InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 259 (dimecres 03/02/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - Abans, ans, enans, enantes i “antes”
 
 
 
4) Nou llibre: 'De la sufixació en català. Apunts i reflexions (1999-2009)'
 
5) XXV Premis literaris CIUTAT D'ELX 2010
 
 
 
 
9) Joan Tudela: Defensar la llibertat personal de construir la pròpia biografia lingüística és una postura inequívocament actual, democràtica i progressista.
 
 
1)

 

 

Article publicat en el diari digital EL PUNT (edició del País Valencià) dilluns 25 de gener del 2010
 
 
Abans, ans, enans, enantes i “antes”

 

Eugeni S. Reig

 

 

 

Si cerquem la paraula abans en el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera trobarem:

abans 1. adv. a. Denota prioritat en el temps, anterioritat. Ho ha dit abans. Et donaré el paquet si abans em pagues. b. Antigament, en altre temps. Abans els homes duien barret. c. Denota prioritat de lloc, posició respecte a allò que és més lluny. Uns quants metres abans. d. Denota prioritat de rang, preferència. Abans morir-me de fam que ser un lladre.

El DVal, a continuació, arreplega les locucions prepositives abans de, abans de gaire i abans que i, finalment, inclou el significat del vocable en qüestió com a adjectiu amb la definició i els exemples que copie tot seguit: 5. adj. Precedent. El dia abans. El carrer abans.

El mot abans és el que devem emprar per a expressar els conceptes definits, tant en la llengua oral com en l'escrita, pels motius següents: 1) és normatiu, 2) és d'ús generalitzat en la llengua culta, 3) va ser àmpliament usat pels clàssics, 4) s'ha mantingut viu fins a temps molt recents i, probablement, encara hi haja valencians vius que l'han heretat per tradició oral.

Equivalents d'abans són ans, enans, enantes i antes. Estudiem-los per separat.

Ans. Aquest mot és tan antic com abans i, antigament, els dos vocables coexistien i s'empraven indistintament. Açò no té res d'estrany, ja que actualment passa amb altres parelles de paraules equivalents com ara els verbs dur i portar o els adjectius fosc i obscur. El vocable ans el podem trobar en els texts del nostres clàssics, és normatiu i té un cert ús en la llengua literària, especialment en poesia, encara que no s'usa mai en altres formes de llengua culta com la llengua estàndard emprada en els mitjans de comunicació o el llenguatge científic i tècnic. Aquest mot, actualment, és encara viu en valencià i s'usa en diverses contrades. En la zona del Baix Vinalopó, per exemple, és encara d'ús habitual. El Diccionari Català-Valencià-Balear, en l'entrada ans, diu una cosa tan desconcertant com la següent: «S'usa encara en el llenguatge vulgar de moltes contrades de Catalunya i a tot el regne de València; a les illes Balears no s'usa gaire». No entenc per quin motiu diu això de “en el llenguatge vulgar”. Supose que l'expressió “llenguatge vulgar” es referix únicament i exclusivament al “de moltes contrades de Catalunya”, ja que si afectara també al parlar dels valencians no diria “a tot el regne de València” sinó “de tot el regne de València”. De tota manera, considere que no cal calfar-se gaire el cap amb aquest comentari poc afortunat del DCVB.

Enans. Aquesta variant, emprada pels nostres clàssics, és encara viva entre els valencians. En el DCVB trobem exemples literaris de Teodor Llorente i de Joaquim Martí Gadea. La paraula enans la recull el Diccionari Valencià però, inexplicablement, no l'arreplega el diccionari del SALT3. Tampoc la trobem en el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, ni en la primera edició ni en la segona. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana d'Enciclopèdia Catalana sí que el recull, però amb la marca antic i dialectal. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua també l'arreplega.

Enantes. És paraula exclusivament valenciana. En el DCVB trobem un exemple poètic de Teodor Llorente. No l'arreplega cap diccionari dels que considerem normatius.

