«Dos CD-ROMs»
Fa un parell d'anys Xavier Rull va publicar un
article molt documentat amb el títol «Lexicalització de sigles: pautes i
propostes» (Llengua & Literatura 18, 2007), i fa poc Jaume Salvanyà
n'ha publicat un altre de més curt en què enfoca un aspecte concret de la
qüestió: «El plural amb s de les sigles» (Llengua Nacional 68,
2009). Rull explica molt bé què és una sigla i quan és que la sigla esdevé
gramaticalment un veritable nom, amb les característiques morfològiques
(tindrien plural si designessin entitats comptables, etc.), sintàctiques i
semàntiques de tal categoria nominal (per exemple, en el cas de radar,
que primer era RADAR 'Radio Detecting And Ranging [system]'). En les
sigles ens poden interessar diversos detalls pràctics: si duen punts o no, si
s'escriuen totalment amb majúscules o no (E.D.H.A.S.A, EDHASA,
Edhasa), si van amb majúscula inicial o no (Renfe,
internet), si admeten plural o no (¿els CD o els CDs?) i
com cal escriure-les i pronunciar-les en el cas que n'admetin (¿dos CD,
dos CDS, dos CDs, dos CD's, dos cedés, dos
cedé?). Aquest darrer aspecte és el que estudia Salvanyà i el que tot seguit
ens ocuparà.
Hi ha sigles que no s'usen en plural: les que són
noms propis de marques, entitats, lleis, etc. (TV3, ESO,
PSC, LAU), o altres que no són noms propis (PIB,
IRPF); però n'hi ha que sí. Per a aquest últim cas, tots dos autors
informen que les gramàtiques, llibres d'estil i diccionaris no contenen una
doctrina unitària ni del tot coherent o convincent sobre aquest punt, però que
en general diuen que a les sigles no se'ls ha d'afegir la s de plural,
sinó que pluralitza l'article, si n'hi ha (els SN 'sintagmes nominals',
les ONG, les PIME). També anirien en plural, afegim-hi nosaltres,
els adjectius que les afectessin (en el plural d'una OPA hostil, per
exemple). Una d'aquestes guies dels professionals, l'ésAdir, fa
referència també a la pronunciació, i arriba a dir que la s de plural no
s'escriu però que «pot pronunciar-se»; de manera que escriuríem les ONG
però podríem pronunciar les o-ena-gés o les o-ena-gé (¿o, dic
jo, les ongs o les
ong?). I Salvanyà titlla de confusionària aquesta posició, per tres raons:
perquè fa pronunciar el que no s'escriu i escriure el que no es pronuncia;
perquè crea ambigüitats: no és igual que en un espectacle hi hagi «entrada de
franc i CDs de regal» que «entrada de franc i CD de regal» (en el segon cas
només pots esperar un CD), ni és igual un ordinador «amb USB» que «amb USBs»
(ara tindria més d'un port); i perquè una sigla (OVNI) pot tenir plural
tant si està lexicalitzada com si no. Salvanyà defensa que s'usi la s de
plural i que aquesta s s'escrigui en minúscula, com hem fet en els
darrers exemples (a part de la solució cedés, també normal). Descarta,
doncs, grafies com USBS (es podria tractar de la sigla d'una altra
entitat) o USB's (solució anglosaxona). I a mi em sembla que té tota la
raó i que, per tant, caldria abandonar aquella prevenció, injustificable, com ja
ha fet l'AVUI.
¿D'on ha sortit, aquella prevenció, doncs? Crec que
un primer autor o entitat no va acabar d'analitzar bé tota la casuística i es va
precipitar a generalitzar que el plural de les sigles era irregular; els altres
autors es van estalviar la feina i van acceptar la conclusió; uns i altres
havien de sentir forçosament un rau-rau per dins, però el van ofegar aixecant
més la veu comminatòria o amagant el cap sota l'ala. Seria un cas semblant al
d'acceptar, en una gramàtica, que les lletres de l'alfabet pluralitzen (la
o, les os) però escriure, en la pràctica, una cosa com «les oo
obertes»; o com, en el cas de «les construccions estàndards»,
sentenciar, abans d'haver-ho analitzat bé, que el plural estàndards no és
correcte.
