Sant Jordi a Bell-lloc d'Urgell
Per Sant Jordi al meu poble les escoles, la biblioteca i l'Ajuntament fan un concurs de redacció des de fa sis anys. M'han fet l'honor de posar-li el meu nom. És una celebració molt més útil que llogar una boca d'or o una orquestra. Els joves (i els grans) escriptors beuen molt en els records i en la mitologia del poble.
Arnau Palau
(categoria 8-9 anys): Un dia especial a
Bell-lloc. «Era l'últim dia de classe. [...] Els quatre amics ens vàrem
trobar al passadís i al fons vam veure una llum molt estranya [...], sonava una
bonica melodia [...], al fons [...] hi havia una porta. En arribar-hi, la porta
es va obrir de patac: "Uau!", vam dir tots. [...] El follet ens va fer saber que
viatjaríem per tres regnes diferents». El primer, El Fetillent País de les
Clavegueres: «De sobte, quan ja estàvem a punt de sortir-ne, ens vam trobar
envoltats pels guerrers del Rei Petarrós de
Pau Arreaza (10-11): Avantpassats deshidratats: «Fa setanta anys a Bell-lloc d'Urgell patien una sequera horrible. L'única aigua que es podia beure era la que queia dels ulls dels habitants, molt afectats, d'aquell petit poble. Algunes dones resaven cada nit perquè Nostre Senyor les ajudés, alguns homes intentaven trobar la manera de regar els seus camps, però res; [...] la major part de les famílies marxaven a un altre poble [...], moltes parelles no es molestaven a tenir fills: per què?; no els podrien alimentar. Molta gent moria deshidratada [...]. Pobra gent. Fixa't el que arribaven a patir els nostres avantpassats».
Carla Amorós
(12-14): Un dia especial a Bell-lloc
d'Urgell. En somnis, la nena topa amb un poble esdevingut frenètica ciutat
de supermercats i naus industrials, sense rastres de les seves vivències. Diàleg
amb sa mare: «¾Pomes de
Manel Fa (15-17): Temps a Bell-lloc. Les quatre estacions. Tardor: «La gent continua sortint, però els indicis de fred i la falta de llum els fan tornar ràpid a casa. [...] Els gèlids vents de l'hivern s'han tornat a endur l'estiu un altre any. Es couen castanyes i es retorna a l'activitat hivernal, la vida es torna a tancar dins les cases i els bell-lloquins rescaten la jaqueta del racó».
Genoveva Ribolleda (adults): Retrobament. El protagonista torna al poble després de cinquanta anys i hi busca els records: «Vaig pujar a poc a poc i silenciosament cada graó de les escales de l'església cercant, en va, les imperfeccions de les pedres, les esquerdes i les juntes de terra amb alguna herba que hagués pogut sobreviure [...]. Els meus ulls buscaven amb delit aquells clotets redons que s'havien anat fent a la llosa i que tan bé ens anaven per jugar a boles: amb aquells cossiolets havíem dissenyat a mida unes estrictes regles de joc. [...] Tot era nou! Qui s'havia endut la meva història?»
Joan Solà
Gabriel Bibiloni
Crec que són dues paraules fascinants que demanen un bon estudi, perquè en sabem molt poc. Coromines dedica a la primera unes escasses línies del seu Diccionari etimològic i complementari, i a la segona, quatre línies (una vintena de paraules). És a dir, no se'n diu pràcticament res. En aquest article, igual que en molts d'altres, només podrem fer un esbós, que requerirà més recerca.
Èxit és un cultisme procedent del llatí exitum 'sortida', participi de exire 'sortir', compost de ex ('fora') i de ire ('anar'). Exire, per via evolutiva, dóna en català eixir, una paraula que també existia en espanyol arcaic (exir; avui seria ejir). En queda alguna resta, com forajido (de fuera exido). Però anem als nostres interessos. El diccionari d'Enciclopèdia Catalana dóna a entendre que la primera documentació del català èxit és de 1696 (Gazophylacium catalano-latinum de Lacavalleria), i l'Alcover-Moll no pot aportar una citació més antiga que la mateixa de Lacavalleria. Amb això podríem estar temptats de creure que el nostre mot és un hispanisme. No l'he vist a cap font lexicogràfica anterior a 1696, però amb l'ajut de les noves tecnologies he trobat aquest text bastant més antic: «per quant som certs vostres grans industries bastaran molt aci en lo prospero succes e exit d'aquest negoci» (Lletra dels diputats del General de Catalunya, 1461). Com intuíem, és paraula catalana i antiga.
