Ressenya publicada en el núm. 69 de la revista Llengua Nacional
Jordi Solé i Camardons
Realitat i vitalitat de la llengua catalana. Un itinerari per dir la realitat de la llengua dels Països Catalans
FOLC –
Federació d'Associacions per
Barcelona
2009.
Aquest llibre recull, en principi, les informacions i els comentaris que
apareixen en els vint-i-dos plafons de l'exposició “Realitat i vitalitat de la
llengua catalana”, que
A més, però, en el llibre s'hi inclouen totes aquelles
informacions que, per motius d'espai, no es van poder recollir en els plafons. I
es fa mitjançant uns 230 subapartats que s'enriqueixen amb la inclusió de
notícies de diari que ens indiquen el dia a dia de la llengua. Se'ns expliquen
els temes següents: la persecució (política) i la renaixença de la llengua;
l'actual militantisme lingüístic i el voluntariat per la llengua (és
especialment interessant l'apartat que dedica a les entitats d'arreu del
territori que treballen per la llengua); la vitalitat de la llengua catalana al
llarg de la història (ens parla dels nostres autors literaris més
representatius, dels nostres grans pedagogs, d'obres tan magnes com el
Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan
Coromines o del Diccionari català-valencià-balear de Mn. Alcover i
Francesc de B. Moll, del que ha significat la immersió lingüística...); la
realitat sociolingüística actual (variants del català, actituds lingüístiques,
el català en la cançó, en la xarxa, en la premsa, en els mitjans de
comunicació...); la realitat de la llengua en els diversos territoris catalans
(País Valencià, Illes Balears i Pitiüses, Catalunya del Nord,
El llibret acaba amb la reproducció dels vint-i-dos plafons
de l'exposició, que ens donen una imatge molt visual del pols de la nostra
llengua.
Pere Mayans i Balcells
Si l'evolució al costat del castellà porta alguns ser cap a estar, també ens arrossega a certs usos del subjuntiu que ja és difícil dir si són català o no. Hem de dir pot ser que vingui (no n'estic segur) i potser que vingui (m'ho plantejo) però potser vindré. I potser vingui, tot i dir-se cada dia més, encara sona molt castellà. Hem de dir si t'atrapo, rebràs i quan t'atrapi, rebràs però no com t'atrapi, rebràs. Però això últim també es diu molt i fins i tot sembla que doni més èmfasi a l'amenaça. A mi mateix se'm va escapar l'altre dia quan feia dir a un pagès "Com s'aixequi un pam de terra...!". Rectifico i agraeixo a un lector que m'ho advertís. En casos així la intuïció d'uns ho veu molt clar i la d'altres no hi veu res. Només el temps dirà si és interferència que podem aturar o una evolució que tard o d'hora haurem d'acceptar.
"Em fa por que no plogui i acabem xops" és avui una frase paradoxal per a molts joves, que trobarien més lògic acabar-la dient "...i haguem de regar". La culpa la té un no que alguns encara senten expletiu (hi és però és com si no hi fos) i d'altres negatiu. Fabra va intentar salvar aquesta ambigüitat prescrivint que si tems la pluja diguis "Em fa por que no plogui" o bé "Em fa por que plourà"; i si tems la sequera "Em fa por que no plourà". Però la lenta invasió del subjuntiu fa que "Em fa por que plogui" per al primer cas i "Em fa por que no plogui" per al segon, el mateix que diuen en castellà, sigui l'opció que es va imposant; i que el que proposa Fabra cada vegada es digui i s'entengui menys. I aquest pas endavant del subjuntiu té un dany col·lateral: la desaparició en combat del pobre no expletiu.
Montilla va dir el seu missatge de Cap d'Any amb un accent millorat i un encomiable esforç per fer-ho bé. Qui li fa el discurs, però, no l'ajuda gaire. El que necessita el català de Montilla per ser creïble és naturalitat. I a la naturalitat no s'hi arriba fent-se perdonar la sintaxi castellana amb propers, darrers i cercant dreceres. Ni tampoc remarcant les a de per a, i encara menys convertint el perquè final en per a que, que és com ho trobo escrit dos cops al text que l'Oficina de Comunicació envia als diaris. Tinc la sensació que s'hi esforça més Montilla que qui li escriu el text. Vull creure-ho així, perquè sent dolents podríem pensar que la sintaxi castellana li permet arribar millor al seu electorat; que "Actuo per convicció. En ella trobo la força" s'entén més al Baix Llobregat que "Actuo per convicció. Hi trobo la força". I aquesta sí que seria una falsa drecera.
No tots els mots tenen prou gràcia per tenir valor figurat. Amb el vano i el ventall t'hi pots ventar però s'ha de ser molt poc sensible per oferir un vano de possibilitats. Flotar i surar són gairebé sinònims però el suro de surar sembla limitar-lo a l'aigua mentre que també es pot flotar en l'aire. Per això un perfum o un dubte més aviat floten i la veritat sempre acaba surant. També hi ha mots negats per a la poesia. El que deixa el vaixell al mar i l'avió al cel, segons el DIEC, és un deixant. Però els poetes del deixant no en fan res, i al magnífic web einesdellengua.com hi trobo les meravelles que fan amb estela. De totes em quedo amb el vers del títol, de la Mireia de Mistral traduït per M. Antònia Salvà. Em fa pensar en els Reis, que xuclats per l'estela del cel, no en deixen al mar.
Com que sóc una persona diria jo que
agnòsticament atea, no em solc fixar en els assumptes de l'església catòlica;
però vet ací que un dia uns amics em van convèncer (ometré els subornaments i
paranys que hi van fer servir) per fer una visita si fa no fa turística a la
catedral de València i el seu famós Micalet. Dit i fet, vam fer cap a la capital
del Regne (perdó per la hipèrbole), hi vam aparcar el nostre vehicle després de
necessitar Déu i ajut –mai millor dit– i vam entrar al sagrat temple dels
cristians on una amable jove ens va demanar 2 euros per tal de poder accedir al
campanar consagrat a sant Miquel. “2 euros?”, recorde que vaig pensar, “Em
pensava que em pagarien per pujar una escala interminable de 207
graons!”.
Bo, però
el cas que volia comentar no és aquest. He dit que sóc una persona més aviat poc
cristiana, però també sóc –o em considere– tanmateix, una persona nacionalista i
reivindicativa dels drets i la cultura dels valencians. I allò que em va copsar
en el moment d'entrar al Micalet fou precisament el bitllet que ens va lliurar
la jove amable que feia de portera. Hi posava: “Visita al Miguelete”. Què era
allò, una broma de mal gust? Jo, jure que em vaig fregar els ulls amb estupor
per tal d'assegurar-me que la meua vista seguia en tan bon estat com d'habitud.
Per sort per a la meua salut ocular i per desgràcia per a tots els valencians
(sobretot els catòlics) els meus ulls hi veien ben bé.
Aquell
bitllet estava tot escrit en castellà. Hi portava també un llistat dels noms de
totes les campanes del campanar, tots degudament castellanitzats. No fóra cosa,
supose, que algunes ànimes sensibles s'ofengueren en llegir la nostra vernacular
i semisalvatge parla. Tot seguit vaig pegar la volta al bitllet en qüestió i
llavors no em vaig poder estar d'amollar una forta rialla –no sé si d'hilaritat
o desesperació– que va provocar la incredulitat de la portera; a l'altra banda
d'aquell full petit hi havia el mateix text anterior escrit en diversos idiomes.
Anglés, francés, alemany, italià... Valencià? Ho heu endevinat:
rotundament NO. Per descomptat que només hi cabien els idiomes civilitzats.
Doncs el
cas és que finalment vam pujar al cim del Micalet, Miquelet o més ortodoxament
dit Miguelete, i crec que la visita va valdre la pena. S'hi veia una panoràmica
de la capital del Túria (per als forasters els informaré que els habitants
d'aquesta ciutat pretenen que aquest és el nom d'un riu que jo personalment no
he pogut descobrir-hi mai) realment esplèndida. El lluminós sol mediterrani feia
que el cor se t'omplira d'alegria i vitalitat i quasi, quasi, et venien ganes de
donar-hi gràcies a Déu. Bé, resumint, el que volia comentar, simplement, és que
no és que vulga donar una importància excessiva a l'afer del bitllet, però em
sorprén la tradicional actitud d'indolència i desídia de l'església
valenciana envers la nostra llengua, i si recordem les declaracions d'aquell arquebisbe –un
tal García-Gasco– dient que no vol que amb les coses sagrades s'hi facen
experiments lingüístics, crec que els cristians valencians (si més no
lingüísticament conscienciats) tenen un problema ben gros amb els seus dirigents
o representants de llur Déu a
Francamen
El Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears (COFUC) ha obert el termini de matrícula dels cursos de català per a adults que organitza en col·laboració amb diversos ajuntaments de les Illes Balears.
S'ofereixen cursos dels nivells A, B, C i D en les modalitats de presencials (intensius i mòduls), semipresencials i a distància.
El període de matrícula acaba el 22 de gener de 2010.
Els cursos començaran la setmana del 15 de febrer i finalitzaran a principis de juny.
Per a més informació consultau el nostre lloc web: <http://www.cofuc.cat>
Us agrairíem que dinfonguéssiu aquesta informació.
