InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua
catalana [10.000
membres]
Butlletí número 171 (dimecres 22/07/2009) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
1) David Paloma - "Tractar bé les
paraules" (ressenya del llibre "Prenint el demble a les
paraules")
2) Entrevista a Carles Sechi
4) Francesc Esteve - Preguntes –que
volen resposta– al CVC
5) Alfons Esteve - Honorables o
deshonrats?
6) Joan Lladonet - Normes d'ús
lingüístic
10) AJUTS A ENTITATS PER A PROJECTES DE
FOMENT DE L'ÚS DEL CATALÀ
==================================================================================================================================================================================
1)
Ressenya del llibre "Prenint el demble a les
paraules" d'Antoni Llull Martí, publicada en el número 1950 de la
revista Presència (pàgina 38)
«Prenint
el demble a les paraules»
Autor: Antoni Llull
Martí
Editorial: Documenta
Balear
Pàgines: 338
PVP: 22 euros
Llull Martí recopila més de dos-cents articles
periodístics per difondre peculiaritats lingüístiques
A més de la divulgació cultural, el llibre pot
despertar l'interès per l'estudi de les
llengües
Tractar bé les
paraules
El mateix autor escriu que “aquest llibre és una obreta de
divulgació”, no dedicada als especialistes sinó al públic en general. És ben
cert: els capítols del llibre els formen articles sobre llengua publicats en una
revista manacorina entre els anys 2005 i 2008, tots d'extensió semblant,
directes i didàctics. Amb tot, no es tracta d'articles per resoldre dubtes ni
per explicar regles ortogràfiques de la llengua catalana sinó per difondre, en
general, curiositats etimològiques, onomàstiques, semàntiques, des d'un punt de
vista multilingüe. Llull Martí recorre a un bon nombre de llengües per
il·lustrar semblances i diferències entre formes, per demostrar l'evolució de
les paraules, per bastir comentaris lingüístics que podrien fer-se pesats en
mans d'algú altre. L'esforç de concisió i d'amenitat sobresurt en la majoria de
peces, gràcies a l'habilitat de l'autor per parlar de besades i petons, de gats i moixos, de regidors i rectors, de rams i rameres
i tantes altres formes. La
pronunciació del business anglès
explica el mot pidgin, la paraula tsar és una adaptació del llatí Caesar, les tonsorias esdevenen tisores, etc. Llull Martí s'afegeix
també a la defensa d'algunes veus, com ara llonja al costat de llotja. Són 237 articles, gairebé un
miler de mots, i com a mínim per això aquest llibre no és una obreta. Al
contrari. Potser l'aplec de tants articles i la relació de tants temes diversos
rebaixa o amaga alguns mèrits. Fins i tot la subjecció al format original fa
sortir algunes repeticions innecessàries, com el canvi d'alfabet en turc. En
altres casos, les referències a l'actualitat demanarien la datació de l'article.
Més enllà de les fonts utilitzades, nombroses i oportunes, també hauria sigut bo
esmentar les aportacions de Veny i Colón, etimologistes de primera línia.
David Paloma
==================================================================================================================================================================================
2)
Entrevista a l'activista cultural i polític
alguerès Carles Sechi publicada en el periòdic digital
directe.cat dimecres 8 de juliol del 2009
Carles
Sechi és un activista cultural i polític alguerès. Ha
estat el cap de l'Obra Cultural de l'Alguer i síndic (alcalde) de
l'Alguer per la coalició de centre-esquerra Sardenya i Llibertat el 1994. Des
d'aquest càrrec va promoure l'oficialitat del català a la ciutat, la retolació
bilingüe, els espectacles en català i la creació d'emissores municipals de ràdio
en català. Va subscriure convenis de col·laboració amb universitats catalanes
per aconseguir l'ensenyament de la llengua, és per això que va ser guardonat amb
la Creu de Sant Jordi el 1996. En l'entrevista conversem sobre la situació del
català a l'Alguer, la Barceloneta de Sardenya, quin futur hi té la llengua i
quin és el paper que tenen, o haurien de tenir, les relacions de Catalunya amb
l'Alguer.
Quina és la situació actual del català a
l'Alguer?
Podem dir que la situació és més o menys estable després
que des dels anys 60 i 70 hi hagi hagut un retrobament i l'Alguer ha descobert
la seva catalanitat i la seva pertinença a la comunitat internacional de parla
catalana. Però malauradament aquest moment coincideix amb una situació de
substitució lingüística per l'escolarització de massa, la difusió de la
televisió italiana, uns fluxos turístics provinents de l'Itàlia del nord i el
nord d'Europa, i una forta immigració de l'interior de l'illa que és
sardoparlant i italianoparlant, i en aquest sentit l'Alguer es va italianitzant.
Hi ha un sentiment de pertinença i d'orgull però falta ús social de la llengua
ja que podem dir que hi ha un 20% de catalanoparlants a l'Alguer però d'aquests
n'hi ha que l'utilitzen habitualment i n'hi ha d'altres que només ho fan
ocasionalment.
Es pot dir que es parla en tots els contextos o
edats, és a dir, la comunitat lingüística és heterogènia o bé es pot parlar d'un
parlant tipus?