El significat tradicional i recte de èxit és 'resultat o manera d'acabar un negoci, un afer, una situació, sigui favorable o desfavorable'. Una sortida, en sentit figurat. Una empresa o una situació pot tenir un bon èxit o un mal èxit, o un èxit desastrós. En espanyol la primera documentació de éxito en el CORDE és de 1581. No figura ni en el diccionari de Nebrija ni en els diccionaris del XVII, incloent-hi el de Covarrubias. En italià, el mot (esito) apareix documentat en textos del segle XIV. Tant en espanyol de temps enrere com en italià éxito o esito tenen el mateix significat que he dit per al català: sortida d'una empresa o situació («de la que es dificultosa y mui ardua, solemos comunmente decir, que no tiene éxito, esto es no tiene salida», llegim en el primer diccionari [1732] de l'Acadèmia espanyola). La paraula va sovint acompanyada dels adjectius bueno o malo o semblants: «En el mal éxito y en el bueno, hacía entrar como factor más al valer que a la fortuna» (Juan Valera). En francès éxit és una paraula marginal, amb un ús limitat a algunes coses del teatre.
L'espanyol va fer un canvi semàntic original, que no va fer l'italià. En espanyol, de significar 'sortida, resultat', bons o dolents, va passar a significar 'sortida bona', 'resultat feliç', 'triomf'; allò que les altres llengües expressen amb la paraula succés. Els diccionaris acadèmics ens orienten un poc sobre el procés: el primer diccionari que afegeix al significat original la nova noció és el de 1925 («resultado feliz de un negocio, actuación, etc.»). Amb tot, el canvi semàntic degué ser prou més antic i es degué difondre lentament: en els textos dels segles XVIII i XIX trobam adesiara el mot en contextos prou clars (ejercitarse con éxito, envuelto en el éxito, gran éxito, coronado por el éxito, etc.).
Sembla que el català fa un procés de canvi semàntic paral·lel al de l'espanyol. En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana veiem en el transcurs del segle XIX la mateixa realitat que en el CORDE: una majoria de casos en què èxit té el significat clàssic mesclats amb alguns altres en què s'hi veu el nou significat. Els diccionaris catalans del segle XIX només registren el significat tradicional (per exemple el Labèrnia), igual que ho fan els diccionaris espanyols. Es tracta de dues evolucions paral·leles sense que una depengui de l'altra o el canvi en català és induït pel canvi en espanyol? En el darrer cas diríem que èxit, amb el significat modern, és un castellanisme semàntic, un de tants que acosten el català a l'espanyol i el separen de les altres llengües europees. Les dues opcions poden ser teòricament possibles, si bé, considerant la situació del català en el segle XIX i coneixent la dependència quasi absoluta del català respecte de l'espanyol en la innovació lingüística, la hipòtesi de la interferència ens sembla més creïble.
La paraula èxit està estretament relacionada amb la paraula succés. Succés és una paraula que es troba en francès (succès), italià (successo), espanyol (suceso), portuguès (sucesso), romanès (succes) i anglès (success). Està en relació amb el verb llatí succedere, format per sub i cedere 'anar', literalment 'anar davall'. El significat original és el de 'reemplaçar'; és a dir, quan algú o algun fet succeeix algú altre o un altre fet, el segon és reemplaçat pel primer. En un principi, en el comú de les llengües esmentades, un succés és un esdeveniment que va després d'un altre, que n'és conseqüència i efecte, que el reemplaça. Un succés és, doncs, un resultat, un significat pròxim al del mot èxit abans que aquest prengués el valor actual. Exemples: «la petició no tingué cap succés», «esperar un bon o un mal succés d'alguna cosa». Aquests són els significats clàssics en francès i italià, i crec que també el significat primigeni en espanyol.
Un succés era també la manera com un esdeveniment es desenvolupa («el suceso de las cosas» es pot llegir en textos medievals castellans), és a dir com uns fets en segueixen uns altres i en són conseqüència. A partir d'aquests usos inicials l'espanyol va desenvolupar un significat modern i peculiar, la idea de simple esdeveniment («acontecimiento o cosa que sucede» diu lacònicament el primer diccionari de l'Acadèmia espanyola, 1780). Aquest significat no existeix ni en francès ni en italià. En aquestes llengües succés no és un simple esdeveniment.
