InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.000 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/alta.php
 
Butlletí número 163 (dimecres 08/07/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
2) L'Acadèmia Valenciana de la Llengua aprova un nou document per a impulsar el valencià
 
3) Jaume Fèbrega - “SORBER” I XARRUPAR
 
4) Marius Serra - Haihober?
 
5) Bartomeu Mestre - L'estigma dels alienats
 
8) Sebastià Alzamora - Plurilingüisme total
 
9) Fernando García de Cortázar - Entre los escombros de Babel
 
 
=================================================================================================================================================================================
 
1)
 
 
Entrevista amb l'escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff, que acaba de publicar 'Els taxistes del tsar' (Empúries) on l'autor repassa la vida del seu avi, un emigrant rus a París.
 
 
=================================================================================================================================================================================
 
 
2)
 
http://www.avl.gva.es/

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua aprova un nou document per a impulsar el valencià

El Ple de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha aprovat un document elaborat per la Secció de Foment a partir de les conclusions de la segona part del Llibre blanc sobre l'ús del valencià, en el qual es reflexiona sobre la necessitat que les institucions públiques s'impliquen en la promoció lingüística.

El document, titulat “Situació social del valencià i iniciatives per a fomentar-ne l'ús”, incidix en l'aplicació d'una política lingüística enfocada a reforçar la nostra autoestima com a valencians i a potenciar el valencià, així com en l'aprofundiment dels manaments de l'Estatut d'Autonomia.

El text, que s'ha aprovat amb una abstenció només, recorda que els principals elements per a superar la desigualtat que encara es manté entre les dos llengües oficials són l'Administració, l'educació i els mitjans de comunicació públics, i que cal prioritzar l'ús del valencià com a llengua pròpia.

L'Acadèmia considera que és imprescindible donar un nou impuls al foment de l'ús del valencià amb actuacions unitàries per part de les institucions, assegurar la formació i la competència lingüístiques adequades dels funcionaris i treballadors públics, i fer que el valencià siga un element de cohesió social.

Finalment, el document recorda que l'Estatut d'Autonomia atorga caràcter estatutari a l'AVL i que, per tant, és “inajornable difondre els acords normatius de l'AVL i fer efectius estos manaments”. En el mateix Ple s'ha aprovat el canvi de la denominació oficial única de la forma en valencià dels municipis de Calp (abans Calpe) i Real (abans Real de Montroi).

 

=================================================================================================================================================================================
 
 
3)

“SORBER” I XARRUPAR

 

 Jaume Fèbrega

 

Un excel·lent article d'Albert Jané plantejava, fa poc el tema (que el malaurat TERMCAT ha avalat) de l'espuri “xarrup” o, per si no fos poc, “xarrupet” en comptes del correcte sorbet. Transcric un article publicat a “El Temps”, un dels molts que he publicat sobres aquests temes (referents al llenguatge de l'enogastronomia) en aquest i altres mitjans. Naturalment, no parlo com a lingüista, –que no én sóc–, sinó com a escriptor gastronòmic que estima la llengua. Heus aquí l'article.

 

Xarrupar, xarrupejar, xuclar, xuplar (País Valencià) és una de les activitats pròpies de l'acció de menjar o beure. Les normes de comportament a taula indiquen que no hem de xarrupar les sopes –és a dir, menjar-les fent un soroll amb la boca–. Però això, a Occident. A Orient, xarrupar o xuplar sorollosament una sopa –i fins uns fideus–, és considerada la forma correcta de menjar-les. Uns japonesos menjant udon o uns altres fideus, doncs, constitueixen un veritable concert de música discordant, que tira per terra la idea de refinament, exquisidesa i contemporaneïtat de la cuina nipona.

