InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 262 (dimarts 09/02/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) David Paloma - Vostè què faria?
 
 
3) Francesc Xavier Tro i Molines - Un any de faena a Benissa
 
4) Joan Melià - El català i els alemanys
 
 
6) José Miguel Cuesta - El dret a parlar català
 
7) Quim Gibert - Qui estima la llengua la fa servir
 
8) Marc Adell - Tampoc puc estar d'acord amb Miquel Sellarés
 
9) ARA MULTIMÈDIA: Nou diari digital en valencià
 
10) Joan Tudela: La plenitud idiomàtica hauria de ser l'horitzó de qualsevol llengua viva.
 
 
1)

 

Ressenya publicada en la revista PRESÈNCIA diumenge 24 de gener del 2010

 

 

«Llengua i reivindicacions nacionals a Catalunya»

Autors: Ernest Querol i Miquel Strubell

Editorial: UOC

Pàgines: 224

PVP: 20 euros

 

 

Querol i Strubell relacionen usos i representacions lingüístiques amb les reivindicacions nacionals

La incorporació i la interrelació de preguntes sobre la identitat nacional dels enquestats i sobre la seva posició davant de qüestions de caire polític obre una via per entendre millor la societat catalana.

 

 

Vostè què faria?

 

 

          Totes les enquestes vetllen per la idoneïtat de les preguntes: aquest llibre no n'és una excepció, en presentar i comparar dues enquestes sobre coneixements i usos lingüístics, l'una de 1997 i l'altra de 2008. Un munt de dades i de precisions sobre la capacitat d'entendre, de parlar, de llegir i d'escriure recorre les preguntes i les interpretacions que en fan els autors, Ernest Querol i Miquel Strubell. Hi ha diferències, per exemple, entre les persones que han tingut el català com a llengua inicial (terme que es refereix a la llengua que l'enquestat “va parlar primer, a casa, quan era petit”) i les que no han tingut el català com a llengua inicial. És interessantíssim, també, adonar-se de l'evolució de la transmissió lingüística intergeneracional, segons la llengua inicial de cada cònjuge i també segons l'edat i el sexe. Així mateix, és destacable l'evolució de la llengua inicial, de la llengua habitual, de la llengua amb la parella i de la llengua transmesa als fills. No debades els autors acaben maquillant una frase coneguda del basc JoxAnton Artze: una llengua no es perd perquè els qui no la saben no l'aprenen sinó perquè els qui la saben no la fan servir. Els autors la retoquen, vistos els resultats, dient que una llengua és viable quan els qui no la saben l'aprenen i quan els qui la saben la fan servir i la transmeten als fills.

          Una de les preguntes de l'enquesta de 2008, innovadora en relació amb una de les preguntes habituals del Centro de Investigaciones Sociológicas, és “vostè què faria, en un referèndum democràtic per decidir la independència de Catalunya?” Ja no es demana què votaria sinó què faria. Aquí hi ha la possibilitat d'abstenir-se, de votar en blanc o de dir que no sap què faria. La resposta és clara: el 36% aniria a votar a favor de la independència! És una llàstima, no això, sinó que els primers quadres de l'obra apareguin incomplets i algun, fins i tot, il·legible.    

 

David Paloma 

 

2)

Publicat a

http://www.elpunt.cat/noticia/article/1-territori/12-infraestructures/127559-lestat-es-nega-a-catalanitzar-els-toponims-nord-catalans-a-les-carreteres.html

L'Estat es nega a catalanitzar els topònims nord-catalans a les carreteres

Al·lega que la llei estatal indica que s'ha de mantenir el «topònim oficial», però diverses entitats en denuncien la francesització

Si se circula per l'N-II en direcció a la Catalunya del Nord, difícilment s'arribarà mai a Perpinyà. En tot cas, la destinació serà sempre «Perpignan». I això mateix passa si es vol anar a Arles per la mateixa N-II, o a la Guingueta d'Ix des de Puigcerdà, perquè en els rètols de senyalització de les carreteres només s'hi pot llegir «Arles sur Tech» i «Bourg-Madame». Diverses entitats han reclamat a la Subdelegació que incorpori els topònims en català d'aquestes ciutats, però l'Estat s'hi nega perquè afirma que la llei estatal indica que s'ha de mantenir sempre el «topònim oficial» de la població senyalitzada. En tot cas, la legislació catalana sí que deixa clar que els topònims han de figurar en català si existeix una forma tradicional del nom en aquesta llengua.

