InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 253 (dilluns 25/01/2010) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Joan Solà - Fabra, internacional
 
2) Gabriel Bibiloni - «Per a» davant infinitiu
 
3) Antoni Llull Martí - Badar, cloure, aclucar, clucar
 
4) Màrius Serra - Pupuscaia?
 
5) Josep Ruaix - Una proposta poc convincent
 
6) Josep Daniel Climent - El darrer adéu
 
 
8) CINEMA EN VALENCIÀ 2010
 
9) Joan Tudela: Basem el catalanisme lingüístic actual en dos grans valors universals. L'un és del segle XXI: la sostenibilitat. L'altre és antic, però vigent: la democràcia.
 
 
1)

 

 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 21 de gener del 2010
 
 
 
 
 

Fabra, internacional

 

Sembla mentida que en trenta anys de democràcia no haguéssim pensat a fer conèixer internacionalment una de les figures més rellevants de tota la nostra història. No hi havia pràcticament res en llengua anglesa sobre Fabra, el seu pensament i la seva obra. És un gran esdeveniment que finalment s'hagi cobert aquest buit. I s'ha cobert amb la màxima dignitat. La idea i l'impuls necessari per realitzar-la han sigut del professor Joan Costa Carreras, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Ahir es va presentar el producte a la dita universitat: The Architect of Modern Catalan. Pompeu Fabra (1868-1948). Selected writings, publicat per la prestigiosa editorial John Benjamins d'Amsterdam (2009). Unes 270 pàgines distribuïdes així: presentacions breus del rector de la UPF (Joan Josep Moreso) i dels presidents de l'IEC i de la Secció Filològica (Salvador Giner, Joan Martí i Castells); pròleg, de Georg Kremnitz; pla general, de Joan Costa; idea sumària sobre la llengua catalana, de Joan Costa i Alan Yates; Fabra, una vida al servei de la lingüística aplicada, de Joan Costa (biografia, ideologia, obra gramatical, lexicogràfica i de traductor, bibliografia); presentació de l'edició; antologia de textos de Fabra (59 textos, 43 dels quals procedents de les Converses filològiques); índex de noms i de conceptes.

 

La traducció de tot el conjunt ha anat a càrrec d'Alan Yates, que al llarg de vuit pàgines explica els entrebancs (històrics, contextuals, estrictament lingüístics, sociolingüístics) que ofereix una obra d'aquesta naturalesa i les estratègies que s'han adoptat per fer assequible a un lector internacional una obra que en gran part tracta de detalls concrets del català o s'hi basa. Tot plegat, doncs, una obra rodona, simplement, i màximament satisfactòria.

 

En efecte, ja era fins i tot escandalós que un (socio)lingüista d'una «qualitat tècnica» de primera magnitud i que va ser «el capdavanter de més interès i més modern» en sociolingüística fos pràcticament inconegut en els fòrums internacionals d'aquesta darrera ciència. Ho diu i ho lamenta Kremnitz (un dels sociolingüistes europeus més reconeguts) en el seu pròleg erudit i clar. En el qual explica dues coses més: que Fabra participava de la idea que l'ésser humà és per naturalesa monolingüe i per tant li cal optar per una llengua; i que el nostre autor, defensor sistemàtic de la unitat de les diferents parles del català, rebutjava tanmateix la «il.lusió occitana» (prenent el títol del gran llibre d'August Rafanell, 2006) de la unió entre occità i català. L'aspecte sociolingüístic consisteix en la «convicció que els fenòmens lingüístics són també fenòmens socials» (com va recollir el títol d'un llibre de Francesc Vallverdú, 1973): l'èxit popular de les Converses és degut en gran part a aquest pensament, com ho és el compromís cívic de l'autor.

 

La resta d'introduccions posen el lector en coneixement dels trets històrics i lingüístics més rellevants del català. Trobo important que el llibre no s'hagi limitat a ser una antologia: mai més no hi hauria hagut una oportunitat com aquesta per difondre aquests aspectes, que són essencials per a un lector que hagi d'entrar en el temps, en l'entorn polític i civil i en la tasca de l'autor. Només formularia un lleu però a l'antologia: el fet que una de les peces més contundents, la introducció al Diccionari ortogràfic (1917), s'hagi reproduït sense els dos quadres en què Fabra compara sis llengües (llatí, cast., it., fr., angl. i cat.). Llàstima! Tirem-hi terra a sobre: la intel.ligència i la perícia amb què el traductor aclareix, amb una brevetat magistral, els detalls dels textos supleixen amb escreix qualsevol desig que pugui semblar incomplert. I totes les introduccions estan interrelacionades també de manera adequada.