Els catalans, però, ja no xarrupem, encara que ingerim perillosos “xarrups”. No xarrupem perquè l'estat de decandiment gairebé morta de la nostra llengua –sobretot entre els joves–, fa que aquesta paraula ja sigui desconeguda: alumnes meus de la facultat (en alguns casos catalanoparlants) en un examen (en català, se suposa), fan servir tranquil·lament la paraula “sorbir” (a part d'“asar” –rostir–, “mejillons” (sic) etc.). I “sorbir” no la fan pas servir perquè sàpiguen que aquest mot existia en català medieval, tal com ho documenta Coromines en un text del s. XIII. Ni l'alumne que fa servir “asar”, és clar, no sap que Arnau de Vilanova també utilitza “assar” amb el mateix sentit. I no ho saben perquè a l'examen m'hi ha posat que aquest metge i dietista importantíssim, i el no menys important Francesc Eiximenis, eren “espanyols” (que és com dir castellans). Què s'ensenya –o millor, què no s'ensenya–, realment, a les escoles de Catalunya?. Què en podem esperar, si des de diversos serveis lingüístics oficials s'ha sancionat el mot “xarrup” per indicar el sorbet –la paraula correcta–? Un xarrup o xarrupet, si de cas, hauria de servir per traduir “chupito”, i així civilitzar lingüísticament les cartes dels bars i restaurants.

 

=================================================================================================================================================================================
 
4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 4 de juliol del 2009
 
Motacions

per Màrius Serra

Haihober?

 
A La Cellera de Ter la biblioteca es diu Colldegria, que rima amb alegria. M'informen que és el nom d'un vent local, que bufa “del Pasteral a la gasolinera fins a les dotze”. Ah. Tanta precisió m'aclapara. L'enigma pren un altre tombant quan descobreixo que Colldegria és, també, el topònim que designa la muntanya de la qual procedeixen les ventades. Els cellerencs guarden més sorpreses. Aquesta població gironina de dos mil habitants té un altre mot propi molt particular: el haihober (amb hacs aspirades), un terme assimilat que recorda les adaptacions capricioses de termes futbolístics anglosaxons com ara orsai (off side), jems (hands) o flequi (free kick). L'origen, aquí, és portuguès. I concretament el fruit conegut amb el nom de feijoa (el nom binomial del qual és Feijoa sellowiana). Pel que sembla, un cellerenc que va tornar al born després de fer les Amèriques en va portar, i el nom feijoa va anar “evolucionant” fins arribar al galàctic haihober, que rima amb Homer (Simpson) i amb Hannòver. Alguns artistes cellerencs ja se n'han apropiat. Investiguin la increïble Orquestra Fireluche i potser hi trobaran algun haihober ocult.
 
 
=================================================================================================================================================================================
 
5)

 

Article publicat en el DIARI DE BALEARS dilluns 29 de juny del 2009

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/l-estigma-dels-alienats.html

 

L'estigma dels alienats

 

 

Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo"

 

Aguilar, Albis, Albons, Alcover, Alenyà, Alzamora, Arbós, Balaguer, Begur, Bellpuig, Berga, Bisbal, Blanes, Bordoi, Barcons, Cabrera, Calafell, Camarassa, Campins, Canet, Cànoves, Cantallops, Canyelles, Cardona, Castelló, Cervera, Corbera, Estaràs, Estelrich, Figueres, Figuerola, Fluxà, Guàrdia, Güell, Juncosa, Llambies, Lledó, Lliteres, Manresa, Massanet, Mendiola, Mieres, Miravet, Montcada, Montserrat, Morell, Noguera, Olesa, Ozones, Palou, Penedès, Peralta, Perelló, Perpinyà, Piera, Prats, Real, Reus, Ribes, Ripoll, Rubí, Sallent, Salord, Savellà, Segarra, Soberats, Sunyer, Sureda, Taltavull, Tarragó, Terrades, Terrassa, Torelló, Tous, Vallbona, Vallès, Vallespir, Valls, Verdú, Vic, Vila, Vilanova, Villalonga o Vinyals.

