que és Manuela de Madre». Per no parlar
de l'aviació, on una pilot es converteix en una pilota i una sobrecàrrec en una sobrecàrrega...

A aquestes homonímies n'hi podríem afegir unes quantes que ens fan rumiar una mica més: la guàrdia, la policia, la guia i d'altres que podem associar a lingüista, esportista, dentista, etc. en el grup de professions on sí que s'admet que l'article sigui suficient per indicar el sexe. Si ens preguntem per què, de la mateixa manera que hi ha jutges i jutgesses, no hi ha també guies i guiesses, la resposta és que en aquest cas ens trobem amb substantius epicens, és a dir que designen indistintament individus d'ambdós sexes (o gèneres?). El que ningú no ha explicat és per què això que és tan obvi per a guies i lingüistes no ho és per a metges i estudiants.

Una altra de les conseqüències no desitjables de la manipulació del gènere és justament el seu component semàntic impredictible. Les diferències de significat entre «home públic» i «dona pública», o «estar com un toro» i «estar com una vaca», o «cortesà» i «cortesana» no són atribuïbles al tret masculí/femení, però sí al sexe. Entrem en un terreny francament perillós quan marquem el sexe i no la professió perquè ens podem acabar trobant que un «metge» sigui una categoria diferent de «metgessa», perill que ja han detectat les poetes que no volen ser poetesses, i si no, veiem què en diu el Gran Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana (1998):

metge: Persona que té autorització acadèmica i legal per a exercir la medicina.
metgessa: Dona que exerceix la medicina.

Ves per on, i sense voler, una metgessa ja no és una persona, i, pel que es veu, tampoc no li cal l'autorització. Una cosa semblant els passa a les jutgesses, que en aquest cas han perdut l'autoritat:

jutge: Persona que té autoritat per a jutjar i sentenciar.
jutgessa: Dona que exerceix el càrrec de jutge.
 
I pel que fa a les estudiantes:

estudiant: Persona que estudia en una universitat, en una escola, etc.
estudianta: Dona estudiant.

Davant d'aquests exemples potser valdria la pena reconsiderar la possibilitat que el gènere continués essent una categoria arbitrària, perquè distingir els membres de les oposicions ja veiem que pot tenir conseqüències imprevisibles que ja seria sorprenent que afavorissin les dones.
 
I, finalment, no podem ignorar les conseqüències d'ordre pràctic. Quan el departament de Benestar Social ofereix ajuts per a famílies amb «nenes i nens», no s'adona que està discriminant totes aquelles que només tenen «nenes» o «nens». O quan Ibarretxe apel·la als «ciudadanos y ciudadanas vascas» està apel·lant de fet a tots els mascles del món i a les dones basques. En el transcurs de la redacció d'aquest article va aparèixer l'anunci d'un congrés de «psicòlegs i psicòlogues joves». Potser el suggeriment implícit d'aquell clàssic senyor/noia jove els va fer adonar que s'havien posat en un terreny perillós, així que a la següent convocatòria el congrés ja era de «joves psicòlegs i psicòlogues», amb la qual cosa el suggeriment lúbric era definitivament trencador, i és que quan a més de la duplicació tenim concordances la cosa es complica d'allò més. Però més enllà de l'anècdota, quan anem als textos legals la cosa adquireix unes dimensions que ens haurien de fer rumiar molt abans de seguir per aquest camí. Arturo Pérez Reverte comenta així un text del Boletín Oficial del País Vasco:

«El pleno está integrado por el presidente o presidenta, el vicepresidente o vicepresidenta y los vocales o las vocales.» Ante ese párrafo pueden ocurrir dos cosas. Una es que parezca normal: de pura saturación terminas acostumbrándote a cualquier imbecilidad. La otra es que nos dé la risa floja. Al principio creí que era un texto chungo. Manipulado. Pero nada de eso: BOPV, ley 9/2004 de la Comisión Jurídica. «Se hace saber a los ciudadanos
y ciudadanas», etcétera. Todo trufadito de perlas como ésta: «Un secretario o secretaria que se nombra por el presidente o presidenta (…) entre funcionarios y funcionarias». Y más adelante, con repetición exhaustiva de las titulares o los titulares, las vocales o los vocales, los presentes o las presentes, el secretario o la secretaria, el presidente o la presidenta, se detalla que en ausencia «de uno de los vocales o una de las vocales (…) se procederá al nombramiento de un suplente o una suplente (…). El nombramiento y cese del suplente o la suplente se realizará conforme a lo previsto (…). El tiempo que dure la suplencia se imputará al período de mandato de la vocal o el vocal suplido».

L'autor es queixa que las vocales no apareguin com a «vocalas», las suplentes com a «suplentas» o las asistentes com a «asistentas». I, de fet, té raó: per què «generala» i no «vocala»? Per què
«estudianta» i no «assistenta»? I Francesc Esteve, en un article a El Temps, fa aquesta reflexió a propòsit de l'Estatut valencià: «Tan aviat veiem usat un masculí genèric (“els ciutadans”, “els valencians”, “els diputats”) com l'expressió del masculí i el femení alhora. De manera que, quan fins i tot en un mateix article trobem les dues fórmules, cal entendre per força que el masculí només es refereix als homes, com en l'art. 22, on es parla de “designar els senadors i les senadores” però de “nomenar els diputats” o “elegir el president”.»

I l'Estatut de Catalunya? Tenint en compte que tant l'Institut Català de les Dones com la Secretaria de Política Lingüística han fet bandera de les fórmules duplicades, podríem esperar un Estatut per a tots i totes. Però no. Només al preàmbul apareix la fórmula «ciutadans i ciutadanes» quan diu que «L'aportació de tots els ciutadans i ciutadanes ha configurat una societat integradora». A partir d'aquí i de manera sistemàtica només es parla de ciutadans, catalans, menors, alumnes, jutges, fiscals, etc., i només en singular es menciona «El president o presidenta de la Generalitat», cosa que també podria donar peu a interpretacions força entretingudes.
 
Cloenda

Aquest article ha estat elaborat per un col·lectiu i per això hem volgut buscar els arguments que compartim. Hi ha qui creu que hauríem d'insistir més que allà on es pot triar —és a dir en el lèxic i no en la gramàtica— hauríem de ser més escrupolosos i buscar alternatives a casos com ara «home» com a terme genèric per als humans. Hi ha qui és molt crític amb la teoria del marcatge però no per això deixa de compartir la proposta respecte de l'ús de la forma no marcada —i.e. el masculí— com a genèric. El que hem volgut mostrar, finalment, és que l'ús del masculí no té res a veure amb el masclisme i que, en canvi, la duplicació de gènere no dóna visibilitat a les dones sinó que els dóna una valor diferent i, atès el tarannà de la humanitat, difícilment la diferència serà al seu favor. El gènere és una categoria arbitrària i convertir-lo en una categoria motivada és un joc massa perillós.

Grup d'Antropologia Lingüística. Departament de Lingüística General, Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona (curs 2005-06).
L'article s'ha elaborat a partir dels debats sobre el tema a l'aula i la participació en el Fòrum d'on provenen gairebé tots els exemples i articles mencionats. Els participants en el Fòrum han estat Raquel Santiago, Concha Campos, Oriol Fernández, Blanca Ripoll, Llibertat Mestre, Glòria Jofresa i Imma Poyatos (professora: M. Carme Junyent). També agraïm la col·laboració dels participants en el V Congrés d'Estudiants de Filologia Catalana Maria Mercè Marçal, celebrat a la UAB.
 
2)
 
Català a la terrasseta
(10 i 11 de juny)

Albert Pla Nualart / Filòleg

 

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 40, dijous 10 de juny del 2010
 

"El lobi jueu"

La globalització bombardeja amb estrangerismes que arrelen en l'ús abans que trobem i popularitzem una alternativa. L'estrangerisme té de bo que, en ser una forma nova, no vol dir res més, i així amb un mot ja passem. Dient lobby no cal dir grup de pressió. Però té de dolent l'ortografia impredictible. Igual com l'estranger que viu aquí es va fent català, és bo que l'estrangerisme s'adapti a l'ortografia i la gramàtica del català. Però costa fer el pas. Va costar passar de spaghetti a espagueti o de football a futbol. I no hi han passat ni el francès ni l'anglès, que fins i tot manté el plural de l'italià spaghetti. Són llengües d'ortografia tan complexa que ja no ve d'aquí. El català i el castellà, en canvi, opten tant com poden per la integració. Si el lobby ja és tan nostre que ha procreat lobbista i lobbisme, potser ja és hora que escriguem lobi en rodona i deixem de dubtar entre lobbies i lobbys. I si algú em diu que ja és tard, li diré que fa pocs anys l'IEC va passar de wàter a vàter sense que això hagi provocat cap mal de ventre.

"L'atac dels indies"

Però al capdavall l'únic criteri que ha de prevaler és el seny. Les revistes musicals odien escriure en cursiva pop, rock, punk, hip-hop, blues, reggae, indie, etc. Però en casos així catalanitzar és inviable perquè són mots lligats a una cultura mundial en anglès. La frase del títol ja fa estrany, però canviar indies per indis la fa còmica. Catalanitzar no funciona quan el mot resultant ja vol dir altres coses: el boom immobiliari no pot ser el bum immobiliari, tot i la forta patacada. Però podem escriure boom en rodona, com fem amb el whisky. A vegades, la cursiva és crucial. Si no vull soroll ni disbauxa i escric "No estic per raves" ben pocs entendran que "No estic per raves".


Article publicat en el diari AVUI, pàgina 48, divendres 11 de juny del 2010
 

Cel·lo i xupa-xups

Tant el D62 com el GDLC entren el mot cel·lo i el defineixen com a "cinta transparent adhesiva", però ni el DIEC ni el Termcat, els referents oficials, ens en deixen dir cel·lo. Trobo una fitxa a l'Optimot, el portal de consultes lingüístiques de la Generalitat, que ho diu ben clar: "Cello és una marca registrada, que hem d'anar amb compte a no usar com a nom genèric". Tampoc ens deixen dir xupa-xups, un invent català universal que cap diccionari no admet com a nom comú. Bé, cap, tampoc. La RAE i els diccionaris castellans no es tallen i entren chupa-chup, celo i molts altres mots procedents de marca que permeten dir breu i curt el que nosaltres, si som obedients, hem de dir gastant més saliva. I no és que al DIEC hi faltin noms procedents de marca: vamba, rímel, aspirina, uralita, niló, clàxon, etc. Però no hi trobareu ni maicena ni licra, ni tàmpax, ni túrmix ni tants altres noms que sí que entra la RAE i que aquí un respecte exagerat als drets de marca manté vedats. La publicitat ens metralla nit i dia i quan per fi una paraula té èxit i esdevé lèxic comú, resulta que els pobres catalans no hi tenim dret. ¿No era que la llengua la fem entre tots? O és que hi ha mots segrestats?

Xirucaire ofuscat

I parlant de noms de marca no em puc estar d'explicar la divertidíssima anècdota d'un xirucaire empedreït, Joan Coromines, que dedica 100 ratlles del seu diccionari a demostrar a través de tortuoses lleis fonètiques que xiruca ve del basc. "No l'he trobat encara en cap diccionari català, castellà, basc, etc., ni tan sols en el ric vocabulari navarrès d'Iribarren. Però un bon amic relacionat amb Pamplona em va dir que allà l'usaven". No és estrany que ho fessin: era el nom de la marca del calçat. L'espessa boira de la saviesa li va impedir preguntar-ho al senyor que les fabricava, Esteve Fontfreda, que les va anomenar així en honor a la seva muller, la senyora Mercè, a qui ell, en la intimitat, deia Chiruca, un afectuós diminutiu gallec.

 
3)
 
Editorial del número 71 de la revista Llengua Nacional
 

«AL VENT»

 

                L'any passat es van complir cinquanta anys de la creació de la cançó «Al vent», de Raimon (nom artístic de Ramon Pelegero i Sanchis, nascut a Xàtiva l'any 1940), i recentment aquest cantautor ha ofert alguns recitals amb motiu del cinquantenari dels seus inicis artístics. Doncs bé, els qui en els anys 1959 i 1960 ja teníem «ús de raó cívica» recordem molt bé l'impacte que va causar aquella cançó, juntament amb la figura del seu autor —un jovenet xativí, armat només de la seva guitarra i el seu crit potent— i les altres cançons que compongué i divulgà.

 

                En plena dictadura franquista, la veu de Raimon venia a potenciar enormement la incipient «Nova Cançó» catalana. Li donava una categoria i una personalitat que aconseguien que, enmig de prohibicions, censures i traves, hom s'adonés que la catalana podia ser una cultura «normal» en l'àmbit de les cançons que es creaven en les altres cultures, com l'anglesa, la francesa, la italiana, etc., a més, és clar, de la castellana, que era la que principalment competia en el nostre espai.

 

                Per altra part, la veu de Ramon Pelegero ens venia des del País Valencià i adverava la realitat d'uns Països Catalans que podien ser realment un àmbit on compartir una comunicació, una cultura, una llengua. I, a més, amb una dimensió històrica que recuperava el nostre passat clàssic i el divulgava en el present. Raimon, en efecte, per una banda, va combinar les cançons de la seva pròpia producció amb lletres d'autors del Principat, com Espriu o Pere Quart, i, per l'altra, amb poemes clàssics com els d'Ausiàs Marc, Anselm Turmeda, Jordi de Sant Jordi, etc.

 

                El «fenomen Raimon», doncs, creiem que ha estat tothora una crida a la normalitat cultural i a la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans, sia en l'espai, sia en el temps. Una crida, no cal dir-ho, que continua plenament vigent. Pel que fa a la normalitat cultural, l'actual procés de globalització ve a ser un perill, parangonable a la dictadura de fa cinquanta anys, que amenaça aquesta normalitat. Necessitem protegir, abonar i potenciar tot allò que signifiqui ús i conreu de la nostra cultura pròpia, perquè no resti —en el nostre espai, és clar— en inferioritat amb les altres.

 

                Pel que fa a la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans, cal recuperar-ne l'ideal, perquè, entre una cosa i l'altra, s'ha enfosquit. Cal fomentar la comunicació entre tots els territoris que configuren el domini lingüístic català, cal prestigiar un model lingüístic comú i fins i tot cal treballar per aconseguir articulacions administratives que permetin ambdues coses. En aquest sentit, es podria suggerir als promotors del procés sobiranista del Principat de Catalunya que, en llur estratègia, tinguin en compte aquest fet pancatalà, talment que el procés en qüestió no produeixi cap mena de distanciament entre els territoris de l'espai cultural comú, ans al contrari, faci créixer les energies dedicades al foment de la normalitat cultural en tots els territoris i al foment del concepte i realitat dels Països Catalans.

 

                Sigui com sigui, aquí tenim els cinquanta anys de la vibrant cançó «Al vent» i del «fenomen Raimon», sense el qual, certament, seríem molt més enrere d'on som. Gràcies, doncs, Ramon Pelegero, per la teva aportació a la normalitat cultural catalana i a la vivència dels Països Catalans. Per molts anys!

 
 
4)
 
Ressenya del llibre Removent consciències publicada en el número 71 de la revista Llengua Nacional
 

Àngel Velasco i Quim Gibert (eds.),

Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional,

Editorial Afers,

Catarroja 2010.

 

El volum Removent consciències inclou les ponències de les Jornades sobre Transgressió Cívica que es feren a Fraga (Franja de Ponent) pel febrer del 2008 i pel febrer del 2009, organitzades pels coautors que signen aquest llibre, el qual arrodoneix la feina feta en Elogi de la transgressió: identitat nacional i desraó d'estat (2007), l'anterior llibre, on es denuncien les noves formes de discriminació institucional. En aquest, aborden la transgressió des de diferents enfocaments: el creatiu, el jurídic, l'ètic, el literari i l'emocional.

 

Quim Gibert reivindica el concepte “resilència emocional”, que etimològicament equival a ‘tornar a saltar, rebotar, recomençar', usat en física per als materials que no es trenquen malgrat haver estat sotmesos a pressions deformadores, semblantment als catalanoparlants conscients en l'imperi espanyol. Amb el seu estil habitual, ens farceix d'exemples útils per a entendre el seu discurs amb notícies del món de la naturalesa o de les comunitats humanes. La resilència seria l'eina psicosocial per a amortir les agressions que constantment rebem els membres de les societats minoritzades i no sobiranes, ja que és aquella flexibilitat allò que permet d'adaptar-nos sense trencar-nos o enfonsar-nos mentalment. Hom ha arribat a la maduresa emocional i social quan no té por d'ofendre en fer servir el català davant gent que no el parla; de fet, és la manera de no ofendre'ns a nosaltres mateixos, de “no confondre ser humils amb humiliar-nos”.