 

Joan Solà
 
NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
 
2)
 
Aquest article és una refosa de dos articles publicats a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, els dies 9 i 16 de gener del 2010
 
Amb bones paraules
 

«Per a» davant infinitiu

Gabriel Bibiloni

En el català oriental modern, oral i espontani, inicialment no existeix la preposició per a. Hi és, ben viva, a una part del català occidental (País Valencià i àrea de Tortosa) i hi era a la llengua literària antiga. La Renaixença la va rescatar en certa manera, però les gramàtiques del XIX a males penes l'anomenen. La de Bofarull i Blanch (1867) es limita a dir que no s'ha de confondre per (por) amb pera (para), i la de Tomàs Torteza, publicada el 1915 però escrita molt abans, només indica que la preposició per, quan "denota fin, daño o provecho, lleva o no, sin regla cierta, la preposición a pleonástica". Precedent de Fabra, Forteza no admet pera i defensa l'escriptura separada per a.

Fabra va comprendre que l'ús de les preposicions per i per a s'havia de regular, d'acord amb el seu principi conductor de posar les paraules al servei d'una llengua clara, precisa i funcional. I, en unes condicions adverses, per la dificultat de trobar uns fonaments sòlids sobre els quals assentar les prescripcions, va establir una normativa que va ser seguida unànimement fins que Coromines li pegà una envestida que és una de les més sonades que ha rebut la nostra codificació gramatical i que ha tingut conseqüències de gran abast. A la gramàtica del 18 el codificador estableix que per a serveix per a indicar l'objecte, la destinació; i per, el motiu, la causa, el mitjà, l'autor. I hi afegeix la norma que ha estat la clau del desacord actual, el famós infinitiu final: "Davant un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: és quan el circumstancial que conté el dit verb en infinitiu expressa el fi o objecte de l'acció expressada per un verb anterior, i aquest fi o objecte és alhora el motiu d'aquesta acció, allò que ha mogut el seu autor a executar-la. En aquest cas és preferible la preposició simple per [...] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare". A la darrera gramàtica del Mestre, publicada pòstumament (1956) amb la revisió de Coromines, llegim la mateixa idea: "Quan un infinitiu fa de complement de finalitat, pot ésser, naturalment, introduït amb la preposició composta per a [...] Però quan [...] el fi que hom es proposa és el motiu de l'acció expressada pel verb del qual l'infinitiu és complement, cal [itàlica meva] emprar la preposició per en lloc de per a [...] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare." (pàg. 86). Ara s'ha demostrat que Fabra no va escriure cal sinó cap, i que Coromines va substituir el segon mot pel primer. És a partir d'aquest cal que la norma de l'infinitiu final es va percebre com a obligatòria, quan a la redacció original de les dues gramàtiques esmentades és presentada com una opció.

En què es basava Fabra per a establir la preferència de per sobre per a en el cas de l'infinitiu final? No es podia basar en la llengua parlada de cap lloc, perquè no hi ha cap dialecte que segueixi aquest ús. Se suposa que es recolzà en la llengua antiga, però en aquell moment el català medieval era poc conegut —i ara encara—, per la qual cosa no pareix una recomanació gaire sòlida. Sembla que Fabra volgué partir de la realitat d'un cert moment històric en què l'ús de la composta per a només estava en un punt determinat de la seva evolució. No hi ha tampoc cap llengua romànica que usi una preposició diferent per a l'infinitiu de destinació i per a l'infinitiu final. Al cap i a la fi, les dues nocions són molt pròximes. Tard o prest, la norma de Fabra s'havia de revisar.

El fet és que la norma que prescrivia per a amb infinitius de destinació (això servirà per a arribar a una solució) i suposadament imposava l'ús de per amb l'infinitiu final (negociarem per arribar a una solució) ha estat abominada en els darrers decennis, més que per la seva probable manca de fonament per una sempre al·legada dificultat d'utilització. Coromines, el 1971, va utilitzar la gran dificultat que representa el maneig de la norma fabriana de les dues preposicions davant infinitiu com a argument principal per a formular la seva proposta de supressió de per a davant tot infinitiu. El català light dels anys 80 —i tots aquells qui s'enganxen a la via del mínim esforç— es va encarregar de dur a la pràctica la proposta pertot arreu.

