InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.000 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/alta.php
 
Butlletí número 187 (dimecres 30/09/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
2) Carles A. Camps i Obrador - La història que no voldria explicar mai
 
3) Víctor Alexandre - La conversió del català en patuès
 
4) Empar Moliner - El manxego i el 'manchego'
 
 
 
 
8) ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA - CONVOCATÒRIA DE PREMSA
 
 
1)

 

Article publicat en el diari digital EL PUNT (edició del País Valencià) dilluns 28 de setembre del 2009
 
 
 

Tots els idiomes del món tenen determinades salutacions que els seus parlants utilitzen per a expressar que desitgen a la persona a qui s'adrecen que, el període de temps immediatament posterior a l'instant de la salutació –d'unes quantes hores–, li siga propici i que, per tant, durant eixe espai de temps, no li passe res de negatiu, res que el perjudique, res que li resulte desfavorable, advers, nociu. Els valencians hem usat des de temps immemorials i continuem usant les salutacions bon dia i bona nit. Actualment el problema el tenim, com en tants altres casos, en la interferència del castellà que, per a desgràcia nostra, és omnipresent, ja que ens el trobem a tota hora i en tots els llocs: en la televisió, en la ràdio, en el cinema, en els diaris, en les revistes, en les tanques publicitàries, en converses pel carrer, etc. El castellà té un sistema de salutacions diferent del nostre i això influïx negativament en els valencianoparlants i fa que el nostre sistema tradicional patisca deformacions, les quals són perfectament evitables si actuem amb el respecte que es mereix la nostra llengua.

El sistema de salutacions valencià.

El nostre sistema de salutacions consta, únicament, de les locucions bon dia i bona nit. La primera s'usa durant el període de temps que dura la claror del sol i la segona quan ja s'ha post el sol. Per tant, hem de dir bon dia mentres hi haja llum del sol (a les nou del matí, a les onze del matí, a les dotze del migdia, a les tres de la vesprada o a les cinc de la vesprada). I bona nit, quan és de nit, naturalment. De vegades s'usen les expressions bon dia de matí (o bon dia pel matí) i bon dia de vesprada (o bon dia per la vesprada), en les quals, a més de desitjar al nostre interlocutor que passe un bon dia, explicitem en quin moment del dia ens trobem.

En el sistema de salutacions valencià, desitgem al nostre interlocutor que passe un bon dia (o una bona nit), és a dir que passe bé les hores del dia (o de la nit) que resten des del moment de la salutació fins que es ponga el sol (o fins que isca el sol).

El sistema de salutacions castellà.

El sistema castellà és diferent del nostre. La llengua castellana usa tres salutacions: buenos días, buenas tardes i buenas noches. Hi han, doncs, dos elements distorsionats: el fet de tindre tres salutacions en lloc de dues i l'ús del plural en lloc del singular.

En castellà es diu buenos días d'ençà que ix el sol fins a l'hora de dinar (una hora indeterminada que oscil·la entre les dotze del migdia i les tres o tres i escaig de la vesprada), buenas tardes des de després de dinar fins que en pon el sol i buenas noches quan és de nit. De matí es desitja a l'interlocutor que pase un bon dia, és a dir que passe bé totes les hores que queden del dia, però per la vesprada se li desitja que passe una bona vesprada, és a dir se li desitja que passe bé les hores que resten del dia que, com que ja només poden ser de vesprada, perquè ens trobem a la vesprada, es diu així de manera clara i explícita. I per la nit, evidentment, se li desitja que passe una bona nit.

El castellà diu en plural moltes coses que, en bona lògica, hauria de dir en singular, però això és així, forma part del geni de la llengua. Expressions com ara a finales (o a principios) de semana (o de mes, o de año, o de siglo), andar por esos mundos de Dios, bajar (o subir) las temperaturas, subir a los cielos, estar bajo las faldas de la madre (de uno), estar hasta las narices, felices Navidades, felices Pascuas, hablar a espaldas de alguien, muchas felicidades, poner las barbas en remojo, ponerse de espaldas a la pared, máquina quitanieves, saltar por los aires, hacer las Américas, tener muchas ganas de hacer algo, sonarse las narices, tocarse las narices, a los efectos de, salir a hombros (o en hombros), a todas horas, caerse de narices, en estos momentos, en aquellos tiempos, hacerse añicos, heces fecales, etc., o paraules com ara felicidades, cortafuegos, guardabarros, guardaespaldas, parabrisas, Navidades, etc., són sempre en plural en llengua castellana mentres que els seus equivalents valencians els fem en singular, com fan les altres llengües del nostre entorn. De la mateixa manera el castellà diu buenos días, buenas tardes i buenas noches, sempre en plural.

La influència perniciosa del castellà sobre la nostra llengua fa que els valencianoparlants vulguem emprar tres salutacions quan només en tenim dues i ací és a on comencem a dir barbaritats molt grosses. La salutació que correspon al matí i a la nit no té cap problema i continuem dient com sempre bon dia i bona nit. Però quan volem dir en valencià quelcom equivalent al buenas tardes castellà, no sabem com fer-ho. Davant d'aquest problema, un valencianoparlant tradicional pot fer dues coses: 1) continuar usant el sistema de dues salutacions, com s'ha fet sempre (bon dia i bona nit), i 2) passar-se'n al sistema de tres salutacions incorporant directament el buenas tardes castellà dit exactament així, en castellà, (bon dia, buenas tardes i bona nit).

Com que els catalans, en lloc de vesprada, usen el castellanisme tarda (que ells no volen reconéixer de cap manera que ho és) els va resultar molt fàcil transformar el buenas tardes castellà en un bones tardes que no té res, però res en absolut, de català. No sé a qui se li va acudir la desafortunada idea de substituir el bones tardes, en plural, per un bona tarda, en singular, que, segurament, va considerar més català. L'invent el va difondre durant els anys 60 del segle xx el locutor Salvador Escamilla, per mitjà del seu programa Radioscop que emetia per Ràdio Barcelona, primerament en castellà amb alguns afegitons en català i, en els darrers anys, ja íntegrament en català. Una vegada més els mitjans de comunicació varen demostrar la seua força de difusió i l'invent va fer fortuna. Salvador Escamilla no va inventar l'expressió bona tarda, però la va escampar arreu de les terres catalanes.

Com que els valencians, no diem tarda sinó vesprada, algú va considerar que el bona tarda català s'havia d'adaptar a la manera de parlar dels valencians dient-hi bona vesprada, cosa completament artificial que els valencians no hem dit mai de la vida, que destrossa totalment el nostre sistema tradicional de saludar i causa un perjuí molt important a la nostra llengua. Actualment, la televisió i la ràdio s'encarreguen de saludar-nos cada dia, tantes vegades com consideren oportú fer-ho, amb el servil bona vesprada. Cada volta que un presentador de televisió o un locutor de ràdio diu bona vesprada, espenta la nostra llengua una miqueta més cap al castellà. ¡Quina llàstima!

Curiosament –i per a desgràcia de tots nosaltres– els lingüistes han caigut en el parany i, en lloc de lluitar per a aconseguir que la llengua conserve la seua fesomia autèntica, col·laboren en la tasca de convertir-la en un dialecte del castellà. Si cerquem la paraula tarda en qualsevol diccionari català considerat normatiu (DIEC, GDLC, GD62, etc.) trobarem l'exemple Bona tarda! Si busquem vesprada en el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera trobarem l'exemple Bona vesprada! I si llegim el contingut de l'entrada vesprada en el diccionari del SALT3 veurem que, sorprenentment, apareix la subentrada bona vesprada amb la definició «Salutació que es fa al llarg de tota la vesprada». Ací tenim l'oficialització de l'esguerro.

El sistema de salutacions en altres llengües.

Hi han altres llengües en les quals es desitja a l'interlocutor que tinga un bon dia (portugués bom dia, francés bon jour, italià buon giorno) però n'hi han d'altres en els quals, de matí, se li desitja simplement que tinga un bon matí (anglés good morning, alemany guten Morgen). És a dir, hi han idiomes en el quals, quan comença el dia, es desitja a l'interlocutor que tot el que resta de dia siga bo per a ell, i, a mida que avança el dia s'empren altres salutacions específiques que s'usen a partir de la vesprada, del capvespre o de la nit, segons llengües, mentres que hi han altres idiomes que dividixen el dia en compartiments (matí, migdia, vesprada, capvespre, nit) i usen salutacions específiques per a cada part o per a determinades parts, segons llengües.

Cap sistema és millor de cap altre i no n'hi a cap que siga més lògic, més racional, més intel·ligent, més adequat, més eficaç o més bo. Però cada idioma té el seu sistema i cada llengua ha d'emprar el que l'enginy del poble que la parla ha creat. Tan postís, extravagant i poc digne és que els valencians diguem bona vesprada, que correspon a la mentalitat dels castellanoparlants, com ho seria si diguérem bon matí, com fan els anglòfons. Seria bo que no ens encabotàrem emprant salutacions estranyes i que usàrem només les que s'adiuen amb la idiosincràsia del nostre poble.

2)
 
Carta publicada en el diari AVUI (pàgina 22) dijous 17 de setembre del 2009

La història que no voldria explicar mai

En un lloc de Catalunya un avi s'asseu a la falda el besnét per explicar-li històries de temps passats. Però a l'avi la història d'avui no li agrada gens, el seu besnét li fa preguntes que l'avi gairebé no sap ni com respondre. El besnét s'interessa per aquell idioma, el català, que ja tan sols es parla a llocs com el poble del besavi, ja que ell a ciutat pocs cops el pot sentir. L'avi fa un llarg silenci i és incapaç d'explicar el perquè.

Aquell home recorda com de mica en mica el castellà va anar guanyant terreny als mitjans de comunicació, als reclams publicitaris, les noves tecnologies, els cinemes, els llibres, etc. Que en entrar en un bar quan demanava un tallat sempre li responien "Cómo dice?", "No le entiendo" i, com que ell era una persona molt ben educada, acabava per demanar "un cortado" . L'avi va maleir tots els ossos del seu cos en veure que per culpa de la seva bona educació i de no fer cas dels avisos del risc que es corria, s'havia arribat a una situació com aquella. Va maleir cada cop que havia dit "Això no passarà mai". Es va adonar que el seu petit país, aquell pel qual havien lluitat els seus avantpassats, avui no era més que una província envaïda i sense identitat.

Jo no vull haver d'explicar una història com aquesta. I tu?

Carles A. Camps i Obrador

Taradell

 
3)
 
Article publicat en el número 68 de la revista Llengua Nacional (pàgina 7)
 

La conversió del català en patuès

(Aquest text és el Manifest del Correllengua 2009, que enguany ha estat escrit per l'autor que signa aquí sota)

Víctor Alexandre

 

 

Potser us semblarà un contrasentit, però no ho és. No és cap contrasentit que la màxima aspiració del Correllengua sigui poder desaparèixer algun dia. No és cap contrasentit, perquè, quan això s'esdevingui, voldrà dir que la llengua catalana haurà recuperat la normalitat i que, per tant, ja no caldran celebracions com aquesta per a prendre consciència de la perillosa situació en què es troba. Franco va morir l'any 1975, però hi ha àmbits en què la llengua catalana pateix exactament la mateixa marginació que quan era viu. I aquesta marginació, en bona part, és culpa nostra, perquè, tot i que no disposem de les estructures polítiques i jurídiques per a fer que la llengua catalana gaudeixi en el seu territori del mateix estatus que l'espanyol a Espanya o que el francès a França, hi ha molts àmbits que depenen exclusivament de nosaltres i que, això no obstant, hem abandonat.

Un d'aquests àmbits és el de l'ús de la llengua. Una llengua que s'usa poc, acaba no tenint raó de ser, i allò que no té raó de ser desapareix. No tenim cap dret a acusar els nouvinguts de no parlar català si nosaltres som els primers que els parlem en una altra llengua. Quin interès poden tenir-hi si amb el nostre comportament els estem dient que no cal que l'aprenguin? Hem de comprendre que el gran motor de la humanitat és la necessitat. No hi ha evolució sense necessitat. I la llengua catalana, per molts segles d'història que tingui al darrere, només sobreviurà si és útil i necessària per a viure als Països Catalans.

Hi ha, tanmateix, un altre factor de risc, i és el de la degradació de la llengua. La llengua catalana, cada cop més, s'està convertint en un patuès, en un dialecte de l'espanyol. I això –cal denunciar-ho– s'està fent en connivència amb els llibres d'estil de molts mitjans de comunicació catalans que, amb l'excusa de “arribar a tothom”, no sols naturalitzen els castellanismes, sinó que també arraconen sistemàticament les paraules i les expressions catalanes més genuïnes i utilitzen les que presenten menys diferències morfològiques i fonètiques amb l'espanyol. És a dir, que l'arquitectura de la llengua és cada cop més pobra, la sintaxi fa pena i creix per moments la ignorància dels referents culturals propis. Això fa que la major part dels catalans utilitzin dites populars i frases fetes espanyoles en lloc de les pròpies i que la llengua catalana s'estigui transformant en un dialecte anomenat catanyol.

El Correllengua ens ajuda a prendre consciència d'aquesta transformació i ens adverteix que el futur de la llengua és indestriable del futur del país. Si perdem la llengua, perdem el país. Assumim, per tant, la nostra responsabilitat i treballem, cadascú des del seu àmbit, per petit que sigui, per tal que la llengua i el país assoleixin l'únic estatus polític que els pot retornar la normalitat. Treballem, en definitiva, per normalitzar políticament el nostre poble, perquè normalitzant-lo normalitzarem també la nostra llengua i la nostra vida.

 

 

4)
 

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 56, dimarts 22 de setembre del 2009

DOS NEGRONI

El manxego i el 'manchego'

Empar Moliner

El restaurant es diu La Botiga i és al carrer Josep Tarradellas, número 155. La catalana poc conscienciada hi entra a esmorzar el dia 7 a un quart i cinc minuts d'una. Al vestíbul hi ha un cartell que diu que t'esperis fins que vinguin a buscar-te per donar-te taula. La catalana poc conscienciada obeeix, però com que no ve ningú, al final opta per anar a destorbar una cambrera. "Puc seure on vulgui?" pregunta. La cambrera fa un gest vague.

La catalana poc conscienciada li demana un entrepà de formatge. "Un manxego", diu. I naturalment, la cambrera no l'entén. La catalana poc conscienciada, doncs, li tradueix la complicada petició: "Un manchego".

Fins fa poc n'hi havia prou de traduir aquestes complicades giragonses idiomàtiques. La catalana poc conscienciada se n'ha fet farts, de demanar "un gintònic" i quan ha vist que el cambrer es desconcertava i entristia per aquesta o oberta tan poc cosmpolita, ha dit "un gintónic" (pronunciat a l'espanyola) i la cosa s'ha solucionat. Però ara traduir ja no és prou. Quan la catalana poc conscienciada demana "un manchego" la cambrera pregunta: "¿Uno de jamón?". La catalana poc consienciada li diu que no. Que "uno de queso". (Evita la paraula formatge perquè tothom sap que és una paraula poc integradora i agressiva que els catalans diem per molestar.) Però la cambrera té idees pròpies sobre el que és el "manchego", de manera que diu: "A ver. Uno de jamón manchego, será". La catalana poc conscienciada ja no diu res. Hauria pogut demanar un "queso serrano" però potser hauria creat un conflicte amb la COPE. La catalana poc conscienciada en parla sovint amb els amics cambrers professionals: si no tens experiència i servir taules et sembla un ofici indigne, vine a Catalunya. No et demanarem que ens entenguis, però ni tan sols et demanarem que sàpigues fer pa amb tomàquet.

 
5) 

 

Article publicat en el blog de Carles Ribera

 

En defensa del caragol maçana

 

Carles Ribera

 

 Tècnicament es diu Pomacea canaliculata i al nostre país fa unes setmanes que, en general, el coneixem com a cargol poma, una pobra bestiola que no havia fet cap mal fins que no se sap ben bé com va arribar al delta de l'Ebre, lloc on no hauria de ser, i com passa amb totes les bestioles, siguin invertebrades o no, quan arriben a un lloc on no han estat convidades, reben el curiós apel·latiu d'espècie invasora. Entre altres coses perquè causen uns estralls terribles a la fauna i la flora autòctones, que no saben com combatre-les, de la mateixa manera que si fossin ells els que viatgessin a Sud-amèrica, d'on prové el maleït gastròpode nouvingut, el problema seria a la inversa.
Abans que cap arrossaire ebrenc comenci a maleir-me els ossos pel títol d'aquest article, deixeu-me dir que la defensa del caragol maçana no és en favor del mol·lusc pròpiament dit, sinó de la manera de dir-ne. La reflexió em va venir al cap un dia que seia a taula enforquillant el dinar mentre mirava el telenotícies de la teletrès. La presentadora, des dels estudis de Sant Joan Despí, va introduir la notícia relatant que a l'Ebre estaven molt preocupats per la plaga del cargol poma. Dit això, va passar la connexió al corresponsal, enviat especial o qui fos el periodista destacat sobre el terreny, que va mostrar a càmera una closca de bona mida i una rastellera d'ouets d'un color entre rogenc i rosadet arrapats a un branquilló mentre esperaven esdevenir nous exemplars del refotut invasor. Quan el reporter va identificar allò que tenia a la mà vaig quedar amb la boca oberta i la forquilla a mig camí amb els fideus penjant. Allò que minuts abans era un cargol poma havia esdevingut un caragol maçana!
Caragol maçana. La sorpresa no em va pas venir del fet de sentir com li canviava el nom. Perquè com que sóc molt viatjat, per més gironí que sigui ja sabia que a les terres de l'Ebre del cargol se'n diu caragol i que de la poma se'n diu maçana. És més, per aquells verals no s'ha de preguntar de res ni de ningú com es diu, sinó com li diuen, matís molt important que podria donar peu a tot un tractat de filosofia sobre la identitat i el jo que ara no ve al cas.
El que em va sorprendre és que a TV3, una actitud que després he sentit i llegit en altres mitjans de comunicació audiovisuals i escrits, decidissin transformar el caragol maçana en cargol poma. Perquè si el problema el tenen a l'Ebre, hauria de tenir el nom que a l'Ebre decidissin. I tant caragol com maçana no només són variants dialectals, sinó que estan admeses en igualtat de condicions amb les seves variants orientals als diccionaris generalistes que he consultat. Desconec quin criteri segueixen en altres països i en altres entorns lingüístics a l'hora d'estandarditzar la llengua. Per al cas que ens ocupa la conclusió que n'extrec és que amb la feina que tenim per normalitzar l'idioma contra les agressions externes, només falta que anem perdent el temps fent traduccions del català al català. Tampoc és tan lluny l'Ebre (especialment per als que són d'allí) perquè no els puguem capir. I si ho trobem distant, ben segur que a mig camí ensopegarem amb algun diccionari que ens traurà del mal pas.

 

 
 
8) 
 
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA
 
CONVOCATÒRIA DE PREMSA
 
DIJOUS, 1 D'OCTUBRE
 
11 HORES
 
MONESTIR DE SANT MIQUEL DELS REIS
SALA DE JUNTES
 
PRESENTACIÓ ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ DEL CORPUS TOPONÍMIC VALENCIÀ
 
ESPEREM LA VOSTRA ASSISTÈNCIA A LA PRESENTACIÓ A LA PREMSA.
 
PER LA VESPRADA, A LES 19.00 HORES, ES FARÀ LA PRESENTACIÓ OFICIAL EN LA SALA D'ACTES DEL MONESTIR. 
 
SALUTACIONS
 
JOAN ASENSI
TEL. 679 190 259
 
 
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com