No és una comunitat heterogènia. En alguns diaris
catalans es va publicar al 2004 una enquesta segons la qual hi havia un 67% de
catalanoparlants entre la població algueresa i això és una gran mentida que ens
fa mal a nosaltres i a la catalanitat. No es pot crear il·lusió, és com si
davant d'un malalt que es troba molt greu el metge no li ho digués, això fa mal.
Era una enquesta que ja estava predisposada des de Política Lingüística i que,
de fet, s'havia fet en italià. A banda de la situació real de la llengua, a
l'Alguer hi ha optimisme i entusiasme i és fàcil trobar molta gent que digui que
tot va bé, quan no es correspon amb la realitat.
La situació en
els darrers anys ha millorat?
La comunitat lingüística de l'Alguer
és més viva i més dinàmica que moltes altres realitats i comunitats
lingüístiques italianes i catalanes pel fet de ser petita i trobar-se
concentrada en un municipi. Té dinamisme i una convicció positiva, hi ha
sentiment d'orgull i la il·lusió que podem recuperar i no reduir. En això tinc
la convicció que el català a l'Alguer no morirà mai sinó que serà més viu, més
fort i amb més convicció. Això no treu que durant uns anys la llengua ha patit
la globalització, l'absència a l'escola i la televisió. Aquests últims són les
problemàtiques més destacades que el govern de Sardenya ha de
solucionar.
Creu que l'augment del turisme català hi pot haver
contribuït o més aviat alimenta una visió folklòrica de la
ciutat?
El moviment turístic és un element molt positiu. El moviment
que s'ha generat amb Ryanair que uneix Girona amb l'Alguer és molt important. Al
principi era sobretot gent de l'Alguer que anava a Catalunya però ara s'ha
invertit i l'Alguer s'ha convertit en la porta d'entrada a Sardenya pels
catalans. Això ens dóna molta força perquè mou l'interès del comerç, la
restauració, l'hosteleria per aprendre la llengua per atendre al turisme. Potser
n'hi ha que ja la coneixen o fins i tot formen part del moviment catalanista
però això els acaba de convèncer. El turisme català és positiu perquè, respecte
qualsevol altra forma de turisme, té un interès de més en
conèixer.
Hi ha prou suport des de les institucions catalanes del
Principat? Serveix d'alguna cosa?
La Generalitat no té, fora
d'alguna informació i notícies superficials, informació suficient. No sap quina
és la situació del català i del sentiment catalanista a l'Alguer. Crec que el
futur està prevalentment a les mans dels algueresos i no pot venir ningú de fora
a salvar-nos, hem de ser nosaltres que tinguem aquesta convicció. Hem de trobar
capacitats i projectes nosaltres mateixos, això no vol dir que necessitem
eventual suport d'altres institucions però el projecte ha de ser aquí. Demanem
diàleg i col·laboració, no paternalisme des de Barcelona. Som nosaltres qui
coneixem profundament la nostra realitat i sabem quina és la millor manera de
fer-ho. Potser no tenim la força de posar en marxa el projecte perquè no hi ha
una solidaritat entre el món institucional que probablement veu les coses en un
pla partidista.
Vostè ha estat alcalde i regidor de l'Alguer des
d'on ha impulsat la presència pública i institucional del català, la
sensibilitat cap a la llengua catalana depèn dels colors polítics que governen
al municipi?
A banda de la tasca que fan les entitats tenim la
necessitat d'exemples institucionals des del municipi que ha de demostrar
interès en la llengua i això ha d'anar lligat a una fe i una convicció personal
i de grup. En això l'esquerra ha demostrat que ha recuperat un retard històric
des de quan treballava per l'internacionalisme i no tractava correctament les
minories. Des dels 80, amb el primer alcalde comunista del qual jo vaig ser
regidor de Cultura, posem en marxa iniciatives que suposen un canvi en la
política municipal vers la llengua i en les relacions entre l'Alguer i les
institucions catalanes. Quan vaig ser síndic vaig impulsar l'ús del català als
actes oficials però ara veiem que la dreta no té un interès per la diversitat i
les cultures minoritàries. Això ho estem veient a tota
Itàlia.
A banda de
l'optimisme que vostè transmet quant al sentiment de pertinença i la continuïtat
de la llengua, això va acompanyat d'una bona salut de manifestacions culturals i
artístiques en català?
La música, el teatre i la literatura en
català sempre ha estat viva, fins i tot en els moments més difícils, la poesia i
la cançó no ha tingut mai interrupció. Tenim un món cultural i literari en
efervescència més que el que hi pot haver en altres territoris on el català és
minoritari. La cançó entra dins de l'àmbit català, sempre ha estat escrita en
català o alguerès però en canvi a nivell musical sí que està més lligada a la
tradició italiana i napolitana. Però les lletres són exclusivament en català, no
conec cançons escrites a l'Alguer en una altra llengua.
Això el
fa ser més optimista de cara al futur o es correspon només a la realitat d'unes
elits culturals?
Crec que el terreny és fèrtil per sembrar i
cultivar la llengua i una producció cultural en moltes altres formes. A més
treballem per enfortir lligams entre la faixa juvenil amb intercanvis teatrals i
esportius cada any. Portem joves algueresos a la Universitat Catalana d'Estiu,
també participen en la trobada de Joves Intèrprets dels Països Catalans, ens hem
adherit al Cor Jove dels Països Catalans i moltes altres formules d'intercanvi
per motivar els joves. Hi ha una activitat viva que es mou i donem suport a qui
vol establir relació i intercanvi i això porta a superar la posició folklòrica i
canviar-la per la dignitat dins de la comunitat de llengua catalana. Convé
recordar que sent la comunitat catalana més jove l'Alguer descobreix la seva
catalanitat després d'una gran interrupció, però ara això és conegut per tots
els algueresos. Quan als anys 60 van venir els catalans a l'Alguer els vam rebre
amb alegria dient 'han arribat els espanyols' i això es devia al desconeixement.
Avui aquest desconeixement no existeix.
Per on creu que passa el
treball per enfortir aquest terreny fèrtil i aquest sentiment de
pertinença?
És cert que hi ha un sentiment favorable a la llengua i
la cultura catalana i d'orgull de pertànyer a aquesta comunitat però això no és
suficient. Quan hi ha una situació dèbil de la llengua, amb una posició forta de
l'italià i l'anglès, això no és suficient si no hi ha una militància activa. Els
sards fins als 50 i 60 s'han integrat lingüísticament i hem de reconèixer que
els sards han salvat la llengua catalana a l'Alguer. El treball conjunt amb el
reconeixement de la llengua sarda i la complicitat del govern autonòmic és molt
important, com també ho és l'esforç de promoció i estimul de l'ús del català que
s'ha deixat en mans de les entitats culturals, perquè és molt important donar
una presència institucional a la llengua. I l'altre front és l'escola perquè que
a les escoles de l'Alguer s'ensenya català és una altra mentida. No es pot
considerar ensenyament del català que es facin unes 15 hores de català a l'any
si ni tan sols són dins del sistema, sense titulació ni avaluació. Cal introduir
l'ensenyament del català a l'activitat curricular de l'escola, això ja passa en
altres territoris italians però en casos en què la llengua que s'introdueix és
la llengua d'un estat. Això vol dir que quan Catalunya sigui independent podrem
avançar.
==================================================================================================================================================================================
3)
==================================================================================================================================================================================
4)
Article publicat en el número 545 del
setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) (del 12 al 18 de juliol del
2009)
Preguntes –que volen resposta– al
CVC
Malgrat ser un text autocensurat en la fonamentació
i els objectius, discriminatori del català respecte al castellà i tècnicament
deficient en molts punts, potser encara hem de felicitar-nos-en: el Consell
Valencia de Cultura (CVC) s'ha pronunciat a favor d'instaurar la capacitació
lingüística en valencià del personal de les administracions públiques
valencianes, allò que es coneix com a requisit lingüístic. El CVC no és una
entitat més. Segons l'Estatut d'Autonomia, és la màxima institució de
la Generalitat
Valenciana en assessorament cultural i té per funció “vetlar
per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals valencians”.
Amb el seu Informe jurídic sobre l'ús del valencià a la
funció pública aprovat el 29 de juny, el CVC reclama de la Generalitat
Valenciana, les diputacions i municipis i l'administració de
l'Estat “l'oferta de places de funcionaris amb el requisit lingüístic, en termes
justificats”. I acorda remetre'l a les Corts Valencianes, al Govern Valencià i a
Federació Valenciana de Municipis i Províncies (però curiosament no al Govern
d'Espanya o la seua delegació al País Valencià).
Ara bé, l'informe del CVC, impulsat amb la millor
intenció –no en tenim dubte– però víctima de rebaixes per fer-lo assumible, ha
acabat com un text pusil·lànime i sobretot discriminatori amb la llengua pròpia
del País Valencià. I per això demanem als membres del CVC que tinguen
l'amabilitat de respondre aquestes qüestions que el seu informe deixa
enlaire:
Per què pot exigir-se a tots i cadascun dels
ciutadans el requisit lingüístic castellà (el deure de conèixer aquest idioma) i
no s'exigeix un requisit equivalent als funcionaris que han d'atendre els
ciutadans en la llengua que, a més d'oficial, com el castellà, és la pròpia,
segons el mateix Estatut d'Autonomia valencià?
Per quin motiu el CVC adjunta a l'informe un “fullet
informatiu de Castella-Lleó” però no diu enlloc que tota la resta de comunitats
autònomes de l'Estat amb llengua pròpia diferent de l'oficial de l'Estat, tret
de Navarra, té instaurat des de fa dècades el requisit lingüístic? I advertim
que no sols són Catalunya i el País Basc, sinó també les Illes Balears (que
l'aprovà el 1989 amb el PP de Gabriel Cañellas) i Galícia (que l'establí el 1992
amb Manuel Fraga).
Per què l'informe no esmenta enlloc que aquesta
exigència de capacitació en la llengua pròpia ja s'aplica a un àmbit de la
funció pública valenciana, com és l'ensenyament? Per quina raó, si és aplicable
a l'ensenyament, no ho és a tots els altres àmbits de l'administració
pública?
Amb quina base, quan l'informe cita la Llei d'ús i ensenyament del
valencià, sols recull els objectius genèrics enunciats en l'article 1r però no
fa referència a la disposició ben concreta de l'article 11è, que prescriu que
les administracions estan obligades a respondre al ciutadà en la llengua oficial
que aquest trie, i de l'article 12è, que exigeix que això es faça sense “retard
o demora en la tramitació” per raó de la llengua?
