La Càtedra de multilingüisme Linguamón – UOC es complau a informar de la propera conferència sobre multilingüisme que es farà en el cicle 2009:
“Gestió de la diversitat lingüística a l'aula: el que els ensenyants (i altres) han de saber” és el títol de la ponència del professor John Edwards, doctor i professor de Psicologia a la St. Francis Xavier University de Nova Escòcia. La conferència tindrà lloc el proper 19 d'octubre, a partir de les 6 de la tarda.
El professor Edwards ha centrat la seva recerca en la relació entre la llengua i la identitat dels grups. El seu camp d'estudi ha passat de ser la psicolingüística (amb una atenció específica en la manera com els infants aprenen llengües) a una disciplina anomenada «sociologia de la llengua», que es mira la llengua com un indicador d'algun aspecte d'identitat individual o de grup –com les persones i els grups es defineixen a si mateixos en termes de llengua. Per a més informació us adjuntem un enllaç amb una entrevista que la UOC li va fer el passat mes d'abril d'enguany: http://www.uoc.edu/portal/catala/la_universitat/sala_de_premsa/entrevistes/2009/john_edwards.html
La conferència se celebrarà a la sala d'actes del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, Rambla Catalunya 8, pral. L'assistència és oberta a tothom.
El guardó dóna
un impuls al treball de l'investigador. Aquest premi, lliurat per l'IEC en el
marc dels Sant Jordi, és un dels més rellevants a Catalunya i ha recaigut per
primera vegada en un investigador del Camp de Morvedre.
El treball de
Josep Ribera va més enllà de l'anàlisi textual, ja que és autor de llibres de
poemes i d'algunes traduccions. Compagina la seua tasca d'investigació amb la
docència a la Universitat de València i a la Universitat Oberta de Catalunya.
Què pot aportar el Pompeu Fabra a la seua
investigació?
El guardó, a part de reconèixer la importància de la
tesi, dirigida per Maria Josep Cuenca, catedràtica del departament de Filologia
Catalana de la Universitat de València, podria arribar a impulsar-ne la
publicació, amb la consegüent millora que podria comportar a la difusió del
treball.
Quin és l'objecte
d'estudi?
L'objectiu principal de la investigació era analitzar
l'establiment de la referència i la represa lèxica dels referents en les
produccions textuals d'estudiants de secundària. La intenció es va centrar a
determinar els problemes de la cohesió referencial i oferir una sèrie de
solucions aplicades.
L'anàlisi dels textos escrits
per alumnes han estat comparats amb algun model?
Naturalment, la
investigació partia de l'anàlisi prèvia de la referència en textos d'experts,
que ens ha proporcionat la base objectiva de comparació dels textos dels
aprenents. Així, la comparança qualitativa i estadística dels resultats
obtinguts ens ha permès establir els usos discursius pertinents i els
problemàtics en els escrits dels alumnes en relació amb el fenomen cohesiu de la
referència.
Quines conclusions heu obtingut
a grans trets?
Hem observat una tendència abusiva dels aprenents a
recórrer a unitats gramaticals com ara pronoms i elisions, que sovint provoquen
ambigüitat. En contrapartida, la represa lèxica resulta deficient i, quan s'hi
recorre, es basa en la repetició de noms comuns de contingut poc específic. En
clar contrast amb els experts, l'ús de sinònims és anecdòtic. D'altra banda,
s'abusa d'unitats i estructures pròpies de la comunicació oral col·loquial,
inadequades a la escrita formal. El diagnòstic és bastant clar: pobresa lèxica,
col·loquialització dels usos lingüístics formals, com a conseqüència del
bilingüisme substitutiu, i dificultat a comunicar-se pel canal escrit.
L'aplicació pràctica de les
solucions als problemes està en marxa?
En principi, preteníem
abastar-la en aquesta investigació; no obstant això, la complexitat del tema i
la grandària de la mostra ho impedien. És a partir d'ara quan tinc la intenció
de desenvolupar les propostes aplicades de resolució dels problemes i la
sistematització de les millores aconseguides en els anys que ha durat la recerca
doctoral: queda molta feina per fer!
En la seua labor com docent,
considera important resoldre els problemes de la cohesió referencial?