Això, entre més de mil, si ens limitam a topònims, però podem enfilar una mostra referida al nom patern o matern: Abraham, Adrià, Agustí, Albertí, Aleix, Ambrós, Andreu, Avellà, Baltasar, Beltran, Bernat, Celià, Contestí, Crespí, Cursacs, Dalmau, Domènec, Elies, Esteve, Feliu, Ferrà, Ferrando, Ferriol, Furió, Gelabert, Gil, Gili, Gomis, Guillem, Horrac, Huguet, Jaume, Joan, Julià, Llodrà, Lluc, Llull, Macià, Marcús, Marquet, Martí, Mateu, Melià, Miquel, Nadal, Nicolau, Pasqual, Peris, Ponç, Ramon, Sans, Santandreu, Santmartí, Santpere, Sbert, Sentmenat, Serafí, Simó, Tomàs, Valens, Valentí, Ventura, Vicenç, Victorí, Vidal o Xamena.

I continuar amb referents geogràfics, tant naturals com bastits per l'home, amb Bassa, Bellafont, Call, Caminals, Canals, Carreres, Casesnoves, Castell, Coll, Colomer, Comes, Costa, Creus, Escales, Font, Forcades, Fortesa, Garriga, Mas, Mercadal, Molins, Muntades, Nouviles, Palau, Penya, Planells, Planes, Ponts, Portell, Pou, Puig, Puigserver, Pujol, Quadreny, Riera, Riu, Riusec, Roca, Sagrera, Sala, Serra, Sitjar, Soler, Terrades, Torres, Torrents, Triall, Verger, Ventosa, Verdaguer, Verdera, Verger o Vinyes. I noms d'oficis o càrrecs: Arquer, Ballester, Barber, Baró, Batlle, Boter, Bover, Cabrer, Campaner, Capellà, Cavaller, Comte, Cotoner, Darder, Ferrer, Forners, Fuster, Guaita, Jover, Llaneres, Marquès, Massip, Mallol, Marí, Mercader, Mercant, Mestre, Moliner, Monjo, Obrador, Pagès, Pastor, Pellisser, Sabater, Sastre, Siquier, Tauler, Teixidor, Timoner o Vaquer.

I del món de la botànica i la zoologia, com Aguiló, Alzina, Arbós, Bosc, Bou, Burguera, Busquets, Cabot, Capó, Cardell, Castanyer, Cirerol, Colom, Conill, Falcó, Florit, Genestar, Juncosa, Llabrés, Llop, Magraner, Moix, Móra, Mulet, Oliver, Picornell, Piferrer, Pineda, Porcell, Rabassa, Romeguera, Rovira o Tarongí. I afegir-hi altres fonts com la procedència: Bibiloni, Biernès, Cerdà, Genovard, Narbona, Pizà o Sard. I aspectes de la persona com Alegret, Antich, Blanc, Bastard, Bauçà, Benejam, Bonet, Bonnín, Castany, Clar, Company, Dolç, Duran, Ensenyat, Ferrús, Gambús, Llongueres, Major, Moll, Morro, Prim, Pubil, Quart, Quint, Roig, Ros, Segura, Socies, Suau, Trobat, Valent, Verd o Vivó.

I podem arrodonir-ho amb Alabern, Alomar, Alou, Amengual, Armengol, Artigues, Batllori, Carbonell, Frau, Galmès, Garau, Gener, Gibert, Ginard, Guiscafrè, Gomila, Gornals, Gual, Isern, Jofre, Llodrà, Llompart, Maura, Mir, Miret, Miró, Moià, Moranta, Ramis, Rigo, Salvà, Samsó, Seguí, Tur, Valriu, Vanrell o Vivern. Tot plegat constitueix una minúscula mostra d'entre els més de deu mil llinatges que constitueixen un certificat biològic de catalanitat. No és cap aval identitari, perquè no és l'ètnia allò que determina la pertinença a un poble, sinó el compromís cívic. Són mallorquins els que viuen a Mallorca, hagin nascut on hagin nascut, si estimen i defensen la llengua, la cultura i el territori.

"A contrario sensu" alguns portadors de llinatges ben catalans (Alemany, Barceló, Cirer, Descatllar, Estaràs, Gilet, Martorell, Mates, Rosselló, Rotger, per posar-ne exemples gens a l'atzar) abominen de les arrels. Són bons de destriar. Es refereixen a l'arribada del rei en Jaume (alguns li diuen "el infante don Jaime") amb una expressió distant com si no anàs amb ells. Parlen de quan els catalans "varen venir" (ells diuen aragonesos) i eviten dir "quan vàrem venir", perquè no volen donar passada que eren els seus avantpassats els que s'establiren aquí. Mentre reneguen de la seva catalanitat, fan bandera de la hispanitat, sobrevinguda per la força de les armes, i defensen uns hipotètics drets de conquesta. Neguen l'existència, no ja nacional, sinó fins i tot lingüística i cultural dels Països Catalans, però defensen els "Paises Hispanos".

Com s'emocionen quan un sud-americà parla de "la madre patria"! Com s'indignen quan un felanitxer es proclama català! Entre la hispanitat, empeltada per força, i la catalanitat apostatada, quina diferència hi ha? A Mallorca, matemàtica pura, la distància que hi ha entre 1229 i 1492, és a dir, més de 250 anys a favor nostre! Ja sé que els sap greu que els ho diguin, però la història és caparruda i farien bé de llegir-la per aclarir qui són i deixar de representar el paperot que els ensenyaren a l'escola. En els 10 exemples, el llinatge els hauria d'obrir l'enteniment i esvair l'alienació que pateixen. Si no ho fan, serà un estigma que arrossegaran tota la vida i transmetran als seus fills. Aquests, ai las!, més prest o més tard descobriran l'endemesa.

 

=================================================================================================================================================================================
 
6)
 
Notícia publicada en el diari digital Pàgina26 dilluns 29 de juny del 2009
 
 
L'escriptor d'Alcoi s'ha emportat la XVI edició d'aquest guardó, que s'ha lliurat a la finca la Clariana d'Ontinyent. El jurat estava format per Filiberto Crespo, president de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d'Albaida i els escriptors Urbà Lozano, Maria Fullada, Josep Calatayud i Josefina Llauradó, que va guanyar l'edició anterior. L'obra guanyadora s'ha emportat 4.600 euros, després de véncer un altre finalista del total de vint-i-tres originals que s'havien presentat al certament. A la novel·la, que porta per títol La dona sense atributs, els protagonistes són un jove universitari que es prostitueix per pagar-se els estudis i una dona de cinquanta anys, Sara. Les cançons d'Édith Piaf i L'home sense qualitats, novel·la de Robert Musil, marquen l'obra i ajuden a contruir la identitat dels protagonistes. Carles Cortés és doctor en Filologia Catalana i professor a la Universitat d'Alacant. Ha guanyat el premi 25 d'abril de Benissa amb «Veu de dona», el Ciutat de Sagunt amb «Marta dibuixa ponts» i és autor de la biografia del pintor Antoni Miro.
 
=================================================================================================================================================================================
 
7) 

Publicat en directe.cat dimarts 30 de juny del 2009

Joan alerta que el català pot acabar sent superflu a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona

Avisa que la política lingüística s'hi haurà de focalitzar · Només hi ha un 30% de catalanoparlants

El secretari de Política Lingüística de la Generalitat, Bernat Joan, ha alertat que el català corre el risc d'esdevenir una llengua totalment de segona a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, on només hi ha un 27% i un 33,1% de catalanoparlants, respectivament: 'L'ús social espontani de la llengua hi és molt feble i, si la tendència seguís en aquesta direcció, hi hauria el perill que, en aquestes zones concretes, es percebés el català com una llengua estrangera i, per tan fos, superflu'. Tot amb tot, ha descartat que, de moment, la Generalitat faci cap campanya específica per a aquestes dues zones, però ha admès que 'si no canvien les pautes d'ús social' pot ser necessari.

Tot i descartar d'entrada campanyes específiques per a aquestes dues àrees, sí que ha exposat que la política lingüística genèrica s'hi haurà de focalitzar.

En declaracions a COM Ràdio, ha valorat la la darrera Enquesta d'Usos Lingüístics, feta pública ahir, recalcant que el català és la llengua minoritzada més ben situada d'Europa: 'Som més el cap d'arengada que la cua de lleó'. Tot i això, apunta que 'ja és molt tenint en compte que menys del 30% de la població té avis que parlessin català i, en canvi, el poden parlar el 78% dels ciutadans'.

Entre les dades positives, l'estudi també ressalta que hi ha més catalans que identifiquen el català com la seva llengua que no catalans que la tenen com a llengua materna, un indicador que apunta que s'hi han anat incorporant al llarg de la seva vida.

 

=================================================================================================================================================================================
 
8)
 
Article publicat en ell diari AVUI, pàgina 2, divendres 26 de juny del 2009

http://paper.avui.cat/article/opinio/168001/plurilinguisme/total.html

Plurilingüisme total

Sebastià Alzamora

Perdonin que hi insisteixi, però és que aquí hi ha negoci. Fa poc més d'un mes, ens assabentàvem que el Parlament Europeu havia desemborsat sis mil euros de l'ala per traduir un espot televisiu, i que, ai carai, el text de les dues versions havia resultat ser idèntic. Ahir mateix, a la comissió general de les comunitats autònomes, el Senat espanyol va dur a terme una jugada força semblant: contractar un intèrpret de valencià, a més de dos intèrprets de català més, per poder traduir les intervencions que es produïssin en aquests dos suposats idiomes.

És fascinant. Però encara ho és més si es té en compte que l'esmentada comissió general de les comunitats autònomes constitueix l'única excepció en què es permet l'ús a les Corts espanyoles de les llengües cooficials a l'Estat, i encara una vegada molt de tant en tant, no fos cas que a algú li agafés un atac de feridura. Passin, passin, senyors arapahos, que avui que estem de bones els permetem graciosament que s'expressin en el patuès de la seva tribu. Al cap i a la fi, un cop a l'any no fa mal prestar una mica d'atenció a les simpàtiques peculiaritats regionals. I, a més, ja estableix la Constitució que les llengües oficials diferents del castellà seran considerades "patrimoni cultural" i seran objecte "d'un especial respecte i protecció". Doncs té patrimoni, té respecte i té protecció. Aquí, és que això de la pluralitat ens agrada molt.

Però, vaja: vexacions a banda, com deia al començament, aquí hi ha negoci i, en temps com aquests, la pela és més la pela que mai. De manera que aprofito l'avinentesa per reiterar l'oferta (que ja vaig fer al Parlament Europeu) dels meus serveis com a traductor i intèrpret del valencià, i àdhuc, arribat el cas, del mallorquí, del menorquí, de l'eivissenc i del formenterenc. Encara més: es dóna el cas que també parlo amb fluïdesa l'andalús, l'extremeny, el madrileny, el lleonès, el burgalès i el murcià, i que em veig amb cor de realitzar una multitraducció simultània entre tots els idiomes que acabo d'esmentar jo solet. Prengui'n nota, senyor Francisco Javier Rojo, que a més li faria preu d'amic. Posats a practicar el plurilingüisme, que sigui fins a les darreres conseqüències.

=================================================================================================================================================================================
 
9)
 
Article publicat en el diari ABC dilluns 6 de juliol del 2009
 
 
Podeu traduir la notícia amb www.internostrum.com
 
Entre los escombros de Babel
 
Fernando García de Cortázar
 
«AHORA, pues, descendamos y confundamos allí sus lenguas, para que no se entiendan los unos con los otros». Así dice la Biblia que Dios castigó la soberbia de los hombres, en su deseo de construir una torre con la que conquistar el cielo: por eso se la llamó Babel que es lo mismo que decir, confusión , balbuceo. Así parece que algunos grupos políticos quieren reconstruir en España un paraíso políglota para uso y disfrute de viajeros románticos, cerrando espacios a la libre y fácil circulación de ciudadanos, levantando por aquí y por allá aduanas lingüísticas.
Lamentablemente, la posibilidad de entenderse en una lengua común, elogiada, incluso, por el poeta catalanista Aribau en 1817, ya no se ve en España como una ventaja, sino como una penitencia impuesta por Goliats implacables y abusivos. Hoy es una moda casi unánime alegrarse por nuestra valiosa riqueza lingüística, y a nadie le sorprende que esas hablas recónditas, propias de algún verde valle asturiano, aragonés, leonés o extremeño, sean la delicia de los políticos regionales. Los partidarios de Babel están tan convencidos de que multiplicar las lenguas multiplica la riqueza cultural que, algunos, hasta se animan a exportar su autocomplaciente receta por medio mundo. Y así, en marzo de este año, gracias a la televisión catalana, hemos podido ver a Carod Rovira dedicando un millón de euros a fomentar el bilingüismo entre los indios shuars del Ecuador. Dinero de los españoles para que aquéllos aprendan su propia y antiquísima lengua. La imagen del político nacionalista aceptando la lanza india que le ofrecía el jefe shuar en perfecto castellano y medio en cueros, además de grotesca, demuestra que Unamuno no se equivocaba cuando, ya hace más de noventa años, dijo que el ideal de ciertas gentes es ver cada terruño con su lengua rústica.
 
Rectificar lo tradicional por lo racional fue la consigna y el proyecto de Azaña en la Segunda República. Las lenguas tienen una finalidad utilitaria: sirven fundamentalmente para comunicarse, y aquellas que tienen alcance universal, como el inglés, como el español, son puentes, instrumentos de unión y no de aislamiento. Esto, al menos, nos dicen la razón y la historia. Pero esta concepción de la lengua apenas ha tenido peso en la España de las comunidades autónomas. Aquí, lo tradicional corrige lo racional. Aquí, una lengua, cualquier lengua, es mucho más que algo para entenderse. Aquí, quien más quien menos, se ha ido adhiriendo al ideario nacionalista, según el cual la lengua no la hablan las personas sino los pueblos, o peor aún, los territorios.
 
«Normalización» ha sido y es la amenazadora palabra utilizada por los gestores de las comunidades bilingües para implantar la lengua autóctona, y minoritaria, en todos los ámbitos de la vida oficial y social de la región, relegando al castellano a un papel secundario de vehículo de comunicación con el resto de España y un nivel similar al que supone el inglés en las relaciones internacionales. Y para que este implacable proceso de planificación cultural alcance su meta, cualquier despilfarro parece justificado. En 2008 la Generalitat catalana invirtió 42 millones de euros en Política Lingüística, el doble que en 2007, mientras que Baleares gastó más de seis y la Xunta del desaparecido Touriño alrededor de 23. Todo, dinero público para que no se hable castellano.
 
Este brutal eufemismo, «normalización lingüística», acompañado por gestos de doncella azorada ante los imaginarios ultrajes del lucifer castellano, está diseñado para despertar simpatía y comprensión. Pero detrás de esa puesta en escena se oculta un deseo de homogeneización contrario al pluralismo social, además de una grosera conquista y conservación del poder político y de control del erario público por parte de ciertas elites regionales, ansiosas de promoción social. El término, hoy en boca de todos, me recuerda las tergiversaciones verbales de los partes alemanes de la Primera Guerra Mundial: por ejemplo, «avance elástico sobre la retaguardia» para no decir retroceso. Porque si nos atenemos a la normalidad, o a la integración y cohesión social de la que nos hablan una y otra vez las autoridades regionales, la lengua a proteger debería ser el castellano, la lengua común y de la mayoría de catalanes, vascos, gallegos o baleáricos , la del resto de españoles y la de mayor parte de los trabajadores emigrantes. Pero los nacionalismos y asimilados siempre dan por hecho que su proyecto político es algo escrito en las estrellas, un derecho natural, casi divino. Y por lo que respecta a sus planes lingüísticos, han conseguido que la mayoría de españoles se muestren aquiescentes y sumisos, cuando no entusiastas, como en el caso de los socialistas catalanes y de Baleares, fanáticamente incorporados al aquelarre de los atentados contra los derechos de los castellanohablantes.
 
Hace muchos años que Ortega se lamentaba: «¿No es cruel sarcasmo que luego de tres siglos y medio de descarriado vagar, se nos proponga seguir en la senda tradicional?». Sarcasmo aún mayor: que, en pleno siglo XXI, no sólo siga en pie esa propuesta, sino que triunfe. Lo supo ver, con claridad desmitificadora, el llorado filólogo Juan Ramón Lodares, quien hace ya tiempo advirtió que esta España de los pueblos que se nos presenta ahora como el colmo de la modernidad, con sus ricas lenguas oficiales y sus otras muchas variedades dignas de especial protección por los gobiernos autónomos es, en esencia, una España antiquísima. La que irritaba a Ortega y Azaña. La de los tradicionalistas revestidos ahora de nacionalismo. La de siempre.
Y no deja de ser paradójico que mientras Zapatero se llena la boca proclamando su cruzada en defensa de las libertades, su Gobierno mire pudorosamente hacia otro lado cuando éstas se asfixian en el ámbito lingüístico. ¿Cómo cerrar los ojos ante los millones de personas que se ven postergadas y a veces coaccionadas por el simple hecho de querer utilizar su propio idioma de alcance universal? ¿Cómo ignorar la célebre policía de la lengua catalana o los tribunales que amparan las denuncias anónimas y multan los usos lingüísticos que desagradan a los nacionalistas y socialistas? ¿Cómo no sentir claustrofobia e indignación ante la agresiva campaña del gobierno balear para sustituir el bilingüismo en las islas por un predominio absoluto del catalán?
 
Lo más triste... que hasta ahora los fundamentalistas de la «normalización» han conseguido confundir el problema con su denuncia y convertir en verdugos a las víctimas. Las quejas se acallan diciendo que no hay quejas, acusando a los descontentos de querer levantar polémica, o tachando a aquellos ciudadanos que denuncian la discriminación lingüística de fachas y retrógrados. Así de fácil. Así de cínico.
 
Pero no es cierto, como se lamentaba Jonathan Swift, que no se gana nada con defender la libertad. Siempre se gana algo, aunque sólo sea la conciencia de la propia esclavitud. Y cuando me hablan del compromiso de Patxi López en defensa de la libertad lingüística, recuerdo vivamente el coraje de las plataformas cívicas que mantienen esa llama en unos territorios donde la democracia y la razón se pervierten a golpe de anacronismo e ilegalidad. Y escucho el sonido de sus voces, y sus palabras llenas de sensatez, y comprendo su valiente escepticismo, pues saben que la tiránica hegemonía de las lenguas minoritarias no se ha edificado sobre las virtudes de los nacionalistas, sino sobre la hipocresía de los conversos y la pusilanimidad o los silencios de los demás.
 
FERNANDO GARCÍA DE CORTÁZAR
Catedrático de Historia Contemporánea. Universidad de Deusto
 
=================================================================================================================================================================================
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
=================================================================================================================================================================================