Joan Solà
A la nostra parla hi ha paraules que també tindríem sense la interferència del castellà, però que amb tota seguretat tindríem amb una altra forma. Són els castellanismes de forma. Paraules d'orígens diversos que ens han arribat no directament d'aquests orígens sinó passant pel castellà, que és una llengua interposada entre la nostra i la resta de llengües del món. En el seu pas pel castellà sofreixen alguna alteració de forma i aquesta afaiçona la paraula catalana. Si agafàssim xandall directament del francès (chandail, derivat, per cert, de marchand d'ail, els venedors de llegums de París, que duien un jersei especial), mai no hauríem fet xàndal. Si agafam Bolonya de l'original, Bologna, i no de l'espanyol, mai no direm Bolònia. Si agafam imam de l'original àrab, mai no direm iman. Etc.
Totes aquestes paraules defectuoses esmentades i moltes més han estat ben tractades pels diccionaris. Però n'hi ha un bon caramull que també tenen defectes de forma que els codificadors del lèxic es veu que no han detectat. O si els han detectats, no els volen esmenar. Avui en trec un de claríssim, la paraula estadística. Si miram les llengües europees veurem que a totes la tercera consonant de la paraula és una t, no una d: anglès statistics, francès statistique, italià statistica, portuguès estatística, alemany Statistik, neerlandès statistiek, noruec statistikk, polonès statystyka, etc. Només l'espanyol (i el català) mostra una d (estadística). Fins i tot el gallec oficial diu estatística, i també el basc (estatistika). Tothom.
Què ha passat aquí? La paraula va ser encunyada per l'economista alemany G. Achenwall, que la va agafar de l'italià statista 'home d'estat'. La Statistik que va encunyar Achenwall significava en un principi el conjunt de coneixements que ha de tenir un home d'estat. De l'alemany la paraula es va difondre per totes les llengües, cada una de les quals l'adaptà al seu sistema. En cap llengua no hi havia cap raó per a alterar la tercera consonant, ni tan sols a les llengües romàniques, perquè encara que la base del mot sigui la paraula estat, com a cultisme que és, estatística ha de conservar la t interior sense sonoritzar (com estatal). Contra aquest principi, l'espanyol va aplicar a la paraula la d de estado i en resultà estadística.
La cosa degué passar per malla a Pompeu Fabra, i avui tenim un gran castellanisme incrustat en la nostra parla i en tots els diccionaris. El mot estatística s'hauria de normalitzar, però per a això hi ha la dificultat que la majoria dels parlants, disciplinats i obedients, no volen fer servir un mot que no surt al diccionari. Per això crec que el diccionari hauria d'incloure la paraula estatística, a fi que qui volgués usar-la ho pogués fer "amb l'ànima neta i la consciència tranquil·la". Encara que, com a primera passa, entràs a la casa de les paraules correctes com a mot secundari al costat de estadística. Amb una bona feina per part dels correctors i assessors, si volguessin fer-la, la cosa podria començar a rutllar.
per Màrius
Serra
Paradisos?
Vivim
temps infernals per a l'economia, tant la visible com la submergida. Cognoms tan
nostrats com Millet, Matas, Rambla, Costa o Camps demostren l'existència d'uns
Països Catalans deliqüescents. No em malinterpretin, ara, ni m'obliguin a
posar-hi al davant la crossa del presumpte. La deliqüescència és la
propietat que tenen certs cossos d'absorbir la humitat de l'aire i, després,
dissoldre-s'hi. Només cal que associïn la humitat al líquid dinerari. I si
troben que la dissolució final malbarata la imatge al·legòrica, donem-nos un
marge de temps i a veure on seran l'any 2014 els deliqüescents Millet, Matas,
Rambla, Costa o Camps: a la presó, al carrer o refugiats en un remot paradís
fiscal? Doncs mira, no se sap mai, però aquí és on volia arribar avui. Al
paradís. Perquè paradís fiscal és una
expressió errònia que prové d'una mala traducció. La referència paradisíaca
prové del mot anglès heaven (cel en
sentit més espiritual que no pas meteorològic), però el terme econòmic anglès
que designa els indrets amb baixa pressió fiscal és haven, sense la e: Tax Haven. I la traducció de haven no és pas paradís, sinó “refugi,
amagatall, cau”. No pas Palau sinó
catau.
Al meu barri, a principis dels 80, un grup de joves van decidir fer un club de vells. Això ara seria impensable: en part perquè caixes i administracions han pres la iniciativa a la societat civil, però, sobretot, perquè els vells han deixat de ser vells. Si escolteu al YouTube el discurs que Luther King va fer el 1963, el del famós I have a dream, sentireu que fa servir negro per parlar dels negres. Avui negro és ofensiu en anglès. Com és ofensiu en català subnormal i aviat ho serà, si no ho és ja, discapacitat. Les paraules es tenyeixen de la negativitat que projectem sobre el que designen. Ens fem la il·lusió que canviant-les canviem de sentiments, però al cap d'uns anys deixen de ser inodores i n'hem de buscar d'altres. L'antic asil és ara una residència de gent gran; el club de vells, un casal d'avis. Contra la carrincloneria d'esdevenir avi sense néts, deixeu-me reivindicar la dignitat, políticament incorrecta, de fer-se vell.