La francesització dels topònims obeeix, segons ha explicat la Subdelegació del Govern, al fet que la llei indica que els topònims s'escriuran en la seva denominació oficial, i que en el cas de Perpinyà el nom només és reconegut en la forma francesa. Així ho va fer saber també el subdelegat, Francesc Francisco-Busquets, a l'Ateneu d'Acció Cultural de Girona, que ja fa gairebé dos anys que va començar a reclamar a diverses administracions que es compleixi la llei catalana de política lingüística, i que ha rebut suports com ara el de la Plataforma per la Llengua. La normativa marca que en la retolació de vies interurbanes que indiquin llocs de fora de Catalunya el topònim ha de figurar en català si té una forma tradicional en la aquesta llengua. David Casellas, de l'ADAC, ha explicat que «la llei catalana i l'espanyola no són contradictòries, es podrien complir totes dues posant la forma catalana i la francesa del topònim en la retolació, i no hi hauria cap problema». De fet, l'ADAC ha denunciat el cas al Síndic de Greuges, que el va adreçar al Departament de la Vicepresidència, del qual depèn la secretaria de Política Lingüística. L'última resposta d'aquest departament data de finals de novembre passat, i s'hi assegura que es fan gestions amb el Ministeri de Foment perquè canviï aquesta senyalització a les carreteres catalanes, i que també en parlen amb la Casa de la Generalitat a Perpinyà, per cooperar amb l'Ajuntament.

Rètols monolingües

D'altra banda, un altre dels casos que denuncia l'ADAC és el dels rètols que a l'A-2 defineixen la carretera com a Autovía del Nordeste. La llei catalana diu que la denominació de les vies interurbanes ha de ser en català, mentre que la legislació estatal indica que ha de ser en espanyol i, a més, en la llengua oficial de la comunitat autònoma. Aquest cas, doncs, és més clar a favor de les reclamacions de l'ADAC, i la Subdelegació ja va dir el 2008 que la voluntat era canviar-los per posar-n'hi de nous amb la inscripció «Autovia A-2», tan bon punt hi hagués disponible la partida de conservació de carreteres. A hores d'ara, però, la mateixa Subdelegació ha reconegut que no hi ha novetats en aquest tema. «Continuarem insistint-hi», ha dit Casellas, que ha instat a la pressió popular «perquè els mitjans legals ja els tenim esgotats».

Més casos a Catalunya

No només a les carreteres gironines es dóna el cas de topònims que no són escrits en català. En grans vies com ara l'A-2 a la demarcació de Barcelona és habitual trobar escrit «Valencia» en comptes de «València», o «Castellón» en comptes de «Castelló» a l'AP-7 a Tarragona. A la Terra Alta, a l'N-420, el més normal és dirigir-se cap a «Calaceite», i no cap a «Calaceit». De fet, les carreteres en direcció a la Franja són un dels principals punts de retolació de pobles només en castellà, tot i l'existència del nom oficial en català. Tamarite substitueix en molts punts de l'N-230 el topònim Tamarit de Llitera, i el mateix passa amb el Torricó i Benavarri, que queden escrits com a «Altorricón» i «Benabarre» en molts dels rètols indicatius. Les connexions entre l'Alta Ribagorça i la Ribagorça aragonesa a través de l'N-230 i l'N-260 també contenen un seguit d'exemples d'aquests, i només es pot llegir en els rètols «Castejón de Sos», «Benasque» i «Puente de Montañana» en comptes dels topònims Castilló de Sos, Benasc i el Pont de Muntanyana.

Aeroport i Renfe

Un altre dels casos de manca de respecte pel català que ha documentat la Plataforma per la Llengua és el dels aeroports i Renfe. En el cas de l'aeroport de Girona, els monitors amb la informació sobre la previsió d'enlairament i aterratge de vols són majoritàriament en castellà, amb el nom de les ciutats o bé en castellà o bé en la llengua original. A més, els conceptes –com ara l'hora, la destinació o el número de vol– són escrits en anglès i espanyol. Pel que fa a Renfe, tant en la megafonia com en els plafons informatius i els fullets horaris que imprimeix la companyia sempre s'indica Cerbère en comptes de Cervera en la línia de Barcelona a Portbou; i La Tour de Carol en lloc de la Tor de Querol en la línia de Puigcerdà. Des de Renfe han justificat aquesta francesització perquè aquest és el nom oficial francès dels pobles i les estacions, i que per megafonia sempre es fa servir el mateix nom que té l'estació. En tot cas, han dit que si hi ha queixes per aquest motiu hi ha bona disponibilitat per canviar l'idioma dels topònims, com ja s'ha fet en altres casos.

