Ramon Sangles i
Moles,
Comunicar-se, tot un art,
Edicions SPD,
Barcelona 2010.
Tal com el mateix autor manifesta en l'obertura del llibre Comunicar-se, tot un art, es proposa de fer un treball que, prioritàriament, sigui útil al lector: «Tant com he pogut, m'he esforçat per evitar la teoria i oferir amb llenguatge planer solucions pràctiques i a l'abast de tothom. Ben mirat, el meu principal objectiu és el d'obrir camí perquè els lectors entrin en la dinàmica de l'art comunicatiu i descobreixin la potència de la paraula i el valor del llenguatge dels signes.»
Aquest art comunicatiu, plantejat com un repte de la màxima actualitat i importància, i examinat des de la realitat més immediata, ens és presentat d'una manera planera i harmoniosa a partir de les quatre habilitats comunicatives bàsiques: «Saber escoltar», «Saber parlar», «Saber llegir» i «Saber escriure». Cadascun d'aquests apartats es divideix en un seguit de subapartats on es desenvolupa el tema d'una manera diversa, multilateral, sempre planera, i amb la veu clara, decidida, compromesa, d'un autor que sap que escriu per un públic molt ampli però concret; un públic que massa sovint no ha tingut un accés mínimament regular a l'aprenentatge de la seva pròpia llengua i de les seves possibilitats comunicatives, i que constantment es veu envaït per una multitud de missatges confusioners, si no manipuladors. Per això l'autor no es limita a la simple i pura descripció del fet comunicatiu com a fenomen social, sinó que aquest fet comunicatiu ens és presentat en un temps –el de la globalització, el de l'explosió tecnològica, el de la desaparició de moltes llengües amenaçades– i en un país, que és el nostre, amb tot el que aquest fet comporta, tant pel que fa a grandeses com a servituds.
No és d'estranyar, doncs, que l'autor ens ofereixi la seva visió rica i matisada del fet lingüístic, amb els seus valors i judicis de valor, amb la importància que pot tenir una bona dosi d'autoestima en el procés comunicatiu i d'actitud positiva. Però, al costat d'aquestes consideracions de caire més ideològic, no hi manca mai l'enfocament pragmàtic, pensat per a donar respostes als reptes actuals, amb abundants observacions, informacions i consells de bones pràctiques sobre els problemes comunicatius i lingüístics, sobre la importància de les noves eines de comunicació, com ara els telèfons mòbils i tot l'entramat informàtic.
Per tot plegat, em sembla que el llibre cobrirà un buit important en el terreny d'ajudar i ensenyar la gent a comunicar-se. És veritat que aquest tema ha estat molt estudiat i difós, però massa sovint –si més no a casa nostra– des d'un punt de vista molt acadèmic, estrictament científic i en general bastant elitista, inaccessible per a molta gent. Per això dic que aquest volum cobrirà un buit importantíssim, perquè destaca per la senzillesa, la claredat i el to pedagògic, gairebé moralitzant, amb què s'exposa la importància i la necessitat de ser capaços de transmetre'ns informació i de comunicar-nos d'una manera bella i ordenada, digna; i es posen a l'abast del lector les idees, les eines i els recursos per a dur-ho a terme.
Cal dir també que aquest llibre, a més d'útil i planer, es fa molt llegidor. Enganxa fins al punt que el lector va incorporant les tesis del text gairebé sense adonar-se'n, amb el simple esforç de deixar-se endur pel plaer de llegir. És en aquest sentit que el trobo un llibre que pot ser molt útil, perquè és amè, pràctic i, alhora, diferent. En alguns moments m'ha recordat certs manuals americans que es van fer en anglès amb l'objectiu també de millorar la capacitat comunicativa d'àmplies capes de la població.
El llibre, a més a més, sense desplegar
cap aparat teòric de cap mena ni fer-ne bandera, es nota que ha estat edificat
sobre uns fonaments sòlids que sintonitzen amb les més modernes teories de la
comunicació. Gosaria dir, doncs, que és un llibre que feia molta falta per a un
públic molt ampli que, lamentablement, massa sovint no ha estat tingut en compte
com caldria. Espero que tingui l'acolliment que es
mereix.
