InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 304 (dijous 22/04/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Ferran Suay - Llengua segrestada
 
 
3) Albert Pla Nualart - Català a la terrasseta (15 i 16 d'abril)
 
4) Fernando Villalonga - El valenciano en la Iglesia: Carta a Monseñor Ravasi
 
 
 
7) Xerrada sobre les xarxes socials i l'estat del català a Internet
 
 
9) TV3 al País Valencià
 
10) Joan Tudela: Si estem a favor del català, l'hem de fer servir en les converses col·loquials.
 
 
1)

 

Publicat en EL PUNT dimarts 13 d'abril del 2010
 
 
 
Ferran Suay
 

Durant la dictadura militar argentina, entre 1976 i 1983, molts nadons, fills i filles de persones que havien estat torturades i assassinades van ser 'adoptats' per famílies afectes al règim. En molts casos, eren famílies de militars; dels mateixos terroristes amb uniforme que havien ordenat les espantoses execucions. Els infants van créixer, al si d'aquestes famílies, completament ignorants del fet que eren fills de represaliats, pensant-se que aquells que els havien segrestat eren els seus progenitors.

Molts d'ells eren ja persones adultes quan van arribar a saber la veritat (no en tots els països es mantenen secrets i impunes els crims comesos durant els períodes dictatorials), i no és difícil d'imaginar el conflicte intern que se'ls presentaria. D'una banda, s'havien criat amb unes persones que —podem suposar— els haurien donat afecte i comoditats; de l'altra, ara tenien el coneixement que —precisament aquelles persones— havien col·laborat en la captura i eliminació física dels seus pares biològics.

No sé com hauran reaccionat la majoria. Se sap, però, que alguns van ser capaços de denunciar les seues famílies postisses, passant per damunt dels afectes generats al llarg de tota una vida, en benefici de l'intent de fer justícia. No em sembla una decisió fàcil, ni voldria mai haver-me de trobar en un cas semblant.

Salvant les distàncies, a molts valencians els ha passat una cosa pareguda amb la llengua. Les seues famílies n'han tingut una —la pròpia— durant generacions i generacions, fins que —en la generació que va ser educada durant la postguerra— moltes parelles van decidir canviar la llengua familiar, i van parlar als fills en castellà. No ho feren per maldat, òbviament. Ho feren per estalviar-los els patiments que ells havien conegut per ser valencians; per facilitar-los la integració en una societat que es volia plenament castellana. En definitiva, pel seu bé.

I és així que aquells que aleshores eren fills i ara són adults i —en molts casos— també pares i mares, són valencians de llengua segrestada. La seua pròpia és ara —estrictament parlant— el castellà. És la que els van transmetre els seus pares. És veritat que ho van fer obeint unes circumstàncies excepcionals, una dictadura que volia acabar amb tot allò que no fóra estrictament espanyol, és a dir, castellà.

D'alguna manera s'han trobat en la difícil situació dels nadons argentins segrestats. N'hem de descomptar —no cal dir-ho— l'extrema crueltat física afegida en aquell cas. No parlem ací de torturar físicament ni de matar persones. El patiment va ser d'una altra mena. Molts membres d'una generació van ser obligats a avergonyir-se de ser qui eren, i convidats a renunciar a ser valencians, en benefici de la subsistència. Es diuen Roig, Bartual, Cuquerella, Santandreu, Costa, Rosselló... i tants altres cognoms que podríem retrotraure amb facilitat fins al mateix Llibre del Repartiment. Ara, ja no parlen la llengua que vingué amb els seus avantpassats, sinó la que el franquisme els imposà.

Alguns —jo en conec uns quants— han fet l'acte de valor, i han restituït a les seues famílies la llengua que els pertoca. Uns altres han legitimat el canvi i han transmés als fills la llengua que la dictadura imposà als seus pares i —de retruc— a ells mateixos i als seus descendents. De nou, no sembla una decisió fàcil, optar entre la llengua en què et van parlar els teus pares, i la que hauria estat la teua, de no haver existit la trista i llarga presència d'una dictadura lingüicida.

