InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 323 (dimecres 26/05/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - L'ANTEPOSICIÓ DELS ADJECTIUS QUALIFICATIUS
 
2) Joan-Lluís Lluís - Llei de cinema per tornar a veure el sol
 
3) Quim Gibert - La línia invisible
 
4) Presentació del llibre Escacs de mort d'Eduard Mira
 
5) El Grup de Lectura del Bloc de Progrés Jaume I amb Joan Olivares
 
6) José M. Murià - La catalanística arreu
 
7) Joan Tudela: De la mateixa manera que tot el que pot fer l'Administració més pròxima no ho ha de fer una altra d'àmbit superior, tot allò que puguem fer amb la nostra llengua territorial no ho hem de fer amb una altra de més general.
 
 
1)

 

Publicat en l'edició digital del diari El Punt dilluns 17 de maig del 2010

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/170874-lanteposicio-dels-adjectius-qualificatius.html

 

 

 

L'ANTEPOSICIÓ DELS ADJECTIUS QUALIFICATIUS

 

Eugeni S. Reig

 

Tots els que mirem la televisió valenciana, encara que només la mirem de tant en tant, hem oït moltíssimes vegades dir als presentadors: «fem una xicoteta pausa». ¿Des de quan els valencians tenim xicotets gossos, duem negres sabates, comprem barates coses, ens agrada l'artística pintura, vivim en luxoses cases, mengem madures fruites, ens posem blanques camises, llegim policíaques novel·les, dinem i sopem en redones taules, enviem electrònics correus o parlem per mòbils telèfons? El llatí de fa dos mil anys anteposava els adjectius qualificatius al substantiu, però açò ha anant perdent-se gradualment a mesura que es formaven les llengües romàniques i, a hores d'ara, els valencians només anteposem als noms alguns adjectius qualificatius –i no ho fem sempre– com és el cas dels possessius (el meu llibre, la nostra filla, la teua sogra, ma casa), els ordinals (la tercera fila, el darrer dia, l'últim pet de l'orgue), alguns adjectius com ara bo, mal o nou (bon dia, bona nit, bon xicot, bona collita, ni de bon tros, mal amic, mala persona, nou president) i uns pocs casos més (falsa alarma, alta mar, un llarg camí, Baix Maestrat). Algunes paraules del la nostra llengua s'han format aglutinant en un sol mot l'adjectiu qualificatiu anteposat al nom i el mateix nom, com és el cas de bonaventura, maldestre, nouvingut o malcarat. En alguns casos –molt pocs– l'adjectiu qualificatiu es pot anteposar o posposar i el significat de l'expressió no és el mateix. “Un pobre home” significa un home desgraciat, infeliç o pobre d'esperit, mentres que “un home pobre” significa un home que té pocs recursos econòmics, que té pocs diners; “un gran home” significa un home important, valuós, que fa (o ha fet) coses importants, mentres que “un home gran” significa, per als valencians, que és un home alt, corpulent, mentres que en altres parts de la nostra àrea idiomàtica vol dir que és un home d'edat, que té un bon grapat d'anys; “un trist funcionari” significa un funcionari mediocre, un empleat de l'administració pública que no ha triomfat professionalment, mentres que “un funcionari trist” significa un funcionari mancat d'alegria; “uns grans magatzems” és una botiga molt gran en la qual trobem les coses més diverses, com ara roba, llibres, vaixelles, material informàtic, discs, electrodomèstics, perfums, etc., mentres que “uns magatzems grans” són, simplement, uns magatzems d'una grandària considerable. Tots coneixem perfectament la diferència que hi ha, en un llenguatge popular –sobretot en l'argot de la gent jove–, entre “una bona tia” (una dona que és una bona persona) i “una tia bona” (una dona atractiva sexualment). En alguns casos la diferència pot ser molt subtil. Algunes persones trobaran un cert matís diferenciador entre “que passes una bona nit” (que descanses, que tingues una nit plàcida, tranquil·la) i “que passes una nit bona” (que et divertisques, que t'ho passes bé), però altres no trobaran cap diferència.