Antes. És un castellanisme molt antic entre els valencians –ja el trobem en el Thesaurus Puerilis d'Onofre Pou– i actualment està molt estés, però no l'usa ni l'ha usat mai la llengua culta. Com que és un castellanisme innecessari, faríem ben fet si ens esforçàrem a eradicar-lo fins i tot de la llengua col·loquial.

 

2)

 

Publicat en tribuna.cat divendres 22 de gener del 2010

http://www.tribuna.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=91146&Itemid=16

 

 
Miquel Sellarès

 

Hermes Comunicacions, l'editora de El Punt, l'Avui, El 9 i Presència ha decidit fer una ampliació de capital de fins a cinc milions d'euros amb la finalitat d'accelerar la inversió a internet, reformar el lideratge en el món del paper i sortir reforçats d'una crisi que està provocant un fort impacte al sector de la comunicació.

En primer lloc, cal felicitar a Hermes Comunicacions i als seus 120 socis actuals pel risc d'una operació com la de quedar-se el diari Avui en aquests moments difícils. El diari Avui, sorgit, com El Punt, fa dècades de l'accionariat popular, s'havia transformat en un diari importantíssim per la construcció nacional, però a la vegada tenia uns vicis estructurals i empresarials que només eren possibles de sostenir mitjançant el suport a fons perdut durant anys i anys de les institucions públiques. Perquè, cal reconèixer-ho, la nostra burgesia nacional havia estat incapaç, tal com se'ls va oferir a principis del primer tripartit, d'assolir-ne la responsabilitat empresarial i tirar-lo endavant.

Actualment, una empresa privada, que no és una ‘germaneta de la caritat' ni Òmnium Cultural, ha decidit, de la mà del seu director general, Joan Vall Clara, redissenyar empresarialment el diari per fer-lo viable. És un repte difícil i problemàtic perquè els vicis del passat pesen, i els seus lectors estaven acostumats a un diari que sobrevivia sense que ells haguessin de preocupar-se massa del que costava, sense tenir en compte la dificultat que ha representat i representa l'edició de premsa en català al nostre país.

Un cop adquirit l'Avui, els actuals editors s'han trobat amb l'etapa de “grandeses” del representant del grup Godó, el senyor Camprodón, i els seus interessos i els seus compromisos, que comportaven un dèficit anual proper als cinc milions d'euros. Evidentment, això era possible mantenir-ho amb Planeta, Godó i la Generalitat al darrera, però és insuportable per una empresa que no busca grans beneficis sinó poder exercir la seva tasca.

Aquesta situació obligarà a sacrificis, reestructuracions i redefinicions que donaran pas, possiblement, a la demagògia contra els actuals editors, sobretot per aquells que estan acostumats a consumir productes nacionals sense arriscar-hi res o sense adonar-se que el nostre encara és un país de peatge. En aquest sentit, no és una bona notícia que l'Avui deixi de vendre's a les Illes i al País Valencià, però també és evident que Hermes Comunicacions no pot fer el paper que no fa ni el nostre govern, ni els nostres polítics, ni gran part de la nostra societat civil. Se li demanarà a aquesta empresa que tingui una política de Països Catalans que no està fent la resta? És una pregunta que caldria que ens plantegéssim.

El que escriu aquestes lletres té procedència per part de mare de les Illes, i evidentment és una persona absolutament dolguda perquè l'Avui no tingui recursos suficients per estendre les seves edicions a les Illes, al País Valencià i, potser també, per col·locar exemplars a alguns quioscos no sols de Madrid, sinó també de París, Brussel·les, etc. Però aquesta despesa qui l'ha de pagar?

Tot plegat obliga a fer algunes reflexions sobre la nostra concepció del país, i és que la cultura catalana sembla haver baixat els braços, derrotada, i ha assumit recloure's en un entorn cada vegada més estret. Potser és un desconegut instint suïcida, però fa la impressió que hem renunciat a l'espai cultural i lingüístic. Una automutilació que fa més feble la cultura catalana. Vivim en un món que canvia molt ràpidament, especialment en l'àmbit de la comunicació i de la cultura. Les potències culturals que ens envolten es van reforçant i la cultura catalana difícilment sobreviurà més enllà de l'anècdota antropològica si no és capaç d'esprémer tot el seu potencial, creatiu i de públic. Som petits, però trossejats freguem el ridícul.