2)
 
Publicat en laMalla.net dilluns 12 d'abril del 2010
 

El català, cosa de vells

Joan Tudela

(Publicat al diari Avui el 15 d'agost del 1988)

Els enemics del català són dos, a saber: l'espanyolisme i el cofoisme. El projecte espanyolista no és pas el de tirar endavant un Estat compartit en peu d'igualtat per les nacions que en formem part, sinó el de fer d'Espanya una nació única amb una única llengua nacional, el castellà. Així, que el català reculi a les Balears, tal com informava l'altre dia aquest diari, és una bona notícia per a l'espanyolisme.

El fet, però, hauria de sotraguejar el nostre cofoisme, sobretot la dada que l'ús del català és alt entre els més grans de 45 anys i baixa cada cop més entre els menors de 15 anys. Fins ara, les enquestes només ens deien que augmenta any rere any la comprensió del català i el nombre dels que saben parlar-lo; però no gosaven investigar-ne l'ús real, ni menys encara relacionar-lo amb l'edat. Per fi, una enquesta proclama allò que pot comprovar qualsevol que pari l'orella pels carrers de ciutat de Mallorca, pel barri de la Sagrada Família de Barcelona, pels pobles de l'Horta valenciana o per qualsevol altre indret de la nostra àrea idiomàtica: que el català és cosa d'adults i vells, que el castellà predomina cada dia més entre joves i infants. Aquest és el camí cap a l'extinció del català.

El cofoisme idiomàtic establert creu que avancem cap a la normalització plena del català. El president Pujol, per exemple, afirma sovint que perquè el català es normalitzi del tot han de passar vint anys. Que no, que d'aquí a vint anys ja no hi haurà res a fer. I d'aquí a cent anys, tots castellans. El sociolingüista Lluís V. Aracil ja ho ha dit: "Perquè el català desaparegui, no cal que canviï res d'especial. De la manera que van les coses la desaparició del català és només qüestió de temps."

Tanmateix, ara encara hi som a temps, de salvar el català. Com? La solució, dilluns vinent.

Parlem-ne més, doncs, la setmana que ve, ara que ja han passat més de vint anys...

 

3)
 
Català a la terrasseta
(15 i 16 d'abril)

Albert Pla Nualart / Filòleg

 

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 48, dijous 15 d'abril del 2010

"Segueixo creient"

Ja ho vam dir l'altre dia: Montilla no té sort amb els assessors lingüístics. Dilluns tots els diaris, a plana sencera, reproduïen el seu discurs de Pinós sota un títol tan èpic, "Segueixo creient", com el famós "I have a dream" de Luther King. El títol ja deia molt del que hi trobaríem: un text pensat en castellà i traduït a un precari i erràtic català. Perquè si una cosa separa el català del castellà són els pronoms febles que diem quan elidim un complement preposicional. Quan creiem en una cosa diem que hi creiem. Potser per això aquest segueixo creient pelat fa pensar en una professió de fe religiosa o una confessió d'obediència cega: dos missatges que sembla que hagi parit el seu pitjor enemic. I el que fa més angúnia és que ningú amb una bona base de català s'hagi mirat un text que tenien previst difondre amb aquesta potència i cost. És lamentable que hi hagi girs calcats del castellà: temps hi haurà en lloc de ja hi haurà temps o com no hauria de creure... en lloc de com voleu que no cregui... Però encara ho són més les flagrants incorreccions: s'entesten en negar / segueix creient [...] en què l'única forma... / és allò que intento des què vaig començar... I un memorable penúltim paràgraf que concentra sis faltes objectives i que aquí no comento (ho sento, Empar) per falta d'espai. I el que ho fa més lamentable és que al text traduït al castellà que trobo a www.socialistes.cat no n'hi ha cap, de falta. Ens espera una llarga i dura cursa electoral, i potser a Can PSC haurien de calcular quin cost té no tenir un bon corrector. De moment, han aconseguit fer una gran campanya perquè el lector de diaris segueixi creient que al carrer Nicaragua això del català preocupa ben poc.


Article publicat en el diari AVUI, pàgina 48, divendres 16 d'abril del 2010
 
Tutankamon i el pernil

Tots el coneixem amb aquest nom, tot i que en antic egipci es deia tut-ankh-amon, que vol dir imatge-viva-d'Amon, ja que ankh en antic egipci vol dir vida, i en jeroglífic és la famosa creu nansada; avui un souvenir molt popular. Un mot transcrit d'un altre alfabet es llegeix de manera més popular o més sàvia segons quina antiguitat tingui. En anglès la kh de Khrusxov la diuen amb k i la de Khomeini amb j castellana, perquè ara ells ja saben que kh transcriu aquest darrer so. Nosaltres, que ens hi hem posat més tard, ho pronunciem sempre amb la j castellana. I el castellà, orgullós de la seva jota, escriu Jomeini i ara també Jrushchov, tot i que ho havia escrit amb k. És un conflicte entre tradició i coherència. Si tan coherents volguessin ser, ells haurien d'escriure Tutanjamón, com ja escriuen Ajenatón. Alguna cosa em diu, però, que amb el jamón s'evaporaria tota la fascinació que desprèn el nom. Nosaltres, per evitar-ho, fins i tot n'hem tret la h, tot i que és potser la màgia de l'ankh la que manté la màscara del jove faraó torbadorament viva.

"Oco, el quefe!"

Encara avui, en molts pobles del sud de Catalunya, per dir alerta! o compte!, diuen oco! I els més vells poden demanar almeques, un caraquillo o torró de quicona. No fa tant, doncs, que hem après la seva jota. I és, per tant, pertinent que ens preguntem si, quan l'exhibim per llegir el dígraf kh, no ens passem de llestos; si volent ser cosmopolites no som provincians. A Madrid ho tenen clar: tot i que alguns ja saben dir la nostra jota, que troben a l'anglès, fan la jihad yihad, i Jenín el fan Yenín. I encara que siguin capaços de fer una t final, abonen escriure chalé i carné com un estendard de casticisme. I és que quan aprenem un so estranger també li obrim la porta, i ja ho diu la dita: "Hostes vingueren que de casa ens tragueren". Alerta, doncs, amb la jota; o, més ben dit, oco!

 
4)
 
Publicat en el diari Levante-EMV dimarts 13 d'abril del 2010
 
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com
 
 
Fernando Villalonga
 
 

