Publicat en el diari AVUI, pàgina 25, diumenge 21 de març del 2010
http://paper.avui.cat/article/dialeg/187209/fal·lera/llegir/valencia.html
Començo per un dada significativa: les editorials fan edicions extres per als Diàlegs de València i s'exhaureixen. Aquest és l'èxit dels Diàlegs que promou la Facultat de Filologia de la Universitat de València. No entre els seus alumnes, atenció, sinó que és una iniciativa adreçada al batxillerat. És un dels escassos ponts que uneixen la secundària i la universitat, separats habitualment per muralles ciclòpies. Com a autor del llibre que es va llegir l'any passat, dono fe de l'èxit. Fa goig la sala d'actes d'una facultat plena d'un públic juvenil que parla de literatura, pregunta i escolta amb atenció.
La mecànica del Diàleg entre l'escriptor i els lectors joves és senzilla. Al principi del curs es proposa un llibre als professors de secundària, amb els quals es treballa estretament. Després, els alumnes dels instituts i escoles que s'hi van inscriure tenen dret a participar en una trobada amb l'autor. Enguany han llegit Pedra de tartera i els Diàlegs es faran el dia 24 a Gandia i el 25 a València. Hi haurà empentes per assistir-hi. Carme Gregori, ànima i motor de l'invent, ha de fer mans i mànigues per atendre tantes peticions com li arriben des de València i Gandia. Però, fins i tot, sense apuntar-s'hi formalment, són molts els centres en què es llegeix el llibre de cada Diàleg perquè saben que funcionarà entre l'alumnat. Per abastar tanta demanada, doncs, cal fer edicions especials. No és fantàstic irradiar les ganes de llegir?
Els organitzadors dels Diàlegs fan una confiança explícita als docents de secundària. El missatge és: la vostra feina és molt valuosa, ens la creiem i posem els recursos universitaris a la vostra disposició. Per això han creat la web dialegescriptor.blogspot.com, en la qual els alumnes pengen narracions que tenen com a referència l'estil o el tema del llibre que s'ha treballat. Al final del Diàleg es lliuren uns premis per als textos més reeixits i els guanyadors es fotografien amb l'autor, el qual somriu amb una felicitat sincera. La tristesa de comprovar com es destraleja oficialment l'idioma d'Ausiàs Marc a la seva terra es compensa amb la cara B d'un país que confia en els mestres, estima la llengua, promou la lectura i estimula la creació.
Publicat en el diari digital ARA-MULTIMÈDIA dissabte 20 de març del 2010
http://aramultimedia.com/default.asp?id=3364
Raimon: "La Cançó està lligada a la persona"
GERMÁN LLORCA
El cantautor xativí Raimon duu més de 40 anys pujat als escenaris conreant un estil que l'ha convertit en una referència musical de tots els temps. Ara, el grup alcoià VerdCel, presenta un treball en què han fet versions de 15 dels seus temes. Com diu Raimon, "un nou alé per a unes cançons estimades". ARA Multimèdia ha tingut el plaer de parlar amb el del carrer blanc de Xàtiva, arran d'aquesta novetat discogràfica.
"Se suposa que jo hauria de dir que el projecte em sembla collonut, però no queda bé que jo ho faça. Tot i que considere que és una iniciativa bonica, no ho faré". Així de contundent s'expressa Ramon Pelegero Sanchis, Raimon. Amb la mateixa força, podria dir-se que la seua música. A punt de complir 70 anys, Raimon desplega una activitat frenètica amb concerts i viatges que el duran a França a finals de març i a altres escenaris de l'Estat.
Ara, la seua obra és objecte d'un reconeixement que VerdCel ha volgut retre-li. Tot i que Raimon no vol que siga un homenatge, "ja que sembla que m'haja mort o que haja deixat d'existir, quan e realitat jo no he deixat de cantar mai i continue treballant i cantant les meues cançons i música". El fet és que Petjades, el llibre-disc-dvd de VerdCel, editat per Bromera, és ja una realitat. El treball recull 15 temes de l'autor xativí escollits pel mateix grup alcoià. Sobre açò, Raimon matitza que "són les que ells han volgut, de les més de 150 que tinc escrites i publicades".