Coromines hauria pogut optar per l'altra possibilitat permesa per Fabra, l'ús de per a davant els infinitius de destinació  i de finalitat, com fan els parlars meridionals, i això hauria simplificat la norma de manera extraordinària, alhora que aquesta passaria a basar-se en l'ús real d'una part dels catalanoparlants i es faria funcional. Però per a guarir la malaltia Coromines va decidir de matar el malalt. La mutilació corominiana es feia des d'una perspectiva centralista, barcelonista i sense gens de visió composicional de l'estàndard. Per això va ser tan ben acollida pel reduccionisme col·loquialitzador implantat a la capital del país els anys 80. Ara coexisteixen tres normes, la clàssica de Fabra, la de Coromines i la dels parlars meridionals. Una gran fragmentació és la conseqüència, en part, de la "proposta simplificadora" de Coromines.

Però la proposta Coromines no sols és dolenta perquè ha dividit els catalanoparlants en dos bàndols —si fos una bona proposta li ho disculparíem—, sinó perquè és perversa en si. La proposta Coromines fa que les preposicions per i per a, que haurien de ser instruments precisos per a expressar el pensament, esdevinguin en bona mesura un destorb complicador de l'existència. Les preposicions són elements que tenen un significat, no són meres partícules d'enllaç. Amb les preposicions diem una cosa o una altra. L'existència en català de les dues preposicions, per i per a, només té sentit si els parlants sabem què volem dir quan empram una preposició o l'altra, si sentim la preposició. Ara això no és així per a la majoria de catalanoparlants, que no sap emprar aquestes dues preposicions sense pensar quina és la que s'usa en espanyol; un problema que només s'arreglarà quan puguem fer allò que fan els espanyols: sentir el significat de les dues preposicions i usar-les sense pensar en cap altre idioma. Cal, doncs, reforçar en les nostres ments les idees associades a cada una de les dues preposicions. I això és el que la proposta Coromines dinamita: mentre vegem cada dia escrit als diaris 5 milions per a l'agricultura i 10 milions per millorar escoles, o diners per construir hospitals i diners per a la construcció d'hospitals no entendrem mai per què tenim un per i un per a. Si diem això és per sopar, ens constarà que després surti això és per al sopar o això és per a tu. No és estrany llavors que falli tant la preposició per a davant sintagma nominal —els correctors ho saben—, i que els seguidors de Coromines també recorrin al castellà quan han d'usar aquestes preposicions davant un sintagma nominal. La proposta de Coromines, llançada amb la bandera de prescindir de l'espanyol, com que buida de contingut la preposició per a, en el fons intensifica la dependència de l'idioma veí en els casos en què la dita preposició és obligatòria.

Nosaltres defensam sense cap reserva l'ús de per a davant tots els infinitius de finalitat i de destinació, cosa que no representa més que seguir la proposta de Fabra actualitzant-la en el seu punt feble, és a dir, suprimint la preferència de per amb l'infinitiu final. Aquesta és també una proposta de llengua fàcil sense renunciar a ser llengua útil. El 2003 els lingüistes Joan Mascarell i Xavier Rull defensaren aquesta mateixa opció en una comunicació al II Col·loqui Internacional Pompeu Fabra, les actes del qual foren publicades el 2007 (Cossetània Edicions). Un treball ple de seny i de rigor que defensa que la norma definitiva sobre les dues preposicions s'ha de basar en l'ús real dels dialectes que les usen. Nosaltres ens hi adherim completament.

Aquest treball també posa en evidència la poca consistència de l'estigma que sempre ha tingut l'ús dels parlars meridionals, el fet de coincidir amb el castellà, cosa que no vol dir que aquest ús sigui degut a interferència espanyola. I què si coincideix amb el castella? És perfectament normal que dues llengües romàniques veïnes coincideixin en coses diverses. El problema no és la coincidència amb l'espanyol sinó el fet d'haver de recórrer a aquest idioma per a saber què hem de dir. Per a resoldre'l cal abandonar urgentment la norma Coromines i omplir de contingut —en els nostres cervells— les preposicions per i per a.

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 116)
 
 
Badar, cloure, aclucar, clucar
 
Antoni Llull Martí

 
He parlat en diverses ocasions de la desprotecció que pateixen les llengües minoritàries i avui em referiré a algunes paraules nostres en perill d'extinció, concretament d'unes quantes que han estat arraconades per la pertorbadora influència de la llengua castellana sobre la nostra. Aqueixes pertorbacions no són sempre evidents, com ocorre quan no hi ha hagut substitució d'un mot català per un altre de castellà sinó que un mot nostre que no coincideix formalment amb el de la llengua forastera ha estat substituït per un altre, també nostre, que sí que hi coincideix, i que donant-li aquesta preeminència fa que s'oblidi l'altre, causant amb això un empobriment del nostre lèxic.
 
