Ressenya publicada en el número 68 de la revista Llengua Nacional
Ressenya publicada en el diari digital EL PUNT (edició del País Valencià) divendres 11 de setembre del 2009
Ressenya del llibre La tribu valenciana
La tribu valenciana (reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística)
Onada Edicions, Biblioteca
La Nau, 7,
Benicarló
2008.
Poques vegades hem
trobat un títol amb un subtítol tan clarificador. Miquel Àngel Pradilla té un
seguit d'avantatges personals que li permeten d'endinsar-se en la deriva
lingüística –en la qual el País Valencià catalanoparlant navega– d'ençà de
l'arribada al poder dels conservadors espanyols l'any 1995.
Vet aquí una introducció i cinc articles amb una datació precisa entre el 2005 i el 2006. El resultat és un foto-finish acurat. Nadiu de Rossell (Baix Maestrat), professor a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i membre de la Secció Filològica del IEC, el Dr. Pradilla fica el dit en la polpa més tendra dels qui transiten al voltant d'un dels dos palaus de la Generalitat: el de València vist per qui –tot i ser un mica lluny– es veu doblement afectat. Ens hi afegim.
L'autor ens recorda un fet dialectològic fonamental: «[...] la continuïtat lingüística sense estridències de les comarques del nord valencià [...] amb tota la franja occidental de Catalunya [...].» El que ens hauria agradat és ser l'autor d'aquesta afirmació seva: «en la nostra opinió ens trobem amb un escull que té una base estrictament nominalista però que mostra una gran efectivitat referencial: l'etiqueta “valencià” com a designació de la llengua a tot el territori comunitari». Des de l'extrem sud fem nostre el discurs. Els qui es lamenten del paper excessiu de Barcelona d'ençà de 1830 –han passat gairebé dos segles– menystenen ara la varietat interna del català al País Valencià amb un continuum no tan sols occidental al terç nord sinó que reprèn amb una forta barreja d'elements occidentals i orientals en gairebé tot el terç sud. L'autor ens descriu l'autonomisme incipient de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) enfront de l'unitarisme de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) per a concloure coses com ara que «amb la proposta unitarista, l'activació de la funció de prestigi sembla garantida». Des de l'activisme militant i doblement perifèric –durant més d'una generació– tornem a estar-hi d'acord, la qual cosa ens passa molt sovint al llarg del llibre.
Pel que fa a la sociolingüística, voldria subratllar, però, alguna mancança metodològica que invalida qualsevol anàlisi de l'evolució demolingüística al País Valencià, especialment pel que fa a València i Alacant. Compartim, a estones, el pessimisme moderat de qui denuncia la situació crítica del valencià, que no és altra que la situació crítica del català d'ençà de la darrera allau migratòria cíclica. Afegim-hi, alhora, que les urnes són la millor prova d'un sistema immunològic valencià d'una feblesa crònica. El que no podem certificar és un estat d'anèmia –malgrat tenir una mala salut de ferro– en rodalies encara d'una vitalitat envejable. Els comportaments lingüístics de gran part de les zones de l'extrem sud o dels voltants de València han de ser comparats amb el que passa en les altres poblacions de mida semblant en el territori políticament dintre l'Estat espanyol. L'estadística autonomista ho aigualeix tot per tal de camuflar el que passa terme endins de la gran ciutat. Al capdavall, la ciutat mitjana més al sud, amb una vitalitat ambiental del català remarcable (amb més de 30.000 h), fa segles que és Crevillent, i tothom hauria de saber que l'evolució en ciutats com Elx o Castelló és més encoratjadora.
L'autor, amb gallardia
intel·lectual, diu: «[...] la utilització que fa Colomina del concepte de
correcció [...] ens sembla del tot desafortunada.» I hem de fer algun retret
benigne quan observem algun florentinisme benentès: «No voldríem acabar, però,
sense fer avinent al lector una certa sensació d'incomoditat davant la visió
taxonòmica que hem propiciat en les línies precedents [...], dues opcions que
[...] estan més pròximes del que el nostre discurs matisat pot fer pensar.»