Servei d'Ensenyament i Dinamització Lingüística
C. d'Alfons el Magnànim, 29, 1r
07004 Palma
Tel.: 971 78 46 80; 971 17 63 55; Fax: 971 78 46 80 A/e: cofuc@caib.es
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 40, dijous 7 de gener del 2010
http://paper.avui.cat/article/ultima/181750/una/pizza/una/caipirinha.html
L'altre dia, aquest diari publicava la llista de les noves paraules aprovades durant el 2009 pel Consell Supervisor del Centre de Terminologia, Termcat, que és l'òrgan que estableix "la denominació més adequada dels neologismes científics i tècnics en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans". Entre les noves paraules hi ha mozzarella, pannacotta, brownie, mojito o guacamole. O sigui que ja no serem il·legals quan escrivim aquestes paraules (d'ús comú en tantes llengües, per cert).
El cas és que, més que mai, el gruix de comentaris a l'edició online de la notícia, semblava obra del guionista de Tortell Poltrona. (N'hi havia de normals, naturalment, però la majoria eren delirants.) Avui en dia, ja se sap, tothom és lingüista: els polítics, els taxistes o Pere de Banyoles, aquest senyor que escriu comentaris emocionants i maníacs a totes les notícies del diari. Fins i tot quan la notícia diu -això va passar l'altre dia- que per Nadal no plourà però que per Sant Esteve sí, ell no pot evitar d'escriure: "Vaja, doncs haurem d'agafar el paraigua".
Doncs bé. Tota la colla de salvadors de la llengua van escriure comentaris horroritzats. "Si acceptem mojito o mozzarella per què no acceptem busson?", es queixava una llumenera.
Són els que segueixen escrivint gintonic en cursiva, perquè es noti que és una paraula estrangera. Com si amb la de temps que fa que demanem gintònics, no haguéssim de deixar de considerar-la una paraula immigrant. Ignoro quina és la paraula que fan servir aquests éssers per demanar la mozzarella. Potser no en demanen mai, per no adulterar la llengua de Verdaguer. O potser diuen: "Posi'm aquell formatge italià que no li puc dir com es diu, però que serveix per fer aquella menja que es fa amb una massa de pa, generalment de forma rodona, coberta amb salsa de tomàquet i el formatge que justament li demano".
Notícia publicada en el diari AVUI, pàgina 45, divendres 8 de gener del 2010
http://paper.avui.cat/article/comunicacio/181819/congres/permet/la/reciprocitat/entre/tv/canal.html
Amb la tramitació de la llei de la comunicació audiovisual que va culminar ahir al Congrés de Diputats es va fer un pas més cap a la reciprocitat de canals de televisió entre el Principat de Catalunya i el País Valencià. El PSOE va transaccionar amb CiU, el grup que comparteixen ERC-ICV-IU i el PNB una esmena que facilita aquesta possibilitat, ja que elimina la necessitat que el govern espanyol ho autoritzi que imposa la legislació actual.
El nou redactat estableix que "l'emissió del servei públic de comunicació audiovisual per ones hertzianes terrestres d'una comunitat o ciutat autònoma a una altra limítrof i amb afinitats lingüístiques i culturals podrà ser efectuada sempre que així ho acordin mitjançant conveni i existeixi reciprocitat". En altres paraules, que TV3 es podrà emetre al País Valencià si el Canal 9 també arriba al Principat i si hi ha un acord previ entre els governs de totes dues comunitats.
Tot i que la modificació sorgeix de l'acord entre els partits citats, no tots l'han acollit amb la mateixa satisfacció. Convergència i Unió, principal soci negociador de la llei amb el PSOE (a banda de la federació, només Coalició Canària va donar suport al conjunt de la llei), l'ha qualificat d'"avenç" mitjançant el seu portaveu a la cambra. Josep Antoni Duran i Lleida també va destacar ahir la "potestat" que conserva Televisió de Catalunya per fer sèries de producció pròpia, el pressupost de les quals es reduïa en el projecte inicial del PSOE.
Ben diferent va ser la valoració d'Esquerra Republicana. El seu portaveu, Joan Ridao, va assegurar que "no hi ha una televisió sense fronteres amb aquesta llei", perquè, des del seu punt de vista, es manté una "tutela inacceptable del govern espanyol". Els republicans afirmen que continua mancant l'eina per fer efectiva la reciprocitat i és per això que demanen un múltiplex o una quota d'espai radioelèctric. Pel que fa al conjunt de la llei, Ridao va denunciar que "s'enfonsarà TVE al fons de les graelles", cosa que, després, "passarà amb les autonòmiques", en referència als límits a la publicitat i altres modificacions.
Respecte competencial
On sí que hi va haver una valoració positiva i conjunta de CiU i ERC va ser en la millora que s'ha fet, mitjançant les esmenes introduïdes, pel que fa a la salvaguarda de les competències autonòmiques.
En general, els grups van criticar el PSOE pel "tràmit exprés" que, segons diversos portaveus, s'ha practicat amb aquesta llei. Alhora, ERC-ICV-IU i el PP van denunciar que no se'ls ha tingut en compte en una llei que el PSOE ha pactat, sobretot, amb CiU.