Un dels esports favorits de gran part dels vailets de la meva generació era el d'apedregar gats. Deixar-los bornis, coixos o malferits era una manera divertida de combatre l'avorriment. D'altres perseguien sargantanes o bestioles que acabaven amb la cua escapçada o amb el cap esclafat.
Aquesta forma de tortura desgraciadament mai ha passat de moda entre la mainada. Ve un dia, però, que molts d'aquests nois s'adonen de la crueltat que, sense solta ni volta, han emprat amb els animals. En comencen a ser conscients quan esdevenen empàtics amb el dolor dels altres, encara que en aquest cas estiguem parlant de gats de carrer. Posar-se a la pell de l'altre, sobretot quan aquest pateix, és un aprenentatge que desenvolupa la nostra sensibilitat, és a dir que ens humanitza. Tant és així que el psicòleg Carl Jung sosté que no és possible prendre consciència de les coses sense dolor.
Amb el patrimoni lingüístic passa quelcom similar. La història de la humanitat és plena d'escenes sàdiques amb els parlants de pobles subjugats. I com en el món de la fauna, els maltractes lingüístics tampoc passen mai de moda. No fer els esforços suficients per normalitzar les llengües minoritzades de l'Europa del segle XXI és una forma de menyspreu contra els seus parlants. En siguin o no conscients els afectats.
A hores d'ara gairebé tots els estats europeus en són còmplices. I és que les polítiques lingüístiques estatals són d'allò més arbitràries amb les llengües dels seus territoris. N'exalten una, que rep els honors de llengua oficial de l'estat (en el cas espanyol és el castellà). I les altres simplement les toleren, però no les tracten amb el mateix respecte (el català en el Principat) o bé les ignoren (el català a la Franja de Ponent). En aquest sentit la líder del PP Ana Mato assegurava, immediatament després d'haver votat el seu partit en contra de l'oficialitat del català a Europa, que la nostra llengua «no pot passar per damunt de l'espanyola a les institucions europees» (El Punt, 8-9-03). La dreta espanyola troba lògic que el català estigui per sota de l'espanyol. És a dir, que el català pugui gaudir en el vell continent dels mateixos drets que el castellà és percebut amb recel i, per tant, bandejat. No se'n diu d'això racisme lingüístic?
L'educació que hem rebut és cabdal a l'hora de gaudir d'uns determinats valors. Tant és així, que molts europeus no saben que patir per l'esdevenidor d'una llengua en procés de substitució, com tantes n'hi ha a l'Europa contemporània, és patir per un valor tan important com el de la riquesa lingüística del planeta. I és que des de fa segles hem estat instruïts per tal de no sentir dolor per la mort d'una llengua tan «regional» com la nostra. Hem viscut convençuts que un fet d'aquest estil no podia produir cap mena de dolor. I que altrament calia posar-hi pell morta. O bé autoanestesiar-nos, que és la pitjor de les anestesies.
No poder conviure en un ambient lingüístic lliure d'estrès genera malestar. La fragilitat lingüística del català a casa nostra és precisament analitzada, des d'un punt de vista emocional, per l'escriptor Enric Larreula en el seu llibre Dolor de llengua. I és que els parlants que pateixen per una llengua que va de mal borràs poden tenir problemes físics, psicològics i socials. Larreula ens parla, entre d'altres coses, de catalans que no se senten a gust al lloc on viuen, ja que no es poden manifestar com són: «algú pot dir que no n'hi ha per tant, però saps el que representa intentar viure en català a Perpinyà, a Alacant o a l'Hospitalet? La gent que no ho viu potser no se'n fa el càrrec del dolor que pot representar aquesta lluita constant; a més és un dolor mal comprès per la gent que no ho pateix (...) perquè quan intentes reivindicar entres en conflicte amb una societat que ja s'ha acostumat al fet que el català desaparegui» (Presència, 5-9-03).
Descobrir i ser solidaris amb la diversitat lingüística, sobretot amb la que corre alguna penúria, és un aprenentatge ric en vitamines ecològiques. Les mateixes que un dia ens van transformar en gent disposada a estimar les sargantanes.
Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències
2)
Nou llibre:
Periodisme contra les cordes
EL VALENCIÀ EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Francesc Martínez
Sanchis
Editorial
Denes (2010)
Contingut
Els mitjans de comunicació en valencià han d'enfrontar-se diàriament a la competència desigual dels seus homòlegs en castellà, que disposen de majors expectatives de mercat. L'Estatut d'Autonomia de 1982 i la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià de 1983 portaren l'oficialitat del valencià i assentaren les bases de la normalització de la llengua. Això no obstant, passats més de vint-i-cinc anys de l'aprovació d'aquestes lleis, és encara marginal la presència del valencià en els mitjans. El periodisme en valencià viu contra les cordes de la inanició, és un sector feble i minoritzat. Actualment, malgrat que hi ha uns 170 mitjans en valencià, els mitjans en castellà acaparen les audiències i representen les empreses més sòlides. La creació de RTVV en 1989 no ha mitigat la dependència mediàtica externa (ha hagut una forta penetració dels mitjans de comunicació de Madrid) ni la castellanització de l'espai comunicatiu valencià, procés que en ocasions ha estat afavorit per la pròpia Generalitat. A això s'afegeix el conflicte polític sobre el nom de la llengua, que genera actituds de rebuig cap al valencià normatiu i una absència de polítiques públiques de suport als mitjans en valencià per part del Consell. La Generalitat no ha desenvolupat polítiques per a assegurar la pervivència d'empreses periodístiques en la nostra llengua. Aquest estudi ofereix una aproximació seriosa i rigorosa a la situació actual dels mitjans en valencià i les seues dificultats per a sobreviure, alhora que reivindica la consideració dels mitjans en llengua autòctona com una indústria i un patrimoni cultural que cal protegir i preservar.
Francesc Martínez Sanchis (Albal, 1962) és periodista i historiador. Ha treballat en Levante-EMV, Ràdio 9 i El País. Actualment és cap del Gabinet de Comunicació de l'Ajuntament d'Aldaia i professor associat de la Universitat de València. És coautor amb Alfred Ramos dels llibres “La premsa local i comarcal de l'Horta Sud (1976-96)”, Premi d'Investigació de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Horta Sud 1996, i “Temps de foscor. La premsa de l'Horta Sud en el franquisme (1939-75)”, Premi Benvingut Oliver d'Investigació Històrica 2002. Ha coordinat el llibre “La informació valenciana de proximitat”, editat per la Unió de Periodistes Valencians. Així mateix, ha participat en les obres col·lectives “Embolicats amb el periodisme. Reptes dels mitjans de comunicació catalans (1975-2006)”, “La recerca en comunicació al País Valencià”, “Un país de revistes. Historia dels magazines en català” i “El periodisme en llengües minoritzades: el cas d'Espanya”. Altres llibres publicats són “Els espais hidràulics de Picassent. L'expansió del regadiu duarnt els segles XVIII al XX” i “Aigües de fang.Riuades d'Albal i la comarca de l'Horta (1864-1957)”. Actualment és cap de redacció de Saó i director de la revista Papers de l'Horta de la Fundació Horta Sud.
3)
Publicat en el blog de Víctor Alexandre
dilluns 10 de maig del 2010
http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/el_collegi_alemany_de_jose_montilla.html
No fa gaire, e-notícies es feia ressò de la publicació del llibre de Gabriel Pernau Descobrint Montilla. El somni català del president de la Generalitat -llibre fet a major glòria del personatge-, i recollia les declaracions de la seva esposa Anna Hernández sobre determinats aspectes de la vida privada de tots dos. Res que no se sàpiga, com passa sempre en aquesta mena de panegírics destinats al consum intern de la família i del partit. Amb tot, el lector hi pot trobar algun element força il·lustratiu de les mans en les quals es troba el país. Per exemple els comentaris relatius a l'escolarització dels seus fills i al Col·legi Alemany, un col·legi que, a més de ser elitista, dedica a la llengua catalana un paper merament residual. De fet, el nom oficial del Col·legi ja és tota una declaració de principis en aquest sentit: "Deutsche Schule Barcelona/Colegio Alemán de Barcelona". I és que tots els continguts informatius, absolutament tots, estan en alemany i en espanyol, incloent-hi el PDF de sis pàgines que es pot consultar a través del seu web. L'únic vestigi de la llengua pròpia del país és el nom del municipi on es troba el centre: Esplugues de Llobregat.
En el text que en recull l'estructura hi ha perles com aquestes: 1) "Ensenyament primari, 1r i 2n cicle: L'alemany i l'espanyol s'ensenyen segons els criteris de llengua materna". 2) "Accés a la Universitat: Aquests cursos, de caràcter voluntari, estan especialment recomanats per a aquells alumnes que es quedin a estudiar a Espanya ja que en ells s'impartiran coneixements exigits pel pla d'estudis espanyol, juntament amb la utilització terminològica específica en castellà". En altres paraules, el Col·legi Alemany de Barcelona adopta amb Catalunya i la seva llengua la mateixa actitud despòtica i de menyspreu que els colonitzadors europeus adopten a l'Àfrica amb les llengües indígenes. La paradoxa, ves per on, és que aquesta llengua indígena que el Col·legi i les autoritats alemanyes menyspreen aquí -tots els centres depenen del Ministeri alemany d'Afers Exteriors- és la setena de la Unió Europea, per davant del portuguès, del suec, del danès o del finès, la qual cosa convida a fer-li la següent pregunta: el portuguès, el suec, el danès o el finès reben el mateix tracte que el català en els col·legis alemanys dels països respectius? Seria interessant saber si el Col·legi Alemany de Copenhaguen, posem per cas, dedica el mateix tracte a la llengua danesa que la seu de Barcelona dedica al català. Ho dic perquè, si fos així, als alumnes els passaria exactament el mateix que als fills de José Montilla i Anna Hernández, que, com reconeix aquesta última, "quan l'escriuen [català], fan moltes faltes". No pot ser de cap altra manera tenint en compte la informació que ens dóna la primera dama: "Fan poc català, aquesta és la veritat; una hora a la setmana és poquíssim". I es queda tan tranquil·la.
Una hora a la setmana no és poc, senyora Hernández, és miserable. Algú s'imagina que Alemanya permetria que els col·legis estrangers establerts al seu país fessin només una hora a la setmana d'alemany? Sembla un acudit, oi? Doncs Catalunya no sols permet aquest tracte humiliant al català en el Col·legi Alemany, sinó que el president i la seva senyora hi porten els fills i ho expliquen com si fos la cosa més meravellosa del món. "Prefereixo que sàpiguen alemany", diu la senyora Hernández. Està bé. D'aquesta manera, quan siguin grans i es vegin obligats a escriure unes paraules en el llibre d'honor d'alguna entitat catalana, podran treure's un paperet de la butxaca i, com fa el seu pare, copiar el text que un funcionari prèviament els haurà escrit.
Aquest és, en definitiva, el missatge que transmet a la ciutadania el president de Catalunya, un home que governa el país amb només un 15% dels vots del cens: rebuig descarat a l'escola pública i menyspreu absolut per la llengua catalana.
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat
4)
5)
Després de l'èxit de
crítica i públic que va representar la ‘bloguització' d'El quadern gris
(bloQG, premi Lletra 2008), l'associació Xarxa de Mots ha posat en
marxa un nou blog planià, anomenat Quadern de notes vistes.
Les notes
d'aquest blog presenten una tria de fragments de l'obra de Pla, que inclou també
mostres de la correspondència publicada i altres textos potser no prou
coneguts.
Com en el bloQG, els textos són oberts als comentaris i
aportacions que hi vulguin fer els lectors. Aquesta va ser justament una de les
parts més enriquidores de la (re)lectura en comú d'El quadern
gris.
Per estar al corrent de les noves entrades que s'hi van
incorporant, hi ha diversos canals disponibles:
1) Entrar a la web cada dia
acabat en 8 –el 8, 18 i 28 de cada mes–, que seran els dies en què
s'actualitzarà amb textos nous.
2) Fer-vos seguidors del grup Notes
vistes al Facebook.
3) Fer-vos seguidors de les Notes
vistes al Twitter.
Aquest projecte, com el bloQG, és una
iniciativa de la Xarxa de Mots i té el suport de la Fundació Josep
Pla.
Altres projectes de la Xarxa de Mots són els butlletins RodaMots i Minimàlia, que reben més
de 20.000 subscriptors; Punt de Mira, la web que recull els articles de Joan
F. Mira; i tres webs de crítica i tria de textos dedicades a Josep Pla, Joan Sales i Joan F.
Mira.
Fins ara s'han publicat tres notes al QNV:
– “El viatge a
París” (18/04/2010)
– “Notes per a un diari. 30 d'abril 1966”
(28/04/2010)
– “Mitja hora amb Josep Pla. Autoentrevista. 1927”
(08/05/2010)
Barcelona, 11 / maig / 2010
Per a
més informació, escriviu a qnv@xarxa.cat
Enllaços
Quadern de notes vistes
http://qnv.elquaderngris.cat/
El quadern
gris (bloQG)
http://elquaderngris.cat/blog/
Xarxa de
Mots
http://xarxa.cat/
Fundació Josep Pla
http://fundaciojoseppla.cat/
El
dijous
20 de maig del
2010
a la sala d'actes del CAOC (Hotel d'Entitats. Providència, 42 - Gràcia), tindrà lloc
una conferència a càrrec del
filòleg i membre de l'Institut d'Estudis Catalans Artur Quintana i
Font.
Artur
Quintana i Font resideix
a Alemanya des del
1964, on fins a la jubilació l'any 2004 treballava a la Biblioteca del Palatinat
i de professor encarregat de cursos de llengua i literatura catalanes a la
Universitat de Heidelberg. Lingüista i traductor (de l'alemany, occità i turc)
treballa especialment sobre el català a l'Aragó. És autor també d'una gramàtica catalana per a
alemanys i Premi Batista i Roca 1990.
De
la mà de
Club Editor,
fa ben poc que acaba de publicar en traducció catalana l'obra major de la
novel·lística occitana moderna
i reedició de la primera traducció del 1973:
Catoia
l'enfarinat d'en
Joan
Bodon.
Una esplèndida metàfora de les comunitats que agonitzen en una
marginació
voluntària. La qualitat i personalitat de la traducció eleven a Artur Quintana a
assolir en aquests textos la categoria d'autor.
Edicions
de 1984 anuncia per a ben aviat la publicació també en versió catalana d'una
altra obra bodoniana: Los
contes dels Balssas,
on
es descriuen els orígens occitans d'Honoré
de Balzac, parent llunyà per part materna d'en Joan Bodon.
Dia:
dijous
20 de maig de 2010
Lloc:
Providència, 42. 08024 Barcelona (Gràcia)
Metro:
Fontana (L3) o Joanic (L4)
Hora:
19h00
Entrada: lliure
Més
informació:
CERCLE D'AGERMANAMENT OCCITANO-CATALÀ (CAOC)
Hotel
Entitats. Providència, 42. 08024 BARCELONA
Tel : 93 284 36 34 e-mail: caoc@caoc.cat // web: www.caoc.cat
Rafa Julve
El 43,6% dels joves nascuts a l'estranger però residents a Catalunya saben parlar català. Aquest percentatge, extret de l'enquesta d'usos lingüístics del 2008 i inclòs en el recent informe Llengua i joves de la Generalitat, és d'aquells que permeten veure el got mig ple o mig buit. Evidentment, els secretaris de Joventut, Eugeni Villalbí, i de Política Lingüística, Bernat Joan, van optar ahir per defensar la versió positiva al valorar «el paper» dels sistemes d'integració lingüística (sobretot, l'escola) i assegurar que «el 70% dels immigrants mostren interès a aprendre català». Tenint en compte el poc temps que fa que són a Catalunya alguns integrants d'aquest col·lectiu i que molts procedeixen de països castellanoparlants, «seria miraculós obtenir unes dades millors», va postil·lar Joan.
Els dos secretaris van arribar a la conclusió que les dades que aporta aquest nou estudi respecte a l'ús del català entre els joves no permeten ser entusiastes, «però sí optimistes». Van afegir que «la joventut no és el problema [de l'idioma], sinó l'esperança», i que gràcies a aquest col·lectiu s'està retallant l'avantatge amb el castellà.
Per demostrar-ho van posar diversos exemples. El primer va ser
que els joves cada vegada són més bilingües, i que aquesta «hibridació»
idiomàtica està permetent que el català s'introdueixi en espais anteriorment
vetats. El segon, que cada vegada hi ha més «castellanoparlants d'origen» que
fan servir el català («el 40% de les parelles que tenen l'espanyol com a llengua
materna parlen als seus fills en català»). I el tercer, que hi ha un 20% de
joves que tenen «lleialtat» a l'idioma i no canvien al castellà a menys que
comprovin del cert que el seu interlocutor no l'entén. Una «fidelitat» que
permet que augmenti la presència del català.
UNIVERSITAT I TREBALL /
L'informe també revela que l'arribada a la universitat i la incorporació al món
laboral són dos dels moments en què el català rep un fort impuls. En canvi, els
catalans de 15 a 34 anys (sobretot, els adolescents) segueixen utilitzant més el
castellà en les converses entre amics. També a les xarxes socials d'internet com
Facebook i Tuenti l'espanyol registra un percentatge d'ús més elevat.