No sé si encara som a temps a posar-hi remei, però quasi s'ha perdut totalment l'ús de badar, cloure i clucar o aclucar en modismes com badar la boca (o els ulls), boca closa, aclucar els ulls, ulls clucs i altres de similars, substituïdes per obrir la boca (o els ulls), boca tancada, tancar els ulls, ulls tancats, locucions que no contenen cap mot extern, però que així i tot són calcs o imitacions de les corresponents locucions castellanes.
 
Badar prové d'un verb llatí, batare, del que també se'n troben derivats en occità. Sembla que aquest verb ha produït els mots badall i badiu, i a més del que ja he assenyalat té un altre ús que sembla encara prou viu, el d'entretenir-se mirant una cosa, o els qui la fan, en moltes ocasions només per passar el temps, mot del que s'han derivat badoc, badocar i badada, ‘acció de badar', ‘errada per no posar prou atenció'. Però en italià, el verb badare significa, a més, ‘estar atent' (a una cosa) i ‘tenir-ne esment', i d'aquí n'ha sortir, fa pocs anys, el mot badante, nom que es dóna a qui té esment d'una persona vella o impedida, normalment en el propi domicili d'aquesta. Aclucar i clucar són usuals en la nostra llengua des del segle XIII o abans, i podrien estar emparentats, de lluny, amb cloure, procedent del llatí claudere, com l'italià chiudere, però la cosa no està gaire clara. El que sí està prou clar és que és una pena deixar perdre aquests mots tan antics i tan nostres.
 
 
4)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 21 de gener del 2010
 

Motacions

per Màrius Serra

 

Pupuscaia?

 

Els noms dels cóctels sovint neixen d'un capritx. Alguns acaben lexicalitzant marques, com el Dry Martini. Són noms sonors —Mai Tai, Pisco Sour, Bloody Mary— que semblen posseir l'elegància dels seus primers consumidors. O potser va anar al revés i els van triar per la seva sonoritat elegant, amb l'esperança que tothom se n'empeltés. Fa de mal dir. El mateix passa amb els combinats. La revolució cubana ens ha llegat els de rom amb coca-cola, encara dits cubalibres o cubates. Si hi posem ginebra, el cubata pren el nom de raf, per la Royal Air Force britànica. Anys enrere, em vaig aficionar al cacaolat amb conyac. En dèiem lumumba, en al·lusió al líder independentista congolès Patrice Lumumba. Si el raf remet als anys quaranta, el cubalibre i el lumumba tenen dates de naixement molt properes: 1959 (revolució cubana) i 1960 (Congo independent). La setmana passada vaig descobrir una particularitat lingüística d'Igualada. Quan demanen una vodka amb taronja, no en diuen tornavís, sinó una pupuscaia. La terminació sona a la marca de vodka Moskovskaya, però els únics pupus que conec són els aperitius homònims a Hawaii. Quin igualadí capritxós s'ho devia empescar?

 
5)
 

Una proposta poc convincent

 

Josep Ruaix i Vinyet

 

 

En el nostre manual Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d'avui / 2 (Moià 1995), dedicàvem un capítol (pp. 5-18) al problema que anomenàvem «Aplicació precipitada de propostes infundades». Doncs bé, recentment s'ha afegit un altre cas a aquesta sèrie, ja que comença a ser aplicada una proposta que trobem, si no infundada, almenys poc convincent, i són d'aquest parer també altres tractadistes amb qui n'hem parlat. Per això creiem oportú d'estudiar-ho una mica.

 

Efectivament, el professor Joan Solà —que precisament ja s'havia destacat, fa anys, per defensar i divulgar la més important d'aquelles «propostes infundades» a què al·ludim, la que afecta la distribució de les preposicions per i per a— va publicar en el diari Avui, durant la primavera de l'any 2008 i en la seva secció setmanal «Parlem-ne», tres articles titulats «D'aquí mig any», que van sortir a la llum pública concretament els dies 27 de març i 3 i 10 d'abril. En aqueixos articles –que ara resumirem, prescindint d'alguns detalls, i que reordenarem una mica– proposava de suprimir la preposició a en la locució d'aquí a seguida d'una expressió temporal (p.e.: mig any, mitja hora, deu anys, cent anys, no gaire, poc temps, etc.), de manera que no s'escrivís d'aquí a mig any sinó «d'aquí mig any», d'aquí a mitja hora sinó «d'aquí mitja hora», d'aquí a deu anys sinó «d'aquí deu anys», d'aquí a cent anys sinó «d'aquí cent anys», d'aquí a no gaire sinó «d'aquí no gaire», d'aquí a poc temps sinó «d'aquí poc temps», etc.

 

Explicava que es tracta d'una expressió que ens permet de calcular el moment en què es produirà un determinat fet, a partir del moment actual (o, més exactament, a partir de l'acte de parla). Així, T'ho diré d'aquí a mitja hora significa ‘T'ho diré quan hagi passat mitja hora a partir d'ara'. Consta de l'element inicial fix (d'aquí a o d'ací a) i d'un sintagma nominal quantificat per un numeral (un, dos, tres..., deu, vint..., cent..., mig..., etc.) o un quantitatiu (poc, no gaire, etc.). El nom afectat és un nom que indica mesura temporal (segon, minut, hora, dia, setmana, mes, any, segle, estona, lluna, etc.; també el nom genèric temps, nom que pot ser implícit: d'aquí a poc [temps]; i també el conjunt no res: Ho acabaré d'aquí a no res) o mesura espacial (p.e.: Has de baixar del metro d'aquí a dues parades o estacions. D'aquí a tres cantonades ja veurem la Sagrada Família) (1). També explica que, en la llengua oral, l'expressió en qüestió se sol pronunciar sense la preposició a.

 

Després, Solà explica que hi ha una altra construcció, semblant però distinta. És la construcció que «delimita un període de temps»: Aquesta novel·la em durarà d'aquí al maig. D'aquí a final de curs ens queden setze classes. D'aquí a Nadal ja haurà plogut qui-sap-lo. I reconeix que també en aquest cas hi ha elisió, en la llengua oral, de la preposició a. Però insisteix que aquesta altra construcció és diferent de la primera per tres raons: 1) perquè admet la intercalació de la preposició fins entre d'aquí i a (p.e.: D'aquí [fins] a final de curs queden setze classes), cosa que la primera construcció no admet (p.e.: «T'ho diré d'aquí fins a mitja hora»); 2) perquè no admet l'anteposició de fins (p.e.: «Fins d'aquí a final de curs queden setze classes»), cosa que la primera construcció sí que admet (p.e.: No t'ho diré fins d'aquí a mitja hora); i 3) perquè admet el canvi del conjunt d'aquí per una altra expressió (p.e.: Aquesta novel·la em durarà d'aquí fins al maig > Aquesta novel·la em durarà des d'ara fins al maig), cosa que la primera construcció no admet.

 

A continuació, Solà reconeix que, en la llengua antiga, la primera construcció es troba documentada amb la preposició a, i suposa que aquesta preposició es devia anar perdent amb el temps. També reconeix que la preposició a és necessària quan hi ha algun element intercalat entre els dos components (p.e.: L'examen és d'aquí a gairebé un mes. El partit comença d'aquí a tot just una hora). Tanmateix, conclou que la primera construcció, escrita sense a, «avui no s'ha de considerar incorrecta o inadequada, almenys sempre». Finalment, Solà aporta l'opinió de Coromines, segons el qual el gir d'aquí x temps és «segurament més idiomàtic» sense a, a diferència del castellà i el francès (2). De fet, continua Solà, en castellà aquest gir és poc usat i, en francès, es troba algun cop sense a.

 

Entrats ja en l'any 2009, Joan Solà ha tornat a tractar aquesta qüestió en un article, dins el mateix diari i la mateixa secció, titulat «Tornem d'aquí cinc minuts» i publicat el 14 de febrer. Encara que l'objectiu principal del seu article és condemnar, amb raó, la substitució de la construcció d'aquí (a) per la simple preposició en (p.e.: «Tornem en cinc minuts») (3), recorda que, com ja va explicar anteriorment, avui és millor escriure «d'aquí cinc minuts» (i casos anàlegs, naturalment) que no pas d'aquí a cinc minuts. I es queixa que no s'hagi fet cas de la seva proposta (4).

 

Doncs bé, els responsables de la correcció lingüística del diari Avui devien prendre bona nota d'aquesta queixa del seu col·laborador, perquè molt aviat ja començaren a aparèixer frases en què se suprimia la preposició a en la construcció en qüestió. Així, per exemple, trobem: «... les eleccions ... seran d'aquí un any i mig» (19-3-2009); «... com passarà a Barcelona d'aquí uns anys» (2-4-2009); «El nou titular de Foment anuncia el traspàs de Rodalies d'aquí “uns mesos”» (12-4-2009); «Vacuna antigrip, d'aquí mig any» i «La vacuna contra la grip serà al mercat d'aquí 4-6 mesos» (2-5-2009). I podríem afegir-hi més exemples.

