InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.000 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/alta.php
 
Butlletí número 169 (dilluns 20/07/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
3) Nou llibre: "LA SANTA CULPA"  de Vicenç Mengual i Casellas
 
4) Gabriel Bibiloni - Pastera, sense rumb ni timó
 
 
 
7) Sam D. Abrams - Carles Riba, ara  / Ada Castells - Riba encara funciona
 
 

10) El català suma
 
==================================================================================================================================================================================
 
1)
 
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 24, dimarts 23 de juny del 2009
 

REFLEXIÓ SOBRE EL FUTUR DE LA LLENGUA ARRAN D'UNES PARAULES DE JOAN SOLÀ

El català, ahir, avui i demà

Antoni M. Badia i Margarit / Catedràtic emèrit de la UB i membre de la Secció Filològica de l'IEC

Precedents. Ja fa temps que la llengua catalana és objecte de preocupació per part de molta gent. Així es va forjant un lloc comú que diu: "El català es troba amenaçat de mort". Fa pocs dies ens ho ha recordat el mateix Joan Solà, a qui, amb aquest motiu, torno a felicitar per haver rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'enguany. D'ell llegíem una frase "aparentment" decisiva: "Sense sobirania política no se salva la llengua catalana" (AVUI, dia 7 de juny, p. 46-47, frase repetida a la primera pàgina del diari). Joan Solà sap bé què penso jo sobre aquesta qüestió, però sens dubte em permetrà que no deixi de tornar-ho a dir, ara que se me'n presenta l'ocasió. D'altra banda, aquesta temença sobre la feble salut del català és tan antiga que potser aviat perdrà valor, sobretot si les coses es van succeint com ho exposaré en això que segueix. A finals del segle XVIII, el patrici Antoni de Capmany (1742-1813) ja va afirmar que la llengua catalana tenia els dies comptats. Moltes persones es van fer eco de tal dita, fins al punt que totes elles van acabar morint-se (per llei de vida). Qui no es va morir va ésser la pròpia llengua afectada, que encara avui, passats dos segles, es manté viva. No solament s'aguanta viva, la llengua catalana, sinó que en aquest llarg lapse de temps transcorregut ella ha estat el portaveu dels Jocs Florals, de L'Avenç, de mossèn Alcover, el Modernisme, el Noucentisme, una llengua polida i codificada en la República i (us ho creureu?) el llaç moral i escrit entre exiliats i resignats per mor de la Guerra Civil i, més tard, els infants de noves generacions de dins i de fora del país. I tot això, sense ensenyament públic ni cap mitjà que afavorís l'ús de la llengua. Aquesta recolzava, temps hi havia, en una fervorosa fidelitat ancestral, malgrat que, al darrer temps, hagués d'ésser l'objecte d'una insòlita persecució, com dic en això que segueix.

EL CATALÀ, AHIR. Comprèn de la fi de la Guerra Civil (1939) a la mort del dictador Franco (1975). És l'època més dura i més cruel de la història de la llengua catalana. Atès que, qui més qui menys, la gent interessada, sigui per motius de família, per lectures, per converses o per altres raons, coneixen prou aquestes tres dotzenes d'anys (que jo ara només podria resumir de manera inadequada), en reduiré l'explicació a un esdeveniment que va remoure els medis intel·lectuals, polítics i mediàtics de casa nostra. Penso en l'estudi intitulat Una nació sense Estat, un poble sense llengua?, aparegut a la revista Els Marges (Barcelona, núm. 15, 1979, p. 3-13), signat per tots els redactors de la revista. L'article té un títol tan entenedor que no caldrà que gasti gaires ratlles per a explicar-lo o aclarir-lo. A una llengua que no sigui "òrgan d'Estat" (ens hi deien) no li servirà en absolut de posseir una literatura excel·lent ni una població nombrosa, ni res de semblant. Necessita posseir un "reconeixement d'Estat". L'article va ésser discutit, però jo no vaig adherir-m'hi: hi argüia que "allí dins" hi havia "gat amagat" i sempre hi endevinava una adhesió (atàvica, si voleu), aquella adhesió que ha fet afirmar als sociolingüistes estrangers (que ens veuen i ens coneixen de fora estant) que som "un cas únic en la sociolingüística universal". De fet, una adhesió que avui, al segle XXI (o del globalisme), ja està desapareixent, però que se'ns en va quan ja ens ha ajudat de manera decisiva en les crítiques èpoques anteriors.

EL CATALÀ, AVUI. Després de la mort de Franco (1975) es va anar assuaujant la situació (no de les Normes, sinó de llur aplicació, que sempre fornia unes xurriaques a les mans, si calia, de l'opressor, el qual, però, també s'hi pensava més, abans d'intervenir). Sí, però tot menys violent. I les coses van anar cedint de mica en mica. La Constitució (1978) i l'Estatut de Catalunya (1979) han estat les més importants. Ja no hi ha, doncs, problemes? És clar que sí, i grossos. Enormes! Tanmateix, els mínims en llengua catalana (en l'ensenyament, en la premsa, en les publicacions generals, en els espectacles i tantes altres activitats) fan acte de presència pertot arreu. Com que sortíem del no-res, tot semblava molt. El trist panorama de les reclamacions d'Els Marges (1979) s'ha anat esvaint, i només resta el "gat amagat", que ja va contradir, al segle XVIII, l'imprudent veredicte d'Antoni de Capmany. Com té raó la dita popular: que els "gats tenen set vides!". De problemes, és clar que en tenim. I abundosos! Per aquesta raó a mi em sap molt greu qualsevol vaticini que anunciï la mort de la llengua. En efecte: qui s'apuntarà a una causa perduda? Avui l'administració parla i escriu, en els actes públics i oficials, en català. Quan els immigrants recents reben una circular en català, en comptes de queixar-se, recorren als veïns i els en demanen la traducció. (Ja sabem que hi ha excepcions, però parlo d'allò que conec.) Què més volem avui? Fa poc, un crític literari de prestigi, Joan Triadú, pensant en la magnífica obra literària produïda en català en els darrers temps, n'ha qualificat l'època d'una "Edat d'Or". I si bé ho examinem, tenim realment una nova edat brillant. I encara haig de dir uns mots referits al demà d'aquesta llengua...