Amb quin fonament si el CVC elabora un “informe
jurídic”, no es demana per què la capacitació lingüística en la llengua oficial
i pròpia és l'única capacitat que, en les proves de selecció, s'ha d'acreditar
després i no abans d'haver aprovat –és a dir, en la
pràctica, mai de la vida?
Per quin motiu, si es tracta –com afirma el títol–
d'un “informe jurídic” no es tenen en compte totes aquestes consideracions
d'estricta equitat i rigor jurídics? Per què, si cap de les altres comunitats
autònomes no introdueix cap restricció a la capacitació lingüística, el CVC ja
hi va fent retallades que només poden qualificar-se de polítiques i d'un
atemptat a la igualtat dels ciutadans? Per quina raó jurídica no és, com en
totes les altres comunitats autònomes, un requisit general a tots els treballadors públics i
aspirants a ser-ho i, en canvi, es limita a “un nombre raonable de funcionaris”? Quin és
aquest “nombre raonable” i per què no s'aplica al castellà o a altres requisits
per a aprovar les oposicions? Com és que el CVC, institució que té com a funció
bàsica “la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals
valencians”, resta molt per darrere dels representants dels treballadors, els
sindicats, sobre els quals recauria el pes de la mesura?: CCOO i la Intersindical
Valenciana han demanat per escrit el requisit lingüístic en
termes semblants a la resta de comunitats autònomes.
Serà molt edificant de conèixer les raons –que els
invitem ja a explicar– d'aquests silencis i incoherències. I sobretot, els
arguments dels quatre consellers que –contra els 11 vots favorables– encara s'hi
han oposat i del qui s'hi ha abstingut. Perquè se suposa que són aquests
“personatges de la cultura” els qui han de “defensar i promoure” al màxim nivell
institucional els nostres “valors lingüístics i culturals”.
Francesc
Esteve
==================================================================================================================================================================================
5)
Article publicat en el número 1.309 de
la revista El Temps, de 14 de juliol del 2009
Honorables o
deshonrats?
Quatre sentències en contra i 4.500 euros de
condemna a costes. Aquest és el balanç del bimestre negre maig-juny del
conseller Font de Mora en la seua particular batalla contra la llengua catalana:
tres sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià i una del Tribunal
Suprem contra la
Conselleria d'Educació de la Generalitat
Valenciana en el curt mes i mig que va entre el 19 de maig i el
24 de juny.
Però aquestes quatre sentències són només la
traca final: sumades a les existents en fan un total de 25 que avalen la unitat
de la llengua, totes menys una, contra les pretensions secessionistes de
la Generalitat
Valenciana. Les sentències provenen de tres fronts diferents: 5
dels estatuts de les universitats de València, Alacant i Jaume I, dels quals el
Govern Valencià ha intentat eliminar el nom de llengua catalana; 2 de la deshomologació
dels certificats administratius de coneixement de llengua entre la Junta
Qualificadora de Coneixements de Valencià i els organismes
anàlegs de Catalunya i les Illes Balears, i la majoria, 17, del rebuig de la
llicenciatura de Filologia Catalana com a acreditació del coneixement de
valencià en les oposicions a l'ensenyament no universitari.
Les darreres resolucions judicials estan
motivades pels diversos recursos que han interposat Acció Cultural del País
Valencià (ACPV), el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià
(STEPV-IV), Comissions Obreres (CCOO-PV) i les universitats de València i
Alacant contra les ordres de la Conselleria d'Educació amb què es convoquen les
oposicions als cossos de mestres i professors d'ensenyament secundari i en què,
per a accedir-hi, es demana el coneixement de valencià. Per a demostrar aquest
coneixement els opositors poden fer un examen o bé aportar algun títol o
certificat. Entre els certificats admesos, n'hi ha prou amb haver aprovat
l'assignatura de valencià en el batxillerat i també la titulació
inexistent de Filologia Valenciana. Però, en canvi, no es reconeix l'únic títol
universitari vigent: el de Filologia Catalana. És així, doncs, que, en la
particular escala de valors de Font de Mora, els qui tenen la desgràcia
de posseir el màxim títol acadèmic i l'únic vigent no poden demostrar el
coneixement de valencià.
Però la importància de les quatre darreres
sentències és doble. Per primera vegada, el Tribunal Superior valencià ha
condemnat a costes la
Conselleria d'Educació, seguint l'exemple fixat pel Tribunal
Suprem. En total, com dèiem, això ha ocasionat unes despeses de 4.500 euros a
tots els contribuents valencians. És a dir, la tossuderia de Font de Mora ens ha
costat l'equivalent al sou de dos mesos d'un professor o la dotació de 6
ordinadors per a una aula d'informàtica d'una escola.
I si el cost econòmic és gravíssim, no ho és
menys els advertiments sobre la violació de manaments constitucionals i legals
que fa el Tribunal al Govern Valencià. Ja en dues sentències de 2006 i 2007 el
Tribunal advertia que: “Només l'entestament en la ignorància i el rebuig dels
criteris científics que avalen la unitat lingüística, es manifesta com la raó
exclusiva del manteniment de la posició contrària per part de la Generalitat, i més quan
hi ha reiterats pronunciaments jurisdiccionals que desautoritzen aquests
arguments” i això força el Tribunal “a recordar que una de las més elementals
exigències de l'estat de dret [...] és la de l'imperatiu compliment de les
decisions jurisdiccionals”.
Però en aquestes darreres sentències, a més,
el Tribunal es manifesta d'una manera contundent i ben eloqüent: conclou que cal
“estimar el recurs amb imposició de costes a l'Administració demandada
[la
Conselleria d'Educació] atesa la seua manifesta temeritat de
reiterar incomprensiblement l'omissió qüestionada sense respecte a les decisions
judicials fermes, anteriors i conegudes, i faltar, reiteradament, a l'obligació
de respectar i complir les sentències fermes” cosa que obliga a interposar a
cada convocatòria un nou recurs, “quan el criteri aplicable a la qüestió
litigiosa l'havia fixat ja aquesta Sala i el Tribunal Suprem”.
Tota aquesta burla de la legalitat i la
jurisprudència ha portat els recurrents a un nou estadi, bastant més amenaçador
per a Font de Mora: la via penal. Així ACPV, el STEPV-Iv i CCOO han interposat
denúncies per desobediència i malversació de cabals públics contra el conseller,
precisament pels mateixos arguments que els magistrats assenyalen en els seus
fonaments de dret.
Davant d'això, l'únic argument de
la
Conselleria d'Educació és que "les sentències es refereixen
sempre a convocatòries passades sense que es faça referència a mandats respecte
de convocatòries futures", afirmació que menysté precisament l'afirmació del
Tribunal adés esmentada de temeritat i incompliment de la llei i de les
resolucions judicials.
Ras i curt: tot aquest arsenal de
sentències fermes i –ara sí– de jurisprudència del Tribunal Suprem, deixen sense
cap arma legal el secessionisme institucional. Ara totes les instàncies
jurisdiccionals (Tribunal Superior valencià, Suprem i Constitucional) han
sentenciat contra les pretensions de la Generalitat
Valenciana i han advertit seriosament de la gravetat
d'incomplir les resolucions judicials. Això situa el PP en rebel·lia legal i demostra que el
Govern Valencià utilitza les institucions i la justícia com a camp de batalla
ideològic i que no dubta a dilapidar-hi centenars de milers d'euros dels
contribuents valencians.
Tot plegat és, com hem dit, el resultat d'un
bimestre negre des del punt de vista judicial, tant per a Font de Mora com per
als seus companys de partit i presidents de la Generalitat
Valenciana i de la Diputació de València, Francisco Camps i Alfonso Rus. La llàstima, però, és que
el bimestre negre no sols ho ha estat per a ells sinó també per a tots els
contribuents valencians, perquè el cost de totes aquestes denúncies i judicis
l'hem pagat entre tots i no els qui l'han causat. Per això, ara cal reclamar-los
que, com qualsevol ciutadà honrat que acudeix a la justícia, paguen de la seua
butxaca el cost del procés. Així demostraran si són dignes o no de fer servir el
tractament d'honorables que tenen els seus càrrecs. Perquè, si no, el tractament
que popularment s'aplica en aquests casos és el de deshonrats.
Alfons
Esteve
Membre de l'Institut de Política
Lingüística d'Acció Cultural del País Valencià
==================================================================================================================================================================================
6)
Article publicat en la revista Ressò de
Campos
Normes d'ús
lingüístic
He escrit altres
vegades que la solució per aconseguir la normalització lingüística de la llengua
catalana era que la norma d'ús fos que els castellanoparlants canviassin de
llengua quan parlassin amb un catalanoparlant. Això ha escandalitzat algun dels
meus lectors. Algú m'ha comentat que era el mateix que s'havia fet en temps de
Franco (allò d'imposar, obligar... i tota la pesca). Res més lluny d'això. Per
aquest motiu volia explicar què són normes d'ús lingüístic. Ho faré defugint
l'àrida teoria sociolingüística i intentaré exposar-ho en un llenguatge planer
i, a més, ho tractaré des del meu punt de vista, sense consultar llibres ni
diccionaris.
Tots sabem que per conviure en societat són necessàries unes normes
mínimes: saludar quan i com cal, no posar-se a cridar dins les sales d'espera,
acomiadar-se adequadament quan un se'n va d'algun lloc, pujar a l'autobús un
darrere l'altre sense atropellar ningú, fer coa quan correspon, sortir al carrer
vestit adequadament, utilitzar correctament la cullera, la forqueta i el ganivet
a l'hora de menjar, no agafar els objectes dels mercats sense pagar-los, no anar
pel món pegant a la gent o amenaçant-la, etc. Totes aquestes i moltíssimes més
són normes socials i s'aprenen
imitant els familiars més pròxims, els i les mestres, els amics i les amigues,
els personatges de la televisió i del cinema, els i les esportistes que més ens
agraden, els i les cantants de moda, etc. Com més petits som, més imitam la mare
i el pare i els familiars més pròxims, a mesura que creixem el camp es va
ampliant. Segons les normes socials que usam, segons el nostre comportament en
societat, som acceptats o no. I podem arribar a infringir normes, que facin que
haguem de ser separats de la societat.
Entre les normes socials existeixen les normes d'ús lingüístic. Normalment
totes les persones tendeixen a expressar-se en la seva llengua entre els
familiars i coneguts. Així els de Xangai els sents parlar en xinès; els de
Rabat, en àrab o en tamazight; els de Liverpool, en anglès; els d'Hamburg, en
alemany; els de Burgos, en castellà, i els de Mallorca, en català. Però quan
totes aquestes persones conviuen en societat, solen parlar en la llengua del
poble que els ha rebut, si no es troben a casa seva. Els Països Catalans són la
casa dels mallorquins, dels menorquins, dels eivissencs, dels formenterers, dels
gironins, dels castellonencs, dels barcelonins, dels valencians, etc. tots de
llengua pròpia catalana, i la norma d'ús normal, seria que la gent d'altres
llocs, que són ben rebuts i també volen viure en aquesta casa, aprengués aquesta
llengua per fer servir la norma d'ús que és habitual a tot el món, parlar en la
llengua del lloc on s'ha anat a viure, a no ser que sigui temporalment, com és
el cas dels turistes, dels viatgers, dels negociants, dels que assisteixen a
congressos, etc. Però aquí la norma d'ús lingüístic està canviada d'una forma
anormal. Quan jo tenia uns 20 anys, em seia a una taula de sis persones a dinar
en una residència, i hi anava amb un amic meu i parlant en català tots dos, i
m'exigien que parlàs en castellà perquè era una qüestió d'educació; al servici
em deien: “habla en cristiano”, “habla español porque estamos en España”, o “no
ladres”. A uns altres, els havien prohibit parlar en la seva llengua a l'escola,
especialment a les de frares, després d'haver de pagar multes si infringien la
norma. Uns altres eren tractats despectivament i d'aquesta manera es va obligar
a canviar la norma d'ús lingüístic habitual de la gent d'aquesta terra per por a
ser reprimits (els meus padrins materns mai no varen parlar en castellà, la seva
norma d'ús lingüístic no va ser violentada perquè no varen eixamplar massa el
seu camp de relacions socials).
Per tant, una vegada explicat què són les normes d'ús lingüístic, és
normal que així com jo he recuperat la que tenien els meus padrins i l'habitual
a tot el món no colonitzat, pensi que és la solució que tots els habitants
d'aquesta terra que no volen ser forasters ni immigrants indefinidament,
acceptin voluntàriament la norma d'ús habitual, que és parlar la llengua d'aquí
o com a mínim entendre-la, perquè la gent recuperi una norma d'ús lingüístic de
segles. És possible fer aquest canvi de norma d'ús lingüístic? Crec que sí,
perquè s'han fet canvis de normes d'ús social, per exemple: no fa massa anys que
era norma social aixecar-se d'un seient i cedir-lo a una persona d'edat. Aquesta
norma ha canviat per a moltes persones. Doncs el canvi de norma d'ús lingüístic
és possible i necessari.
Joan
Lladonet
==================================================================================================================================================================================
7)
Carta d'un lector publicada en EL PERIÓDICO DE CATALUNYA
dimecres 15 de juliol del 2009
Com a
defensor del català, vull transmetre les meves modestes reflexions sobre la
supervivència del nostre idioma. Al ser una nació sense Estat, Catalunya no
disposa dels mitjans d'un Estat normal per fer les polítiques que enforteixin i
difonguin millor la llengua. He llegit que el 49,8% de la població sap escriure
en català. El percentatge és molt baix, però ¿i el nivell? ¿Tindríem un resultat
acceptable si aquest 49,8% dels ciutadans escrivissin una redacció sense faltes
d'ortografia ni errors gramaticals? Sincerament, crec que no; una cosa és saber
escriure en català, i una altra, fer-ho bé. Una altra dada és que només el 8%
dels missatges per mòbil estan escrits en català.
Els que no hem pogut
estudiar en català –durant la dictadura franquista– i els que aspiren a obtenir
el nivell C de català descobreixen que el català escrit és d'una complexitat
extraordinària, i això de vegades desanima durant l'aprenentatge. Aquesta
dificultat ens frena a l'hora de posar-nos a escriure, de manera que solem
recórrer al castellà, ja que en coneixem més bé la gramàtica. Els idiomes
evolucionen oralment, es van adequant als temps. Per tant, ¿no seria interessant
simplificar la gramàtica per aconseguir més popularitat pel que fa a l'ús? Es
podria deixar la gramàtica acadèmica per als erudits i adoptar-ne una altra de
més simple i pròxima al llenguatge col·loquial seguint el model anglès, que té
una gramàtica molt senzilla.
Proposo eliminar els accents, no diferenciar
entre la be i la ve i acceptar més expressions de la parla quotidiana. Si volem
que el català perduri, hem de ser pragmàtics i imaginatius. Els dogmatismes són
legítims, però no ajuden a popularitzar un idioma.
==================================================================================================================================================================================
8)
Notícia publicada en EL PERIÓDICO DE CATALUNYA dimecres 15 de
juliol del 2009
El
català és la llengua més utilitzada per a l'aprenentatge entre els universitaris
catalans
La majoria dels alumnes es veuen incapaços de seguir una classe
en llengua anglesa
Més de la meitat dels estudiants universitaris prenen
els apunts en català i el 61% respon als exàmens en aquesta llengua, mentre que
només una minoria, entre el 9 i l'11%, utilitza sempre el castellà per a aquests
fins, i la resta adapta la seva llengua a la del professorat.
Aquesta és
una de les conclusions del primer estudi interuniversitari que s'ha dut a terme
a Catalunya per avaluar les actituds, els usos i les identitats lingüístiques
dels estudiants del sistema universitari català.
Finançat pel
Comissionat per a les Universitats i elaborat en el curs 2008-09 pels serveis
lingüístics de les set universitats públiques catalanes, l'estudi revela que el
47% dels alumnes prefereixen que el material elaborat pel professorat estigui
sempre en català, mentre que a un 28% els resulta indiferent i un 17% creu que
s'hauria d'entregar en la llengua del docent.
Només el 7% prefereix el
castellà
En aquesta mateixa línia, el 42% de l'alumnat prefereix que
la llengua utilitzada a classe sigui el català mentre que només el 7% prefereix
el castellà. La resta dels estudiants acceptarien una combinació de les tres
llengües: català, castellà i anglès. També la majoria --el 74%-- considera
correcta l'oferta actual de classes en català i un 65% està també a favor de
l'actual oferta de classes en castellà.
Tres de cada quatre universitaris
catalans creuen que l'ús del català és predominant respecte al castellà en la
docència, encara que la meitat considera que aquesta situació canviarà en el
futur.
Suspens en anglès
Respecte a l'anglès, un 75%
considera que aquesta llengua està poc o gens present en la universitat actual,
i es queixen que arriben a la universitat amb un nivell insuficient. Aquest
insuficient coneixement de l'anglès contrasta amb la percepció de la gran
majoria d'aquests estudiants (el 86%) de la necessitat de dominar aquesta
llengua per poder seguir satisfactòriament els seus estudis.
En concret,
els alumnes universitaris consideren que tenen un coneixement passiu de
l'anglès. La majoria es veu incapaç de seguir una classe en aquesta llengua,
així com de fer exàmens o d'intervenir a classe, encara que estan disposats a
esforçar-se per millorar el seu nivell (74%).
A l'hora de trobar feina a
Catalunya, un 96% dels universitaris consideren important saber català, el 90%
creu transcendental l'ús del castellà i el 86% assegura que s'ha de saber també
l'anglès.
==================================================================================================================================================================================
9)
Publicat en laMalla.net
dilluns 20 de juliol del
2009
Idioma olímpic
(Publicat al diari Avui el 23 de novembre
del 1987)
Els Jocs Olímpics del 92 seran un
gran esdeveniment esportiu i actuen ja ara com a estímul per als nostres
esportistes i per a la construcció i millora de les instal·lacions.
Indiscutible. Les olimpíades donaran una nova empenta econòmica a Barcelona i,
de retruc, a tot Catalunya; hi haurà una pluja d'inversions públiques que
canviaran la façana marítima de la capital catalana i es faran més equipaments.
Indiscutible. Però els Jocs són, també, l'oportunitat històrica de donar a
conèixer al món la llengua catalana i així augmentar-ne el prestigi interior. I
aquí és on comença la discussió.
Fa una setmana aquest diari
publicava un interessant informe de Toni Soler, que anunciava la portada, a tota
plana, afirmant: el català serà la quarta i última llengua dels Jocs.
Abans-d'ahir, Alfred Bosch, actual delegat per a afers lingüístics del COOB'92,
replicava en un article en què parlava d'interpretacions sinistres i coses per
l'estil, però que no desmentia pas aquells titulars tan preocupants... Cal un
cop de timó.
Al capdavant de la Direcció General
de Política Lingüística hi ha l'Aina Moll, una dona independent de l'àrea de
Convergència i Unió, que és una militant idiomàtica, i que s'ha guanyat un alt
grau de respecte i de consens per la seva tenacitat i mà esquerra. Al capdavant
dels afers lingüístics del COOB'92 hi hauria d'haver una persona independent de
l'àrea socialista, que fos un militant idiomàtic, capaç de guanyar-se el
respecte i el consens de la societat catalana per la seva tenacitat i mà
esquerra. Jo crec que tenim l'home. És el senador Francesc Ferrer i Gironès. Si
ell hi fos, tots respiraríem més tranquils.
Ara Francesc Ferrer i
Gironès ja no hi és, entre nosaltres, els Jocs Olímpics de Barcelona ja són
història i sabem que l'oportunitat que representaven de donar a conèixer al món
la llengua catalana va ser una oportunitat malaguanyada.
==================================================================================================================================================================================
AJUTS A ENTITATS PER A
PROJECTES DE FOMENT DE L'ÚS DEL CATALÀ
EXTRACTE DE
LES BASES
A través dels Ajuts a Entitats per a Projectes de Foment de
l'Ús del Català, l'Ajuntament de Tarragona dóna suport econòmic a projectes
impulsats per les associacions de la ciutat que estiguin orientats a
sensibilitzar sobre la necessitat d'utilitzar el català, fomentar les actituds
lingüístiques responsables i augmentar la presència pública de la
llengua.
Quines característiques han de tenir els projectes?
1.
Tots els projectes han de preveure accions destinades a fomentar el manteniment,
la protecció, la presència pública i l'ús de la llengua catalana.
2. Hi ha
d'haver una participació activa de la ciutadania de Tarragona.
3. L'import de
l'ajut, juntament amb el dels ajuts concedits amb la mateixa finalitat per
altres administracions públiques, no podrà ultrapassar el cost del
projecte.
4. L'import de l'ajut es fixarà d'acord amb el pressupost i la
documentació aportada per l'entitat sol·licitant, i d'acord amb les
disponibilitats pressupostàries de la convocatòria. L'Ajuntament podrà demanar
aclariments i, en el seu cas, imposar reduccions.
5. Els projectes han de
constar dels apartats especificats a l'apartat 2.2, “Documentació
tècnica”.
6. Perquè els projectes es considerin elegibles a efectes de la
convocatòria, les despeses hauran de:
6.1. Ser necessàries per a
l'execució de l'acció, estar previstes en la descripció dels costos imputables a
cada partida i atendre el principi de bona gestió financera i, en particular, de
rendibilitat i eficàcia.
6.2. Estar vinculades clarament a les activitats
previstes al projecte.
6.3. Estar previstes per ser abonades durant el
període d'execució de l'acció finançada per l'Ajuntament.
Els projectes
es duran a terme durant l'any 2009. Cal tenir en compte que hi ha la
possibilitat de demanar una pròrroga si l'entitat no ha acabat de desenvolupar
el projecte a final de 2009.
Els projectes admesos s'avaluaran d'acord
amb un barem de 100 punts que tindrà en compte criteris de pertinença, capacitat
operativa de l'entitat que els presenti, metodologia, sostenibilitat i
viabilitat, impacte i incorporació de sistemes d'avaluació.
Com s'ha de
fer la sol·licitud i quina documentació s'hi ha d'adjuntar?
1. La
sol·licitud s'ha de formalitzar mitjançant el model establert, que estarà a
disposició de les persones interessades al web de l'Ajuntament, a l'OMAC i al
Servei de Política Lingüística de l'Ajuntament.
2. La sol·licitud ha
d'acompanyar-se amb la documentació següent:
2.1. Documentació
administrativa:
2.1.1. Fotocòpia compulsada del NIF.
2.1.2. Certificat
del nombre de socis o de membres associats, o patrons, en el supòsit de
fundacions.
2.1.3. Relació dels membres de la Junta Directiva de l'entitat,
amb data del seu nomenament i indicació del personal empleat, ja siguin
alliberats o voluntaris.
2.1.4. Declaració responsable del representant legal
conforme l'entitat està al corrent de les obligacions tributàries i amb la
Seguretat Social. La presentació de la sol·licitud de subvenció comporta
l'autorització del sol·licitant perquè l'Ajuntament de Tarragona obtingui
directament de l'Agència Tributària el certificat telemàtic que acrediti
(d'acord amb l'article 18 del Reglament de la Llei 38/2003, de 17 de novembre,
general de subvencions) que està al corrent de les obligacions
tributàries.
2.1.5. Declaració responsable de no estar sotmès en cap de les
incompatibilitats establertes per l'article 13 de la Llei general de
subvencions.
2.1.6. Declaració de les subvencions sol·licitades, i rebudes si
fos el cas, d'altres administracions o ens públics, pel projecte que es
presenta.
2.1.7. Fotocòpia compulsada del DNI dels representants (la persona
que signa la sol·licitud) i acreditació de la representació.
2.1.8. Fitxa de
les dades bancàries per possibilitar la transferència de fons al beneficiari en
cas que sigui atorgat l'ajut. Aquesta sol·licitud de transferència ha d'anar
signada per un representant de l'entitat i diligenciada per l'entitat
bancària.
2.1.9. Compromís de fer constar en els materials de difusió i
publicitat del projecte que es presenta el logotip de l'Ajuntament de Tarragona
i la frase “Amb la col·laboració del Servei de Política Lingüística de
l'Ajuntament de Tarragona”.
2.1.10. Declaració de vigència de documentació
anteriorment presentada.
2.2. Documentació tècnica (projecte i
annexos):
2.2.1. Origen i breu definició del projecte
2.2.2.
Objectius, activitats i resultats previstos
2.2.3. Beneficiaris
2.2.4.
Localització
2.2.5. Calendari d'execució del projecte
2.2.6. Mecanismes
d'avaluació
2.2.7. Pressupost
La presentació de la sol·licitud de
subvenció pressuposa automàticament el coneixement i l'acceptació de les normes
que la regulen. També suposa l'autorització a l'Ajuntament de Tarragona perquè
pugui consultar a les administracions públiques si l'entitat sol·licitant està
al corrent de les obligacions fiscals i amb la Seguretat Social.
Qui s'hi
pot presentar?
Les persones jurídiques sense afany de lucre que presentin
un projecte de foment de l'ús del català a Tarragona.
On i quan s'han de
presentar les sol·licituds?
Les sol·licituds es poden presentar al
Registre General de l'Ajuntament - Oficina Municipal d'Atenció Ciutadana (OMAC),
ubicada a la Rambla Nova, 59, de Tarragona i en qualsevol dels registres
oficials de l'Ajuntament de Tarragona.
El termini per presentar les
sol·licituds s'acaba el 16 d'octubre de 2009.
Per a més
informació
Servei de Política Lingüística
Casa Castellarnau
C/
Cavallers, 14
43003 Tarragona
Tel. 977 24 22 20
a/e politica_linguistica@tarragona.cat
==================================================================================================================================================================================
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius
relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge
als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.
==================================================================================================================================================================================