InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.000 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/alta.php
 
Butlletí número 176 (dijous 10/09/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Albert Pla Nualart - Futbol enllaunat a TV3
 
2) Mathew Tree - Parlem-ne
 
3) Patrícia Gabancho - Llengua, govern, silenci
 
 
5) Sico Fons - “PROGRÉS”  PERNICIÓS
 
 
7) Blog de Joan-Carles Martí i Casanova
 
8) Martí Rosselló - La llengua pacífica
 
 
1)
 
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 37, dilluns 27 de juliol del 2009
 
Albert Pla Nualart / Filòleg

La crisi i l'etern serial del finançament han deixat TV3 tan escurada que, de cara a l'estiu, ha preparat doble dosi de refregits. Entre altres llaunes en conserva, els dimarts ha repetit alguns partits del gloriós Barça de Guardiola. Poques coses destrempen tant com un partit enllaunat, però té un gran avantatge: et fixes en detalls que la passió emboirava. Per exemple, en la locució de Pere Escobar.

Escobar és un locutor distès i simpàtic. En col·loquial descordat -el que ell gasta-, un tio campetxano. L'altre extrem del perfeccionista i una mica neuròtic Puyal. L'escoltes i sembla que siguis en un bar de barri. Amb taules de marbre i porronet. Seria el paradigma "del català que ara es parla" -a Barcelona, esclar-, si no fos perquè de tant en tant, entrebancat per la norma, diu que un equip "hagués pogut estar el rival del Barça" o que "el joc s'ha capgirat com un mitjó". Fora d'això, "felicita els Nadals", critica el "recullpilotes", creu que "el Madrid aguantarà el tirón" o sentencia que la lesió "no és res de l'altre dijous" amb el mateix aplom que el meu mecànic.

I no ho diu un dia. Això "de l'altre dijous" potser l'hi he sentit 15 vegades. ¿Tant costa dir "de l'altre món"? ¿Fer aquest esforç no li entra al sou? Si això del català va de debò, ¿es pot tolerar a TV3 el que no es toleraria a la BBC? I la culpa més que d'Escobar, que fa pel que es troba, és d'una direcció que ha ignorat durant massa temps que la llengua, en un marc social tan advers, es va deixatant sense cures intensives. Esperem que el canvi d'Escobar per Bernat Soler de cara a la nova temporada sigui un pas en la bona direcció.

Hi ha una tradició, la de Puyal o l'exiliat Bassas, que entén que un locutor no pot parlar com un taxista, que l'estàndard és una convenció que es recrea en cada acte de parla, que cada gir fora de lloc, cada barbarisme sobrer, devalua la llengua de tots, i que el model lingüístic d'un mitjà d'àmbit nacional ha de ser prou genuí i depurat perquè els oients de tots els dialectes s'hi puguin adherir, s'hi trobin bé. No és la d'Escobar.

Però Escobar no és, ni de molt, el pitjor. El pitjor és la F-1 i les barbaritats que s'hi poden arribar a sentir. Unes barbaritats que, diguem-ho tot, sorprenen ben poc en una TV3 que fa escarni del seu mandat de servei públic endarrerint els informatius del cap de setmana perquè no ens perdem cap detall -ni dels entrenaments ni de la cursa- d'aquest circ dels antivalors i l'horterada creat i controlat per un filonazi.

