¿Com pronunciem el
valencià?
La pronunciació del valencià tradicional, especialment el de les zones no
betacistes i no apitxades, és, senzillament, magnífic. El valencià té una
riquesa fonètica formidable que li conferix una forta personalitat. Els trets
fònics més importants del valencià són les ee i les oo obertes (terra, porta), les palatals (llet, vall) i prepalatals (caixa, gent), tant fricatives com africades,
la sibilant fricativa sonora (casa),
la labiodental fricativa sonora (vi), l'alveolar lateral sonora
fortament velaritzada (pardal, caragol) i la facilitat per a pronunciar
consonants o grups consonàntics, sobretot a final de paraula (frescs, trencs, camps, parts). Eixa fonètica tradicional
valenciana, que es podia sentir pels carrers i les places dels nostres pobles i
ciutats en els segles xvii i xviii, hem tingut la sort immensa que ha
arribat pràcticament intacta al segle xxi. Però actualment vivim en una època
en què la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra,
ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i fa desaparéixer els
trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada. Això
afecta d'una manera molt important les diferents maneres de parlar. Es diu que
de les sis mil llengües que hi han actualment en el món, d'ací a cent anys en
quedaran, com a molt, sis-centes. És possible que siga d'eixa manera i, si és
així, serà una desgràcia tremenda, un empobriment cultural bestial. Però el que
no diu ningú –jo, almenys, no recorde haver-ho sentit dir– és que els dialectes
moriran tots, absolutament tots, i em fa l'efecte que no caldrà que passen ni
cent anys. Totes i cadascuna de les llengües tenen un bon grapat de dialectes
que s'han conservat durant segles i segles perquè hi havia un cert aïllament de
les poblacions. Hui en dia ja no hi ha aïllament. La ràdio, la televisió, el
cinema, el telèfon, internet, el tren, l'automòvil, l'avió, etc., han
interconnectat poblacions que abans vivien més o menys tancades en elles
mateixes. En totes les llengües –i la nostra no n'és cap excepció– despareixen
ràpidament els dialectes que són substituïts per una varietat de llengua,
diguem-li estàndard, que és igual per a tothom. Sovint –massa sovint–, una
uniformitat trista i grisa ofega i assassina la rica diversitat de la llengua
viva. L'escola, els mitjans audiovisuals, les telecomunicacions i la facilitat
de viatjar imposen la substitució. És possible que això, a les grans llengües, a
les llengües fortes, les faça encara més fortes. Però per a les llengües
minoritzades és un perill molt gran. La nostra llengua, per raons òbvies,
suporta una pressió immensa del castellà que la infuïx cada volta més. Correm el
risc que els diferents dialectes valencians que s'han mantingut vius fins al
segle xxi siguen substituïts per
un model de llengua estàndard que, encara que siga bastant fidel a la llengua
normativa en el lèxic, la morfologia i la sintaxi, estiga fortament
castellanitzada en la fonètica. Per a desgràcia nostra, l'ensenyament del
valencià en les escoles s'ha fet i es continua fent bandejant completament la
fonètica pròpia de la nostra llengua i permetent implícitament que s'estenguen
els trets fonològics que ens acosten cada volta més al castellà. De fet, ja es
pot sentir, cada volta més, un valencià postís que sona d'una manera molt
pareguda al castellà, en el qual els sons que diferencien la nostra llengua de
la llengua veïna han estat substituïts per altres sons idèntics o molt afins als
castellans. És urgent que creem un model estàndard per al valencià parlat en el
qual es conserven tots els sons que donen tanta personalitat a la nostra
llengua, un model oral que no siga ieista (dir 'iet' per llet) ni
betacista (dir bella quan es vol dir vella), que no tanque les
ee ni les oo obertes (la 'pórta' número 'déu'), que conserve la
ressonància velar de la l, que no apitxe (dir que u se'n va de
caça quan en realitat el que ha fet és, simplement, eixir de sa
casa), que no alveolaritze la prepalatal fricativa sorda (pronunciar
'peis' quan vol dir peix), etc. En una paraula, un model de valencià oral
que no sone a castellà, que sone a valencià, al valencià tradicional, al de
sempre.