 

Estant així les coses, doncs, creiem que val la pena d'advertir, com diu el títol d'aquesta nostra nota, que la proposta de Joan Solà de suprimir la preposició a en la construcció d'aquí a (en els casos que hem vist), és poc convincent i que, per tant, valdria més no aplicar-la. Els arguments contra la proposta en qüestió es poden resumir en tres punts:

 

1) La distinció semàntica, exposada per Solà, entre les dues construccions existeix en teoria, certament, però és molt subtil. En la pràctica, el parlant té una idea temporal bàsica idèntica quan diu T'ho diré d'aquí a mitja hora i quan diu Aquesta novel·la em durarà d'aquí al maig. Aquesta idea bàsica és la d'un espai de temps entre dos punts. Que l'acció es realitzi entre aquests dos punts temporals o en coincidència amb el segon, és irrellevant (5). Quant a les diferents característiques sintàctiques (possibilitat o no d'intercalar o anteposar fins), deuen explicar-se per l'existència o no de locució fixada o bé pel context, però creiem que no afecten la idea temporal bàsica subjacent. Per tant, no sembla raonable fer una distinció gràfica basada en una distinció semàntica pràcticament negligible.

 

2) Més important –i decisiu, al nostre entendre– és un altre fet: que els usuaris de la llengua hi veiem, en tots dos casos, una correlació de ... a (del tipus d'avui a demà, de Nadal a Sant Esteve, d'aquest any a l'any vinent, de dilluns a divendres, etc.; també, amb canvi de la preposició a per la preposició en, en expressions com d'avui en vuit, d'avui en quinze; i encara, en expressions locatives, d'aquesta estació a l'altra, d'aquesta cantonada a dues més). La supressió de la preposició a en la llengua oral és un fenomen general del català: elidim constantment els fonemes representats en l'escriptura per les lletres a i e àtones (en contacte amb altres vocals, a fi o a començ de mot, o entre dos mots, etc.), però continuem escrivint-les, per coherència morfològica, sintàctica i lèxica. Si representéssim gràficament totes les elisions (amb l'apòstrof) o simplement deixéssim d'escriure les lletres representants de fonemes elidits, el català tindria una escriptura incomprensible, com ja va advertir Pompeu Fabra, el qual va establir, assenyadament, un nombre limitat d'elisions representades gràficament (i així, per posar uns pocs exemples, no escrivim «cad'una» sinó cada una, ni «qu'entri» sinó que entri, ni «no'l veig» sinó no el veig, ni «pa'mb oli» sinó pa amb oli, ni «menja poc a poc» sinó menja a poc a poc, ni «hores d'ara» sinó a hores d'ara) (6). A més, el mateix Solà ja admet que, en el cas que ens ocupa, la fonètica no és determinant, perquè tant afecta la primera com la segona de les construccions per ell estudiades.

 

3) Hi ha una tradició consolidada d'escriure-hi, en la construcció d'aquí a, la preposició a, prescindint del significat que pugui tenir. Aquesta tradició és paral·lela a la del castellà (de aquí a) i a la del francès (d'ici à). Per fidelitat a la nostra tradició (a més de les altres raons) i per homologació amb les llengües veïnes, faríem bé de continuar escrivint-ho com hem fet sempre.

 

La conclusió, doncs, és òbvia: no ens convenç la proposta formulada recentment per Joan Solà d'escriure «d'aquí mig any», «d'aquí cinc minuts» i casos anàlegs, per d'aquí a mig any, d'aquí a cinc minuts i casos anàlegs. Per tant, i coincidint amb el que pensen altres tractadistes –i, gosaríem dir, coincidint amb el bon sentit lingüístic–, aconsellem de no aplicar-la. (En un altre ordre de coses, aprofitem l'avinentesa per a felicitar públicament, com ja hem fet privadament, Joan Solà pels seus recents reconeixements, alhora que l'invitem a acceptar també esportivament les crítiques, fetes, és clar, amb l'única intenció de servir honradament la llengua que uns i altres tant estimem.)

 

 

 

(1) Marginalment, podem observar que, des d'un punt de vista lògic, els casos de «mesura espacial» haurien de ser més antics que els casos de «mesura temporal», perquè l'adverbi aquí és fonamentalment espacial. Curiosament, tanmateix, el primer exemple documentat en català aportat per Solà és de «mesura temporal»: Dats-me fusta [...] e fer-vos he jo I castell de fust d'ací a VIII jorns (Jaume I).

