Dijous, 20 de maig a les
20 :00 hores al Casal Jaume I d'Elx
A càrrec del seu autor
Sico Fons
Presenta: Joan-Carles
Martí i Casanova (Vicepresident de l'Associació Cívica per la Llengua El Tempir
d'Elx)
Organitza: L'associació cívica per la Llengua El Tempir
Publicat en el blog de Víctor Alexandre dilluns 26 d'abril del 2010
http://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=1114&Itemid=63
L'adéu
de l'Avui als Països Catalans
per Víctor Alexandre
Em sembla
que Catalunya no és conscient del que significa la renúncia del diari
Avui a continuar distribuint-se al País Valencià. Talment com si es
tractés de la cosa més normal del món, no sols no hi ha hagut reacció sinó que
tampoc no hi ha hagut opinió. Indiferència total. I el més trist és que no es
pot esperar res més d'una societat sense altaveus mediàtics que la cohesionin
nacionalment i governada per polítics hispanocèntrics. Som insensibles a les
amputacions que patim perquè no sabem qui som i acceptem la minva com un fet
inevitable.
Però la supressió de la distribució de l'Avui al
País Valencià i a les Illes sí que es podia haver evitat. "Les vendes eren d'uns
400 exemplars al dia i això ens portava una pèrdua específica de 200.000 euros
l'any", ha dit Joan Vall, vicepresident executiu de l'Avui, per
justificar la mesura. El problema és que la causa de la mesura, tot i la
certitud de les xifres, no és econòmica, sinó psicològica i, per tant,
indestriable del malaltís estat de resignació nacional en què vivim. És
innegable que l'empresa editora de l'Avui té tot el dret a gestionar
els seus propis recursos i a prendre decisions per tal de mantenir la nau a flor
d'aigua. Al capdavall es tracta d'una empresa privada i no pas d'un servei
d'assistència informativa subvencionat. Però cal no oblidar que estem parlant
d'una empresa que rep ajut governamental, i això hauria de tenir servituds.
D'entrada, el govern, si en lloc de considerar-se una delegació administrativa
d'Espanya, tingués sentit d'Estat –d'Estat català, és clar– ja no hauria permès
la renúncia a distribuir el diari al País Valencià i a les Illes. Vull dir que
els fons públics haurien de ser vinculants en aquest sentit com una simple
qüestió de principi. I més encara havent-hi en el govern un partit que es diu
independentista i que, ves per on, és el titular de la conselleria de Cultura.
Doncs no. Resulta que mentre se'ns diu que no hi ha diners per protegir el marc
lingüístic català, veiem com es destina un milió d'euros a la protecció de les
llengües indígenes de l'Amazònia.
La situació, no cal dir-ho, és molt
greu. Però encara ho és més que la societat catalana no se n'adoni, la qual cosa
demostra la seva feblesa moral. D'una banda, preferim ignorar el problema per no
haver d'assumir responsabilitats; de l'altra, no gosem confessar que només ens
recordem del País Valencià o de les Illes quan ens interessa. Per exemple, quan
necessitem l'aportació econòmica d'alguna de les seves institucions culturals o
quan podem atribuir-nos alguna victòria internacional apel·lant al lloc de
naixement de la figura guanyadora. Llavors sí, llavors parlem de Països Catalans
i diem que som un sol poble. Això explica que l'Avui, en primer lloc, i
el govern, subsidiàriament, no tinguin escrúpols a eliminar la distribució del
diari en terres valencianes o balears i que, en canvi, com un fet
inqüestionable, assumeixin els costos de mantenir-la en les zones deficitàries
del Principat. Algú s'imagina l'enrenou que es produiria si l'Avui,
adduint raons econòmiques, decidís no arribar a Lleida, posem per cas? "Que no
és Catalunya, Lleida?", diria tothom. I tindrien raó. Doncs bé, què són els
Països Catalans sense el País Valencià i les Illes?
Tanmateix, la
retirada del diari Avui d'aquests territoris no és un fet aïllat. Ja fa
temps que el diari El Punt va prendre la mateixa mesura. D'aquella
activa i entusiasta redacció que hi havia a València l'any 2000 ja no en queda
res, i el mateix es pot dir de l'edició de la Catalunya Nord. Clar i català:
l'Avui i El Punt són diaris autonòmics distribuïts amb
mentalitat autonòmica. En això, val a dir-ho, són iguals que TV3. Aquesta última
ha acceptat indiferent –tan indiferent com el govern català– que la Generalitat
Valenciana n'hi impedeixi la recepció perquè, per a ella, el País Valencià i les
Illes no són res més que un apèndix folklòric, una simple noticieta a la
setmana. La Catalunya Nord ho té pitjor, però. Si en sabem alguna cosa un cop al
mes, ja és molt.
Per això sobta que l'Avui justifiqui
l'abandonament del País Valencià i les Illes en la manca de demanda. Home, com
n'hi ha d'haver si l'Avui ha viscut d'esquena a aquests territoris una
pila d'anys? Com es pot sentir identificat un valencià o un balear amb un diari
que ignora completament l'actualitat informativa de la seva terra? No serà que
no hi ha demanda perquè ja fa molts anys que no hi havia oferta? En el moment
d'escriure aquestes línies, agafo el diari i observo que no hi ha ni una sola
notícia relativa a aquells territoris. Cap ni una. En canvi, sí que hi trobo
notícies que em parlen d'Espanya, i totes elles irrellevants. I també veig que
el "govern central" dels catalans, segons l'Avui, no és pas el govern
català sinó el govern espanyol, i que la policia catalana és la "policia
autonòmica". El problema, però, no és del diari. El problema és nostre, que
llegim l'Avui creient-nos que és un diari nacional i catalanocèntric
quan, en realitat, és un diari autonòmic i amb Espanya com a marc referencial.
Ens equivoquem, per tant, demanant-li coherència. Ja n'és, de coherent. Ho és
amb els seus objectius, que són els d'un mitjà políticament correcte, de centre,
moderat, eclèctic i dòcil amb el marc polític actual perquè, ja se sap, "les
coses són com són i no com voldríem que fossin". Això explica que entre el 22 i
el 23 de maig de 2004 dediqués 35 pàgines i 86 fotografies a cantar-nos les
excel·lències del casament del príncep espanyol Felip de Borbó. El diari basc
Berria, en canvi, no en va dir absolutament res. I, en cas de fer-ho,
va comunicar, ho hauria situat a les pàgines d'internacional.
Hom dirà
que aquests plantejaments són propis d'un diari independentista –i el Berria
ho és–, i que l'Avui no se situa en aquest marc per la senzilla
raó que està fet per gent d'ideologia diversa. Magnífic. Molt plural. Deu ser
per això que hi ha firmes independentistes vetades i que, a diferència de la
resta de diaris del món, té un marc referencial diferent del mercat al qual
s'adreça. Així és com hi trobem un poti-poti que, disfressat de pluralitat, i
semblant-nos, per comparació, més català que La Vanguardia i El
Periódico, consumim convençuts que es tracta d'un diari que "no és el que
voldríem, però pitjor seria que no hi fos". Cosa que és certa. Seria terrible
que l'Avui no existís. I també ho seria, que no existís TV3. Però és un
error confondre les engrunes amb el plat, com també ho és confondre la
subsistència amb la vida. Hi ha, certament, moltes menes de normalitat. Hi ha,
per exemple, la normalitat de l'esclau i hi ha la normalitat de la persona
lliure, i hi ha la normalitat dels pobles subordinats i la dels pobles
independents. L'Avui, ja ho veiem, ha optat per la normalitat dels
pobles subordinats. És un diari que s'automutila perquè no creu en els Països
Catalans, com tampoc no hi creu la classe política catalana. I és que som un
poble ben curiós, oi? A diferència de l'home minvant de Matheson, no necessitem
que l'efecte d'un núvol radioactiu ens empetiteixi. Ho fem tot sols. Som
l'increïble poble minvant.
El passat divendres, 30 d'abril, va tenir lloc a Perpinyà
la vetllada literària de la Nit de Sant Jordi, organitzada per
Òmnium Catalunya Nord. L'acte va comptar amb la presència de la
presidenta i el tresorer d'Òmnium, Muriel Casals i Jordi Cuixart, així com de
membres del FemCat i de la junta d'Òmnium Catalunya Nord, encapçalada per la
Presidenta Montserrat Biosca-Planes.
La vetlla va comptar amb nombrosos
representants institucionals: Christian Bourquin, President del Consell General
i Vice-President primer de la Regió Llenguadoc-Rosselló, Jean-Marc Pujol, batlle
de Perpinyà i Jordi Fernandez-Cuadrench, Director de la casa de la Generalitat a
Perpinyà.
La manifestació, l'única de Catalunya Nord que atorga premis
en llengua catalana, va reunir diferents actors econòmics, culturals i esportius
dels Països Catalans, entre els quals cal destacar els representants dels
Dragons Catalans i de la USAP. L'equip nord-català, vigent campió de lliga de
rugby a 15, va cedir per algunes hores a la Nit de Sant Jordi, el «planxot », el
trofeu de vencedor del campionat.
Els membres del jurat dels respectius
premis van destacar la forta progressió dels treballs presentats, com també la
qualitat dels mateixos. Es pot consultar la relació de guanyadors al
document adjunt:
http://santjordi2010.santjordi.omnium.cat/docroot/omnium/includes/news/fitxers/4111/premis-XXI.pdf
Publicat en la web de Plataforma per la Llengua
http://www.plataforma-llengua.cat/queixacinema
Queixa't i actua pel cinema en català!
Després de l'aprovació del Projecte de llei de cinema de Catalunya, en el qual s'estableix que gairebé el 50% de les pel·lícules que es distribueixin als cinemes hauran de ser en català, el Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya va mostrar la seva oposició a la mesura amb el tancament de 72 cinemes (dels més de 170 existents a tot Catalunya) l'1 de febrer passat, i ara amb la projecció d'un anunci a les sales al mes de maig en contra de l'avantprojecte de llei de cinema. Amb aquestes decisions, el Gremi es posiciona en contra dels drets del públic català i opta per unes pràctiques més pròpies de l'època franquista que no pas d'una societat democràtica avançada.
Des de
Gràcies per la teva col·laboració.
JOAQUIM MIRACLE, DE TARRAGONA, I MIQUEL TORRES, DE CASTELLÓ,
GUANYEN ELS PREMIS MAIG DE NARRATIVA
BREU
Una revisió del mite de Dràcula i un
episodi de vida nocturna són els temes dels contes que han resultat vencedors de
la XIV edició.
Joaquim Miracle ha estat el guanyador
absolut de la XIVa edició dels premis Maig amb el conte “Dents!”. La narració
aborda el vell mite del comte Dràcula des d'un punt de vista sorprenent i
original que ha captivat el jurat, que formaven el regidor Héctor Folgado,
l'escriptor Vicent Usó i Pasqual Broch, en representació de El Guitarró,
l'associació que organitza el certamen en col·laboració amb la Regidoria de
Promoció Lingüística. L'acte de lliurament dels guardons ha tingut lloc avui
divendres, a la sala de teatre Els XIII. Nascut en 1965 a Torredembarra, però
veí de Tarragona, Miracle és llicenciat en Filologia Catalana i Dret i confessa
que fa “només set mesos que escric, tot i que de sempre he estat un bon lector,
sobretot de contes”. El verí, però, li ha entrat amb força, perquè d'ençà que va
començar, no ha deixat de fer-ho. Ara, afirma, “estic escrivint tres contes
alhora”.
El finalista, Miquel Torres, té una trajectòria més consolidada. De fet,
l'any 2008 va publicar el seu primer llibre, “Històries de l'illa sense costes”,
que havia estat guardonada amb el Premi de
Narrativa Vila d'Almassora 2007. El conte amb què ha quedat finalista dels maig,
que es titula “Displicència”, aborda l'eixida nocturna d'un individu resignat a
fer d'espectador de la vida dels altres i al qual les coses no li van
precisament bé.
Nascut a Castelló de la Plana l'any 1977,
Torres és un dels nous valors de la narrativa castellonenca. Va estudiar
Ciències Físiques a València i a París, i ha compaginat docència i treball
administratiu a Barcelona i en la seua ciutat natal, en la qual resideix
actualment. Ha rebut diversos reconeixements en certàmens de narrativa breu al
País Valencià i a Catalunya.
La XIV edició dels premis Maig, que s'han disputat 44 originals, ha
estat, segons l'organització, molt competida. En opinió de Broch, secretari del
jurat, “hi havia mitja dotzena llarga de contes que hagueren pogut guanyar
igualment, la qual cosa, si bé ha dificultat la deliberació, també ens omple de
satisfacció perquè corrobora el prestigi que ja han assolit els premis Maig”.
Cal recordar, en efecte, que els Maig són un dels premis amb major dotació pel
que fa a narrativa breu de tot l'àmbit lingüístic.
Vila-real, 7 de maig de 2010
El castellà, el francès o el silenci com a resposta. Només tres de les set institucions europees que teòricament apliquen els acords signats a partir del 2005 sobre la llengua catalana compleixen el que van rubricar i responen a les cartes dels ciutadans en català. Es tracta del Consell Europeu, el Consell de la UE i el Defensor del Poble. Es dóna el cas que ni la Comissió Europea ni precisament el Comitè de les Regions no han contestat les missives, mentre que el Tribunal de Justícia ho ha fet únicament en castellà i el Comitè Econòmic i Social, en francès. És el resultat de l'experiment de l'entitat Horitzó Europa, que va enviar cartes a tots aquests organismes per comprovar el grau de compliment de les conclusions subscrites d'un consell de caps d'Estat i de govern el 2005 sobre l'ús d'altres llengües oficials.
Horitzó Europa lamenta que la resposta dels tres organismes que han contestat en català no sigui tampoc satisfactòria. El Defensor del Poble utilitza el castellà i posteriorment envia un document traduït sense cap segell de l'organisme, amb la secretaria de Política Lingüística de la Generalitat com a remitent. D'altra banda, el Consell de la UE i el Consell Europeu van respondre en castellà, i posteriorment ho va fer en català la Representació Permanent d'Espanya davant la UE, amb un text diferent del dels dos organismes comunitaris. Davant d'això, els eurodiputats Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueras (ERC) i Raül Romeva (ICV) critiquen que el govern espanyol tampoc no compleixi el compromís de «designar un òrgan de traducció»: «El cost de respondre en català és baixíssim, però el cost polític de no fer-ho és enorme i les institucions encara no se n'han adonat.»