Article publicat
en en diari Levante-EMV dijous 6
d'agost del 2009
Contra el valencià i la paraula donada
Hauria estat, sens dubte,
la campanya més efectiva per la promoció del valencià. La nova Llei d'ordenació
i gestió de la funció pública valenciana, hauria hagut d'incloure allò que s'ha
anomenat el “requisit lingüístic”: la capacitació dels aspirants a funcionaris i
empleats públics en la llengua pròpia, acreditada en les oposicions i proves de
selecció en general. En la situació actual, podem dir sense por d'equivocar-nos
que poques mesures demostrarien més la utilitat de la llengua que fer-la un
requisit per a ser empleat de
Després de 14 anys, l'aprovació d'un nou text legal permetia mantenir l'esperança que s'hi inclouria la capacitació lingüística. Per diversos motius: primer, per homologació, ja que totes les altres comunitats autònomes amb llengua pròpia diferent del castellà ja fa dècades que l'han legislada i posada en pràctica. Segon, perquè al País Valencià ja s'aplica en l'ensenyament: els aspirants a mestres i professors han d'acreditar conèixer el valencià per a aprovar les oposicions (i d'ací provenen les múltiples sentències de confirmació de Filologia Catalana com a acreditació d'aquest coneixement). I, tercer, perquè tres dels sindicats més importants, CCOO-PV, Intersindical Valenciana i UGT-PV, s'havien compromès a exigir-lo.
Fa uns mesos el Govern Valencià del PP va decidir impulsar la reforma de la llei de la funció pública i el primer pas era pactar-ne un esborrany amb els sindicats. El resultat ha estat que, de les tres organitzacions esmentades, només una, Intersindical Valenciana, ha mantingut l'exigència del requisit lingüístic valencià. CCOO i UGT han decidit alinear-se en aquest punt, com en molts altres, amb les posicions del Govern del PP i dels sindicats corporativistes CSIF i CEMSATSE. Uns sindicats que defensen que són els ciutadans els qui han d'adaptar-se a la llengua dels funcionaris i no a la inversa.
En l'esborrany acordat a
la fi de juliol amb aquests sindicats, el valencià és tractat de la manera més
escandalosament discriminatòria. S'inclou formalment entre els requisits d'accés
(article 53), però amb una excepcionalitat. Mentre que tots els requisits s'han
de provar –lògicament abans de les
proves de selecció (ciutadania espanyola o de
Aquesta burla al
tracte equitatiu i als drets dels ciutadans es reitera en més articles. En el 88
s'esmenten, entre les obligacions dels empleats públics, “la atención en
cualquiera de las lenguas oficiales”, una obligació que fa riure –o plorar–
perquè quasi cap funcionari de
Aquests sindicats van
signar el 2003 el Compromís pel Valencià, que recollia l'exigència del requisit
lingüístic (vegeu-ho en el web de CCOO: http://www.ccoo.uji.es/notes/2003/mesures.htm). Signaren també el Manifest pel Requisit Lingüístic, que
concloïa així de clar: “Proposem a les Corts Valencianes: Que promoguen una llei
que modifique l'actual text refós de
És difícil trobar més deslleialtat envers la paraula donada, més hipocresia i més falta de respecte pels drets dels ciutadans. I això, en nom d'uns sindicats que s'afirmen defensors dels valors de la igualtat, la solidaritat, el progrés i el País Valencià. Estem segurs que molts dels seus afiliats i simpatitzants, ben compromesos amb aquests valors, s'avergonyiran del doble joc dels seus dirigents i per això els animem a reclamar una rectificació i a assumir el compromís públicament adquirit davant la societat valenciana. O això o haurem de concloure que la paraula de CCOO i UGT no té gens de valor. I que més que els treballadors i els ciutadans, volen representar els interessos corporativistes d'uns funcionaris –en el pitjor sentit del mot que, com els franquistes, creuen que són els ciutadans els qui s'hi han d'adaptar i els han de servir i no al contrari.
Francesc Esteve
Membre de l'Institut de Política Lingüística d'ACPV
Així es titulava un article de Quim Torrent publicat dissabte. El departament d'Interior, vetllant pels drets dels detinguts, els preguntarà si han estat bé a la comissaria. A les comissaries hi ha espais on tanquen els detinguts. A tot arreu en diuen calabossos o cel·les. Uns per tenebrosos i les altres per religioses, al tripartit ho han trobat políticament incorrecte, i han decidit dir-ne garjoles. L'altre dia en un reportatge del 3/24 es veia un mosso controlant-les amb un monitor dividit en quadradets amb la sobreimpressió "Garjola 1", "Garjola 2"... A la llengua hi ha una cosa que se'n diu registres. És diferent fer l'amor que fotre un clau, beure que mamar, morir-se que dinyar-la, presó que garjola. Les paraules denoten i connoten. L'entrada garjola, al GDLC i al D62 (per què no al DIEC?), du al costat fam: vol dir registre familiar. Garjola és una manera popular, graciosa, de dir presó. Perquè tothom ho entengui, també Joan Saura, és com si ara, a les casernes de la Guàrdia Civil, de les cel·les de detenció en decidissin dir "Trullo 1", "Trullo 2"...
"20 hi van votar a favor, 15 hi van votar en contra i 3 s'hi van abstenir". Parlem molt del retrocés dels pronoms hi i en. Cada dia més gent diu em nego sense saber que s'està ofegant. Però la inseguretat també provoca excés, com aquest hi de s'hi va abstenir. L'hi és necessari quan allò que representa també ho és. Votem a favor o en contra d'una cosa -hi votem a favor o en contra-, però abstenir-nos, no votar, no demana res. Diferents accepcions d'un mateix verb tenen règims diferents. L'una pot exigir un complement i l'altra cap. Abstenir-se volent dir privar-se n'exigeix un. Per això, quan no fumo, me n'abstinc. Però abstenir-se volent dir no votar no n'exigeix cap. Per això, si no voto, m'abstinc.
Aquest és el problema: saber fins on podem calcar del castellà sense desnaturalitzar la llengua. Hasta aquí podíamos llegar! és un gir totalment lexicalitzat, és a dir, el que diu no es desprèn del sentit literal, està codificat. En anglès seria Enough is enough!, no pas We could go so far!; en francès J'en ai marre!, no pas Nous pouvons aller jusque-là! I en català Sí, home!, I què més!, Només faltaria!, Només faltava aquesta!, Potser que paris!, Ja n'hi ha prou!, no pas Fins aquí podíem arribar! Si no fos perquè l'hem sentit tant en castellà, ni entendríem què vol dir. I, malgrat tot, quan el gir se'ns fica a dins, cap equivalència ens acaba de fer el pes, part del que diu sempre es perd pel camí. Com més gran és la pèrdua, més difícil es fa renunciar-hi. És un dilema que cadascú ha d'afrontar. Jo només puc arribar fins aquí.
Parlava l'altre dia Marçal Sintes de la portada del Paris Match amb la Sharon Stone desafiant l'edat i la llei de la gravetat. I per un moment vam dubtar: ¿era una foto amb els pits a l'aire o enlaire? La foto ho deixa clar. La Sharon s'aguanta prou perquè totes dues coses siguin certes. A l'aire vol dir sense que res privi el contacte amb l'aire. Enlaire vol dir amunt dins l'aire. Com a cames enlaire, tirar el barret enlaire, amb les espases enlaire. Existeix, però, una tercera forma: en l'aire. Vol dir deixar les coses penjades, a mig fer. "Al separar-se, ha deixat en l'aire tots els projectes". També podem dir que la sentència sobre l'Estatut està en l'aire, per resoldre's. Els diccionaris fan en l'aire sinònim d'enlaire, però jo trobo útil mantenir aquesta triple distinció.
Si una cosa ens desvetlla quan dormim, per exemple el camió d'escombraries, diem que ens fa perdre el son. Però si per problemes a la feina ens costa dormir, el que perdem és la son. Quan fem un son dormim; si ens ve la son tenim ganes de fer-ho. La son és com la gana, i la gana, un disgust, també ens la pot fer perdre. Però si una cosa no es pot fer ni amb el son ni amb la son ni amb la gana és treure'ls. Els castellans parlen de quitar el sueño, ells no en dirien mai sacar, però com que quitar de vegades és treure -quitar las manchas, quitarse algo de la cabeza- ho traduïm per treure allà on no toca. I ara a la gent ja no li prenen la cartera sinó que l'hi treuen. Fa bastants anys, Quim Monzó va ironitzar sobre un anunci en què Cruyff deia: "El futbol m'ho ha donat tot a la vida, el tabac quasi me la treu". Concretament, Monzó va dir que no s'hauria de permetre que una publicitat que arriba a tots els nens digués marranades.
Un mot, com una persona, té un passat. Ningú revela el seu passat d'un dia per l'altre. Cal temps. Per això és tan important que quan escrivim no fem servir mots que acabem de conèixer. En sabem tan poc que podem acabar dient disbarats. Hi ha molts adjectius que volen dir molt ple, però cadascun té el seu matís. Curull, per exemple, va bé amb cistell de fruita, però no tant amb got d'aigua. Perquè el curull és justament el que sobresurt d'un recipient: una cosa que l'aigua no pot fer. Si una casa està plena de rates, direm que n'està infestada o plagada, no pas que n'està farcida, perquè farcir ens fa venir salivera i les rates, almenys en aquesta cultura, encara no són comestibles. I si a aquestes altures creieu que tot això són punyetes, us diré que només sabent que les puñetas eren unes puntes brodades que es portaven a les mànigues, entendreu que, més que atapeït o abarrotat, jo n'estigui carregat.
En català anar no té, per defecte, destinació. L'hem d'especificar. Per això el vaig del títol només tindria sentit asseguts a la tassa del vàter. Venir, en canvi, té, per defecte, una destinació: el lloc on és la persona que parla o amb qui parlem. El primer ús coincideix amb el castellà -vine és ven-, el segon, en canvi, se'n separa -vinc és voy-. Lluny d'estar sols, en aquest punt coincidim amb la primera llengua mundial: I'm coming i no pas I'm going, diuen els de Six feet under quan parlen per telèfon amb la nòvia. Portar seria el cas contrari. Aquí, si no diem res, la destinació som nosaltres o l'interlocutor: Porta'm això, Demà t'ho portaré. Llevar, en canvi, demana que l'especifiquem. Assegut a la terrasseta, sento que el client català de tota la vida diu al cambrer immigrant: "Lléveme la cuenta". I l'altre li hauria de contestar: "Dónde?".
De petits pujàvem als cavallitos i a la nòria. L'IEC, amb bon criteri, va normalitzar els primers dient-ne cavallets. Passar de cavallitos a cavallets no és gens traumàtic, i crec que amb bona voluntat la innovació arrelarà. La nòria no va tenir tanta sort. Vençuda la temptació de dir-ne sínia, que devien considerar massa difícil d'introduir [-i, en el fons, també un calc-], ens han deixat una roda, que, francament, no va ni amb rodes. ¿Tant costa entendre que la inèrcia d'un ús consolidat només es pot derrotar amb propostes igual de funcionals o més? Ja sé que en anglès i en francès en diuen gran roda (big wheel i grande roue), però justament perquè aquí sempre n'hem dit nòria -un mot consolidat, fonèticament català i que només vol dir això- no es pot pretendre que ara se'n digui roda. Importar estrangerismes per aprofitar-ne un dels sentits en la pròpia llengua és una estratègia universal. És el que fem quan pugem a l'avió amb un fínguer. I l'IEC també s'hi apunta quan accepta que de l'híbrid de cavall i somera se'n digui matxo.
"Vaig a la meva casa" em fa el mateix efecte que si gratessin amb l'ungla una pissarra. Al castellà mi casa hi correspon, normalment, el català casa (meva). Voy a mi casa és vaig a casa (meva). Hi ha, però, una diferència. Mi casa pot fer de tot: de subjecte, d'objecte directe, de locatiu...; casa meva, no. A casa (meva) hi toca el sol és perfecte, però Casa (meva) té dos pisos, no tant. I crec que no diria He pintat casa meva, sinó He pintat la casa (el pis). També passa en castellà: es pot dir Voy a casa de Juan però no He visto casa de Juan. Hi han de posar la. Casa (meva), com casa la Maria, no és un sintagma complet i només ens sona bé darrere una preposició. (Casa meva és gran és potser un cas límit.) A més, mentre que en castellà poden tenir moltes mi casa, de casa meva només en tenim una. Per això si un actor es mor en su casa en Malibu la feina és saber si s'ha mort a casa (seva) a Malibu o a la (seva) casa de Malibu.
Podria ser, com comentàvem l'altre dia, el resultat d'un partit. Però hi ha un altre un a un que cada dia se sent més. Sempre hi ha un funcionari de torn que, davant una llarga cua (i per desgràcia ara molta gent n'ha de fer), crida: "Que passin un a un". Hi falta només una preposició, però és prou perquè faci mal a l'orella. Sobretot si afegeix: "I que entrin poc a poc". En català ho podem dir de tres maneres: d'un a un, d'un en un i un per un. Totes són bones però jo la primera no la diria -hi continuo trobant un regust castellà- i la tercera m'hi afegeix un matís, el de no deixar-nos-en cap. I mentre que podem dir de dos en dos o de mil en mil, amb el per, quan passem de l'un, entrem de ple en la taula de multiplicar.
Municipis amb "cognom"
Gabriel Bibiloni
http://blocs.lamalla.cat/bloc/joantudela/post/el_092_i_el_catala
Joan Tudela
(Publicat al diari Avui el 21 de desembre del 1987)
El primer dilluns de juliol vaig titular aquesta columna 092 anticatalà. Hi explicava que, quatre dies abans, vaig haver de trucar a la Guàrdia Urbana de Barcelona, i el policia que va agafar el telèfon em va tallar perquè jo enraonava en català: "Hábleme en castellano. Yo soy castellano y estamos en España". Quan li vaig respondre que el seu comportament era il·legal, em va penjar el telèfon. Preguntava en aquell article si queden impunes, fets com aquest. Ara he sabut que no. M'ho ha explicat el mateix guàrdia urbà que va contestar la trucada d'aquell dia. Manuel Franco Cejas m'ha vingut a veure. Ara ja no és a la centraleta, sinó patrullant per Montjuïc, i té obert un expedient disciplinari, que encara no s'ha resolt. Hem enraonat diverses vegades; jo sempre he parlat en català, i sempre m'ha entès. Però diu que aquell dia estava atabalat per la feina, que un mal moment el pot tenir qualsevol, que ell no té res contra el català, que li sap greu el que ha passat, que fa vint-i-tres anys que és a la Guàrdia Urbana i que mai no ha rebut cap curs de català dins l'horari laboral.
Crec que és bo que des dels mitjans d'informació puguem criticar les institucions públiques. També crec que és bo que l'Ajuntament de Barcelona sigui sensible a la legalitat democràtica i a la normalització lingüística, fins al punt de prendre mesures com les que ha decidit contra el guàrdia en qüestió. I crec que és bo que un funcionari que no ha tractat com cal un ciutadà ara n'estigui penedit. Tot molt normal, molt de país democràtic.
Segona part d'aquesta petita història dels anys vuitanta. La primera part la podeu trobar fent un clic a l'apartat llengua i comunicació d'aquest mateix bloc.
Eva Bosch és una pintora catalana (injustament poc coneguda, per cert, al seu país d'origen) que viu a Londres, on acaba de fer un curset per ser examinadora de castellà. Va haver de llegir unes transcripcions dels intents d'uns alumnes de secundària de demanar una habitació d'hotel per a tres nits amb l'esmorzar inclòs, a tall de prova oral. El primer havia dit: "Bonos dias, hispania vacachones, manana manana manana [sic], nyam nyam". Els professors del curset van explicar a l'Eva que a aquest se l'hauria de suspendre, perquè havia dit "bonos dias" i l'examen havia tingut lloc a les 4 de la tarda. El segon havia fet: "Bonos tardis. Zhree, zhree, nochis. Disayuno tamben". Aprovat! Tot plegat és una mostra més del que a Anglaterra es diu dumbing down: una mancança creixent de coneixements lingüístics (i culturals) i no només en el camp de les llengües estrangeres, atès que també en anglès es cometen tantes errades que fins i tot se n'està eliminant, per pura ignorància, una característica emblemàtica: l'anomenat genitiu saxó (l'apòstrof que indica possessió). Fins hi ha una cadena important de botigues de roba el nom de la qual és una pífia que, en teoria, no faria ni un escolar de primària: Officers Club (en comptes d'Officers' Club). Més ominós és el cas de Stefan Gatward, un exsoldat de 62 anys que, fa una setmana, cansat de viure en un error ortogràfic -el seu carrer de Birmingham es diu Saint Johns Close- va afegir l'apòstrof que faltava (John's) als rètols corresponents. Els veïns, en comptes de celebrar la correcció, han acusat el senyor Gatward de vandalisme irresponsable. Pobre genitiu saxó! Potser se sentiria menys sol si fes causa comuna amb els pronoms febles catalans, ja bregats fa anys en la lluita per la supervivència.
Publicat en elSingulardigital.cat
http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=15455
Darrera actualització: 02/09/2009
CURSOS GENERALS
Cursos de nivell inicial (A), elemental (B), mitjà (C) i superior (D).
Cursos presencials (intensius/mòduls)
Cursos a distància (intensius)
CURSOS RESERVATS PER A TREBALLADORS DE LA SANITAT
Cursos de nivell inicial (A), elemental (B) i mitjà
(C) que treballen amb situacions comunicatives i lèxic especialitzat del
sector sanitari. [+info]
MATRÍCULA
TERMINI D'INSCRIPCIÓ: de l'1 al 18 de setembre de 2009
INFORMACIÓ SOBRE LA MATRÍCULA
La
matrícula es pot fer presencialment als punts d'informació i inscripció dels
municipis on s'imparteixen els cursos o per Internet.
Tenim notícies una mica tristes al voltant del nostre projecte literari. Molts dels nostres simpatitzants ens heu dit en més d'una ocasió que us agradaria que La Lluna en un Cove tingués més presència en llibreries, quioscos, etc. Com alguns de vosaltres ja coneixeu, amb La Lluna en un Cove col·laboren uns determinats punts de venda (una quinzena de llibreries, repartides per Catalunya, País Valencià, Illes Balears, etc.), que sabem que resulten totalment insuficients per a cobrir les necessitats de proximitat a tots els lectors i simpatitzants de la nostra publicació. És per això que des dels primers dies de setembre hem procurat buscar un distribuïdor que faci possible que La Lluna en un Cove arribi a més llocs i pugui així acostar-se més a tots aquells que voldríeu adquirir la nostra publicació mensual. Però hem d'admetre que la cerca de distribuïdor ha estat inútil: cap de les empreses amb què hem contactat no han volgut fer-se càrrec de distribuir-nos. ¿El motiu? Bàsicament aquest: que La Lluna en un Cove és una publicació "en català". Ens han rebutjat una i una altra vegada perquè, segons ells, les publicacions en català d'editorials joves com la nostra no resulten "rendibles" en punts de venda. La qual cosa ens ha sorprès molt, perquè ni tan sols no ens han donat l'oportunitat. Si La Lluna en un Cove hagués estat una publicació en castellà, ens haurien admés de seguida. Com que editem en català, no. Francament, aquesta qüestió ens ha desconcertat moltíssim. Ens veiem així "bloquejats", i, per tant, de moment haurem de mantenir els nostres insuficients canals d'accés al públic: els pocs punts de venda amb què comptem, i la nostra web. Sabem que amb això no hi ha prou per a poder arribar a tot el nostre públic potencial. De moment, però, ens veiem obligats a seguir així. Ho sentim per tots aquells que voldíeu veure La Lluna en un Cove en la llibreria o quiosc del vostre barri, però aquest rebuig de què hem estat objecte ens priva de poder fer-ho. Per això, si les poques llibreries que col·laboren amb nosaltres us queden llunyanes, podeu usar la nostra web per a fer-nos comandes directament a nosaltres, o per a fer-vos subscriptors nostres. De moment, aquestes són les úniques maneres de poder demanar La Lluna en un Cove.
Moltes gràcies per la vostra atenció i pel vostre recolzament.
Lluís M. Pérez, editor de La Lluna en un Cove.
9)
Una dona d'origen peruà que ahir volia tramitar el DNI del seu fill va acabar denunciada per un agent de la Policía Nacional perquè parlava pel mòbil després que l'agent li va prohibir. Però Rosario Palomino, una psicòloga de 37 anys, té clar que el motiu és un altre. Segons ella, el que va molestar a l'agent del CNP no va ser que parlés pel mòbil sinó que ho fes en català. «Una sudaca i parlant català. Això és massa», conclou Palomino. No va ser un simple tràmit. El que va començar amb una prohibició va acabar en una detenció, una estirada violenta entre crits i l'afectada plorant de por i impotència. Hores després dels fets Rosari Palomino presentava una denúncia contra el policia, i farà el mateix a la secretaria de Política Lingüística.
Fa tres dies, Rosario era amb el seu fill a la comissaria del número 276 del carrer Sant Antoni Maria Claret de Barcelona. Quan va demanar hora per fer el DNI, un funcionari li va dir que havia de trucar per demanar cita prèvia. El seu fill jugava a terra després de molta estona a la comissaria i un policia la va instar a fer-lo aixecar perquè algú el podia trepitjar. En adonar-se que hi havia gent que tenia número de torn, va recordar-li al funcionari que a ella no li havia permès. El funcionari li va respondre que ho sentia, que no l'havia entès. Ja no quedava temps i va decidir tornar-hi un altre dia. Ahir, la cosa va enlletgir-se. Rosario va anar sola a la comissaria per no neguitejar més hores el fill, que es va quedar amb el seu marit, Francesc. Estava asseguda fent cua i, quan es va apropar el torn, va trucar al seu home per avisar-lo que ja podia portar el nen. El policia uniformat que dos dies abans li havia ordenat que fes posar dret al seu fill, se li va dirigir «amb molt males maneres i cridant» i li va ordenar que apagués el mòbil perquè «aquí no es pot parlar, està prohibit». Després de penjar, la Rosario es dirigeix al policia per explicar-li que només parlava amb el marit perquè portés el nen, que no calia que li cridés. El policia li respon: «No t'entenc si parles en català, dona'm el DNI.» Rosario li diu que no ha fet res. La resposta és fulminant: «Que sàpigues que estàs denunciada.» Rosario no entén res: «Com? Per parlar pel mòbil?» El policia no li respon, es gira i se'n va. Els veïns de cua riuen de la situació ridícula. Ara és el Francesc qui truca a la Rosario i ella, per evitar problemes, decideix sortir al carrer per poder parlar. Gairebé sense adonar-se'n, nota com l'estiren violentament del braç esquerre. És el policia, que li crida: «Tu no pots sortir d'aquí! Estàs detinguda!» Asseguda de nou i atemorida, la Rosario es posa a plorar. Amb «actitud desafiant», un policia de paisà li demana el DNI i li ordena entregar-lo al policia de la disputa. Aquest, des del seu lloc, havia anunciat en veu alta: «Aquí som a Espanya i no tinc per què parlar català.» Quan arriba el seu marit, Francesc, pregunta a l'agent de paisà què ha passat. Aquest l'ignora una estona dient-li «no t'entenc» a crits. Davant la insistència del marit, el policia li contesta en gallec. Al Francesc li sembla entendre-ho: «Ah, vaja! El problema és la llengua.» El policia no respon. Després d'un quart, l'agent de paisà torna amb la denúncia que ha tramitat l'uniformat. El Francesc vol llegir-la però no l'hi deixa. El fa fora i convida la Rosario a «anar a un lloc més tranquil». Espantadíssima, la dona s'hi nega. El marit demana al funcionari què ha passat. «Jo no he vist res», és la resposta. El marit pregunta en veu alta: «Què hem fet?» «El problema sóc jo. Sóc sudaca i parlo català. Això és massa per ells!», li respon. Ahir mateix va presentar denúncia als Mossos d'Esquadra i, dilluns, farà el mateix a la secretaria de Política Lingüística. Des de la prefectura superior de policia s'explica que s'investigarà què va passar, al marge de la denúncia feta per l'agent.