Veo que hoy su Excelencia Reverendísima se reunirá en el IVAM, en su condición de presidente del Pontificio Consejo de la Cultura del Vaticano, con reprentantes de la cultura de nuestra Comunitat convocados por el arzobispo de Valencia Carlos Osoro. Como conozco la lista de asistentes a esa reunión y veo que el 70% ni habla ni escribe en valenciano y parece interesarles bien poco, ya que no son precisamente nuevos en sus cargos, me tomo la libertad de escribirle para contarle el poco caso que la jerarquía valenciana ha hecho, no solo a una parte importante de este pueblo cristiano, cansado de pedirles a sus anteriores pastores una liturgia cercana en nuetra lengua, sino a las propias instrucciones del Vaticano.
En efecto, la instrucción vaticana Liturgiam Authenticam de 2001 establece en su apartado 120 que «los libros que se utilizan para proclamar los textos litúrgicos, con el pueblo o en beneficio del mismo, en lengua vernácula deben tener una dignidad tal que su aspecto exterior mueva a los fieles a una mayor reverencia a la palabra de Dios y a las cosas sagradas. Por ello es necesario que se supere cuanto antes la fase provisional de las hojas y los folletos». Siendo esto así, como sabe su Excelentísimo y Reverendísimo, en Valencia la jerarquía —el último arzobispo con gran virulencia reaccionaria—no ha hecho nada para que los textos en valenciano tengan dignidad, ni hizo nada para poner fin a esa fase provisional de hojas y folletos. Es más,a pesar de ser moseñor Cañizares —un valenciano— el que está al frente de la Congregación del Culto, de las seis comunidades autónomas que hay en España con lengua propia y diferenciada del castellano, la valenciana es la única que no tiene integrada su lengua en la liturgia, y esto no solo en zonas como Requena, Los Serranos o el Alto Palancia, donde podía ser razonable, sino en comarcas cien por cien valencianoparlantes como La Marina, El Maestrat, l'Horta, La Ribera o els Ports.
Aunque no se lo cuenten sus interlocutores, nuestra lengua y cultura tiene una larga tradición en los rituales. Ya en 1350 tuvimos una cátedra de teología en la Catedral de Valencia regentada por el dominico Guillem Anglès, autor de la primera traducción de la misa al valenciano y una de las primeras en el mundo románico. Cultura y lengua que tiene en «El memorial de la fe católica» de Francesc de Pertusa, el primer tratado teológico escrito por un seglar. Cultura que tiene la primera traducción de la Biblia a una lengua románica, el valenciano, hecha por Bonifacio Ferrer y que las únicas hojas salvadas de la destrucción por la Inquisición se conservan en Nueva York, en la Hispanic Society. Cultura que tiene al padre Aleixandre Alapont, misionero valenciano en Zimbawe, que es el autor de la primera tarducción de la Biblia en lengua nambia, hablada tan solo por 20.000 católicos en la vieja Rhodesia frente a los casi tres millones de valencianoparlantes habituales que tenemos en el país.
Pues bien, monseñor, el padre Alapont, con 75 años, es el primero de los firmantes de una petición de más de 100 sacerdotes valencianos a nuestro pastor, el arzobispo Carlos Osoro, reiterándole una vez más, como se viene haciendo desde el Concilio Vaticano II (con el anterior se cansaron y fueron marginados), la aprobación de la versión valenciana de los textos litúrgicos, que aunque no era necesaria porque teníamos las de nuestros vecinos, tanto el anterior arzobispo como algunos de nuestros políticos se escudaban en ello para despersonalizarnos más y que muriese nuestra lengua también a la hora de rezar. Ahora, monseñor, ya no hay excusa que valga. Ya se ha hecho una traducción de la liturgia y de la Biblia por una comisión de laicos de la Academia Valenciana de la Lengua, presidida por el teólogo mossen Ramón Arnau, decano de la Catedral de Valencia y redactada de acuerdo con la instrucción vaticana Liturgiam Authenticam.
Le cuento monseñor que la AVL es la institución normativa reconocida por el Estatut que está constituida por consenso (hasta ahora nos regiamos por el IEC, academia madre y ahora hermana) y que la aprobación de los textos litúrgicos se ha realizado por unanimidad con una sola abstención de conciencia de un miembro que no comparte nuestra fe. Verá que he intentado ahorrarle truculencias y no he incidido demasiado en un tortuoso y difícil peregrinaje de nuestro pueblo, muy especialmente de nuestro clero, en la reivindicación de nuestra lengua también para hablar con Dios y de Él. Solo le indico que nuestros pastores no han estado a la altura. Espero que de su paso por Valencia extraiga consecuencias y que nuestro nuevo Arzobispo sea consecuente en fe y obras también en este tema. Yo conicidiré en Montserrat los próximos 24 y 25 de abril con el cardenal Tarsizio Bertone y si tengo ocasión le contaré mi impresión sobre la Iglesia valenciana.

 
5) 

 

Publicat en tribuna.cat dimarts 13 d'abril del 2010

http://www.tribuna.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=91859&Itemid=16

 

La capçalera El Punt, premiada pel CoNCA per la seva aportació a la projecció del català

 

La feina realitzada durant els més de 30 anys de vida del diari El Punt ha estat premiada aquesta setmana pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). La publicació catalana, del grup Hermes Comunicació, ha rebut el Premi Nacional a la Projecció social de la llengua catalana per la seva contribució a la informació preferentment local i comarcal en català, i per ser “un exemple empresarial brillant i amb èxit d'una aventura periodística en català”.