El Banc dels Aliments ha engegat una iniciativa encomiable per recollir menjar: el Gran Recapte d'Aliments. Una campanya, per tenir ganxo, busca mots frescos i suggerents, i algun cop n'altera el sentit. En podien dir recollida, però penses en trastos i piles velles, o col·lecta, però regalima aigua beneita. També en podien dir capta o acapte, però evoca fer caritat, o recaptació, però et ve el mal rotllo dels d'Hisenda. I la recapta, que sembla ben formada, és a l'Alcover però no al DIEC. Recapte hi és, té el gust i el color de la famosa coca i és ideal perquè ens convenci un xef com Isma Prados. Hi ha un problema: li donen un sentit que fa segles que no té, el d'obtenir a força de demanar. Esperem que aquest recapte recuperat via llicència creativa colpegi amb força la consciència de tots.
Aprofitant l'article d'ahir de l'Empar, ple de sentit comú des de la distància irònica, faig quatre apunts sobre la polèmica bloc/blog en el marc d'una reflexió més general sobre la fixació de la norma. 1) Agraeixo que es feliciti l'AVUI perquè opta per blog, però em nego a afirmar que blog és correcte i bloc està mal escrit. Entenc la correcció com una convenció i, per mi, són dues propostes legítimes. Una convenció té, per definició, un punt d'arbitrarietat que no permet, tret que se sigui integrista, brandar-la com a veritat. 2) Comprenc que la vacil·lació irriti l'usuari, però estic convençut que accelerar el procés amb una obediència cega no surt a compte. La norma és un vestit que hem de portar. És bo que algú la proposi i la reculli però és l'adhesió dels usuaris la que la legitima. La fem una mica entre tots en un procés que demana temps i és sempre susceptible de revisió. 3) Tenim bloc a la rampa de llançament per entrar al DIEC i tenim llibres d'estil de grans mitjans optant per blog. Potser el millor és acceptar de moment les dues formes i deixar que un ús no pressionat per la norma es decanti per la que li va més bé. 4) I acabo sintetitzant què em fa preferir blog: a) sempre és millor que un nou significat pengi d'un significant (mot fonètic) específic i no sigui una accepció més d'un que ja vol dir altres coses; b) els derivats de bloc arrosseguen la seva ambigüitat o sonen estranys (blocar/ bloquejar, blocosfera); c) el blog viu a internet i un cercador d'internet no troba blocs sinó blogs; d) blog és l'opció de la majoria de llengües i el terme internacional, però és, a més, un mot ben format en català: desaprofitar els avantatges que això dóna, esdevenir una raresa, perquè a uns quants els va seduir inicialment el joc amb la metàfora del bloc de paper, no sembla raonable. Molts d'aquests arguments els manllevo de Gabriel Bibiloni i els trobareu al seu estimulant blog.
Joan Coromines explica que a principis del XX alguns barcelonins creien que prolongar era un castellanisme i el substituïen per perllongar, forçant una sinonímia que ell no admet, ja que perllongar, "antigament i allà on és viu, significa diferir, ajornar". Però l'Alcover recull exemples antics de perllongar volent dir allargar. I el DIEC ho acaba d'embolicar admetent perllongar com a allargar i com a ajornar i donant un exemple del tot ambigu: "L'operació es va perllongar més del que esperàvem". Una ambigüitat que Fabra salvava no admetent perllongar com a allargar en el temps. Construir un estàndard passa per evitar ambigüitats d'aquestes. En diferents temps i llocs perllongar ha volgut dir allargar i ajornar però no en la llengua real de ningú, i el que no pot fer l'estàndard és forçar una convivència impossible. O el limita a ajornar o accepta que aquest sentit s'ha perdut i el fa sinònim de prolongar. Tenir-lo amb un peu a cada banda només crea confusió.
Si d'aquí uns segles un filòleg estudia textos de català actual es trobarà que les coses i les persones, més que ser o estar, es troben. El Palau es troba al barri de Sant Pere i Millet es troba acorralat. Aneu a saber amb quina brillant tesi ho explicarà. El motiu real, com sol passar, és força prosaic: qui escriu no sap si posar-hi ser o estar i sap que amb trobar-se passa per ull. Trobar-se és el comodí dels cagadubtes, com l'accent vertical. I, igual que l'accent, el trobar-se que no gosa ser o estar, s'hauria de penalitzar a l'escola. La distribució de ser i estar varia de nord a sud dels territoris de parla catalana. Al nord, veí de l'être francès, hi ha molt ser; al País Valencià hi ha gairebé tant d'estar com al castellà. L'estàndard només pot ser, doncs, una convenció de compromís. Joan Solà en proposa una d'assenyada i fàcil d'aplicar a Qüestions controvertides de sintaxi. Si la interioritzeu, us tornareu a veure amb cor de ser i estar.
Els fòrums d'internet van plens del neguit de traductors que no saben com traduir vergüenza ajena. Si un francès diu hônte d'autri o un portuguès vergonha alheia, ningú entén res. Però els catalans ja no hi percebem cap locució idiosincràtica. Com que sabem què vol dir, ens sembla transparent. Ser bilingües no ens deixa veure allò que és idiomàtic en castellà i, per tant, no es pot traduir literalment. Josep Maria Espinàs encara ho veia quan a finals dels 70 proposava, en aquesta mateixa pàgina, fer o passar bixumets, que deia haver sentit a l'Empordà i seria una adaptació popular de l'anglès be ashamed. "Passo bixumets veient el Ricardo Costa a la televisió ploriquejant", podríem dir ara. Però la proposta no va quallar i avui és només una curiositat d'hemeroteca. Un quart de segle més tard, l'any 2005, l'equip que feia la 4a edició del Diccionari castellà-català de l'Enciclopèdia va agafar el bou per les banyes i va traduir vergüenza ajena per vergonya aliena, que ara ja apareix al seu diccionari GDLC en línia. Admetia així la catalanitat d'una forma abonada per l'ús -ampli i inconscient- i la falta d'alternatives. No crec que l'IEC trigui gaire a obrir-li la porta. Sembla lògic. El que no ho sembla tant és que els castellanismes tipus barco provoquin l'esquinçament general de vestidures, mentre els tipus vergonya aliena passen desapercebuts, tot i que, segurament, alteren força més la nostra manera de mirar el món i, per tant, la nostra identitat. Entrevistat per Júlia Otero, el filòsof José Antonio Marina va arribar a afirmar que només passen vergüenza ajena els espanyols, fins al punt que alguns psicòlegs americans en diuen Spanish shame. I tot plegat em porta a fer-me la següent pregunta: què hi fem tots, obedientment, dalt del vaixell si al final no ens podem estar de passar una vergonya que ens és tan aliena.
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/608/64
El congrés compta amb un Comitè Assessor que està format per: Toni Strubell i Trueta, Martxelo Otamendi, Itziar Idiazabal i Koldo Zuazo.
El congrés es durà a terme a la Facultat de Lletres de la Universitat del País Basc (passeig de la Universitat, 5 – 01006 – Vitòria) els dies 10, 11 i 12 de maig del 2010.
El congrés tractarà els vincles entre el País Basc i els Països Catalans des de qualsevol punt de vista històric, cultural o lingüístic en què aquests dos països es puguin, s'hagin pogut o es prevegi que es puguin vincular.
Els qui decideixin presentar una comunicació, n'hauran de trametre el títol i un resum (d'una llargada màxima de 30 línies) abans del 25 d'octubre del 2009. També s'hi inclourà una breu informació biogràfica de l'autor, especificant l'entitat a la qual pertany i les seves dades (NIF, correu electrònic, correu postal i telèfon de contacte). El Comitè Assessor decidirà si s'admeten o no les comunicacions i ho notificarà als autors a final d'octubre.
S'acceptaran comunicacions escrites en basc o en català.
Els resums de les comunicacions s'hauran de fer arribar a: agnes@agnes.cat
Han confirmat la seva assistència
Jose Angel Irigaray, Gorka Knörr, Juantxo Skalari, Xavi Sarrià, Borja Ariztimuño, Ibon Sarasola, Maite González Esnal, Toni Strubell, Martxelo Otamendi, David Fernández, Itziar Arratibel (ESAIT), Itziar Idiazabal i Pomada.
Per a més informació
www.euskalherria-paisoscatalans.blogspot.com
Agnès Toda i Bonet
Lectora de català a la Universitat del País Basc
Despatx 2.49
Facultat de Lletres
Passeig de la Universitat, 5
01006 – Vitòria
Tel.: 0034 609547014