EL CATALÀ, DEMÀ. Sempre és una aventura de parlar del futur d'una empresa humana. I més si es tracta d'una empresa en llengua catalana, que molts que se'n diuen amics jutgen tan severament. Hi seré breu, però no hi seré tan pessimista com ells hi són severs. Una cosa és evident: estem construint aquest any 2009, que assenyala un punt àlgid en la història del nostre país en tots els seus aspectes: en suport físic, en mitjans econòmics, en estructures, en obres públiques, en salut política, en claredat de perspectives, en ruptura d'elements que per definició no poden fragmentar-se. I algunes dotzenes d'aspectes més. Vull dir que si hi afegim la malalta, desorientada i vacil·lant llengua (i si ho sabem fer bé), d'aquesta llengua (i potser també de tots els altres aspectes al·ludits, sobre els quals renuncio a parlar, per incompetent, però en parlo perquè tots plegats fem una pinya) podria sortir-ne un país nou. I si no ho fem prou bé, en sortirà un país apedaçat, que sempre serà millor que el que tenim.

CONCLUSIÓ. Tenim dues possibilitats: 1) La primera. Continuar com fins ara: la llengua catalana seguirà fidel a la seva història, si més no del segle XVIII ençà, i sobretot serà tal com la descriuen les lleis i les normes vigents (a l'espera de com es resoldrà el famós Estatut que fa tant de temps que jeu al Tribunal Constitucional). 2) La segona. Interpretar, en els seus sentits més positius, noves estructures que esperem amb candeletes.

==================================================================================================================================================================================

 
2)
 
Publicat en el DIARI DE GIRONA divendres 17 de juliol del 2009
 

El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes intervé al Congrés de Serveis Lingüístics a Girona

El lingüista i vigent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà, va afirmar ahir, durant la seva intervenció al congrés sobre llengua que se celebra a Girona, que hauria de ser l'Estat qui defensés el català, per comptes de la Generalitat. "És un error polític que el català el defensi la Generalitat perquè automàticament la resta de l'Estat se'ns tira a sobre dient que, per exemple, un català costa el doble que un madrileny", va argumentar Solà, i va mostrar-se crític vers la situació del català. Com ja ho va fer en la seva intervenció al Parlament de Catalunya el passat 1 de juliol, Solà va dir que cal ser "ferms" i no acceptar cap tipus "d'almoina" ni "folklorització" de la llengua.
Solà va pronunciar aquestes paraules ahir davant uns 300 professionals de la llengua que assisteixen al I Congrés de Serveis Lingüístics de Territoris de Parla Catalana, fet al Palau de Congressos de Girona. Solà va dir que els catalans "no som iguals que els altres espanyols, que som inferiors i la nostra llengua també". Per això, va exigir que el català sigui "exactament igual" que el castellà "en tots els sentits".
Per això, el vigent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes va reflexionar entorn qui ha de defensar la llengua. Solà va insistir que es tracta d'un "error polític" que sigui la Generalitat qui salvaguardi la llengua. "Així ens diuen el que darrerament sentim, que un català costa el doble que un madr?leny", va declarar Solà, que, per acabar amb aquesta discriminació, creu que ha de ser l'Estat qui defensi que existeixen diverses llengües a banda del castellà "que han de tenir els mateixos drets".
"Tenim moltes vegades la sensació que donen almoines al català hem de dir que no, si ens olorem que ens ho fan, des del Montilla al Solà, hem de tallar en sec", va afirmar rotundament. Els catalans "no hem de permetre cap broma en aquest sentit perquè volem una llengua digna".
 
==================================================================================================================================================================================
 
3)
 
LA SANTA CULPA
 
Una persona mor emmetzinada al despatx d'un vicari de l'Opus Dei. LA SANTA CULPA  de Vicenç Mengual i Casellas, a més a més d'una novel·la políciaca, ens descobreix les normes, els costums i les maneres d'actuar de les persones que pertanyen a l'Opus Dei.
 
Títol: LA SANTA CULPA
Autor: Vicenç Mengual i Casellas
Editorial: La Busca
ISBN: 978-84-96987--39-5
Pàgines: 150
PVP: 11,54 euros
 
 
==================================================================================================================================================================================
 
 
4)
 
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 4 de juliol de 2009.
 
Amb bones paraules

Pastera, sense rumb ni timó

Gabriel Bibiloni

Aquests dies tornam a parlar de pasteres. I fa temps que tenia decidit dedicar un article a aquesta paraula. Tant el DIEC com el diccionari d'Enciclopèdia Catalana com l'Alcover-Moll diuen que una pastera és, entre altres coses, una barca petita i de fons pla, sense carena. És, òbviament, un significat degut, per extensió semàntica, a la pastera de pastar, igual que ocorre amb altres objectes de la mateixa forma de la pastera. Usada en albuferes i altres llocs pacífics, és la més humil i modesta de les embarcacions: mai, per una pastera, la torre de senyals posà bandera, diu el refranyer mallorquí. No hi ha cap diccionari, que jo sàpiga, que digui que una pastera és una barca com la que usen alguns africans per a intentar arribar a les nostres costes, que, com se sap, són ben diferents d'una pastera de pastar.

En espanyol hi ha la paraula patera, que significa exactament el mateix tipus de barca. Alguns han pensat que l'espanyol agafa el mot patera del català pastera, i li lleva la essa per la tendència de l'espanyol, especialment vulgar, a aquest tipus de reduccions. Aquesta suposició deu estar en relació amb el fet conegut que molt de lèxic mariner espanyol és de procedència catalana. Però aquesta hipòtesi té els seus problemes. Sembla que patera és una paraula no gaire vella. No n'he sabut veure documentació antiga i, en canvi, he verificat que el primer diccionari de l'Acadèmia espanyola que el registra és el de 1985, i la definició que en dóna és del tot aclaridora per a l'etimologia: "barca de fondo muy plano para perseguir patos en aguas de poco calado". Para perseguir patos.