 

(2) De Joan Coromines, filòleg importantíssim, és sempre bo de conèixer l'opinió; però, com que no és pas infal·lible, no sempre cal seguir-la, aquesta opinió. En el cas que ens ocupa, la seva opinió es troba dins el DECLC, III, pp. 723-724, i l'exemple que ofereix és d'un llibre del seu pare, Pere Coromines, per qui ell tenia, com és sabut, gran devoció. Per tant, no es tracta de cap autoritat. Potser el més assenyat, sobre aquesta opinió corominiana, és retenir que, efectivament, l'elisió de la preposició a en la locució que ens ocupa és idiomàtica com a característica de la llengua oral.

 

(3) Cosa que ja havia fet anteriorment el nostre amic i deixeble Carles Riera, en el seu article «Expressió del termini d'una durada amb temps previ», publicat dins Llengua Nacional, núm. 61 (IV trimestre del 2007), pp. 13-15.

 

                (4) Permeteu-nos, ací, formular també una nostra queixa: que sovint, com deia el Quixot, hem de «desfazer entuertos» causats per altri (entuertos o greuges, s'entén, a la llengua). ¿No valdria més que, en el terreny gramatical, abans de fer segons quines propostes, els autors s'hi pensessin una mica més i fessin les consultes oportunes?

 

(5) Com ho demostra el pas semàntic de la partícula dins (de) o dintre (de) (cf. l'article de Carles Riera citat abans), des del sentit primari de ‘ocurrència en un temps comprès entre dos moments' al sentit secundari de ‘ocurrència en un temps a partir d'un límit'. Així, la frase Hem de pagar dins de tres dies vol dir que ‘disposem de tres dies per a pagar', però també pot voler dir que ‘hem de pagar un cop passats tres dies'.

 

(6) Podeu veure més exemples d'elisions fonètiques dins el nostre manual Català complet / 1, Barcelona 2006, 2ª ed., pp. 79-82.

 

 
6) 
 
Publicat en el diari INFORMACIÓN dimecres 13 de gener del 2010
 
Publicat en el diari digital Pàgina26 dijous 14 de gener del 2010
 
 
 
Josep Daniel Climent 

Era un dijous qualsevol del mes de gener del 2000. Dia 13. Migdia. Enric Valor ens deixava. "Em trobe malament, crec que m'estic morint", arribà a dir al seu fill. La notícia s'estengué ràpidament pels cercles literaris, acadèmics i per la totalitat del món cultural catalanoparlant.

El dia següent la totalitat dels diaris de la capital valenciana anaven plens de titulars com aquests: "Muere el patriarca de las letras valencianas", "El último aplauso a Enric Valor", "La senyera, su última voluntad", "Del rechazo al Nobel", "Literatura es pronuncia Valor", "La memoria de la tierra", "El compromiso cívico", "Tot un escriptor", "La millor tradició literària", "Un rondallista universal", "Del agravio institucional al respeto literario".

La premsa d'Alacant es feia ressò de la notícia i deixava constància de la "consternación en el mundo literario y cultural alicantino", mentre que "los partidos lamentan el vacio que deja en la cultura autóctona". Per altra banda, també recordava que "la Diputación propuso a Enric Valor al Nobel y tramita la Medalla de Oro" i feia referències al "Reconocimiento académico de la Universidad de Alicante" que dos mesos abans li havia concedit el doctorat honoris causa. L'Ajuntament de Castalla convocava un ple urgent per manifestar el dol de la població.

Des de Castelló, la premsa local informava de la mort del "patriarca de las letras valencianas", i incidia en el fet que "Intelectuales y políticos destacan la deuda moral con Enric Valor".

Les esqueles omplien pàgines i pàgines dels diaris valencians: al "Mestre, company i amic: el teu exemple, la nostra esperança", "El teu exemple ens anima a seguir endavant", "En record i homenatge", "Et recordarem sempre", "Enric, continuarem fidels el teu mestratge", "Has viscut per salvar-nos les paraules", "Gràcies pel teu treball i compromís", "El teu mestratge ens encoratja per seguir endavant", "Home i escriptor exemplar", "Testimoni permanent d'estima per la llengua, pel País, pel poble".

Era l'adéu de la societat valenciana manifestat a través dels seus mitjans de comunicació més representatius al "darrer gran homenot" del País Valencià, com així el considerava Vicent Luna; per a Miquel Alberola, després de la desaparició de Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, Enric Valor era "el último referente de una época".

