InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.200 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/alta.php
 
Butlletí número 225 (dilluns 07/12/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Joan Solà - La vida rural
 
2) Gabriel Bibiloni - Invertir i investir
 
3) Antoni Llull Martí - Rata pinyada, rat-penat, muricec
 
4) Màrius Serra - Rentable?
 
5) Jaume Corbera - Una raresa
 
6) Quim Gibert - Compte amb els de baobabs
 
 
8) Presentació de “No mos fareu catalans” Història inacabada del blaverisme
 
 
 
1)

 

 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 3 de desembre del 2009
 
 

La vida rural

 

Anys enrere el lúcid escriptor Joan Fuster comentava el contrast entre una concepció pairal de la llengua i una de ciutadana. I deia que la joventut, és a dir el futur, viu majoritàriament en ciutats i gasta una llengua que descriu els fets de la ciutat. Etc. Molts més anys enrere, el mallorquí Marià Aguiló tenia a la seva llar una mainadera mallorquina que li omplia el magí de somnis, de mots, de mites, de cançons i de refranys que l'empenyeran tota la vida a córrer per tot el domini lingüístic per recollir aquells tresors. Això mateix van fer molts altres benemèrits lingüistes i antropòlegs, i les notres biblioteques estotgen veritables meravelles de... fonamentalment de la vida rural, esclar. De tot el que gira al voltant de la "tríada mediterrània (blat, vinya, olivera), essència dels cultius catalans tradicionals", amb paraules de Josep Vallverdú recollides a la guia del Museu Vida Rural creat per la família Carulla en la seva casa pairal de l'Espluga de Francolí i ara generosament ampliat i modernitzat.

Sí, una autèntica meravella, amorosament conservada, restaurada i posada en acció. A més a més dels objectes, ja prou nombrosos, hi trobareu fotografies d'època i sobretot audiovisuals en què es fa veure com funcionava un molí d'oli, com es molia el gra, com es feia el pa als forns casolans o què era un cup de vi, com s'hi transportava el raïm amb les portadores i com se n'extreia el vi (piant). I, com insinuava, hi veureu tota mena d'oficis auxiliars, diguem-ho així: fusters, pastissers, ferrers, serrallers, boters, corders, espardenyers, basters...

Tot això era viu fins abans-d'ahir, fins fa cinquanta anys, i des de temps literalment immemorials. La nostra generació ha vist potser el trasbals més important de tota la història de la humanitat fins ara: l'arada romana arraconada d'avui per demà pel tractor; els tres mesos que durava tot el procés de la collita de cereals substituïts per un dia o dos de feina de la poderosa màquina de segar i batre. El mercat tradicional substituït per un altre de múltiple que es basa en el guany immediat. Dic fins ara perquè no sabem on durà els nostres fills la imparable velocitat de la tecnologia: ¿"sofriran" ells més encara que nosaltres? És ben probable.

Vam tenir la fortuna que ens acompanyés en la visita Jordi Llavina, que ara s'encarregarà de fer el catàleg de tot plegat. Li insinuo que vetlli per recollir aquella immensa riquesa de vocabulari (d'objectes i de processos); vocabulari que, d'altra banda, caldria que el posessin ja ara a les vitrines perquè els visitants el poguessin assoborir i anotar-se'l: l'aixada, els arpiots, el banc de fuster, el banc de collir olives; els carros de torn, d'escales, de trabuc; la garlopa (els oficis de fuster i de ferrer deuen ser dels més rics d'eines), el salador, el quinqué, el pes de ferro; la gran varietat de càntirs per carretejar i trascolar el líquid essencial de tota vida, l'aigua; ei, i la cadira paridora, que segur que no n'heu vist mai cap; i la riquesa dels pots d'apotecari de la farmàcia que la família tenia aquí mateix als segles XVIII-XIX, que us enlluernarà. I el pessebre secular. I l'agençament i el moblatge de la casa, amb els vestits d'època. I alguna escola, amb aquell vetust mapa d'Espanya...

I, en altres sales, una pulcra col.lecció de plantes i flors. I l'evolució cap a la vida pagesa d'avui, de màquines i mercats ben diferents, que han substituït l'enginy multifacètic dels nostres avantpassats per l'enginy d'un xip d'ordinador. És així. Els museus no han pas de frenar la vida que corre sense aturador: però sí que ens és essencial i relaxant d'aturar-nos-hi un bell matí: ens cal conèixer el passat, no fos cas que ens penséssim que la llet surt dels brics.

 

Joan Solà

 

 
NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
 
 
2)
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 28 de novembre del 2009
 
 
Amb bones paraules
 
Gabriel Bibiloni
 

En espanyol i en català oficial hi ha la paraula invertir, que, a més del significat de posar una cosa en l'ordre o el sentit invers respecte de l'inicial, té el sentit de col·locar diners o capitals a una empresa o a un sector de l'economia a fi de treure'n beneficis. Doncs bé, a aquest darrer significat hi correspon en totes les llengües la paraula investir: anglès invest, francès investir, portuguès (i gallec) investir, italià investire, alemany investieren, etc. Correlativament hi ha nom investiment: anglès investment, francès investissement, portuguès (i gallec) investimento, italià investimento, alemany Investitionen; però espanyol inversión.

El significat primari de investir és 'posar algú en possessió d'una jurisdicció, poder, dignitat, càrrec, etc.'. I això prové del llatí investire (compost de vestire), que pren aquest sentit jurídic durant l'Edat Mitjana. En català medieval investir té entre altres aquest significat, que també correspon a la variant alterada envestir. I envestir agafa també a l'Edat Mitjana el significat de 'acometre' o 'atacar', possiblement a partir d'un ús militar: primer 'envoltar estretament' (com un vestit) una fortalesa o un grup de persones (assetjar), i després 'atacar'. Aquest procés es va operar en italià i es va exportar al francès i a l'espanyol, però Coromines creu que en català és una evolució autòctona. També és en italià que investire va agafar el sentit de col·locar diners en alguna empresa. Aquest significat ja es documenta el XIV. I de l'italià el nou sentit econòmic es va escampar modernament a totes les llengües europees, per mediació de l'anglès to invest, que es comença a documentar amb aquest valor en el segle XVII.

El misteri és l'espanyol invertir, amb una erra insòlita, que fa coincidir el mot amb invertir de invertere (compost de in i de vertere), és a dir, canviar la posició o el sentit d'una cosa, una paraula independent de la que ara ens interessa i que també tenen totes les llengües (en espanyol i francès aquest invertir es documenta en el segle XVI). Segons les dades del Corpus Diacrónico del Español, les primeres aparicions d'aquell valor semàntic (econòmic) es produeixen el segle XVIII, i el primer diccionari acadèmic que el recull és el del 1817 ("hablando de caudales es emplearlos, gastarlos").  D'on ve aquest invertir espanyol? En principi, pensaríem que de l'italià investire, com passa a totes les llengües, i que en el domini espanyol s'hauria confós amb invertir (capgirar) i s'hauria produït l'original canvi de forma.

En català la primera documentació coneguda de invertir és tardana: el diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803), que no defineix la paraula, però se suposa que només hi té el significat primari. A altres diccionaris del segle XIX apareixerà després el significat econòmic. Els diccionaris etimològics catalans, com els espanyols, no separen els dos sentits de invertir, i ens diuen que l'ètim és invertere, cosa que, en principi, no hauríem de creure per al significat econòmic. No vull, tanmateix, menysprear una dada: Coromines diu que invertere en la baixa època significava 'baratar, bescanviar' i que "partint d'aquesta accepció es passà a l'Edat Mitjana a 'esmerçar', 'esmerç' [fi segle XIII]". I dóna un text de c. 1283: "encara pren En G. de Ribes, en la ba<l.>lia de Ribes, inversió per sobreredeume, 62 sous".  Una insòlita aparició de inversió en el segle XIII, i amb un significat no clar de tot; en les altres llengües el mot comença a circular en el segle XVI, naturalment amb el significat de 'capgirament'. El bot entre el segle XIII i el XIX és massa gros perquè puguem veure una relació entre els dos usos.

És difícil, vista la unanimitat de les llengües europees en la forma investir i l'ús modern del mot en la majoria d'aquestes llengües, creure que el català invertir sigui autòcton i procedent de invertere. Ni tampoc, segurament, en espanyol. Sempre amb la predisposició a alterar aquesta visió si altres dades que puguin sorgir ho aconsellen, crec que es pot considerar que el català invertir, en el sentit econòmic, és un castellanisme modern, que, com tants altres que aquí hem denunciat, separa el català de la unanimitat de les llengües europees.

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 107 )
 
 
Rata pinyada, rat-penat, muricec
 
 
Antoni Llull Martí
 
 
Aquest extraordinari mamífer que té ales i vola com els aucells és, em sembla, l'animal que més noms té en català, i no tenc notícia d'altra llengua en la qual en tengui tants. El diccionari d'Alcover i Moll, a l'entrada «RATA-PINYADA» en facilita els següents: rata-penada, rat-penat, rata-pinyat, rata-patxec, ratapenarra, rata-penat, rata-penella, rata-penera, rata-penyada, rata-petenera, rata-pinyat,
rataplanera, rataspinyada, rata-pinat, rata-pinella, pinya-rata, rat-pelat, i a més, a altres entrades, muricec, muriac, voliac i volicec. I és ben possible que se'n deixassin qualcun o me l'hagi deixat jo en copiar-los.

En aquests composts, pinyada no té res a veure amb ‘pinya' ni penat o penada amb ‘pena'. Són formes procedents del llatí pinnatus (en femení pinnata), derivat de pinna ‘ploma' que vol dir ‘proveït de plomes' i també, per ampliació del seu significat, ‘alat'. És a dir, que rata-pinyada, rat-penat i formes semblants signifiquen ‘rata amb ales'. Un altre cas d'etimologia embullosa, és el del francès chauve-souris, que sembla que vol dir ‘rata calba', perquè el primer mot coincideix formalment amb el que significa ‘calb', però és possible que aquest chauve correspongui a l'antic francès choue, nom que es donava a l'òliba (actualment chouette), és a dir, que chauve-souris podria voler dir «òliba-rata».

Aquest animalet, considerat lleig per quasi tothom, tenia en llatí un nom ben eufònic. Es deia vespertilio, mot format damunt vesper, ‘vespre', perquè surt a entrada de fosca, i en algun parlar italià s'hi troba encara talment, i en alguns altres com a vespertillo, que amb el temps es canvià en vipistrello i finalment en pipistrello que és el nom que actualment li donen. I en castellà s'ha conservat vespertillo, que coincideix, gràficament, amb l'antic mot italià.

Muricec, significa literalment ‘ratolí cec', com el castellà murciélago, alteració formal de murciégalo, ampliació de mur ciego (mur ‘ratolí', en castellà antic), nom també impropi, perquè les rates-pinyades no són cegues, i a més, mitjançant l'emissió d'ultrasons, poden volar dins una completa obscuritat sense xocar amb cap obstacle. Volicec és un mot creat a imitació de muricec, deformat per analogia de volar, i em sembla que es diu a molts pocs llocs.
 
4)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 3 de desembre del 2009
 

Motacions

per Màrius Serra

Rentable?

 

Els validadors ortogràfics dels programes informàtics permeten esmenar molts errors, però també en consoliden d'altres. La gent passa pel corrector el que tecleja a l'ordinador com qui passa un brou pel colador xinès. Potser l'excepció serien les xarxes socials, perquè no em sembla que gaire gent validi el que penja al mur del Facebook i encara menys els microtextos que difon a través del Twitter, adscrits al llenguatge sms. En canvi, molts correus i apunts de blog estan més corregits que una redacció escolar. Tanta fal·lera correctora resulta molt lloable, però cal advertir que la validació automàtica també consolida errors flagrants. Per exemple, un cert ús de l'adjectiu rentable. Sovint rebo correus d'entitats financeres que m'ofereixen productes molt rentables. Volen dir rendibles, és clar, però com que el validador ortogràfic català no els recusa l'adjectiu rentable (“que es pot rentar”) tiren pel dret amb la consciència ben neta. I, és clar, la roba ja m'agrada rentable, però les inversions les preferiria rendibles. A menys que en realitat parlem de blanquejar capitals, l'única circumstància possible en la qual els diners són rentables (i rentats).

 
5)
 
Article publicat en el DIARI DE BALEARS diumenge 29 de novembre del 2009
 
Jaume Corbera

Aquests dilluns i dimarts 23 i 24 de novembre el món acadèmic filològic de Mallorca ha oferit un homenatge, un reconeixement, a una de les figures avui més importants de la Filologia Catalana, el mallorquí Joan Veny Clar (Campos, 1932), durant quasi mig segle professor a la Universitat de Barcelona i des de 1978 membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. El Dr. Joan Veny ja havia rebut a l'Illa reconeixements des de les institucions i la societat civil, però li mancava aqueix reconeixement acadèmic que ara li han oferit personalitats científiques relacionades amb l'estudi de la llengua provinents de tots els Països Catalans, en uns actes patrocinats i organitzats per l'Obra Cultural Balear i acollits per la Caixa d'Estalvis de les Balears. Les jornades, amb assistència notable de públic, especialment d'estudiants, han remarcat la importància de l'obra científica de Joan Veny en els camps de la dialectologia catalana, el coneixement de la llengua antiga, la romanística, l'onomàstica i la terminologia de la naturalesa, i han posat èmfasi, també, en la seva excel·lència literària i la seva extraordinària bonhomia. Una valuosíssima combinació de qualitat humana i qualitat científica.

Dins aquestes sessions va sortir a rotle, era inevitable, la qüestió de la preparació dels estudiants actuals de Filologia Catalana (ara es prefereix dir-ne ‘llengua i literatura catalanes', perquè els possibles alumnes no es facin por amb una paraula tan lletja; com si de les matemàtiques se'n digués ‘aritmètica i geometria', posem per cas), quasi ignorants de llatí i, molt majoritàriament, ignorants del tot de qualsevol altra llengua romànica que no siguin el català i l'oficial de l'Estat. ¿És lògic que estudiants de llengües romàniques tenguin uns coneixements magríssims de la soca original d'aqueixes llengües? Sabem que arriben a la universitat ja pràcticament desproveïts d'aquests coneixements, gràcies a les successives reformes que han anat reduint al mínim la presència del món clàssic a l'ensenyament secundari i mitjà, però pareix encara més absurd que tota l'exigència de llatí es redueixi a 6 crèdits de primer curs en tota la carrera, amb la possibilitat remota de fer més endavant una optativa que ha de tractar de l'evolució del llatí a les llengües romàniques.

Es pot entrar en la història contemporània amb una noció esquifida de la història anterior? Podem comprendre el present sense conèixer el passat? Quant al coneixement del món romànic, el nostre àmbit cultural natural, la situació és idèntica, si no pitjor: esvaït pràcticament el francès dels instituts, els estudiants que arriben a la universitat just saben una mica d'anglès (que l'hagin aprovat no és garantia de res) i no tenen cap noció dels parlars de la nostra branca lingüística, excepte de castellà i de català. La universitat, a casa nostra, ofereix als alumnes de "Llengua i Literatura Catalanes" una segona llengua, que pot ser portuguès o francès, però no totes dues a la vegada, la qual cosa els limita forçosament a una de sola.

I hi ha també un "Origen i interrelació de les llengües romàniques", i ja està. ¿Es poden formar romanistes amb aquesta escassa preparació a la matèria? És evident que no. I tot això que val per als estudiants de català val per als d'espanyol, perquè els plans estan fets amb el mateix patró. Cap de les dues vies no permet una formació ampla i general romànica. Això sí, tots han de fer com a mínim una assignatura en anglès i tenen un caramull d'optatives d'anglès. Amb aquests plans d'estudi es vol assegurar que els graduats sàpiguen anglès, però es minimitza el coneixement del nostre entorn romànic. Aquesta migrada formació impedeix que es formi cap possible romanista, amb la qual cosa aquesta ciència està destinada a la desaparició, a part de provocar absurditats com que un catalanoparlant se'n va a França o Itàlia i en aquests estats cerca de comunicar-s'hi en anglès, normalment macarrònic.

El Dr. Joan Veny Clar, reconegut internacionalment dins la Filologia Romànica, ha fet tota la seva producció científica en català, castellà, francès i italià (i potser, no ho sé cert, en qualque altra llengua romànica), i gràcies a la seva formació universitària panromànica és capaç de relacionar qualsevol forma catalana amb les equivalents arreu del territori de la Romània, i és així que ha obtengut les dades necessàries, en moltes d'ocasions, per a poder resoldre o explicar fenòmens catalans que pareixien estranys o havien restat foscs. Una formació completa que l'ha duit a ser una autoritat en la matèria. La pobresa de la formació actual, on l'única preocupació pareix que és l'anglès (l'alienació lingüística es manifesta per moltes de vies), fa augurar que personalitats com Joan Veny seran una absoluta raresa, dins 20 o 30 anys, una vegada hagin cessat aquells qui, un poc més joves, encara varen ser a temps a formar-se en aqueix camí de la romanitat.

Només un apunt, per a acabar. La UIB, com moltes d'altres universitats catalanes, obliga a fer matèries en anglès a totes les carreres i fins i tot ofereix carreres senceres en anglès, i tothom ho troba bé. ¿Què passaria si es decidís que a totes les carreres s'han de fer matèries obligatòriament en català? ¿I per què no s'ofereixen carreres íntegrament en català? Ara, ni tan sols "Llengua i Literatura Catalanes" és íntegrament en català.

 
 
6)
 
Compte amb els de baobabs
 
El terra del B612, l'asteroide on habitava el petit príncep, estava infestat de llavors de baobab. Per al jovencell personatge d'Antoine de Saint-Exupéry, es tractava d'«unes llavors terribles» perquè «d'un baobab, si no hi ets a temps, ja no te'n pots desfer mai més. Ocupa tot el planeta. El forada amb les arrels. I si el planeta és massa petit i hi ha massa baobabs, el rebenten». Això explica que els matins, un cop llevat i arreglat, el petit príncep també arregli «amb compte el planeta. T'has d'obligar regularment a arrencar els baobabs així que els distingueixes (...) És una qüestió de disciplina».
El nostre homenet sap que arreu creixen bones i males herbes, de les quals hi ha llavors que «són invisibles. Dormen en el secret de la terra fins que a alguna li ve la fantasia de despertar-se... Aleshores s'estira, i primer creix tímidament cap al sol un petit i inofensiu branquilló molt bonic (...) Però si és una planta dolenta s'ha d'arrencar de seguida, així que la reconeixes».

En un context fictici com el que ens pinta el petit príncep, la proliferació a tort i a dret de baobabs converteix aquests magnífics arbres en un autèntic perill per a la sostenibilitat de l'asteroide. En el Senegal i a d'altres punts de l'Àfrica negra, en canvi, el baobab és un arbre sagrat. La fruita del baobab, per exemple, és utilitzada per fer minvar els mals de panxa i altres malestars.
Saint-Exupéry, que exercint d'aviador va anar de La Seca a La Meca, ens fa observar que allò que és beneficiós i estimat en un indret, no necessàriament és beneficiós i estimat a tot arreu. Ans al contrari, pot causar estralls irreversibles en altres indrets, especialment quan creix de forma indiscriminada. La massificació i les tendències invasives no només provoquen dinàmiques destructives en l'àmbit natural, sinó també en el lingüístic. La degradació del territori és directament proporcional a la degradació de la llengua territorial, sobretot quan aquesta és una llengua minoritzada. Tan sols cal passejar per les zones turístiques o sobrepoblades per verificar-ho.

Els fluxos migratoris preocupants són aquells que es produeixen en massa. En aquest sentit, des de les darreries del segle XIX fins avui, el Principat de Catalunya no ha deixat de rebre fornades de nouvinguts, bàsicament de terres de parla castellana. Tant cert és, que dels dos milions d'habitants de fa un segle llarg hem passat a tenir-ne més de set. Probablement és un fenomen únic a Europa però que forçosament ha de repercutir en l'equilibri natural i lingüístic. Cal constatar, però, que els primers murcians arribats a Barcelona, arran dels projectes urbanístics que envoltaven l'Exposició Internacional de 1929, fàcilment es van integrar tan econòmicament com lingüística. Posterioment l'adaptació dels immigrants ha estat més complicada. I és que molts no han volgut adoptar el català ni en el decurs dels 30 anys de postfranquisme. Això explica que els que aterren ara d'Amèrica del Sud i altres continents no tinguin referents clars on emmirallar-se i que sovint tampoc vulguin aprendre la nostra llengua. És aleshores quan el castellà, l'anglès, el francès, el portuguès... esdevenen veritables baobabs lingüístics. Perquè un cop arrelen en l'espai vital d'altres llengües, generalment les que no tenen estat propi, es produeixen desgavells lingüístics. O, si voleu, ecolingüístics.

En rigor, l'episodi principesc amb els baobabs no és més que una impressionant lliçó d'ecologia pràctica, a cavall de l'esforç i la tendresa, que desautoritza a aquells que han volgut fer passar El petit príncep per un conte infantil d'allò més innocent.

 
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'El despertar dels Països Catalans.
 