El jurat ha considerat que El Punt, que va néixer a les comarques gironines com a Punt Diari, “ha contribuït amb fermesa a la tan desitjada normalització lingüística” a través d'una multitud de recursos, com les diferents edicions territorials del diari, el lloc web i també les diverses capçaleres que edita periòdicament: Presència, El 9 Esportiu, Punt de Festa i, ara, també el diari Avui.

Amb aquesta distinció el CoNCA no ha volgut oblidar la tasca de centenars de professionals que han pogut tirar endavant aquest projecte periodístic al llarg dels més de 30 anys de vida amb què compta, així com “la fidelitat de milers de lectors” que han permès que El Punt i els seus satèl·lits formin actualment “una part indiscutible del patrimoni lingüístic i cultural català”. El guardó, dotat amb 18.000 euros, representa la distinció més rellevant en l'àmbit de la cultura a Catalunya i serà lliurat el proper 3 de juliol al Palau de la Generalitat.

----------------------------

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 41, dimecres, 14 d'abril del 2010

http://paper.avui.cat/article/comunicacio/188899/punt/premi/nacional/cultura/contribuir/la/normalitzacio/catala.html

 

El Consell de les Arts atorga al diari el guardó a la projecció social del català per haver contribuït "amb fermesa" a la tan desitjada normalització lingüística

'El Punt' obté el premi Nacional de Cultura

El Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) ha concedit a El Punt, a proposta d'un jurat multidisciplinari, el Premi Nacional de cultura a la projecció social de la llengua catalana. El diari de l'empresa editora Hermes Comunicacions ha estat distingit "per ser un exemple empresarial brillant i amb èxit d'una aventura periodística en català i per a Catalunya basat en la informació preferentment regional i local", segons valora el jurat, pel qual, "durant els darrers 30 anys, El Punt ha contribuït amb fermesa a la tan desitjada normalització lingüística amb diferents edicions territorials del diari, un lloc web eficaç i diverses capçaleres, entre les quals destaquen Presència, El 9 Esportiu, Sortim i, darrerament, la del diari AVUI". El guardó s'entregarà el 3 de juliol vinent al Palau de la Generalitat.

El president de la Generalitat, José Montilla, i els consellers del CoNCA entregaran aquell dia els setze guardons dels Premis Nacionals de Cultura 2010. "Mercès a la tasca de centenars de professionals, junt amb la fidelitat de milers de lectors, El Punt i els seus satèl·lits formen part indiscutible del patrimoni lingüístic i cultural català", han afegit els membres del jurat argumentant la decisió d'atorgar-li el premi.

Distinció rellevant

Els Premis Nacionals de Cultura són la distinció més rellevant en l'àmbit de la cultura a Catalunya. El CoNCA, com a instrument al servei de la cultura creat pel Parlament i format per professionals del sector, és des de l'any passat la institució que concedeix aquests guardons de la Generalitat. Ho fa seguint l'assessorament d'un jurat que encapçala Francesc Guardans -president del CoNCA- i format enguany per vint-i-tres personalitats del món de la cultura al país, els quals els darrers mesos han estat proposant, estudiant i debatent sobre els candidats a rebre els guardons.

Els membres del jurat dels Premis Nacionals de Cultura 2010 són Montse Aguer, directora del Centre d'Estudis Dalinians de la Fundació Gala-Salvador Dalí; Víctor M. Amela, periodista degà de la crítica de televisió a la premsa espanyola; Sue Aran, investigadora i professora de comunicació audiovisual a la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL) i filòloga; Juliette Beaume, gestora cultural i investigadora d'arts escèniques; Fina Birulés, professora de filosofia de la Universitat de Barcelona; Josep Bohigas, arquitecte i professor associat de projectes a la ETSAB; Lluís Bonet Mojica, periodista i crític de cinema; Josep Borràs, director de l'Escola Superior de Música de Catalunya; Roberta Bosco, periodista especialitzada en art contemporani i cultura digital; Àlex Broch, crític, assagista, professor universitari i editor; Arcadi Calzada, assessor d'art, consultor financer i empresari; Montserrat Carulla, actriu de teatre, cinema i televisió; Miguel Gallardo, il·lustrador a la premsa i dibuixant de còmics; Claudia Giannetti, investigadora en l'àmbit de l'art contemporani; Àngels Margarit, ballarina, coreògrafa i pedagoga, directora de la companyia Mudances; Antoni Mas, pianista i compositor, president de la Unió de Músics de Catalunya; Jordi Pablo, activista, investigador i pedagog en l'àmbit de l'art actual i la cultura popular; Marta Ramoneda, llibretera, directora de La Central; Carme Riera, escriptora i professora universitària; Elisenda Roca, periodista i escriptora; David Santaeulària, tècnic de cultura, comissari d'exposicions i historiador de l'art; Jorge Wagensberg, professor a la Universitat de Barcelona i director científic de la Fundació La Caixa, i Anatxu Zabalbeascoa, historiadora de l'art.

Els Premis Nacionals de Cultura els va instituir el govern l'any 1982 i són continuadors dels que la Generalitat va atorgar entre 1932 i 1938. Dotats amb 18.000 euros, es concedeixen anualment a persones i entitats que han excel·lit amb les seves aportacions o activitats desenvolupades durant l'any anterior en cadascun dels àmbits culturals.

 

6) 

 

Publicat en EL PUNT dimecres 14 d'abril del 2010

http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/158194-la-generalitat-de-catalunya-concedeix-a-escola-valenciana-la-creu-de-sant-jordi.html

 

La Generalitat de Catalunya concedeix a Escola Valenciana la Creu de Sant Jordi

Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la Llengua rebrà enguany la Creu de Sant Jordi atorgada per la Generalitat de Catalunya, al costat d'altres 12 entitats i 32 personalitats de diferents àmbits.

El guardó reconeix «l'esforç i la implicació de milers de valencians que creuen en aquest projecte col·lectiu de revitalització i recuperació de la nostra llengua, que demanen viure plenament i valencià i que treballen per un País Valencià més sostenible i democràtic», segons ha expressat l'entitat en un comunicat.

Diego Gómez, president d'Escola Valenciana, ha declarat que «per a les persones que formem part d'Escola Valenciana és un honor rebre aquest prestigiós guardó perquè premia la trajectòria d'una entitat cívica valenciana i suposa donar a conéixer més enllà de les nostres comarques 25 anys d'estima pel valencià, la clau de totes les activitats que organitzem, el puntal de les quals són les Trobades d'Escoles en Valencià».

Una comitiva de l'entitat arreplegarà el guardó el pròxim 21 d'abril.

------------------------------------

 

Publicat en el diari digital Pàgina26 dimecres 14 d'abril del 2010

http://www.pagina26.com/comunitat-valenciana/11058-catalunya-premia-escola-valenciana-amb-la-creu-de-sant-jordi.html

 

Catalunya premia Escola Valenciana amb la Creu de Sant Jordi

 

El govern de Catalunya ha acordat concedir aquest reconeixement a trenta-dos personalitats i tretze entitats que han destacat pel treball en el camp cívic i cultural. L'acte de lliurament s'efectuarà el proper 21 d'abril, a les set de la vesprada, al Palau de la Generalitat, situat a la ciutat de Barcelona. La Creu de Sant Jordi és va crear en 1981 i és considera, amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, una de les distincions més prestigioses que s'atorguen al nord del Sénia. Entre els guardonats d'enguany cal destacar el president de la Caixa, Isidre Fainé; el president de Gas Natural, Salvador Gabarró; el fiscal Carlos Jiménez Villarejo; el fundador del grup alimentari Guissona, Jaume Alsina Calvet; Tomàs Gil, autor de mil tres-centes sardanes o Jordi Porta, expresident d'Òmnium Cultural.