Marcel Fité (escriptor i professor)
«Aquest llibre provocarà polèmica. Però la
polèmica no és pas cap fet negatiu, sinó, m'atreviria a dir, un fet connatural
amb la convivència diària, un fet –encara més– imprescindible si no volem
encarar-nos, quedar-nos amb les nostres veritats mentre la societat va avançant
per altres camins i diversificant-se; i mentre altres persones tan dignes i
preparades com nosaltres opinen més en consonància amb la dita
societat»
Cap reforma normativa farà la llengua normal. L'únic que la farà normal
és que el català sigui necessari per viure i progressar allà on es parla. Però
sense una reforma l'enorme esforç per recuperar l'ús social serà sempre
entrebancat pel que era només una proposta tècnica feta per algú, Pompeu Fabra,
que no va voler mai que es convertís en dogma.
Si el marc social estira cap al
castellà, i la normativa noucentista, mantinguda quasi intacta, contradiu la
intuïció del parlant menys interferit, la sensació d'artificiositat, de dubte
general i irreparable pot tenir, està tenint, un enorme efecte desencoratjador.
La correcció pot acabar sent el patrimoni d'uns especialistes que es continuaran
barallant mentre l'usuari es resigna a no saber-ne.
Ben lluny d'això, aquest llibre aposta per una correcció a l'abast de
l'usuari mitjà. Que s'actualitzi en la dialèctica entre corrector i corregit i
doni resposta a les necessitats comunicatives. Una normativa per fer del català
la llengua d'aquest país en la societat multiètnica del segle
XXI.
Albert Pla Nualart (Barcelona, 1959) és actualment cap
d'edició del diari Avui, on
escriu la columna sobre llengua de la contraportada Català a la terrasseta. Des de l'any 1985
treballa en aquest diari com a corrector i al llarg dels anys hi ha anat
publicant articles d'opinió, la majoria sobre la situació del
català.
Llicenciat en filologia anglesa per la Universitat de Barcelona, ha impartit cursos de correcció a l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, el Consorci per a la Normalització Lingüística, Rosa Sensat i l'associació de traductors Triac. Del 1994 al 1997 va ser professor associat de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Això del
català
Albert Pla
Nualart
Format 15 x 23
cm
ISBN 978-84-664-1122-6
Pàgines:
264
P.V.P :18 euros
Publicat en el diari AVUI, pàgina 36, dissabte,20 de març del 2010
http://paper.avui.cat/article/cultura/187165/catala/es/mes/dificil/caldria.html
Albert Pla Nualart (Barcelona, 1959), cap d'edició de l'AVUI, publica Això del català (Columna), on aplega les exitoses terrassetes de la contraportada del diari. En una primera part, Pla defensa revisar els punts de la normativa que no han arrelat en l'ús, i són avui, segons ell, pur artifici que allunya de la normalitat. També es mostra crític amb l'IEC i el veu poc capaç de mantenir la norma al dia. Tot això deixant clar que, per ell, cap normalitat és possible en un bilingüisme que aboca a la lenta dissolució de la llengua. Al pròleg, Joan Solà anuncia que el llibre "provocarà polèmica".
Ara diran que defensa el català 'light'.
No em considero ni heavy ni light. La cosa és força més complexa i demana deixar de banda els apriorismes. No sóc light perquè veig crucial per al futur del català que mantingui la identitat respecte al castellà si no vol acabar com el gallec. Ara: defensar la identitat vol dir defensar el que som; no pas el que hauríem pogut ser, que és l'extrem en què cauen els heavy.
Un català més fàcil i alhora genuí? I com es fa això?
Si acceptem el que ens ve de l'evolució i rebutgem només la interferència, el català correcte ja s'assembla força més al que vostè i jo parlem de manera espontània. Si, a més, no basem la sintaxi en una barreja de dialectes sinó en un de sol, eliminem una altra part de l'actual artifici normatiu. Ni una cosa ni l'altra fan el català menys genuí.
Per què el parlant té la sensació que el català és massa difícil?
Perquè té tres fronts oberts. El de la anormalitat social: una llengua que no és necessària sempre és més difícil. El de la interferència, que afecta cada cop aspectes més estructurals i, per tant, difícils de corregir. I el d'una normativa que ja no partia del català real quan es va fer i arrossega, sobretot en sintaxi, un grau d'artifici que no ha arrelat en l'ús ni sembla que ho pugui fer.
Com ara l'article neutre lo.
I els pronoms febles i el canvi i caiguda de preposicions... Tot fa pensar que arribem al lo neutre per una evolució potser influïda -no pas interferida- pel castellà. Però la norma es va fixar en un clima cultural que recelava d'aquesta evolució, i ens va privar d'un lo sense el qual caminem coixos. I de tant que ens fa falta caiem en aberracions molt pitjors, com fer servir d'article allò o ho. Tants anys prohibint-lo fan que ara es percebi com un castellanisme més, però els nostres besavis, amb un català molt més genuí que el nostre, el deien amb tota la naturalitat. Amnistiar-lo no és fàcil, però no acceptant-lo també fem mal al català. Si la pressió del castellà no fos tan forta, potser l'hauríem d'acceptar.