Un cas interessant és el de l'adjectiu petit que, des d'antic, s'ha usat quasi sempre anteposat al nom. En els poemes d'Ausiàs Marc trobem l'adjectiu petit diverses voltes, totes anteposat al nom. En el Tirant lo Blanc el trobem 47 voltes, de les quals, 46 anteposat i només una posposat. També sant Vicent Ferrer usa a bondó l'adjectiu petit anteposat al nom. Aquest ús ha sigut habitual en tots els escriptors valencians de totes les èpoques i de totes les comarques. El poeta Xavier Casp, per exemple, en Proses en carn escriu:  “Quan el retorn és només un petit estel d'optimisme parpellejant a la immensa nit dels combats de cada dia […]”. No cal que pose més exemples perquè n'hi ha moltíssims i són molt fàcils de trobar. Però aquest ús que tradicionalment hem fet els valencians de la paraula petit no l'hem fet mai dels seus sinònims xicotet i menut. Aquests no els hem anteposat mai al nom. Darrerament, en RTVV han decidit prohibir i relegar a l'oblit la paraula petit –supose que ells deuen saber per quins motius ho fan, si és que ho saben– i substituir-la sistemàticament per xicotet. Però com que els que han decidit fer eixa substitució, de valencià deuen saber-ne tant com jo de sumeri, usen xicotet com si estigueren usant petit i, per tant, l'anteposen sistemàticament al substantiu i diuen coses tan estrambòtiques i tan contraries al geni de la nostra llengua com ara una xicoteta casa, un xicotet jardí, un xicotet carrer, etc. Qualsevol persona que sàpia valencià dirà una casa xicoteta, un jardí xicotet, un carrer xicotet o, millor encara, una caseta, un jardinet, un carreret. Aquest ús de xicotet com si es tractara de petit és una aberració lingüística que arriba al súmmum quan diuen allò d'una xicoteta pausa. Aquesta expressió és aberrant, no únicament per l'anteposició de l'adjectiu al nom, sinó perquè la paraula pausa significa 'interrupció de breu durada'. Si una pausa, per definició, és breu, dir xicoteta és una redundància inútil. I més encara quan, després de “dir fem una xicoteta pausa”, es passen un quart d'hora fent anuncis. Per tant, l'única cosa que han de dir els presentadors de televisió i els locutors de ràdio és «fem una pausa» i res més. Amb això està tot dit.

Un altre cas bastant deplorable és el de l'expressió “antigues pessetes” amb la qual ens castiguen sistemàticament des de fa algun temps. Un valencià que sàpia parlar no diria mai de la vida “antigues pessetes”, diria “pessetes antigues” i això ho diria únicament i exclusivament si existiren unes “pessetes modernes”, a fi de diferenciar les unes de les altres. Com que les “pessetes modernes” no existixen, l'expressió “antigues pessetes” és una aberració lingüística tan absurda i tan inútil com “una xicoteta pausa”.

En les llengües romàniques, els adjectius qualificatius es posposen al nom en la majoria des casos, però no sempre. I no totes les llengües romàniques actuen de la mateixa manera. El castellà anteposa l'adjectiu més voltes que nosaltres. En castellà es pot dir, per exemple, “la muerte de su hermano fue un duro golpe para ella”. Un valencià no dirà mai de la vida “va ser un dur colp”, dirà “va ser un colp molt fort”. En castellà és habitual parlar de “fuertes vientos” o de “altas temperaturas”, expressions que el català normatiu calca però que en una llengua popular i espontània diríem “vents molt forts” o “temperatures molt altes”. En francés encara s'anteposen més els qualificatius que en castellà. És molt probable que algunes de les anteposicions que es fan en castellà des d'antic ho siguen per influència del francés.

Les llengües germàniques, al contrari de les romàniques, anteposen sempre els adjectius al nom. L'anglés, que és una llengua germànica i que actualment té una influència molt gran en la resta de llengües del món, ho fa sempre d'eixa manera. Una llengua és, evidentment, una eina per a parlar i comunicar-nos, però en una llengua es reflectix també la manera de ser del poble que la parla, la manera que té de veure el món i la vida. Sembla bastant evident que els parlants de les llengües romàniques donem més importància al substantiu i menys a l'adjectiu qualificatiu, que posem en segon terme, mentres que els parlants de les llengües germàniques donen una importància primordial a l'adjectiu, que posen sempre davant del nom. Sembla que per a ells és més important la qualitat que el subjecte mentres que per a nosaltres és al revés. Per a nosaltres, quan diem “un cavall blanc”, el que és vertaderament important és el cavall; el fet que siga blanc és secundari. Per a una persona que parla anglés, quan diu “a white horse”, la cosa no és exactament de la mateixa manera. Per a ells, el fet que el cavall siga blanc té més importància que per a nosaltres.

Les traduccions claudicants que es fan de l'anglés, traduccions poc acurades fetes per traductors mediocres que no coneixen prou bé la llengua pròpia, ens introduïxen construccions amb l'adjectiu qualificatiu anteposat que són completament contraries al geni de la nostra llengua. Són anglicismes sintàctics. Ens hem acostumat a expressions tan absurdes com “ciència ficció” quan tots sabem perfectament que no és cap ciència sinó un estil literari consistent en escriure relats ficticis que tenen una base científica o pseudocientífica. No hauríem de parlar de novel·les de ciència ficció sinó de novel·les de ficció científica. Hui en dia, pràcticament tothom, diu i escriu “les següents paraules”, “el següent any”, etc., quan hauria de dir i escriure “les paraules següents”, “l'any següent”, etc. I coses d'aquestes, per desgràcia, cada volta n'hi han més.

Espere que les persones que heu llegit el que he dit ací reflexionareu sobre tot açò i intentareu evitar expressions inadequades que deformen la nostra llengua. Tot el que fem per a millorar el valencià parlat i escrit, és bo.

 

 2)

 

Article publicat en la revista Presència (del 14 al 24 de maig del 2010)

 

 

A cremallengües

 

Llei de cinema per tornar a veure el sol

 

Joan-Lluís Lluís

 

Quan, el 1927, un cantant de jazz disfressat de negre va irrompre a les pantalles, inaugurant l'era del cinema sonor, molts cineastes d'arreu del món van protestar. Van signar cartes obertes i manifestos contra allò que suposaven que podia acabar matant el cinema. El cinema mut, deien, és universal; el cinema parlant convertirà els espectadors en consumidors esclaus d'una llengua i el cinema esdevindrà una arma nacionalista. No s'equivocaven, si bé, com se sap, no van poder fer res per aturar aquesta mecànica. Llengua i cinema són dos temes que, quan s'ajunten, poden crear polèmiques i, de fet, molts estats han legislat per no deixar el tema lingüístic entre les mans del mercat o d'interessos partidistes. Al Quebec, per posar l'exemple d'un país comparable a Catalunya, el cinema estranger és obligatòriament subtitulat o doblat en francès i això encara que la majoria de quebequesos entenguin l'anglès. Com si, a Catalunya, no només els films anglòfons sinó també els films en espanyol vinguts d'Argentina o de Mèxic haguessin per llei de ser subtitulats o doblats en català. De fet, el doblatge al francès és un costum antic, al Quebec, i no perquè arribin còpies de França, ja que la llei imposa que les versions siguin fetes al Quebec. El primer film estranger doblat al francès va ser presentat a Montreal el 1930, es tractava de Love Parade, d'Ernst Lubitsch, un film prou fàcil de doblar ja que algunes escenes de la versió original, protagonitzades per Maurice Chevalier, eren dites, i cantades, en francès.

 

Des de llavors, les versions franceses s'han anat imposant fins a esdevenir una norma acceptada de forma unànime. És clar, els quebequesos no han tingut Franco ni pateixen avui d'haver de malviure en un estat en què alguns llegats del franquisme semblen haver estat integrats al pensament comú espanyolista. I els quebequesos veurien amb una estupefacció gairebé indescriptible com empreses quebequeses es negarien a presentar films en francès. Seria, simplement, un contra-sentit. Una aberració. Els cinemes que s'oposessin a les versions en francès serien molt probablement boicotejats fins que haguessin de rendir-se o vendre's les sales... Per què no és el cas, a Catalunya? Perquè no hi ha més remei? Alguns grups, a Facebook, proposen de xiular els anuncis que ataquen la Llei de Cinema. A mi, modestament, em sembla que l'única actitud digna és de no posar els peus en cap sala que passi aquest anunci fins que s'apliqui la llei. I potser tampoc després.

 

 Diversos estudis han demostrat que no seria en cap cas un mal negoci econòmic l'ampliació de l'oferta en català, per sortir d'aquest miserable, vergonyós i humiliant tres per cent de còpies disponibles i arribar al mínim exigible de cinquanta per cent. L'entestament d'alguns a refusar l'evidència del mercat és, doncs, de fet, ideològica. I no és anormal. Si molts catalans acceptem de pagar suplements per aquí o per allà per veure la nostra llengua tractada amb normalitat, també és comprensible que alguns anticatalans acceptin de perdre diners de tant en tant per fotre aquesta llengua. És lògic i coherent: cadascú ha de saber què li importa defensar i saber si vol pagar un preu per això. Alguns intenten fer viure amb normalitat la llengua catalana i d'altres li pixen a sobre. Com ho cantava als anys setanta, Francesc Pi de la Serra, en una cançó permanentment actual: «Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol».

