El «Romanç d'Evast e Blaquerna» de Llull (2/2)
Els editors d'aquesta important obra de Llull, Albert Soler i Joan Santanach, opinen que el nom del protagonista ha de ser Blaquerna, sense la n de certs manuscrits i edicions. El manuscrit base (el més antic) és dels segles XIV-XV, però hi falten fragments del començament que afecten els sis primers capítols. Els editors refan aquests trossos valent-se d'altres manuscrits i d'edicions, procurant que el text faci sentor d'antic (vegin les cursives dels fragments primer i segon). Els editors s'abstenen de modificar en res el text restant, ortogràficament vacil.lant com tots els textos antics de totes les llengües. Jo hi poso els accents que avui els correspondrien, canvio algun punt volat per un apòstrof i aclareixo entre claudàtors algun terme. Amb això, lector, ja pot llegir els següents fragments, curiosos.
«El sant home [...] predicà i mostrà la intenció per què és ordenat el matrimoni, i donà bona doctrina a Evast i Aloma i els donà regla com devien viure i complir el sagrament del matrimoni» (capítol 1). «Evast [...] veié Aloma que plorava fortment» (1). «Un dia s'esdevingué que Aloma donà a son fill, quan havia d'anar a l'escola, com a desdejuni, carn rostida, i li donà un flaó que mengés a l'escola si tenia gana [...]. Quan Evast ho sabé, reprengué en gran manera Aloma i li digué que hom no ha de donar de menjar als infants al matí sinó pa tan solament, per tal que no s'acostumin a ser golosos ni llépols i perquè no perdin l'apetit de menjar a taula quan és hora de dinar» (2).
Els dono altres trossos relativament fàcils i bonics (observin que espia és femení).
«Aquest stabliment [ordenació, norma] fo confermat per l'apostoli [el Papa] e per los cardenals [...]. E foren fets oficials e spies qui spiassen si negun [cap, algun] cardenal sseria contra l'establiment demunt dit; e a les spies foren asignades altres spies si [que vigilessin si] husarien be de lur ofiçi e, si no u fahien, que perdessen lur ofiçi e null temps [mai] no poguessen aver neguna prebenda» (79).
«.I. [un] scrivà scrivia en un libre lo nom dels amats e amants, e demanà-li un home qui amava si en aquell libre havia scrit lo nom de son amat; e l'escrivà li dix: "Has menyat menjar qui fos cuyt ab foch d'amor? E has-te lavades les mans ab làgremes de tos hulls? E est [ets] embriach e foll per amor que hajes beguda? Fuist anch [has estat mai] en perill per honrar ton amat? Has metzina d'amor ab què faça tinta ab què scriva ton amat? Sens totes aquestes coses ton amat no és digne que sia scrit en est libre"» (80).
«Entrà un cardenal qui hac [havia] preycat a gran multitut de gent e l'apostoli demanà al cardenal si havia vist plorar null [cap] home a son sermó; lo cardenal respòs que no, mas que havia vists durmir molts hòmens dementre que ell preycava. L'apostoli dix [...] que gran maravella era con [el fet que] les gents havien tan pocha devoció als sermons ni [i] per què los sserrahins, qui són en error, ploren als sermons» (93).
Vegin en el seu interessant context la forma minvar-se-n'hia [se'n minvaria]: «D'aquells jueus e sserrayns qui estan en les terres dels crestians, vuyll e deman que sien alguns asignats a apendre latí e a entendre les Scriptures; e que a un temps ho degen haver après e, si no ho han, que'ls en seguescha alguna pena. E dementre que apendran, sien precurats [rebin] dels béns de santa Esgleya; e aprés que hauran après, que hom los faça franchs e que'ls tenga honrats sobre'ls altres. [...] Con [quan] l'apostoli ach dites estes paraules, lo camarlench dix que si l'apostoli fahia aquel stabliment, que los jueus e sserrayns qui són enfre'ls [entre els] chrestians fugirien en altres terres e minvar-se-n'hia la renda de santa Sgleya» (80).