3)
 
 
 
Publicat en el diari digital Pàgina26 dissabte 16 de gener del 2010
 
 
Una vegada acabat l'any 2009, com a regidor de Cultura, Patrimoni Històric i Normalització Lingüística de l'Ajuntament de Benissa, m'agradaria fer un balanç sobre el treball dut a terme per aquestes regidories durant l'any passat. Es tracta d'un balanç molt positiu principalment per la programació portada a terme, que ha augmentat considerablement en quantitat i en qualitat, com també en participació i assistència de públic. De la mateixa manera, cal destacar la posada en marxa de noves activitats, com l'Escola Municipal de Teatre de Benissa, el cicle de música d'orgue «Memorial Paco la Parra» o el circuit de Música a les Ermites de Benissa.

Però no sols cal fer referència a les activitats musicals i teatrals; és necessari recalcar la celebració de dos importantíssimes exposicions que ha albergat el Centre d'Art «Taller d'Ivars». D'una banda, al mes d'abril, l'exposició de gravats «La Tauromàquia de Goya i Picasso», de la Banca March, i d'altra banda, l'exposició «Un segle de cartells de Fires i Festes Valencianes», cedida per Manuel Ferrando durant els mesos d'octubre i novembre.
Pel que fa a les activitats literàries, a més dels reconeguts Premis «25 d'Abril» Vila de Benissa 2009, s'han publicat diversos llibres: la traducció al valencià del llibre «De Berdica a Navayork. Històries i aventures de Pere Bigot» de l'escriptor benisser Bernat Capó, «Vocabulari benisser de plantes, ocells i animals invertebrats i vertebrats» de Xavi Soler, «Orgues i organistes de Benissa» de Joan Josep Cardona, «Escolta, Laia... (la vida rural a la Marina)» de Xaro Cabrera, i les obres guanyadores en la modalitat d'investigació dels Premis «25 d'Abril» dels anys 2004 i 2007, «Pressions i conflictes territorials en el litoral mediterrani: la Marina Alta» (2004), de Maria Josep Ripoll Berenguer, i «Benissa des de les profunditats de la història. Una arqueologia de la cultura popular» (2007), de Teodoro Crespo Mas.

D'altra banda, la Regidoria de Patrimoni Històric ha realitzat diverses intervencions destacables que preservaran alguns béns molt importants del nostre poble. La primera fase de la restauració del Molí d'Aigua del Quisi, un edifici excepcional del segle XV, és el millor exemple de les actuacions realitzades, així com l'adequació de l'entorn i senyalització de les pintures rupestres de l'abric de Pinos i la recuperació integral del Llavador dels Núsols. Aquest any també ha sigut l'any en el qual s'ha concedit una subvenció per a la restauració de la Casa de Tros de les Calcides. De la mateixa manera, s'ha fet l'escultura en honor al rei Jaume I, l'autor de la qual és Josep Manuel Garcia Cerveró, Jere, qui va obtindre el premi al concurs d'idees per a la creació d'aquest monument que s'ha instal·lat a la plaça de Jaume I.

Finalment, pel que fa a la Regidoria de Normalització Lingüística, és important reflectir-ne la consolidació i la labor que desenvolupa a nivell municipal a través de l'Oficina de Promoció i Ús del Valencià (OPUV) que van posar en marxa a principis d'aquesta legislatura, amb diferents campanyes de promoció de la nostra llengua encarades sobretot als col·legis i als més menuts, així com altres activitats d'oci com el cicle de passejades familiars «Descobreix la nostra comarca», que cada mes visita un lloc emblemàtic del nostre poble o de la nostra comarca amb una participació de gent molt alta, com també altres activitats que augmenten l'oferta cultural de Benissa.

Per tant, no puc més que expressar la meua satisfacció per les tasques realitzades, així com mostrar la meua voluntat per continuar el camí emprés i millorar-lo tant com siga possible.

Francesc Xavier Tro i Molines, edil de Ciutadans per Benissa-Bloc, és responsable de la Regidoria de Cultura, Patrimoni Històric i Normalització Lingüística en aquest municipi de la Marina Alta.

