InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.200 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/alta.php
 
Butlletí número 229 (dilluns 14/12/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Abelard Saragossà - Tan i tant
 
 
3) Joan Solà - Carles Riba
 
4) Gabriel Bibiloni - Ni apostes ni messions
 
5) Antoni Llull Martí - Calces i mitges
 
6) Màrius Serra - Pírcings?
 
 
8) Medalla de la Universitat de València per a Raimon
 
9) Presentació de l'edició facsímil de la revista LA NOSTRA TERRA
 
 
1)
 

Tan i tant

 

Abelard Saragossà

 

 

En els parlars valencians que pronuncien Pon un ou i Han fet un pont d’acord amb la grafia, pronuncien tant i tan d’acord amb la grafia: ¡¿En vols tant?! / Parla tant, que no l’entens / És tan alt com un pi. L’actuació, certament, és paral·lela a la del castellà. Està explicat en la Gramàtica valenciana raonada i popular, d’Abelard Saragossà (2003: 82-83, València, Tabarca)

2.2.10 Subordinació d'adjectius a constituents no nominals. Ben

Com ja sabem, els adjectius indefinits molt i massa es poden subordinar a poc, de manera que obtenim diversos graus d'inferioritat:

1.      M'han posat [[modificador molt] [nucli pocs]] llibres per a llegir a Nadal

2.      Els meus pares m'han donat [[modificador massa [nucli pocs]] diners

També actuen així els adjectius que usem per a expressar les comparacions de quantitat, tant i més. L’adjectiu tant es pot subordinar a poc en els dos valors que té, comparatiu d’igualtat (3-4) i exclamatiu (5). Paral·lelament a l’actuació del castellà, l’adjectiu tant adopta la forma tan quan es subordina a un adjectiu (diem És tan alt com tu, i no *És tant alt com tu), cosa que explica la forma tan poc (3, 5):

3.      Ha escrit tant de tros com tu

4.      Hui ha parlat [[modificador tan] [nucli poc]] com ahir

5.      ¡Importem tants programes i en produïm tan pocs!

 
2)
 

Calendari de taula 2010 de l'Associació la Gola de Guardamar : debades!

Per tercer any consecutiu us comunique que -com a membre de la Junta Directiva- dispose d'uns cent-cinquanta calendaris de taula de Guardamar -límit sud de la llengua catalana- que editem des de l'Associació Cultural La Gola de Guardamar. Els heu d'encomanar a martidelx@gmail.com i els rebreu debades abans del 15 de gener. Enguany el dediquem a fruites i hortalisses: en primer lloc la denominació en el català tradicional de Guardamar i del Vinalopó, la qual s'allunya algunes vegades de les formes emprades a la major part del País Valencià. A continuació, altres denominacions. Així hi trobareu: a Guardamar encanària, a Elx encarnella i en català general carxofa. A Guardamar i el Vinalopó llimó -la forma més antiga catalana documentada segons Coromines-, llima a la major part del País Valencià però llimona, feminitzat, a Catalunya, taronja a Guardamar però teronja al Camp d'Elx i també a Guardamar, meló d'aigua a Guardamar i el Vinalopó, meló d'Alger a comarques centrals valencianes i síndria a Catalunya; meló d'any, de tot l'any o d'olor a Guardamar, el Vinalopó i el sud valencià si més no, mangrana per magrana; figa de pala o de palera per figa de moro, però raïm, gínjol, moniato com tothom... Es demostra que la variació interna es dóna a l'interior, també, dels grans territoris catalanoparlants: al capdavall, a l'Extrem Sud diem panís i forment i no dacsa ni blat, mots que tornen a aparèixer en indrets ben llunyans enfora del País Valencià.

Pel que fa a rebre el calendari no cal que ens doneu l'adreça del vostre domicili particular si no desitgeu que la coneguem, sinó qualsevol adreça on vulgueu rebre el calendari: la faena, una associació cultural, un apartat de correus.

Per  veure els primers sis mesos de l'any 2010  podeu anar al meu blog personal: www.extremsud.blogspot.com/
 
El calendari no eixirà de la impremta guardamarenca fins la setmana pròxima però el podreu rebre abans dels reis d'Orient i debades! Tan sols l'enviaré a qui m'ho demane personalment per escrit, per amics que sigueu i és l'únic cost i petit esforç que us demanem. Es tracta d'un calendari local per la qual cosa reflecteix el calendari festiu guardamarenc.
 