Però la pressió del castellà, més que desaparèixer, s'intensifica.
Si no modifiquem el marc sociolingüístic, la millor normativa serà inútil. Si el català no té un territori on és llengua comuna i necessària, no hi ha res a fer.
Què opina del bilingüisme?
En aquest bilingüisme, en què tothom sap castellà i només uns quants català, la llengua s'anirà diluint. El català només tindrà futur si el castellà retrocedeix fins a tenir el pes que té l'anglès a Suècia o Holanda. No dic que l'hàgim de fer retrocedir. Potser el cost en termes de convivència és excessiu. El que dic és que aquesta és la condició per salvar el català. Crec que la societat ja és prou adulta per dir-li que això és així, i deixar-la decidir.
És molt crític amb l'IEC.
És molt difícil que l'IEC, tot sol i tal com està organitzat, faci una revisió de la normativa de l'abast que convindria. Fabra va trigar sis anys a fer el seu diccionari i l'IEC seixanta-tres, i encara el va acabar de pressa i malament. L'IEC aplega gent molt vàlida però és una estructura pesant i burocratitzada. A més, la por que no el reconeguin com a única autoritat a tot el domini lingüístic, que l'acusin de barcelonisme, l'obliga a optar per solucions d'estàndard composicional.
I quin problema té l'estàndard composicional?
Que és una llengua feta de retalls, artificial. El mou un ideal romàntic molt semblant a l'esperantista. Però el mateix model econòmic i social que fa de l'anglès la llengua mundial, també fa que els estàndards es basin en un dialecte i no en una barreja. No es pot fer anar la llengua per on no va la societat.
Els mitjans de comunicació han optat pel català central.
És normal. Mentre els filòlegs de l'IEC es barallen amb la història, els lingüistes dels mitjans es barallen amb la realitat: han de comunicar i han de sonar creïbles. L'estàndard és avui, més que mai, registres informals, col·loquialitat. La col·loquialitat, per ser creïble, necessita un referent real, i l'únic referent real que s'acaba percebent com a no dialectal és el dialecte amb més pes social, econòmic i demogràfic.
Miràvem un anunci de La cinta blanca i va ser una frase aïllada, sense context. Prou s'usa cada dia més com a mer sinònim de bastant o força ignorant que la seva breu sequedat porta cua. Bastant i força expressen un grau intermedi entre poc i molt. I amb aquest referent ja fan. Prou, en canvi, vol dir suficient tenint en compte una circumstància, implícita o explícita. El film pot estar bastant o força bé, però està prou bé per haver costat tan poc o bé per guanyar un premi. I si diem que la truita està prou feta l'implícit sol ser: per treure-la del foc. Prou té, doncs, un valor relatiu, que depèn d'un context. Com en tants casos, l'ús dialectal varia i en valencià prou s'ha menjat bastant, que allà senten com un castellanisme. Aquí correm el risc contrari: que bastant se'ns mengi prou i que acabem dient ja hem menjat bastant volent dir ja no tenim més gana.
Això podien dir els gironins, tants dies sense llum i amb munts de neu pels carrers. En gironí fred és femení i el femení el marca aquí un bastanta que ara com ara l'IEC només admet en registres informals, però que Solà, Ruaix i l'ÉsAdir consideren d'ús prou general i amb prou prestigi perquè sigui correcte a tots els efectes. Bastant té, doncs, femení i plural. En canvi prou, que en parlars nord-occidentals té nombre i gènere ("Té proutes patates?"), és invariable en registre formal. Sapigueu, però, que els quantitatius plurals prous, forces i masses es tendeixen a admetre en llengua col·loquial i potser algun dia seran com bastants i gaires i no els haurem de reprimir ni fent una conferència. De l'arrel popular d'aquests plurals n'és un clar testimoni el doble sentit del refrany "Totes les masses piquen".
L'antecedent d'un relatiu sol ser un nom. A la frase "El noi de qui parlàvem", el noi és antecedent de de qui. Però de vegades l'antecedent és una oració: "El Madrid va perdre amb el Lió, cosa que ningú esperava". La norma diu que quan l'antecedent és una oració no podem fer com el castellà i traduir el seu lo que o lo cual per el que; hem d'optar per cosa que, la qual cosa, fet que... Però hi ha un cas curiós que sol passar per ull. Es tracta d'un antecedent oracional ben paradoxal, ja que ve després: "O no ho sabia o, el que és pitjor, ho feia veure". Aquí l'antecedent de el que és l'oració ho feia veure. Hi ha escriptors il·lustres que han optat per el que. No sembla, però, que tingui sentit admetre'l pel simple fet que s'avança a l'oració que li fa d'antecedent. Sí que és cert que potser hi ha alternatives millors: encara pitjor és aquí més àgil que cosa que és pitjor. Dubtes com aquest, que cap gramàtica resolia, els va estar plantejant i resolent Albert Jané durant molts anys en aquest diari a la columna El llenguatge. Aquest punt, concretament -i ho sé gràcies a l'esforç de Josep Ruaix-, el va tractar el dia 11 de març del 1981. Tota aquesta saviesa acumulada que encara ara ens seria tan útil s'està perdent absurdament perquè els volums d'Edhasa que la van recollir no es reediten, i encara que els tinguis o els compris de segona mà, tenen el gravíssim problema de no incloure uns índexs analítics sense els quals t'acabes tornant boig per trobar el que busques. La Secció Filològica de l'IEC (Jané n'és encara, als 80 anys, membre molt actiu) hauria d'adquirir els drets d'aquest tresor enterrat i posar-lo en línia amb un bon cercador. Iniciatives com aquesta són la seva raó de ser. La perseverant aportació de Jané, per respecte a ell i necessitat nostra, no pot continuar acumulant pols.
Publicat en EL PUNT dijous 18 de març del 2010
Diputats europeus contra una retallada del català
Marie-Thérèse Sanchez-Schmid, la diputada europea per Catalunya Nord, signa amb altres diputats europeus una carta per defensar la llengua catalana. Unitat Catalana ha donat suport a la iniciativa.
En aquesta carta, dirigida a la comissària europea encarregada de l'educació, la cultura, el multilingüisme i la joventut, Androulla Vassiliou, i a la comissària encarregada de la justícia, els drets fonamentals i la ciutadania, Viviane Reding, els diputats europeus de les quatre grans famílies polítiques del Parlament Europeu (PPE / S&D / ALDE / Verds) s'interroguen sobre el tema del càrrec de traductor català a les oficines de la Comissió Europea a Barcelona.
«L'oficina de la Comissió a Barcelona, que sempre ha estat una interconnexió eficaç entre les institucions europees i els ciutadans de Catalunya, és a punt de perdre el benefici d'un traductor català», s'estranya Sanchez-Schmid. «Demanem a la Comissió, amb el respecte més estricte de les regles de contractació que li són pròpies, d'arribar a una solució per guardar un traductor català a les seves oficines.»
L'eurodiputada recorda que el català és una llengua parlada per més de 10 milions de persones, als estats francès i espanyol (però també a l'italià) i que forma part del patrimoni cultural europeu, i la importància d'un traductor per apropar Europa als seus ciutadans catalans.
«Els ciutadans de Catalunya sempre han estat implicats en les diferents iniciatives posades en marxa per la Comissió Europea. Seria una gran llàstima que Europa perdés una eina de comunicació tan important, i perdés, per la mateixa ocasió, un mitjà de comunicar amb els catalans en la seva pròpia llengua», han conclòs els eurodiputats catalans.
III edició en
català (VI en general) del concurs literari Dia del Llibre i de
Carta de
convit
El Casal Català
de Quito (Equador) convida a participar en la tercera edició en català del
concurs literari Dia del Llibre i de
Com sempre,
volem expressar el nostre agraïment a aquells que hi vau participar en català o
hi vau col.laborar ajudant a difondre la iniciativa. També volem demanar-vos
disculpes i comprensió pels retards que s'han produït en alguns casos en la
tramesa del llibre amb les obres dels guanyadors.
En català s'hi
pot participar en tres categories d'edat, de
FERRAN CABRERO
MIRET
PRESIDENT DEL
CASAL CATALÀ DE QUITO
Quito, febrer
de 2010
Pd.: a part del web oficial, per a qualsevol aclariment o informació podeu consultar la secció del concurs del web de les nostres classes de català, www.catalaquito.weebly.com, o escriure'ns al mail casalquito@gmail.com
BASES
1. PARTICIPANTS I EDATS
Es podrà participar en el concurs des de
qualsevol part del món d'acord amb les següents categories d'edat (Es comptarà
l'edat que es tingui en el termini
d'admissió):
– 1. De
2. GÈNERES, TEMES I EXTENSIÓ DELS
TREBALLS
a. Conte: Tema lliure, extensió
màxima 4 pàgines (DIN A4).
b. Poesia: Tema lliure, extensió
mínima 12 versos, extensió màxima 30 versos.
c. Assaig i crònica
personal: extensió mínima 2 pàgines, màxima 4 pàgines (DIN A4); diferents
possibilitats:
– Assaig o
reportatge sobre catalans i comunitats catalanes a l'exterior (pot ser en
general o sobre aspectes concrets de la comunitat catalana en l'àmbit local o
estatal; pot ser històric o
actual)
– Històries personals de
catalans a l'exterior (tema lliure: nostàlgia, arribada, retorn,
etc.)
– Assaig, reportatge o
històries personals sobre la migració a
Catalunya
– En honor al tema de
3. PRESENTACIÓ DE TREBALLS
Es podran presentar fins a dos treballs per
concursant. Cal considerar els requisits següents:
a. Els treballs
han de ser propis i originals.
b. S'usarà un espai interlinial de
1 ½ i lletra Arial nº12
c. La inscripció dels treballs es farà a
l'adreça electrònica www.unesco.org.ec/concursoliterario, a l'apartat
“Concurso”.
d. Aquesta inscripció constarà de:
La fitxa d'inscripció electrònica on cal omplir totes les dades personals (a l'apartat institució educativa us preguem que poseu el Casal Català al qual pertanyeu, si és el cas)
L'arxiu adjunt en format pdf amb el treball presentat identificat
únicament amb un pseudònim.
e. Cada
treball ha de contenir les següents dades a l'encapçalament, al costat esquerra
de la primera plana.
1.
Concurs Literari 'Dia del Llibre i de la Rosa'
2. Títol de l'obra i pseudònim de l'autor
3. Gènere en el que
participa.
4. Categoria
d'edat del concursant
f.
El nivell d'exigència quant a ortografia i domini de la llengua serà
menor per als concursants de
4.
INSCRIPCIÓ I TERMINI D‘ENTREGA
Els treballs s'adjuntaran en el moment
de fer la inscripció del concurs a la web www.unesco.org.ec/concursoliterario
fins al 8 d'abril de 2010.
5. PREMIS, JURAT I ACTE DE
PREMIACIÓ
A part de la
publicació en un llibre, les institucions organitzadores publicaran les obres
seleccionades i donaran premis als guanyadors de cadascuna de les categories. El
jurat podrà declarar desert el concurs en la categoria i gènere que consideri
pertinent.
L'acte de premiació a l'Equador serà el 23 d'abril de 2010 al lloc anunciat públicament a la pàgina web www.unesco.org.ec/concursoliterario.
6. PREMI ESPECIAL “DANIEL SOLANO GALARZA”
El Casal
Català de Quito, en homenatge a aquest extraordinari equatorià de cor català,
català, que ens va deixar el 2007 i havia liderat el grup de joves del nostre
Casal, instaurà aquest premi per a un guanyador de la categoria “Assaig i
crònica personal”.
7. AUTORITZACIÓ SOBRE DRETS
D'AUTOR
Pel fet de participar en el concurs, els autors dels treballs, representats en cas de ser menors pels seus pares, autoritzen la reproducció i la distribució en qualsevol format de tots els materials entregats, així com la comunicació pública i la traducció. En definitiva, els inconvenients generats en matèria de drets d'autor seran responsabilitat única dels participants i en conseqüència les entitats organitzadores en queden exonerades.
Per a més constància, tota inscripció haurà d'autoritzar aquest punt mitjançant una casella a acceptar en la fitxa d'inscripció. Aquesta casella també testificarà la veracitat de les dades personals inscrites, així com l'acceptació de les bases, de la decisió del jurat i del premi atorgat.
Vídeo del concurs d'enguany
a l'Equador http://www.youtube.com/watch?v=-Rr3zQQN1-g (la data límit d'entrega no hi està actualitzada)
A part del web
oficial de
Morera se suma a la campanya
encetada per Valencianisme.com per la música en valencià en les
Falles
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2086&Itemid=1
Comença la Gira 2010 amb el
concert de Falles
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2089&Itemid=1
Conselleria deixa sense
professor de valencià centenars d'alumnes de Sant Vicent del
Raspeig
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2091&Itemid=1
Abelard Saragossà: "Els
parlants són tan imprescindibles com el model
lingüístic"
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2095&Itemid=1
La cantautora Eva Dénia
presenta el seu nou disc en un concert a Castelló
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2098&Itemid=1
Es presenta "Vocabulari de
cruïlla", un compendi de la parla del Maestrat i les Terres de
l'Ebre
Llegiu la notícia:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2100&Itemid=1