En aquest sentit i dins d'aquesta perspectiva global, els VerdCel han fet una selecció de temes molt personal, és a dir, "dels temes que els agraden a ells. Potser jo n'haguera fet una altra, però són les que són. I són cançons estimades, clar que són cançons estimades, perquè són cançons sempre personals". Algun dels temes visitats pels VerdCel que es poden trobar a PetjAdeS són Jo vinc d'un silenci, Veles e vents, o Cançó d'albada.
"I em sembla bonic que hagen fet aquest treball, perquè la música només és un guió. És a dir, funciona com el teatre. Sobre la mateixa obra pot haver-hi una diferent interpretació, que aporten els actors, una diferent direcció o escenografia; etc. Això és PetjAdes i això és el que ha fet VerdCel". En referència a l'estil de la música, Raimon ens ha explicat que les versions comencen pel mateix fet de triar els temes. "Han triat unes cançons de les que he escrit al llarg de la meua vida, perquè són les que els han interessat, i les han cobertes de la seua estètica, el seu so, la seua perspectiva i la seua personalitat. Són la mateixa obra, però amb interpretacions diferents. Des d'aquesta perspectiva es pot dir que jo no hi he participat per a res en el projecte".
A la pregunta de si aquest canvi d'estil significa que la Cançó ha passat de moda, Raimon contesta que "la Cançó és una etiqueta que s'han inventat per a intentar definir una època, però existeix des de fa més de quaranta anys i continua vigent i actual. El que passa és que es tracta d'una qüestió lligada a la persona o unes poques persones. Ací hi ha dos o tres autors que van tindre molta difusió i després un seguit de gent que no va arribar al gran públic. És més, hi ha molta gent que ni es va enterar del que era".
Insistint en la vigència d'aquest estil i forma de fer música, el cantant xativí es mostra també rotund. "Raimon no està mort. Raimon fa concerts, puja als escenaris i no hi ha actuació que no em demanen que cante Al Vent, que és la mateixa cançó des de fa dècades". En aquest sentit, la vigència de la Cançó, més enllà d'interpretacions interessades, és també perquè "el moment cultural i musical actual és el moment en què hi ha gent que escolta música barroca, música moderna, hip hop, o cançó; és a dir, és un moment on hi té cabuda tot".
PetjAdeS
És el nou treball de
VerdCel que inclou un llibre-còmic, un CD i un DVD amb un curtmetratge i dos
documenals de Llorenç Soler i Carles Duran. En aquest sentit, i una vegada més,
el treball de VerdCel no es resumeix a un recull de cançons en un disc compacte,
sinó que aporta un valor afegit. Aquest disc duu de subtítol VerdCel canta
Raimon. Al grup alcoià li agrada definir-lo com un disc-reconeixement a Raimon i
a l'ofici de fer cançons. El grup ha rodat ja alguns dels temes del nou CD en
diversos concerts i el presentava oficialment al País Valencià el passat 4 de
febrer a Alacant, dins la Setmana de Música en Valencià organitzat per la seua
universitat.
Es presenta la iniciativa Softvalencià
Softvalencià [1] és una iniciativa de Softcatalà [2] i Escola Valenciana [3] per a promoure l'ús de programari en valencià el programari en català al País Valencià i preferentment en variant valenciana. La iniciativa se centra en diferents aspectes:
L'any 2005 els membres valencians de Softcatalà començaren a fer
localitzacions a la variant valenciana. Per dur a terme estes localitzacions
s'hagué de desenvolupar una guia d'estil per a les adaptacions valencianes a
partir de les traduccions en variant general.
El projecte Softvalencià té el suport dels serveis lingüístics de les universitats públiques valencianes* i de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua**.
La finalitat és poder disposar de programari en variant valenciana sense haver de duplicar esforços. Això s'ha aconseguit gràcies a una eina que permet fer les adaptacions de manera ràpida i senzilla. Tot plegat ha permés que entorns d'escriptori sencers com el GNOME o el KDE estiguen íntegrament en variant valenciana, i també altres aplicacions com ara el Firefox, el Thunderbird, el VirtualBox, el Kompozer, etc.