El francès ha fet evolucionar succès del significat vist més amunt al de 'reeiximent, victòria', igual que succéder va adquirir el significat de 'tenir resultats feliços, triomfar' (ús que ara és rar). Del nou sentit de succès sembla que ja n'hi ha exemples en el segle XVII. També l'italià, segurament amb influència del francès, ha fet evolucionar successo cap al significat de 'triomf, bon resultat', sense perdre, però, del tot el significat clàssic de 'resultat en general'. En resum, succés en francès, italià i altres llengües (anglès) avui va associat a la idea bàsica de 'triomf', mentre que l'espanyol no ha desenvolupat aquesta noció per a suceso. Algun diccionari espanyol de l'Acadèmia l'inclou com a gal·licisme. No sols això, sinó que el suceso espanyol ha derivat cap al significat de 'fet, cosa que passa', i en època recent (en el segle XX) cap al significat més concret de 'fet delictiu o accident desgraciat' (páginas de sucesos). El primer diccionari acadèmic que recull aquest darrer significat, que no té el mot en cap altra llengua, és el de 1970.
Pel que respecta al català, no sabem quina és la primera documentació de succés. No apareix en el diccionari català-llatí de Nebrija ni en fonts lexicogràfiques del XVI. Però el text citat a l'article precedent ens tranquil·litza: «per quant som certs vostres grans industries bastaran molt aci en lo prospero succes e exit d'aquest negoci» (Lletra dels diputats del General de Catalunya, 1461). Curiosament i feliç, en aquest document apareixen juntes les paraules succés i èxit, que podrien ser més o menys sinònimes (el significat clàssic de 'resultat', 'sortida'), o, si no, succés significaria la manera de desenvolupar-se el negoci esmentat.
Ens interessen fonamentalment dues qüestions, ara com ara difícils d'aclarir per la manca de corpus textuals del català d'abans del segle XIX. Primera: si l'evolució cap al significat de 'simple esdeveniment', del qual l'Alcover-Moll només dóna exemples moderns, podria ser deguda a la interferència de l'espanyol. L'evolució ulterior cap al significat de 'fet delictiu o desgraciat' sembla hispanisme més clar. Segona: si es produí en català l'evolució de succés cap al significat que ara normalment s'expressa amb èxit, o si la interferència de l'espanyol va blocar aquesta possibilitat. Coromines diu que en català medieval succeir va tenir el sentit de 'reeixir' (una persona que succeeix), una dada, però, molt parcial i poc explicativa. El canvi, que es va propagar a diverses llengües des del francès, és modern, com hem dit. D'altra banda, l'Alcover-Moll recull aquesta accepció, però la citació amb què l'exemplifica, de 1626, no és bona, perquè parla de bon succés, en què succés pot voler dir només 'resultat'. El Labèrnia (1839) i el Fabra (1932) donen succés com a sinònim d'èxit, però no resta clar aquí l'abast semàntic d'aquest darrer mot.
Xuixo?
per Màrius
Serra
Em clavo entre cap i coll una d'aquestes pastes farcides que sobreïxen. Un xuixo. La meva acompanyant és gironina i m'explica una història sobre el presumpte origen del xuixo. Ella m'assegura que tot va succeir a l'antiga pastisseria Puig de la Rambla de Girona. La seva façana modernista ara hostatja la compra-venda de torrons. El pastisser de can Puig va convidar un confiter francès a casa seva i aquest li va ensenyar a fer chouchou, una pasta farcida de crema. Al gironí no li va acabar de fer el pes i la va fregir. D'aquell oli roent en va emergir aquesta gran pasta que taca i destaca: el xuixo. Val a dir que la història està bé, però veig que Coromines no la recull. A l'Etimològic es limita a derivar el xuixo (“usat com a nom d'un pastís”) de la llança curta punxeguda denominada amb els castellanismes xuço o xuixo, els quals recomana de reemplaçar pel mot català llançó. Paradoxalment, si els xuixos fan pensar en cols, els llançons més aviat ens porten als naps. Entre naps i cols, Coromines sí que recull a Girona una expressió que conté el terme xuixeia. “Ser de la xuxeya”, escriu, equival a ser un baliga-balaga, ço és algú que es deleix per menjar xuixos.
Si volem una Unió Europea en què tothom se senti bé,
ha de ser justa en tots els aspectes, i un dels més importants és la llengua i
la cultura dels diferents pobles que la formen. Només serà bona per a tothom
quan cada persona formi part d'un grup de 50.000 parlants o d'un de 70.000.000,
pertanyi a una comunitat amb estat propi o estigui sotmesa a una altra
comunitat vegi reconegut el seu idioma en el mateix grau, és a dir que no hi
hagi un grup de persones que hagin de renunciar a la seva llengua, perquè hi ha
pocs parlants o perquè pertany a un estat que li és estrany i que procura
eliminar-la, en benefici d'una altra que fa servir més gent.