 

2)

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 40, dimarts, 4 d'agost del 2009

http://paper.avui.cat/article/ultima/171338/parlemne.html

Parlem-ne

Mathew Tree

Quan vaig aprendre el català a finals dels 70, ho vaig trobar normal, que la gent d'aquí se'n sorprengués una mica: al cap i a la fi n'hi havia ben pocs, aleshores, d'estrangers catalanoparlants. 30 anys després, però, confesso que ja no sento la mateixa frisança d'autosatisfacció quan algú es queda de pasta de moniato només en sentir un londinenc que parla la llengua adoptada de la Patrícia Gabancho. És més, diria que a aquestes altures, per estranger que un sigui, parlar català ja no té cap mèrit, sent com és més que un primer pas natural. De fet, només els catalans encara se'n fan creus. A la dona bolivianoalemanya d'un amic meu català, que va aprendre la llengua materna del seu marit en mig any, la sorprèn -i molt- que al cap d'un lustre, molta gent continua meravellant-se d'aquesta proesa, com si ella hagués après a recitar de memòria el Segon llibre de Samuel en l'hebreu original o a empassar-se tres dotzenes d'ous crus sense treure'n les closques. No vaig entendre aquesta actitud tan estesa entre els catalans de naixement fins ahir mateix a la tarda, quan em va venir a visitar l'amic Alioune Sangaré (nascut a Guinea-Conakry, va arribar a Catalunya a l'edat de 15 anys, ja en fa sis, i ràpidament va afegir el castellà i el català al seu arsenal d'idiomes: susu, fula, wòlof, francès i anglès). Em va preguntar pel títol de la novel·la que fa temps que estic escrivint en anglès -Snug- i en sentir que jo no sabia com traduir el títol al català malgrat un munt d'intents, va suggerir aixoplugat. Diana! El vaig mirar amb el mateix astorament que havia vist a les cares de tanta gent d'aquí en sentir-me dir coses com ara cloïsses o esbrinar. Anava d'un pèl que no li etzibés la frase fatídica: "Et felicito pel teu català: el parles tan bé!"

 

 

3)
 
Article publicat en el diari AVUI dimecres 5 d'agost del 2009
http://paper.avui.cat/article/opinio/171342/una/clara.html
 

Llengua, govern, silenci

 

Patrícia Gabancho

 

 

Llegeixo que el govern de l'Aragó ha decidit no donar caràcter oficial a la llengua catalana, malgrat la secular presència a la Franja i que continua ben viva. Es veu que un dels problemes, el principal per al PP i el Partido Aragonesista, és que es diu català. Que és la llengua dels veïns. En aquesta mentalitat estúpida i la tírria als catalans, les llengües no poden passar per damunt d'una frontera de fa quatre dies. Una frontera que no impedeix que la gent de la Franja faci servir Lleida -sovint sense que ningú es faci càrrec del cost- com a capital educativa, sanitària i cultural. Poden circular les persones però no les paraules. No de forma oficial. Ho diuen els mateixos que no paren de posar medalles a tort i a dret quan detecten una voluntat d'expansió del castellà. Hi ha llengües universals i hi ha llengües només autonòmiques, que és tant com dir regionales.

  

Bé: no he sentit que cap membre del govern català aixequés la veu per aquest afront al nostre patrimoni cultural, per aquesta bestiesa que no té res de científica i sí de forta càrrega política, deixant a part la ignorància. El govern català respecta aquestes coses com si fossin sagrades: que cadascú gestioni el tros de llengua catalana que li pertoca, i si l'expulsen de l'escola o li canvien el nom, això no va amb ells. Per això a València encara no veuen TV3. La desídia del govern en qüestions de llengua la coneixem molt bé perquè la patim a casa, també. El nivell lingüístic dels mitjans catalans privats, però també públics, comença a fer feredat. Hem reculat fins a temps prefabrians! Tot el que s'havia guanyat en dignificació de la llengua durant cent anys, ho hem llençat a la paperera: cal tornar al "català que ara es parla", com al XIX. Tampoc les autoritats n'han dit res, perquè això tampoc no fa per a elles.

 

Trossejament, dialectalització, substitució: el procés és clar i no serem pas els primers o els últims a transitar-lo. El trossejament ja l'hem assumit, la dialectalització està en marxa -és el catanyol metropolità com a estàndard radiofònic- i la substitució ens espera demà passat. D'acord que des de fora fan grans esforços per carregar-se la nostra llengua, però des de dintre la deixem morir.