És important remarcar que Softvalencià no és cap associació diferent de Softcatalà, sinó una iniciativa pròpia amb els propòsits esmentats. D'altra banda, també cal comentar que la localització en diferents variants d'una mateixa llengua és quelcom ja habitual a l'àmbit informàtic: és possible trobar programari en les variants d'anglés americà o britànic o d'espanyol d'Espanya o d'Argentina.
La pàgina web de Softvalencià serà el punt on s'anirà recollint tot el programari adaptat en variant valenciana i on els usuaris podran fer servir i consultar les eines posades a la seua disposició.
* El mes de juliol de 2009 la Universitat de València va emetre un escrit de suport a esta iniciativa a la qual també s'afegiren les universitats d'Alacant, UJI i UPV.
** La Junta de Govern de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la reunió del dia 24 de febrer del 2010, va acordar donar suport a les iniciatives de promoció de l'ús del valencià en l'àmbit informàtic organitzades per Softvalencià.
[1] http://www.softvalencia.org
[3] http://www.escolavalenciana.com/
[4] http://www.softvalencia.org/traductor
[5] http://www.softvalencia.org/corrector
[6] http://www.softvalencia.org/proposta
[7] http://www.softcatala.org/wiki/Guia_d'estil/Guia_2010
[8] http://www.softvalencia.org/navega-en-valencia
------------------------------------
Publicat en el diari digital Pàgina26 dimarts 23 de març del 2010
Softvalencià pretén difondre programari lliure en la nostra modalitat lingüística
Aquesta iniciativa, que ha estat possible gràcies a Escola Valenciana i a Softcatalà, té el suport de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i de les universitats de València, d'Alacant, la Jaume I i la Politècnica. Softcatalà, una associació sense ànim de lucre, ha traduït durant molts anys tot un seguit de programes lliures. És el cas del navegador Firefox, del paquet OpenOffice, de l'antivirus Avast o del descompressor Winrar. Per aquest treball ha rebut dos guardons que atorga la Generalitat de Catalunya: en 2004 el Premi Nacional d'Internet i en 2005 el Premi Nacional de Cultura.
Amb Softvalencià es pretén que tot aquell programari, que ja disposàvem en la modalitat que s'usa a Catalunya, siga ara també present en valencià. No és un fet estrany perquè en anglés l'usuari pot triar molt sovint entre la llengua de la Gran Bretanya i la dels Estats Units. Un cas paregut ocorre amb el castellà, perquè en alguns programes els internautes disposen de models en el castellà de la península o en el d'Argentina.
Softcatalà ja va començar l'any 2005 a traduir programari que incloïa la possibilitat de triar la variant valenciana. Açò va fer que s'haguera de crear una guia d'estil i fou aleshores quan l'entitat va contactar amb Escola Valenciana. Gràcies a aquesta col·laboració, no s'han de duplicar esforços i ara és possible traduir programari amb una versió pròpia per al nostre territori i una altra per a la resta del domini lingüístic. Softvalencià no s'ha constituït com una associació diferent de Softcatalà, només és una iniciativa que tracta d'espentar l'ús de la llengua a la Comunitat Valenciana amb programes més acostats a la nostra modalitat lingüística.
--------------------------------
Publicat en el diari Levante-EMV dimecres 24 de març del 2010
http://www.levante-emv.com/panorama/2010/03/24/soft-valencia/690235.html
Escola Valenciana i Softcatalà han presentat Softvalencià, una
iniciativa per a posar a disposició dels usuaris programari lliure en valencià i
que té l'assessorament de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i els
serveis lingüístics de les universitats públiques.
La iniciativa
(http://www.softvalencia.org) permetrà que programes com Firefox, el
Thunderbird, el VirtualBox, el Kompozer, entre d'altres, tinguen una versió en
valencià. Aquesta proposta pretén promoure l'ús de la llengua, així com ja passa
en altres idiomes que donen a escollir diferents opcions dialectals, com ara
l'anglès o espanyol. La iniciativa se centra en diferents aspectes com posar a
disposició de tothom les eines i manuals necessaris per a tindre un sistema
completament en valencià. També persegueix proveir d'eines de traducció i
correcció amb les darreres normes actualitzades de l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua. El traductor inclourà traduccions al castellà, anglés, francés i
portugués.