El disseny del calendari és obra del professor en belles arts i artista guardamarenc, Dr. Francesc Aracil i Pérez, president de l'Associació Cultural La Gola de Guardamar.
 
 
 
3)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 10 de desembre del 2009
 
 

Carles Riba

 

 

Enguany celebrem el cinquantenari de la mort de Carles Riba, un dels gegants més indiscutibles de la nostra cultura de tots els temps. La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i l’Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona ho van aprofitar per organitzar la setmana passada el III Simposi Carles Riba. Dos dies i mig densos i extensos. Fa mesos els vaig informar d’un esdeveniment semblant dedicat a Josep Carner. Avui els diré que l’assistència a un acte com aquests dos et deixa una sensació profunda de plenitud, de ser algú tu i la teva gent, d’haver après molt en poques hores, d’haver comprovat que els nostres especialistes actuals en cultura catalana van molt ben calçats i es mereixen el màxim respecte de la comunitat científica internacional.

Com que hi van participar una trentena de ponents, tots experts i responsables, m’abstindré de recitar noms, llevat dels dos responsables màxims, als quals devem una realització modèlica: Carles Miralles i Jordi Malé, ells mateixos, evidentment, grans experts en el nostre personatge.

La coincidència va ser absoluta: Riba és un dels més grans autors del segle XX en qualsevol dels àmbits català, hispànic, europeu i universal. Gran erudit sobretot en les dues cultures grega i llatina, coneixia a fons totes les altres grans cultures europees i va traduir incansablement obres de primeríssima categoria d’aquestes cultures escrites en unes sis o set llengües. Com a traductor només es pot mig comparar amb Carner. Però com a poeta tots dos van de tronc. Perquè els ponents també coincidiren a sintetitzar el personatge en una paraula: poeta; ja que per a Riba la poesia no era pas una manera de distreure’s a estones perdudes: per a ell, per als ponents i per a mi la poesia és el lloc on més irreductiblement es realitza una llengua, una literatura i una cultura. Un bon poema és una síntesi inigualable de totes aquestes realitats; és, com deia Riba mateix, “un esforç de coneixement”, i per això, encara amb  paraules seves, cada mot de la seva poesia era “un torrent de ma sang”. En el nostre cas, en el seu cas, les Elegies de Bierville i la segona traducció de L’Odissea representen esplèndidament, pètriament, tot això. Qui mai hagi tingut a les mans aquestes obres ja mai més no podrà oblidar-les, ja mai més no deixarà de sentir-se orgullós de pertànyer a aquesta petita, valenta cultura del cor d’Europa. Valenta, sí: s’aguanta contra totes les maltempsades que li ha tocat suportar durant segles. Ja mai més no deixarà de defensar-la.

Quan Riba parlava d’una obra literària en parlava com a punt de concentració d’una tradició cultural, com una síntesi de tot el passat i possibilitat d’arrencada d’un futur. Riba fonia en una sola cosa la literatura, la cultura i la vida d’un poble. Per això la seva paraula reposada, i la seva extensíssima obra pròpia o de traducció, enlluernava, enlluerna deixebles i col.legues.

I per això les entitats d’alta cultura del país han de recuperar de tant en tant aquest tipus de figures exemplars de la comunitat. En el nostre cas, amb molta més raó, perquè Riba va viure en uns dels anys més negres del franquisme pel que fa a la nostra comunitat. En aquells anys quaranta-seixanta el nostre poeta era reclamat pels estudiants de la nostra universitat i del seminari de Vic, ja que les autoritats tenien per missió precisament reprimir, criminalment, genocidament, aquesta nostra cultura. ¿Per què nosaltres no podem tenir un Estat que ens defensi sense límits en lloc d’estar sotmesos a un que malda durant segles per esborrar-nos del mapa?

¿I per què ara, en actes com aquest, hi ha tan pocs estudiants? Ens cal fer un esforç seriós per veure quina és la causa d’aquesta absència i per remeiar-la.