Fins avui, el Principat segueix nodrint-se de músics, poetes, narradors i assagistes del País Valencià i de les Illes però, a canvi, retorna ben poca cosa. Ni tant sols el petit esforç d'una distribució normalitzada de diaris, revistes, llibres o discos. Ni (pràcticament) cap producte fet i pensat per a tots els Països Catalans. Res. No en dubteu: abandonats a la seva sort, no passaran molts anys abans que la saó cultural que mantenen aquests territoris vagi assecant-se.

L'Avui deixa de distribuir-se als quioscos valencians i de les Illes perquè hi venen pocs exemplars. No hauria de sorprendre: pel tractament que fins ara ha fet d'aquests territoris, vist des de València o des de Ciutadella, l'Avui resultava tant interessant com, posem per cas, el diari Segre a l'Alt Empordà. No és realista exigir, doncs, a una empresa que acaba d'adquirir un diari deficitari que mai s'ha acabat de creure els Països Catalans, que resolgui aquesta situació d'una dia per l'altre.

Ara, sense el suport continuat de les institucions, caldrà que tots siguem responsables, i si volem redreçar la línea històrica de l'Avui vers els Països Catalans, la millor manera és comprar el màxim d'accions possibles d'Hermes Comunicacions i fer un plantejament seriós a la junta d'accionistes perquè el rotatiu es transformi en el diari necessiten els Països Catalans, perquè doni un cos ideològic a la nostra construcció nacional. Tot plegat, evidentment, respectant la tasca local que desenvolupa una important premsa comarcal, El Punt i, a les Illes, el Diari Balears.

Cal, doncs, que el proper govern que surti de les eleccions nacionals sigui capaç, sense complexes ni pors, de fer una política de comunicació que ens porti a tenir l'espai de comunicació imprescindible per sobreviure com a nació, com a  llengua i com a cultura al segle XXI.

 

 

3)

 

Publicat en EL PUNT dilluns 1 de febrer del 2010

http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/131614-tercera-sentencia-del-suprem-contra-el-veto-a-filologia-catalana-al-pais-valencia.html

 

 

El Tribunal Suprem ha tornat a emetre una nova sentència en què desestima el recurs de cassació interposat per la Conselleria d'Educació, aquesta vegada contra la sentència de 2006 del Tribunal Superior de Justícia valencià, guanyada pel Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament (STEPV), sobre la validesa de la titulació de Filologia Catalana en les convocatòries d'oposicions de 2006 per a l'exempció de la prova de coneixements de valencià.

Aquesta és la tercera vegada que l'alt tribunal es pronuncia contra el veto a Filologia Catalana per part del Consell.

El Suprem torna, a més, a imposar costes (1.500 euros) a l'administració valenciana. Amb aquesta ja són 19 les sentències favorables a la inclusió de la llicenciatura de Filologia Catalana en les ordres de convocatòria d'oposicions, tres del Tribunal Suprem i setze del TSJ valencià.

En canvi, i segons STEPV, el conseller d'Educació, Alejandro Font de Mora, «ha fet cas omís de les sentències i s'ha negat reiteradament a acatar-les i complir-les».

 

4)

 

Nou llibre:

Títol: 'De la sufixació en català. Apunts i reflexions (1999-2009)'
Autor: Xavier Rull
Benicarló: Onada, 2009

 

 

 

5)