Softvalencià vol donar a conéixer la guia d'estil de les
adaptacions valencianes, que complementa l'agenda d'estil per a la traducció de
productes informàtics de Softcatalà, així com promoure la navegació en valencià
per tal que siga reconegut a Internet.
L'any 2005 els membres valencians de
Softcatalà començaren a fer localitzacions a la variant valenciana. Per dur a
terme aquestes localitzacions s'hagué de desenvolupar una guia d'estil per a les
adaptacions valencianes a partir de les traduccions en variant general. A més,
van entrar en contacte amb l'entitat Escola Valenciana per enllestir el
projecte.
El president d'Escola Valenciana, Diego Gómez, va afirmar ahir que
"cal avançar en la normalització lingüística en tots el àmbits, i potenciar les
variants del català és enriquir la llengua".
Una aplicació que
estalvia la duplicació d'esforços
La finalitat de Softvalencià
és poder disposar de programari en variant valenciana sense haver de duplicar
esforços. Això s'ha aconseguit gràcies a una eina que permet fer les adaptacions
de manera ràpida i senzilla. Això ha permés que entorns d'escriptori sencers com
el Gnome o el KDE estiguen íntegrament en variant valenciana, i també altres
aplicacions com ara el Firefox, el Thunderbird, el VirtualBox, el Kompozer, etc.
Escola Valenciana assenyala que "Softvalencià no és cap associació diferent de
Softcatalà, sinó una iniciativa pròpia amb els propòsits esmentats". L'entitat
també remarca que "la localització en diferents variants d'una mateixa llengua
és algo ja habitual a l'àmbit informàtic: és possible trobar programari en les
variants d'anglès americà o britànic o d'espanyol d'Espanya o d'Argentina".
4)
Fa temps que les lleis d'acord amb els interessos francesos prohibeixen als productors de l'Estat espanyol d'utilitzar la paraula xampany a les etiquetes i altres documents relacionats amb la distribució i venda d'aquest producte. Com a conseqüència d'això, tots els productors de qualsevol part de l'Estat fa temps que es veieren obligats a utilitzar a l'etiquetatge la denominació vi escumós, considerada el nom genèric oficial. Com que aquesta tenia poc ganxo comercial davant la francesa champagne, i amb l'etiqueta indigent el líquid semblava de segona o tercera categoria, uns productors espavilats o elaboradors, ja ho sé inventaren una nova paraula cava i planificaren aconseguir amb unes intenses campanyes publicitàries associar el nou mot a un alt prestigi del seu producte, cosa que demanava implantar uns nous usos lingüístics i requeria estigmatitzar qualsevol persona que no practicàs la nova religió de dir cava a allò que sempre s'havia dit xampany. Els productors de conyac no posaren cap torrentada de diners en una operació semblant, i la gent continua dient conyac, encara que l'etiqueta estigui obligada a dir brandy.
Els mitjans de comunicació participen activament en el joc, contraposant sistemàticament els dos termes. "Cava o xampany?", demanen sovint quan algú pronuncia la segona paraula, com si reclamassin rigor i precisió conceptual. I així els interessos d'un sector han implantat un nou sentit comú general a partir d'un simplisme colpidor: com que no es pot posar xampany a l'etiqueta, no es pot dir xampany. El xampany és el francès, el nostre és cava. Tanmateix aquesta "lògica" aviat comença a fallar. Oficialment el cava és quelcom produït a la "regió del cava", a la qual no hi ha, per exemple, Mallorca. Si el xampany produït a Mallorca no es pot etiquetar cava, tampoc no l'hauríem de designar amb aquest mot. N'hem de dir vi escumós en el parlar normal i quotidià? O hem d'inventar una altra paraula? O és que cava no és realment el producte fet a la "regió del cava"?
Fins i tot el DIEC va fent figa: a l'edició de 1995 definia xampany com "vi escumós criat en cava i elaborat a l'estil de la Xampanya" i remetia cava a xampany; a la segona edició la paraula definida és cava ("vi escumós elaborat en una cava") i per a xampany remet a cava. Molt més encertat és el diccionari d'Enciclopèdia Catalana, que defineix xampany com "designació ordinària del vi escumós criat en cava, obtingut de varietats de raïm adients i que, en destapar l'ampolla, produeix escuma o efervescència natural i persistent, a causa del seu contingut en diòxid de carboni dissolt en estat de sobresaturació", i dóna a cava aquesta magnífica, encara que no del tot exacta, definició: "Denominació oficial del xampany elaborat a l'estat espanyol."