-----------------
Analitzem tot seguit el principals defectes fònics que empobrixen el
valencià.
El ieisme
Anomenem ieisme el defecte lingüístic consistent a pronunciar el so lateral palatal sonor que gràficament representem pel dígraf ll com a aproximant palatal que és el so que correspon a una i que actua com a consonant. Per als ieistes gall sona com gai i cervell com servei.
El betacisme
Anomenem betacisme el fet de pronunciar la v com a bilabial en
lloc de com a labiodental. En un parlar betacista les dones ancianes són
belles en lloc de velles i no distingixen entre ell veu i
ell beu.
El tancament de les ee i les oo
obertes
Aquest és, de tots els empobriments fonètics, el més colpidor. Els
valencians sempre hem pronunciat les ee i les oo obertes ben
diferenciades de les tancades. Per tant, la distinció entre les vocals obertes i
les seues corresponents tancades, en valencià, és i ha sigut sempre molt clara.
El castellà no té ee ni oo obertes i, per consegüent, a un
castellanoparlant li resulta francament difícil pronunciar obertes les citades
vocals si parla en valencià. Com que cada vegada hi han més castellanoparlants
que aprenen el mínim valencià que els cal per a treballar com a ensenyants,
presentadors de televisió, personal d'atenció al públic en empreses privades o
en organismes públics, locutors de ràdio o de servicis de megafonia en estacions
de ferrocarril o d'autobusos, aeroports, grans magatzems, supermercats, etc.,
cada vegada és més normal oir disbarats com ara 'pórta número sét', 'a déu
pessetes la unitat', 'teléfon próp', etc. I si els xiquets castellanoparlants
senten coses així a la televisió i fins i tot als seus mestres, no les diran mai
bé i els xiquets valencianoparlants, a poc a poc, aniran rebent una influència
negativa que a la llarga serà nefasta per a la seua manera de parlar. És un
empobriment fònic terriblement mutilant perquè deforma la llengua i li fa perdre
la bellesa i la personalitat.
L'alveolarització de la prepalatal fricativa
sorda
Els valencians tenim el so prepalatal fricatiu sord només darrere de la
i en el dígraf ix i, excepcionalment, a principi de
paraula en alguns noms propis d'origen no llatí com ara Xixona o Xaló.
Actualment, en alguns llocs, comencem a trobar, i per desgràcia cada volta més,
parlants que pronuncien la prepalatal fricativa sorda com una alveolar fricativa
sibilant sorda, és a dir, en lloc de pronunciar 'caixa' pronuncien 'caissa'. És
un canvi molt subtil, perquè quasi no es nota. Fins i tot trobem parlants que
fan una pronuncia intermèdia que encara es nota més
poc.
La pèrdua de la ressonància velar de la lateral
sonora
El so lateral sonor, representat gràficament per la lletra l, en valencià té una certa ressonància
velar que no té en castellà. Quan els valencians pronunciem el fonema /l/ la
llengua adopta una posició còncava de manera que aquest fonema esdevé
notablement velaritzat, fenomen que és més perceptible quan el fonema /l/ es
troba a final de paraula, a principi de síl·laba tònica o en síl·laba tancada
per labials. La ressonància velar es nota d'una manera molt clara en les
paraules acabades en -al com ara animal, angelical, pardal, especial, etc. Quan pronunciem la
darrera síl·laba d'eixes paraules podem observar fàcilment com arquegem la
llengua i produïm la ressonància velar que tant ens caracteritza, semblant a la
pronúncia de la u consonàntica. Doncs bé, actualment molts valencians,
especialment els més jóvens, estan perdent eixa característica tan nostra i
pronuncien el so lateral sonor completament alveolar, posant la llengua quasi
plana, com fan els castellanoparlants.
L'avanç de l'apitxament
Anomenem pronúncia apitxada la que ensordix els sons prepalatal africat
sonor i alveolar sibilant fricatiu sonor, és a dir, aquelles persones que parlen
apitxat, la paraula «mitja» la pronuncien 'mitxa' i en lloc de «posar» diuen
'possar'. Aquesta manera de parlar, deguda probablement a la pressió del
castellà, la podem sentir en tota l'Horta de València, Camp de Túria, bona part
de la Ribera Alta i a les ciutats de Gandia i Xàtiva. Fins ara no havia mostrat
senyals d'expansió, però actualment sembla que està estenent-se. Jo, que vaig
nàixer l'any 1942, recorde perfectament que, de jove, vaig conéixer persones de
Xàtiva i no apitxaven ni miqueta ni gens. Actualment podem dir que a Xàtiva
pràcticament tothom apitxa. El parlar de Xàtiva ha patit, en els darrers
cinquanta anys, un empobriment fonètic gratuït, un empobriment fonètic que no té
cap avantatge, cap ni un. Caldria esperar que la presència del valencià a
l'escola i als mitjans de comunicació fera retrocedir l'apitxat i en canvi
pareix que comença a avançar. A voltes veiem que es recupera la sonoritat de
l'africada en paraules com, per exemple, gent i viatge, però molts
dels que la recuperen igualen eixe fonema amb la <ll> i pronuncien [geó] i
[gibre] quan volen dir lleó i llibre i pronuncien igual un
lloc i un joc.
----------------
Dur a terme unes tals substitucions és una pèrdua per a la nostra llengua
molt més important que no ho sembla, perquè ens fa perdre la nostra personalitat
diferenciada.
Si ens hi fixem una miqueta, ens adonem de seguida que dels huit sons que
estem perdent, set no els té el castellà i l'altre, el so lateral palatal sonor,
està perdent-lo. Si perdem els huit sons especificats, el valencià tindrà una
sonoritat quasi idèntica a la del castellà.
¿Quines són les causes que originen aquest empobriment
fònic en el valencià? Les causes són diverses. Vegem-ne les més
importants.
La primera
causa és la presència aclaparadora del castellà, hui en dia omnipresent en els
mitjans de comunicació, en l'ensenyament, en el carrer, en tots els
llocs.
La segona causa és la poca estima que tenim els valencians
per la nostra llengua, la llengua que ens hem passat de pares a fills durant un
bon grapat de segles. En lloc de considerar-la com un bé cultural
importantíssim, la menyspreem i la considerem com una cosa de poc valor que
només aprofita per a anar per casa. Considerem que la llengua important –l'única
llengua important– és el castellà i intentem imitar-lo, fins i tot de manera
inconscient. Lamentablement és bastant corrent l'actitud de considerar que els
parlars valencians que conserven la seua sonoritat genuïna fan “de poble”
mentres que el valencià que té la sonoritat pròpia del castellà és “més fi”,
“més elegant”. És una actitud d'autoodi deplorable i
destructiva.
La tercera causa és la pèrdua d'autoritat, tant dels pares i resta de membres de la família, com dels mestres. Abans, si un xiquet pronunciava malament algun so li deien: «això no es diu així, és diu aixà». I el corregien. I no era només la família o el mestre qui el corregia: si el xiquet pronunciava malament, la gent se li burlava. Les persones del seu entorn, els mateixos amics, el ridiculitzaven. Actualment això ja no passa. Ara no es corregixen els defectes de pronúncia dels xiquets, i els infantilismes fònics es perpetuen i es consoliden. I cada volta es generalitzen més. Als xiquets, per falta d'interés, d'atenció i d'autoritat dels adults, no els ensenyen a parlar correctament. I quan eixos xiquets arriben a adults, per un problema de peresa mental i de menfotisme lingüístic, no fan cap esforç per a autocorregir-se. I per eixe motiu la llengua es degrada i s'empobrix fonèticament cada volta més.
La quarta causa és que la universitat no ensenya als futurs
mestres, tan de primària com de secundària, la importància que té pronunciar
correctament el valencià, amb tota la riquesa de sons propis de la llengua. Tan
poca importància donen a la fonètica valenciana que molts d'ells –no tots, ni de
bon tros, afortunadament– pronuncien incorrectament el valencià que parlen. No
és gens difícil trobar professors universitaris que siguen ieistes, betacistes,
que apitxen, que facen les eles completament alveolars i que alveolaritzen la
prepalatal fricativa sorda, tot alhora. I si volem que es consciencien els
formadors, en primer lloc s'han de conscienciar els formadors de formadors. Si
la universitat no pren consciència de la importància de salvar la fonètica
tradicional valenciana, no la salvarem.
La cinquena causa són els mitjans de comunicació
audiovisuals, sobretot la televisió. El valencià que es parla a la televisió
influïx moltíssim en la població en general i, de manera molt especial, en els
més jóvens. És imprescindible que s'elabore un llibre d'estil per a la RTVV en
el qual s'especifique molt clarament que s'han d'evitar defectes de dicció tan
colpidors com el ieisme, el betacisme, el tancament de les ee i les
oo obertes, etc. Actualment, encara que semble mentida, la RTVV no té cap
llibre d'estil. L'elaboració d'aquest llibre d'estil és una de les tasques
importantíssimes que té pendents l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua.
--------------
Una eina que podria ajudar a millorar molt la pronúncia
dels més jóvens, tant en les escoles com en casa, seria un videojoc en el qual
es premiara la pronúncia correcta i es penalitzaren els defectes fònics. El
videojoc hauria de ser possible instal·lar-lo en qualsevol ordinador. Hauria de
tindre un espectògaf a fi que els participants pogueren veure la qualitat dels
seus sons. Per a jugar, els jugadors disposarien d'un bon grapat de fitxes (500
o 1000) que estarien enregistrades en el mateix videojoc. Cada fitxa tindria una
frase en valencià no gaire llarga. Podria ser un vers, un refrany, una dita, una
cançoneta o qualsevol parèmia, però no necessàriament. També podrien ser frases
qualsevol com, per exemple, “el conill menja herba verda”. Cada jugador pitjaria
en un lloc determinat i li eixiria una frase que hauria de llegir intentant
pronunciar correctament tots els sons. Ell veuria el resultat de la seua
pronúncia en l'espectògraf, en la pantalla de l'ordinador però, a més,
l'ordinador li donaria automàticament una puntuació. La puntuació seria
conseqüència de la manera de pronunciar. Es premiaria amb punts positius no ser
ieista, no ser betacista, pronunciar les vocals tòniques obertes amb l'obertura
adequada, no ensordir les esses sonores, no ensordir la prepalatal africada
sonora, pronunciar la t del grup –nt a final de paraula, pronunciar correctament
les erres simples i les múltiples, donar a la ele la ressonància velar pròpia de
la nostra llengua, no pronunciar la prepalatal fricativa sorda com a sibil·lant,
pronunciar clarament totes les consonants dels grups trans-, subs-, obs-, -ts,
-nys, -lls, etc. Podrien jugar diversos jugadors, cadascun dels quals llegiria
diverses fitxes (per exemple, 25 cada u) i en la pantalla es veuria un diagrama
de barres de manera que, a mesura que els jugadors anaren sumant punts, les
barres anirien sent més llargues. Guanyaria el que més punts aconseguira i que,
per tant, tindria la barra més llarga en el diagrama. Aquest videojoc hauria de
distribuir-se gratuïtament enregistrat en un CD en els centres d'ensenyament
primari, secundari i superior. També seria adequat que es poguera copiar
d'internet de manera gratuïta.
Encara estem a temps de salvar la pronúncia tradicional
valenciana. Només cal que els valencians vulguem
fer-ho.
2)
Ressenya publicada en el núm. 70 de la revista Llengua Nacional (1er trimestre del 2010) (pàg. 45)
Ressenya del llibre "Català normalitzat en un món multilingüe" de Bernat Joan i Marí
Català normalitzat en un món multilingüe,
Bernat Joan i Marí,
Editorial Moll,
Palma 2009.
Aquest volum inclou tres escrits: en el primer, l'autor parla del procés de normalització del català i del lloc que ocupa en el món actual, marcat pel pluralisme lingüístic i la realitat intercultural, on el manteniment de la llengua i de la identitat cobra un nou sentit i esdevé un valor afegit si es vol preservar la diversitat. En el segon treball es presenta una sinopsi sobre el lloc que ocupa la llengua catalana en el món de les llengües. El tercer, fet en quant secretari de Política Lingüística, l'autor reflexiona sobre les necessitats tecnològiques d'una llengua que es vol normalitzar.