 
4)
 

 

Article publicat en el DIARI DE BALEARS dijous 21 de gener del 2010
Joan Melià
 
Dilluns, en aquest mateix diari, el director del Mallorca Magazin, Bernd Jogalla, va publicar "Els alemanys i el català", un interessant tast sobre les percepcions que tenen els alemanys que viuen a Mallorca sobre la situació sociolingüística. En aquest sentit, mostra que el ventall d'opinions va dels qui veuen bé les intervencions institucionals a favor del català fins als qui s'hi manifesten en contra. Quan parla de les opinions reticents, esmenta les representacions que es fan alguns alemanys de la realitat insular, les quals -a dir ver- no tenen sols els alemanys, sinó que podem trobar-les també en altres col·lectius, entre els quals hi hem de comptar els autòctons. Com que en la majoria de casos aquestes opinions que descriu l'autor s'assenten en bases poc sòlides, m'he permès reprendre el tema i comentar-ne algunes.

Per exemple, que hi hagi alemanys que considerin que el català a les Illes té massa importància mostra que realment en té poca. Fixem-nos que pocs qüestionarien la importància que té el portuguès a Porto o el grec a Atenes i ningú no negarà que en tenen més que el català a les Illes. En tot cas, si els estranya l'oficialitat de dues llengües, haurien de veure l'anomalia en la importància que hi té el castellà. Un altre fet que els provoca malestar és que després de l'esforç fet per a aprendre spanisch, quan s'adrecen a institucions públiques "els contesten exclusivament en català". Tenint en compte l'experiència -directa o observada- que tenim de les nostres relacions amb les institucions, ens és difícil creure que això passi amb gaire freqüència. Més aviat, el problema que tenim és que adreçant-nos-hi en català sovint no hi obtenim la resposta o que, en alguns àmbits oficials, a la pràctica, no ens hi podem expressar en català i que, en canvi, disposen d'intèrprets perquè s'hi puguin expressar en alemany, per exemple.

També n'hi ha que es demanen per a què serveix el català si "només el parlen 14 milions de persones en el món". A part de la poca consistència que té un argument que basa la utilitat d'una llengua en la seva demografia, se'ls pot contestar que si fan comptes viure entre els qui la parlen serveix -pel cap baix- per a evitar-los els problemes que diuen tenir perquè no en saben. Igualment comenta que una part del rebuig pot explicar-se pel fet que, després "de l'era nazi", a Alemanya sona molt malament la paraula Nationalismus. Convendria fixar-se que, oposant-se al català, donen suport a un dels objectius prioritaris del règim espanyol que, a la seva manera, va fer costat als nazis. En aquest tema, als qui defensen el català, el paper que els ha tocat és molt més lluny dels nazis que, per exemple, dels polonesos.

Sens dubte, les Balears és un dels llocs on els autòctons més canvien de llengua per a adreçar-se a persones de fora i a persones que no la parlen -com recorda l'autor de l'article. Aquesta actitud, però, no hauria de ser usada en contra del dret a una regulació que permeti mantenir la vigència de la llengua pròpia. És probable que aquestes percepcions que tenen una part dels alemanys -i altres col·lectius- residents a les Illes siguin fruit de la desinformació. Si no, les preguntes i les respostes serien unes altres. A part de descriure aquestes percepcions, el senyor Jogalla, també mostra dades que indiquen l'existència d'actituds diferents d'aquestes entre els alemanys i manifesta, amb el mateix esperit constructiu, que la creació d'un marc de convivència necessita que totes les parts hi col·laborin a partir de la voluntat d'entendre les raons alienes.
 
5) 

 

Publicat en EL PUNT dissabte 30 de gener del 2010

http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/130529-missa-en-valencia-si-monsenyor.html

Missa en valencià sí, Monsenyor!

Pep Ferrer

Els cristians valencians som menystinguts. O pot ser mancats d'algun membre que ens cal i com si haguérem vingut al món sense ell. No podem fer el que fan els creients d'arreu de la terra; adreçar-se a Déu Pare amb la llengua pròpia. Aquella en la qual sempre parlem, a casa, a l'escola, al casal, a l'Ajuntament. Amb els amics i al treball. La que la nostra mare en tindre'n cura i bressolar-nos ens deia «fill, t'estime!».

