«Ha d'haver-hi un
caganer»
Durant aquestes festes de Nadal TV3 i Catalunya Ràdio han divulgat una nadala feta segurament expressament per Albert Pla i cantada pel grup Estopa. La lletra, la música i l'escenificació eren prou eficaces: tot plegat, divertit i encomanadís. Feia la lletra: «En un pessebre hi ha d'haver-hi el Nen Jesús i Sant Josep [...]. Però sobretot hi ha d'haver-hi un caganer». El darrer fragment s'emetia, contínuament, en solitari: era la tonada d'aquest Nadal.
El pronom hi duplicat (hi ha d'haver-hi) va indignar o almenys neguitejar diversos lingüistes d'aquests mitjans, que em diuen que la cosa «els va esclatar a les mans»; que no els van consultar prèviament, vaja; i que tant lluitar per mantenir la dignitat lingüística perquè ara s'actuï així, en uns dies tan emblemàtics i educativament tan decisius en el tendre i mal.leable cos social dels marrecs. I se'n van queixar també altres ciutadans: «L'han ben cagat amb la cançoneta del caganer».
Naturalment, no hi va faltar el contrapunt antipurista. Des d'aquest diari Eva Piquer advertia, amb to de complicitat anti, que «el registre col.loquial admet pleonasmes, amics puristes». L'escriptora enfortia la seva posició amb algun «argument»: «un lingüista solvent» li confirmava la sospita «que aquest pleonasme es fa molt, almenys en català central, i que ell no ho consideraria una falta sinó un col·loquialisme adequat al registre de la cançó»; però si no fóssim tan amics d'autoflagel.lar-nos ¾continuava¾, també podríem mirar els aspectes positius del cas: el fet que els Estopa cantessin en català una nadala «divertida i enganxosa composta per l'Albert Pla», i el fet que la cosa hauria pogut ser pitjor; car una nena de tretze anys consultada per ella li assegurava que la versió correcta hauria hagut de ser «té que haver-hi un caganer».
Com he fet des d'aquí altres vegades, intentem d'elevar-nos de l'anècdota a la categoria. La mateixa Eva Piquer em dóna pràcticament tots els «arguments» per fer-ho, llevat el primer. El primer gran argument és que els mitjans públics de comunicació que actuen en català tenen ¾afegida a qualsevol altra¾ una finalitat específica indefugible, sense la qual no tindrien justificació ni sentit: ajudar aquesta llengua a mantenir-se i propagar-se, però vetllant alhora per la seva dignitat.
Però bé: el fenomen és del català central, no pas de tot el territori que aquests mitjans tenen com a objectiu. I si en aquesta zona se sent «molt», també és cert que no hi és una construcció exclusiva o emblemàtica, ni tan sols en nivells informals; i els parlants, per mica de formació o de preocupació lingüística que tinguin, el perceben com a col.loquial: de manera que els barcelonins poden no sentir incomoditat amb aquesta construcció, però tampoc no notaran res si se'ls diu ha d'haver-hi un caganer. Es tractaria, sí, d'un «col.loquialisme adequat» si aparegués esporàdicament i de manera efímera; però nego que ho sigui si la tonada es converteix en emblema i ens apareix dotzenes de vegades diàries durant tants dies. Aclarim, però, que aquí no hi hauria una «incorrecció» pròpiament dita, ni cap interferència forana, sinó un tret habitual propi d'aquesta parla.
Aquesta és la meva opinió. Em sumo, doncs, al
malestar que he dit més amunt. Però la cosa va més lluny: l'arrel de
l'atzagaiada no és pas anecdòtica sinó sistemàtica i preocupant. És la manca de
suport polític i institucional a la dignitat de la nostra llengua, i per tant a
la nostra dignitat com a poble. La majoria de solucions inacceptables de serials
de
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 52, dilluns 28 de desembre del 2009
http://paper.avui.cat/article/ultima/181068/hi/ha/dhaverhi.html
El registre col·loquial admet pleonasmes, amics puristes
Un amic meu del Facebook comenta amb gràcia la sobredosi de pronoms de la nadala de TV3: "Els febles no són el meu fort, però aquí hi sobra alguna cosa, no?". Tinc altres amics virtuals emprenyats de debò amb la tonada. Alguns atribueixen la suposada errada lingüística a la desídia dels capos de la Corpo. "L'han ben cagat amb la cançoneta del caganer", afirmen amb mala llet.