L'etimologia per al nostre propòsit és secundària. El fet és que arriba un dia que la paraula espanyola patera s'aplica a les barques (no precisament petites i de fondo muy plano) que arriben a les costes del sud d'Europa carregades de desgraciats que s'hi juguen la vida. Molt probablement es tracta inicialment d'un ús irònic: potser algú va comparar aquelles barques carregades de magribins amb les pateras, per l'estretor amb què ballaven els passatgers, i a partir d'aquí es va escampar el nou ús de patera. Una innovació de l'espanyol que a nosaltres no ens ha de fer ni fred ni calor. Allò que ens interessa és el fet que els mitjans de comunicació catalans no poden estar sense usar la mateixa paraula que usen els espanyols per a les barques dels immigrants. Si en espanyol diuen una paraula determinada, en català hem d'usar la mateixa o la que més s'hi assembli. Aquí els correctors es divideixen, i mentre TV3 adopta el castellanisme sense cap maquillatge (patera), altres mitjans introdueixen el nefast pastera, ja sigui per la mera semblança patera/pastera, ja sigui per la creença —que, més aviat, seria justificació barata— que el mot castellà ve del català. Els mitjans de comunicació mallorquins en català s'han posat tots a usar pastera, copiant-se uns als altres, ignorant qualsevol diccionari català i sense un assessorament que es pugui qualificar de solvent. És un bon exemple de "paraula plaga", aquests mots bàrbars que s'incrusten ràpidament i després no hi ha manera d'eradicar.

Sense la nostra crònica i omnímoda dependència de l'espanyol mai no diríem pastera d'una barca que no té res a veure amb una veritable pastera. No és suficient i més que clara la paraula barca? Hi ha cap problema a dir que «arriba a Cabrera una barca amb onze immigrants»? Ja sé que en aquest llastimós tot indestriable que és l'espanyol-català la paraula patera/pastera ha pres el significat de 'barca amb immigrants clandestins', i per això quan es parla d'una pastera sense més indicacions, ja se suposa que és això. Fins i tot s'ha creat l'expressió piso patera per a designar un apartament on viuen acaramullats una tropa d'estrangers. I nosaltres darrere darrere copiant i imitant.

Els italians també en reben, de barques amb immigrants africans, però no tenen la més mínima necessitat d'emprar una paraula diferent de la que usen per a designar una barca normal i corrent, exactament la paraula barca. Quina meravella tenir una barca pròpia i la mà al timó.

==================================================================================================================================================================================
 
5)
 
Notícia publicada en el DIARI DE BALEARS diumenge 12 de juliol del 2009
 

La xifra es va calcular per primera vegada el 1992 i aquesta era del 26,9%. Des de llavors no s'ha aturat d'augmentar i des del 2008 ja són més de 3/4. Calvià és l'únic municipi que no arriba al 60%
 

El català ha tornat a pujar a les Balears com a llengua usada per fer els exàmens de la Selectivitat. Fins a un 77,2% de les proves realitzades aquest juny s'hi varen respondre, fet que suposa un increment del 0,4% respecte de l'any passat, quan en foren un 76,8%.

Tan sols un 9,37% dels alumnes van fer tots els exàmens en castellà, davant el 39,2% que van escollir el català per contestar totes les proves. En aquest còmput no es calculen els exàmens en què la llengua és matèria d'examen, com són el de català, castellà i anglès. Només es tenen en compte aquelles assignatures en què la llengua és vehicle d'expressió.

Aquestes dades les recull des de 1992 el Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears, que es dedica, entre d'altres coses, a investigar la situació sociolingüística de les Balears. Des d'aquell any, quan els exàmens contestats en català sumaven tan sols un 26,9%, la xifra no ha fet res més que augmentar. Un període clau va ser el del 2000 al 2001, quan es va passar del 43,7% al 50,7%. Aquest canvi suposà, per primer cop, una majoria d'exàmens contestats en català. L'any següent, el 2002, la dada pujà fins al 60,1%, fet que consolidà la tendència i va mostrar que no era només un canvi temporal.

Enguany, i com és costum, l'ús del català varia bastant entre les diferents illes i àrees. La zona on menys exàmens en català es contesten és al municipi de Calvià, a Mallorca, tot i que la xifra supera el 50%. A Mallorca fou d'un 76,2%; a Menorca, un 95,5%; i a Eivissa i Formentera, un 70,2%. Aquestes dues darreres són les úniques illes on ha disminuït lleugerament l'ús del català, si ho comparam amb el 72,5% de 2008. Tanmateix, aquestes illes tenen una tendència a l'alça i el petit retrocés no és suficient perquè repercuteixi en la xifra global.

 

==================================================================================================================================================================================
 
6)
 
Publicat a elSingulardigital.cat diumenge 12 de juliol del 2009
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/catal_nica_llengua_oficial_39607.php
 
Des de fora

Cal trencar el tabú imperant i desfer-nos d'un sistema de cooficialitat que, a la pràctica, perpetua una diglòssia favorable al castellà"

Agustí Bordas
 
“A cada nació, un Estat, s'ha dit; però és més: a cada cultura li cal un Estat. I per a la protecció, l'expansió i el domini de la cultura catalana, un Estat protector urgeix, si no es vol la seva desaparició imminent”.
J.V. Foix, 1934
 
Sovint, tinc la impressió que el món catalanista, caracteritzat per la seva covardia ancestral, embolica la troca discutint la –sempre difícil– relació amb els despòtics administradors espanyols i francesos. En realitat, la història ens demostra, de forma planera, la imperiosa necessitat de comptar amb mecanismes estatals sobirans per assegurar el present de la nació i poder-la projectar, amb garanties, cap el futur.

Entenguin que, com ja féu J.V. Foix fa setanta-cinc anys, no puc dissociar la vinculació entre la cultura catalana –entengui's la cultura feta en català– i la nostra voluntat d'autogovern; els haig d'admetre que, per a mi, una Catalunya no catalanoparlant, per més independent que fos, no em generaria cap interès. L'ascendència genètica, el color de la pell i la confessió religiosa –o bé la seva absència– són purament contingents; allò veritablement essencial per a la nació catalana és la llengua.

Si morís el català, el paisatge del Principat esdevindria cendrós i aspre. Òbviament, hom hi continuaria trobant un conjunt d'habitants amb ambicions de benestar ben legítimes; no obstant, sense el lligam fonamental que suposa l'idioma propi del país, hom hi veuria un conjunt d'indrets familiars però irremeiablement incomplets. Semblant a un imperi de cartró pedra, s'oferiria a la nostra vista una aparició similar a la Perpinyà contemporània. Esborrada la llengua, s'extingiria el nostre demos de referència.

Ha arribat el moment de denunciar que el compromís lingüístic existent al Principat és insuficient. Els processos de minorització i deteriorament de la llengua catalana s'han d'invertir i Catalunya hauria d'aprendre la lliçó quebequesa: “Maîtres chez nous!” van proclamar els quebequesos. O potser es pensen que l'anglès seria cooficial en un Quebec sobirà? Amb prou feines n'és ara.

L'anglès, com el castellà, té garantit un futur prometedor. No obstant, el català, víctima de dos estats hostils i uniformadors durant tres segles, ha de gaudir d'estructures estatals sobiranes que li donin suport. En concret, cal trencar el tabú imperant i desfer-nos d'un sistema de cooficialitat que, a la pràctica, perpetua una diglòssia favorable al castellà.

Ha arribat el moment que Catalunya tingui una llengua oficial única: la catalana. Qualsevol altra fórmula, com es veu de forma diària i ja observà J.V. Foix, condemnarà el català a la seva desaparició.
 
==================================================================================================================================================================================
 
7)
 
 
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Dimecres, 8 de juliol del 2009

http://paper.avui.cat/article/dialeg/169230/carles/riba/ara.html

Carles Riba, ara

Sam D. Abrams / Poeta, assagista i traductor

Fa dies que passo una mena d'enquesta informal entre els escriptors que conec. És una qüestió molt senzilla. Es tracta d'anunciar que aquest estiu, concretament el dia 12 de juliol, farà 50 anys que va morir de sobte l'extraordinari poeta, narrador, crític, memorialista, traductor i professor Carles Riba, i veure quina reacció es produeix. La resposta ha estat unànime i es divideix en dues parts. La primera és la confessió que francament no se'n recordaven. I la segona és l'afirmació que es tracta d'una data d'una gran importància cultural, literària i històrica.

PER ALTRA BANDA, EL 2007, en un sondeig d'opinió que va publicar El País de cara a Frankfurt, 134 estudiosos, crítics, escriptors i gent del món de la cultura van triar les 15 obres literàries més importants dels darrers 800 anys, i Les elegies de Bierville es va situar al lloc vuitè com l'obra poètica més important de la modernitat, per davant d'obres de Carner, Foix, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Salvat-Papasseit, Brossa i Gimferrer.

EM SEMBLA QUE EL DIAGNÒSTIC queda prou clar. La vida i l'obra de Carles Riba són molt valuoses i formen una parcel·la imprescindible de la cultura d'aquest país, però no són gaire presents en el dia a dia de la marxa de la literatura. Cal dir, al mateix temps, que actualment l'obra de Riba rep una atenció immillorable per part d'un reduït i eficaç exèrcit d'estudiosos i especialistes com ara Carles Miralles, Enric Sullà, Jaume Medina, Carles Jordi Guardiola, Jordi Malé i Jordi Cornudella, entre molts altres. I també cal recordar la gran bateria de textos magnífics sobre Riba escrits per figures de la literatura moderna de la talla de Josep Pla, Marià i Albert Manent, Josep Palau i Fabre, Joan Teixidor, Joan Triadú, Arthur Terry, Joan Fuster, Joan Ferraté, Gabriel Ferrater, Segimon Serrallonga, etc.

LA PÈRDUA DE LA PRESÈNCIA ACTUAL de Riba és un fenomen relativament recent. Jo mateix recordo que a la universitat em van explicar una època en la periodització de la poesia catalana moderna a partir de la data de la mort de Riba, que marcava un punt d'inflexió, un abans i un després. Després de la mort de Riba, ens inculcaven, va arribar l'apogeu del realisme i la poesia mal anomenada civil.

EM PREGUNTO QUÈ HA PASSAT? M'ho pregunto perquè crec que no és gens bo que es deixi un autor tan insòlit com Riba de banda. Per mi, i ho puc dir tranquil·lament, un dels grans privilegis d'haver après el català com a llengua estrangera ha estat el fet de poder accedir directament a l'obra de poetes com March, Maragall, Riba, Bartra i Espriu. I cito aquests autors perquè crec que són els Dante, Shakespeare, Puixkin, Goethe i Emerson de la cultura catalana, és a dir, aquells autors que, per l'abast i l'excel·lència de la seva obra, representen l'encarnació màxima d'una cultura i alhora serveixen de fonament a la mateixa cultura. No tenir Riba present equival a deixar anar la cultura catalana a la deriva.

QUÈ HA PASSAT? DIVERSES COSES. En primer lloc, el públic s'està cansant ràpidament de la fórmula mecànica de les commemoracions històriques i culturals. Se celebren massa efemèrides i les que se celebren no es prioritzen correctament. Molt sovint hi entren en joc factors com el personalisme o el sectarisme, encara que la iniciativa vingui de l'administració pública. A vegades, les celebracions estan massa inflades i deixen poc més que confeti i serpentines a terra. L'Any Rodoreda deixarà molt poc pòsit més enllà de l'estrena de Ricard Salvat, l'exposició de Mercè Ibarz a la Pedrera, l'edició de la correspondència entre Joan Sales i l'autora, i els textos de les intervencions del cicle de l'ICUB muntat per Arnau Pons. Potser seria bo pensar en fundar una entitat com la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales per organitzar les coses amb honradesa i equanimitat de manera que també deixessin un rastre tangible i profitós.

DESPRÉS, PESEN UNA SÈRIE DE FACTORS puntuals. A causa del sistema d'ensenyament, a tots els nivells, hi ha una imatge massa hermètica i intel·lectualista de l'obra de Riba. Aquí entra en joc un element d'hipocresia cultural, ja que molts lectors s'atreveixen amb Eliot, Rilke, Mandelstam o Celan, però quan arriben a Riba és massa difícil, com si la literatura catalana sempre hagués de ser una cosa "lleu i plana" com correspon a les cultures inferiors que només serveixen per amenitzar el personal. L'obra de Riba està carregada d'humanitat i caldria descobrir-la i fer-la conèixer extensivament.

EL CRITERI EXAGERADAMENT historicista a l'hora interpretar obres literàries en aquest país també fa que sigui molt difícil de percebre l'actualitat de la producció ribiana. Res més lluny de la veritat. Riba és actual, actualíssim. Només cal llegir-lo directament des del 2009 i no com a resultat d'un procés arqueològic de reconstrucció cultural que ens porta enrere en el temps per poder connectar amb el Noucentisme i la famosa "poesia pura" de l'Abbé Bremond del 1925.

I AGAFIN COM A ACOMPANYAMENT l'excel·lent llibre Sobre Riba (2007), de Carles Miralles, l'autor que més ha fet per la normalització i actualització de la presència de Riba a la literatura catalana actual. Ara bé, alguns intents d'actualitzar Riba són ben risibles, com ara el professor Josep Anton Fernàndez que, en un llibre recent, per vendre'ns la importància dels estudis culturals, ens explica que la quarta elegia de Bierville és un text d'un "voyeurista".

LA GRAN MAJORIA D'ESCRIPTORS d'aquest país tenen el mal hàbit de no parlar dels altres, de manera que tenim pocs testimonis de la presència de Riba en escriptors actuals, escriptors com Carles Camps Mundó i Sebastià Alzamora. Sortosament, hi ha excepcions que confirmen la regla com els dos poemes de Marta Pessarrodona dedicats al mestre, A Carles Riba i A Cartago amb música de Purcell, separats per 25 anys, testimonis de la lectura sostinguda en el temps.

I FINALMENT TENIM ELS "UNICISTES", aquella curiosa secta d'acadèmics i escriptors que estan tot el dia insistint i donant la tabarra per intentar-nos convèncer que el Parnàs català és un pedestal altíssim i estretíssim on només hi cap un sol autor, el gran factòtum que il·lumina tot el territori amb la seva llum perenne.

CARLES RIBA ÉS UN AUTOR VASTÍSSIM, fundacional, actual, universal i humà. Un autor que et nodreix tota la vida, que t'acompanya tot al llarg del teu itinerari vital, canviant amb tu, creixent amb tu. En definitiva, la literatura catalana serà ribiana o no serà, i qui diu ribiana, diu marquiana, maragalliana, bartriana, espriuana...

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Article publicat en  el diari AVUI, pàgina 46, diumenge 12 de juliol del 2009

http://paper.avui.cat/article/cultura/169625/riba/encara/funciona.html

 

El poeta és pràcticament absent a les llibreries, però en canvi triomfa als blogs

Riba encara funciona

Ada Castells

 

Avui fa cinquanta anys que Carles Riba es va morir i la pregunta és obligada: ¿Pot un home d'alta cultura clàssica, il·lustre col·laborador de Barcino, poeta complex i essencial, crític literari de referència i traductor de Rilke, Kavafis i Homer continuar vigent els nostres dies?

Jordi Malé, estudiós de Riba, té clara quina és la vigència del mestre: "No és un poeta que la gent llegeixi al metro o a la platja, i tampoc és gaire present a les biblioteques i encara menys a les llibreries. Això és un fet que, en general, passa amb tots els poetes clàssics i contemporanis, però que en Riba encara és més palès. De Carner i de Foix se'n van fent edicions, però de Riba pràcticament només se'n reediten les Elegies de Bierville". De tota manera, Malé ens n'ofereix una de freda i una de calenta: "He remenat pels blogs de poesia i allà sí que s'hi detecta un públic lector. Els lectors de poesia no són gaire visibles perquè no els pots comptabilitzar per nombre de vendes, però sí que és significatiu que Riba sigui present en els seus debats". Malé també comenta que en l'última Fira de Frankfurt, d'entre els autors que es van exposar, a banda dels vius, Riba brillava per la seva absència: "Això fa pensar que és un autor que no té una consideració entre la intel·lectualitat literària, però paradoxalment sí que és molt esmentat per la crítica perquè ell mateix va fer una gran tasca de crític i si estudies un autor, vulguis o no, hi vas a parar".

La dificultat del poeta és un dels tòpics que circula des de sempre, com bé remarca Gabriel Ferrater a La poesia de Carles Riba. Sobre aquest punt, Malé considera que "Riba és complex perquè té un bagatge molt elevat i això fa que les seves experiències no siguin les mateixes que les de la gent del carrer. A còpia de llegir el que llegia ell, hem arribat a entendre'l". De tota manera, té poemes molt assequibles, "fins i tot l'adjectiu que més fa servir la gent a internet per definir-los és preciós". El 1995, amb Carles-Jordi Guardiola, Malé va preparar Sunion, una antologia de textos de Riba acompanyats d'una petita introducció, precisament amb l'objectiu que la gent pogués iniciar-se en la seva obra. No la busquin. L'antologia es va descatalogar i ja ha estat trinxada, segons ens confirma l'aleshores editor de La Magrana, Carles-Jordi Guardiola, per qui "Riba no s'acaba mai, però és per a un públic limitat i el sector editorial està per poques alegries".

Per preguntar sobre aquest aspecte, piquem a la porta de Jordi Cornudella, responsable del fons editorial del Grup 62. Cornudella sentencia que "a cinquanta anys de la mort de Riba, ja podem preveure sense temor a equivocar-nos que molts dels seus poemes són perdurables, és a dir, que poden interessar els lectors de poesia més enllà de les circumstàncies". I quina és la seva presència a les llibreries? "Ja s'han fet dues edicions de la seva obra completa, una en dos volums (1965-1966) i una altra en cinc (1984-1992). No és un cas gaire freqüent en català. Però molts dels volums solts que circulaven anys enrere ara no es troben, o sigui que hi ha feina a fer".

El dia que va morir

El crític literari Joan Triadú és un dels que recorda més aquell malaurat dia de fa cinquanta anys. "El poeta havia de pujar a Cantonigròs, on des que havia guanyat el premi amb Salvatge cor, hi feia de jurat. Aquell any no va poder ser i a Cantoni van improvisar un homenatge en forma de monument per mantenir-ne viu el record". Triadú, des del mateix Cantonigròs, rememora amb simpatia aquell Riba entusiasmat amb el premi: "S'hi va engrescar. Tot i que era bastant retret, aquí s'hi trobava bé. Actuava amb molta simplicitat i naturalitat. S'havia humanitzat, com tants altres que van passar la guerra i la postguerra".

Sobre el valor del mestre, Triadú no en té cap dubte: "Riba és el poeta més vigent de la seva generació perquè molts poetes joves, i no tan joves, molts cops sense ni plantejar-s'ho, continuen les seves línies de treball: defugen la facilitat, que és la característica essencial de la poesia de Carles Riba". Amb el seu esperit docent, Triadú afegeix que "Riba no és un poeta homogeni i no és igual començar per les Elegies de Bierville, que va escriure a l'exili i ja sabem en quines circumstàncies, que amb un llibre exaltat de passió amorosa i religiosa com Salvatge cor o amb les Estances o les tankes. Riba és un renovador i és difícil si es comença a estudiar pels cursos més avançats. Un s'hi ha d'apropar amb humilitat, senzillesa i esperit de llegir poesia".

La poeta i assagista Marta Pessarrodona coincideix amb Triadú que Riba és absolutament vigent: "Quan acabes la seva obra directa encara et queda la indirecta, com la traducció de l'Odissea o de Kavafis, per esmentar només les més emblemàtiques. I també hi ha els epistolaris, que és una obra subsidiària, però que honora una cultura perquè és de primera. No sé si els poetes joves el llegeixen, però això és com els militars, que l'honor se'ls suposa, una persona que vol escriure poesia ha de llegir Riba".

La seva col·lega Susanna Rafart també és una de les moltes noves veus que té Riba de referent: "Penso que en uns moments de confusió cultural és una figura molt important i ara es demostra que el seu llegat és viu i ha estat per al futur. Per mi ha estat fonamental. El vaig llegir des de molt jove i l'he mantingut sempre de model". I quin és aquest model? "És un model de saviesa, d'una cultura humanística aplicada a la història contemporània. La fusió d'aquestes dues coses fa que l'esperança encara sigui possible en la nostra manera d'entendre el món".

No és gens hermètic

Rafart creu que Riba "no és difícil per a un lector de poesia perquè no és gens hermètic i és descodificable en tots els seus pilars, textures i arquitectura. Té un contingut profund que el fa molt revisitable. Per a un nou lector potser triaria les Elegies, pel que tenen d'estranyament lluminoses i de valor col·lectiu, suma del món clàssic i de la realitat més propera". La poeta subratlla que el valor de Riba no es limita estrictament en el vessant de la seva poesia: "Un poeta no sols és l'iceberg dels versos, sinó també la seva reflexió entorn d'allò que escriu i de la vida, que és la mateixa cosa".

El també ribià Arnau Pons tem que Riba "no és gaire llegit" malgrat "l'aurèola que envolta el seu nom". Pons encara va més enllà: "M'atreviria a dir que no ens el mereixem, de tan bo que és. Ens ha deixat un llegat extraordinari, del qual cal destacar també tota l'obra crítica. La seva poesia no es pot deslligar d'aquesta pràctica reflexiva. Si ens el mirem així, com un poeta que interroga l'ofici, em sembla que fins ara ningú no l'ha superat".

Pons també aporta una recomanació per entrar en l'univers Riba: "Potser la millor manera de descobrir-lo és amb La poesia de Carles Riba, les cinc conferències de Gabriel Ferrater. Després un ja pot anar a qualsevol dels seus llibres. Hi ha prou Riba per triar. És força variat. Ara: jo no aconsellaria a ningú que comencés per l'Esbós de tres oratoris. N'hi haurà que hi entraran molt bé amb Del joc i del foc. D'altres, sobretot si tenen moltes lectures de poesia a l'esquena, poden començar amb Estances o amb les Elegies de Bierville. Llegiu, per exemple, la desena elegia, l'òrfica, i atureu-vos-hi una estona llarga..."

Per Pons, el valor de Riba és que "ha assolit el cim de l'abstracció en l'art, com pocs. Que la seva erudició aclapara, però no paralitza; és a dir, que estimula: estic segur que el pròleg de les Elegies de Bierville va deixar una petja profunda en Rodoreda, rastrejable a La mort i la primavera. Que és un clàssic europeu. Què més puc dir?".

Carles Miralles, hel·lenista que ocupa la mateixa càtedra que Riba, i també poeta, considera que s'ha de dividir la vigència del mestre en dos apartats: "L'un és el de la gent que escriu a partir pràcticament de l'escriptura de Riba, un fenomen que en els millors autors s'acaba al cap de 25, 30 anys de la seva mort. Per exemple, Vinyoli no seria Vinyoli sense Riba ni Blai Bonet. Per a tota la poesia posterior, assimilar una llengua és fonamental. Quan va fer cinquanta anys de la mort de Valéry, a França ningú no escrivia com ell, però ningú hauria estat possible sense ell. Això és el que passa amb Riba, com a poeta. Com a home de lletres, intel·lectual i humanista, és el més important de la cultura catalana del segle XX".

Per Miralles, l'etiqueta de difícil és falsa: "No és fàcil, però és que tota la poesia s'ha de llegir bé i això vol dir amb una intensitat que correspongui a la intensitat amb què ha estat escrita. Si els lectors hi posem un temps i una tensió, tenim el premi d'haver entès el poeta". Per iniciar-se en la seva obra, Miralles creu que a Riba li passa com "a aquells museus que va més bé anar-hi amb un guia. Després, ja arriba la lectura en solitari".

En aquest sentit, el biògraf de Riba Jaume Medina recorda que el mateix poeta era conscient de no fer una obra fàcil, però "recomanava que per entendre'l no calia gaire més ajut que el d'una bona gramàtica i un diccionari suficient". Medina també apunta que ara hi ha una "quantitat notable d'estudis" per entrar en Riba. És clar que per entendre versos com "Que furioses/ sento córrer les aigües/ del nostre amor, oh!/ quan vinc a tu pel frèvol pontet d'una carícia!", sobren les companyies.

 
==================================================================================================================================================================================
 
8)
 
Article pubicat en el DIARI DE BALEARS dijous 16 de juliol del 2009
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/el-comte-ramon-vaig-veure-de-tolosa.html
 
El comte Ramon Vaig Veure de Tolosa
 
 
Joan Melià

Els joves d'avui tenen molts de reclams que els desvien de l'estudi. Moltes oportunitats diverses d'omplir el temps i, com a mínim fins ara, la invitació social de deixar els estudis per la facilitat de trobar feines que els permeten un còmode consum parcialment independent. Però hi ha un altre factor important: la desqualificació de l'estudi. De vegades són els mateixos pares que, seduïts pels models socials que es promocionen a diari, aspiren més sovint a fer-lo un esportista d'elit que un professional convencional de sou més humil. O aquells altres que, davant l'infant, es queixen de l'excés de feina que -a parer seu- els donen a l'escola o -també a parer seu- de la insolvència dels professors que li han tocat. O aquells que, en acrítica reacció clànica, sempre estan predisposats a denunciar docents i centres, davant qualsevol conflicte escolar del seu fill. Més que estimular-los a l'estudi, els promocionen la deserció de l'estudi efectiu i els nodreixen d'excuses per atribuir la culpa del seu minvat èxit acadèmic als altres i no al poc esforç personal.

Però, des d'altres àmbits s'hi afegeix llenya, també. Els docents que, per exemple, creuen que, pel que fa a les tasques i als treballs, l'important és fer-los i no pas fer-los bé. O aquells polítics que prediquen sobre educació, no per a millorar-la, sinó per a treure'n rèdit polític; com el sempre inefable Aznar que, poc abans de venir a Palma a vendre el seu receptari contra la crisi, deia que la immersió lingüística farà que els infants catalans no sàpiguen anglès perquè els pares que tenguin recursos, en lloc de pagar-los viatges a Londres perquè n'estudiïn, hauran de pagar-los estades a Albacete perquè aprenguin castellà. Si hi ha pares que s'ho creuen, deuen estar ben lluny de les experiències d'immersió; és a dir, deuen viure (de forma real o virtual) immersos en l'Espanya monolingüe.

Tampoc no hi ajuden els qui ofereixen remeis simplificadors. En aquest sentit l'oferta d'un ordinador per alumne tampoc no resoldrà els problemes de l'educació. Amb ordinadors podran fer coses que ara no poden fer; és cert. Però també ho és que hauran de fer coses que ara ja poden fer sense i que, sovint, no fan. Una d'aquestes coses és l'esforç que l'aprenentatge exigeix i que tothom, sembla, que els en vol eximir. Els estudis existents en diferents estats no mostren, precisament, que la ràtio superior d'ordinadors millori el rendiment escolar. El que sí que hi incideix clarament és el component socioeconòmic familiar i, si es pogués mesurar, segurament es podria afirmar que ho fa, sobretot, l'interès per l'estudi que la societat és capaç de contagiar-los, especialment, a través dels pares.

Els ordinadors poden servir per a millorar la feina i l'aprenentatge, però no poden substituir l'esforç que correspon als alumnes. De vegades, amb ordinadors, la fan pitjor. Fa pocs dies una professora em mostrà el treball d'un alumne en què parlava del "comte Ramon Vaig Veure de Tolosa". Un alumne, evidentment, que s'havia limitat a descarregar un text en castellà d'Internet, fer-ne una traducció automàtica i, sense llegir-lo (si el va llegir seria pitjor), presentar-lo. Si no fos així "el conde Ramón VI" no hauria passat a ser "el comte Ramon VAIG VEURE". D'exemples com aquest qualsevol docent en pot posar; qualsevol que llegeixi els treballs dels alumnes, perquè n'hi deu haver qualcun que no ho fa; si no, els alumnes no s'atrevirien a presentar treballs d'aquesta "suerte".
És clar, per tant, que els problemes de l'educació no es poden resoldre només d'un costat.

 
==================================================================================================================================================================================
 
9)
 
Article publicat en el diari Levanrte-EMV dimecres 15 de juliol del 2009
 
 
 
Francisco Romero
 
La salut del valencià al nostre país no és bona. Això no és cap secret ni tampoc que l´acció política del Govern de la Generalitat que hauria de vetllar per assegurar la normalitat del seu ús va en sentit contrari al que es necessita. Així, relegar la importància del seu ensenyament per darrere de l´anglès, que és la seua última malifeta, no és precisament el tipus d´actuació que els valencians esperaríem del «nostre govern», tot i la importància de l´aprenentatge de llengües estrangeres, per tal com això suposaria negar a la llengua pròpia de tots el valencians un lloc prioritari en l´ensenyament. Si bé aquest incompliment obstinat del Consell es veu parcialment compensat per l´acció activa d´associacions i d´institucions que defensen el valencià, això resulta insuficient per equilibrar els efectes de les polítiques de la Generalitat. I en aquest sentit, les universitats no poden ignorar la seua responsabilitat.
No cal ser un expert en sociolingüística per adonar-se que el paper de les universitats en el procés de recuperació i normalització de l´ús del català a l´àmbit del País Valencià no és només molt important, sinó més aviat fonamental. I així ho va entendre el Parlament Valencià quan va promulgar la Llei d´ús del valencià, on s´estableix l´obligació de «procurar que en els Plans d´Estudis de les Universitats s´incloga el valencià com a assignatura» (article 32.3). I en virtut de l´autonomia universitària, correspon a les universitats fer la proposta de Plans d´Estudis i, per això, tenen la responsabilitat primera i l´obligació, tant ètica com legal, de donar compliment al mandat clarament establert pel legislatiu.
Però el mandat legal no s´acaba ací. L´any 2001, el Govern Espanyol signà la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, amb el compromís, a l´article vuitè, de «preveure un ensenyament universitari en les llengües regionals o minoritàries o a preveure l´estudi d´aquestes llengües, com a disciplina de l´ensenyament universitari i superior». El fet que s´haja fet cas omís de les obligacions contretes no eximeix les universitats de donar compliment al mandat europeu. Les dues opcions previstes a la Carta no són excloents i en la mesura que les universitats valencianes puguen estar lluny de poder garantir-ne la primera opció (la impartició en valencià), caldria assegurar-ne la segona, és a dir, la introducció als plans d´estudi de l´ensenyament del valencià com a disciplina.
Si afegim que dins del procés de Bolonya es veu la diversitat lingüística i cultural com a part d´un patrimoni que cal preservar; que la Llei d´ús inclou l´exigència del coneixement del valencià —fet que suposa el respecte als drets d´ús dels ciutadans en tots els àmbits d´ús i, en especial, dins de l´Administració pública— i que aquesta exigència es comuna en tots els països de parla catalana —la qual cosa es relaciona directament amb l´«ocupabilitat» i el bon desenvolupament professional—, ens trobem, tot plegat, amb què no falten motius i arguments per defensar una actitud raonable de les universitats cap a la nostra llengua.
Si analitzen el comportament de la Universitat Politècnica de València, observem que en quaranta anys d´història ha estat incapaç d´introduir el català dins de l´aula —més enllà de valors simbòlics—, creant les condicions objectives perquè siga quasi impossible modificar aquesta situació a mitjà termini. Amb la idea de preservar el dret dels alumnes catalanoparlants a tenir un mínim contacte amb la seua llengua dins de l´àmbit professional, des de CC OO vàrem acordar, fa 12 anys, amb el llavors rector Justo Nieto el compromís d´incorporar assignatures de Valencià Tècnic en totes les escoles i facultats de la UPV, compromís que s´ha respectat escrupolosament, fins ara. Cal assenyalar que la presència d´aquestes assignatures fou valorada positivament, en desembre de 2008, per la Comissió d´Experts nomenats per fer un seguiment i avaluar el compliment dels Estats de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (punt 879).
Amb el procés de canvi obert pel procés de Bolonya, sembla que l´actual equip rectoral s´ha sentit lliure d´aquest compromís i ha decidit no fer cap acció per assegurar la presència de l´ensenyament del valencià per a usos específics dins dels plans d´estudis. La falta d´una actuació ferma per part de Rectorat, afegida a la implantació a la UPV d´unes condicions molt restrictives per desenvolupar l´optativitat i l´existència, en ocasions, de pressions contràries a la presència del català han fet que les assignatures de Valencià Tècnic estiguen desapareixent de molts dels seus plans d´estudis. Des de CC OO, creiem que encara estem a temps de reconduir la situació i apel·lem a la direcció de la UPV perquè assumesca les seues obligacions amb la recuperació d´una llengua que ens caracteritza com a poble i que forma part del patrimoni cultural i històric de tots els valencians.
 
==================================================================================================================================================================================
 
10)
  El català suma

Ens posem en contacte amb vosaltres per explicar-vos la nova campanya que hem endegat des de la Plataforma per la Llengua i que porta per títol "El català suma". Aquesta campanya suposa un nou pas en la tasca que l'organització porta realitzant des de fa ja 15 anys. La campanya vol donar a conèixer mitjançant diverses dades estadístiques i comparatives la situació del català en diferents àmbits de la societat i recordar que la nostra llengua encara es troba molt lluny del reconeixement de què gaudeixen en el context de la Unió Europea i dels països de tradició democràtica les llengües amb pes demogràfic i comercial similar.

La campanya pretén també obtenir la implicació de tothom perquè posi el seu gra de sorra per millorar aquesta situació. Si voleu conèixer a fons què pretenem amb aquesta campanya i com podeu col·laborar-hi, vegeu: www.elcatalasuma.cat.,Si voleu veure el clip de presentació de la campanya, visiteu www.youtube.com/plataformaxllengua.

 

Plataforma per la Llengua

Via Laietana, 48 A. Principal 2a

08003 Barcelona

93.321.18.03

info@plataforma-llengua.cat

www.plataforma-llengua.cat

www.elcatalasuma.cat

  

Premi Nacional de Cultura 2008

A la Projecció Social de la Llengua Catalana

 

 

==================================================================================================================================================================================
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
==================================================================================================================================================================================