Ara bé, malgrat això, cada dia que passa –i han passat més de tres anys
d'ençà de l'escriptura d'aquests articles– ens demostra que som davant
estratègies polítiques i no estrictament lingüístiques que s'escuden en un
populisme fet a mesura d'alguns. La batussa, malauradament, és ara de portes
endins i l'espai no ens permet de matisar-ho més. Als de la meva generació no
ens agradava gaire una València dividida entre gibel·lins i güelfs, però sabíem
bé a què jugava cada bàndol. Tanmateix, ens entristeix haver de comprovar com
una vegada els güelfs vam derrotar els gibel·lins –en un gran pacte d'Estat amb
el vist-i-plau del poder a Catalunya–, vam començar a lluitar entre nosaltres
els valencians. La cosa ja fou així a Florència i ho deixarem córrer.
Això sí, som davant un llibre de lectura imprescindible per als qui volem
conèixer millor la situació valenciana de la primeria del segle xxi.
Joan-Carles Martí i
Casanova
Elx-Guardamar
Poques persones saben que la boira era bòria o que trempat era temprat. Ho era fins que els parlants, de manera espontània i inconscient, van passar a l'altra forma perquè s'hi sentien més còmodes. Ara mateix, la llengua vacil·la (avui tot és correcte) entre egua i euga, àguila i àliga o xicalla i quitxalla. I la normativa li ha impedit fer el pas de darrere a radere. D'aquesta transposició dels sons d'un mot se'n diu metàtesi i és un fenomen fonètic universal. Als anys 60 es van posar de moda les gincames, una mena de cursa amb dificultats especials. La gent s'hi divertia ignorant que venien de gymkhana (un mot anglès empeltat de hindi). Llavors els acadèmics van decidir invalidar la còmoda pronúncia popular i recuperar la difícil gimcana, com si el mot ja fos part del joc. I jo em pregunto: ¿que potser les metàtesis, com els miracles, pertanyen només a un passat mític?; i encara: quan els parlants acomoden un mot al català fent-hi una sàvia alteració, ¿té dret l'IEC a condemnar-los a l'etern embarbussament?
Un cas ben curiós de metàtesi és el pas de vídua a viuda. El mot llatí vidua, per evolució popular, va esdevenir viuva en català antic, però els juristes medievals hi van sobreposar el cultisme vídua i entre una cosa i l'altra vam anar a parar a viuda, i sobre aquesta base al masculí viudo i al concepte viudetat. Potser per l'estigma que arrosseguen el mots acabats en o (suspectes de castellanisme), ara assistim a un viatge de tornada i les vídues s'imposen a les viudes -no cal dir als viudos, que sempre han sigut quatre gats-. Viudetat resisteix, de moment, l'embat cultista però va perdent terreny davant l'enrevessada viduïtat, que compta amb la predilecció del diccionari normatiu. És un cas més en què es reforça la identitat a costa de la comoditat, i potser es fa més mal que bé a la llengua.
Els pronoms li i hi tenen moltes coses en comú. D'entrada una i, insignificant però carregada d'intenció. La norma diu que el plural de li és els (sense cap i), però això només és cert en valencià; en els altres dialectes és els hi. I TV3 ja ho admet en registre col·loquial. Si a un els personal hi afegim un hi de destinació (hi anem), en surt un datiu, que és, justament, destinació personal (els hi dono el llibre). Però el le castellà, envejós de la bona relació, empeny li a menjar-se hi. I així sentim "No li donis més voltes" o "Ens manifestarem i li donarem molt de ressò", frases en què tocava dir hi. De vegades hi ha alternança: "Li ha dedicat la vida (al fill)", "Hi ha dedicat la vida (a ensenyar català)". D'altres, el locatiu pesa tant que només hi és bo: "No t'hi acostis (al precipici)", "No t'hi acostis (que està enfadat)". I, finalment, hi ha casos que fan ballar el cap. Jo diria "S'hi assembla", tant si parlem de coses com de persones, però el DIEC2, a l'entrada garsa, diu que una cosa a una altra "se li assembla".
Quan algú ens molesta mirem de no fer-li cas, però si allò que ens empipa és un sorollet, intentem no fer-ne cas. A un nen li diem Joan, però si el que anomenem és un moble o un concepte filosòfic, llavors en diem. El verb dir forma amb hi i en dos verbs pronominals: dir-hi i dir-ne. Són pronominals perquè el pronom no té cap valor sintàctic i l'hi hem de posar sempre, sigui quin sigui el context. Així, en una fe d'errates, escriurem "On hi diu abre hi ha de dir arbre", sense cap por d'incórrer en pleonasmes; i quan l'amic anglès ens pregunti com ha de dir zipper en català, si no volem que acabi aprenent catanyol li respondrem: "Nosaltres en diem cremallera"; i no pas "li diem", com tan sovint sentim a dir.
L'etimologia pot arribar a il·luminar el significat d'un mot millor que qual-sevol definició. Sabem que arrabassar vol dir arrencar amb violència, però la intensitat del concepte no ens colpeix fins que imaginem la força que cal fer per arrencar un arbre o el veiem tombat al mig del bosc amb la rabassa ensenyant totes les arrels. El seu equivalent castellà, arrebatar, té un altre origen, ve de l'àrab ribat (atac sobtat als infidels). Arrebatar dóna idea de la violència amb què ho prenien tot, dones incloses; i el nostre arravatar-se, de la passió i la fúria que els dominava. Dos sentits que conflueixen quan el poble atacat, alertant del perill, tocava les campanes: rebato i arravatada. Arrabassar i arrebatar són, doncs, molt semblants però no apel·len a la mateixa vivència ni diuen exactament el mateix, perquè cada llengua és una manera intraduïble de percebre el món.
La curiositat per conèixer l'origen dels mots ha donat peu a les divertides etimologies populars. L'Espinàs en va fer un llibre on apuntava com a origen d'ambulància que les primeres eren de la marca Lancia (amb un Lancia). Algunes han creat neologismes. De biquini (analogia entre l'impacte del nou banyador i la prova nuclear a l'atol de Bikini) han derivat monoquini, triquini i també el burquini musulmà. Però que es basin en un error no impedeix que acabin entrant als diccionaris. És el cas d'endegar (mot recuperat que pocs coneixien). La seva semblança amb engegar va donar ales als que volien parlar fi (¿potser engegar els sonava xarnego?). I el DIEC va validar aquest ús popular que els feia parcialment sinònims. Però, en afegir-se al sentit original d'endegar (arreglar, endreçar, compondre) el d'engegar (iniciar, emprendre, posar en marxa), quan algú endega una empresa ja no sabem ben bé què fa.
Parlàvem dijous de com el verb endegar ha passat a voler dir engegar per la semblança fonètica. És un dels molts camins que porten a noves accepcions. En darrer terme la relació entre cadena fònica i significat és arbitrària i, un cop dada i beneïda, importa ben poc com s'hi ha arribat. No a tothom. Hi ha diccionaris que s'entretenen a recordar quins fills són espuris. El GDLC, per exemple, marca amb un impr (impròpiament) l'endegar que vol dir engegar i la barra que vol dir pal o faixa a les catalaníssimes quatre barres. L'impr no en qüestiona la correcció (com deixa clar el DIEC entrant-los sense marca); només apunta a un cert abús semàntic. Us plantejo un altre exemple. Si algú ens diu que l'enervem, tots entenem que el fem posar nerviós. Tots menys tots els diccionaris. Ells entenen que li fem perdre energia i vigor. Vaja, que el deixem aplanat. Algun dia, a enervar s'hi afegirà una accepció on, després de l'impr, hi dirà "fer posar nerviós".
L'última accepció de recolzar al vell Fabra diu: "Usat impròpiament en el sentit de prestar suport". Quan el 1982, l'Enciclopèdia va treure, amb el vistiplau de l'IEC, el seu diccionari, hi incloïa l'accepció amb impr al davant. Misteriosament, va desaparèixer de la 3a edició (1993) i no l'han recollit ni el DIEC ni el D62. Durant anys, la norma existent ens va induir a creure que recolzant, com apoyando, també donàvem suport. Llavors, quan el lleig recolzament ja era pandèmic, es va fer marxa enrere com si tot fos un malentès. I al pobre redactor el recolza se li va convertir en un dóna suport que no li entrava al títol. La peripècia filològica no acaba d'esvair un dubte: aquest impr que demà haurem d'afegir a enervar, ¿no el podem recuperar per a un recolzar que, malgrat tenir sang barrejada, potser ja ha fet massa camí per prescindir-ne?
La mort d'Isidor Cònsul, magnífic escriptor, exquisit crític literari, brillant editor i admirable patriota, ha estat una pèrdua molt dolorosa per al país. Diuen que ningú no és insubstituïble, i potser és així, no ho sé, però no és veritat que cada persona no constitueixi un valor únic per ella mateixa. I tant que sí! L'amic Isidor, concretament, era un valor gegantí. Una persona d'una riquesa cultural i humanística com n'hi ha poques. Per això, com més el coneixia més grans eren el respecte i l'estimació que sentia per ell i més considero ara la seva absència una pèrdua irreparable que no pot ser acceptada com a simple llei de vida. Cal rebel·lar-s'hi ni que sigui testimonialment, perquè és un deure indefugible honorar les persones que abans de l'última partença ens han enriquit com a éssers humans; és un deure de gratitud que tenim amb elles i que s'ha de materialitzar en fets que n'enalteixin el record.
En el cas de l'Isidor crec que hi ha certes coses que s'haurien de fer. Algunes de costoses, com ara la creació d'un premi literari amb el seu nom, i d'altres de senzilles que no comporten cap despesa econòmica. Em refereixo a la necessitat que els ajuntaments de Bellpuig i de Cervera dediquin un carrer a la seva memòria. Bellpuig, com sabem, és el poble on va néixer l'Isidor l'any 1948 i són molts els vincles familiars i culturals que hi va mantenir al llarg de la vida, entre els quals el ja consolidat premi Valeri Serra i Boldú de Cultura Popular que s'hi concedeix des de fa vint-i-cinc anys. Pel que fa a Cervera, ciutat natal de la Romi, la seva esposa, ell en parla així en el seu magistral Tractat de geografia (Empúries, 2008): "La finestra de l'estudi de casa s'aboca a la vall d'Ondara i l'esguard hi cavalca fins a les ondulades intuïcions de la Panadella. És una fondalada suau, falcada per turons domèstics, que canvia els colors al dictat dels mesos i passa per tres moments que em semblen particularment esplèndids".
Hi ha, això no obstant, un altre deute pendent amb l'Isidor Cònsul, i és el d'un acte públic de reconeixement a la seva persona que aplegui tots els àmbits que va conrear i tots els llocs que va estimar. Així com els músics saben acomiadar amb un concert participatiu les figures del seu sector que ens han deixat, també el món de les lletres catalanes hauria de saber homenatjar una personalitat com la de l'Isidor Cònsul tot remarcant-ne la coherència nacional i la fermesa amb què va defensar sempre els drets nacionals de Catalunya. L'Isidor estimava Catalunya, i precisament perquè l'estimava la volia lliure com són lliures tots els pobles que senten respecte d'ells mateixos.
Em consta, perquè n'havíem parlat, que estava molt preocupat pel gir claudicant i espanyolitzat de la política catalana. Se sentia dolgut de veure com ens hem convertit en simples gestionadors d'engrunes. Tanmateix, era optimista. I el seu optimisme, que era innat i impregnava tot allò que feia, es fonamentava en la confiança en la societat civil com a motor de canvi. Sabia que serà ella, no pas la classe política, qui liderarà el procés cap a la independència del país. Per això, quan fem realitat el somni que alguns han abaratit, serà de justícia mirar enrere i reconèixer que res no hauria estat possible sense la força, la convicció i l'entusiasme de persones com l'Isidor Cònsul. Tot allò que encara som i tot allò que ben aviat esdevindrem és obra seva.
Víctor Alexandre
Des del
CUSC- Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de
Barcelona us informem que ja es pot consultar el setè número de la Revista
electrònica Llengua, Societat i Comunicació (LSC): “Llengües minoritzades i tecnologia lingüística: perspectives de
futur” coordinat per M. Antònia Martí.
http://www.ub.edu/cusc/lsc/lsc_actual.htm
L'impacte
social de les tecnologies de la llengua
Toni
Badia
Universitat Pompeu
Fabra, Barcelona Media
La tecnologia
modifica alguns comportaments individuals i socials que semblaven arrelats i
quasi naturals de la vida humana en societat. En aquest canvi profund hi
intervenen, de manera natural, les tecnologies de la llengua. En gran part, en
la societat actual, la informació està codificada lingüísticament, de manera que
la transmissió i el tractament de la informació solen adoptar les formes pròpies
de la comunicació lingüística. La irrupció de les tecnologies de la llengua
modifica les activitats de comprensió i expressió tant orals com escrites. Els
canvis s'han començat a produir ja, de manera que els estem percebent en les
nostres activitats professionals i privades. D'altra banda, els avenços actuals
en recerca i desenvolupament en aquest àmbit permeten d'entreveure amb força
claredat les perspectives de futur.
Joaquim
Llisterri
Departament de
Filologia Espanyola, Universitat Autònoma de Barcelona
Les tecnologies de la
parla tenen com a objectiu facilitar la interacció entre persones i ordinadors
per mitjà de la llengua oral, que és el nostre mitjà de comunicació més natural.
Per aquest motiu, són el resultat d'una recerca interdisciplinària en la qual
participen o haurien de participar els lingüistes. En aquest article es
pretén mostrar com la conversió de text en parla, el reconeixement automàtic de
la parla i els sistemes de diàleg estan assolint un paper cada cop més rellevant
tant en la nostra vida quotidiana com en determinats entorns professionals;
d'altra banda, s'exposa breument com poden contribuir també a millorar la
integració de determinats col·lectius.
El
català i les tecnologies de la llengua
Gemma Boleda, Montse
Cuadros, Cristina España-Bonet i Lluís Padró
Centre de Recerca
TALP
Departament de
Llenguatges i Sistemes Informàtics , Universitat Politècnica de
Catalunya
Maite Melero, Martí
Quixal i Carlos Rodríguez
Fundació Barcelona Media, Universitat Pompeu Fabra
El processament
computacional de la llengua abraça qualsevol activitat relacionada amb la
creació, la gestió i la utilització de tecnologia i de recursos lingüístics. En
el pla científic, aquesta activitat és central en disciplines com ara la
lingüística de corpus, l'enginyeria lingüística o el processament del llenguatge
natural escrit o parlat. En el pla quotidià, s'inclou en un ventall ampli
d'aplicacions cada cop més habituals: sistemes automàtics d'atenció telefònica,
traducció automàtica, etc.
La gran majoria
d'aquestes aplicacions requereixen eines i recursos lingüístics específics per a
cada llengua. Per a llengües amb un mercat ampli, com l'anglès o el castellà,
l'oferta de productes i serveis basats en tecnologia lingüística és variada i
habitual. Per al cas de llengües com el català, és més difícil trobar productes
i serveis que s'ofereixin ja «de fàbrica» amb aquesta
tecnologia.
Aquest article
presenta una panoràmica de l'estat actual de les tecnologies de la llengua per
al català, com també diversos aspectes que avui dia es debaten en el si de la
comunitat científica dedicada al processament del llenguatge natural parlat i
escrit.
Tecnologies
lingüístiques de la llengua gallega
Xavier Gómez
Guinovart
Universitat de Vigo
En aquest article es
fa una repassada sintètica, però prou acurada, de l'estat actual de les
tecnologies lingüístiques de la llengua gallega, tenint en compte alguns dels
aspectes socials i sociolingüístics més rellevants. Es presenta un panorama de
les aplicacions i els recursos principals en l'àmbit dels bancs de dades
textuals, dels lèxics i els diccionaris electrònics, de les eines per a la
correcció lingüística de texts, de la traducció automàtica i de les tecnologies
de la parla, i se n'ofereix una valoració crítica dels resultats i les
perspectives.
basc
i tecnologia lingüística
Itziar Aduriz*,
Arantza Diaz de Ilarraza, Kepa Sarasola
IXA taldea (UPV-EHU),
*Linguistikako saila. Bartzelonako Unibertsitatea
En aquest article reflexionem sobre el monopoli de les llengües «majoritàries» en l'àmbit de les tecnologies lingüístiques. Analitzem, així mateix, com les llengües minoritàries poden afrontar aquest desafiament i examinem el cas de l'èuscar. Un cop estudiat el desenvolupament de l'èuscar en el camp de les tecnologies lingüístiques, analitzem fins a quin punt aquestes tecnologies poden ajudar el procés de normalització de la llengua.
Publicat en el diari Levante-EMV dijous 10 de setembre del 2009
Dies: 25 i 26 de setembre del 2009
Lloc: sala
d'actes de Banc Internacional i Banca Mora (av. Meritxell 96, Andorra la Vella,
Principat d'Andorra)
Programa:
Divendres 25
20
h
Inauguració oficial, per part del secretari d´Estat d´Ensenyament Superior
i Recerca, Joan-Marc Miralles Bellera.
Parlaments de Mireia Maestre
Cortadella, directora de Desenvolupament estratègic, màrqueting i comunicació de
BI BM, i d´Àngels Mach i Buch, presidenta de la Societat Andorrana de
Ciències.
Presentació dels ponents i del programa, per part d´Èric Jover i
Comas, investigador postdoctoral de la Universitat de Barcelona i coordinador
dels Debats de recerca.
Conferència plenària: “La llengua catalana al món i a
Andorra”, a càrrec de Joaquim Torres i Pla, president de la Societat Catalana de
Sociolingüística, filial de l'Institut d'Estudis Catalans.
Dissabte
26
9.30 h
Benvinguda per part del coordinador dels Debats de
recerca.
9.35 h
“Model sistèmic de l'evolució de l'ús del català a
Andorra”. Presentació del grup de recerca en llengua catalana de la Universitat
d'Andorra, a càrrec de Miquel Nicolau i Vila, coordinador del
Rectorat i
responsable de recerca de la Universitat d'Andorra.
10 h
“Neologia en el
català d'Andorra: xarxa NEOXOC”, a càrrec de Carolina Bastida i Serra, membre
del grup de recerca en llengua catalana de la Universitat d'Andorra.
10.25
h
“El parlar andorrà dels segles XVII i XVIII: una mostra dels canvis
lingüístics que menarien al català actual”, a càrrec de Xavier Rull (URV i
UdL)
10.50 h
“La interrelació entre la identitat cultural de la població
andorrana i els seus usos lingüístics”, a càrrec d´Estel Margarit Viñals,
col·laboradora del CRES; de Joan R. Micó Ibáñez, director del CRES; i
d´Alexandra Monné Bellmunt, professora de la Universitat d'Andorra.
11.15
h
Pausa esmorzar
11.45 hç
“El vocabulari andorrà i el seu reconeixement
normatiu”, a càrrec de Joan Sans Urgell, director de Promoció Cultural i
Política Lingüística (Govern d'Andorra)
12.10 h
“La Comissió de Toponímia
d'Andorra”, a càrrec de Salvador Alba Muñoz, vicepresident de la Comissió de
Toponímia d'Andorra i cap de l´Àrea de Cartografia del Govern
d´Andorra.
12.35 h
“El registre lingüístic del Diccionari Enciclopèdic
d'Andorra”, a càrrec d´Àlvar Valls i Oliva, professor de català i
escriptor.
13 h
“Els grups lingüístics a Andorra: català, castellà,
portuguès i francès”, a càrrec de Natxo Sorolla Vidal, investigador de la xarxa
Cruscat-IEC.
13.25 h
Conclusions i cloenda dels quarts Debats de recerca,
a càrrec d´Èric Jover i Comas.
Aportacions escrites d'altres treballs de
recerca:
"El català andorrà: entre tradició i innovació. Estudi de morfologia
verbal". Lídia Rabassa i Areny, membre corresponent de l'IEC i professora de la
Universitat de Tolosa Le Mirail.
"Diccionari català-txec, txec-català". Jan
Schejbal, traductor.
"Els topònims i la seva funció civilitzadora". Jordi
Pasques i Canut, excursionista i escriptor.
"Els gentilicis, amb mots
derivats, en els territoris de parla catalana: el cas andorrà. L'ús de la grafia
Cerni en la tradició andorrana". Antoni Pol i Solé, arquitecte i
urbanista.
Coorganització entre la Societat Andorrana de Ciències
i el Ministeri d'Educació i Cultura
Per a més informació:
Societat
Andorrana de Ciències
Centre Cultural La Llacuna
C/ Mossèn Cinto
Verdaguer, 4
2n pis - despatx 4
AD500 Andorra la Vella
Principat
d'Andorra
Tel. +376 829 729
www.sac.ad
sac@andorra.ad
Secretaria d'Estat
d'Ensenyament Superior i Recerca
Govern d'Andorra
Av. Rocafort, 21-23, Ed.
El Molí
AD600 Sant Julià de Lòria
Principat d'Andorra
Tel. + 376 743
300
www.recerca.ad
recerca@govern.ad
MIGDIADA
LITERÀRIA
Apels
amb la col·laboració de L'Associació dels Amics de la Migdiada us convoca
el diumenge dia 27 de setembre a l'hora de dinar a Puig de Rajols per tal
d'experimentar els efectes dormitius de la
literatura.
L'ordre del dia
seguirà un esquema semblant al que segueix:
-Trobada i benvinguda
-Dinar: amanida, arròs (a càrrec del prestigiós cuiner Josep Casadesús),
fruita del temps, dolços i cafè
-Migdiada literària:
Una vegada tothom
es trobi còmodament instal·lat i en situació horitzontal en un indret ben
adequat, a l'ombra o al sol, segons el temps que faci, damunt l'herba o
arrepapats entre les pedres i les branques, i no cal dir-ho, si cal, acompanyats
amb coixins i vànoves, amb matalassos, amb gandules, amb bancs, amb llits, amb
catifes i tot allò que de forma facultativa trobeu indispensable per a la bona
marxa dels vostres afers; entre dormida i dormida, procedirem a la lectura o
recitat de poemes o proses que els assistents haureu preparat prèviament (i que
poden ser vostres o d'altres, adormidors en si mateixos o relacionar-se vagament
amb el tema que ens ocupa).
Com arribar a
Puig de Rajols: Heu de sortir
de l'aparcament de Rupit i agafar, a mà dreta, la carretereta que va en direcció
a Vilanova de Sau. Passareu de llarg Sant Joan de Fàbregues i Salt de Sallent, i
uns dos o tres quilòmetres després, trencareu per una pista que no és asfaltada
en direcció a Montdois. De seguida
arribareu a un bosquet d'eucaliptus. Allà podeu deixar el cotxe, si no és un
totterreny, i baixar a peu; ho recomanem perquè aquest últim tram és una baixada
de mal pujar; el camí és a mà esquerra, d'uns vint minuts. Puig de Rajols queda
a prop de la capçalera del pantà de Susqueda. Amb tot, a cada trencant hi posarem
petits indicadors.
Per tal de
preveure les mesures d'arròs, agrairíem (si bé no és indispensable), que ens
confirmeu l'assistència.
Contactes: Mercè
Coma 628042891 - Salvador
Giralt: 93
8502143
amicsdelamigdiada@gmail.com -
amicsdelamigdiada.blogspot.com
Última hora: comptarem amb l'assistència de l'Orquestra Estocàstica Ramadera (el Ramat Musical)
----------------------------
9)
Dijous, 24 de setembre,
tindrà lloc la xerrada '100 anys de literatura menorquina', la que s'emmarca
dins Cicle de conferències VIURE EN CATALÀ. Aquesta conferència serà càrrec de
Joan Francesc López Casesnoves, a les 20.00 hores a l'Institut Ramon Llull
(c/Protectora, 10 local 11-Palma).
http://www.tribunamallorca.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=118274
-----------------------------
10)
Termini d'inscripció VI Col·loqui d'Estudis Transpirinencs
Us recordem que el
proper divendres 25 de setembre
acaba el termini d'inscripció al VI Col·loqui d'Estudis
Transpirinencs. El col·loqui, que porta per títol “Els Pirineus: Frontera i
Connexió?” es durà a terme els dies 2, 3 i 4 d'octubre al Santuari de Núria i
està organitzat pel Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès, el Patronat
Francesc Eiximenis de la Diputació de Girona, el Centre d'Estudis Ribagorçans,
l'Institut Ramon Muntaner i la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla
Catalana.
Podeu consultar el programa complet del col·loqui, amb el títol de les comunicacions, al següent enllaç:
Si esteu interessats en
assistir-hi, envieu un missatge a l'adreça electrònica pineda@irmu.org i us n'informarem
puntualment.
Les butlletes d'inscripció les trobareu a les darreres pàgines de:
-----------------------------