Un lingüista solvent em confirma el que ja sospitava: que aquest pleonasme es fa molt, almenys en català central, i que ell no ho consideraria una falta sinó un col·loquialisme adequat al registre de la cançó.
Però ves qui defensa ara que el famós "hi ha d'haver-hi" és acceptable, amb les ganes que tenim d'autoflagel·lar-nos en lloc de celebrar que els Estopa canten en català una nadala divertida i enganxosa composta per l'Albert Pla. El cantautor de Sabadell no és el cap d'edició d'aquest diari, amb qui comparteix nom i cognom, però té més intuïció lingüística del que voldrien els salvadors de la llengua amb vocació d'aixafadors de guitarres.
Atenció: aquest apunt pot ferir la teva sensibilitat lingüística
Podria ser pitjor. Demano a una nena de tretze anys si veu cap problema a la frase "hi ha d'haver-hi un caganer" i no sap què respondre. "A mi em sona bé", diu amb la boca petita (i sense estalviar-se el pronom fort). Una amiga seva més llançada ho té clar: m'assegura amb un somriure ple d'orgull que la frase correcta és "té que haver-hi un caganer".
Les capses solidàries regalen petons, abraçades i 'mims'
El tió ens ha cagat regals solidaris: capses de cartró buides (no ben bé: contenen carícies, petons o abraçades) que es venen al preu de capses plenes amb l'objectiu de recaptar diners per al programa Cuida'm de l'Hospital Sant Joan de Déu, que ofereix assistència medicoquirúrgica a nens malalts de qualsevol país del món.
Les capses es compren en una botiga del Bulevard Rosa de Barcelona que estarà oberta fins al 5 de gener. Tot és altruista: la cessió del local, l'elaboració de les capses i l'atenció al públic. "És una cadena de favors", m'explica una voluntària.
El contingut de cada capsa s'especifica en català, castellà i anglès. Els de casa hem rebut 365 abraçades, 10 unitats de petonets, un quilo de t'estimos i 1.039 carícies. L'única capsa que no tenim (ni ganes) és la que conté un milió de moixaines, perquè els mimos castellans o cuddles anglesos són, en català, mims. I no em vull ni imaginar un milió d'actors fent pantomimes per tots els racons del pis.
La llengua viva ha assassinat els pobres àrbitres
Conec un àrbitre de futbol que va agafar una depressió de cavall, i no m'estranya: encaixar insults no és gens agradable. La majoria ho deuen fer prou bé, perquè els seguidors de tots dos equips els ultratgen a parts iguals.
Després de voltar per diversos camps de futbol del país, comunico a les autoritats lingüístiques que els àrbitres només existeixen als diccionaris. A les grades i a la gespa, la paraula que precedeix l'insult és sempre àrbit.
per Màrius
Serra
Res no hi ha d'excepcional en el fet que el periodista i filòleg Joaquim Maria Puyal hagi ingressat com a membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Enric Prat de la Riba fundà aquesta corporació el 1907 encomanant-li la comesa de conrear la recerca científica superior, en especial la de tots els elements de la cultura catalana.
Entre els seus primers membres ja hi havia periodistes que excel·lien ensems, com ara Puyal, en els alts estudis acadèmics. Eren els casos de Miquel dels Sants Oliver, historiador i director de La Vanguardia; Pere Coromines, economista i director d'El Poble Català; Josep Pijoan, teòric de l'art i cronista a La Veu de Catalunya; Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i col·laborador a La Renaixença.
Dels vuit fundadors de l'IEC, quatre eren també, com veiem, homes de premsa, l'únic mitjà de comunicació pública d'aquells temps. No és, doncs, una excepció que la nostra acadèmia aculli des d'ara a Joaquim Maria Puyal, llicenciat en filologia romànica i en ciències de la informació, professor universitari, impulsor d'un ús exigent de la llengua nacional a la ràdio i a la televisió, esperonador de moltes vocacions periodístiques compromeses amb l'ètica i la catalanitat, i renovador del llenguatge esportiu català, com ho va ser Pompeu Fabra en els seus articles diaris a La Publicitat.
Hom ha dit que, amb l'ingrés de Puyal, l'IEC feia una concessió "mediàtica". No és cert. Puyal ja era acadèmic. Per ser presentador de televisió, com per ser polític o empresari, no cal tenir estudis superiors. Hi ha una munió d'exemples. Poden reeixir en els seus oficis, tan dignes com el d'investigador, però no poden ser acadèmics, de la mateixa manera que no tots els acadèmics servim per a la política, els negocis o la televisió.
Puyal sí que és una excepció des d'aquest punt de vista: excel·leix com a periodista i com a filòleg. No és una excepció, però, a l'IEC. Fa pocs dies a la Pompeu Fabra un alumne va dir-me que li havia sorprès que Jaume Cabré, l'autor de Les veus del Pamano, fos membre de l'Institut. No és l'únic escriptor d'èxit que tenim a l'Institut. Tampoc és una novetat ni un oportunisme. Ja hi havia Puyals i Cabrés entre els fundadors.
Fou aprovada amb els vots del PSOE, CiU i CC · Sindicats i col·legis professionals la critiquen
L'emissió recíproca dels canals de Televisió de Catalunya i la Televisió valenciana continua depenent de la voluntat política del govern espanyol. Per més que CiU, PSC, ERC, ICV-IU pactessin d'eliminar l'autorització del govern espanyol de les condicions de la llei, no hi haurà reciprocitat, si no s'atorga un nou múltiplex de TDT al País Valencià perquè s'hi puguin emetre els canals de TVC. La llei de la comunicació audiovisual (pdf) es va aprovar ahir a la tarda amb els vots dels diputats de PSOE, CiU i Coalició Canària.
El text ha estat objecte de polèmica, dins l'hemicicle i fora. El debat d'ahir s'havia d'haver fet el 22 de desembre, però tota l'oposició, tret de CiU i CC, va acusar els socialistes de voler tramitar la llei de pressa i corrents i va demanar una extensió del termini per a poder estudiar i negociar les sis-centes esmenes presentades.
Els professionals del sector tampoc no veuen la llei amb bons ulls: tot i considerar-la necessària, l'acusen d'envair competències i de no reconèixer l'interès públic dels mitjans privats, com explicava a VilaWeb Daniel Condeminas, degà del Col·legi Professional de l'Audiovisual de Catalunya.
La nova llei ha de posar les bases del nou sistema audiovisual, regit per les fusions entre les principals operadores i la digitalització de la televisió.
Fonts d'Esquerra van explicar ahir a VilaWeb que havien votat contra la llei perquè consideraven que responia bàsicament a interessos particulars. Segons ERC, la llei obre les portes a l'eliminació dels anuncis publicitaris de totes les televisions públiques (com ja ha passat a TVE), i s'hi oposa perquè dóna peu al finançament privat. També avisa que la llei envaeix competències catalanes, en la mesura que preveu la institució d'un organisme de control que ignora el Consell de l'Audiovisual de Catalunya. Finalment, es queixa que la llei continuï sense resoldre la reciprocitat entre TV3 i Canal 9 al País Valencià.
Dilluns, 18 de gener, Àlex Susanna, director de Cultura de l'Obra Social de Caixa Catalunya, donarà la benvinguda (18 hores). A continuació hi haurà una taula redona amb la participació de Ramon Lapiedra, Damià Pons i Vicenç Villatoro. A les 19:30 hores començarà una segona taula rodona, sobre narrativa, a càrrec de Joan Josep Isern, Isabel Clara Simó, i Enric Balaguer. A les 20:45, Mira oferirà una conferència titulada ‘Dante i el darrer viatge d'Ulisses'.
Dimarts, 19 de gener, la primera taula (18 hores) analitzarà l'àmbit de les Ciències socials. Hi intervindran Salvador Cardús, Pilar Rahola i Josep Vicent Boira. A les 19:15, es debatrà sobre assagisme i articulisme, amb Enric Sòria, Vicent Sanchis i P. A. Pons.