 
XXV Premis literaris CIUTAT D'ELX 2010
 
 
BASES GENERALS

1. L´Institut Municipal de Cultura de l´Ajuntament d´Elx convoca els Premis Literaris Ciutat d´Elx, segons les bases generals i particulars de cada premi.
2. Les obres aspirants a aquests premis hauran de ser escrites en valencià-català-balear i no poden haver estat guardonades en cap altre certamen.
3. Als originals haurà de figurar un pseudònim o lema. El nom, l´adreça i el telèfon de l´autor acompanyats d´una declaració formal en què es faça constar que l´obra no ha estat premiada en cap altre certamen, es presentaran a part en un sobre tancat.
4. Aquests premis són indivisibles i podran ser declarats deserts si el jurat considera que no reuneixen les característiques o la qualitat suficient per ser adjudicats.
5. Les obres aspirants a aquests premis hauran de ser presentades al Registre de l´Institut Municipal de Cultura d´Elx, fins a les 14 h del dia 25 de juny del 2010 (C/ Sants Metges,
3 - edifici Gran Teatre. 03203 Elx. Telèfon 96 665 81 45).
6. L´organització, una vegada tancat el termini de recepció de les obres, farà públic el nombre i la composició dels diferents jurats, els quals hauran de deliberar sobre totes les obres presentades. La votació final tindrà lloc el dia 24 de setembre del 2010.
7. Els originals presentats i no premiats podran ser retirats personalment, per persona autoritzada o bé sol·licitantne l'enviament per correu en el termini d'un mes a partir del lliurament oficial dels premis. L´organització no es responsabilitza de les pèrdues originades pel transport. L'enviament per missatger serà a ports a pagar en destinació.
8. La participació en aquest concurs implica l'acceptació íntegra de les bases generals i particulars que regeixen aquests premis. En cas de dubte sobre la seua interpretació, cada jurat decidirà allò que considere més just d´acord amb l´organització.
9. L´import dels premis es farà efectiu al voltant del 9 d´octubre del 2010.
 
Premi de Poesia «Festa d'Elx»

1. Hi podran concórrer totes les persones que ho desitgen, amb obres inèdites de poesia. S'hi admet la prosa poètica.
2. Els originals, mecanografiats a doble espai i per una sola cara, hauran de ser presentats per triplicat i tindran una extensió mínima de 50 pàgines i màxima de 100.
3. Aquest premi està dotat amb 4.000 euros, quantitat que correspon als drets d´autor dels primers 2.000 exemplars que l´editor podrà realitzar en una o en diverses edicions. L´obra guanyadora serà publicada per l´editorial Tres i Quatre, després de formalitzar el corresponent contracte.

Premi de Narrativa «Antoni Bru»

1. Hi podran concórrer totes les persones que ho desitgen, amb obres inèdites de narrativa: contes, novel·les, memòries, etc.
2. Els originals, mecanografiats a doble espai i per una sola cara, hauran de ser presentats per triplicat i tindran una extensió de 150 a 200 fulls en Din A4.
3. Aquest premi està dotat amb 9.000 euros, quantitat que correspon als drets d´autor dels primers 2.000 exemplars que l´editor podrà realitzar en una o en diverses edicions. L´obra guanyadora serà publicada per l´editorial Tres i Quatre, després de formalitzar el corresponent contracte.
 
 
6) 

 

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 3, dijous 14 de gener del 2010

L'anomalia monolingüe

Sebastià Alzamora

Llegesc a la contra de La Vanguardia una entrevista de Víctor Amela al sociolingüista John Edwards, de qui l'editorial Aresta acaba de publicar, en català i castellà, el llibre Un món de llengües. Edwards és anglès de naixement i quebequès d'adopció, ha dedicat els seus esforços acadèmics a l'estudi de la diversitat lingüística i és un defensor convençut de l'anomenada ecologia lingüística, que entre altres coses propugna la necessitat de protegir aquesta diversitat.

Edwards comença l'entrevista amb una afirmació que val la pena apuntar: "Cap llengua, dialecte, modisme o gir local és més o menys valuós que un altre". Pot semblar una obvietat, però no ho deu ser tant, perquè hi ha qui li costa molt entendre-la. Recordo que és una idea que vaig sentir repetir molt en els meus anys universitaris: cap llengua és més important o valuosa que una altra. Tant ho vaig sentir dir, que vaig arribar a estar convençut que es tractava d'una veritat establerta i acceptada per tothom, de l'estil que dos i dos fan quatre o que la Terra és rodona.

Ignorava, il·lús de mi, que la lingüística (i la sociolingüística) forma part de les disciplines científiques amb les quals tothom es veu amb cor, juntament amb la història i alguna més. Poca gent gosa formular teories de sobretaula o de barra de bar a propòsit de l'arquitectura, la trigonometria o la termodinàmica. Però quan es tracta de la llengua, qui més qui menys és capaç de proclamar els seus principis i de defensar-los a peu i a cavall, per més insensats que siguin. Això s'explica per un motiu que també treu a col·lació Edwards: "la llengua és una senya d'identitat grupal, i, per això mateix, matèria d'estudi molt sensible".

A nosaltres ens ho ha de dir, senyor Edwards. Tan grupal i tan sensible és la matèria, que en aquest estimulant país anomenat Espanya el principi d'igualtat entre llengües queda impugnat per la mateixa Constitució, quan estableix que els espanyols tenen el deure de conèixer una llengua però només el dret d'usar-ne unes altres. En aquest sentit, vénen bé unes altres declaracions del mateix Edwards, segons les quals el monolingüisme "no és una aspiració natural, i ni tan sols intel·ligent"; de fet, "són rars els països monolingües purs". Pel que fa al bilingüisme, el sociolingüista el defineix com "un equilibri inestable, que pot ser patit com una tensió i una amenaça o aprofitat com un estímul i una oportunitat".

Sàvies paraules que farien bé de gravar-se en algun lloc visible tots aquells ferms partidaris de les virtuts del bilingüisme que després, a l'hora de la veritat, resulten ser més monolingües que un terròs. No farem cap llista de noms perquè ompliríem tot el diari i encara no hauríem començat. Senzillament, es tracta de la vella recepta hispànica en matèria de política lingüística: el bilingüisme és una cosa esplèndida, sempre que el practiquin els altres (però alerta amb la manera amb què ho facin, perquè aleshores se'ls titllarà de feixistes i totalitaris). I el monolingüisme -en castellà- és una cosa més esplèndida encara, que hauria de ser l'estat natural i insuperable en què haurien de viure tots els éssers humans. Una aspiració que no és natural ni intel·ligent, però aquí la tenim. Ah, pel que fa al català, Edwards hi veu "un gran exemple de recuperació de l'ús social d'una llengua, que ja agradaria a centenars de llengües en declivi". Llengües en declivi, snif.

 

 

7) 
 
 
 
8) 
 
Publicat a
 
 

Villatoro guanya el Llull amb una novel·la sobre el Barça i les relacions de pare i fill

«Tenim un nom» narra el conflicte entre un home i el seu fill adolescent en el marc de la final de la Champions a París

Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) és el guanyador de la XXX edició del premi Ramon Llull, el més ben dotat de les lletres catalanes, amb la novel·la Tenim un nom. L'obra narra la història d'un periodista que torna a Catalunya després d'haver passat uns anys fora i que intenta recompondre les relacions amb el seu fill, amb qui descobreix que té poques coses en comú. Tots dos emprenen un viatge cap a París per assistir a la final de la Champions League que el Barça va guanyar el 2006. El premi es va entregar ahir al Palau Nacional d'Andorra i Villatoro, pletòric i enèrgic, va defensar la importància del Barça com a fenomen social a Catalunya i es va estranyar que fins ara hagi estat un tema tan poc tractat en la literatura catalana.

El Barça ocupa un lloc important en la vida de moltes persones, fins i tot d'una manera molt íntima, i sovint és l'únic tema de conversa a la taula de les famílies quan ja no en queden d'altres. Sota aquesta premissa ha construït Villatoro Tenim un nom. L'obra guardonada amb el Ramon Llull utilitza el Barça com a teló de fons d'un drama familiar en què el protagonista, un periodista que ha estat durant anys treballant fora de Catalunya, torna a casa i es troba que el seu fill s'ha convertit en un adolescent i que ja no hi té gairebé res en comú. «Molts pares i fills no sabrien de què parlar si no fos del Barça», va explicar ahir l'autor. De la mateixa manera, el protagonista i el seu fill emprenen junts un viatge a París per veure la final de la Champions League del 2006, en la qual el Barça va guanyar l'Arsenal per dos gols a un.

Segons va avançar ahir Villatoro, en la novel·la apareixen personatges reals (Messi, Xavi, Eto'o, un Pep Guardiola que encara no és entrenador del primer equip) però amb un paper secundari, mentre que la trama de la història se centra en el pare i el fill i en tot allò que passa a la grada i als menjadors de casa des d'on es veu el partit.

Villatoro va deixar entreveure un paral·lelisme biogràfic llunyà en el viatge que va fer amb el seu mateix fill, el seu pare i el seu sogre per anar a veure la final de la Recopa que el Barça va jugar a Rotterdam, l'any 1997. Però el moment en què va veure que el Barça podia ser matèria literària va ser fa quatre anys, quan una editorial anglesa li va proposar un projecte, que no va reeixir, de publicar un llibre sobre la història del Barça com se n'han fet del Manchester i d'altres equips britànics. «Mentre treballava en aquest projecte, em vaig adonar que el Barça no es pot explicar bé sense recórrer a la narració», va dir l'autor. Després va venir la final de la Champions League a París, en la qual el barcelonisme tocava sostre, sortia als carrers en rues quilomètriques i celebracions mai vistes i ocupava de nou un espai central en la vida de molta gent.

Això sí: segons l'autor, el Barça no deixa de ser el pretext que li permet en la novel·la abordar un tema universal que ja ocupava bona part de les tribulacions literàries clàssiques: les relacions entre pares i fills. Ara bé, Villatoro ha fet front a aquest tema amb modèstia i sense ànim moralitzant: «No sé com eren les relacions entre pares i fills. Jo conec les meves, les d'ara.»

Preguntat si ha fet una novel·la masculina, Villatoro va confessar que en efecte la novel·la és una indagació sobre les relacions entre pares i fills, tot i que aquestes relacions no s'entenen sense el paper rellevant de les dones, de l'esposa, la mare, la filla, que segons explica Villatoro exerceixen un paper destacat en la història. El primer capítol, va avançar l'autor, l'encapçala er una cita del grup Manel. Concretament, de la cançó Captatio Benevolentiae, on els homes celebren que «de vegades, ens en sortim». Per explicar el to de la novel·la, Villatoro es va ajudar dels Manel i va dir que la història comparteix el sentit de les lletres d'aquest grup, les quals «parlen de gent normal que els passen coses normals i que s'expliquen des d'un punt de vista empàtic, positiu».

Realisme americà

Com a referents literaris més pròxims a la seva novel·la, Villatoro va citar el realisme americà, especialment John Carley i Richard Ford, autor aquest últim d'El periodista esportiu, que Villatoro va citar com a una de les obres que han inspirat Tenim un nom.

El premi Ramon Llull, que organitza conjuntament l'editorial Planeta i el govern d'Andorra, està dotat amb 90.000 euros, cosa que el converteix en el més generós de les lletres catalanes. El jurat d'aquesta edició el formaven Ester Arana, Leonello Brandolini, Isabel Escudé, Pere Gimferrer, Gemma Lienas, Roser Porta i Carles Pujol. El premi s'entrega des de l'any 1981 i ha servit tant per reconèixer obres d'autors ja consagrats dins les lletres catalanes, com ara Baltasar Porcel, Joan Perucho o Terenci Moix, com per descobrir nous valors, com Najat El Hachmi, que el va guanyar el 2008 amb L'últim patriarca. L'edició de l'any passat la va guanyar Carles Casajuana amb L'últim home que parlava català.

Ahir es va entregar el premi de la trentena edició en un acte al Palau Nacional d'Andorra que va presidir el cap de govern andorrà, Jaume Bartumeu. També va assistir a l'entrega el conseller de Cultura de la Generalitat, Jaume Tresserras, i representants del món cultural dels Països Catalans.

 

9) 
 
Defensar la llibertat personal de construir la pròpia biografia lingüística és una postura inequívocament actual, democràtica i progressista.
 

Joan Tudela

Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com