La gent necessita una paraula per a designar els productes de consum de manera genèrica: vi per al vi, formatge per al formatge i oli per a l'oli, tant si està fet a un lloc com a un altre. Com que el xampany és un sol producte, la gent abans en deia xampany i ara la majoria ja en diu cava, tant si és fet a Sant Sadurní, a Mallorca o a França. Cava francès és ara tan natural com formatge francès. Hem canviat un genèric que coincidia amb un nom protegit per un altre nom protegit, i això és un desbarat. Però el que és rellevant per al que ara ens interessa no és d'on és el "cava" sinó qui són els qui utilitzen aquest mot amb el valor de genèric. Evidentment són els espanyols, en el sentit més administratiu i oficial del terme. Dient cava al xampany hem passat d'utilitzar una bella paraula internacional els americans no sols diuen champagne del seu i de qualsevol, sinó que ho escriuen tranquil·lament a les ampolles a un ús que ens compacta amb un grup forà i ens xapa el nostre (els catalans del nord no diuen cava). Cava, al final, és la manera espanyola de designar el xampany.
No parlam ara de denominacions legals, que vénen determinades per les lleis, sinó de la manera de designar genèricament el producte en el parlar espontani, sigui en privat o en públic, i especialment en els mitjans de comunicació, que són un referent per al parlar privat de la gent. Serem ben bàmbols si no defensam i encara hi som a temps la paraula tradicional.
Molts d'anys i bons xampanys. Del Penedès o de Mallorca, és clar.
Entre vèncer i convèncer, hi ha una diferència important. Quan un venç, sempre hi ha qualcú que perd. Quan algú convenç, no hi ha perdedors. L'opció de vèncer encaixa més amb comportaments agressius i autoritaris; la de convèncer, amb maneres democràtiques. Així, si un aspira a convèncer ha d'evitar les mentides i ha de recórrer a arguments lògics, objectius... Si aspira a vèncer pot emprar qualsevol botilada o mentida perquè la imposició del parer per la força no depèn de la consistència del parer, sinó de la força dels altres recursos.
Per això no sembla possible que ningú pugui accedir a liderar
una opció política democràtica amb programes i discursos basats en la falsedat i
les bajanades. Qui els usa deu tenir en molt poca consideració la gent de qui
pretén el suport. Aquests procediments solen afavorir l'enfrontament en lloc de
l'entesa i donen com a resultat, en lloc de convençuts, vencedors i vençuts; un
desenllaç poc adequat a la vida democràtica.
Si actualment hi ha polítics
que no s'atreveixen a reconèixer que la llengua que parlam a Mallorca (els qui
parlam la llengua de Mallorca) és la mateixa que parlen a Menorca, a Eivissa, a
Formentera i a tots els altres llocs on es parla la llengua catalana, poca
confiança haurien de generar entre els ciutadans que superen el mig dit de seny.
Tal reconeixement, el podrien fer, si ho considerassin necessari, recorrent als
matisadors de sempre sobre les varietats lingüístiques, el valor polisèmic de la
paraula català, etc. Però, si en lloc de situar-se al costat, no ja de
la ciència, sinó del sentit comú, cerquen ridículs subterfugis que no els eviten
la mentida, poca confiança inspiren per quan hagin d'afrontar temes no tan
diàfans.
Fa trenta anys es podia tenir comprensió cap a aquella gent
-polítics i tot- que potser encara no havia tengut oportunitat d'adquirir prou
evidències que li desmuntassin els prejudicis contraris al reconeixement de la
identitat de la llengua de Mallorca i de la idoneïtat d'un nom comú per a totes
les varietats. Però avui dia és inexcusable, sobretot entre aquells que aspiren
a ocupar llocs d'ascendència social.