Bernat Joan i Marí creu que la llengua que s'usa influeix en el fet que una comunitat sigui més o menys emprenedora, metòdica o creativa, atès que la cosmogonia que configura una llengua és diferent. Però diferencia entre les societats amb llengües normalitzades, en les quals el plurilingüisme no afecta pas la vigència de la llengua nacional, i les situacions de minorització, en què el multilingüisme pot afectar d'una manera dramàtica les llengües encara no normalitzades.
Així, el futur de la llengua catalana en el nou context dependrà de quina llengua s'adopti com a llengua d'intercomunicació pública i entre els diferents grups lingüístics. L'autor té clar que el català no pot desaparèixer en una o dues generacions, però alhora, sense caure en catastrofismes, presenta sense cap por un més que possible escenari futur on el català pot ser a penes la llengua d'un vint per cent de la població, i en què la societat a nivell col·loquial funcioni bàsicament en espanyol. Cal dir que l'autor és el primer responsable català de Política Lingüística que fa aquesta afirmació?
Recomanem també els seus comentaris sobre l'actitud monolingüe d'Espanya
i les propostes (Agència Europea pel Multilingüisme) que fa sobre el context
europeu, un terreny de joc més favorable per a les llengües minoritzades i
minoritàries que no pas el de cada Estat concret si s'articulés una política
lingüística europea per sobre els Estats membres i sobre la necessitat de
capacitat sancionadora de què hauria de gaudir
Per primera vegada en trenta anys tenim al capdavant de la política lingüística del Principat un sociolingüista que no ha oblidat ni les idees ni les armes –si em permeteu parlar en aquests termes pusil·lànimes que el “nacionalisme” català ens vol fer abandonar–; però el context polític de subordinació a Espanya no ens permet cap alegria ni discursos amarats de liquidacionisme lingüístic. Per això, encara ens és imprescindible el discurs i la feina de Bernat Joan i Marí.
Jordi Solé i Camardons
3)
L'Adolf M. P. és un jove de Gandia (La Safor) que estudia a la Universitat de València en una línia en valencià. No obstant això, en un dels darrers exàmens finals l'únic exemplar que va repartir el professor era en castellà. El saforenc li va demanar sense vacil·lar la versió valenciana. Tot i que allò més lògic és que els professors de línia en valencià disposin de models en aquesta llengua, l'examinador li va respondre que fer aquesta gestió suposava endarrerir el començament de la prova. I que, per tant, era un perjudici per al conjunt de la classe, que suposadament no tenia cap inconvenient a acceptar-ho en castellà. L'Adolf va contestar que si calia posposar momentàniament l'inici de l'examen era perquè el professor no havia fet correctament la seva feina en tant que docent de línia en valencià. La de l'estudiant va ser una resposta assertiva i valenta. Assertiva perquè va expressar la seva disconformitat en l'instant apropiat, amb la qual cosa va defensar els drets propis. I valenta, perquè res no el va aturar davant el que era una injustícia: el no compliment de la normativa lingüística. A més, l'universitari de Gandia va detectar de seguida que la reacció de l'examinador no havia estat gens honrada. Culpabilitzar i responsabilitzar un altre de perjudicar els companys arran d'una possible tardança, és una forma de manipular sentiments.
Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, manipular és influir astutament sobre una persona o una col·lectivitat: «per tal que actuïn d'acord amb interessos aliens». En aquesta línia, Isabelle Nazare-Aga, experta en teràpia del comportament, detalla que el manipulador tendeix a desresponsabilitzar-se de les seves obligacions i a transgredir l'ètica: «La que ens ha inculcat la nostra cultura judeocristiana. Aquesta ètica, profundament ancorada en nosaltres, ens fa creure des de temps remots que una mare no pot voler el mal per als seus fills, que un metge o un terapeuta no pot voler explotar econòmicament i mentalment els seus pacients, que un marit no pot voler destruir moralment la seva esposa, aquella dona que ha escollit d'estimar per sempre». Això explica que un docent d'aquest perfil, en lloc de ser un referent a imitar, sigui capaç de vulnerar descaradament els compromisos universitaris. I que ho faci a partir d'unes raons aparentment convincents: no té sentit retardar la convocatòria si el castellà tothom l'entén. Aquest argument, però, no és més que una disfressa davant la seva manca de respecte cap als acords universitaris en matèria lingüística. És bàsic per avançar com a poble destapar i combatre aquestes manipulacions. I, paral·lelament, promocionar actituds valentes, que sovint passen per aprendre a dominar la por. És així com s'educa emocionalment a fi i efecte de vertebrar un caràcter ferm i responsable.
En aquest sentit, l'historiador Josep
Maria Batista i Roca va deixar escrit que tradicionalment el nostre tarannà no
ha tingut res a veure amb l'excessiva tendència actual a la lleugeresa, a la
perenne ironia i a la inconsciència o imprevisió en molts moments i en molts
actes. Per Batista i Roca, aquesta tendència prové d'una feblesa moral que: «ens
inclina a inhibir-nos dels problemes i a defugir d'atacar-los a fons per
resoldre'ls. Cal, doncs, enfortir-nos, tenir confiança en el nostre propi esforç
(...) crear el gust per l'acció i la lluita contra les dificultats que se'ns
presentin, i l'ambició de superar-les». De fet, el jove de La Safor va
aconseguir superar aquella prova universitària. Però el que millor li va sortir
aquell dia fou la lliçó magistral que va impartir de valentia, ètica i
valencianitat.
Enguany es preveu un avançament en la publicació de la resolució de convocatòria de les proves per a l'habilitació professional per a la traducció i interpretació jurades d'altres llengües al català. La data prevista serà la primera quinzena d'abril. En conseqüència, també s'avançarà el període de sol·licitud d'inscripció, que tindrà lloc durant la segona quinzena d'abril. El període de pagament de les taxes d'inscripció, d'acord amb aquest calendari, es preveu per a la primera quinzena de juny.
Quant a les proves eliminatòries de català i de dret, es duran a terme a mitjan setembre. Les proves específiques de traducció i interpretació jurades, que enguany corresponen a l'alemany, el castellà i el francès, tindran lloc al novembre.
Les proves de traducció i interpretació jurades tenen com a objectiu habilitar professionalment com a traductors i intèrprets jurats d'altres llengües al català i viceversa a aquelles persones que les superin. També serveixen per acreditar les capacitats i els coneixements necessaris per a la traducció i la interpretació de textos juridicoadministratius.
Més informació
Publicat en el diari digital Pàgina26 dijous 25 de març del 2010
http://www.pagina26.com/tendencies/10906--eximenis-puja-a-lescenari-gracies-a-la-depedent-lavl-.html
Eximenis puja a l'escenari gràcies a La Depedent i a l'AVL
L'Acadèmia Valenciana de la Llengua va declarar 2009 com l'Any Francesc Eiximenis. Dins dels actes que s'han programat per recordar aquesta efemèride s'ha de destacar l'obra de teatre que es presenta aquest dijous al teatre de la ciutat de València. «Eiximenis, el viatge de les mil paraules», està dirigida per Pepa Miralles i és fruit de la col·laboració entre La Dependent i la institució normativa. L'Acadèmia va proposar a la companyia que creara un muntatge dirigit al públic infantil i d'aquesta manera acostar la figura d'aquest erudit que va viure al segle XIV. La Dependent ha iniciat una gira amb la qual presentarà arreu del territori aquesta obra. Alcoi, Gandia, Alacant, Castelló i València són algunes de les ciutats en les quals ja s'ha representat o s'ha de representar «Eiximenis, el viatge de les mil paraules».
L'AVL calcula que vora 30.000 xiquets podran veure aquest espectacle. La institució normativa ha editat un còmic sobre l'erudit i també un dvd de l'obra de teatre, material que es distribuirà entre els centres educatius.
Publicat en el diari Levante-EMV dijous 25 de març del 2010
Facilitar l'aprenentatge del valencià a joves immigrants és el principal objectiu de "Coneguem les nostres terres", un llibre del que són autors el membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i columnista de Levante-EMV, Josep Lluís Doménech -que ha coordinat l'obra-, la professora de valencià i de Llengua i Literatura Pilar Doménech i l'il·lustrador Jesús Huguet.
El llibre, incorporat
com material complementari a l'àrea de Llengua i Història del programa formatiu
de les Escoles d'Acollida de la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania, pretén,
a més d'iniciar en l'ús del valencià, ensenyar la cultura de la Comunitat
Valenciana no només a joves d'entre 16 i 17 anys sinó a qualsevol persona
d'altra edat. La primera edició està pràcticamente esgotada i en pocs dies
eixirà una segona.
"Coneguem les nostres
terres" està dividit en deu capítols, deu relats curts que representen diferents
situacions en les comarques del Baix Maestrat, els Ports, la Plana Alta, la
Ribera Baixa, Utiel-Requena, la Marina Baixa, l'Alt Vinalopó, l'Alcoià, el
Comtat i les ciutats de València i Alacant. Els dotze joves protagonistes formen
part de l'associació Al Russafí i guanyen un premi de la Generalitat per un
treball sobre com conèixer millor la Comunitat Valenciana. Després d'un debat
decideixen invertir els diners que han rebut en un viatge tant pel litoral com
per l'interior del territori valencià. En el trajecte que realitzen amb un
microbús, els joves, acompanyats per dos monitors, s'enfronten a històries com
l'anorèxia, les noves tecnologies, les relacions entre ambdós sexes, la cultura,
la historia, la geografia, la societat o la gastronomia valencianes.
Després de la narració
de cada capítol podem trobar un vocabulari amb les paraules més difícils -que
apareixen impreses en color blau- i una sèrie d'activitats complementàries per a
ser contestades després de la lectura.
Josep Lluís Doménech
afirma que el llibre "és molt didàctic, tractant d'arribar a un sector de la
població que necessita d'aquestes d'iniciatives per a començar a utilitzar el
valencià. Ha sigut un treball molt laboriós, que va començar al setembre de
l'any passat, però estem satisfets del resultat final i l'aceptació que ha
tingut".
Doménech es
especialista en el treball amb inmigrants, ja que ha realitzat línies
d'investigació de tractament educatiu del fenòmen migratori i és autor de
treballs per a inculcar la llengua i la cultura de la Comunitat Valenciana a
aquest sector de la població.
------------------------
Publicat en EL PUNT diumenge 28 de març del 2010
Editat per la Conselleria d'Immigració i Ciutadania de la Generalitat Valenciana, el professor Doménech ha tret al mercat el llibre que fa cent de tota la seua carrera com a creador i escriptor.
En aquesta ocasió, es tracta d'una història bastida sobre un grup de joves que presenten un treball davant una hipotètica convocatòria de l'administració pública valenciana, i en resultar guardonats, decideixen posar en pràctica allò que han escrit negre sobre blanc.
Es tracta d'un conjunt de deu relats que tenen partença al club de joves Al-russafí de València i que recorre les comarques del Baix Maestrat, els Ports, la Plana Alta, les dues comarques de la Ribera, la Plana d'Utiel, la Marina Baixa, Alacantí i Elx, l'Alcoià i el Comtat i finalitza novament al punt de partença.
Pilar i Josep Lluís Doménech expliquen que es tracta d'una obra adreçada al món de l'ensenyament i formalment, es troba bastit sobre lectures historiades, amb vocabulari discriminat en color blau, una proposta didàctica i un recull de noves paraules per a la descoberta en cada capítol.
Com a novetat, aquesta obra disposa d'un solucionari de les activitats
proposades i unes fitxes descriptives dels personatges que l'habiten. Les
comandes han de fer-se a la pròpia Conselleria d'Immigració i Ciutadania
Si esteu interessats/des, podeu posar-vos en contacte amb mi per correu electrònic magoll@cruzroja.es o al telèfon 965918641 (maria).
Rebeu una cordial salutació,