Al so de la muixeranga, nombrosos amics i familiars acomiadaven les restes mortals de l'escriptor. El fèretre, cobert amb una senyera, donava tres voltes pel claustre de la Universitat de València, acompanyat de forts aplaudiments dels presents. Fins i tot el dia manifestava la seua tristesa amb una constant pluja que, tanmateix, no impedí que centeners de persones es reuniren al cementeri capitalí per donar l'últim adéu a qui tant ens havia ensenyat. En silenci i emoció.

Ara, deu anys després, moltes de les paraules que s'expressaren aquells dies a la premsa són encara ben vigents. L'exemple d'Enric Valor ens anima a seguir endavant, a treballar per la llengua des del nostre àmbit d'acció, a continuar la tasca que, juntament amb Carles Salvador, Josep Giner, Manuel Sanchis Guarner o Francesc Caballero Muñoz, començaren durant el període republicà i reiniciaren durant la dictadura franquista des de Lo Rat Penat, acompanyats també per Francesc Ferrer Pastor.

Durant el 2010, que celebrem el desé aniversari de la seua desaparició, i el 2011, que commemorarem el centenari del seu naixement, hem de ser capaços tant de divulgar la seua obra literària i lingüística, com de expressar el nostre agraïment a qui tant va fer per l'ensenyament del valencià, per a la conservació del vocabulari propi dels valencians i per enfortir l'aportació valenciana al conjunt de la llengua catalana. Aquest serà, sens dubte, el millor homenatge que els valencians actuals podem retre al patriarca de les lletres valencianes.
 
 
7) 
 
Publicat en el diari digital Pàgina26 dimarts 12 de gener del 2010
 
 
A les darreries del mes de desembre, l'ens normatiu va fer públic un comunicat segons el qual Verònica Cantó seria la presidenta de la comissió de l'Escriptor de l'Any, que en 2010 estarà dedicat al gramàtic i narrador nascut a Castalla. En la sessió constitutiva d'aquesta comissió es va decidir organitzar una exposició dedicada a Enric Valor, la comissària de la qual serà Cantó. Els membres de la comissió van triar Marisol González com a secretària d'aquest grup de treballl, en el qual també estaran integrats Emili Casanova, Josep Lluís Doménech,Honorat Ros i Joan Alfons Gil-Albors. Aquest dimecres es commemoren els deu anys de la mort de Valor, motiu pel qual l'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'ha compromés a organitzar un seguit d'actes que serviran per a recordar i homenatjar una de les personalitats més destacades de la cultura de casa nostra durant el segle XX.

En aquest sentit, Verònica Cantó ha avançat que aquest divendres l'ens normatiu mantindrà una reunió en la qual es tractaran les activitats previstes per commemorar l'Any Enric Valor. Ara mateix s'han iniciat els contactes amb altres entitats, associacions i col·lectius a l'hora d'aconseguir la màxima implicació en els actes que recordaran l'obra del gramàtic de Castalla. D'altra banda, l'AVL continua amb els actes dedicats a Francesc Eiximenis, Escriptor de l'Any 2009, a través de l'exposició a l'edifici de la Nau i i la gira teatral «Eiximenis, el viatger de les mil paraules», que a partir del mes de gener recorrerà la Comunitat Valenciana.

-------------------

Publicat en el diari INFORMACIÓN dimecres 13 de gener del 2010

http://www.ua.es/dossierprensa/2010/01/13/9.html

Enric Valor tendrá su biblioteca a la Sede Ciudad de la UA

Podeu traduir el text amb www.internostrum.com
 
 
8)
 
CINEMA EN VALENCIÀ 2010
Del 26 de gener al 29 de juny de 2010

Programació 1r bloc (del 26 de gener al 23 de febrer)

26 de gener. "Millennium 1. Els homes que no estimaven les dones", de Niels Arden Oplev
2 de febrer. "Tres dies amb la família", de Mar Coll
9 de febrer. "Up", de Pete Docter i Bob Peterson
16 de febrer. "Mapa dels sons de Tòquio", d'Isabel Coixet
23 de febrer. Harry Potter i el misteri del príncep, de David Yates


Cada dimarts, a les 20 h, als UGC Ciné Cité de València
UGC Ciné Cité: Av. de Tirso de Molina, 16
Metro: línia 1. Estació Túria
Autobús: línies 17, 29, 89, 90 i 95


Més info:
http://www.cinemaenvalencia.com


SPL-Universitat de València: http://www.valencia.edu/spl/v
 
 
9)
 
Basem el catalanisme lingüístic actual en dos grans valors universals. L'un és del segle XXI: la sostenibilitat. L'altre és antic, però vigent: la democràcia.

Joan Tudela

Del llibre Llengua i comunicació, cent raons per viure en català
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com