Entre les entitats premiades hem d'esmentar el Casal català de Saragossa, l'associació de mestres Rosa Sensat o la federació de grups amateurs de teatre de Catalunya. La Federació d'Escola Valenciana és una entitat cívica formada per 24 associacions que reivindiquen l'ensenyament en valencià. La FEV organitza des de fa 25 anys les Trobades, una festa que reuneix a cada comarca els alumnes centres en què s'imparteixen les matèries en valencià. La Gira és un projecte que aprofita les Trobades i difon, a través d'un festival itinerant, els músics que usen el valencià. Amb el voluntariat lingüístic Escola Valenciana pretén que els ciutadans que volen aprendre a parlar en valencià puguen xarrar amb una persona que habitiualment s'expressa en la nostra llengua.

 

7) 
 
Xerrada sobre les xarxes socials i l'estat del català a Internet
 
Data: Divendres 23 d'abril a les 20:00h
 
 
8)
 
23 entitats vinculades a la immigració presenten per sisè any consecutiu l'acte "El català, llengua comuna", que se celebrarà el dia de Sant Jordi     
 
Vint-i-tres associacions de persones immigrades i organitzacions de suport a les poblacions immigrades tornaran a celebrar per Sant Jordi l'acte "El català, llengua comuna". És una jornada que té com a objectiu destacar el català com a element d'inclusió de les persones nouvingudes i com a eina que contribueix a la cohesió social. L'acte començarà el pròxim 23 d'abril a les 10 del matí a l'escola Ferran Sunyer, i continuarà a les 17:30 de la tarda i fins la nit a la plaça Universitat de Barcelona.
 
Les activitats començaran a l'escola Ferran Sunyer, on s'hi realitzaran diferents tallers, com ara el del passaport de les llengües, el de xapes, el de manualitats i un espai de contacontes. Tot plegat finalitzarà amb la realització del trencaclosques El català, llengua comuna, que crearan els 300 alumnes del centre. A la tarda, les activitats es desenvolupen a la plaça Universitat de Barcelona, i la música, com ve essent costum, hi tindrà un paper central. A més, durant tot el dia hi haurà una carpa d'entitats, on aquestes informaran de les activitats que realitzen durant tot l'any.
 
 
9)
 
TV3 al País Valencià

Ja som a tocar de les 500.000 signatures per TV3 al País Valencià! Aquesta campanya ha significat un repte extraordinari que, gràcies a la col·laboració activa de moltíssima gent, ha estat ja un èxit, perquè que desenes de milers de persones d'arreu dels Països Catalans, d'organitzacions, sindicats i partits tan diversos, estiguen alhora signant i donant suport a un mateix projecte de llei és, ja, un esforç important, pel que significa de consciència de col·lectivitat i d'afrontar junts els reptes que té el país i la llengua.

Però la campanya encara no ha acabat: necessitem tenir més de 500.000 signatures per al marge de possibles invalidacions, cosa que ens obliga a demanar-vos un darrer esforç. Som 2760 fedataris i fedatàries: necessitem de vosaltres només 2 plecs més de signatures per a tenir l'absoluta certesa que podrem afrontar qualsevol marge d'error i de superar les 500.000 signatures i, així, garantir l'èxit de la campanya.

Sé que estic demanant-vos molt, que heu fet tot l'esforç possible i que, de fet, gràcies a vosaltres hem arribat on som. Permet-me, però, demanar-te un plus. Tenim abril i maig per a fer-ho possible. Entre tots podem!

Toni Gisbert,

coordinador d'Acció Cultural del País Valencià

PS. Si necessiteu més plecs de signatures, o qualsevol informació suplementària, podeu posar-vos directament en contacte amb l'organització de la campanya (d'Acció Cultural del País Valencià), al correu electrònic fedataris@acpv.cat

 

10)
 
 
Si estem a favor del català, l'hem de fer servir en les converses col·loquials.

Joan Tudela

Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com