 

Joan Solà

 

 
NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
 
4)
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 5 de desembre del 2009
 
Amb bones paraules
 
 
Gabriel Bibiloni
 
L'Alcover-Moll diu que apostar és un castellanisme, i Coromines ho nega. La història de sempre. Coromines indica que apostar en castellà apareix cap al 1570, però és molt anterior. En el CORDE trobam aquest text de c. 1400: «Una vegada acaesçio que dos companneros que fallaron una grand conpana de ximios. Dixo el uno al otro: - "Yo apostare que gane yo agora mas por deçir mentira que tu por deçir verdad". E dixo el otro: - "Digote que non faras, ca mas ganare yo por deçir verdad que tu por deçir mentira. E si esto non crees, apostemos". Dixo el otro: - "Placeme". E desque ovieron fecho su apuesta, fue el mentiroso, e llegose a los ximios.» (Libro de los gatos, anònim). En català trobam la paraula a partir del segle XVII; per exemple, en el diccionari de Pere Torra (1640). La cronologia i la manca d'aquest mot en el parlar tradicional d'una part del país, com les Illes, ens fan inclinar cap a la tesi de l'Alcover-Moll, és a dir, que apostar i aposta són castellanismes.

Apostar i apuesta tenen relació amb 'posar'. Davant un fet que ha de tenir un resultat determinat, sobretot un joc, es posa alguna cosa (la cosa puesta), que serà perduda per aquell qui no encerti aquest resultat i guanyada pel qui l'encerti. Una manera genuïna de dir-ho en català és posar messions. També aquí hi ha la idea de 'posar alguna cosa', només que la base és el verb metre, antic sinònim de posar. El participi mes, mesa ens porta cap a messions. Tant en la paraula espanyola com en l'expressió catalana hi ha la mateixa imatge semàntica de posar alguna cosa com a garantia d'una afirmació o predicció. Posar messions ara només es diu a les Illes (i encara en situació crítica, atès el llenguatge pobríssim i espanyolitzat del jovent), però antigament era d'ús molt general a la nostra comunitat lingüística. Germà Colon reporta aparicions de l'expressió en un document barceloní de 1507, en el Decameron de Sant Cugat del Vallès (1429) i en el Breviloqui de Joan de Gal·les (s. XV); però també en documents valencians encara més antics, com en el Valeri Màxim d'Antoni Canals (s. XIV) i en Joan Esteve, l'autor del Liber elegantiarum (s. XV). Posar messions és una expressió valuosa que cal utilitzar i preservar, en el context adequat, ço és quan hom fa una especulació sobre allò que passarà. Sense oblidar altres equivalents, com el simple verb jugar: l'espanyol qué apuestas? és en català un senzill què t'hi jugues?

Això a part, actualment s'usa molt en el llenguatge periodístic espanyol el tòpic de apostar en relació amb programes o projectes dels polítics, els personatges públics o les institucions: «el Gobierno apuesta por las nuevas tecnologías», «el alcalde apuesta por el uso de la bicicleta». El nostre llenguatge periodístic calca servilment aquest ús: «Joan Herrera aposta per la reedició del Tripartit», «Obama aposta per obrir una nova era de cooperació internacional», «TVC aposta per l'aranès», etc. (els tres exemples són del diari Avui). A Mallorca, com que apostar se sent com un castellanisme, n'hi ha qui "aposten" per posar messions. Així, en aquest diari hem llegit darrerament «el club [el Mallorca] posa messions per donar les màximes facilitats...», «El text [de Batasuna] posa messions per un procés democràtic que s'hauria d'arribar a desenvolupar “sense presència de violència"», «La web posa messions per un disseny atractiu...». En aquests casos, tant apostar com posar messions són còpia mimètica dels usos espanyols, traducció simple i directa. Només es poden posar messions davant la incògnita del final d'una situació i davant la curiositat que aquest final desperta, amb la pruïja de saber si s'acomplirà allò que diu un o allò que diu un altre. Quan la idea no és aquesta, cal fugir de les apostes i de les messions. En lloc de «l'Ajuntament aposta (o posa messions) per l'ús de la bicicleta», no seria molt més senzill de dir «l'Ajuntament vol promoure l'ús de la bicicleta» o «l'Ajuntament està decidit a fomentar l'ús de la bicicleta»?