 

 

3)

 

 

La línia invisible

 

Mequinensa i Fraga foren assetjades el 1810 fins a caure en mans dels exèrcits napoleònics. I el 2-2-1812, ambdues viles (a més de Favara de Matarranya i Nonasp) van ser incorporades a Catalunya, que al seu torn fou annexionada a França (la resta de l'Estat espanyol va quedar integrat dins l'imperi francès). Seguint el model administratiu gal, Napoleó crearà quatre departaments catalans: el del Segre, amb capital a Puigcerdà; el de Montserrat, amb capital a Barcelona; el del Ter, amb capital a Girona; i el de les Boques de l'Ebre, amb capital a Lleida. En aquest darrer departament hi quedarà inclòs el pla de Lleida, el camp de Tarragona, part de les comarques ebrenques i els pobles esmentats de la Franja. És a dir, fa dos-cents anys va ser la darrera vegada que Fraga, Mequinensa, Favara i Nonasp foren oficialment catalanes (i, de retruc, franceses). I en tant que part de Catalunya, la nostra llengua va gaudir d'una certa oficialitat, que segurament va ser més simbòlica que real. Això sí, al costat del francès (i, per tant, el castellà va deixar de ser oficial). A fi i efecte de cercar aliats, Napoleó va fer, tenint en compte els paràmetres de l'època, el que ha posposat tants cops el president socialista Marcelino Iglesias: donar un rang d'oficialitat al català.

 

Tirant més enrere, en el segle XIII Lleida i Tortosa i els respectius marquesats també van formar part d'Aragó. La línia invisible que separa la Franja de Ponent del vell principat català mai ha estat estàtica. Però ha tingut efectes perniciosos per a la nostra identitat lingüística perquè ha aconseguit desfigurar la percepció de la realitat. Tot i que ambdós costats de la ratlla són catalanoparlants, quan hi ha empreses d'Alcarràs o d'altres punts del Segrià que insereixen publicitat a Ràdio Fraga o a revistes locals, tendeixen a fer-ho en castellà. També usen només el castellà les sucursals fragatines de La Caixa, Caixa Penedès, Banc de Sabadell i altres establiments catalans (La Sirena, RACC, Gotta...). Tampoc han dubtat a fer servir el castellà, en les seves actuacions a Fraga, titellaires lleidatans, Els Comediants, càrrecs de cultura de la Generalitat, conferenciants que coneixen la realitat lingüista (Miquel Siguan, psicolingüista; Joandomènec Ros, exrector de la Universitat Catalana d'Estiu; Joaquim Arnau, psicòleg; etc.). I és que no hem aconseguit foragitar del nostre imaginari que Aragó és sinònim de terra castellanoparlant. De la mateixa manera, José Luis Moret, batlle de Fraga, va aclarir en la inauguració de la guarderia municipal Xiquets que aquest nom "en valenciano quiere decir niños" quan en el Baix Cinca és una paraula d'allò més corrent.

 

En aquest sentit, el lingüista Josep Galan afirmava que si Fraga fos avui un municipi de la Catalunya autonòmica i Lleida ho fos d'Aragó, la major part dels fragatins se sentirien catalans i molts lleidatans, aragonesos. Galan ho posava d'exemple de com es poden manipular els sentiments de pertinença. És innegable que bona part dels franjolins s'han acostumat a viure dins d'Aragó: s'hi senten còmodes. I si poden continuaran en terres aragoneses.

 

El context marca tant que hi ha pares fragatins que tot i parlant en català a les criatures, aquests els responen en castellà. Aquest fet cada cop menys anecdòtic contrasta quan observes gent gran que li costa d'expressar-se en castellà. Joaquín Vera, regidor del PAR de Fraga, parla en català fins i tot en els plens, malgrat que aquestes sessions es fan en castellà. I és que té dificultats per usar la llengua de Quevedo. La tardor de 2008 l'Institut d'Estudis del Baix Cinca va lliurar a Vera un dels Premis Josep Galan per la normalitat amb què parla el català. I és que el que no podem perdre mai és el sentit de l'humor.

 

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències.

 

 

 

4)

 

 

 

Presentació del llibre Escacs de mort d'Eduard Mira


Premi Alfons els Magnànim

 

«La història del fill bastard del gran poeta Ausiàs March»

 

A més de l'autor, hi intervindrà Àngel Calpe, membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

 

L'acte tindrà lloc el dijous 27 de maig a les 19.30 hores, a la Casa del Llibre de València (Passeig de Russafa, 11).

 

 

5)

 
El Grup de Lectura del Bloc de Progrés Jaume I amb Joan Olivares
 
El 27 de maig del 2010, a les 10 de la nit, al Casal del Bloc, carrer Sant Jaume 31, de l'Alcúdia, Joan Olivares ens acompanyarà per a parlar de la seua novel·la PELL DE PRUNA.
 
PELL DE PRUNA
Joan Olivares
Edicions Bromera / Col·lecció Eclèctica - 147 / ISBN 978-84-9824-253-9 / 18,5 euros
144 pàgines / Publicat 03/04/2008 / 15x23,5 cm / Novel·la / Català

Silveri és un jove conciliador, treballador, amb idees moderades i simpatitzant de les causes perdudes... un bon xic, en definitiva, que faria una vida normal si no fóra perquè el seu èxit extraordinari amb les dones el posa en més d'una situació compromesa i incòmoda.

La incorporació de Silveri com a nou professor a l'institut no deixarà indiferents professores ni alumnes. Des del primer dia, les peripècies amoroses del protagonista es barrejaran indestriablement amb la seua vida laboral i desencadenaran una sèrie de situacions insòlites i divertides que trasbalsaran la rutina de la comunitat educativa.

L'humor i la ironia marquen el rumb de Pell de Pruna, XIV Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida, a través, fonamentalment, d'uns diàlegs insinuadors i d'escenes d'un erotisme sense embuts.
 
 
Joan Olivares (Otos, Vall d'Albaida, 1956) escriptor i llicenciat en Física Teòrica, treballa de professor de matemàtiques a l'IES Josep Segrelles d'Albaida.
Guanyà el Premi Andròmina de narrativa el 2005. És gonomonista: dissenyador i constructor de rellotges de sol.
 
---------------------------------------
 
Bloc de Progrés Jaume I
Sant Jaume, 31
46250 L'ALCÚDIA
www.blocjaume.com
blocjaume@mesvilaweb.cat
----------------------------------------
Adreça Postal: Bloc de Progrés Jaume I
                     Apartat de Correus 111
                     46250 L'ALCÚDIA
-----------------------------------------
Telèfon del BLOC: 660519774
 
6) 
 
 
 
José M. Murià
 

La meva tossuderia per llaurar a favor de la cultura catalana m'ha dut fins a Philadelphia, ciutat esdevinguda símbol de la independència dels EUA que ha servit també de vegades de cau de conspiradors a favor de moviments i causes importants d'Amèrica Llatina. El motiu formal del viatge va ser l'assistència a la XIII reunió de la NACS (National American Catalan Society), la qual cosa vol dir la conjunció d'uns setanta estudiosos de molt diversos temes de la cultura catalana.

Com que reunions d'aquesta mena d'acadèmics n'hi ha força, això no tindria res d'extraordinari, però és el cas que la major part dels ponents eren de parla anglesa i la immensa majoria, professors d'universitats nord-americanes (sense Mèxic –que també és geogràficament a Amèrica del Nord– però prenent-hi en compte els canadencs). El català i l'anglès, ambdós fins i tot amb curiosos accents, anaven i venien de manera indistinta. Una comunitat que podria ser un model per a la convivència dins de l'Estat espanyol, si no fos perquè n'hi ha uns que no han après ni aprendran mai a respectar els altres.

Personalment em va fer molta gràcia i també emocionar un xic sentir tants gringos parlar el català i veure com tothom s'escoltava amb tant de respecte i interès, encara que es tractés de temes diferents de les preferències particulars.

Fou la universitat de Temple la que ens va acollir i llur professora, Montserrat Piera, qui féu la major part de la feina d'acollida, per la qual cosa es mereix un reconeixement especial. Tanmateix cal esmentar els professors Jaume Martí Olivella, de la universitat de New Hampshire, i August Bover, de la Universitat de Barcelona, president i vicepresident, respectivament, de la Federació Internacional d'Associacions de Catalanística (FIAC). Tot plegat va resultar molt enriquidor i considero que les coneixences que es feren i els contactes que es renovaren abonaran futures accions que no poden comportar més que avantatges per a tothom. Realment em felicito d'haver-hi assistit.

Quan aquestes reunions van començar no mancà qui sentenciés que seria un joc de poques taules, car la catalanística –deien– mai no despertaria prou interès. La reunió d'enguany ho continua desmentint de manera categòrica. Fins i tot pot sospitar-se que l'esperit de la NACS –gràcies a les gestions de la FIAC– penetrarà aviat a l'Amèrica Llatina i se n'hi establirà una filla que ja ha començat a néixer. De fet aquest va ser el motiu principal de la meva presència. Tant de bo que aquesta conspiració de Philadelphia a favor de la cultura catalana tingui el mateix èxit que d'altres que hi ha hagut en el passat.

 
 
7) 

 

 

De la mateixa manera que tot el que pot fer l'Administració més pròxima no ho ha de fer una altra d'àmbit superior, tot allò que puguem fer amb la nostra llengua territorial no ho hem de fer amb una altra de més general.
 

Joan Tudela

Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com