http://blocs.lamalla.cat/bloc/joantudela/post/catala_universal
Joan Tudela
(Publicat al diari Avui el 18 de gener del 1988)
Avui, el 1992, encara no ens en sabem avenir, tot i que ja fa quatre anys que va passar. Des de la quinta forca còsmica, un ésser intel·ligent va donar senyals de vida, amb un missatge als humans expressat en català. Cap profeta no havia anunciat l'esdeveniment, però la cosa era ben senzilla, segons coincidien a dir tots els savis terrestres:
- Els programes de televisió de la Terra s'expandeixen a la velocitat de la llum cap al cosmos. Fan en unes poques hores la distància que el Voyager triga anys a recórrer. Es veu que algú, des d'un planeta remot o des de la seva nau espacial, ha captat i desxifrat una emissió en català.
Fa quatre anys que els nord-americans i els altres, aprofitant totes les emissores de ràdio i televisió, no paren d'enviar missatges a l'espai. En català, és clar. El Govern espanyol, ofès, ha dit:
- El castellà és tan vàlid per a la ciència com el català.
- No sigueu ridículs, li han contestat les grans potències.
A totes les escoles i universitats del món s'estudia la nostra llengua. Els Països Catalans es beneficien d'una allau de turisme que ve a fer pràctiques de l'idioma. Tots els fòrums internacionals han adoptat el català com a llengua de treball. Els esperantistes s'han penedit i s'han passat a la nova llengua universal. Tothom s'ha adonat de cop i volta que el català és tan fàcil, que sona tan bé i que és tan útil, mentre que les altres llengües, les pobres, totes tenen un defecte o altre, de manera que no és estrany que necessitin fortes subvencions per anar tirant. Avui tothom vol enraonar en català o, com es diu ara, en universal.
Aquesta ficció, aquest prodigi televisiu, no és del tot inversemblant...
Hi ha un purisme que, amb la millor intenció, vol barrar el pas a qualsevol mot d'origen castellà, per més arrelat que estigui en l'ús. Per no acceptar xivato forçaria tant el sentit de bocamoll que al final ja no sabríem què vol dir. Un bocamoll és algú que no sap guardar secrets, que diu el que convé callar, que se li escapa tot. Sense mala fe, per pura incontinència. Un xivato, en canvi, és algú que delata, a posta, amb mala fe, sabent que perjudica. Delator és d'un altre registre. Un espieta sobretot espia. Confident és un terme policial. Xerraire vol dir que parla molt i és també sinònim de bocamoll. Xivato, xivar, xivatada són catalans perquè fa molts anys que els fem servir i no en sabem prescindir. Si l'IEC ens deixa dir xarlatà, un italianisme passat pel castellà que no ens fa tanta falta (tenim engalipador, entabanador, arrencaqueixals), per què ens priva de xivato? ¿És un altre mot maleït perquè acaba en o? Per sort el D62 i l'ÉsAdir accepten xivato i els seus derivats.
I no Per què ho vols? si el que preguntem és què vols fer-ne i no el motiu de voler-ho. Fabra va decidir que, al que ell anomenava llengua literària i nosaltres en diem estàndard, hi hagués oposició per / per a. Això obliga els parlants del dialecte central, la majoria, a fer una distinció que oralment i, per tant, en la seva intuïció, no existeix. I molts la fan, agradi o no, calcant del castellà i aprenent-se les excepcions. Hi ha un cas, però, en què passa el contrari: el del perquè causal i final. Aquí són els que fan la distinció -diuen pa qué i perqué- que hi han de renunciar i neutralitzar-la en perquè als registres formals. Els que voldrien eliminar per a sempre ho poden esgrimir com a argument. Ara com ara, però, ens toca sacrificar-nos a tots.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 40, dimecres 26 d'agost del 2009
http://paper.avui.cat/article/ultima/172935/catala/la/terrasseta.html
Sembla que fer-ho a la selectivitat serà a partir d'ara més fàcil. Però per què apujar i no pujar? En català les coses susceptibles de gradació -el volum d'una ràdio, el gas d'un fogó, l'alçada d'una persiana, els preus, els salaris...- diem que les apugem o les abaixem. El prefix a dóna transitivitat al verb. Això vol dir que només l'hi posem quan el que puja o baixa és objecte directe. Les hipoteques baixen però els bancs les abaixen. En la forma reflexiva, també diem que s'abaixen, no pas que es baixen. I tant podem parlar de la pujada com de l'apujada d'impostos. Amb la a sembla que s'apunta més al subjecte. Seria el cas, per exemple, de l'abaixada de pantalons d'ERC. De vegades, sona més bé una perífrasi amb el verb fer, i així diem que l'aspirina fa baixar la febre, més que no pas l'abaixa. Sigui com sigui, espero que jo no us l'hagi fet pujar i que tot plegat us pugui servir algun dia per apujar nota.
O el reclòs està confús? Reclòs i confós són participis de recloure i confondre, mentre que reclús i confús són adjectius amb vida pròpia. I el sentit canvia força. Si algú està confós, vol dir que està torbat, desconcertat, avergonyit. També podem dir que l'han confós, que l'han pres per un altre. Una cosa és confusa quan és boirosa, poc clara. Ho pot ser un record, una idea, una manera de parlar. D'altra banda, un pot estar reclòs, sense ser reclús. Per exemple, si es tanca uns dies a estudiar en un monestir. En l'evolució de la llengua la u procedent del llatí es va convertir en la o catalana. Reclòs i confós són mots resultants de l'evolució popular, mentre que reclús i confús són cultismes agafats directament del llatí. Tot plegat sembla fet expressament per fer venir mal de cap. I si heu quedat confosos la culpa no és tan vostra com del meu estil confús.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 40, dijous 27 d'agost del 2009
http://paper.avui.cat/article/ultima/173017/catala/la/terrasseta.html
La inseguretat sobre l'ús de hi i en també provoca que apareguin on no toca. Com a la frase del títol. Si diem "Ell (subjecte) / és un exemple de fidelitat (predicat)" direm "Ell / n'és un exemple", però si diem "Un exemple de fidelitat / és ell", direm "Un exemple / és ell", no pas n'és ell. Per què? Perquè mai pot ser que el pronom (en) sigui al predicat i allò que representa (de fidelitat) al subjecte. Analitzeu aquesta altra frase: "L'àvia d'Obama / el va rebre a l'aeroport". En el titular d'un diari el és Obama, però gramaticalment això és impossible i només una convenció pragmàtica ens permet forçar la intuïció i interpretar-ho així. Si en una conversa informal dic "L'amic de la Maria / la va ajudar", tots sabem que la Maria i la no són la mateixa persona, i la raó és la mateixa d'abans: un pronom en el predicat no pot representar mai un complement del subjecte.
L'altre dia ho vaig sentir en una sèrie de TV3. Qualsevol lingüista que apel·li a la seva intuïció sense deixar que la por a la incorrecció hi interfereixi, sap que la frase en català és "Si vols, t'ho explico". La frase sencera seria Si vols que t'ho expliqui, t'ho explico. En estructures així, no diem que t'ho expliqui, però tampoc ho pronominalitzem, és informació el·líptica, recuperable pel context. No tinc prou espai per explicar-ho bé, però sí per lamentar que de vegades els lingüistes dels mitjans actuïn com si es tractés de fer encaixar la llengua amb receptes de teoria que tenen al cap: "Un verb transitiu necessita un objecte directe". Haurien d'entendre que, en ciència, és la teoria la que ha d'explicar els fets, i que els fets, en aquest cas, són allò que els parlants de manera espontània i natural diem.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 40, divendres 28 d'agost del 2009
http://paper.avui.cat/article/ultima/173087/catala/la/terrasseta.html
Per exemple, de culers a Roma. Però si canviem l'ordre direm "N'arriben mil en tren". Seguint el fil argumental d'ahir, en aquest cas hi va en perquè els culers són predicat, mentre que al títol són subjecte. Són una cosa o l'altra segons vagin davant o darrere el verb. Ni tan sols la concordança, que es manté, ens ajuda. Aquests fenòmens passen amb els verbs esdevenimentals. Ho són arribar, venir, quedar-se, haver-hi. Són verbs cagadubtes: no tenen clar si el que arriba, ve, es queda o hi ha és subjecte o objecte directe. Per no saber, ni saben si hi han de concordar. Que ho facin pot ser un tret dialectal. Al Segrià, diuen -o deien- "Enguany arribarà molts turistes" i "Enguany hi ha molts turistes". I sembla que si en estàndard diem n'arribaran molts també hauríem de dir n'hi han molts, i que l'IEC és incoherent prohibint a haver-hi concordar, com ha explicat molt bé el seu brillant vicepresident, Joan Solà.
Vet aquí un calc del castellà que cada dia s'estén més. Si a Roma només hi haguessin anat 2.000 culers, hauríem pogut dir "...i els altres mil en avió". Però com que n'hi van anar molts més, hem de dir "...i mil més en avió". En general, no ens agrada que altre vagi tan a la seva com otro. Ells diuen Dame otro i nosaltres Dóna-me'n un altre. Però algun cop sí que el deixem sol, i és en aquests casos que últimament es tendeix a incórrer en la ultracorrecció de posar-hi un. Hem de dir, per exemple, Ha caigut altra vegada no pas una altra vegada. I també Havia de passar un dia o altre no pas o un altre. Una altra construcció que ens fa ballar el cap és una vegada i una altra. Sembla que, en aquestes coordinacions, el català tendeix a fer l'el·lipsi en el segon element, a diferència del castellà, i que dir una i altra vegada és encara considerat per molts un castellanisme sintàctic.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 40, dissabte 29 d'agost del 2009
http://paper.avui.cat/ultima/detail.php?id=173155
Els periodistes es vendrien l'ànima per un sinònim. I si alguna cosa fa por a un lingüista és un periodista buscant sinònims. Fins al punt que en el gremi és famosa la dita "Ets més perillós que un periodista amb un diccionari de sinònims". Quin és el problema? Un que no em cansaré de repetir: que és justament la imperfecció de la sinonímia el que dóna a la llengua els matisos perquè sigui indefinidament apta per dir-ho tot. I els matisos s'esvaeixen quan, perquè al títol hem posat derrota, al subtítol hi posem desfeta; o quan al destacat optem per davallada perquè al peu de foto hi ha un descens. Perquè si derrota i desfeta els tornem sinònims perfectes, què haurem de dir quan el Madrid és golejat a casa? Podem parlar de la davallada de l'Imperi Romà o de la davallada de la creu, però desfem el perfil de la paraula, li passem un ribot tan destructiu com el de l'Estatut, quan per no repetir descens parlem de la davallada a Segona de la Reial Societat.
Gran part del català oriental pronuncia la b de poble o cable amb el que l'IEC defineix com una oclusiva geminada. Molt pocs saben que el que determina la pronúncia és on es fa exactament la partició sil·làbica. La marcarem amb un punt i això ens permetrà diferenciar entre tres pronúncies: po.ble (la pronúncia occidental), po.ple (que es considera un vulgarisme) i pob.le (que és la pronúncia oriental). Que la cosa va així i que la presumpta geminació és només una conseqüència d'aquesta partició queda clar si llegim en veu alta aquestes dues frases sense fer pauses: "El poble fa vibrar" i "El pop la fa vibrar". Si hi ha algú que, per les raons que sigui, no diu poble amb la pronúncia estàndard oriental que assagi de dir-ho com a la segona frase i farà un poble digne de la Montserrat Carulla. Això mateix ho podem aplicar a la pronúncia de regle. A veure si trobeu dues frases que us permetin fer el mateix exercici. A mi no m'ha calgut pensar-ho, les frases i la lliçó fonètica les dec a l'excel·lent fonòloga Eulàlia Bonet.
JOAN SOLÀ
El lingüista Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d'Urgell, 1940) ha tingut
recentment una sèrie d'alegries: veure's investit com a doctor honoris
causa per la Universitat de Lleida, trobar-se elegit vice-president de
l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), presenciar l'eixida d'un nou llibre seu
(Plantem cara, recull d'articles publicats dins el diari Avui) i
ser proclamat Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009 per Òmnium Cultural.
Nosaltres també ens n'alegrem i, en certa manera –atès el nostre interès per la
llengua–, ens en sentim també honorats, ja que, més enllà de la persona concreta
que els protagonitza, no deixen de ser fets de suport a la llengua catalana. Val
a dir que el professor Joan Solà ja havia estat distingit anteriorment amb
altres reconeixements, entre els quals destaca la concessió de la Creu de Sant
Jordi, i se n'hi preveuen per al futur (és en marxa la preparació d'una
miscel·lània en honor seu amb motiu de complir, l'any vinent, setanta anys). Tot
això ho creiem merescut, certament, però per unes raons que potser no concorden
exactament amb les d'altres sectors de la ciutadania. Ens
explicarem.
Per a nosaltres, el principal mèrit del catedràtic Solà és el seu gran,
constant i infatigable treball per la llengua catalana, fet indiscutible. I, més
concretament, el que ha esmerçat en la recerca i recopilació de dades en matèria
lingüística catalana, amb la consegüent publicació d'aquest material, com també
els estudis sobre lingüistes catalans i l'edició d'obres esparses. Solà busca,
recull, organitza i després ofereix al públic multitud de coses que altrament
restarien difícils de consultar o de saber. En els seus estudis gramaticals,
aquesta labor de recopilació és la que trobem més útil i reeixida. Semblantment,
és remarcable la seva tasca de coordinador d'obres
col·lectives.
El segon mèrit en ordre d'importància des del nostre punt de vista és la
passió, el vigor amb què el lingüista de Bell-lloc d'Urgell, afincat a
Barcelona, defensa la llengua i el país enfront de les incomprensions, els
atacs, l'opressió de què han estat secularment i encara són objecte per part de
les poderoses forces estatals que ens circueixen. Malauradament, fa molt temps
que hem d'estar a la defensiva i per això va bé que persones destacades com ell
ens recordin que no podem abaixar la guàrdia. Solà, que ha trepitjat
materialment la terra com a excursionista, que com a cantaire n'ha entonat les
cançons i que com a lingüista ha gustat l'esperit que vibra entre els mots amb
què s'expressa el nostre poble, és un patriota.
Posaríem, en canvi, en tercer lloc el mèrit de Solà com a conreador de la
gramàtica (en el sentit ampli d'aquest terme), sia en qualitat de professor, sia
en qualitat d'autor d'estudis gramaticals. I és que, com diuen els seus alumnes
i com experimenten els seus lectors, aquest professor i autor és molt destre a
l'hora de suscitar qüestions i plantejar problemes, però segurament no tant a
l'hora d'enfocar-los correctament i trobar-hi solucions encertades. Ja va bé
l'esperit crític i inconformista, el tarannà renovador i avançat, la rebel·lió
contra l'encarcarament, però només fins a cert punt. Si hom es deixa arrossegar
pel seu paper d'enfant terrible, perilla que la crítica no sigui
constructiva, que la renovació no sigui ordenada i coherent, que la rebel·lia
alimenti actituds d'abonament de defectes lingüístics com la deixadesa,
l'embastardiment o la fragmentació.
En fi, desitjaríem que Joan Solà, des de l'alçada dels reconeixements que
ha merescut, acceptés, juntament amb la nostra felicitació, les nostres reserves
–expressades amb tanta cordialitat com franquesa–, i, per una banda, sabés
reorientar algunes posicions discutibles que ha tingut fins ara i mirés d'actuar
més prudentment en el futur; per l'altra, que, com a vice-president del IEC,
ajudés aquesta docta corporació a rectificar les decisions preses amb poc encert
i a prendre'n de més encertades en endavant. Sigui com sigui, que tots plegats
tinguem ben clar que, amb reconeixements o sense, el que convé és que treballem
honestament per salvar la llengua i el país.
Ja fa temps que sabem que no hi ha prou amb les paraules. Que la bona voluntat dels polítics necessitats de vots o dels portaveus parlamentaris que busquen suports s´esvaeix al mínim canvi de lluna. Com sabem també que no ens regalaran res des de Madrid, als qui no hem nascut parlant com ells. Que els usuaris de les llengües minoritàries de l´Estat ens haurem de guanyar amb esforç allò que ens hauria de tocar per dret. Allò que els castellanoparlants tenen sense necessitat de moure un dit. És per això que s´ha posat en marxa la Iniciativa Popular per una Televisió sense Fronteres. Per elevar al Congrés dels Diputats un projecte de llei que ens garantisca l´exercici dels nostres drets lingüístics en matèria audiovisual. Perquè ja no hi ha prou amb les paraules, amb les promeses, amb les bones intencions i ara ho volem per escrit. I en paper oficial, a més a més.
I el cas és que el marc legal ens empara. La Constitució, d´entrada, i tota la legislació audiovisual espanyola, proclamen el respecte al pluralisme de la societat i a les diverses llengües de l´Estat. El proclamen, però no l´exerceixen. No arbitren cap mesura per establir-ne el compliment. Agafen vostés el comandament i vagen canviant canals, si volen comprovar-ho: fa mal a la vista. Tant se val que parlem de televisió per cable com de la nova TDT: la multiplicació de l´oferta televisiva (o radiofònica) no ha respectat cap mena de paritat. Ben al contrari, en lloc de contribuir a l´equiparació de les llengües oficials de cada territori, ha accentuat encara més la divergència a favor del castellà.
Però n´hi ha més, encara: la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, que l´Estat espanyol va signar en 2001, estableix l´obligació dels Estats de fer possible que els diversos territoris que compartisquen llengua tinguen accés als canals que, en l´idioma comú, emitisquen des de fora del seu territori. Segons aquest precepte, les televisions catalana, valenciana i balear haurien de sintonitzar-se en les tres comunitats autònomes i, encara més, a la Franja de Ponent, Andorra i la Catalunya Nord. Però el dret, novament, no passa de ser un enunciat teòric sense plasmació real. De fet, lluny d´avançar en el sentit correcte, en els darrers anys s´han accentuat els problemes de recepció dels canals catalans al País Valencià, com vostés ja saben. A l´hostilitat explícita del Consell del molt elegant Francisco Camps s´ha afegit la complicitat interessada dels ministres del voluble Rodríguez Zapatero i l´actuació maldestre de certs polítics catalans. I, entre tots, han deixat distintes zones del País Valencià a les fosques i han creat un embolic de tal magnitud que ha motivat la intervenció del Consell d´Europa, que, a través d´un Comité d´Experts, va recordar al Govern espanyol que no hi ha prou a signar els papers i fer-se la foto, sinó que, després, cal adoptar decisions que facen possible complir els compromisos adquirits. I, més en concret, que l´Estat espanyol hauria d´haver pres mesures per acabar amb la manca de coordinació de les comunitats autònomes que comparteixen llengua --en aquest cas el País Valencià i Catalunya-- a l´hora d´aplicar els preceptes de la Carta.
Però com ja sabem que no faran res que no els forcem a fer, diferents associacions, partits polítics i sindicats han impulsat la Iniciativa Popular per una Televisió sense Fronteres. Una campanya que pretén recollir, en els pròxims sis mesos, el mig milió de signatures necessàries per poder presentar el projecte de llei sobre Televisió sense Fronteres a la consideració de la Mesa del Congrés dels Diputats. Des del País Valencià estant, l´efecte més immediat del text, cas d´aprovar-se, seria la normalització de l´arribada dels canals de la televisió catalana a tot el territori. Però el projecte va més enllà i pretén aconseguir el reconeixement legal de l´existència de les realitats lingüístiques i culturals catalana, basca i gallega i dels seus respectius espais de comunicació. D´uns drets que fins ara no han passat de ser un catàleg de bones intencions que mai no ve bé de dur a la pràctica, ara per açò, ara per allò altre. I dic jo que ja està bé de prendre´ns el pèl.
Escriptor
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 61, dilluns 7 de setembre del 2009
http://paper.avui.cat/article/comunicacio/173911/ignasi/guardans/catala/elitista.html
Ignasi Guardans i el català elitista
Albert Pla Nualart / Filòleg
El flamant director de l'Instituto de Cinematografía, Ignasi Guardans, es va despenjar fa uns 10 dies amb unes declaracions impròpies del nét de Francesc Cambó, un polític que va fer del rigor, l'autoexigència i l'alta cultura les pedres angulars del seu projecte de país. Guardans va dir, concretament, que ja li semblava bé doblar pel·lícules al català, però no en un català elitista sinó "el que es parla al carrer". I, per fer-se entendre, va recalcar que el català que volia era el de les tertúlies de Catalunya Ràdio. Tractant-se d'un senyor tan culte i intel·ligent, costa molt veure-hi un ingenu. Però com que l'ham que llança sí que va adreçat als ingenus, deixeu-me aclarir quatre conceptes que ajudin a no picar.
Guardans fa veure que no sap que una cosa és la genuïnitat i una altra la pedanteria. Fa veure que no sap que el català del carrer -el més bàsic i popular- de molts nois i noies (també d'origen magribí) de Vic, Manresa o Reus es manté impermeable a una interferència que ha calat fins als ossos alguns tertulians. I que consti que trobo perfecte que ho sigui, per exemple, Milagros Pérez Oliva, que diu coses prou substancials i ben explicades perquè valgui la pena escoltar-la, però que no és, i ella seria la primera a admetre-ho, cap model per doblar pel·lícules.
Perquè, si com ell sembla insinuar, dir tots els hi i en o fer la vocal neutra neutra és parlar un català elitista, l'últim que apagui el llum. Si el que vol Guardans és obrir la porta al barrija-barreja que se sent a Barcelona, que ho digui clar; que digui clar que el vol convertir en un patuès, com el gallec d'alguns polítics, que saps que és gallec per alguna terminació que hi afegeixen de tant en tant.
I, tanmateix, si no volem que aquesta demagògia faci forat, caldria que l'estàndard s'obrís a tots els registres. Perquè sí que és cert que els doblatges al català sonen, de vegades, una mica artificiosos. Per això és tan important que els lingüistes, liderats per TVC, explorin a fons les estratègies de la col·loquialitat i no els faci por obrir-se a formes que permetin reflectir-la al màxim.
Però mentre al país encara hi hagi carrers on es parla un català mínimament genuí, que no dubti el senyor Guardans que aquest serà el nostre model, i no el catanyol de Barcelona. I si això li sembla elitista, que s'hi vagi acostumant.
Després d'anys de treball de la Secció
d'Onomàstica i la col·laboració de més de 250 enquestadors, l'Acadèmia
Valenciana de la Llengua presentarà el pròxim dia 1 d'octubre, en el monestir de
Sant Miquel dels Reis, el Corpus
toponímic valencià, una obra en dos volums que compta amb més de 50.000
topònims.
El Corpus toponímic valencià es pretén que
siga el referent que facen servir les administracions públiques i la societat
valenciana en general, quant a la cartografia, retolació i ús en general de la
toponímia valenciana, segons ha indicat el president de la Secció d'Onomàstica,
l'acadèmic Emili Casanova, el qual ha destacat l'alt valor d'este treball de
l'AVL.
L'obra identifica un nombre d'elements físics
valencians superior als 50.000 topònims, per la raó que molts es repetixen en
més d'una població. El Corpus conté
18.000 paraules diferents, sense comptar articles ni preposicions medials. Un
altra particularitat és que cada topònim es troba en els mapes de l'Institut
Cartogràfic Valencià.
Dos formats
El Corpus toponímic valencià es presenta en
dos formats. Un d'extens, que consta de dos volums: el volum I conté els
topònims ordenats per paraules, i el volum II els presenta ordenats per
municipis. Els dos llibres van acompanyats del programa Topoval, que permet la
visualització i recerca de la informació continguda en cadascuna de les
parts.
D'altra banda, el format reduït consta d'un
CD-ROM, amb el programa Topoval, i d'un llibre on s'expliquen els objectius, la
metodologia i els criteris lingüístics utilitzats tant en la realització de les
enquestes com en la revisió i fixació de la forma normalitzada dels topònims.
Amb l'elaboració del Corpus, l'AVL
conclou una obra bàsica en un camp on té plenes
competències.
---------------------------