La
prodigiosa màgia dels artesans
Albert Pla Nualart / Filòleg
Ens obsessiona tant la correcció que de vegades no ens adonem que la llengua també es castellanitza dins el fortí de la normativa. La correcció pot fer molt poc per impedir que vagi perdent tot el que la singularitza. La tindrem correcta i embalsamada. Serà correcta però no serà català.
Ho sentim cada dia a les sèries, a la publicitat, als magazins: "Ara no se m'ocorre", "T'importa que fumi?", "M'ha contagiat els badalls", "Asseca't les mans", "Quin gos més gran!", "Quina polsera més bonica!". I amb prou feines sentim: "Ara no se m'acut", "Et fa res que fumi?", "M'ha encomanat els badalls", "Eixuga't les mans", "Quin gos més gros!", "Quin braçalet més bonic!".
Aquest castellanització dins la correcció és la via més insidiosa de destrucció. És a la lingüística el que el bilingüisme és a la sociolingüística. Una manera legal d'anar-nos diluint.
Ni heavy ni light. Tant mal ha fet a la llengua la ridícula obsessió de buscar la paraula més allunyada del castellà com l'entreguisme de deixar que la manera de dir de tota la vida sigui escombrada per una forma marginal, potser només dialectal, que té l'única virtut de ser calcada de la castellana.
I això no es combat a cop de normativa. Només es pot combatre desenvolupant una sensibilitat, un gust, que begui dels millors models. Dels de clàssics com Rodoreda, Pla o Villalonga, però també, i molt especialment, dels que ara mateix estan forjant una reduïda però magnífica fornada de traductors: Anna Casassas, Xavier Pàmies, Joan Sellent, Ferran Toutain (oblideu la ideologia), Lluís M. Todó, Jordi Reventós i d'altres que segur que em deixo. Tots ells són prodigiosos artesans capaços d'aconseguir que una llengua que al carrer fa angúnia de sentir recuperi totes les notes i els registres, com un Stradivarius acabat d'afinar.
I són els professionals que han sentit aquesta música i estan amarats d'aquesta sensibilitat els que han de treballar als nostres mitjans, sobretot als públics. Amb un matí de proves ben dissenyades se'n poden pescar uns quants. Al país, sobretot al rerepaís, encara n'hi ha molts. No cal que tinguin el C, el D ni el K. Ni un empatx de normativa. El que cal és que sàpiguen llegir i escriure de debò i que coneguin, a fons, amb tots els seus matisos, una llengua que ha de ser la seva principal eina de treball.
Article publicat en la revista L'escletxa, estiu 2009
Responsabilitat Lingüística Personal
L'objectiu principal de tota empresa és obtenir beneficis. Tanmateix, d'uns anys ençà, moltes empreses han pres consciència que el seu rol depassa estrictament els límits de l'activitat econòmica que realitzen i que, de fet, la manera com es relacionen amb els diversos actors que configuren la seva estructura interna (gerents, empleats, accionistes...) o el seu entorn immediat (proveïdors, clients, administracions públiques...) té unes repercussions socials que no han de ser menystingudes. Aquesta presa de consciència ha dut al sorgiment de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), mitjançant la qual les empreses planifiquen i fan públic el seu compromís social i les accions que duen a terme en aquest sentit.
Si passem del terreny econòmic a l'àmbit lingüístic, ens trobem que les llengües, a més de servir com a instruments de comunicació, també desenvolupen moltes altres funcions amb una repercussió social gens menyspreable, com ara descriure amb absoluta minuciositat l'entorn en el qual s'han originat, aportar una visió única i diferenciada del món i, també, esdevenir elements d'identificació col·lectiva i, per tant, eines inestimables d'integració i de cohesió social. En conseqüència, preservar cada llengua hauria de ser, per als parlants, un objectiu inqüestionable, el qual s'assoliria amb un gest fàcil i natural: parlar-la en qualsevol situació en el territori on és la llengua pròpia. Aquest gest, però, és encara una excepció entre els parlants de llengües minorades, els quals tendeixen a passar-se, per norma, a la llengua dominant.
De cara a avançar vers la plena normalització d'aquestes llengües, i a banda d'exigir a les administracions que adoptin polítiques fermes amb aquest finalitat, és important que els parlants, un cop conscients de la situació de minoració, es fixin uns objectius personals per incrementar-ne l'ús. Fent un paral·lelisme amb el món empresarial i la RSC, podem anomenar aquests objectius “Responsabilitat Lingüística Personal (RLP)”. En poques paraules, la RLP consistiria en identificar, de manera individual, totes aquelles situacions en què no estem utilitzant el català, classificar-les per ordre de dificultat i, tot seguit, començar a fer servir la llengua en les que ens semblin més fàcils. I un cop assolits aquests primers objectius, podríem reformular la nostra RLP per tal d'afrontar situacions més complexes. D'aquesta manera, i gairebé sense ni adonar-nos-en, estaríem contribuint a convertir el català en una llengua més usada, més normalitzada. Ens cal un petit esforç i, sobretot, un compromís ferm, però la causa s'ho val.
David Vila i
Ros
Article publicat en
el diari Levante-EMV divendres 14 d'agost del
2009
Oblit, equivocació o
mentida
Ferran García (Sec. Comunicació i Política Lingüística de CCOO-PV
En l´article publicat el passat dijous 6 d´agost Francesc Esteve, membre de l´Institut de Política Lingüística d´ACPV, s´agafava literalment el títol i mamprenia una sèrie d´insults i de desqualificacions als dos sindicats més importants del País Valencià i a totes les treballadores i els treballadors de la funció pública valenciana. Com a part de l´organització de CC OO-PV, com a funcionari, com a ciutadà valencià i com a soci d´ACPV considere necessari posar blanc sobre negre i aclarir les falsedats vessades en l´article per allò de no callar davant les agressions basades en la mentida i la manipulació.
Val a dir que les afirmacions i desqualificacions sostingudes estan tan lluny de la realitat que s´escau dubtar si l´autor ha perdut part de la seua memòria, s´equivoca per algun altre motiu que obnubila la seua raó o simplement menteix. No necessàriament es podran resoldre aquests dubtes, però sí són clares algunes equivocacions, presentacions parcials, oblits i mentides:
S´equivoca l´autor quan diu que és difícil trobar més deslleialtat envers la paraula donada, més hipocresia i més manca de respecte pels drets dels ciutadans; ja que resulta per contra, molt fàcil trobar hipòcrita, deslleial i mancat de respecte aquell que conta solament la part de la veritat que li va bé per tal d´insultar i de desqualificar als que defensen postures contràries a les seues, aprofitant-se del treball comú i dels compromisos dels altres i oblida o vol oblidar com aquell escriptor castellà de renom universal que CC OO-PV sí ha exigit el requisit lingüístic a la Llei orgànica de funció pública valenciana amb un text lliurat a l´Administració del qual ell és coredactor i que s´ha fet públic. No sembla tampoc recordar si és membre de la Intersindical Valenciana (a la qual no sabem si considera un sindicat de classe, corporatiu o solament important) i funcionari i que amb aquestes dades hom pot interpretar el seu escrit com una propaganda a favor de la pròpia organització i posats a dir als militants d´altres sindicats el que han de fer, no caldrà també que les afiliades i els afiliats a aquest sindicat demanen què han aconseguit els seus representants amb la seua retirada de la negociació de la Llei?
Presenta solament una part dels fets quan qualifica de fariseisme la consideració de falta molt greu discriminar la ciutadania per raó de llengua. En aquest punt, és parcial perquè aquest avanç en l´exigència a les funcionàries i als funcionaris no és fruit d´una revelació màgica a una de les persones que representen el Govern valencià en la Mesa de Negociació sinó de la lluita i les propostes dels sindicats que hem seguit en la negociació. Tal vegada no ho vol dir perquè sap que allà on hi ha un conflicte per manca de respecte als drets lingüístics CC OO-PV ha estat exigint i mitjançant per solucionar-lo arreu del País Valencià i en qualsevol sector, i això no el permetria insultar tan categòricament els agents socials. Tampoc no diu que davant la negativa de l´Administració d´incloure el requisit lingüístic universal per a la funció pública, CC OO-PV ha proposat i continua defensant l´exigència d´aquest requisit en cada convocatòria d´oferta d´ocupació pública d´acord amb el perfil de les places i de si hi inclouen atenció al públic.
Menteix i insulta infundadament quan diu que representem els interessos corporativistes d´uns funcionaris en el pitjor sentit del mot que, com els franquistes, creuen que són els ciutadans els qui s´han d´adaptar i els han de servir i no al contrari. Menteix perquè CC OO-PV ha defensat i continua defensant en totes les lleis, propostes i accions de l´Administració pública en el millor sentit del mot, el que li donaren els governants de la II República i li donem els defensors de l´estat de dret els drets de ciutadania i la defensa d´un model social solidari, igualitari i progressista i ho ha defensat tenint davant administracions de qualsevol color polític. Insulta totes les treballadores i els treballadors de la funció pública quan identifica defensa dels interessos laborals i legals amb el model de funció pública franquista, perquè oblida (ai, on estaran les cues de pansa per a enfortir la memòria?) que es tractava d´una administració que estava a les mans d´aquells que l´havien segrestada per la força de les armes i concedien el privilegi de formar part de la classe dirigent als més lleials servidors. Potser la lleialtat que busca Esteve siga la mateixa que reclamaven aquests membres de l´Administració franquista: seguir a boca muda les doctrines dictades pels que es pensen posseïdors de la veritat. Sec. Comunicació i Política Lingüística de CC OO-PV
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 29, dijous 13 d'agost del 2009
http://paper.avui.cat/article/cultura/171988/entre/petain/franco.html
LLIR ENTRE CARDS
Salvador Sostres
Al carrer Enric Granados, 135. Afrancesat bar que es diu Bon. Demano un suc de taronja i una d'aquestes noietes parisenques, alta i seca i de depilació escassa em diu que li parli en espanyol perquè som a Espanya. Telle quelle. No vol donar-me el full de reclamacions i telefono immediatament als Mossos d'Esquadra, que cal dir que atenen la meva queixa amb promtitud i de seguida arriba una patrulla a restablir l'ordre per la via d'obligar-los a donar-me els fulls de queixa. Tot té un límit. Aguantem que no ens atenguin en la nostra llengua si com a mínim ens entenen; cosa que en cap país normal no s'acceptaria i només cal veure que a Nova York els taxistes estan obligats per llei a saber anglès. Fins i tot som amables i condescendents amb aquells que educadament es disculpen de no entendre'ns i els fem tota quanta traducció perquè a poc a poc es vagin incorporant. No se'ns pot negar que fem tots els papers de l'auca per ser acollidors i perquè tots plegats tinguem la festa en pau. Però que ens insultin per demanar un suc de taronja en català, això és inadmissible. Des de Franco que ningú no ens exigia parlar cristiano. I bé, noies com aquesta t'ajuden a entendre que el col·laboracionisme fos majoritari a la França ocupada. La resistència fou un invent posterior, bellíssim i amb admirables heroïcitats certes, però amb una gran dosi de relat. La veritat és que la major part de la França ocupada alçà el braç al cap de 2 dies i que els demòcrates tenien la consideració de terroristes. Noies com la d'ahir -habla en español que estamos en España- expliquen que París es convertís sense gaire recança en el gran bordell del Führer. Que aquest poble de tants covards il·lustres faci el que vulgui amb la seva història, però ja nosaltres tenim els nostres propis feixistes i no ens en calen de forans que vinguin a donar-nos lliçons de geografia. En so de pau i amb respecte, tothom i sempre ha estat benvingut a Catalunya. Però que quedi clar que la nostra llengua és el català i que contra els nazis tenim molta, molta policia.