7) 
 
Article publicat en indirecte.cat dijous 29 d'octubre del 2009
 
 
 
 
Joan Lladonet
 

           Que el català sigui llengua cooficial als Països Catalans ha estat el fet més important que li podia ocórrer per iniciar i continuar el camí de la normalització lingüística. Però que sigui aquesta la llengua pròpia de tot el territori i l'única amb aquesta condició ha estat la clau perquè fos adoptada com a llengua vehicular a l'escola, perquè fos la llengua de l'Administració, perquè es pogués fer la Llei del Català, etc., i perquè els defensors de la llengua castellana es posassin nerviosos en més d'una ocasió. Una altra cosa és que els governants dels diferents territoris, que eren més partidaris de la nació o de la regió, hagin intentat minimitzar o maximitzar el significat de l'expressió.

            Tant els qui defensam que la llengua oficial única del territori és la llengua catalana, com els qui defensen la cooficialitat, o els que retirarien aquesta oficialitat, tant si volen que aquesta llengua perduri com si la volen fer desaparèixer, saben que el fet que sigui també llengua pròpia és molt important, ja que significa que és la llengua del poble català, perquè és la llengua històrica, perquè és la llengua més antiga, perquè és la llengua dels habitants dels Països Catalans; i que les llengües posteriors han arribat de la mateixa manera que arriben a qualsevol part del món. Una ha arribat per la força de les armes, primer, i després amb la immigració i les altres llengües han arribat amb persones que han vengut a fer feina aquí, turistes que ens visitaven o viatgers que venien per fer els seus negocis. Davant una inundació de llengües, com ha passat durant els darrers anys, la llengua oficial i pròpia del territori és la llengua del país, i per tant, no hi hauria d'haver cap problema perquè la gent que vol quedar-se a viure aquí l'adoptàs com a seva. El fet diferencial que entorpeix aquesta qüestió és l'existència de la llengua castellana, que a més de ser oficial aquí, és l'única llengua oficial de l'Estat. I per fer front a aquest desavantatge, no ens queda més remei que utilitzar el fet primordial que sigui la catalana, la llengua pròpia.

            És per això que els que defensen i volen imposar el castellà com a única llengua de tot el territori, i que les altres només serveixin per a la intimitat, com ha dit sempre Aznar, s'han posat a defensar que el castellà també és llengua pròpia del Principat, de les Illes Balears i del País Valencià. Aquesta defensa que no s'aguanta des del punt de vista històric ni científic per cap banda, demostra la importància que donen a l'expressió “llengua pròpia”.

            Doncs el Govern d'Aragó, coneixedor d'aquesta qüestió, ha elaborat una proposició de llei d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies, que ara es troba a discussió al seu Parlament, en la qual neguen la cooficialitat a aquestes llengües. Es refereixen al català i a l'aragonès, i així ho manifesten a la seva proposició. No amaguen el nom de català, encara que també usen, emparats per la Constitució espanyola, el terme de modalitats lingüístiques. No se sap si aquest nom acabarà a la llei que s'aprovi, ja que són uns quants els partits que no volen ni sentir-ne parlar. Amb l'adopció de l'expressió de llengües pròpies d'Aragó, el català i el castellà, han desactivat l'expressió, ja que els fragatins mai no podran dir que tenen el castellà i el català, i aquesta com a llengua pròpia, ja que se l'han feta seva per a tot el territori. Se l'han feta seva, per fer-la desaparèixer definitivament, ja que és una Llei, que s'ha elaborat per la promesa feta fa més de 10 anys, de Marcelino Iglesias i per les crítiques rebudes del Consell d'Europa. És una llei que s'omple la boca de bones paraules i bones intencions, però que no posa aquestes llengües com a obligatòries ni tan sols a l'escola. Allà seran voluntàries, com ho han estat fins ara, així que no canviarà res, però, per si de cas han devaluat l'expressió llengües pròpies, estenent la propietat a tot Aragó i aquesta expressió, la de “lenguas propias” l'han usada 66 vegades en el text de la proposició de llei.
 
 
8)

Presentació de

No mos fareu catalans” Història inacabada del blaverisme

 

L'espai PaisValencià té el plaer de convidar-vos a la presentació del llibre “No mos fareu catalans” Història inacabada del blaverisme de Francesc Viadel (Publicacions de la Universitat de València, 2009

 

Amb la participació de:
- Francesc Viadel (periodista i escriptor)
- Josep Lluís Albiñana (president del Consell Autonòmic del País Valencià)
- Toni Mollà (periodista i sociòleg)
- Ferran Espada (director d'El Punt-Barcelona)

 

Dimecres 9 de desembre, 19:30h

Llibreria Ona (Gran Via de les Corts Catalanes 654, Barcelona)

 

Espai País Valencià

 
9)
 
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com