Que el reconeixement de totes les llengües comporta
més despeses i esdevé impossible no és cert. Hi ha una solució molt fàcil perquè
els parlants de totes les llengües tinguin els mateixos drets, solució que
encara faria estalviar diners: que hi hagi una sola llengua comuna per a
entendre'ns no pertanyent a cap poble ni país (perquè si hi pertany, encara que
no es vulgui, s'imposen altres factors culturals que hi estan relacionats), que
pot ser l'esperanto, que diuen que és molt fàcil d'aprendre (jo no el sé, però
no em faria res aprendre'l, com deuria fer tothom si en veiés la
conveniència).
Així cada comunitat faria servir la llengua pròpia a
casa seva i hauria d'estudiar la comuna per a les relacions internacionals, a
més de totes les que volguessin, és clar. Es podria permetre que cadascú
s'expressés en la seva llengua, si volia, i la traducció només s'hauria de fer a
l'esperanto o des de l'esperanto. No veig cap més manera que pugui ser plenament
satisfactòria per a tots els membres de la comunitat europea, atès que, hi hagi
el nombre que hi hagi de llengües oficials, sempre serà injust per a algú si la
seva no hi és inclosa.
Transferim el camp habitual d'aplicació dels conceptes, i ja està fet: una
llengua té sobirania quan és llengua d'un exèrcit regular. Si pot ser, amb
banda, himnes i marxes per animar les festes. Una llengua amb sobirania, doncs,
és aquella que pot usar un oficial per donar les ordres habituals, mitja volta,
dreta, esquerra, presenteu armes, marx, i coses d'aquest estil. Encara que siga
una mica de sobirania compartida, només en algun regiment, en algun tros de
territori, en alguna ocasió. Com ara quan, fa alguns anys, vaig assistir al
canvi de la guàrdia davant de la ciutadella de Quebec. Em sembla que ja ho havia
explicat en algun lloc. La guàrdia, tal com correspon a un domini ritual de Sa
Majestat Britànica, anava vestida igual que aquella que fa d'atracció turística
al palau de Buckingham: pantaló negre, guerrera roja i gran morrió pelut. Era
una guàrdia perfectament colonial, si vostés volen, símbol d'una sobirania reial
històrica i remota. Però els crits de comandament eren en francès, demi-tour
à droite, en avant, etcètera. Era la simultaneïtat de dos ordres de
preeminència: l'uniforme de la guàrdia, símbol d'una reina distant, i la llengua
de l'oficial, efecte de la llei que atorga al francès la presència eminent en el
seu territori. Aproximadament com si la guàrdia de la Capitania General a
Barcelona, València o Mallorca hagués de maniobrar públicament en català. Seria
un espectacle reconfortant, mentre esperem pacientment que s'acaben els exèrcits
i arribe la plàcida pau universal. Em fa tot l'efecte que tal necessitat legal
–que els militars treballen en la llengua pròpia del territori– no entrarà
pròximament en cap estatut d'autonomia dels que gastem per ací. Com si fóra una
cosa insòlita, impensable, més enllà de les possibilitats de tot bilingüisme
imaginable. Com si fóra, justament, part de la substància immutable de la
sobirania de l'estat.
Plurilingüisme per a la
confusió
Tudi Torró
Per als actuals governants valencians, plurilingüisme equival a ensenyament de l'anglès. L'Ordre de 19 de maig de 2009 planteja com aprenentatge plurilingüe un 80% d'anglès, un 10% de castellà i un 10% de valencià, tot contradint la Resolució del Consell d'Europa d'agost de 2008, la qual estén la diversitat lingüistica de la Unió a totes les llengües “minoritàries i regionals. La norma contradiu les normatives estatal i autonòmica sobre el coneixement de les llengües cooficials dels territoris bilingües, i fins i tot el mateix Decret de currículum: “element bàsic de la nostra cultura (...) instrument d'aprenentatge dins del marc d'educació plurilingüe (...) d'adquisició d'una consciència d'identitat, de pertinença a una cultura”.
No saben ni el que escriuen ni el que aproven, i ara passen per damunt de la normativa vigent, dels objectius curriculars... Tot, per acabar donant la raó a Juan Vicente Santacreu que en una Carta abierta a los jóvenes de España escriu això: “las lenguas autonómicas, la educación para la ciudadanía, la educación sexual, etc. son productos de las pajas mentales que los políticos elaboran para conseguir borregos que allanen el camino para sus objetivos”. Malgrat aquests insults, l'administració educativa valenciana, ha acordat eximir la seua filla de5è de primària, en un centre amb programa d'incorporació progressiva de respondre en valencià en una assignatura impartida en valencià. S'hi empara així una esquizofrènia pedagògica, didàctica i metodològica, contra les disposicions legals de la mateixa Conselleria, i es dóna la raó a qui no respecta els preceptes democràtics, en una cerimònia de la confusió que pot desembocar en una allau d'exigències que ens podrien retrotraure a altres èpoques que no volem ni recordar. La falta de respecte, d'ordre i de cultura, traspuen en aquesta actuació de l'administració, però sembla que el conseller pot estar tranquil.
Això és almenys el que pensa la gent de la seua corda, com Julián
Quirós, un columnista de Las
Provincias, el diari conservador del cap-i-casal que el 30 de març signava
unes quantes perles com aquesta: “El sector educativo acoge en la Comunitat el último reducto del nacionalismo
furibundo que años atrás arrasó la política valenciana. Hoy son una minoría
encastillada en las aulas y ajenas a la mayoría social (...) Hasta que se toparon con
Font de Mora (...)un tipo duro, o
quizás un tipo firme (...). Conseller, en la defensa del modelo te
apoyamos a ti”.
Abraham Lincoln va posar punt final a l'esclavitud en els Estats Units el 1863. Just un segle més tard, l'any 1963, uns 250.000 nord-americans, convocats per organitzacions afroamericanes, es manifestaren a Washington. Fou després d'una marxa coneguda com la tercera revolució negra (la primera s'havia produït a Montgomery i la segona a Birmingham, ciutats totes dues d'Alabama) en reclam de la integració i igualtat total.
Així doncs, la supressió de l'esclavitud no va garantir que els afroamericans esdevinguessin ciutadans de ple dret. La igualtat d'oportunitats, base de tota democràcia moderna, es va veure enterbolida per un nova forma de racisme: el segregacionisme. És a dir, el col·lectiu afroamericà estava legalment inferioritzat. Això suposava haver d'assumir les feines més dures i malpagades, no disposar de plenes garanties en l'exercici lliure del vot, només poder seure en determinats llocs dels autobusos públics i del restaurants, acceptar que els autobusos escolars només eren per a vailets blancs, no tenir accés a les escoles dels blancs, que acostumaven a tenir molts més recursos, entre altres coses. Tot i que les lleis segregacionistes contradeien els principis constitucionals nord-americans, aquestes no van deixar de tenir validesa fins que la comunitat afroamericana es va organitzar activament.
Un ocell lligat per diferentes bandes podria ser tant la metàfora de l'esclavisme com, en un altre nivell, del franquisme. Si un dia el deslligues de tots aquests costats menys d'un, l'animal continuarà sense poder volar, que podria ser tant la metàfora del període segregacionista nord-americà com, en un altre nivell, del postfranquisme en el qual hem quedat ancorats. I és que el règim espanyol actual no té cap intenció de reconèixer els nostres drets nacionals i, en fer del castellà l'única llengua d'Estat, inferioritza legalment les altres llengües peninsulars. Aquesta asimetria, que deixa en posició de força jeràrquica el castellà i desvaloritza el català, explica que aleshores alguns jutges, metges, cambrers, ... es vegin en cor d'envalentonar-se amb menyspreus lingüístics.
És possible que la constitució nord-americana d'aleshores fos una bona constitució per a la comunitat blanca, majoritària en els Estats Units. Però totes les lleis segregacionistes existents en aquesta carta magna no eren respectuoses amb els afroamericans. És possible que la constitució espanyola actual sigui una bona constitució per aquells que són castellanoparlants. Però no per aquells que som catalanoparlants. I és que els castellanoparlants poden viure en castellà allà on aquesta llengua és l'autòctona i, en canvi, els catalanoparlants no podem viure en català allà on ho és la nostra.
Respecte a aquestes situacions, el psicòleg Carles M. Espinalt pensava que cal ensenyar a ser lliure. I posava d'exemple que des d'Estats Units «quan es va acabar la guerra del 45 varen haver d'enviar uns psicòlegs americans, i justament eren de l'escola de Fromm, perquè reeduquessin als alemanys el sentit de llibertat». Si el nazisme va provocar estralls en l'univers mental alemany, amb el franquisme no n'hi va haver per menys. Amb l'afegit que cap govern democràtic posterior s'ha proposat seriosament de reflotar psicològicament la nostra identitat. Això explica que ens continuï mancant esma a l'hora de desfer-nos de la darrera lligadura, segurament la més enrevessada de deslligar, que ens impedeix d'agafar volada. I que fins i tot puguem fàcilment arribar a donar per bona una constitució de matriu castellana que no respon a les nostres necessitats.
Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències.