Els valencians, afortunadament, tenim menfot i menfotisme, paraules ben nostres,
creades per l'enginy del nostre poble.
Un menfot és aquell que té igual de tot, que
no li importa ni li preocupa res, que manté una actitud d'indiferència respecte
a determinades coses que es suposa que li haurien d'interessar, que no vol saber
res d'exigències morals, polítiques o religioses i que no li preocupen en
absolut els convencionalismes que ens imposa la societat. En definitiva, és u
que no té formalitat, que tot s'ho tira a l'esquena, que se'n fot de
tot.
El mot menfot és la grafia aglutinada de «me'n
fot».
En el valencià de les comarques centrals,
especialment a la ciutat de València, s'usa la variant formal meninfot.
¿Com s'ha format eixa variant? Fa l'efecte que siga l'aglutinació de «me ne'n
fot», amb el pronom personal adverbial en repetit i amb tancament de la
segona e fins a convertir-se en una i. És veritat que molts
valencians diuen ‘meninfot' en lloc de menfot, però això no és motiu per
a admetre meninfot. També molts valencians diuen ‘vecicleta' en lloc de
bicicleta, ‘cagarnera' en lloc de cadernera o ‘cocleta' en lloc de
croqueta i a ningú li passa pel cap la barbaritat d'admetre en els
diccionaris normatius eixes formes pel simple fet que són populars i les diu
molta gent.
Actualment la joventut empra molt –encara que cada
vegada més poc– la paraula
pasota (amb s sorda i o tancada) creada al voltant del
llenguatge cheli, l'argot urbà madrileny de la darreria del segle xx, que considere una barreja deplorable
del parlar popular de Madrid amb vocables propis de les classes marginals i
aportacions dels corrents contraculturals; llenguatge que jo, personalment,
trobe empobrit i desagradable. L'argot cheli va nàixer en el si d'alguns grups
marginals caracteritzats pel seu incorformisme i el seu menfotisme i hauria
passat completament desapercebut si no fóra pequè alguns publicistes espavilats
el varen convertir en marca comercial de la Movida madrileña i el varen elevar a la
categoria de bandera. Alguns, com ara Ramoncín i Francisco Umbral, en varen fer,
fins i tot, diccionaris. Però el cheli, en el seu moment, no va tindre
cap importància i ara en té menys encara perquè pràcticament ha desaparegut. És
una llàstima que la nostra joventut renuncie a paraules autòctones valencianes i
les substituïsca per altres que ens són completament
estranyes.
En castellà, per a anomenar la classe de persona que
els valencians denominem menfot, s'han usat sempre expressions com ara
ser un viva la virgen o ser un aquí me las den todas. La paraula
pasota va nàixer en el decenni dels vuitanta del segle xx i hui està completament passada de
moda. Encara que la paraula ha estat admesa en el DRAE, no s'empra gaire. Els adolescents
castellanoparlants actuals ja no l'usen.
Cal aclarir que la paraula menfotista, emprada
per Joan Fuster, és una creació de l'assagista de Sueca –possiblement inspirada
en el francés j'menfoutiste– i no
l'usa ni l'ha usada mai cap valencianoparlant, excepte el seu creador. El
dimecres 24 d'octubre de 1954, va escriure en el seu diari:
«Tres n'hi ha, al meu veure: la de l'escèptic, la de
l'indiferent i la del menfotista (no trobo, de moment, cap altre mot que sigui,
alhora, més acadèmic i tan expressiu). En totes tres actituds, però per causes
diferents, trobem la mateixa inhibició respecte a la veritat –respecte al valor
de la veritat i respecte a la veritat dels
valors.
L'escèptic dubta: no nega la veritat; veu moltes
veritats i, prudent, no gosa decidir-se per cap. L'indiferent va una mica més
enllà: no arriba a plantejar-se el problema de la veritat, no cedeix a cap
il·lusió - Moravia n'ha fet uns retrats admirables, en la seva novel·la. I el
practicant del menfotisme - diguem-ne, provisionalment, del “tant se me'n dóna”
- abasta, d'alguna manera, a intuir el pes i exigència del món dels valors, però
s'hi gira d'esquena, arronsa els muscles i salta tranquil·lament l'obstacle que
li oposa. L'escèptic serà un irònic; l'indiferent, un apàtic; l'altre, un
poca-vergonya». (Joan Fuster, Obres completes, II, Diari 1952 - 1960,
Edicions 62, Barcelona, pàg. 146).
Si actualment alguns diccionaris arrepleguen la
paraula menfotista és únicament i exclusivament perquè la va escriure
Joan Fuster en el seu diari. Només per això.
El menfotisme és l'actitud pròpia del
menfot.
El Diccionari general de la llengua
catalana i el Diccionari
català-valencià-balear no arrepleguen cap dels vocables que ens
ocupen.
El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
(tant la primera edició com la
segona) i el Gran diccionari de la llengua catalana arrepleguen
únicament menfotisme.
El Diccionari valencià. (2a edició, Institut
de Filologia Valenciana / Generalitat Valenciana. Editorial Bromera. València,
1996), recull menfot i menfotisme, però no arreplega cap altra
variant formal. Tampoc recull ni passota ni passotisme. Considere
que eixa és la manera adequada d'actuar.
El Gran Diccionari 62 de la llengua catalana
(Edicions 62, Barcelona, 2000) arreplega els mots passota i
passotisme (grafiats amb s doble) i també menfotisme i
menfotista, però no menfot. Les definicions que dóna són les
següents:
- passota. fam. 1. adj Relatiu
al passotisme.
- passotisme m. fam Actitud
d'indiferència per tot. Acusen injustament el jovent de passotisme (sin. menfotisme)
- menfotisme m. Actitud d'indiferència
respecte a alguna cosa que hauria d'interessar o de
preocupar.
- menfotista 1. adj. Realtiu al
menfotisme. Una actitud menfotista.
El diccionari del SALT3 no arreplega menfot
però sí menfotisme que remet a meninfotisme. Arreplega
meninfot, meninfotisme i menisfotista, però no
menfotista. Curiosament meninfotista remet a menfot, que no
apareix.
El Diccionrti
ortogràfic i de pronunciació de l'AVL arreplega menfot,
menfotista, menfotiste, meninfot,
menisfotista i
meninfotiste, així com
menfotisme i
meninfotisme. A més, arreplega passota i passotisme.
En total, deu entrades.
Confie que el Diccionari Normatiu del Valencià de l'AVL entrarà únicament i exclusivament menfot i menfotisme. Que el DOPV de l'AVL arreplegue les 10 paraules que he relacionat més amunt és lògic perquè, com el seu nom indica molt clarament, és un diccionari ortogràfic i de pronunciació, és a dir, un diccionari que ens indica com hem d'escriure i de pronunciar tots els vocables que usem en valencià, però a l'hora d'estudiar quines d'eixes paraules han de ser normatives, quines s'han d'incorporar al DNV, s'ha de fer, imprescindiblement, una tria i jo, personalment, considere que una tria intel·ligent i encertada és normativitzar únicament menfot –que és la forma popular valenciana més ben formada, molt més ben formada que meninfot– i menfotisme. I prou. I, evidentment, no admetre de cap manera els vocables passota i passotisme que, encara que els grafiem amb s doble, són uns castellanismes completament inútils i sense gens de tradició entre nosaltres i, damunt, passats de moda entre el jovent castellanoparlant.
Taula de Filologia Valenciana convoca la «I jornada sobre el valencià»
Analitzem aquestes frases: "El Madrid és un cas on la mentalitat de nou-ric s'ha imposat", "És famós pels últims Goya, on el seu film va triomfar", "Jo no vull ser d'un club on el president és escridassat", "La vida del poble es congela a l'hivern, on tot just hi viuen 20 persones". L'on, petit i eixerit, ocupa el lloc d'uns relatius (en què, en els quals, el X del qual) que mai han arrelat en la llengua oral; i clava cops de colze fins i tot a l'humil i servicial quan. El mal és que, per més que es faci el milhomes, aquest on no pot ni sap expressar els matisos que exigeix la complexitat de l'escriptura. En registres formals és un col·loquialisme detonant i hauríem d'abaixar-li els fums restringint-ne l'ús al sentit més locatiu; al que entén locatiu com a espai físic, no pas figurat, abstracte o temporal, casos en què seguim necessitant, mal que ens pesi, els relatius cultes.
Algun dia, diuen, la Renfe serà nostra i els trens que van al Masnou o Sitges tornaran a ser, espero, de rodalia. L'únic que justifica l'actual Rodalies és pensar en espanyol, des d'un Estat amb diversos grans nuclis i, per tant, amb més d'una rodalia. (Ho explica molt bé Pere Saumell al blog El vigilant del far.) Perquè rodalia és en català un nom col·lectiu, com gent o mobiliari. Són noms que en singular tenen significat plural (designen pobles, persones, mobles). Aquests noms, com els de massa (sal, sorra), varien en cada llengua. En català diem dues notícies però no pas dues gents han arribat. En anglès, en canvi, diuen 40 people were killed i no poden dir two news. El people anglès és una suma d'individus, no una massa, com gent. També diem hi ha molta runa, mentre que el castellà parla d'escombros. Per tant, i en això la Renfe no hi té cap culpa, un poble pot estar en ruïnes o quedar enrunat però mai en runes.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 56, dimecres 2 de setembre del 2009
Potser perquè som més planers que retòrics els nostres adjectius es mostren reticents a anar al davant. Algú, en un excés de zel, ho porta a l'extrem i és capaç d'escriure "Ja em perdonarà el lector amable", com si tots els altres lectors fóssim impertinents. Perquè posar l'adjectiu davant o darrere té conseqüències. Darrere, que és on se sent més còmode, té valor restrictiu, especificatiu. Del conjunt de lectors en triem un, l'amable. Al davant, s'aplica a tots, com una qualitat inherent al lector, que, pel fet de llegir-nos, ja és amable. Darrere, és més objectiu; davant, està tenyit de les nostres emocions. El contrast pot ser tan fort que el significat canviï del tot. Un pobre home no és un home pobre ni una gran persona és una persona gran. Observeu, però, com el que va davant té un sentit valoratiu, qui parla opina, mentre que el que va darrere es limita a constatar una realitat objectiva.
"Si no menges verdura, allà tu!", diu una mare desesperada al fill addicte als espaguetis. I etziba l'allà tu amb ràbia i alleujament: ella ja ha fet el que ha pogut i se'n renta les mans. L'allá tú, castís i espanyolíssim, és com una espècie invasora que ho arrasa tot en un terreny on fins ara anàvem prou ben servits. Des del concís Tu mateix! fins a l'estoic Ja ho sentirem a dir!, els catalans, formiguetes com som, sempre ens hem esplaiat en la moralització de la cigala de torn. Qui no ha deixat anar un "Per tu faràs!" o un "Ja t'ho trobaràs!"? Tenim, fins i tot, una frase feta dedicada la tema: Al fons del sac trobaràs les engrunes. I, si no, sempre podeu fer com la meva professora de piano, que després d'un contundent "Per tu va el pollastre" que li obria la gana reblava el clau afegint "...i les patates fregides!".
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 56, dijous 3 de setembre del 2009
"Tu que saps tant de català", et diu l'entreparent, "com diries voz de pito?". T'ho diu amb l'aire de suficiència de qui sap que t'està posant en un compromís. "Veu d'espinguet", li dius. "Espinquè?", fa ell, "això no ho diu ningú!". Ningú exclou -la suficiència no li permet saber-ho- els avis, els besavis i els joves d'algunes comarques catalanes. Si la conversa la tens amb un actor, la reacció pot ser: "No ho penso dir, no m'entendran!". I si estem gravant un anunci, el director exclamarà irritat: "Vull un llenguatge més planer, més del carrer". I tots tres demà lamentaran: "És que en català hi ha coses que no es poden dir". L'espinguet se sent molt (i pot molestar) no pas perquè cridi, sinó perquè el to agut fa que sobresurti. Ho deia l'altre dia Quim Monzó: "Bru de Sala s'imposa a les tertúlies perquè té espinguet". Un altre escriptor català, Monzó, que s'apunta al llenguatge incomprensible. Per sort, encara en queden.
I l'inefable entreparent encara hi torna: "No sé mai com dir pizpireta!". La pizpireta és una noia que atreu per la seva agudesa i una vivacitat una mica coqueta. "Jo en diria un esmolet", li responc. Els esmolets fan que el ganivets que no tallen tallin i és d'aquesta agudesa que ve la metàfora. Però això ell tampoc no ho sap i com que és un pesat encara té corda: "L'última, t'ho juro! Culo inquieto?". "Cul d'en Jaumet". "En Jaumet, i aquest qui és?". I tens ganes de dir-li "I jo què sé?". El que sé és que als nostres pobles, a les nostres festes, encara s'hi poden trobar gralles i tenores que fan espinguets, noies que són un esmolet i Jaumets que les empaiten; per més que això ho ignori qui es queda arrepapat al sofà veient Escenas de matrimonio.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 56, divendres 4 de setembre del 2009
Aquest curs, si més no als anuncis, sembla que col·le s'imposa a escola. Tradicionalment els catalans truncàvem el mots per la dreta. Dèiem Vador (Salvador), Bel (Isabel), Rat (Montserrat). Ara, empesos pel castellà, trunquem més per l'esquerra: diem Salva, Isa, Montse. Sovint amb fonètica castellana. Un cas semblant és el dels compostos en què només diem el primer element: boli (bolígraf), micro (micròfon), moto (motocicleta), foto (fotografia), zoo (zoològic). La regla, però, s'ha estès a un mer truncament bisil·làbic, i així diem bici, cine, mani, dire, etc. En molts d'aquest mots, es perd la reducció vocàlica. Només els parlants menys interferits la fan en certs casos: moto, foto, cine... En algun poble fins i tot arriben a dir tele com tela; i això que, espontàniament, no dirien mai classe, base o frase amb vocal neutra final. Sigui com sigui, quan la forma genuïna (tornada a l'escola) és tan funcional com la copiada (tornada al col·le), preferir la segona és més una capitulació que altra cosa. Dir col·le o escola, però, no evitarà que, amb la tornada, molts profes agafin la depre.
Fins no fa gaire, corria la idea que taula era un moble i mesa un grup de gent. La distinció, però, és força més subtil: totes dues poden ser coses i persones. La mesa, que és la taula d'un altar, va lligada a estar per sobre, a la jerarquia: és un grup que presideix o dirigeix alguna cosa. I així parlem de la mesa del Parlament, la mesa d'un partit polític, la mesa electoral... La taula, al voltant de la qual bevem i juguem, connota solidaritat i companyonia, és el lloc ideal per negociar, dialogar, pactar, sense retre comptes a ningú. I així parlem de taula de negociació, de taula sectorial o de la Taula d'Ajuria Enea, que, com el lector deu recordar, va permetre un diàleg en peu d'igualtat entre nacionalistes bascos i espanyols, malgrat que aquests, com prou sabem i el temps demostra, sempre s'han sentit millor a la mesa.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 56, dissabte 5 de setembre del 2009
"El govern colombià treu els camperols de les seves terres", diu el títol. I un es pregunta per què als mitjans els pagesos són tan sovint camperols, si mai diríem "Un camperol amic meu" o "El meu avi era camperol". El mot pagès té alguna cosa que grinyola quan el fem servir en una informació neutra d'àmbit internacional. I el que té és una marca de catalanitat que no tenen camperol o agricultor. Al seu sentit universal, treballar el camp, s'hi afegeixen tot de connotacions codificades culturalment, que són indestriables de la nostra manera de ser. Està a mig camí de ser un xenisme, és a dir, un mot que designa una realitat cultural idiosincràtica. No ho és tant com masia però encara ho és massa. Alguns xenismes estan universalitzats, com iglú o harakiri, i d'altres no. Ahir mateix, parlant de les vexacions a l'ambaixada de Kabul, deia un teletip que allò era com una fraternitat universitària. Difícil d'entendre per a qui no sàpiga que una fraternity és als EUA un club d'universitaris mascles units per fer bretolades.
I els xenismes plantegen sovint problemes morfològics. Anem al restaurant libanès i demanem uns quants falàfels. Ignorem, i fem santament, que falàfel ja és plural en àrab. Els xenismes tendeixen a adoptar la morfologia de la llengua que els adopta. Resultaria quasi pedant parlar d'un paparazzo i no trobo cap disbarat dir-ne paparazzis, tot i que la catalanització ortogràfica facilitaria la morfològica. Pel mateix motiu trobo més assenyat escriure lands que lander o ikurriñes que ikurriñak. Amb tot, sempre hi ha excepcions, i jo mateix no em vaig veure amb cor d'obligar un crític de música clàssica a escriure lieds en lloc de lieder: La cara d'horror que va fer en sentir aquesta blasfèmia de populatxo em va deixar glaçat.
Felipe Garín, per la seua banda, s'ha referit a les obres que es van construir en aquell moment a la ciutat de València. March va veure com s'alçaven les torres de Quart i s'ampliava la Llotja. Per la seua banda, Manel Russafa ha parlat sobre els moriscs i ha volgut trencar la idea d'una convivència harmònica entre cristians, jueus i musulmans. Marc era propietari de terres en les quals treballaven els moriscs en un règim de servitud.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 53, dilluns 14 de setembre del 2009
Els meteoròlegs de TV3 fan el terrible esforç d'explicar el temps, mirar a un monitor per assenyalar un imaginari mapa i expressar-se en aquest estàndard tentinejant que entre tots intentem aguantar. Potser per això cada vegada és més habitual que darrere un potser que els protegeix de les fúries dels empresaris de turisme hi afegeixin un plogui, en subjuntiu, que encara ho posa més difícil a qui vol matar el missatger.
L'ús de l'indicatiu i el subjuntiu en català il·lustra la seva posició intermèdia, i de trànsit, entre el vessant gal·loromànic i iberoromànic. De trànsit perquè l'iberisme -si més no en allò que escapa a la consciència de parlant- va progressant. I un tret molt ibèric (castellà, portuguès) és tenir un subjuntiu ric i complex; força més, per exemple, que el del francès. En català podem dir "Quan voldràs o Quan vulguis, en parlarem"; mentre que en castellà només poden dir "Cuando quieras (subjuntiu) hablaremos" i en francès "Quand tu voudras (futur d'indicatiu) on parlera". Ara bé: amb la mà al pit, quants en quedem que diguem Quan voldràs en aquest context?
No gaires més dels que diuen "Si venies, aniríem a passejar" en lloc de "Si vinguessis,...". I aquí, de nou, el castellà fa només Si vinieras i el francès Si tu venais.
En tots dos casos la norma admet les dues formes, si bé prefereix l'indicatiu per a la llengua literària; entenent per literària (em temo) no pas un estàndard neutre, sinó un català elevat; ara i aquí, quasi elitista.
Però tornem al temps. El francès només pot dir "Peut-être pleuvra-t-il (indicatiu)", mentre que el castellà diu "Quizás llueva" (lloverá és correcte però inusual) i "A lo mejor llueve". El català real, entre l'espasa i la paret, alterna plogui amb plourà, però el normatiu condemna plogui com a castellanisme. Un plogui que molts parlants no interferits perceben encara com una frase estranya, no catalana. Com si la possibilitat ja quedés prou marcada amb potser. I qui diu potser diu probablement, tal vegada, qui sap, a la millor.
Però el parlant interferit (la majoria) no pot evitar sentir en plogui una predicció més incerta que en plourà. Un matís valuós en un tema delicat, tot i el castellanisme. Si l'amenaça del castellà no fos tan real, potser al final s'admetria i tal dia farà un any. Com que ho és, ens hi resistim -amb tota la legitimitat-, però la fletxa que diu "Per aquí no", alhora que ens reforça la identitat, també reforça el prejudici que el català correcte és un culte per a iniciats.