LAMENTABLEMENT HA
PASSAT
En
sengles col·laboracions anteriors a
Aleshores
profetitzava jo als d'Hermes –pensant i esperant que no es produiria- si unes
tals decisions no perjudicarien els esmentats diaris, fins i tot dins del
“reducte” principatí i així els ho vaig fer arribar per e-mail –que no es
dignaren contestar-: “vigileu que no us resulte al revés –això de deixar-nos
sense diaris al País Valencià i a Balears- i perdeu la batalla també al
Principat”. Dit i fet: El País del dijous 15, anuncia que l'AVUI acomiada la
meitat (¡) de la plantilla, amb 65 empleats afectats, dels quals 37 pertanyen a
la redacció. Més encara, segons El País, es clausurarà l'edició pròpia a
internet, es reduirà la massa salarial en un 6% i se suprimiran algunes seccions
com la local
Un desastre vaja. Però, com se'ls acut –amb la precarietat
econòmica de què féiem “gala” i “argument” per no convertir el setmanari en
diari, a València- adquirir l'AVUI als anteriors propietaris, que naden en
l'abundància econòmica –Godó i Planeta- i que no volgueren sanejar-lo a temps?
Per cert que Lara, espavilat com és, es fa amb el 50% de l'edició del “Círculo
de lectores” –no sabem si amb el “pessic” dels d'Hermes.
Tant de
bo que la propera noticia no siga del tancament d'aquells diaris, també al
Principat. Una llàstima.
Marc Antoni
Adell-València
Joan Tudela
(Publicat al diari Avui el 22 d'agost del 1988)
No és cert que, davant el futur del català, només puguem tenir dues actituds: el cofoisme (creure que anem bé, quan no és veritat) i la desesperació (pensar que ja no hi ha res a fer, quan tampoc no és veritat). Existeix, també, una tercera postura, lúcida i constructiva alhora. Es tracta d'adonar-nos que, pel camí actual, aconseguirem alentir i dissimular l'extinció del català, però no pas evitar-la. Si de debò volem la normalització plena del català, ens calen quatre cops de timó.
Un. Si els catalanoparlants continuen passant-se cada dos per tres al castellà, malament rai. Una llengua mor perquè els que la parlen deixen de parlar-la, i no perquè els que no la parlen continuïn sense parlar-la. Si els catalanoparlants no exerceixen com a tals, els altres no faran mai seva la llengua catalana. Enraonar sempre, amb tothom i a tot arreu en català demana el petit esforç de canviar un costum lingüístic, però tampoc no costa tant, i en depèn el futur del català.
Dos. Encara és hora que posem en qüestió la supremacia aquí de l'espai comunicacional en castellà. L'audiència de Catalunya Ràdio o de TV3 no està gens malament, però no n'hi ha prou. O l'espai comunicacional en català és l'hegemònic o no ens en sortirem. No existeix, per exemple, cap projecte per federalitzar TVE i adaptar-la a la realitat pluriidiomàtica d'Espanya. El màxim a què arriba el PSC és a pensar un nou canal esquifit al costat de les dues grans cadenes estatals: muntar la barraqueta autonòmica al costat del palau centralista.
Tres. Tot el nostre sistema educatiu, des de l'escola bressol fins a la Universitat, hauria de ser en català, llevat de l'assignatura de castellà. Això ho permet perfectament la legislació vigent.
I quatre. La nostra vida econòmica i laboral hauria de transcórrer en català, si més no com passa ara a les administracions públiques catalanes i a les nostres caixes d'estalvi.
La nostra gran assignatura pendent és, encara ara, la del punt primer d'aquest article de l'estiu del 1988 que ara reedito. La vitalitat de la nostra llengua depèn més que res de la voluntat dels parlants de mantenir l'ús del català sempre, amb tothom i a tot arreu, sense passar-se cada dos per tres a una altra llengua innecessàriament.
Havent vençut la temptació de dir-ne Oficines d'Atenció al Ciutadà i la Ciutadana -massa llarg- o bé d'Atenció a la Ciutadania -una mica massa solemne-, Barcelona ha bandejat el masclista d'Atenció al Ciutadà dient-ne d'Atenció Ciutadana. La feliç troballa del Cap i Casal s'ha escampat com taca d'oli per tots els ajuntaments on n'hi ha, com al seu dia ho van fer les AMPA fins a eradicar les APA. Rere atenció hi ha atendre, i atendre és un verb transitiu: n'hi ha un que atén i un altre que és atès. Quan llegim atenció al ciutadà ens queda clar que el ciutadà és atès, i és atès personalment. A atenció ciutadana, en canvi, no sabem si atén o és atès, i desapareix com a individu. Per tant, la nova fórmula, volent fer visible la dona, ens fa invisibles a tots. Segurament, de correcció política mereix un 10. Ara: dient-ho així, jo, com a ciutadà, i moltes amigues meves, com a ciutadanes, ens sentim més mal atesos.
Ara per Sant Jordi no sé si he de comprar l'últim del Puntí o de la Moliner. I el llibreter em pot dir: a) "Els dos són bons"; b) "Tots dos són bons"; c) "Els dos llibres són bons"; d) "Tots dos llibres són bons". Els llibres d'estil rebutgen a), que és poc aconsellable perquè no expressa l'èmfasi que caldria. I a l'usuari de la llengua li queda la boirosa idea que els dos ha de ser tots dos, cosa que dóna peu a diverses ultracorrecions. Per exemple, "Tots dos llibres que em demanes són bons", en què tots dos és incompatible amb que em demanes, perquè tots dos exigeix que dels llibres ja n'hàgim parlat, ja els hàgim especificat. O bé, "No sé dir-te quin de tots dos és més bo", que hauria de ser "quin dels dos és més bo". Observeu que aquí els dos és correcte i no pot ser tots dos perquè els estem comparant, i comparar és separar, cosa que tots, que obliga a veure'ls com un bloc, no deixa fer.
Us he reservat per a Sant Jordi una troballa extraordinària que somou la normativa del català i deixa en evidència els que en lloc de basar-la en la raó aplicada a la realitat ens l'han predicada com a revelació d'uns textos sagrats. És al volum 6 de les Obres completes de Fabra editades per Joan Solà i Jordi Mir. L'ús de per i per a davant de l'infinitiu final ("Vinc per / per a veure't") i de destinació ("Serveix per / per a veure-hi") ha suscitat esgotadores polèmiques que tenien al centre una norma tan abstrusa que aplicar-la era una tortura. Avui sabem que Fabra no defensava aquesta tortura i que en el seu origen hi ha un error de transcripció, una p per una l. Quan Joan Coromines va editar la gramàtica pòstuma de Fabra, va llegir "quan el fi que hom es proposa és el motiu de l'acció expressada pel verb del qual l'infinitiu és complement, cap emprar la preposició per en lloc de per a, [...] i àdhuc en molts casos [...] hom empra per de preferència a per a". Com que cap emprar suposava fer un ús de cabre que Coromines no veia genuí, va decidir que el que el Mestre havia volgut escriure no era cap sinó cal emprar, tot i que, amb la correcció, el final de la frase perdia sentit. En efecte, només si l'ús de per és optatiu (cap), i no pas obligatori (cal), podem dir després que n'hi ha que fins i tot el prefereixen. Finalment sabem, doncs, que Fabra admetia sempre per a davant un infinitiu que no fos causal; i que un Coromines menys malaltissament zelós ens hauria estalviat a milers d'estudiants haver-nos d'escalfar el cap amb una distinció endimoniadament subtil. Avui la norma que s'aplica de facto a Catalunya és sempre per; i la que es tendeix a aplicar a València, sempre per a. Tenen en comú una saludable absència de masoquisme. I jo en trec la següent lliçó: un error de transcripció només és greu si abans hem sucumbit a la profunda irracionalitat de sacralitzar la lletra impresa. I contra això la millor recepta és un bon bany en la plural i tolerant diada de Sant Jordi.
El casset enregistrat pels alumnes de la Bressola està exhaurit des de fa temps. Fa temps també que el públic i les famílies dels alumnes lamentaven de no poder escoltar més aquesta gravació.
Les veus infantils reprenien unes 27 cançons tradicionals o uns poemes d' Un Tal (Albert Saisset), un patrimoni rossellonès que a través les cançons evocava la vida al Rosselló "fa temps", el tren groc, els avantpassats, etc.
El contingut d'aquest enregistrament, ara es pot descarregar d'Internet en format MP3 (amb lletra de les cançons) en tota legalitat a la web de la Bressola.
L'enregistrament, que s'havia fet en bones condicions tècniques al Conservatori de Perpinyà, compta amb els acompanyaments de Francesc Bitlloch, Joan Pere i Maties Mazarico.
Enregistrament disponible a: http://www.bressola.cat/salapremsa.php?id=115
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 45, divendres 16 d'abril del 2010
http://paper.avui.cat/article/comunicacio/189052/lavui/lalca.html
Les dades de la primera onada del 2010 fetes públiques ahir per l'Estudi General de Mitjans (EGM) confirmen la tendència a l'alça del diari AVUI pel que fa al nombre de lectors, que es manté de manera sostinguda des de fa uns mesos.
Aquestes dades, efectivament, atorguen a l'AVUI 133.000 lectors diaris. L'anterior onada -i última del 2009- li concedia 131.000 lectors, i l'anterior, 121.000. Respecte a fa un any, l'AVUI ha passat de 127.000 lectors -que era el que deia la primera onada del 2009- als 133.000 actuals, amb la qual cosa en un any el diari ha guanyat 6.000 lectors.
Un context de crisi
El més significatiu és que aquest progrés se situa en un context de pèrdua progressiva de lectors en la premsa escrita, com a conseqüència de la recessió econòmica que s'ha viscut en tot el món i, de manera més específica, de la puixant pressió d'internet en el terreny comunicatiu. En l'àmbit de l'Estat espanyol, per exemple, s'ha anat baixant dels 16.419.000 lectors de diaris de premsa generalista de fa un any als 13.549.000 d'aquest any, en una evolució descendent ininterrompuda.
Des de finals de novembre de l'any passat, l'AVUI forma part del mateix grup editorial que el diari El Punt gràcies a l'adquisició de la Corporació Catalana de Comunicació per part d'Hermes Comunicacions SA, editora d'aquella capçalera. Els 133.000 lectors de l'AVUI, sumats als 150.000 que, segones les últimes dades de l'EGM, sumen les diferents edicions d'El Punt, consoliden la posició d'aquest grup com a líder de la premsa diària en català.
La oferta d'aquests dos diaris inclou la distribució del diari esportiu El 9 -l'únic rotatiu dedicat a aquesta temàtica que s'edita en català a Catalunya-, del suplement de cap de setmana Sortim -que fusiona els antics suplement Sortim, Espectacles i Punt de festa, i que ofereix propostes per al temps lliure en l'àmbit dels espectacles, de les festes i la cultura popular i les escapades de proximitat- i de la veterana revista Presència, que des del mes de gener s'inclou els diumenges amb l'AVUI amb la seva estructura habitual, amb un dossier d'obertura per analitzar un tema a fons, una entrevista a un personatge destacat de la vida política, social o cultural del país, diversos reportatges sobre temes d'actualitat i seccions fixes.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 20, dissabte 17 d'abril del 2010
http://paper.avui.cat/article/dialeg/189098/cultura/sobirania.html
ELS ESTATS INTENSIFIQUEN EL SEU PODER AMB LA POLÍTICA CULTURAL I LINGÜÍSTICA
Un dels processos més profunds en la història de les nacions i dels Estats, i dels Estats-nació, d'aquesta Europa occidental nostra, és que al llarg de les últimes dècades els atributs més clàssics de la sobirania s'han esvaït progressivament. I que alhora, en canvi, alguns dels que abans es consideraven secundaris han esdevingut els més potents. ¿Quins eren els atributs de la sobirania dels Estats, que abans eren intocables i que avui ja no existeixen o són poc importants? Un era el fet de tindre una moneda pròpia que es podia no sols encunyar amb més o menys abundància, sinó que pujava i baixava segons les circumstàncies o les decisions dels Estats. S'ha acabat per als setze països de l'euro. Un altre era el tancament de les fronteres, un límit que no es traspassava sense permís de l'Estat, amb barreres, control de passaports i tota la resta. Ara, les creuem sense aturar-nos. Quant a l'atribut de les relacions exteriors sobiranes, no cal dir que la llibertat (sobirana) d'acció dels Estats és només molt relativament independent, condicionada com està a les polítiques conjuntes de la Unió. Doncs també la "sobirania de relacions" s'ha quedat en poca cosa. I l'atribut més espectacular, el poder militar, dins de cada un dels Estats europeus té cada vegada un paper més secundari, excepte en el terreny representatiu (fer desfilades, etc.), i en general només s'aplica en missions exteriors: no exteriors a un país europeu i contra un altre, sinó exteriors a la Unió Europea. Una cosa mai no vista abans, impensable fa pocs anys.
EN CANVI, ALLÒ A QUÈ AVUI, COM SEMPRE, no renuncia cap Estat, sinó tot el contrari, són els elements de caràcter o contingut simbòlic, cultural i comunicatiu. Cap Estat europeu no està disposat a deixar de fer la seua pròpia política cultural, la seua pròpia política lingüística i la seua pròpia gestió dels elements simbòlics, ja siguen dates i commemoracions o personatges històrics, de l'art o de la literatura: de totes les figures, en fi, que es projecten com a emblema i representació de l'espai nacional, endins i enfora... A això, cap Estat no hi pot ni hi vol renunciar. És a dir: durant els últims anys, s'ha intensificat el poder dels Estats en aquelles dimensions que abans es consideraven més accidentals o secundàries. Perquè abans, allò important, fonamental i primordial era la sobirania política amb els seus atributs irrenunciables: el fet que un Estat poguera prendre amb total independència les pròpies decisions en política internacional, en política econòmica, en política militar i en control de fronteres. De manera absoluta, sense condicionaments externs. Ser sobirà vol dir que les decisions pròpies són supremes, estan per damunt de tot i no estan sotmeses a res. Però resulta que, avui dia, les decisions d'un Estat de la Unió Europea, en termes de control de fronteres, de política monetària, de política exterior, i fins i tot de política militar, estan sotmeses a uns condicionaments superiors. Per tant, en aquestes qüestions els Estats ja no són rigorosament sobirans. Tenen una sobirania limitada o relativa, condicionada. Excepte en el cas de la moneda dins de l'espai de l'euro, on ja no tenen cap sobirania ni una.
ALLÒ EN QUÈ ELS ESTATS continuen sent absolutament sobirans és en la política lingüística i en la política de símbols etnoculturals amb els quals i en els quals la gent se sent reflectida o representada. Per dir-ho d'una altra manera, avui dia un Instituto Cervantes, posem per cas, té moltíssima més potència que no tenia fa trenta anys. L'Estat espanyol, doncs, actua amb molt més vigor en el terreny lingüístic, en la política de consolidació i expansió del castellà que no ho feia fa trenta anys. És la seua arma de combat en la projecció nacional, la seua força, la nau almirall de la flota. Això per no parlar de França, que inverteix milions incomptables i dedica una quantitat extraordinària d'esforços en el camp de la francité, per al manteniment del prestigi i de la difusió de la cultura francesa. Si tots els països plantegen la batalla en aquest terreny, ¿per què nosaltres no hem de fer-ho, per què Catalunya no aplica tots els recursos possibles en aquest camp decisiu? ¿Per què el catalanisme dels darrers anys (o allò que es vol presentar com a tal), no defensa i promou una política cultural, simbòlica i lingüística infinitament més activa i contundent?
EM SEMBLA MOLT SIGNIFICATIU, i molt alarmant, l'aclaparador domini que, des de fa alguns anys, ha tingut i està tenint el tema financer en tot el debat político-nacional a Catalunya. Com si les balances fiscals i altres factors per un estil foren la substància més sòlida i profunda de l'afirmació d'una existència nacional pròpia, i no estic exagerant. Però el futur del país, la consistència i perdurabilitat de la identitat catalana, no depèn de si la Generalitat negocia uns milions d'euros més o menys pel nou finançament. I en canvi tots els polítics dits catalanistes sembla que és en l'única cosa en què pensen. Jo pensaria més aviat en Navarra, un ideal gairebé inassolible per al catalanisme dels diners, que té una pràctica sobirania fiscal, ...i on això no ha produït ni ha consolidat cap nacionalisme navarrès, ni cap nació navarresa, ni cap altre resultat semblant.
EN DEFINITIVA, ES TRACTA D'UNA MANERA de mirar les coses que és producte d'un error de plantejament conceptual. És l'error de donar un significat (teòric) que no té al tema (pràctic) fiscal i econòmic. Perquè els interessos pressupostaris i fiscals i la solidesa nacional són, com a conceptes, dues coses diferents. I la primera no condueix infal·liblement a la segona: els anys 80 i 90, quan Espanya havia fet un gran salt econòmic endavant i tenia molta més riquesa i recursos que Portugal, a Portugal li hauria interessat, des d'un punt de vista econòmic, de formar part d'Espanya. A cap portuguès se li va acudir proposar-ho, si no era algun excèntric. Als portuguesos, en massa, no els va passar pel cap que el sentit de l'existència, i el present i el futur de la nació portuguesa tingueren cap relació amb la renda per càpita o amb els recursos fiscals, que haurien augmentat moltíssim si Portugal s'hagués convertit en una comunitat autònoma espanyola. Però, justament, ells no voldrien ser mai una comunitat autònoma d'Espanya. Ells són una altra cosa, i volen continuar sent allò que són. Els catalans, sovint, sembla que no saben quina cosa volen ser. Si ho saberen, parlarien més de cultura, de símbols i de llengua, que de diners i de balances fiscals. Proclamarien la independència cultural, mentre esperen que arribe la financera. Segur.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 32, dilluns 12 d'abril del 2010
http://paper.avui.cat/article/cultura/188764/cara/cara/entre/catala/lleidata.html
Ambaparà (on va a parar!), colagró (ardor, cremor), escatxigar (esquitxar), espentejar (donar una empenta), acotxar-se (ajupir-se) i alego (d'aquí poc) són només algunes mostres del parlar lleidatà. Unes paraules molt utilitzades avui dia en un català occidental molt viu i que tres amics han volgut recollir a Lo nou diccionari lleidatà-català, un llibre humorístic i de consulta que està tenint ja una gran acceptació a les llibreries.
El treball recull més de 3.000 paraules i frases fetes que es diuen a les comarques lleidatanes i el llibre s'anomena nou perquè ja hi va haver una primera versió el 1998, bàsicament per internet i que va despertar l'interès de centenars de persones que encara avui hi fan aportacions. De fet, al grup que han obert al Facebook compta amb uns 6.000 amics i aquests no hi ha dia que no hi participin amb alguna expressió o mot propi de Lleida i dels seus pobles.
La jove editorial lleidatana Alfazeta s'ha encarregat de l'edició a partir del treball dels tres autors. Es tracta de Robert Masip, mestre i músic; Ferran Montardit, llicenciat en matemàtiques, i David Prenafeta, empresari. Tots tenen les seves carreres i feines, però quan tenen una mica de temps es diverteixen i treballen, i molt, en aquest projecte que revitalitza el lleidatà i, sobretot, el reivindica. Tot i el toc d'humor d'aquesta feina, al darrere hi ha una feina rigorosa.
Investigació constant
El diccionari constata la diversitat de formes que té el català a les terres de Lleida i els autors no donen per tancat el diccionari, de fet ja tenen noves paraules per seguir investigant i recopilant. A més d'aportacions per internet també visiten pobles i, sobretot, parlen amb la gent gran. Ferran Montardit explica que al Baix Segre és on tenen un parlar més característic i que a les Garrigues seria on conserven millor expressions que es perden o s'usen molt poc.
El lleidatà també té molt vocabulari relacionat amb la pagesia, ja que a ningú se li escapa que és una de les principals activitats del territori, i la proximitat amb Aragó també genera un tipus d'interferència molt característic.
Les publicacions en valencià,
protagonistes de la 41 Fira del Llibre de la ciutat de València
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2178&Itemid=1
Els japonesos ja poden
exclamar "vergonya, cavallers, vergonya" en el seu idioma
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2181&Itemid=1
Dol per la sobtada mort del
pare escolapi Vicent Faus
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2180&Itemid=1
Les editorials valencianes 3i4 i Denes presenten les seues novetats per
al Dia del Llibre
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2184&Itemid=1
L'Ajuntament d'Alcoi "s'oblida" del valencià en les festes de Moros i
Cristians
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2185&Itemid=1
Valencianisme.com també vol que "El Corte Inglés" d'Alacant es retole en
valencià
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2186&Itemid=1
"En vulgar valenciana per tal
que la nació d'on sóc jo natural se'n puga alegrar"
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2190&Itemid=1
El TS reitera l'equivalència
jurídica de les denominacions de "valencià" i "català"
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2194&Itemid=1
El Consell reacciona després
de la sentència del TS "ressucitant" el secessionisme lingüístic
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2195&Itemid=1
Pep "Botifarra" commemora el 25 d'Abril a Onda
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2197&Itemid=1
Publicat en el diari digital Pàgina26 dimecres 14 d'abril del 2010
L'Associació Professional de Traductors i Adaptadors, l'Associació Valenciana d'Estudis de Doblatge i Sonorització, el Col·lectiu de Tècnics de Doblatge i el Col·lectiu de Professionals del Doblatge també s'han queixat del retard amb el qual paga l'administració pública, ja que s'arriben a superar els catorze mesos d'espera. Els professionals acusen Canal 9 de «carregar-se» un sector que es va crear gràcies a la demanda de RTVV. El diputat d'EU també ha comentat que tractarà de buscar l'acord amb la resta de formacions de l'oposició a l'hora de presentar aquestes iniciatives parlamentàries de forma conjunta.
Sumari de l'infòc, jornalet en lenga occitana de Barcelona Televisió.
Dins l'edicion que s'emetrà diumenge 02 de mai de 2010 a 11:30 h
l'Infòc vos prepausa:
- “Per Noste”, l'editoriala gascona, met a
disposicion liura un cinquantenat de “documents àudios” de literatura gascona.
Per Noste anoncia lo 2nd Harry Potter en occitan per 2010, 'Harry Potter e la
crampa deus secrets'. Presentacion de las 'Fablas gasconas' de Cesari Dauger.
- Lo Musèu d'Istòria de Barcelona anoncia la dubertura d'un novèl espaci. Al
dejós de la Casa Morell, al 2 de la carrièra de la Fruita, s'i pòdon visitar
sièis sièjas d'un magazin josieu del sègle XIII o XIV, a l'encòp qu' un ostalàs
roman (una domus) del sègle IV.
- Del 6 al 9 de mai de 2010 se passa la 28ena
edicion del Salon de las Bendas dessenhadas de Barcelona. En parlar de BDs en
occitan s'i presenta la traduccion al gascon de “Los invisibles”, de l'autor
lanusquet Jean Harambat, publicat per Per Noste. “Los invisibles” ganhèt lo
premi de la benda dessenhada istorica de Bles.
- Ven de sortir revirat al
catalan “La neu i altres complements circumstancials”, de l'escrivan en asturian
Xuan Bello. L'infòc dedica la seccion BONUS TRACK a l'autor. L'entrevista es en
asturian sostitolada a l'occitan.
Sumari de l'infòc, informatiu cultural
en llengua occitana de Barcelona Televisió.
En l'edició que s'emetrà diumenge 02 de maig de 2010 a 11:30 h l'Infòc us
proposa:
- “Per Noste”, l'editorial gascona, posa a disposició lliure
una cinquantena de documents sonors de literatura gascona. Per Noste anuncia el
2n. Harry Potter en occità per aquest 2010, 'Harry Potter e la crampa deus
secrets'. Presentació de les 'Fablas gasconas' de Cesari Dauger.
- El Museu
d'Història de Barcelona anuncia l'obertura d'un nou espai. A sota de la Casa
Morell, c. de Fruita 2, de Barcelona, s'hi poden visitar sis sitges d'un
magatzem jueu del s. XIII o XIV, a la vegada que un casalot romà del s. IV.
-
Del 6 al 9 de maig de 2010 se celebrarà la 28ª edició del Saló del Còmic de
Barcelona. En parlar de còmics en occità es presenta la traducció al gascó de
“Los invisibles”, de l'autor landès Jean Harambat, publicat per Per Noste. “Los
invisibles” va guanyar el Premi de novel·la gràfica històrica de Blois.
-
Acaba de sortir, traduït de l'asturià al català, 'La neu i altres complements
circumstancials', de escriptor Xuan Bello. L'infòc dedica la secció BONUS TRACK
a l'autor. L'entrevista és en asturià subtitulada a l'occità.
A partir de l'aprés-dinnada de diluns 03-05-10, l'infòc serà de disposicion liura a la pagina http://www.btvnoticies.cat/especials/infosidiomes/ ont s'i pòdon trobar tanben las edicions anterioras
A partir de dilluns 03-05-10 a la tarda, aquesta edició de l'infòc serà
disponible a la pàgina http://www.btvnoticies.cat/especials/infosidiomes/
on es poden trobar també les edicions anteriors.