Nosaltres als temples valencians encara no podem dir-li a Déu «Pare Nostre». Hem de fer servir altra llengua, amb la qual traduir el sentiment esdevé, en alguns casos, un conflicte que ens fa aliè allò que hauria de ser propi pel que té d'íntim, personal i també comunitari.

Així doncs el culte, la celebració, esdevé un acte postís perquè la majoria dels creients, som i sentim d'una determinada manera fins la porta de l'Església; i en creuar aquesta porta, esdevenim persones sotmeses per una llengua oficial però impròpia. I això no és just.

Hi ha algunes experiències, iniciatives de parròquies i rectors que celebren alguna missa a la setmana, o es dóna part de la catequesi en valencià. Són casos aïllats que formen l'excepció, però es tracta de restar-li aquest caràcter d'excepcionalitat, perquè ho esdevinga de normalitat i a tot arreu es faça el culte amb el nihil obstat de la jerarquia diocesana i de la que corresponga.

Quan resulta que a la societat valenciana l'ús del valencià és oficial i abasta pràcticament tots els àmbits de la vida pública, a l'Església també valenciana continuem amb una situació anacrònica, arcaica en aquest terreny, tot i les moltes peticions que des de fa anys vénen registrant-se al departament que correspon de l'Arquebisbat

Ja és hora que es pose remei aquest desficaci històric i d'una per totes s'autoritzen els textos litúrgics oficials per a tot tipus de celebracions, culte i sagraments; no tant sols la missa.

La Comissió de Textos Religiosos de l'AVL féu arribar als bisbes, l'any 2002 la versió íntegra i consensuada del Missal. O siga que per mitjans materials o tècnics no s'ha de parar el procés.

Diversos col·lectius de preveres, religiosos, rectors i vicaris de parròquies ja es van adreçar a Monsenyor Carlos Osoro demanant-li que solucionara aquesta situació d'injustícia.

Ara jo afig al clam dels col·lectius abans esmentats també el del món seglar. Crec no exagerar si manifeste ara i ací, el desig de milers i milers de valencians i valencianes creients, dels qui em considere un més, aconseguir el més prompte que és puga la reivindicació manifestada.

El Concili Vaticà II, fa quaranta anys, ens va atorgar un dret, que els valencianoparlants encara no sabem quin gust fa i açò no es pot ajornar més. A més d'aquest dret conciliar, altres drets i raons, fins i tot de caràcter antropològic ens emparen. Però aquests raonaments i exposicions ja han estat fetes en diverses ocasions per especialistes en les pròpies disciplines i ara és l'hora de passar a l'acció.

És veritat que el nou arquebisbe es troba amb una situació heretada que ha de conèixer i donar les passeres que cal. Però estaria molt bé que fóra de les primeres en les sues preferències.

Què bonic fóra, Monsenyor Carlos, que vosté passara a la història com l'Arquebisbe que, sota la seua prelatura, féu que el valencià entrara oficialment i solemne als temples i parròquies del País Valencià.

No tot fóra mèrit seu; donat que la llarga lluita per aconseguir-ho i el nostre dret ja hi eren. Tanmateix de bona gana ho festejaríem i moltes gràcies a Déu li donaríem, -ara sí en valencià- tots plegats com a germans i fills del Pare que som.

6) 

 

http://www.eldema.cat/esdebat/article.php?id=192

 

El dret a parlar català 

 

 

José Miguel Cuesta (Veu Pròpia)

 

Quina s'ha armat! Fa unes setmanes David Minoves, director de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i membre d'ERC, gosava parlar en català a una delegació provinent de Nicaragua en un acte institucional. Perquè aquests entenguessin les paraules del seu interlocutor es va contractar un servei de traducció pel preu de 1000 euros.

 I a partir d'aquí han sorgit les crítiques. Alguns trobaven impresentable que es gastessin diners en un servei de traducció quan el discurs es podria haver fet en castellà. Mitjans de comunicació d'abast estatal, com per exemple Antena 3, van fer notícia d'això i, evidentment, no ho van fer de manera “neutra”. Per fer-ho encara més punyent, encara insistien que no entenien com es podia haver fet això en un context de crisi econòmica. Al Principat, La Vanguardia també va recollir la notícia amb un posicionament similar al d'Antena 3.

Políticament el cas, com era d'esperar, va tenir conseqüències. PP i PSOE a nivell estatal van criticar aquest fet però això no ens hauria de sorprendre. En canvi a nivell català la crítica va venir per part del PP, Ciudadanos, el PSC i fins i tot d'Iniciativa, fent servir també l'argumentació de la presumpta dilapidació de recursos econòmics en un context de crisi.  

Anem a pams, perquè la cosa és més greu del que sembla. Què s'està criticant, que es fes servir el català i no el castellà, que es contractés un servei de traducció, el preu d'aquest? Sobre el primer motiu, és evident que l'argument principal que es fa servir, és a dir, que totes dues parts sabien parlar i entenien el castellà i que aquesta és una llegua cooficial a Catalunya és cert, però caldria preguntar-se el perquè. El castellà no es parla ni a Catalunya ni a Nicaragua per una casualitat. Hi ha uns fets polítics al darrera i entre aquests no cal obviar la imposició que es va fer d'aquesta llengua i la repressió de les llengües vernacles dels respectius territoris. Es pot argumentar que el castellà és cooficial a Catalunya, cert, però sobre la justícia o injustícia d'aquest fet ja vam parlar en un article anterior.

  Però independentment de consideracions polítiques sobre la cooficialitat o no del castellà i si aquest és o no “llengua pròpia de Catalunya”, hi ha un fet que tots aquests que han criticat aquest assumpte no han tingut en compte: el dret que té qualsevol persona a parlar en català a Catalunya (o als Països Catalans). En efecte, el senyor Minoves, tant se val si ens cau millor o pitjor, tenia tot el dret a parlar en català.  Encara no hem vist que quan algun personatge que no entén el castellà visita el parlament espanyol els parlamentaris canviïn de llengua. Allà sí que es poden fer servir serveis de traducció sense que ningú s'escandalitzi. És més, allà està prohibit parlar en català, gallec o basc. Ara bé, el senyor Sarkozy pot parlar en francès lliurement amb tots els serveis de traducció al castellà del món, costin el que costin. 

Tot i que un servidor segurament tindria moltes coses a criticar al senyor Minoves i al partit on milita, en aquest cas concret m'he de solidaritzar amb ell. Com vaig dir en un article anterior, en un judici a la meva persona van haver de contractar un servei de traducció perquè vaig voler exercir el meu dret a testificar en la llengua que he adoptat i faig servir en el dia a dia: el català. Només faltaria!

  Per una altra banda, he de dir que les argumentacions del tipus econòmic són fàcilment desmuntables. No sé si un servei de traducció val realment 1000 euros o no. Però aquells que critiquen aquesta despesa són uns hipòcrites. Per començar haurien de pensar en els sous que ells cobren, que no es corresponen amb la mitjana del que perceben els treballadors i treballadores del nostre país. Ells mateixos no tenen problema en “justificar” altres despeses que sí són realment qüestionables. La majoria d'aquests senyors i senyores ha gosat criticar o ho ha fet amb la mateixa insistència i vehemència les despeses de la família reial espanyola? Per què els partits majoritaris no troben que mantenir una monarquia al segle XXI sí que és una despesa inútil? Per què impedeixen qualsevol iniciativa de sotmetre a un control profund les partides que es destinen a la Casa Reial? Per què aquestes opinions no surten mai a Antena 3 o a La Vanguardia? En el fons ja sabem el perquè: qui paga mana.

 

7) 
 

Qui estima la llengua la fa servir

 

Els matins d'estiu a les piscines municipals de Fraga no tenen cap interès en particular més enllà del d'anar a cercar la frescor. A voltes hi ha converses que et conviden a fer el batxiller. Va ser quan una dona gran li feia una cara estranya a un xiquet perquè el seu nom era en català. Quan la senyora, que es deia Roseta, es va presentar, s'adonà tot d'una que la forma de fer-se dir el seu nom també era catalana. Dies més tard, vaig tornar a parar l'orella quan un pare demanava a l'amiguet del seu fill, mentre jugaven tots tres a ruixar-se, que se li dirigís en català: «el saps parlar perfectament».

 

L'idioma és un marcador social de primer ordre. Bàsicament perquè ens identifica territorialment, estableix vincles afectius, genera emocions i, sobretot, esdevé un aspecte determinant en la consciència lingüística. Justament per això, a propòsit de la llengua gairebé tothom es veu en cor de ficar-hi cullerada. I és que tots la fem servir i ens és d'utilitat a l'hora d'expressar allò més íntim i commovedor.

 

En aquesta línia, l'escriptor Enric Larreula explica el cas d'un vell indi canoe, que vivia de feia molts anys en una ciutat tropical sense poder parlar amb ningú la seva llengua materna. I és que tot apuntava que era fill d'una tribu extingida. Sense tenir-ne la certesa, un equip de lingüistes el van requerir en una ocasió per tal de poder-se comunicar amb uns indis d'un indret remot del Brasil. Quan l'ancià canoe es va adonar que parlaven la mateixa llengua, «es va emocionar tant que va esclatar a plorar» (dins el llibre Dolor de Llengua).

 

Tornant a la piscina, la del pare de família fou una reacció sana, positiva, d'amor envers la llengua pròpia i històrica. Res a veure amb la incapacitat del govern aragonès per fer oficial el català a la Franja de Ponent. Res a veure amb la incapacitat del govern espanyol per fer d'Espanya un estat plurilingüe (com ara Suïssa, Bèlgica, Finlàndia, Canadà). O és que no som tots iguals?

 

Les conquestes col·lectives comporten un treball persistent i el foment de xarxes de complicitats. Si el català no és oficial a la Franja és en part arran d'una insuficient implicació davant d'aquesta injustícia (la vulneració d'un dret lingüístic elemental en l'Europa democràtica del segle XXI). És veritat que les frustracions i altres emocions negatives, deixen mal gust de boca. Però deixar-nos arrossegar per aquest malestar no ens ho perdonaríem mai. El que no ha pogut ser en temps pretèrits, no ha de ser cap impediment per continuar avançant. Si cal fent ziga-zaga, si cal fent tombarelles, però avançant amb el pas decidit. No ha d'anar sempre tot malament.

 

Els que volen estar en forma i ben forts, han d'activar la seva energia. I és que les iniciatives conformen el futur. L'historiador libanès Elias Khoury assegura que «mors quan acaba la teva habilitat de reinventar-te a tu mateix» (La Vanguardia, 2-1-10). En aquest sentit, Llengua i emoció, és el títol d'unes jornades convocades a Fraga els dies 5, 6 i 7 de març de 2010, en les quals ens proposem de recuperar el talent dels fragatins d'antany. Em refereixo a aquells convilatans que mai es van encongir, tot i la sensació inicial d'impotència, quan les riuades deixaven inservibles els ponts del Cinca. I, a més, van ser capaços d'idear una maça fabulosa, avui símbol local, que va aconseguir estacar amb fermesa les construccions fluvials.

 

Esforçar-nos davant de la dificultat ens permet aprendre, ser creatius, superar-nos. Diuen que no hi ha millor mestre que l'adversitat. Aixecar ponts en bé de  la llengua autòctona, en un món globalitzat, emociona només de pensar-hi.

 

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències.
 
8) 
 
Tampoc puc estar d'acord amb Miquel Sellarés

 

(En relació a la pretesa “justificació”, de la desaparició del diari AVUI…i EL PUNT!, dels quioscs del País Valencià i les Illes).

Ni que siga perquè oblida que EL PUNT també desaparegué fa mesos a València. Així que no ens consola la seua referencia al manteniment de la prensa comarcal, que hi representa(va) al País Valencià. No cal dir que si –amb tots els respectes a l'AVUI- els d'EL PUNT hagueren acomplert la seua promesa, de fa anys, de transformar-lo de setmanari en diari, alguns no estaríem tan dolguts, perquè hi tindriem prensa en la nostra llengua i en paper. Ni que haguera estat amb la compensació dels altres territoris, on sì que sembla que era –i és- rendible.

Camps no podría haver trobat millor aliat: ell tancant els repetidors de TV3 i HERMES, primer EL PUNT i ara l'AVUI. Lamentable.

(I més coses que reflexionava jo en una col·laboració anterior a INFOMIGJORN, atés que vaig ser testimoni del naixement d'EL PUNT DIARI a Girona –i pels mateixos anys, de l'AVUI a Barcelona- i lector habitual dels dos, des d'aleshores)

 

Marc Adell

9)
 
ARA MULTIMÈDIA
 
Nou diari digital en valencià
 
http://aramultimedia.com/
 
 
10) 
 
La plenitud idiomàtica hauria de ser l'horitzó de qualsevol llengua viva.

Joan Tudela
Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com