El ministre escocès d'Educació, Michael Russell, ha intervingut per primer cop en gaèlic al Consell de ministres europeus d'Educació i Cultura, aquest dimarts a Brussel·les. Tot i que el gaèlic d'Escòcia és llengua materna de menys de 60.000 persones, té el mateix grau d'oficialitat que el català a les institucions europees i pot ser utilitzat en alguns àmbits. Russell, que ha participat al Consell com a representant no només d'Escòcia sinó de tota la Gran Bretanya, s'ha mostrat satisfet amb aquest pas però ha reclamat que el gaèlic esdevingui plenament oficial a la UE perquè creu que 'qualsevol llengua parlada significativament a la UE hauria de tenir aquest estatus'.
El
gaèlic, llengua materna d'un 1% dels habitants d'Escòcia, té el mateix nivell
d'oficialitat a les institucions europees que el català, que amb 13 milions de
parlants repartits en diversos estats membre, és la novena llengua més parlada a
la UE i la que compta amb més parlants d'entre les 60 llengües europees no
oficials a la Unió. Des del mes d'octubre del 2009, i gràcies a uns acords
signats entre la Representació Permanent de Gran Bretanya davant de la UE i el
govern escocès, el gaèlic pot ser utilitzat en alguns escenaris de la UE. Per
això, Russell, del partit independentista escocès SNP, ha parlat en gaèlic en la
seva intervenció al Consell de ministres d'Educació i Cultura de la Unió Europea
d'aquest dimarts. 'Crec que cal fer avançar el gaèlic a Europa i provar als
parlants de gaèlic que és una llengua que pot ser utilitzada a qualsevol lloc',
afirma Russell.
El gaèlic d'Escòcia no és la llengua materna de Russell,
que confessa haver-lo après perquè la seva dona prové d'una família on es parla
gaèlic, i, tot i així, en defensa la importància perquè, afirma, 'una llengua és
una manera de mirar i de relacionar-se amb el món. Si perdem una llengua, perdem
part de la diversitat cultural i una manera de veure la vida. Si no hi hagués
català, la riquesa de Catalunya i de tota Europa en sortiria perjudicada. Igual
que si es perdés el gaèlic, la riquesa d'Escòcia i de tota Europa en sortiria
danyada'.
La intervenció en gaèlic d'aquest dimarts forma part d'un pla
d'acció del govern escocès per garantir el futur d'una llengua minoritària, que
està perdent parlants i que ha de lluitar contra la invasió del 'totpoderós'
anglès. 'El nostre pla té diversos passos: oferir cursos de gaèlic a la gent que
no en parla, assegurar que les escoles incorporen nous parlants a la llengua, i
promoure el gaèlic mostrant, a la gent que ho posa en dubte, que és part de la
nostra herència cultural i és massa preuat per perdre'l', explica el
ministre.
Tot i que Russell és només ministre a Escòcia, i no a tot el
Regne Unit, ha participat al Consell en representació de tot l'estat, igual que
quan un ministre flamenc o való representa tota Bèlgica a les trobades de
ministres europeus. Aquesta situació representa un avantatge respecte dels
consellers catalans, que quan acudeixen a les reunions de ministres a
Brussel·les ho fan només acompanyant, i no substituint, el ministre espanyol de
la matèria. 'Estic orgullós del govern britànic, que ens ha permès arribar a
aquest punt i ha fet possible que avui hagi pogut parlar en gaèlic representant
de tota la Gran Bretanya', ha afirmat Russell.
Pubicat en el diari AVUI, pàgina 23, dimecres, 12 de maig del 2010
Els joves són pragmàtics i perceben la llengua catalana com una eina d'oportunitats, a l'hora d'estudiar i de trobar feina, i també la valoren com un element important per sentir que formen part de la societat, però no la consideren imprescindible per comunicar-se en el seu cercle d'amistats. Aquestes són algunes de les conclusions de l'estudi Llengua i joves. Usos i percepcions lingüístiques de la joventut catalana, presentat ahir, que ve a dir que entre el col·lectiu d'entre 15 i 34 anys hi ha un ampli consens sobre la necessitat de saber les dues llengües i que el català avança posicions en els àmbits educatius i en el món laboral, mentre que el castellà és la llengua més parlada amb els amics.
El secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, va fer èmfasi en el fet que el castellà és encara la llengua familiar d'origen de la majoria dels joves del país, però que en el procés de socialització el català va guanyant terreny. "La hibridació i la barreja lingüística, en contra del que sovint es diu, tendeix a afavorir l'ús social del català", va indicar Joan.
Així, el 51,8% d'enquestats tenen com a llengua d'origen el castellà, percentatge que baixa al 22% quan es tracta dels que només tenen el castellà com a llengua habitual. De forma similar, els que tenen tant el català com el castellà com a llengua d'origen són el 6%, i pugen al 16,5% els que declaren combinar les dues llengües amb normalitat en el seu dia a dia.
Un altre aspecte que destaca l'estudi de la Universitat Oberta de Catalunya -que combina dades de l'Enquesta d'usos lingüístics 2003, l'Enquesta de la joventut 2002-2007 i d'entrevistes i debats de grup- és que quatre de cada deu parelles d'origen castellanoparlant utilitza el català per comunicar-se amb els fills. Això durà amb el temps un augment dels bilingües d'origen.
"Els joves no són un problema per al futur del català, sinó la seva esperança", va concloure el secretari de Joventut, Eugeni Villalbí, que es va mostrar optimista, tot i que no pas eufòric, per l'evolució de la llengua i pel seu ús social entre els menors de 35 anys. "La barreja lingüística no significa cap trauma -va subratllar- i la hibridació juga a favor del català".
3)
El català té futur si els joves el parlen. Aquest axioma és difícil de rebatre. Alguns tòpics catastrofistes afirmen que avui la joventut de Catalunya passa fàcilment al castellà. I que ara l'expansió del castellà comença al pati de l'escola i va fent via després cap al carrer i totes les altres ocupacions d'adolescents i joves fora de les aules. És així de simple? Hi ha manera de saber què passa amb els comportaments i usos lingüístics de la joventut a nivell macrosociològic (i, per tant, polític)?
Si hem de fer cas del darrer estudi encarregat i fet públic ara pel govern de la Generalitat, la dinàmica sociolingüística dels joves a Catalunya no sembla tan negativa com aquells tòpics volen fer creure. No és que el panorama dibuixat permeti grans eufòries. El paisatge continua sent el propi del camp de batalla: l'ús i la normalització del català són objecte de combat en tots els fronts. També en el de la joventut i les seves lluites per situar-se en la vida i en la societat dels adults.
L'estudi és Llengua i joves. Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana i, a més de basar-se en les dades de les enquestes disponibles, ha realitzat 25 entrevistes en profunditat i 15 debats de grup amb 102 participants de 16 a 35 anys. Els resultats permeten interpretacions en diferent sentit. Per exemple, la nota de premsa del govern destacava dos punts forts interessants: que la joventut és el sector de població que incorpora més parlants nous al català, i que quatre de cada deu parelles castellanoparlants parlen en català als fills. En el mateix sentit positiu, l'estudi diu que el 47,3% dels joves només parlen català als seus fills, mentre que el 28% ho fan només en castellà i l'11% ho fan en ambdues llengües. Per contra, el gran problema detectat per l'enquesta d'usos lingüístics del 2003 sobre l'ús del català en el cercle dels amics –només un 19,2% en català i un 22% en totes dues llengües– continua pesant com una llosa.
Un tret innovador
L'estudi apunta una conclusió principal d'alguna manera innovadora i digna de ser examinada amb detenció. El tret característic dels usos lingüístics de la joventut catalana seria l'anomenada hibridació. Com s'entén aquest fenomen? En primer lloc, l'estudi suggereix que la dinàmica sociolingüística del jovent sembla que es desplaça d'una situació de partida en què el castellà té més pes, especialment entre els més petits, cap a una certa adopció del català quan el jove entra en contacte amb dos mons específics: l'educatiu i el laboral. Les noies manifesten una predisposició més gran a la hibridació. Però en segon lloc, resulta que aquest procés d'hibridació és desigual: mentre que els catalanoparlants fan usos només puntuals del castellà, el col·lectiu dels castellanoparlants tendeix a desplaçar i fins i tot a invertir la llengua d'origen. Aquesta dinàmica, que evidentment només pot produir efectes consistents a mitjà i a llarg termini, es canalitza a través de dues vies decisives: el sistema educatiu mitjà i superior i l'empresa. El paper de les universitats catalanes, que han optat clarament per la presència majoritària del català en les seves funcions institucionals, és sens dubte determinant. Però el possible decantament de l'empresa privada catalana per una certa normalització del català com a llengua vehicular explicaria part de la hibridació per exigències laborals i professionals. De fet, l'estudi recent d'àmbit europeu sobre el multilingüisme a les empreses, realitzat com a Elan.cat per a Catalunya amb enquesta a més d'un miler d'empreses, detectava, entre d'altres, aquesta dada reveladora: el 94,1% declaraven que fan servir habitualment el català com a llengua interna de treball (i el castellà, un 87,7%). D'altra banda, les empreses també van incorporant el català a les seves pàgines web (un 63,5% declaren que la tenen en català, un 85,3%, en castellà, i un 42,5%, en anglès). La coincidència entre els dos estudis sembla clara i esperançadora: com més formació i estatus laboral, més ús del català. Dit en altres termes, la incorporació al món laboral i professional requereix, segons sembla, un cert esforç d'hibridació per part dels castellanoparlants. El que no aclareix l'estudi sociolingüístic és l'impacte de la nova immigració, sobretot llatinoamericana i castellanoparlant, en relació amb les dinàmiques de relació i de percepció lingüístiques entre aquests joves. Uns joves que probablement no tindran gaire oportunitats d'accedir ni a l'educació superior ni a un lloc de treball.
Les sentències redactades en català van disminuir el 2009
El Ministeri de Justícia francès i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) espanyol han instat als jutges de Catalunya que no remetin escrits en català als tribunals de l'estat francès perquè així vulneren el reglament d'usos lingüístics. França ha fet arribar una queixa al CGPJ i aquest ha enviat una carta a la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Maria Euigenia Alegret, per recordar-li que l'estat francès solament accepta comunicacions judicials en anglès, alemany, italià i espanyol, a part del francès.
Descens de les sentències en català
El número de sentències redactades en català als jutjats de Catalunya va baixar el 2009 respecte a l'any anterior. Es van dictar un 18,9% de sentències en català, mentre que el 2008 van ser el 19,4%, segons es pot extreure de la memòria anual del TSJC.
El moment de màxima utilització del català es va produir el 2004, amb un 20,6% i, des d'aleshores ha anat disminuïnt progressivament. La proporció de recursos que arriben al TSJC és molt semblant a la de sentències. L'any passat es van presentar 16 recursos en català per 135 en castellà. De la mateixa manera, es va presentar un recurs de queixa en català, per 29 en castellà.
El passat 5 de maig, a la seu d'Òmnium Cultural de Barcelona, es va presentar el llibre Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional (Afers, 2010) que és un recull de les jornades que es van celebrar el 2009 a Fraga (Baix Cinca) sobre psicologia i identitat nacional i que formen part d'un cicle que, iniciat l'any 2000, ha tingut com a escenari Arenys de Mar, Carlet, Gandia, Girona, Mequinensa i Sueca. Si en parlo és per dues raons: per l'interès de les reflexions que conté i perquè, malgrat això, passarà desapercebut a la immensa majoria de lectors. En les seves pàgines hi trobem textos de Quim Gibert, Hèctor López Bofill, Patrícia Gabancho, Alfons López Tena i Francesc Torralba que aborden temes com ara la resiliència emocional, la creativitat impertinent o la literatura com a eina de transgressió. Vegem-ne algunes mostres:
Resiliència emocional i transgressió (Quim Gibert, psicòleg): "Els catalans estem abocats a transgredir la legalitat vigent (espanyola i francesa) si el que desitgem de debò és sobreviure nacionalment. Però perquè es produeixin canvis a favor d'aquesta transgressió, cal que un mateix els comenci a fer: sigui autocrític i doni exemple. Els canvis han de venir més de l'interior de cadascú que no de l'exterior (els altres, l'administració, la societat civil...) Quan actuem amb convicció, tard o d'hora brolla el bo i millor de nosaltres: alliberem el potencial creador que portem dins."
Literatura i transgressió (Hèctor López Bofill, doctor en Dret): "El que passa és que hi ha molta por de dir les coses com són en realitat. [...] Són aquests col·laboracionistes nostrats de què parlava els qui estan col·laborant amb aquest totalitarisme encobert negant la seva existència, fins i tot literàriament i artística."
La creativitat com a transgressió o per què cal que siguem impertinents (Patrícia Gabancho, periodista): "La societat en general avui es mou per mites o herois esculpits des dels mitjans de comunicació: efímers famosos de poca volada o esportistes que s'acomoden a les medalles oficials o passen de tot; també artistes: músics que solen ser muts més enllà de l'escenari i les confessions amoroses en les revistes del cor. Sempre hi ha més banalitat que transgressió, perquè la societat, a través d'un ensenyament poc exigent, prepara els individus només per al consum i l'entreteniment, no pas per a la crítica i el pensament."
Justícia i transgressió (Alfons López Tena, llicenciat
en Dret): "Per què s'ha de fer un referèndum per la independència de Catalunya?
Doncs és molt clar: perquè el dret de decidir el tenen els ciutadans, no els
diputats. I perquè l'única força internacional amb què comptes és la de tenir un
fort suport popular al darrere, no una assemblea regional que ho vota."
Ètica
i transgressió (Francesc Torralba, doctor en Filosofia i Teologia): "Necessitem
presa de consciència, cohesió col·lectiva i personatges carismàtics. En
determinats moments de la nostra història hem aconseguit posar noms i cognoms a
això. Però ara penso que estem en un moment de molta anèmia espiritual, de manca
de lideratge ètic i polític."
Un llibre, com veiem, que no és gens complaent amb el lector. Al contrari, el tracta com un adult i l'obliga a responsabilitzar-se de l'estat de prostració en què es troba la nació catalana. Al cap i a la fi, si sentim respecte per nosaltres mateixos, hem de tenir present que el conformisme, la desídia i la submissió mai no han fet lliure ningú. Removent consciències, per tant, és una bona eina per sacsejar-nos la consciència i per fer-nos comprendre la necessitat de transgredir la legalitat imposada per qui se'ns declara superior.
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat