Sobre
la paraula renyó
Anomenem
renyó a cadascun dels dos òrgans glandulars, de forma arquejada, situats
a banda i banda de les vèrtebres lumbars del cos dels éssers humans i de molts
animals, que estan destinats a produir i secretar l’orina.
La forma renyó –amb e– és la que usem
i hem usat sempre al llarg del temps la immensa majoria de valencians. És la que
empraven el nostres clàssics –l’he trobada, per exemple, en Jaume Roig, Francesc
Eiximenis, Jaume Gassull i Joan Roís de Corella– i és també la que usen la majoria dels escriptors
actuals –l’he trobada en texts d’Enric Valor, Encarna Sant-Celoni, Francesc
Viadel, Isabel-Clara Simó i Joan Francesc Mira–.
Joaquim
Martí Mestre inclou la paraula renyó en el Diccionari històric
del valencià col·loquial (segles xvii, xviii i xix) en l’accepció
'herència, bens heretats, benefici econòmic'. En la mateixa entrada arreplega
també les locucions costar un renyó 'costar molts diners, costar molt
car' i gastar un renyó 'gastar molts diners'. També té l’entrada
renyonet amb el significat de 'raconet, estalvis'.
Enric
Valor en els vocabularis que inclou en les darreres pàgines del Curso medio de
gramática catalana referida especialment al País Valenciano, escriu: “el
renyó, el riñón”. Veiem que l’única equivalència que dona per a la paraula
castellana riñón és renyó.
Antoni Ferrando en
La llengua als mitjans de comunicació escriu: «En els dobles redó
/ rodó, fenoll / fonoll, renyó / ronyó,
restoll / rostoll, admesos per la normativa, és preferible la
primera variant
En el
llibre Criteris lingüístics per als usos institucionals de les universitats
valencianes
escrit pels serveis lingüístics de les universitats valencianes diu:
«Paral·lelament a l’apartat anterior, hi ha una sèrie de
paraules
que presenten alternança de e i o en el radical. En un
model estàndard valencià són preferibles les formes amb e
(també en els derivats).
Convé usar fenoll, redó, arredonir, renyó, restoll,
en lloc de fonoll, rodó, arrodonir, ronyó,
rostoll.»
Antoni Ferrando en el
llibre Consciència
idiomàtica i nacional dels valencians
escriu: «[...] i,
en general, en tots els textos valencians posteriors al 1460, és la relativa
freqüència amb què hi apareixen. Entre ells podem esmentar: [...] El manteniment
de la e
etimològica en mots com fenoll,
renyó,
redó,
genoll,
que en el català oriental ha sofert un procés d’assimilació vocàlica:
fonoll,
ronyó,
rodó,
jonoll
(aquest dialectalment).»
En el Diccionari Valencià, editat conjuntament
per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana,
Una cosa
francament sorprenent que he observat en el valencià de Canal 9 és que usen
sistemàticament ronyó en lloc de renyó. Aquest vocable té dues
variants formals: renyó –que és la que usem els valencians– i
ronyó –que és la que majoritàriament s’usa a Catalunya i Mallorca,
malgrat que a l’oest de Catalunya i a l’est de Mallorca també fan servir
renyó–. La forma renyó, que és l’etimològica i la que empraven els
nostres clàssics, es pronuncia de tres maneres diferents, segons llocs:
renyó, ranyó (com pronunciar tarròs en lloc de
terròs o sancer en lloc de sencer) i rinyó (com
pronunciar gineral en lloc de general o ginoll en lloc de
genoll). La variant formal ronyó s’ha originat per una assimilació
vocàlica regressiva (com els que diuen xocotet en lloc de xicotet,
jonoll en lloc de genoll o moló en lloc de meló).
Segons l’Atles del domini lingüístic català de Joan Veny i Lídia Pons la
variant ronyó només es diu, en terres valencianes, en les poblacions de
Tàrbena i L’Alqueria de la Comtessa i segons el Diccionari
Català-Valencià-Balear en les poblacions de Sueca, Ador i Sanet. Si la
immensa majoria dels valencians diem renyó –i també renyonada,
renyonera, desrenyonat, desrenyonar-se, etc.–, no puc
entendre quin interés tenen els responsables de Canal 9 en embotir-nos a la
força la forma ronyó. ¿Què volen, que els teleespectadors pensem que
parlem malament, que el nostre valencià heretat per tradició oral és un valencià
incorrecte? ¿Tenen interés en fer-nos perdre l’ autoestima? Els responsables de
RTVV haurien de meditar molt seriosament sobre el model lingüístic que usa la
televisió. Si la majoria de teleespectadors no s’hi senten identificats, farà
més mal que un pedregada en sec.
Publicat en el setmanari PRESÈNCIA (5-11 de març)
A cremallengües
La llengua dels taxistes de Barcelona
Joan-Lluís Lluís
Sé que molts catalans que es posen a parlar espanyol ho fan
per bona educació i amb la sensació de fer un favor al seu interlocutor. Però la
bona educació és més important que la pròpia identitat? O vol dir que acceptarem
de deixar desaparèixer una llengua per por a molestar? Quan una persona que té
per llengua materna una llengua A s’adreça en una llengua B a una altra persona
que té per llengua materna la llengua A, vol dir que la llengua A comença a ser
prescindible. Qualsevol català del Nord pot testimoniar en carn pròpia que
aquest hàbit, quan esdevé generalitzat, porta irremeiablement a la mort de la
llengua A. D’aquest punt de vista, sem, a
La bona educació, per tant, pot ser mortífera. Alguns companys de Barcelona reconeixen que, quan pugen en un taxi, parlen espanyol per defecte, com si els taxistes fossin incapaços per norma d’entendre el català. Fent això, molts catalans parlen directament espanyol a taxistes catalans, catalanoparlants o, si més no, catalanoentenents. No vull semblar presumptuós i, sense ser ciutadà espanyol, potser és més fàcil de no trontollar, però mai no he parlat espanyol a cap taxista de Barcelona i mai no he tingut cap problema per fer-me entendre. Perquè en pujar en un taxi em veig incapaç de saber si el taxista serà de Badajoz o de Sant Joan de les Abadesses i, per tant, li parlo la llengua que m’és més fàcil emprar. I fent això, el taxista de Sant Joan de les Abadesses se sent més tranquil, i el de Badajoz potser m’agraeix d’haver fet un gest per fer-lo sentir d’aquest país. I en el cas que algun taxista no m’ho agraeixi, de totes maneres té l’obligació d’acceptar que li parli català. Una obligació moral, legal i comercial. Una regla universal del comerç és allò que diu que «el client sempre té raó» i que, doncs, el comerciant ha d’adaptar-se al que vol aquell que està a punt de cedir-li una certa suma de diners. Per què, a Catalunya, sembla sovint que en l’aspecte lingüístic sigui al revés? El client és tan educat que a la mínima hesitació del comerciant, canviarà de llengua, abandonant el català per l’espanyol. Això, no seria una mena de complex d’inferioritat? O l’acceptació d’un estat de submissió estructural de qualsevol catalanoparlant a qualsevol castellanoparlant? Franco, potser, va ser més eficient del que voldríem pensar?
En un vídeo de Linguamón (www.linguamon.cat), es pot sentir el lingüista i multiactivista Noam Chomsky parlar de la necessària defensa del català pels seus parlants: «A l’època de Franco, [el català] estava protegit, òbviament no pel govern, que intentava eradicar-lo, sinó per la gent que el continuava utilitzant en la vida diària. Quan va caure el règim feixista, el català va emergir ―no de manera instantània sinó al cap d’un parell d’anys―, però si la gent no s’interessa a preservar la llengua, el govern no hi té res a fer.» Sota els seus mots clars i la seva aparença serena, pot semblar que un núvol d’inquietud passa per la mirada de Chomsky. Com si tingués por que, amb la democràcia, una part dels catalans hagi decidit desfer-se de la responsabilitat de llegar la seua llengua als catalans de demà.
3)
Paciència li va dir el gat a
la rata... mentre se la
cruspia
Quan algú no et vol pagar, a Fraga et poden etzibar un «ves a cobrar al Sotet» (sector d'aquesta vila que toca al riu Cinca). I a aquells que baden, se'ls diu que «estan a la figuera». Es tracta de frases fossilitzades que des de fa anys i panys no han deixat de dir-se. De vegades aquestes locucions conserven mots en desús o bé que han perdut significat. Amb llibres com Modismes i frases fetes de la parla de Fraga i Les cançons de la nostra gent, entre d'altres, l'estudiós Josep Galan va voler retratar el nivell col·loquial de la nostra llengua a la Franja de Ponent i la seva història. Sortosament el català gaudeix d'una riquesa considerable en aquests topants: «A Fraga en diuen barral/ a Saidí, la cantereta/ a Torrent, diuen sillona,/ i a Miquerença argoleta». Barral, cantereta, sillona i argoleta són quatre mots que serveixen per dir el mateix. I que, a més a més, no coincideixen amb la forma estàndard que és cantir. Saidí, Fraga, Torrent i Mequinensa (popularment coneguda com a Miquerença) són viles del Baix Cinca, unes veïnes de les altres. Aquestes expressions tan arrelades a la terra delaten que la llengua de la contrada no és altra que la catalana.
Per contra, és improbable veure surar per les costes mediterrànies un iceberg. Aquests blocs mastodòntics formen part d'uns paisatges nòrdics totalment aliens a la nostra realitat. Probablement per això hem mantingut en català aquest nom que prové del neerlandès, malgrat que la traducció d'iceberg sigui senzillament «muntanya de gel». Precisament en els països on hi ha icebergs també predomina la blancor. Tant és així, que els seus habitants tenen diferents maneres per dir l'esmentat color. En allò que per a nosaltres és blanc, les cultures del «bell nord glaçat», que diria Bob Dylan, hi veuen vuit colors segons la seva tonalitat. En els torrats del desert els tuaregs també hi detecten una gamma de colors que a nosaltres ens passen totalment inadvertits.
Els pobles tenen les paraules que necessiten per identificar el món on es mouen quotidianament. Acostumen a ser paraules nascudes fruit del medi on s'han creat. Per això, resulta si més no retorçat enderiar-se a traduir (o substituir en una altra llengua) la toponímia autòctona. En aquest sentit, durant anys Mutxamel (L'Alacantí) i Es Castell (Menorca) han estat Muchamiel i Villacarlos. Així mateix, el general Primo de Rivera va rebatejar el pas fronterer d'El Portús (Alt Empordà) amb el nom de Los Límites. Massalió (Matarranya) i La Guingueta d'Ix (Alta Cerdanya) continuen sent oficialment Mazaleón i Bourg-Madame. Si a hores d'ara a la Franja de Ponent i a la Catalunya del Nord hi ha noms de lloc tan ridículs és perquè van ser modificats sense solta ni volta del català al castellà i al francès respectivament. Fer-ho de forma tan barroera ens dona pistes de quina és la llengua de l'indret.
Reflexionant entorn el genocidi nazi, el filòsof George Steiner es va preguntar com era possible emocionar-se tocant Schubert a la nit, llegint Rilke al matí i torturant al migdia. Salvant les distàncies també podríem reflexionar entorn els lingüicidis en actiu, en tant que formes de genocidi. Per passar a preguntar-nos com un govern socialista pot lliurar el premi de les Lletres Aragoneses de 2004 al mequinensà Jesús Moncada, escriptor en català, i deixar morir per inanició aquesta llengua a la Franja de Ponent. I, per postres, haver volgut fer de Saragossa la capital del desenvolupament sostenible amb una exposició universal l'any 2008. Hi ha postures políticament incompatibles amb el món civilitzat.
4)
Publicat en el diari digital L'INFORMATIU dimecres 17 de març del 2010
http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/el-secessionisme-tambe-agonitza-a-les-falles/
El secessionisme també mor a les Falles
El món faller es va
convertir durant els anys 80 i 90 en una bandera del secessionisme lingüístic.
La dreta vencedora de la Batalla de València i les pressions mediàtiques de
mitjans de comunicació com Las Provincias, amb María Consuelo Reina al seu
capdavant, van utilitzar els monuments i les comissions per a les seues
intencions polítiques. Ara, al 2010 i amb la 'pau' lingüística aconseguida per
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), les falles i llibrets que es regulen
pel valencià de la Real Académia de Cultura Valenciana (RACV) són marginals i
poques són les comissions que no seguixen la normativa oficial.
Josep Beltrí
Cada vegada més avança el valencià normatiu al món faller”, explica Artur Ahuir, membre de l’AVL. De la mateixa opinió és Fernando Morales, gestor del conegut web monfaller.com qui assegura que “el conflicte lingüístic està pràcticament superat”. Segons Morales, un gran coneixedor d’esta festa valenciana, “només una desena de les 380 comissions de la ciutat de València es regix per les secessionistes Normes del Puig quan abans era tot el contrari”. El problema als pobles ni es planteja, doncs allí històricament és on primer es va fer normal el valencià.
Però, malgrat esta millora, encara tres de les 12 falles de secció especial es mantenen fidels al secessionisme lingüístic. Són Malva-rosa-Pons, Antic Regne de València-Duc de Calàbria i La Mercé que opten per les normes del Puig tant als seus llibrets com als cartells de les falles. Esta anòmala situació es produix, segons explica Morales, perquè les seues juntes directives estan dirigides per “gent molt conservadora que va fer bandera i va pertànyer al món del blaverisme als 80 i 90”.
Malgrat esta situació, enguany els premis de la Generalitat a l'ús del valencià als llibrets de Falla han anat a parar a comissions que empren el valencià normatiu. La comissió El Mocador de Sagunt, Plaça Malva d'Alzira i Borrull - Dr. Peset Cervera de València han copat el primer, segon i tercer lloc respectivament. Per a Serra, “són autèntiques meravelles editorials que molta gent desconeix pel fet de vindre del món faller”. “És una llàstima que obres com estes no passen dels cercles fallers perquè realment tenen una edició acurada, texts de qualitat i col·laboracions de grans personatges de la cultura valenciana”, defensa.
I és que, tant ha reculat el secessionisme que inclús als premis de la RACV hi ha més guardons que premiats, comenta Morales. “Enguany hi ha poetes que repetixen premis, el que no denota una molt bona salut dels defensors del blaverisme”, argumenta l’autor de monfaller.com. De la mateixa manera pensa Ahuir, qui xifra en uns 10 els poetes que encara escriuen en les Normes del Puig. “Este moviment anirà apagant-se perquè no hi ha relleu generacional”, assegura.
Malgrat esta recuperació del valencià normatiu, les incorreccions són bastant habituals, segon afirma Ahuir. “Este problema es podria solucionar acudint als propis artistes fallers per a que el corregiren”, apunta, al temps que recorda que el futur es dirigix cap a la normalització total. “És millor que tothom vinga a la normalitat que pressionar ningú”, conclou. Una bona estratègia que demostra la situació d’angoixa en la qual viu el secessionisme lingüístic. I cada dia, més.
Nou llibre:
Comunicar-se, tot un art
Autor: Ramon Sangles i Moles
Editorial: Edicions SPD
Heus ací un llibre "Comunicar-se, tot un art " que vol ser útil al lector. En general, són unes pàgines basades en fets concrets de la vida quotidiana i també fruit de l’observació de determinats comportaments de la societat, a vegades convincents, a vegades criticables. Tant com he pogut, he mirat d’evitar la teoria i oferir amb llenguatge planer solucions pràctiques.
Podríem dir que
el meu principal objectiu va encaminat a fer entrar els lectors en la dinàmica
de l’art comunicatiu i fer-los descobrir la potència de la paraula i el valor
del llenguatge dels signes. Així, doncs, intento d’oferir uns suports ben útils
d’expressivitat i unes pautes que ajudin tothom a penetrar en l’harmonia i en el
domini de l’escolta, de la parla, de la lectura i de l’escriptura.
Ramon Sangles i
Moles