Joan Solà
Gabriel Bibiloni
A l'article precedent esmentava la paraula plàtan com un exemple de castellanisme que s'havia "arreglat" llevant-li la -o final. I això malgrat aquella sentència sàvia de Fabra, lamentablement no sempre seguida, que «la supressió de la o final és un procediment incomplet de catalanització».
El castellanisme és doble. D'una banda hi ha el nom de l'arbre del gènere platanus, que integra vuit espècies, i amb uns exemplars que poden arribar a ser arbres grandiosos. El nom llatí ve del grec plátanos, que deriva de platys 'ample', per l'amplària del seu ramatge. Aquesta paraula llatina genera el nom en moltes llengües europees: francès platane, italià platano, espanyol plátano, portuguès plátano, alemany Platane, anglès plane (entre altres noms), neerlandès plataan, etc. Aquesta paraula va entrar en el català en els segles baixos i sota forma castellana: plàtano. La trobam en el diccionari de Pere Torra (1647), en el d'Esteve, Belvitges i Juglà (1803), en el Labèrnia (1840), sempre amb la dita forma plàtano. El primer diccionari que du plàtan és el Diccionari ortogràfic de Fabra (1917). Plàtano escrivia tothom en el segle XIX, com el mateix Verdaguer a l'Atlàntida, citat per Coromines. Plàtano és un castellanisme de forma, és a dir, una paraula universal però que en català no té la forma que hauria de tenir sinó una altra mediatitzada per l'espanyol. No cal dir que la forma que ha de tenir és la que té normativament: plàtan. Però fins aquí parlam de l'arbre platanus.
Res a veure amb aquesta espècie té la planta que produeix les bananes, del gènere musa, que ni és un arbre ni un arbust sinó una planta herbàcia enorme. Les diverses llengües europees designen el fruit d'aquesta planta amb el nom de banana: anglès, italià, portuguès i basc banana, alemany Bananen, danès, noruec i suec banan, finès banaani, neerlandès banaan, romanès banană, etc. Probablement és una paraula corresponent a una llengua bantu de la part de Guinea (en wolof es diu banaana i no sembla manlleu d'una llengua europea), exportada inicialment a través del portuguès, en què es documenta el 1562 (per exemple, el francès, que la documenta el 1598, l'agafa del portuguès). Així les llengües europees documenten la paraula banana a partir del segle XVI. Però l'espanyol en diu plátano, paraula documentada en el mateix segle XVI que sembla que és la que sempre s'ha usat a Espanya. La paraula banana és l'habitual a una part de l'Amèrica hispanoparlant i amb usos regionals diversos. Per exemple, Antonio de Ulloa a Viaje al reino del Perú (1748) diu que allà hi ha tres classes de plátanos, que anomena bananas (les més llargues), dominicos i guineos. Banana no apareix en els diccionaris de l'Acadèmia espanyola fins al 1884, com a sinònim (s'entén que americà) de plátano. No sabem per quin misteri l'espanyol va traslladar el nom de l'arbre plátano al bananer i al seu fruit. Els etimologistes de l'espanyol com Coromines no en diuen res. Podríem posar com a hipòtesi que aquí hi ha un creuament amb alguna paraula (americana?) pròxima. En espanyol antic, a més, plátano (en principi l'arbre, després les dues espècies) tenia la variant plantano («el plátano o plantano, como el vulgo le llama» escriu José de Acosta el 1590). Segurament sorgida d'una variant llatina medieval plantanus, sembla que contaminada de planta. Aquella variant, amb el significat de 'banana', va ser presa pel francès i l'anglès, en què el mot plantain designa una varietat de banana, menys dolça i que se sol menjar cuita.
En català la banana es va dir i escriure plàtano des de la seva introducció al país fins a Fabra. Aquest va establir la paraula internacional banana com la forma preferent i acceptà la impostura plàtan com a forma secundària. El problema és que després, i com passa amb altres casos similars, la penosa llengua que es vehicula en els llibres i els mitjans de comunicació ha abandonat la forma teòricament preferent i ha quedat només amb la impostura.
per Màrius
Serra
Cantera?
El Barça de Guardiola suscita una admiració universal. Per això tothom s'hi apunta. Precandidats, candidats i càndids. Fa goig jugar com els àngels amb un onze del qual nou jugadors s'han format a casa. Per exemple: Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro, Bojan i Messi. No cal ser culé per adonar-se de les virtuts del model tant des del punt de vista econòmic com futbolístic, atesa la implicació i la imbricació que tants anys de convivència comporten. Hi ha molta gent, doncs, que s'omple la boca parlant de la importància de la cantera, d'altres prefereixen dir-ne pedrera i un tercer grup, potser el més informat des del punt de vista lingüístic, en diu el planter. Els jugadors són éssers vius, creixen com les plantes d'un planter i, encara que siguin baixets, acostumen a tenir bona planta. Potser per això planter és una opció millor que no pas pedrera, entesa com el lloc d'on es treu la pedra per pavimentar. Però a Barcelona la Pedrera ens remet a Gaudí, i els nois del planter del Barça ens han fet gaudir. A més, cada cop que han vençut ens han fet venir cantera, és a dir, ganes de cantar. D'aquí que poguem afirmar que el planter fa cantera.
Fa bé La Troba Kung-Fu d'homenatjar la figura d'en Patufet en el seu darrer disc A la panxa del bou. I és que tal com assenyala Joan Garriga, compositor i cantant de la banda, en Patufet és un autèntic heroi cultural: «un personatge molt petit que té ganes de sortir, de viatjar i, perquè no el trepitgin, canta» (Públic, 5-5-10). Tanmateix, patufet és una forma d'anomenar a una criatura menuda. Justament això és el que entusiasma Garriga: que un tap de bassa tingui un tarannà tan valent i curiós arran de la seva dèria per conèixer món «perquè a la vida hi hem vingut a aprendre». En fi, cantar serveix a en Patufet per fer-se visible. És una eina original i creativa.
Lil·liputenc també és un sinònim de petit. I és que els habitants de l'illa de Lil·liput, tal com detalla Els viatges de Gulliver, s'hauran d'organitzar amb normes estrictes a fi i efecte de prevenir envestides d'éssers gegantins, que no paren compte amb les coses ínfimes. De fet, el conte de Jonathan Swift, encara que hagi passat com a clàssic infantil, és una crítica severa contra el colonialisme anglès, que en el segle XVIII tenia l'illa sencera d'Irlanda sota el seu domini. Els lil·liputencs representen els irlandesos i Gulliver, el suposat progrés que arriba d'Anglaterra. Hi ha un cert paral·lelisme amb la rondalla catalana: si en Patufet encarna la veu dels que han d'alçar la veu per fer-se respectar, el bou que es cruspeix la col, en la qual s'ha aixoplugat en Patufet, ve a ser l'Espanya que actua sense miraments amb la diversitat peninsular. L'audàcia, l'humor, la senzillesa d'en Patufet incita a capgirar el món amb l'objecte de revisar la condició humana i reordenar-la. I és que els diminuts també existeixen i, fins i tot, n'hi ha que tenen un esperit emprenedor.
Això explica que Ana Cristina Herreros, rondallaire, sostingui que molts d'aquests relats, contats per dones grans, són les ombres dels problemes que les inquieten. Tant és així, que el protagonista que venç és sempre petit i indefens, «en un intent per donar valor a allò que socialment no en té (...) la grandesa d'allò menut, el valor d'allò minúscul, seran els grans temes dels seus contes» (Cuentos Populares del Mediterráneo). Herreros afegeix que necessitem interpretar-nos a través d'històries i tenir la certesa que un món just és possible.
Si amb aquest ànim de justícia cerquem fer dels Països Catalans una terra lingüísticament normalitzada i nacionalment lliure, amb un bon do de pit hem de dir tant el que ens passa com el que sentim quan no podem viure en català, quan no podem anar pel món oficialment com a catalans. Així ens ho explicita el mite d'en Patufet: fer-nos notar, sigui a través del cant o qualsevol altre llenguatge artístic. En aquest sentit, l'escriptor Hèctor López Bofill assenyala que és poc freqüent en la narrativa catalana ocupar-se del nostre conflicte nacional d'una manera que faci que els lectors se'n sentin concernits: «Predominen personatges que tant poden ser a Catalunya com a Vancouver. Algú ha parlat de la literatura del no-lloc». Per López Bofill aquest escapisme evidencia que hi ha temes incòmodes: «Es busquen conflictes aliens quan aquí en tenim uns quants, no un, sinó uns quants. A la literatura hi ha d'haver conflicte; si no, deriva en edulcoració i aiguabarreig» (Avui, 4-2-10).
Triar ser paleta em compromet a fer bé els fonaments de les cases que aixequi. Perquè fer bé les coses professionalment és un compromís que et converteix en una persona amb ofici. Triar ser català també em compromet a estimar la llengua (i, és clar, a fer-la servir), a transmetre la cultura, a treballar en bé del sobiranisme. I així, poder continuar creixent sans i estalvis com a poble.
Em cauen molt bé totes les persones que escriuen versos i narracions, sobretot els qui escriuen per a retrobar els sentits de l'origen, les raons de la proximitat, les sensacions de la natura, les idees del món i la riquesa heterogènia de la vida humana. I si damunt construeixen el seu discurs líric o relator, fent-se ressò de la fragilitat de tot plegat i al mateix temps deixant una llum d'esperança, aleshores podem sentir que estem a la vora d'obres que fan molta companyia, com volia el nostre Salvador Espriu.
Ens meravella tota la poesia ben escrita perquè és com un paradís d'ombres transparents, de petges sinceres, de càntics i de reflexions íntimes a on es reflecteix, com en un espill, l'oralitat espontània, la interacció dels diàlegs presencials i els ecos comunitaris de l'idioma. Hi ha treballs creatius dels nostres contemporanis actuals o remots que esdevenen un motiu d'admiració alliçonador, pel seu gran rendiment a l'hora de traure-li punta a la llengua catalana.
I és ben cert: unes bones dosis de poètica i de narratologia reactiven, intensifiquen, modulen: tensen l'arc de la performativitat, atemperen la qualitat de la mirada, li atorguen profunditat als anhels, fan que la satisfacció espiritual vinga al nostre encontre. Que curiós, quina paradoxa més fructífera: els grans poemes i els grans contes, encara que semblen enquimerats, farcits de fantasia metafòrica, esdevenen un camí rapidíssim per a practicar el realisme alternatiu, per a tindre els peus més aferrats a la terra.
També hi ha qui escriu versos i relats per a friccionar amb els seus adversaris reals o potencials, per a recuperar una «dignitat no-eclesiàstica» a través de la queixa funesta sobre la vessant deshumanitzada de la contemporaneïtat, per a formular opinions hipercrítiques sobre actituds i fets desviats d'un mínim ideal utòpic, elaborat a partir de la presumpció de la bondat universal del propi punt de vista: ¿no és massa presumir això? Hi ha des de la caricatura efectista fins la sàtira desfermada.
Però ja ho va dir George Steiner: les sàtires són massa «locals». I les caricatures són sempre parcials, fruit d'observacions gens equànimes que exageren i sobredimensionen els trets triats selectivament. Sembla que tota la vida de qualsevol personatge arquetípic, central o marginal es mou en els clarobscurs, en les coordenades de centenars o milers de matisos graduals.
Si hi ha un malestar empíric, fruit de la confrontació apressada
d'expectatives divergents, que es vol reduir a través de la paraula que nega,
¿quines conseqüències tindrà l'altre malestar paral·lel representat
artísticament a través de paraules tòxiques o desbasculades de mesquinesa moral?
¿no s'entrarà en «espirals d'enrocaments perceptius»? ¿no es dificultarà
l'enteniment mutu? ¿no es desfibrarà -- més encara-- l'espai públic de la
totalitat social a on competeixen àrduament tots els discursos literaris i
socials? ¿no es caurà en jocs de suma-zero que bloquegen les possibilitats del
progrés estètic, de l'acumulativitat en la història de la cultura i de la
cooperació constructiva des del present?