 

Patrícia Gabancho, observadora de la realitat, fa un repàs dels catalans que amb intel·ligència han estat transgressors i creatius, una bona fórmula per a no arribar al suïcidi col·lectiu amb petites dosis que estem patint.

 

Alfons López Tena parla de justícia i de transgressió, afirmant que la cultura espanyola és inexistent avui en el camp del pensament, i fa un interessant estudi sobre la pressió que pot exercir una normativa supranacional com la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries en els governs, que l'acaben ratificant.

 

Que avui, finalment, les Corts aragoneses hagin aprovat una llei de llengües, potser és degut a les pressions de l'existència de la Carta Europea, tot i que ja sap el lector que la llei aragonesa continua vulnerant drets bàsics, ja que no atorga al català ni la cooficialitat. Cal anar “de la llei a la llei” en el tema de les llengües i en el de l'autodeterminació per a aconseguir canviar el marc polític espanyol que ens escanya.

 

Francesc Torralba parla de la necessària relació entre ètica i transgressió; mentre que Hèctor López Bofill se centra en l'àmbit de la literatura, proposant que el conflicte que viu la societat catalana es vegi reflectit en les obres literàries per tal que sigui possible un imaginari propi, nacionalment autocentrat.

 

                                                                                  Jordi Solé i Camardons

 

 

 
5)

CURS D'ADAPTACIÓ-AJUST DE DIÀLEGS PER A DOBLATGE EN CATALÀ

DATES: Inici 6 d'octubre de 2010, final 22 de juliol de 2011

HORARI: Dimecres de 18 h a 20 h

IMPARTIT PER: L'Escola Catalana de Doblatge (
www.ecad.cat)

LLOC: Carrer Perú 250, Barcelona

DURADA: 66 hores

PREU: 1.045 euros + Matrícula de 100 euros

NOMBRE DE PLACES: 21
----------------------

L'adaptador-ajustador de diàlegs és aquell professional del doblatge el treball del qual consisteix a adaptar tècnicament i artísticament el text d'una obra audiovisual, partint d'una traducció.

L'adaptació tècnica i artística consisteix a mesurar els diàlegs ajustant-los al més exactament possible als moviments dels llavis dels personatges de l'obra a doblar i a la durada i el ritme de les seves intervencions, així com a les característiques idiomàtiques i en general al nivell de llenguatge definit i a la intencionalitat de l'obra original.
 
----------------------

Sessions teòriques i sobretot pràctiques impartides per professionals (actors, directors i ajustadors) en actiu i dirigides a qualsevol persona (especialment traductors, lingüistes, actors i directors de
doblatge) que vulguin aprendre l'ofici d'ajustador. El curs es pot ampliar assistint d'oient als seminaris per a professionals que l'ECAD organitzarà (mínim tres) al llarg del curs.

OBJECTIU:

Formar ajustadors solvents a partir de l'adquisició de tres competències: sincronia, adquisició de la tècnica i competència lingüística per adaptar textos. L'ajustador ha de crear la il·lusió que l'actor de la versió original parla en català.

CONTINGUT:

Cada trimestre se centrarà en un dels tres aspectes següents: adaptació i ajust d'animació, adaptació i ajust de sèries i pel•lícules per a TV, adaptació i ajust de cinema de distribució i especialitat de lletrista.

GRUPS REDUÏTS:

Les classes de sincronia es faran en grups de màxim 7 persones i en sales de gravació d'estudis de doblatge professionals. Només així es poden garantir la participació de tots els alumnes i l'òptim
aprofitament de les pràctiques.

PERIODICITAT:

Curs presencial 1 cop per setmana en sessions de 2 hores més 4 hores setmanals aproximadament de dedicació a casa.
 
----------------------

COORDINACIÓ:

Iola Ledesma

PROFESSORAT:

Anna Gilabert, Albert Pejó, Joan Mateu, Lluís Comes, Odile Arqué, Cèsar Andreu, David Corsellas, Rosa Pastó, Tito Trifol, Esperança Domènech, David Arnau i Iola Ledesma.
----------------------
SEGUIMENT:

Sempre que els docents ho considerin oportú es proposaran exercicis als alumnes que es corregiran en la sessió següent. L'ECAD facilitarà als alumnes la descàrrega del material a través d'un servidor.

AVALUACIÓ:

Prova final avaluada pels docents.

----------------------

REQUERIMENTS:

Poden matricular-se al curs totes aquelles persones que demostrin coneixements de llengua catalana. Es farà una prova inicial de llengua.

----------------------

PREU:

1.045 euros en un pagament únic a l'inici de curs o 366 euros trimestrals (octubre, gener, abril).

A més, la matriculació té un cost de 100 euros únic per a tots els cursos de guió a què es matriculi l'alumne.

----------------------

INSCRIPCIONS I RESERVES:

Per formalitzar la matrícula truqueu al 93 445 71 95 de 10 a 14 h o escriviu a
info@ecad.cat

Més informació a www.ecad.cat

----------------------

ESCOLA CATALANA DE DOBLATGE
Carrer Perú 250 de Barcelona
Tel. 93 445 71 95
info@ecad.cat
www.ecad.cat

 

Una de les imatges més representatives associades al cinema, les crispetes, ompliran amb el seu espetec i la seva olor característica el metro de Barcelona. La Plataforma per la Llengua ha endegat una campanya que, sota el lema "Volem crispetes", persegueix posar en evidència la situació de desigualtat que pateix el català al cinema si la comparem amb altres llengües similars i reclamar-ne una regulació del sector. Per a més informació, vegeu el web www.volemcrispetes.cat.
 
La situació actual de la llengua catalana al cinema afavoreix una discriminació lingüística única en el context europeu. Per tal de difondre aquest missatge, la Plataforma per la Llengua ha ideat, en col·laboració amb l'agència de publicitat Alícia, aquesta campanya que pretén introduir en la ciutadania de manera simpàtica i visual el debat sobre la situació de la llengua catalana al cinema. Com fer-ho? Utilitzant una imatge impactant i fàcilment identificable amb el cinema, com són les crispetes, i un missatge que remet a una qüestió de drets i que obre la reflexió següent: com és que, mentre a qualsevol cinema, podem demanar crispetes o pedir palomitas, podem beure un refresc o tomar un refresco, no passa el mateix amb les pel·lícules que hi veiem? És a dir: com és que no hi ha una igualtat real de drets en el cinema? I és que, segons les avaluacions realitzades per la Plataforma per la Llengua, la presència de cinema en català a les nostres pantalles és més que escassa, i no arriba a un 3% de mitjana, malgrat les xifres demostren que el català és rendible en molts mitjans, també al cinema, tot i les precàries condicions d'ubicació, horaris i manca de publicitat de les sessions en català.
 
La campanya es difondrà a través del web www.volemcrispetes.cat i també de xarxes socials com Facebook, Twitter o Youtube. Aquesta iniciativa culminarà amb una acció que es celebrarà la setmana que ve i durant la qual es repartiran gratuïtament milers de paperines plenes de crispetes.
 

7)

RECULL DE NOTÍCIES DE VALENCIANISME.COM

 

SETMANA DEL 7 AL 13 DE JUNY 

 
 

 

Alfonso Rus, jutjat per insultar el professorat valencià, espera la sentència

 

Llegiu la notícia:

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2328&Itemid=1

 

 

Escola Valenciana i ACPV, enfrontades pel lideratge del valencianisme cívic, segons El Mundo

 

Llegiu la notícia:

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2329&Itemid=1

 

 

El Consell retalla més d'un terç de l'ajuda al valencià i Escola Valenciana anuncia mobilitzacions

 

Llegiu la notícia:

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2332&Itemid=1

 

 

Perpinyà declara llengua oficial el valencià

 

Llegiu la notícia:

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2333&Itemid=1

 

 
8) 
Publicat en el diari Levantre-EMV dissabte 12 de juny del 2010
 
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com

El alto comisionado admite la queja de Escola Valenciana por que más de la mitad de jóvenes que cursa Primaria en lengua propia no tiene plaza de valenciano en el instituto Esperan una resolución que exiga a la conselleria el respeto a los derechos lingüísticos

 
El Síndic de Greuges ha admitido a trámite la queja de Escola Valenciana e investigará a la Conselleria de Educación por dejar a 79.697 alumnos de Secundaria sin poder estudiar en valenciano. Según ha denunciado la federación ante el defensor del pueblo valenciano, de los 138.223 alumnos que estudian en valenciano en la escuela Primaria, sólo 58.626 pueden continuar sus estudios de ESO en la lengua de Ausiàs March. El resto, casi 80.000 jóvenes, se ven obligados a pasarse al castellano (excepto dos asignaturas) porque el instituto al que acceden no ofrece línea en valenciano o no oferta suficientes plazas para la demanda existente en Primaria.
Este hecho constituye, a juicio de Escola Valenciana, "la vulneración del derecho a estudiar en valenciano" de más de la mitad de los alumnos que iniciaron sus estudios en Infantil y Primaria en la lengua propia. Así lo trasladaron el 1 de junio al Síndic, que con fecha del pasado miércoles admitió a trámite la queja y envió un oficio a la conselleria para informarle de la apertura de la investigación.
A pesar de que las resoluciones del Síndic no son vinculantes y pueden ser ignoradas por la administración, Escola Valenciana tiene fe en este proceso. Según explica el coordinador de la Oficina de Drets Lingüístics de Escola Valenciana, Francesc Felipe, confían en que el alto comisionado dicte tres recomendaciones a Educación. Primero, "que reconozca los hechos" y la vulneración del derecho lingüístico de casi 80.000 jóvenes. Segundo, "que recomiende a la conselleria que adecúe su planificación para atender, al menos, a todos los alumnos que en Primaria hayan estudiado en valenciano para que puedan seguir haciéndolo en el instituto". Y tercero, que aconseje a la conselleria "la catalogación lingüística de las plazas docentes en Secundaria, como ya ocurre en Primaria".

Catalogación lingüística de plazas

Con esta catalogación lingüística de los puestos de trabajo pretenden evitar la triste realidad actual: aunque sólo el 42% de institutos ofrecen línea en valenciano, en la mayoría de ellos no se garantiza la enseñanza en lengua propia porque hay profesores que por antigüedad pueden elegir ciertos horarios y no están capacitados para impartir la clase en valenciano. "Con una buena planificación y la catalogación lingüística de las plazas, dos decisiones que no costarían ni un euro y que sólo dependen de la voluntad política de la Generalitat, se solucionaría el problema", añade Francesc Felipe.
La admisión a trámite de la queja ha dado alas a Escola Valenciana. La federación de asociaciones por la lengua insta a todos los padres y alumnos mayores de edad afectados a que envíen al Síndic de Greuges una queja personalizada de su caso de discriminación lingüística. Para ello, Escola Valenciana colgó ayer mismo en su web cuatro modelos de queja al Síndic según el caso en los que se encuentre el afectado.

"Exterminio de la lengua"

Àngel Martí, gerente de Escola Valenciana, espera que la intervención del Síndic "obligará a la conselleria a rendir cuentas a la sociedad valenciana sobre la política de exterminio de la lengua propia" que "está atacando el plurilingüismo en pro del monolingüismo", alertó.
En la actualidad, según datos de Escola Valenciana, sólo el 19,8% del alumnado de Secundaria tiene la oportunidad de estudiar en valenciano. En Castelló es el 42,8%; en Valencia baja al 21,3%; y en Alicante la cifra no supera el 10,6%. Por centros, el 90% de institutos que ofertan alguna línea de enseñanza en valenciano son públicos.
 
9) 

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 41, dissabte 12 de juny del 2010

http://paper.avui.cat/article/comunicacio/193219/neix/leconomic.html

 

La publicació, que tindrà una periodicitat setmanal i estarà presentada en color salmó, sortirà a partir del 19 de juny encartada amb 'El Punt' i l'AVUI

Neix 'L'Econòmic'


Dissabte vinent, dia 19 de juny, sortirà L'Econòmic, el nou setmanari d'informació econòmica i empresarial de Catalunya, una publicació editada per l'empresa Taller d'Iniciatives Editorials SL, que es difondrà bàsicament per subscripció i venda combinada amb altres publicacions. És un nou rotatiu, presentat en color salmó i escrit en català, que informarà i analitzarà els esdeveniments que afecten el teixit industrial del país. Serà especialment sensible amb l'economia productiva, els nous sectors emergents i les noves tecnologies. També posarà èmfasi a potenciar l'esperit emprenedor existent a les nostres comarques.

L'Econòmic serà una realitat el 19 de juny. La nova publicació, que sortirà cada dissabte, tindrà una tirada de 55.000 exemplars setmanals i es distribuirà inicialment amb El Punt i l'AVUI.

El director de L'Econòmic serà Ramon Roca, que exercia de redactor en cap a la publicació Dossier Econòmic fins al moment de la seva desaparició, la tardor de l'any passat. Anteriorment havia estat cap de l'àrea internacional del Diari de Barcelona i subdirector de Dossier Cidob, una publicació especialitzada en relacions internacionals i cooperació. Francesc Muñoz i Joan Poyano seran els subdirectors de la publicació; Cristina Taulats s'hi ocuparà de l'àrea comercial i Ricard Forcat de la gestió.

La nova publicació compta amb una nodrida llista d'opinadors i col·laboradors que cada setmana s'aniran renovant. Destaquen noms com ara Oriol Amat, Francesc Granell, Dídac Lee, Francesc Roca, Maribel Berges, Jacint Soler, Santiago Niño Becerra, Joan Coscubiela, Eliseu Santandreu, Raül Ramos, Josep Albet, Franc Ponti, David Avilés, Xavier Fageda i Esteve Vilanova.

L'empresa Taller d'Iniciatives Editorials SL, que edita L'Econòmic, es va constituir el gener passat amb l'objectiu d'engegar la nova publicació d'economia amb visió de país i escrita en català. La societat, impulsada per un grup de periodistes de Dossier Econòmic, va signar un acord amb Hermes Comunicacions, editora d'El Punt i propietària de la Corporació Catalana de Comunicació SLU, editora de l'AVUI, amb l'objectiu de distribuir el setmanari salmó amb els dos diaris. L'editora no descarta encartar L'Econòmic en altres publicacions de Catalunya.

El primer número constarà de 40 pàgines i la seva estructura habitual inclourà un tema en profunditat, anomenat Focus, en què es donarà una visió àmplia i analítica d'un tema d'actualitat. A la secció Empreses es tindrà cura que es vegin reflectits els diversos sectors del teixit empresarial. També s'entrarà, a través de la secció Gran Angular, en l'anàlisi i les novetats que afectin de forma transversal els sectors claus d'activitat, com ara les finances, les infraestructures, l'energia, l'agroindústria, l'R+D i el turisme, així com entrevistes a experts, empresaris i responsables d'institucions econòmiques. A Eines es vol explicar, de forma molt pràctica i amb una mirada especial cap a la pime, com pot afectar una nova normativa, com accedir a línies d'ajuts o estar al dia de les darreres oportunitats de negoci. En l'apartat de Borsa es farà èmfasi en l'anàlisi setmanal dels mercats i s'explorarà la tendència previsible dels principals valors del parquet pensant en els lectors que inverteixen en borsa.

L'Econòmic omplirà un buit en el mercat de la premsa econòmica catalana i aspira a ser un complement de la informació diària, ja que el seu tractament serà bàsicament d'anàlisi i reflexió, que permetrà entendre millor el panorama econòmic. La publicació tindrà una edició electrònica que s'activarà a finals d'aquest mes i que estarà connectada amb les notícies elaborades des d'El Punt i l'AVUI.

10) 

Nous llibres de català per a persones adultes

Castellnou Edicions us convida a la presentació dels nous llibres de català per a persones adultes.

Llocs i dates:

LLEIDA
Institut Municipal d'Educació Ramon Barrull
Carrer del Bisbe Torres, 2
25002 Lleida
Dia: divendres 18 de juny
Hora: 12.30 h

GIRONA
Centre de Normalització Lingüística
Carrer dels Ciutadans, 18
17004 Girona
Dia: dilluns 21 de juny
Hora: 15.30 h

BARCELONA
Biblioteca Francesca Bonnemaison
Carrer de Sant Pere Més Baix, 7
08003 Barcelona
Dia: dijous 1 de juliol
Hora: 16.30 h


Adaptats al Marc europeu comú de referència per a les llengües.

D'acord amb els programes actuals de la Secretaria de Política Lingüística (Generalitat de Catalunya) i del Consorci per a la Normalització Lingüística.

info@castellnouinforma.com


 

11) 
 
La normalització del català forma part de l'inventari actual de causes justes, amb l'ecologisme, la igualtat de la dona, la cooperació al desenvolupament, etcètera.

Joan Tudela

Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com