 

 

4)

 

Entrevista publicada en el diari LA VANGUARDIA divendres 7 d'agost del 2009

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20090807/53759653184/els-japonesos-som-uns-orientals-desorientats-barcelona-albert-sanchez-pinol-sagrada-familia-gaudi-fe.html

 

"Els japonesos som uns orientals desorientats"

Ko Tazawa va dedicar una dècada a traduir Tirant lo Blanc al japonès i creu que el català "s'ha de mantenir viu a tota costa"

Ko Tazawa (Yokohama, 1953) va arribar a Barcelona l'any 1979 per aprendre castellà. Catalunya el va captivar i, vint anys més tard, es va doctorar en filologia catalana.

L'any 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva tasca d'agermanament entre les cultures japonesa i catalana (el govern japonès l'acaba de premiar pel mateix motiu) i l'any 2007 es va publicar la seva traducció al japonès de Tirant lo Blanc, a la qual hi va dedicar una dècada. També ha traduït a aquest idioma obres d'Albert Sánchez Piñol i Jesús Moncada
 
 
Ko Tozawa explica, per email i des del Japó, els seus sentiments cap a la cultura catalana.

-D'on sorgeix la seva relació amb la cultura catalana?

-La primera trobada amb Catalunya va ser purament casual. Al banc japonès on treballava em van enviar com a becari a Barcelona perquè aprengués... el castellà!. Era l'any 1979, l'època de l'Estatut de Catalunya. L'ambient  eufòric de Barcelona d'aleshores em va quedar clavat. Això em va influir decisivament quan vaig canviar la vida de banquer per la d'investigador acadèmic.

-Al Japó hi ha molta admiració per Gaudí. El primer que va fer en venir a Barcelona va ser anar a veure la Sagrada Família?
-Vaig arribar a Catalunya sense saber res de castellà. Havia d'incorporar-me a l'oficina de Madrid al cap de mig any. Vaig estudiar molt. No tenia temps per fer turisme... No recordo la meva primera impressió de la Sagrada Família.

-Què és el que més li agrada de Catalunya?
-La gent. Són més discrets que la gent de les altres parts d'Espanya.

-Quant de temps va trigar en aprendre el català?
-Depèn de què signifiqui "aprendre el català". Vaig trigar un parell d"anys en arribar a saber defensar-me més o menys en català, perquè ja sabia bastant bé el castellà i el francès. Ara, si em demanen si domino el català, diré que encara em falta molt. Encara faig molts errors que em causen vergonya.

-Què és el més difícil de la llengua catalana?
-Un japonès ha de canviar de xip a l"hora d'aprendre el català perquè la seva lògica és totalment diferent de la del japonès. Aquesta és la dificultat més gran, tot i que passa el mateix a l'hora d"aprendre altres llengües occidentals.

-Un català podria aprendre japonès en el mateix període de temps?
-Gramaticalment, sí. El que passa és que l"escriptura és la barrera que no té un japonès que tracta d"aprendre el català. Es pot trigar més en dominar l'escriptura japonesa.

-Està creixent l'interés pel japonès?
-Vaig ser el primer professor del japonès de l'Escola d'Idiomes Moderns de la UB. No sé com deu estar ara la secció, però el cert és que cada vegada hi ha més interés pel japonès gràcies al manga japonès.

-Creu que la llengua catalana sobreviurà o desapareixerà a causa de la globalització?

-Això equivaldria a preguntar si el poble català sobreviurà o no. Un poble sense llengua pròpia no seria un poble. S'ha de mantenir viu el català a tota costa.

-Ha traduït Tirant lo Blanc al japonès. Què significa per vostè aquest llibre?
-Era una fita de la meva vida. Va ser una tasca difícil, però no excessivament. El temps i el lloc de la novel·la són molt distants d'on som ara els japonesos, però el contingut no és difícil de comprendre. Tot al contrari, hi ha moltes coses interessants i divertides i aquesta és la força d'una obra mestra clàssica: que superi el temps i la distància. Vaig trigar uns deu anys en acabar de traduir-la.

-Els diccionaris català – japonès i japonès-català li van costar gaire de fer?
-Són diccionaris per als japonesparlants. Vaig trigar uns deu anys en fer-los. Són diccionaris molt cars, de poc tiratge i per a les biblioteques, més aviat. Ara estic preparant una versió popular.

-És cert allò de "traduttore, tradittore"? És a dir, hi ha paraules de cada llengua amb matisos intraduïbles?
-La traducció entre el japonès i una llengua occidental és totalment diferent de la traducció entre dues llengües occidentals. En la primera, primer s'ha de desconstruir tot el contingut de l'obra i crear una obra en japonés de nou, per dir-ho així.

-També ha traduït llibres moderns com La Pell freda, d'Albert Sánchez Piñol. Quina acollida tenen al Japó?
-Hauria pogut ser un èxit al Japó. Tots els amics que l'han llegida m'han dit que és interessantíssima. Però en realitat no ha tingut cap acollida. No entenc el per què.

-Haruki Murakami ha ajudat a popularitzar la literatura japonesa. Li agrada?
M'agrada molt. La seva última novel·la 1Q84 és boníssima també. Hi ha molts escriptors japonesos pràcticament desconeguts a Catalunya. Espero que hi hagi més editorials que tinguin interés per la traducció de la literatura japonesa. Ha llegit la meva traducció catalana de La remor de les onades de Mishima? És una novel·la molt bona.

-Quin és el seu autor català preferit?
-Ferran Torrent m'agrada molt.

-A Catalunya coneixem la cultura japonesa o només els tòpics: treballen moltes hores, els agrada molt la tecnologia i són molt educats?
-Ja sap que aquests mites ja no són vàlids. Ara som uns orientals desorientats, com ha descrit molt bé en Mikimoto.

-Té un llibre, de l'any 2000, titulat La cuina japonesa a Catalunya. A Barcelona es menja bon menjar japonès o també hi ha molts falsos japonesos que aprofiten que està de moda?
-Malauradament, he sentit dir que hi ha molts restaurants japonesos falsos. Però entre plats japonesos falsos o inventats, pot haver-n'hi de bons. Per què no? Això seria una nova internacionalització de la cuina japonesa.

-Ha seguit el fitxatge de Nakamura per l"Espanyol?
-Sí. Per casualitat, havia traduït un reportatge sobre la seva vida a Escòcia. No sóc gens futbolista, però ara que és a Catalunya seguiré la seva trajectòria. Espero que sigui un altre Gaudí que atregui l'interés dels japonesos cap a Catalunya.
 
 
5)

 

 

“PROGRÉS”  PERNICIÓS

 

 

   Tot observant la parla actual dels valencians (i també, ens imaginem, dels balears i catalans) hom constata fàcilment una acusada diferència –gairebé gosaríem dir frontera o clivell– entre les persones que actualment anomenem majors i els més jóvens; és a dir, entre les generacions nascudes abans i després dels anys 50. Aquesta diferència sol raure en el lèxic i fins i tot la fonètica que són generalment molt més rics, genuïns i variats en les persones més velles. Cosa realment curiosa atesa la major incultura d'èpoques pretèrites. A què es deu això? No sembla açò una incongruència o paradoxa lingüística? ¿Com és possible que les generacions que, precisament, han tingut un millor accés a la cultura siguen les menys dotades –probablement en tota la nostra història– per a expressar-se en una llengua més sucosa i rica?

 I precisament ací, en la data esmentada adés, raurà l'explicació d'aquesta aparent paradoxa. Els anys 50 foren, segurament, l'inici del gran triomf de l'escolarització obligatòria en tot el territori de l'estat espanyol. Una gran victòria, sí, de la raó i la divulgació del coneixement humà en aconseguir l'alfabetització de les classes més populars i desfavorides. Allò que els savis il·lustrats del segle XVIII i els socialistes del XIX somniaren per a assolir una societat més justa, pròspera i feliç (un altre tema ja seria el fet que aquesta mateixa escolarització es convertiria, inevitablement, en un instrument de propaganda i proselitisme del règim franquista). Però ai, en el nostre cas, aquesta fabulosa eina destinada a millorar-nos es convertí, inexorablement, en una de les principals causes del nostre extermini cultural, car com tots sabem massa bé, l'anomenada Escuela Nacional instruïa els seus coneixements únicament en espanyol. Heus ací l'inici de la nostra decadència lingüística –si més no a nivell popular, ja que en altres estrats de la societat el declivi havia començat molt abans.

 I també en aquesta dècada dels anys 50 s'inicia un altre fenomen que completaria, si em permeten l'expressió, la faena. En aquests anys va nàixer la Televisión Española i això va permetre l'entrada lliure i indiscriminada d'una altra llengua que probablement no s'havia parlat mai dins les nostres llars. Aquesta tasca ja s'havia encetat molt abans amb l'arribada de la ràdio i el cinema, però amb la millora del nivell de vida d'aquests anys, la difusió del nou invent de comunicació de masses fou pràcticament total. Les noves generacions encara catalanoparlants rebrien d'aleshores ençà una educació emocional, lúdica i lingüística gairebé perfecta. Nous vocables i expressions, sempre en castellà, s'incorporarien amb rapidesa a la parla quotidiana i la degeneració de la llengua s'acceleraria a velocitat de vertigen.

 Posteriorment, ja en els anys 80, s'aprovaria en els diferents territoris del nostre domini lingüístic l'educació –després de segles de prohibició– en la llengua pròpia del país, però malauradament, amb el pas del temps s'ha vist clarament que les mesures preses en Educació i en Cultura han estat del tot insuficients o, fins i tot, inadequades per a evitar la nostra davallada. El cinema, la ràdio, la televisió o la premsa escrita segueixen sent majoritàriament en castellà i els jóvens continuen desertant del nostre idioma per a passar amb inconscient gaubança al dels nostres veïns de ponent.

  Potser ha arribat el moment de plantejar-se seriosament el nostre futur com a poble, o ens prenem aquest assumpte amb seriositat i valentia o, senzillament, tirem la tovallola. El nostre enemic –dissortadament cal utilitzar aquests termes tan bel·ligerants– és més nombrós i poderós que nosaltres i perdre el temps en minúcies com diferències dialectals o drets constitucionals dels nouvinguts és simplement d'idiotes. Unitat i convicció a l'hora de defensar les nostres idees i la nostra supervivència, això és l'únic que ens cal. Ni els nazis amb la seua poderosa i mortífera Gestapo –i perdoneu-me aquesta comparança aparentment desmesurada– van aconseguir acabar amb el poble jueu. Hem de ser menys nosaltres?

 

Sico Fons

 
 
6)
 
Isabel-Clara Simó  *
 
Un país necessita referents que puguen ajudar-lo a avançar en el camí del seu redreçament nacional. Qualsevol país té necessitat d´hòmens i de dones que, des de la llibertat i la utopia, vagen al capdavant del seu poble en la necessària vertebració de la societat. Però un país necessita també hòmens i dones que en el silenci i en el treball de cada dia, d´una manera anònima subterràniament, ajuden a fer realitat els desigs de llibertat que tots portem al cor.
Desgraciadament ja són molts els amics que ens han deixat, i que personificaven la tenacitat en la lluita per la dignitat del País Valencià, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Vicent Ventura, Ovidi Montllor, Francesc Ferrer Pastor, Toni Mestre, Enric Soler i Godes... Els valencians i les valencianes sovint tenim la percepció de sentir-nos orfes, pel fet que molts d´aquests referents ja ens han abandonat.
Però tenim la sort de tindre entre nosaltres, i amb plenes facultats, tant físiques com intel·lectuals, el professor Bausset. Als seus 99 (que complix el dimecres) Josep Lluís Bausset se´ns presenta com un maulet, com un home compromès i obstinat (com ho ha estat sempre !) en la defensa de la dignitat nacional dels valencians, en la defensa de la llengua i la cultura del País Valencià.
Fidel al seu compromís amb el valencianisme ja des dels anys de República (en l´Agrupació Valencianista Republicana, en el Centre d´Actuació Valencianista i en l´Associació Protectora de l´Ensenyança Valenciana) el professor Bausset és encara hui en dia un home amb unes conviccions fermes i amb una insubornable fidelitat a la llengua i al país. Quan estem tan acostumats a veure gent que amb tanta facilitat i sense cap mena d´escrúpols canvia de parer, l´actitud de fermesa de Josep Lluís Bausset ens encoratja i ens esperona a continuar la seua lluita i la seua tasca de resistència i de vertebració d´un país que «ja anem fent».
Josep Lluís Bausset, nascut a Paiporta el 1910, és farmacèutic, químic i practicant de medicina i cirurgia. Militant de la FUE durant el seu temps d´estudiant a Madrid, va ser condemnat després de la guerra per la Comisión Depuradora de los Cooperadores de la Rebelión, per raó del seu càrrec de tinent farmacèutic de l´exèrcit republicà. A partir dels anys quaranta va viure a València, on conegué Joan Fuster, un jove estudiant que vivia a la mateixa pensió que Bausset. Aquesta amistat, que va durar fins a la mort de l´escriptor de Sueca, va ser decisiva en la vida del professor Bausset. Amb Fuster, Bausset va començar cada dilluns una tertúlia al Cap i Casal, que, amb la incorporació de nous membres, encara hui en dia té continuïtat. Aviat conegué Vicent Ventura, Iborra, Garcia Richart, Ferrer Pastor, Estellés, i entrà en contacte amb Sanchis Guarner, que ja coneixia d´abans de la guerra.
A l´Alcúdia, poble on el professor Bausset passà a viure als pocs dies de nàixer, va aglutinar un grup de jóvens que, amb ànsies de llibertat, s´organitzaren entorn d´ell, per promoure activitats culturals, amb l´edició de la revista Parlem, una de les primeres publicacions en valencià durant el franquisme. Bausset també organitzà a l´Alcúdia tot un seguit d´actes culturals, com conferències de Sanchis Guarner, Ernest Lluch, Ricard Pérez Casado o Josep Vicent Marquès, o la recuperació dels noms tradicionals en valencià dels carrers de l´Alcúdia. El professor Bausset, a més de fer classes en la nostra llengua de nit a persones adultes, va fer un programa en valencià en una emissora comarcal, que va acabar ràpidament per una intervenció del governador civil de València: «Enterado de que en esa emisora se emite un programa en valenciano, no podemos consentir, después de tres años de Guerra Civil, ciertas resurrecciones que puedan poner en peligro la Unidad de la Patria». Quan Josep Lluís Bausset rebé aquesta nota, deixà l´emissora i no tornà més. Professor als instituts de Tortosa, Xàtiva, Alzira, Carlet i Carcaixent, Josep Lluís Bausset va ser fundador del Partit Socialista del País Valencià de Vicent Ventura, i d´Acció Cultural del País Valencià, i col·laborà des de primera hora en les campanyes Carles Salvador, de l´ensenyament de la llengua.
Fill Predilecte de l´Alcúdia i I Guardó d´Or de la Unitat del Poble Valencià, ha rebut també el I Premi Vicent Ventura, el Premi d´Actuació Cívica de la Fundació Jaume I de Barcelona, el premi Valencià de l´any 2000, de la Fundació Huguet de Castelló i el Premi de periodisme Martí Domínguez, de l´Ajuntament d´Algemesí. És president d´honor del Bloc Jaume I de l´Alcúdia, soci d´honor de l´Associació d´Escriptors en Llengua Catalana i membre d´honor de la Fundació Ernest Lluch. Encara hui en dia el professor Bausset conserva una vitalitat envejable, que ens mostra en els seus articles de premsa al diari Levante-EMV, sempre incisius, irònics i plens d´una gran agudesa, i en les seues cròniques setmanals sobre la pilota valenciana al mateix diari.
En un país normal, Bausset ja hauria estat homenatjat pel Govern de la Generalitat. Però què podem esperar d´un govern que menysprea, margina i fins i tot persegueix la llengua que el professor Bausset ha defensat tota la vida?
Als seus 99 anys, Josep Lluís Bausset és per a tots els qui ens sentim i ens volem valencians un referent. Un mestre, un patriota, un home que continua lluitant per la dignitat i la llibertat del nostre país. Un exemple d´honestedat, de bondat, de virtuts cíviques. Un «home subterrani» com el va qualificar el seu amic Fuster, «dels més admirables del País Valencià».
Molts anys més, amic Bausset ! I l´any que ve cent!

* També signen aquest article: Santi Vallés, Joan Francesc Mira, Vicent Sanchis, Josep Millo, Vicent Partal, Francesc Viadel, Francesc de P. Burguera, Llorenç Gimeno, Manuel Boix, Ricard Avellan i Francesc Jover.
 
 
7) 

 

Blog de Joan-Carles Martí i Casanova

 

 

 http://extremsud.blogspot.com/

 

 

8) 

 

Article publicar en el diari EL PUNT (edició de Barcelona) diumenge 16 d'agost del 2009

http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/71160.html

La llengua pacífica

Potser seria excessivament alarmista i exagerat si afirmés que la tranquil·litat lingüística del nostre país se sustenta en un sol fet. Ara que els col·lectius lingüístics s'han diversificat enormement és quan més es parla de llengua comuna. I, tal com suposaríem, aquí, de llengua comuna, només n'hi ha una. I ho serà cada vegada més, desenganyem-nos. I ho serà amb el beneplàcit dels parlants d'una llengua cooficial que, a mesura que els anys vagin passant, serà tan minoritària que la podrem equiparar amb una desena més de les llengües que ja es parlen aquí. La llengua comuna, quan per fi ho sigui, desactivarà definitivament els conflictes lingüístics. Mentrestant, tots podem estar d'acord que al nostre país no n'hi ha, de conflicte lingüístic real. Els ciutadans anem fent i, tot sigui per entendre'ns i perquè la pau lingüística no s'esquerdi, si cal renunciar a la llengua pròpia, fins i tot els que acostumem a llegir el diari El Punt, ho fem i llestos. Al cap i a la fi en tenim una llarga experiència i obsessionar-se massa per aquest tema seria un signe de mala educació. No tenim TV3? Què més volem? En aquest sentit, l'evidència és clara: la pau lingüística es manté perquè els catalanoparlants renunciem sistemàticament a la nostra llengua. Si assumim que vivim en un país oficialment bilingüe, se suposa que tots els ciutadans tenen l'obligació d'entendre totes dues llengües. La realitat ja sabem quina és. Què passaria si, de manera col·lectiva, els catalanoparlants ens neguéssim sempre i a tot arreu a canviar de llengua? No es tracta d'obligar ningú a parlar català, es tracta d'exigir i exercir el dret de ser entès quan ets al teu propi país i vols demanar un cafè amb llet en un bar o un caçapapallones en un basar. Només l'exigència i la pràctica col·lectiva d'aquest dret causaria un daltabaix de proporcions difícils de descriure.

 

-------------------------
 
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com