Salvem el Besòs
La setmana passada retrèiem un cas de desídia, inconsciència o barra de TV3. Avui girarem la mirada cap a una altra de les realitzacions emblemàtiques dels nostres governs dits democràtics o postfranquistes: Catalunya Ràdio.
Al programa matinal, des de feia mesos l'encarregat de donar informació del trànsit, que era del RACC, invariablement pronunciava el riu Besòs i Sant Adrià de Besòs amb una o tancada: Besós, i això una, dues, set vegades en molt poca estona, i hi tornava cada vegada que repetia la informació. El locutor devia ser de primera llengua catalana, perquè pronunciava bé, per exemple, la z de Sant Quirze i fins alguna altra ò, com la de les Glòries, indret també habitual en la informació del trànsit. Però hi havia altres topònims igualment mal pronunciats, amb ó: Vandellós, el Papiól, etc. Era la mosca vironera de cada matí, de cada setmana, de cada mes, d'un any seguit. A poc a poc vaig anar observant que també deien Besós altres informants esporàdics perfectament catalans d'origen; i Banyóles i Escócia; i que una informant ben catalana de les terres de Lleida deia Serós. De Besós a Bessós no hi havia sinó un pas de pardal, i efectivament, així apareixia de tant en tant, encara més deformat, el nostre riu malastruc. Un dia aquell informant professional va plegar i el va substituir un altre que ja deia, sistemàticament, impunement, Bessós; de fet pronunciava sordes totes les esses (Sant Vicenç dels Horts esdevenia «Sant Vicenç dels sords») i usava la preposició fins sempre sense la a que habitualment li correspon (Anem ara fins les carreteres de Lleida); i, per descomptat, no feia mai la vocal neutra (deia Montcada amb una clara a final); etc.
Sense fer escarafalls ni arrencar-nos
cap botó de la camisa, hem d'arribar a la mateixa conclusió de l'altre dia:
«això del català» no va de debò; ni tan sols als llocs més emblemàtics i de més
repercussió de tot el «sistema», si és que hi ha sistema. Però podem afegir-hi
algun matís no gens banal: com que, amb el poder enorme dels mitjans
audiovisuals, el mal exemple es propaga fulminantment, i com que molta gent no
coneix tal o tal topònim de primera mà, doncs a Catalunya Ràdio perillem de no
sentir
La o oberta sembla que té mala peça al
teler, doncs. Durant les eleccions d'Alemanya i Portugal hem sentit
insistentment vót, un altre cas
erroni que sembla sistemàtic. L'Oriol Camps, encarregat de vigilar Catalunya
Ràdio, lluita per corregir-ho, però «és difícil»,
Deixant aquest detall, fa mesos que sentim el «Pla de Bolònia» milers de vegades en boca de rectors, de polítics, de tothom. I la pobra Vall d'Hebron apareix escrita i pronunciada de tres maneres: Hebrón, Hebron, Hebró. Això no són manies, senyors polítics i senyors professionals: es tracta de saber si volem ser un poble normal i mantenir la nostra llengua amb la cara ben alta, sense complexos ni pedaços. En una llengua secularment perseguida, això vol un esforç suplementari; però, tant o més que un esforç, demana una voluntat clara de preservar la nostra dignitat.
Joan Solà
A la majoria de llengües europees hi ha una paraula per a designar la part del dia compresa entre la posta de sol o la desaparició de la claror solar i el moment d'anar a dormir. En català general vespre, en francès soir, en anglès evening, en italià sera, en alemany Abend, en neerlandès avond, en noruec kveld, en suec kväll, etc. L'espanyol i el portuguès es caracteritzen per no tenir una paraula equivalent, per la qual cosa en espanyol s'ha creat el compost tarde-noche, que s'utilitza ocasionalment i que adesiara algun català calca en un absurd tarda-vespre.
Els parlants de les llengües que tenen una paraula equivalent a vespre fan servir la fórmula bon vespre com a salutació d'entrada durant aquesta part del dia: bon vespre, bon soir, buona sera, good evening, Guten Abend, etc. I, d'altra banda, utilitzen el bona nit (bone nuit, buona notte, good night, Gute Nacht) només quan se'n van a dormir o quan s'acomiaden. És lògic: el vespre és una part del dia (dia oposat a nit), un temps en què la gent està activa, mentre que la nit és el temps en què dormim; és del tot raonable que et desitgin bona nit quan te'n vas a dormir, no quan ets a una part del dia que no és la nit. Els parlants d'espanyol i de portuguès, en canvi, diuen buenas noches o boa noite tant quan arriben com quan se'n van. També és lògic, perquè per a ells, que no tenen vespre, quan fa fosca ja és la nit.
A Mallorca el sistema diguem-ne paneuropeu funciona amb tota perfecció. Bon vespre es diu sempre en arribar, com a salutació d'entrada, sigui l'hora que sigui, encara que el rellotge marqui les 4 de la matinada (circumstància ara bastant normal, sobretot per als joves; abans només s'esdevenia a les vetles dels morts i poca cosa més). I bona nit, només quan un se'n va, sigui també l'hora que sigui. Ara fora de Mallorca també a Menorca i a Eivissa trobam pertot el sistema de l'espanyol i del portuguès: només bona nit. I davant això se susciten uns quants dubtes. Fóra possible que l'ús actual mallorquí fos un romanent d'un ús general de la llengua d'altres èpoques? Podria ser que el bona nit com a salutació d'entrada hagués comparegut per imitació del castellà, com el bones tardes tractat a l'article precedent? Aplicant els bons principis jurídics, cal presumir la innocència d'aquest bona nit fins que no se'n demostri la culpabilitat. Però els qui ens dedicam a l'estudi de la llengua hem d'estar atents als fets i a les proves. A diferència del bones tardes, rehabilitat en bona tarda, que deixa proves del seu origen espuri per allà on passa, el bona nit té una fesomia que el presenta com a immaculat. Però també és estrany que el català de fora Mallorca, tot i tenir la paraula vespre (País Valencià a part), faci servir un sistema que no es troba a cap llengua de l'entorn menys a les que ja hem esmentat. I si el bona nit d'arribada és la cosa que s'ha dit sempre, d'on surt aquest ús mallorquí tan diferent, sòlid i arrelat?
No cal dir que és necessari preservar l'ús mallorquí de qualsevol influència que el pugui desbaratar. Però calen més coses. Caldria introduir ràpidament bon vespre al DIEC (encara que només sigui perquè és viu a una part del país). Si a l'entrada tarda hi ha bona tarda i a l'entrada nit hi ha bona nit, per què a l'entrada vespre no hi ha bon vespre? I si aquest bon vespre s'escampa pel continent, ningú no haurà perdut res. Alguns ja ho han intentat en alguns mitjans de comunicació del Principat, una provatura que, si hagués tingut el suport, i no l'oposició, dels responsables lingüístics dels mitjans principals, ara hauria triomfat i seria tan natural com tantes coses que han triomfat. I si s'escampa segons l'ús mallorquí i europeu, oli en un llum.
per Màrius
Serra
Zulus?
A finals d'estiu la policia francesa es va fer un tip de
localitzar amagatalls farcits d'armes per l'organització terrorista ETA. Quan
aquestes troballes trascendeixen, els informadors solen fer servir el terme basc
zulo, que en euskera vol dir “forat”,
en comptes de les paraules que usarien si els que haguessin amagat les armes en
un forat no fossin bascos. Els primers usos mediàtics de zulo no designaven amagatalls d'armes
sinó aquells terribles cubicles de dimensions reduïdes en els quals els
criminals oculten les víctimes de segrestament. Però només si els criminals en
qüestió són bascos. Amb el temps, hem transformat zulo en un xenisme, en el benentès que
un xenisme és un mot que designa una realitat cultural idiosincràtica, com ara
iglú o harakiri. I jo trobo que no caldria. Els mateixos que branden pancartes
de “Bascos sí, ETA no” són els que després només utilitzen l'euskera per
pronunciar mots relacionats amb la violència, com ara kale borroka o zulo. Però a voltes els xenismes tenen
efectes secundaris. Quan en un noticiari sents que la policia ha localitzat
“onze zulos” no saps mai si parlen d'amagatalls o d'immigrants sud-africans
d'ètnia zulu.
Presentació de la novel·la Naïve d'Emili Rodríguez-Bernabeu
L'escriptor i crític literari Lluís Roda presenta a València la novel·la d'Emili Rodríguez-Bernabeu Naïve
Lloc: "Ámbito Cultural de El Corte Inglés", carrer de Colón, núm. 27.- planta 6, València
Data i hora: Dijous 15 d'octubre de
2009 a les 19 hores
Web de l'autor: http://www.cervantesvirtual.com/bib_autor/emilirodriguez/
Que a l'Estat espanyol la justícia és
lenta no és cap novetat, molts ciutadans ho estan experimentant personalment. Que moltes vegades és un
“cachondeo”, doncs ja fa anys que un
polític conegut va gosar dir-ho i el temps li ha donat la raó.
Només cal estar una mica
a l'aguait de les notícies per comprovar-ho. Que no jutja tots per igual és una
realitat constatable i , malauradament , allò
de qui té padrins el bategen és una rèmora que no ens hem pogut llevar de sobre,
ni fins i tot a dintre del sistema judicial.
De padrins la classe política en té un fum, estem
acostumats a veure com després de casos de malversació de fons públics,
prevaricació, factures inflades , delicte
fiscal per la requalificació de terrenys , cobrament de comissions, compra de
factures falses per distreure els doblers a Hisenda, adjudicació fraudulenta de
promoció d'habitatges, atorgament de permisos d'obres il·legals, infidelitat en
la custòdia de documents, tràfic d'influències, falsedat de documents públics, revelació de secrets,
suborns, alteració del cens electoral, extorsió, tràfic d'influències, reclassificació de
sòl no urbanitzable....., la majoria de les vegades no els hi ha
passat res i se n'ixen airosament. Exemples en tenim a dojo: Gürter, Nasseiro,
Palma Arena
Ara bé, el que ja clama al cel és que la mateixa justícia no faça complir
les sentències judicials. L'any 2002 la Generalitat
Valenciana va aprovar un decret per exigir el
requisit lingüístic en les oposicions dels docents. Des de llavors, aquells
professors que no el tenen han d'examinar-se de les proves de la Junta
Qualificadora de Coneixements del valencià.
Molt bé, fins ací tot correcte. Però, que els passa als
professors que tenen el títol de Filologia Catalana? Doncs que la Generalitat no
els eximeix d'aquesta prova, no dona com a bo el títol de Filologia
Catalana.
En poques paraules, que la Conselleria d'Educació, en
mans del senyor Font de Mora, no reconeix que català i valencià és la mateixa
llengua, i que per tant un professors que vinga de les Illes o del Principat de
Catalunya, amb el títol de Filologia Catalana
no ha de fer cap prova, ja té el requisit lingüístic.
Davant d'aquesta bestiesa, d'aquest insult a la
intel·ligència el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià ( STEPV), així com Comissions Obreres (CC OO), Acció
Cultural del País Valencià (ACPV) i les universitats valencianes van recórrer el decret de la Conselleria
d'Educació.
Al llarg d'aquests set anys el Tribunal Superior de
Justícia del País Valencià (TSJPV) ha emés
setze sentències, sí, sí 16 !!,
condemnatòries a la Conselleria d'Educació i dos del Suprem que avalen el títol
de Filologia Catalana per acreditar coneixements de valencià. Però el
conseller Font de Mora per una li entra i per l'altra li ix, com si ploguera en
Mariola que diem a Alcoi.
Què hem de pensar els ciutadans i ciutadanes del carrer davant d'aquest
“cachondeo”?.
Com és possible que, després de set anys d'incompliments , i fins i
tot d'una sentència del mateix TSJPV que
amonesta a la Conselleria d'Educació assenyalant “ su manifiesta temeridad por reiterar, incomprensiblemente, la omisión del título
de Filologia Catalana sin respeto a las decisiones judiciales firmes, anteriores y conocidas, y faltar, reiteradamente, a sus obligaciones de respetar y cumplir
la sentencia firme
.”, com és possible doncs que no passe absolutament res
de res? Quina
vergonya, ara després de set anys d'impunitat ha hagut de ser el Jutjat
d'Instrucció número 17 de València qui ha apreciat “indicios de delito” en l'actuació del Conseller d'Educació,
Alejandro Font de Mora. Passar olímpicament de setze sentències del
TSJPV, amb els prejudicis econòmics que això
ha ocasionat a les entitats que ho han denunciat i a centenars d'opositors, ara,
per a la justícia, és això, “indicios de
delito”
I és que el PP té molts padrins. Aquesta
impunitat, aquest passar-se per baix cama setze sentències condemnatòries fan a
més d'un sospitar de la connivència de la mateixa justícia. De segur que si
haguera sigut un altre tema que els hagués interessat, la sentència s'hauria
complit immediatament.
Però, ai las!, estem parlant que català i valencià són la mateixa
llengua. El PP es manté ferm, acceptar el
títol de Filologia Catalana és acceptar la unitat de la llengua i això, vade
retro satanàs. Cal continuar amb la mateixa estratègia del “cerrazón”. Tranquils, ací no passa res, encara
són 16 les sentències i al cap i a la fi només
són “indicios de delito”.
Alcoi, 20
de setembre del 2009
Vicent
Luna i Sirera
Ortotipografia del llenguatge científic i tècnic
La Societat Catalana de Terminologia (SCATERM), filial de l'Institut d'Estudis Catalans, anuncia com a activitat més propera el IV Seminari de Terminologia: “Ortotipografia del llenguatge científic i tècnic”, que tindrà lloc l'11 de novembre, de 9 a 14h, a l'IEC, i de la qual properament us donarem més detall. Hi ha previstes intervencions de Josep Lluís Llebot, Marc Barracó i Josep M. Mestres.
Per a més informació sobre la SCATERM aneu a http://scaterm.iec.cat, on trobareu informació sobre les activitats de la Societat, com fer-se'n soci, el Butlletí, premis, la revista Terminàlia i altres projectes, etc.
També us podeu adreçar a:
Societat Catalana de
Terminologia
Carrer del Carme, 47 – 08011
Barcelona
Tel. 935 529
105
Fax 932 701 180
A/e: scaterm@iec.cat
Reunió de
a
(16 i 17 d'octubre de
2009)
La reunió ordinària del Ple de
Atès que un dels objectius d'aquesta iniciativa és que
Aquesta activitat s'organitza conjuntament amb la Delegació de l'IEC a
Alacant.
Programa de les sessions
acadèmiques
Divendres 16 d'octubre,
de 20:00 a 21:20. Centre Cultural Gómez-Tortosa (C. Major, 6,
Novelda)
20:00 Ester Limorti i Artur Quintana: La literatura de tradició oral al Carxe
20:50 Actuació de l'Orfeó Solidaritat
10:00 Vicent Beltran: Les parles dels extrems meridionals del català: el Carxe i Guardamar
10:30 Joan Veny: Com vam fer l'enquesta a Guardamar per a l'Atles Lingüístic del Domini Català en els anys seixanta
11:00 Antoni Mas: Transmissió i revernacularització del català a Guardamar.
11:40 Actuació de
Presentació del llibre Català normalitzat en un món multilingüe