 

5)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 108)
 
 
Calces i mitges
 
Antoni Llull Martí
 

En la nostra llengua, com ocorre amb totes les altres que són parlades en distints països o regions, hi ha paraules que un lloc tenen un significat i en un altre on es parla la mateixa llengua en tenen un distint, i això pot esser causa de malentesos i situacions incòmodes. El fet que vaig a contar-vos succeí fa prop de cinquanta anys a Barcelona a una senyora, aleshores una joveneta, mallorquina. Era l’època en què les teles de niló eren una novetat, i ella s’havia comprat unes calces d’aqueix teixit de fibra sintètica. Estaven ella i els seus pares amb uns amics catalans prenent un refresc a la terrassa d’un bar cèntric i ella, amb tota la innocència del món, els va contar que s’havia comprat unes calces de niló, que duia posades, i els va demanar: «Les voleu veure?» Els catalans, visiblement torbats, respongueren que no, que no calia, però ella, sense escoltar raons, tota ufanosa allargà una cama, amb falda fins al genoll, i els mostrà la meravella, i aleshores descobriren que les calces eren les mitges i no les bragues que ells havien suposat.

Potser més d’un lector es preguntarà com és que a Mallorca els deim, a aqueixes peces del vestuari, calces, mentre que a Catalunya els diuen mitges. La resposta és ben senzilla. Dins l’edat mitjana les calces anaven dels peus als genolls, i podien esser de cuiro o de llana o d’algun tipus de tela. Amb el temps i l’evolució de la moda, les calces anaren allargant-se, arribant primer a les cuixes i finalment a la cintura. Dins el segle XVI, qualcú va tenir la idea de xapar les calces a l’altura de les cuixes o part davall dels genolls, fent-ne dues peces diferenciades, i a Catalunya a les de la part de baix els digueren mitges calces, i seguiren dient calces a les de la part de dalt, que amb el temps evolucionà cap a una nova peça prou diferenciada a la qual es donà el nom de calçons. A Mallorca i a València, i a alguns llocs del Principat, abreujaren allò de mitges calces deixant-ho en calces, i a la major part dels territoris de parla catalana ho feren eliminant l’altre mot, deixant-ho en mitges. En castellà es procedí de la mateixa manera, reduint medias calzas a medias. Una altra cosa curiosa és que en portuguès calças és el nom que es dóna als calçons o pantalons, calcinhas o cuecas als
calçotets o bragues, i meias a les mitges.

 
 
6)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 10 de desembre del 2009
 

Motacions

per Màrius Serra

Pírcings?

A la cua del cinema una adolescent es baralla amb son pare perquè vol un pírcing. No n’escateixo on. Jo diria que l’home ja cinquanteja, però té una figura prou atlètica. Potser si ella no li hagués dit papa els hauria pres per una parella d’enamorats. Em fixo que l’home duu tres arracades a l’orella esquerra. Dues anelles i un brillant. En principi, no hauria de ser gaire contrari a la trepanació ornamental que li reclamen. Pare i filla es discuteixen pel pírcing, però la qüestió no és si permetre’l o no, sinó com dir-ne. El pare sosté que pírcing és una paraula anglesa i que en català se n’ha de dir arracada. Ella replica que ho ha buscat (i trobat) al diccionari “de català” per a un treball de l’institut. Tots dos tenen raó. Entre les novetats incorporades fa dos anys a la segona edició del DIEC hi figura el pírcing —de l’anglès piercing, perforació—, definit així: “tècnica que consisteix a subjectar joies o altres objectes travessant la pell, mucoses o altres teixits corporals”. La joia o objecte altre que la noia pretén lluir a l’orella, el nas, la cella, la llengua, el melic o tal vegada en un mugró només serà un pírcing si n’acceptem la metonímia.

 
7)
 
Publicat en el diari digital VILAWEB dissabte 12 de desembre del 2009

El Sant Jordi més provocador

El periodista Xavier Bosch guanya el Premi Sant Jordi amb la novel·la de títol inquietant, 'Se sabrà tot'

La Nit de les Lletres Catalanes, convocada per Òmnium Cultural, ha destacat amb el Premi Sant Jordi, 'Se sabrà tot' de Xavier Bosch; el Premi Carles Riba de Poesia ha estat pel veterà Carles Camps Mundó, amb 'La mort i la paraula'. El Premi Mercè Rodoreda de contes l'ha guanyat l'escriptora i traductora Mònika Zgustova amb 'Contes de la lluna absent'. El finalista del Premi Sant Jordi ha estat el debutant Albert Llimós amb 'Temps de boira'. Gabriel Janer Manila s'ha endut el Joaquim Ruyra de narrativa juvenil amb un projecte llargament treballat, 'He jugat amb els llops', i el jove Carles Sala ha obtingut el Joaquim Folch i Torres de novel·les per a nois i noies amb 'Cornelius i el rebost dels impossibles'.

El periodisme, un ofici amenaçat

Més d'un s'inquietarà quan sàpiga que Xavier Bosch ha guanyat el Sant Jordi amb una novel·la protagonitzada pel director d'un diari que s'enfronta amb el seu editor i acaba dimitint. Fa un any i un mes Bosch abandonava de mala manera la direcció del diari Avui. Els paral·lelismes de la novel·la amb els de la seva peripècia personal s'imposen. Ell afirma que és una novel·la però que, és clar, no l'hauria escrit mai si no hagués passat per la direcció de l'Avui. N'hauria escrit una altra. Que no s'identifica amb el protagonista, Dani Santana, i que no ha escrit el llibre per venjança: 'Per venjança no, no..., no...' ha dit mentre esbossava un somriure. Però el cert és que la guspira del llibre, segons ha explicat, li va saltar el mateix dia que deixava el diari.

El títol de 'Se sabrà tot' sorgeix d'unes frases que va escriure el periodista Lluís Foix, que fan de frontispici: 'Queda el consòl que la història tot ho dirà. Se sabrà tot.'

La història se situa entre el 2005 i el 2007, en una Barcelona de degradació creixent, moral i física. La primera frase del llibre diu: 'El càrrec em va durar unes sabates.' I segons Xavier Bosch,' el tema de la novel·la és la manca de llibertat. I en especial la manca de llibertat d'un ofici amenaçat, que és el periodisme. Tenim la veritat emmanillada i la realitat segretada.' I diu: 'Si en Perry Mason va fer que molts joves vonguéssin ser advocats, i Lou Grant va donar molts periodistes, ja us puc dir que el meu llibre no en farà cap de periodista. Ara, tampoc farà perdre lectors als diaris.'

Bosch s'ha arribat a espantar de la quantitat de fets que apareixen al llibre i que han acabat essent prediccions: 'El dia que acabava la novel·la els mossos entreven al Palau de la Música i s'emportaven Fèlix Millet. Hi ha casualitats com ara que dibuixo un personatge que es diu Franquesa que acaba dimitint per corrupció abans de les eleccions municipals, i fa quatre dies Joan franquesa, vice-president del Barça, també dimitia, abans de les eleccions a la presidència del club. De casualitats d'aquestes me n'han passat un munt.'

Segons Laura Borràs, membre del jurat, es tracta d'una novel·la trepidant amb tots els ingredients per enganxar el lector. Relata la trajectòria del director d'un diari que intenta fer de periodista i l'enfrontament que té amb l'editor, que fa d'empresari i que és un especulador immobiliari i altres corrupteles. Apareixen les bambolines del món de la comunicació, de com els diaris amplifiquen les inquietuds de la ciutadania, del qui és qui i del qui juga a fer què.... És una història de lluita entre ètica i poder. I també es desenvolupa una segona trama, una història sobre dos immigrants que van a parar al barri del Raval, dos joves musulmans que viuen subjugats per l'oncle, que està molt vinculat a un imam.

De la provocació a la profunditat


El Premi Carles Riba és tota una altra cosa: Carles Camps Mundó se submergeix en l'aventura del llenguatge i del dolor en el seu poemari 'La mort i la paraula'. Explica: 'Jo diria que la mort i la paraula és el 'leitmotiv' de tota la meva obra poètica. La meva poesia és un treball bàsicament sobre el llenguatge, perquè per a mi l'aventura del llenguatge és l'aventura fonamental de la poesia. Tendeix a ser una poesia de caràcter filosòfic, metafísica, però no religiosa. Tinc una relació de Sísif amb la poesia, de pujar amunt i de rodolar avall i de tornar amunt... És la vida del poeta.' Continua: 'M'agrada posar el llenguatge al límit de les possibilitats expressives. I sempre hi ha el dolor de fons, perquè la relació amb el llenguatge és sempre conflictiva. Sovint descobreixes coses que no t'agradaria saber. Però expressar el dolor també gratifica.'

'Quan vaig acabar el meu llibre anterior, 'En nom de la paraula', em vaig quedar buit (sempre tens aquesta sensació quan acabes un llibre), i vaig començar a escriure poemes nous, especulant sobre els meus temes de sempre: l'envelliment, la decrepitud, la mort. La mort en el sentit de la no paraula. El dir perquè puc dir perquè després hauré de deixar de dir... I en aquest procés el discurs va quedar traspassat per l'experiència de la malaltia: em van trobar un càncer. I de moment ho puc explicar. Però quan t'ho diuen t'espantes, et desanimes. I el cos central de 'La mort i la paraula' és sobre això, que no s'escapa de l'especulació, de la relació amb una cosa estranya dins meu que si no es combat se t'emporta.'

Víctima de la història, víctima de sí mateix


Dotze relats i quatre cròniques són les peces que formen 'Contes de la lluna absent' de Monika Zgustova, Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions. L'escriptora i traductora txeca ha explicat que són relats que tenen en comú 'que parlo de gent anònima, de l'home que pots tenir de veí en un restaurant. Moltes d'aquestes històries són reals, com la d'una professora de literatura russa que vaig tenir als Estats Units que em feia la vida impossible, a mi i a tothom. A les novel·les plantejo l'home i la dona com a víctimes de la història, en canvi, en els contes són víctimes de sí mateixos i dels altres. Per mi, el conte no és una forma èpica, sinó que explica un moment de la vida que es pot girar cap al bé o cap el mal. I les quatre cròniques del final, de fet són contes també, però són autobiogràfics.'

Marcat per Madame Bovary

El finalista del Premi Sant Jordi és un autor novell, Albert Llimós, que ha escrit la història d'una dona, la Teresa, de com aprèn a viure amb el rerefons de la història del segle XX, de la Dictadura de Primo de Rivera fins a l'arribada de la democràcia. 'Temps de boira' és un títol provisional. Llimós volia escriure una novel·la protagonitzada per una dona des de l'adolescència, després de llegir 'Madame Bovary'.

----------------------------------------

Publicat en el diari AVUI dissabte 12 de desembre del 2009

http://paper.avui.cat/article/cultura/179890/lavui/inspira/sant/jordi.html

L'exdirector del diari Xavier Bosch guanya el premi de novel·la de la Nit de les Lletres Catalanes i Carles Camps Mundó obté el Riba amb un poemari metafísic

L'AVUI inspira el Sant Jordi

Xavier Bosch ha estat el director de l'AVUI més fugaç de tots els temps. El va dirigir un any, entre el 2007 i el 2008, i va dimitir per desavinences "amb una persona", segons va explicar a la redacció. Un cop lliure d'aquesta tasca, es va posar a escriure una novel·la sobre un periodista que és nomenat director del diari Crònica i que no s'entén amb el seu editor perquè practica el tràfic d'influències, especula amb negocis immobiliaris, està vinculat amb escàndols relacionats amb la prostitució, posa paranys a periodistes i altres maleses. Tal com diu Laura Borràs, membre del jurat del Sant Jordi, "molts llegiran Se sabrà tot com si fos un roman à clef", és a dir, hi buscaran similituds amb la realitat, però Bosch assegura que "es tracta de ficció" i que no creu que s'hagi buscat enemics escrivint aquest llibre. L'actual director del programa de TV3 Àgora assegura que "no hi ha provocació ni venjança, però la guspira inicial succeeix per un fet que passa el dia que plego del diari i jo sóc l'home més feliç del món".

Segons Bosch, el tema de la novel·la és "la manca de la llibertat d'un ofici segrestat, que és el de periodista". I també parla de "la gent que ve de fora i viuen extorsionats per la gent del propi país". I és que una de les línies argumentals del llibre és la investigació sobre la possible presència d'Al-Qaida a Barcelona. Aquest fet és un dels molts que, per a sorpresa de l'autor, coincideix amb l'actualitat, com quan Bosch va posar punt final a una novel·la que tracta sobre la corrupció el mateix dia que "els Mossos d'Esquadra entraven al Palau de la Música".

Amb Se sabrà tot, Bosch, que ja havia publicat teatre i narrativa, rebrà 60.000 euros i serà publicat a Proa. El finalista, que rebrà 10.000 euros, ha estat el novell Albert Llimós amb el títol provisional Temps de boira. És una novel·la que comença a principis de segle i acaba en la Transició. Està protagonitzada per una dona òrfena de mare que acaba descobrint el mal, però que sap com tirar endavant.

Qui també sap tirar endavant i ha guanyat mil batalles és el poeta Carles Camps Mundó, que en la dècada dels seixanta i setanta ja va irrompre en el camp de la poesia visual. David Castillo, membre del jurat del Carles Riba, el defineix com un "veterà militant de la literatura catalana i referent del territori mut de la nostra poesia". El poeta va patir fa poc un càncer i això li va permetre parlar del seu tema de sempre a La mort i la paraula, que és com ha titulat la seva obra. Ofereix una perspectiva de la mort com "allò que per a nosaltres és memòria d'alguna cosa que vindrà, la no paraula". Camps Mundó escriu amb la certesa de "poder dir mentre puc dir, perquè després hauré de deixar de dir", i amb aquest poemari torna a demostrar el seu interès per treballar el llenguatge.

L'altre premi gran de La Festa de les Lletres Catalanes és el Mercè Rodoreda de contes, dotat amb 10.000 euros i la publicació a Proa. Aquest cop l'ha guanyat la txeca Monika Zgustova amb Contes de la lluna absent, que inclou catorze relats i quatre cròniques en què ens porta per les ciutats on ha viscut -Praga, Nova York, París, Sarajevo i Barcelona- per explicar-nos els avatars de protagonistes anònims que es veuen interpel·lats per la història.

Els premis dedicats als més joves han estat per al veterà Gabriel Janer Manila, que portava 35 anys volent escriure He jugat amb els llops, una novel·la sobre "un nen salvatge que es fa un home dalt de la muntanya", i per a Carles Sala, amb El rebost dels impossibles, un llibre que defensa que per poder viure dignament cal més que les necessitats bàsiques; potser cal la literatura?

 
 
8) 
 
 
Medalla de la Universitat de València per a Raimon

La Universitat de València atorga dilluns que ve, dia 14 de desembre, la seua Medalla al cantant Raimon. L’acte se celebrarà a partir de les 12 hores al Paranimf de l’edifici històric de la Nau. La secretària general, María Luisa Contri, llegirà l’acord del Consell de Govern on s’atorga aquesta distinció a Ramon Pelejero Sanchis, conegut artísticament com a Raimon, per la seua “encomiable trajectòria com a cantant i compositor compromés amb el País Valencià”. A continuació, el catedràtic emèrit de Botànica Manuel Costa parlarà sobre la figura i l’obra de Raimon. Hi haurà intervencions del rector, Francisco Tomás Vert, i del cantant de Xàtiva.

Raimon (Xàtiva, 1940) és un dels principals representants de la Nova Cançó, el moviment que va revolucionar el panorama musical i cultural al País Valencià i Catalunya en els anys seixanta. De Raimon són cançons emblemàtiques de la lluita contra el franquisme, com ara Diguem no. El seu tema Al vent li va donar un èxit internacional. També ha divulgat poetes valencians clàssics.

El lliurament de la Medalla serà retransmés en directe a través de la web http://www.uv.es



9)

Presentació de l'edició facsímil de la revista LA NOSTRA TERRA

El president de l'Institut d'Estudis Baleàrics, el president de Sa Nostra Caixa de Balears i el Gall Editor es complauen a convidar-vos a la presentació de l'edició facsímil de la revista LA NOSTRA TERRA (1928-1936) a càrrec dels catedràtics Miquel Duran Pastor i Pere Rosselló Bover, autors del pròleg, i de Bartomeu Mestre Sureda, autor de l'estudi introductori.

L'acte tendrà lloc dimarts, 15 de desembre del 2009, a les 20 hores, al Centre de Cultura Sa Nostra (c/ de la Concepció, 12, de Palma).

 

-----------------------------

 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com