Voler segregar amb arguments
lingüístics la llengua pròpia de les Balears de la llengua catalana -una de les
més unitàries de les llengües romàniques- duu al ridícul. Però ja resulta
inqualificable, amb paraules publicables, articular la defensa de la segregació
sobre les parelles gat-moix i got-tassó. D'una banda, ja és prou vist
que ningú proposa que el qui diu moix o tassó hagi de substituir-los per gat i
got; ni els docents, ni els llibres d'estil, ni els diccionaris. Però és que, a
més, si no podem reconèixer com a pròpies aquestes dues darreres formes, i
d'altres que s'han esgrimit en el mateix sentit, podem començar a renunciar als
menorquins, als eivissencs i als formenterers com a parlants de la nostra
llengua i a bona part del cabal lingüístic mallorquí, des de Ramon Llull als
diccionaris mallorquins del segle XIX i les Rondaies
Mallorquines.
¿Què els arrossega a dir tals desbarats? Tant si és la
ignorància com les ordres de Madrid, els exabruptes dels "camarades" o la mala
fe, els qui sostenen aquests punts de vista en surten malparats. Potser és que
tenen dies poc afortunats o que no estan avesats a provar de convèncer i per
això són incapaços de construir un discurs amb arguments mínimament sòlids,
raonables i raonats.
Confii que, del Parlament balear, no en surti un
resultat que faci empegueir. Però sigui quin sigui aquest resultat, és ben clar
que la llengua de Mallorca només deixarà de ser català quan no quedi ningú que
parli
mallorquí.
EMILI TEIXIDOR I LA SEVA
POSTGUERRA
En una xerrada literària que
es va esdevenir a Cerdanyola del Vallès fa pocs dies, Emili Teixidor (Roda de
Ter, 1934) ens va parlar de les seves pensades com a periodista, exprofessor i
escriptor. Hi havia aproximadament una vintena de persones, val més pocs i
benavinguts, però això no volia dir que el seu “speech” no tingués interès o
validesa, sinó que a menys de cent metres hi havia el mític bus del Barça
“Campions
Amb una mena de tertúlia improvisada, ja que
ell pretenia establir un diàleg amb el públic –de mitjana edat-, però aquest
darrer no tenia preguntes encara en el seu punt de mira, ens va començar a
explicar aspectes i reflexions seves sobre la literatura, caracteritzacions que
l'han marcat a l'hora d'escriure, parlar i comentar les coses amb senzillesa i
pragmatisme per tal d'arribar al gran públic, tal i com feia el seu inestimable
amic, al cel sia, Miquel Martí i Pol, que va quallar entre la gent perquè
explicava amb quotidianitat les seves vivències, emocions i sentiments dins el
dia a dia, treball a la fàbrica... cal fer-ho sempre així i que els lletraferits
i públic admirador t'entengui, però d'altres autors et demanen una preparació
intel·lectual per llegir-los i comprendre'ls, n'hi ha que usen moltes
substantivacions dins l'escriptura i això genera un exercici mental per
esmerçar-se dins d'aquesta lectura.
Els escriptors i autors teatrals catalans,
segons ell, i penso que té força raó, estan oblidats al teatre i en
l'escriptura. Si ens fixem en la cartellera de teatres destacats del nostre
país, com per exemple, el Teatre Nacional de Catalunya, trobarem moltes obres
forànies de les nostres contrades. L'Emili ens proposava: “Cal crear sales de
teatre per a representar obres estrangeres i autors d'altres literatures com
Shakespeare, Sòfocles...?” Darrerament, els que dirigeixen les entitats
respecten o sovint s'obliden de la nostra cultura, dels nostres literats, que
també en tenim de qualitat! Però com passa amb el futbol, ens tira més el de
fora, ens pensem que és millor al que tenim al nostre entorn i molts cops no és
així. Per tant, cal protegir més els autors de la llengua catalana o castellana
i no envantar tant als estrangers.
Per un altre costat, també ens va portar a la
ment records del seu passat com a professor i vivències dels temps de la
postguerra que precisament emmarquen les seves darreres obres, com per exemple,
Pa negre, Laurasants i Els convidats. Ell matisa, “Sovint em
diuen: vostè sempre escriu la mateixa novel·la”. De fet, no escriu la mateixa
novel·la, però sí que tenen petites similituds i un contínuum que les
caracteritza, la postguerra, és a dir, les vivències de la població per no
oblidar el passat, d'aquell passat que tant “l'ha punxat”, i és que a qui no va
afectar viure la guerra i la postguerra? Podeu preguntar als vostres padrins o
padrines, segur que encara tenen malsons. Recordo la meva padrina que va haver
d'abandonar la lectura d'un llibre juvenil, L'Alcalde Ferrovell, de Josep Vallverdú,
perquè tractava els anys posteriors a la guerra i recordava tot allò viscut. Per
aquest motiu, amb aquest rerefons, Emili Teixidor ha entrat més al cor de la
gent de mitjana edat, de ben segur, perquè han estat individus que han viscut
aquell període, que coneixen prou bé i no com el jovent d'avui dia, que ho té
tot a l'abast amb facilitat i no valora res.
El nostre Emili s'ha dedicat també a la
literatura infantil i juvenil, només calen recordar títols com L'amiga més amiga de la formiga Piga
(1997), L'ocell de foc (1972), que
tingué molt èxit a les escoles i sobretot instituts a causa del seu llenguatge i
aspectes de la història de Catalunya en els quals s'endintsava –com Jaume I- que
molt professorat usava per treballar com a eix transversal, El crim de la hipotenusa (1988) o una de
les novel·les que més el va satisfer: Cor de roure –tota una desconeguda dins la
seva obra-. Per cert, moltes de les seves novel·les adreçades al jovent porta
títols d'ocells o animals, perquè aquest llenguatge el feia més proper al petit
públic, el que més li interessava en aquell període, sobretot en un temps que
treballava exercint la docència; fins i tot tingué temps per explicar anècdotes
curioses com quan ell estudiava, després dels quatre anys de Batxillerat estava
obligat a anar a Madrid a realitzar una mena de campaments pràctics per poder
exercir de professor. Però actualment, “la seva gent” són els adults, per als
quals ha dedicat novel·les com Sic
transit Glòria Swanson (1979) o El
llibre de les Mosques (2003). Ara sí, el llibre que més alegries li ha donat
ha estat Pa negre (2003), que ha
estat premiat amb els principals guardons de les nostres lletres: Premi Joan Creixells, Premi Lletra d'Or, Premi
de Narrativa Maria Àngels Anglada i Premi Nacional de Literatura. Ha sabut crear
un entorn de pobles imaginaris a l'entorn de la plana de Vic, que apareix en la
majoria d'obres.
Teixidor ens va recomanar que cal destriar la
literatura del comerç. Hi ha llibres que són bones obres i no venen, en canvi,
d'altres són comercials, venen molts exemplars i són deficients d'idees o potser
tenen qualitat i està encoberta, però agraden, arriben al gran públic, sobretot
als més joves, però en fi, que vendre més no vol dir millor que una altra obra,
per exemple, destacà com sap tothom que Kafka era un autor de prestigi però que
fou conegut pòstumament i que escrivia allò que ell desitjava sense fixar-se en
el seu públic lector i avui dia està molt mitificat. Per tant, ens recomanà que
dins la literatura caldria seguir el següent vademecum:
De la seva tasca com a periodista que
pràctica setmanalment al diari Avui ens va presentar una mica la realitat de
països com Haití i la que ens mostren els mitjans de comunicació, que sovint no
és la real, sinó la que interessa ensenyar a la gent per tenir enganyada, així
doncs, caldria seguir les cròniques d'un periodista neutral i que conegués a la
perfecció i de primera mà aquella realitat, i alhora comparar la mateixa notícia
en diversos diaris de l'Estat. Cal descobrir la història original d'aquells
països, ja que tenen problemes que vénen de ben lluny, fins i tot, el
colonialisme.
Tot i la seva avançada edat, Emili Teixidor
no creu en la modernitat de la literatura, amb els e-books, sí amb els blogs,
que segueix amb fidelitat, aquells que li fan passar entretingudes estones.
Pensa que els e-books mai podran substituir un llibre en suport material i no
queden clars els drets de les obres, sí les pèrdues que tindrà el sector, on
cada vegada serà més dificultós vendre llibres i on només s'emportaran el gat a
l'aigua els autors supervendes i mediàtics sense abans valorar el seu art, tot i
que sempre hi haurà fidelitat al format paper. Demostrà així que el seu discurs
encara té corda.
Llegint l'Emili, sobretot l'Emili, sempre
aprens coses, tant en l'aspecte lingüístic de la llengua com en història de
Catalunya, és immens el seu saber i fluïdesa de la seva parla, ressuscita
paraules i frases fetes, és el que més li agrada, fins que s'ha acabat de
convertir en un revival o millor dit, en un veritable arquitecte de la llengua
catalana, si voleu recollir frases fetes, podeu llegir Pa negre, n'hi ha més de cinquanta, un
pou de saber!
Finalment, i amb tantes emocions i records en
la vetllada literària no vaig poder estar-me que em dediqués la que segons la
crítica és el seu parenostre, Pa
negre: “Josep Maria: Endavant amb salut, força i il·lusió”, m'escrigué, i li
vaig dir: “Moltes gràcies”, mentre pensava –per vergonya-, “Gràcies, Emili,
vostè és un mar de saviesa!”. D'un dels ja clàssics de les nostres
lletres.
Josep Maria Corretger
Olivart
20 de març del
2010
Cerdanyola del
Vallès
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 37, dijous 25 de març del 2010
http://paper.avui.cat/article/cultura/187511/europa/avala/doblatge/catala.html
El doblatge i la subtitulació de pel·lícules en català tenen un aliat a Brussel·les. La Comissió Europea ja no només beneeix la llei del cinema de Catalunya sinó que també dóna suport al govern de la Generalitat perquè subvencioni part d'aquestes traduccions. Ahir va autoritzar la Generalitat a destinar 12 milions d'euros fins al 2015, uns dos milions per any, a ajudar les distribuïdores perquè estrenin més llargmetratges doblats o subtitulats en llengua catalana.
La legislació comunitària no permet ajudar directament empreses privades amb fons públics si això distorsiona la lliure competència. Però les subvencions "per promoure la diversitat cultural i el multilingüisme", pilars de la Unió Europea, són una excepció i per això Brussel·les dóna llum verda als 12 milions de subvenció, iniciativa de la secretaria de Política Lingüística. La Comissió entén que les majors siguin reticents a pagar el doblatge i la subtitulació si els catalans ja entenen la versió castellana. Però alhora denuncia el desequilibri entre les 800 pel·lícules que es doblen al castellà cada any i les 20 o 25 que es doblen i 10 o 15 que se subtitulen en català, que "és la llengua principal de Catalunya" perquè "l'entén el 95% de la població, la parla el 78%, la llegeix el 82% i l'escriu el 62%", explica el comunicat.
Enriquir l'oferta
Brussel·les ja va elogiar l'any passat que es vulgui obligar a subtitular o doblar al català la meitat d'estrenes perquè "enriquirà l'oferta lingüística i cultural", va negar que això suposi cap "problema insuperable" per a les distribuïdores i els empresaris de sales i els va recordar que si ho necessiten poden sol·licitar els fons de la UE d'ajuda a la subtitulació. La Comissió, de fet, aposta pel "model de Barcelona", és a dir, per "demanar als ciutadans europeus que coneguin i estudiïn dos idiomes estrangers a més de la seva llengua materna". Tot i això, aquest 31 de juliol prescindirà del seu únic traductor de català.
L'executiu comunitari, en qualsevol cas, prefereix la subtitulació al doblatge, perquè la versió original subtitulada "és un instrument per aprendre llengües, un professor gratuït, i a més respecta més el producte cultural i artístic, no el canvia". Els excomissaris europeus de Multilingüisme i Educació Leonard Orban i Ján Figel van desmentir el mite que el castellà estigui perseguit a Catalunya i que els estudiants no tinguin prou nivell de castellà quan acaben l'ensenyament obligatori.
NOTA.-
Llibreries, biblioteques públiques i persones particulars interessades
a rebre l'obra Llengua i comunicació, de Joan
Tudela, poden adreçar-se a la Sra. Carme Higueras de la
Fundació Josep Comaposada, de Barcelona
(telèfon: 93 412 13
27).