La cohesió referencial és un pilar fonamental de la construcció textual,
perquè té conseqüències directes tant en el significat global del text, és a
dir, en la coherència com en l'adequació al context comunicatiu. En bona mesura,
l'èxit o el fracàs de la comunicació en depèn. Per a l'estudiant és summament
important reforçar el domini de mecanismes; l'ús inadequat del llenguatge pot
comportar conseqüències insòlites.
Compagina investigació i
docència en secundària i universitat, li queda temps per a escriure?
Ara mateix me'n queda poc, però intente treure'n. He publicat
poesia com "Alba lasciva" ( Amós Belinchón, 1994), "Els espadats de Morris
Jesup" (7i Mig, 2000) i "Plenamar" (Bromera, 2003), a més de la traducció de
contes Oscar Wilde en L'ànima del pescador i altres contes (Tàndem, 1998).
Dijous, 1
d'octubre del 2009
DAVID VILA I
ROS
Traduccions i
interpretacions
Segurament
heu sentit parlar d'un "indi" anomenat Brau Assegut. O potser, fruit del
marc referencial dominant espanyol, el coneixeu com Toro Sentado. No ser
un país lliure té aquestes coses... En tot cas, Brau Assegut és un
personatge històric ben real. Nascut entre els hunkpapa, un dels set grups que
conformaven la nació Lakota o Teton, des de ben jove va destacar com a guerrer i
com a Wicasha wakan -un mot que podem traduir aproximadament com "home
espiritual"- i va esdevenir un mite a la batalla de Little Big Horn, en la qual
va liderar la coalició de sioux (els lakotes eren una de les set nacions sioux),
cheyennes i arapahoes que va derrotar el 7è de cavalleria de l'exèrcit dels
Estats Units. La seva gesta va ser duta al cinema -tornant als marcs
referencials, des d'un punt de vista proamericà i antiamerindi, com us podeu
imaginar- i aquest fet li va donar fama
universal.
Amb aquesta llarga introducció simplement volia arribar a formular una
pregunta: no us sobta que un amerindi que va viure a les grans prades d'Amèrica
del Nord, on els braus eren animals desconeguts, dugués per nom Brau
Assegut? A mi, que sempre he sentit una atracció indescriptible pel poble
lakota i, no cal dir-ho, per les llengües, va cridar-me l'atenció aquest fet, de
manera que vaig decidir remenar-hi una mica. Doncs bé, resulta que el nom
original, en lakota (una llengua del grup siouan), era Tatanka Iyotake. Tatanka vol
dir bisó mascle -el lakota té una
paraula específica per al mascle i una altra per a la femella, pte- i
iyotake vol dir ajagut. Per
tant, podem traduir-li el nom com Bisó
Assegut o Bisó Ajagut, però en
cap cas com Brau Assegut. Així doncs,
com vam arribar a donar-li aquest nom? Coses de les
traduccions.
El nom català ens ha arribat, passant per l'espanyol, des de l'anglès:
Sitting Bull. A primer cop
d'ull, Sitting Bull equival a
Brau (bull) Assegut (sitting). Tanmateix, els traductors espanyols van obviar un
detall essencial: bull, certament, significa brau, però també és l'abreviatura de
bull buffalo. En anglès, s'afegeix bull davant del nom d'alguns
animals per indicar-ne el gènere; per tant, bull buffalo vol dir bisó mascle, és a dir, literalment,
tatanka. Així doncs, la traducció correcta seria, tal com dèiem, Bisó Ajagut, un nom ple de sentit si
tenim en compte que el bisó era un animal central en la vida dels lakotes i de
tots els pobles de les grans prades.
On vull anar a parar amb tot plegat? Doncs que cada llengua és un món, cada llengua es construeix en funció de l'entorn que ha de descriure i crea mots en funció de les seves necessitats. Per als lakotes, el bisó era l'animal central de l'existència (com el cavall per als gautxos), de manera que tenien paraules diferents per descriure el mascle i la femella. Els anglesos, per la seva banda, van idear el mot "bull" per diferenciar entre els gèneres d'alguns animals, fins al punt que, en determinats contextos, es permeten el luxe de prescindir del nom de l'animal i utilitzen "bull" a seques. Per últim, els espanyols, segurament obsessionats amb els toros, els veuen fins i tot allà on no hi són... En definitiva, cada llengua és una manera única d'interpretar la realitat i, per tant, són una font incomparable de diversitat, un patrimoni col·lectiu que hem de saber preservar i del qual hem d'aprendre, sobretot, a gaudir-ne. I és que si ens limitem a traduir, a donar per bones les equivalències literals entre llengües, si deixem que el corrent uniformador se'ns endugui, perdem una pila de matisos, d'alternatives, o, com en el cas de què acabem de parlar, fins i tot arribem a conclusions sense cap mena de sentit.
Gat escaldat de l'aigua tèbia en
fuig
En un passatge d'El llibre de la selva, Mowgli és segrestat per una colla de micos grisos. Incapaços de rescatar-lo, la pantera Bagheera i l'ós Baloo es veuen obligats a demanar ajut a Kaa, una vella pitó. I, certament, quan els micos s'adonen que Kaa entra en acció, fugen cames ajudeu-me envestint-se els uns als altres de tan espantats. Instants més tard, Mowgli recupera la llibertat. Probablement Rudyard Kipling, l'autor del conte, coneixia el pànic que habitualment tenen els micos a les serps.
Alguns etòlegs són del parer que el desenvolupament dels micos requereix que hagin après per observació, de ben menuts, la conducta de por en la seva mare o en altres primats. El mecanisme de la por, que els va servir per protegir-se de les espècies verinoses, ha estat d'utilitat entre els simis de cua llarga per adaptar-se i sobreviure a l'entorn. I és que en un passat llunyà aquests rèptils van suposar una amenaça real. Això explica que encara avui els micos emetin conductes de por en presència de serps, tot i que d'aleshores ençà ha disminuït considerablement el perill atès que en l'entorn actual el contacte entre ambdós animals no és tan sovintejat.
Per Ignació Morgado, psicobiòleg, la por que produeixen les serps, les abelles, les aranyes... és molt consistent i no desapareix fàcilment: «hem de reconèixer que la majoria dels estímuls i situacions que produeixen por i, per extensió altres emocions humanes i els seus sentiments concomitants, són apresos». I és que les respostes de por també són aprenentatges d'allò més corrent entre els humans. Acostumen a ser fruit d'un trauma psíquic causat per catàstrofes socials. En aquesta línia, fragilitat, empobriment i incapacitat són les conseqüències psíquiques, segons l'estudi Trauma psíquic i transmissió intergeneracional, que han patit gran part del catalans que van viure de prop la guerra del 36-39, la postguerra, el franquisme i el postfranquisme. Ho avala taxativament Josep Tremoleda, promotor cultural, quan diu que el règim franquista, repressiu com era per essència, va arribar al moll de l'os del poble i va reeixir a inocular-hi el virus de la por, «que va generar un inaudit nivell d'autocontrol, una mena de seny que no era virtut, sinó malaltia» (dins el llibre biogràfic Josep Tremoleda: plantar cara a la por). Aquest patiment reprimit explica que molts catalans no s'hagin pogut construir com a subjectes saludables. I que els descendents successius hagin percebut i reproduït en ocasions aquest desmantellament psíquic i afectiu.
L'esmentada investigació, que ha treballat amb diferents generacions d'aquest convuls període, constata que hi ha un fil conductor d'aquest trauma, que queda inoculat de forma inconscient. És a dir, les violències del passat, tant a nivell individual com social, es transmeten a segones, terceres i fins i tot quartes generacions. Teresa Morandi i Anna Miñarro, autores de la recerca, també parlen de traumes comuns com «la desconfiança envers l'altre, quelcom que es va inculcar en les pròpies famílies. Es va transmetre que compartir era un perill i es va imposar el silenci» (La Vanguardia, 27-11-08). Ambdues investigadores assenyalen que l'única manera d'escapar-nos de l'abisme és conèixer-lo: «les violències del passat tenen relació amb les violències del present» (Diari de Girona, 27-11-08). I aquestes pors històriques, que encara traginem incrustades a la ment, és justament el mecanisme que no ens deixa ser, que impedeix refer-nos com a poble. I, llavors, per por a morir «ens suïcidem», que diu el periodista Ryszard Kapuscinski (El País, 25-1-07).
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'El despertar dels Països Catalans
Toni Fernández
Aquests dies parlem alguns al
ciberespai sobre l'estat de l'ensenyament en català al nostre país, ja sigui a
Catalunya, País Valencià, Andorra o qualsevol altre indret. Malauradament som
encara lluny de ser un país normal en aquest aspecte.
No cal pas dir que
hem fet grans avenços al Principat, tot i que molts mestres ens avisen que això
de la immersió lingüística (terme no gaire ben trobat, al meu parer) no és ben
bé el que ens pensem, ja que hi ha escoles on el català hi és pràcticament
absent. Fet d'altra banda comprovable abastament només de parar l'orella a nois
i noies, petits i grans, que dia sí i dia també s'entesten a rebutjar la llengua
del país que els acull o els ha vist créixer.
També caldria afegir-hi
que les escoles on el català és llengua vehicular només ho són a nivell
d'ensenyament primari. Teòricament, amb la flamant Llei d'Educació Nacional, el
sistema d'immersió lingüística s'estendrà també, 34 anys després de la mort del
dictador feixista espanyol, a la resta de l'ensenyament
pre-universitari.
A nivell superior no sabem ben bé què passa. Semblaria
que el fet que la classe es faci en català o no (encara que s'hagi anunciat com
a classe en català) dependria molt de si hi ha una sola persona que no entén la
nostra llengua (per exemple un estudiant estranger o provinent d'Espanya), de
l'assertivitat del professor afectat i de la passivitat de la resta
d'estudiants. Deixant de banda la ignorància o mala fe de l'estudiant que
confessa no saber català en una classe prevista en aquesta llengua, i que obliga
al canvi lingüístic a la resta de companys, hi ha el fet que (com és habitual)
els nostres drets lingüístics són menyspreats i gnorats.
Sobre l'estat de
la llengua a les aules a la resta del domini lingüístic, potser millor no hi
entrem. Ni tan sols a Andorra, en contra del que molts podríem pensar,
l'educació en català hi està assegurada, amb poc més d'un terç d'alumnes cursant
estudis en català.
Fins i tot a Barcelona i rodalia hi ha un seguit
d'escoles estrangeres on les llengües vehiculars
són l'idioma estranger de l'escola en qüestió i, naturalment, l'espanyol. Sé de
bona font que els mestres espanyols d'una coneguda escola estrangera d'Esplugues
són, obertament, nacionalistes espanyols, en permanent conflicte amb els mestres
de català de la institució, i que el motiu principal de la seva tria de centre
escolar és fugir del sistema educatiu català i la “imposició” de la nostra
llengua. Llavors, les classes que aquesta tropa imparteixin s'assemblaran més a
l'adoctrinament d'èpoques passades que no pas al que s'espera d'una escola
privada d'elit. Una escola, d'altra banda, no només triada per a l'educació dels
fills de molts catalans sinó també, i això és més greu, l'escola on estudien els
fills de la màxima autoritat del nostre país. Una dada interessant.
La
llengua vehicular de la nostra educació és important per moltes raons, però una
de les principals és per dignitat i coherència nacionals. A quin país
independent del nostre entorn la seva població ignora o menysté el seu propi
idioma? Ja us ho diré jo, a cap ni un. I la clau rau, com en tants altres temes,
en el fet de tenir estat propi o no tenir-ne. Ens respectaran o no, com ja
sabeu, en base a aquest simple fet.
És l'ara de la pàtria. És la pedra angular, el fonament de la gènesi. Al temps que germinava la nació es beneïa un altar a Cuixà, als peus de l'olímpic Canigó, on habitaven els vells déus, on “els àngels vaguen entremig dels troncs sota la pau de les brancades altes”. Fou l'any 974, els orígens, quan l'abat Garí el va consagrar. El monjo Garsies, en un sermó datat el 1040 ens dona la primera noticia i descripció: “supra quam magni principis Michaelis altare in quatuor pulchrerrimis columnis exagono schemate factis honore condigno statuit”. La mateixa homilia ens parla de les seues grans dimensions “vastioris grossitudinis, tredecim semipedis longa et novem ampla”(2.15m x 1.37m) i de l'extrema blancor, “albedine nimia”.
Ben blanca, com el dia front a la nit, la claror que aparta la tenebra, plenitud celestial, el bé que guanya al mal. I, dedicada al resplendent arcàngel Miquel, amb espasa de llum de foc, vencedor de dracs apocalíptics i de dimonis revoltats, missatger sideral, hereu d'Anubis i Osiris, d'Hermes i Mercuri, guerrer com Mart en un temps de croada i reconquista i en un lloc on habitaven “simiots” i altres divinitats precristianes, que calia vèncer i desterrar.
La
mil·lenària pedra, sobre la qual encara es santifica pa i vi, permanent front a
una natura variable, continuadora del vell culte a les sagrades roques, per
creure-les amb poder fecundador i contenidores dels esperits dels avantpassats,
potser per això, acull els grafits de les signatures de personatges del temps
fundacional, com qui fa mil anys (1009) fou elegit abat, el fundador Oliba, als
quals perpetua. Un marbre venerable (profanat pels francesos, castigat 150 anys
com a balcó a Vinçà), procedent del capitoli de Narbona, del temple de Júpiter,
Juno i Minerva, un símbol més de la filiació romana de la nostra llengua,
cultura i nació.
XXIIé CURS DE SOCIOLINGÜÍSTICA DE
Universitat d'Alacant
(Seu
Universitària de
Baixa)
DIVENDRES, 30,
OCTUBRE, 2009
15.30-16.00h
Lliurament de materials als inscrits Acte
d'inauguració
16.00-17.30h
Joan Veny (Universitat de Barcelona; Institut d'Estudis Catalans):
“Norma i diatopia”
17.45-19:15h
Maria Josep Cuenca (Universitat de València; Institut d'Estudis
Catalans): “Convergència i divergència en la norma catalana actual”
19:30-21:30h Jaume Salvanyà (Assessor lingüístic del GrupFLAIX):
“Descripció i prescripció: la relació entre l'ús i la norma”
DISSABTE, 31,
OCTUBRE, 2009
09.00-10.30h Joan Solà (Universitat de Barcelona; Institut
d'Estudis Catalans) “La sintaxi de l'Institut d'Estudis Catalans”
11.00-12.30h Joan Julià-Muné(Universitat de Lleida): “Com cal
pronunciar en català els noms propis forans?”
13.00-15.30h Josep Àngel Mas i Castells (Universitat Politècnica
de València): “La variació lingüística en l'estàndard oral valencià”
DIVENDRES, 6,
NOVEMBRE, 2009
16.00-17.30h
Joaquim Rafel (Universitat de Barcelona; Institut d'Estudis Catalans) “La
norma lèxica i el diccionari”
17.45-19:15h Jaume Cabré (Escriptor; Institut d'Estudis Catalans):
“L'escriptor i la norma”
19:30-21:30h Sandra Montserrat i Carles Segura (Universitat
d'Alacant): “Model fonètic estàndard: reflexions i pràctica educativa”
DISSABTE, 7,
NOVEMBRE, 2009
09.00-13.00h Josep Escolano (Universitat d'Alacant): “Seqüències
educatives per a aprendre la norma lingüística”
13.15-15.30h Brauli Montoya (Universitat d'Alacant; Institut d'Estudis Catalans): “El català global”
CERTIFICACIÓ
Per a obtenir la qualificació d'apte cal assistir al menys al 80% de les sessions i realitzar un treball sobre els continguts de les sessions i sota la tutoria del professorat
DIPLOMES
Es pot optar per:
Certificació del Secretariat d'Estudis de la UA, convalidable per 2 crèdits de lliure elecció curricular.
Aquestos crèdits són computables també per a l'obtenció del "Certificat de Capacitació Docent" i el "Diploma de Mestre en Valencià"
Certificació de l'Institut de Ciències de l'Educació (ICE) de la Universitat d'Alacant (30 hores).
Per a obtenir aquest certificat caldrà fer un treball-memória sobre els continguts del curs, tutoritzat per qualsevol dels membres del Comité Organitzador.
TRANSPORT
Per als matriculats hi haurà un servei gratuït d'autobusos des de la Universitat d'Alacant (parada a l'Aulari I, al costat de l'eixida de l'autovia) fins a la Nucia.
Aquest servei no estarà disponible quan el nombre d'alumnes que ho sol·liciten siga menor de vint.
En cas d'utilitzar el servei d'autobús gratuït heu d'enviar un correu electrònic a seulanucia@lanucia.es o telefonar al 966897733
L'eixida serà una hora abans de l'inici de la primera sessió de cada dia; la tornada, en acabar l'última activitat de cada dia (amb arribada a la Universitat d'Alacant).
Pot fer-se la matrícula en l'adreça: