Amb un llenguatge que atrapa, als seus articles recopilats aquí
(publicats a l'Avui entre el 1998 i 2008) estudia qüestions de sintaxi,
semàntica, lèxic i morfologia, paraules i construccions de tota mena, que li han
consultat o que li han tret el son perquè no les acaba de veure prou catòliques,
li sonen estranyes o les percep poc normals o naturals. Ens va revelant, peça
per peça, la complexitat de la llengua, ens aboca a la tolerància envers què
diuen (o escriuen) altres parlants, alhora que ens impel·leix a rebutjar els
usos que atempten la sintaxi més elemental i ens diu sempre el perquè i convenç.
Solà no cerca veritats absolutes ni vol afirmacions categòriques, no tira
fletxes enverinades als parlants sinó que els ofereix criteris raonats perquè
s'espavilin tot sols. Enamorat de l'estudi i de la seva llengua, hi ha fenòmens
i paraules, robins excepcionals, diu, que encara el deixen meravellat i el fan
exclamar: ¿Com pot ser que això no s'hagi de conservar per sempre?
Anem
llegint-ne els articles i ens direm amb admiració, envermellits més d'un cop de
la nostra ignorància.
Suggereixo a l'Ester de llegir el fragment que duu la seva firma i d'envermellir-se.
Potser volia dir que el llenguatge del professor Solà “captiva”. “Recopilats” és un mot poc adient en un diari; era millor “aplegats”, “recollits”.
Es veu que l'Ester no “ha perdut mai la son”, sinó que hi ha coses que “li treuen el son”.
Potser el professor troba construccions que no són “prou catòliques” perquè tenen mal de ventre.
Fa ben fet, l'Ester, a recordar que el professor recomana tolerància amb la manera d'expressar-se dels altres. Ella necessita lectors molt tolerants.
Per què ella vol ser tolerant “envers”? No en té prou de ser tolerant “amb”?
Justament, l'Ester fa present que Solà vol una bona sintaxi, però ho fa contra la bona sintaxi, quan diu: “[Solà] ens impel·leix a rebutjar els usos que atempten la sintaxi més elemental”. Mare de Déu! Aquesta noia atempta contra el senderi fent transitiu el verb “atemptar”. No cal dir que, en comptes d'impel·leix, en un diari sembla més adient empeny.
Tornem-hi amb la sintaxi. L'Ester etziba: “[...] encara el deixen meravellat i el fan exclamar: ¿Com pot ser [...]?" No sap que “el fan exclamar” quasi vol dir ‘fan que es queixi amb vehemència' i que havia d'escriure "li fan exclamar"?
Em fa l'efecte, però, que l'Ester no té cap culpa. Aquesta peça sembla escrita en castellà, traduïda de manera automàtica i mal revisada. Si ha estat escrita en català, l'autora coneix força bé el catanyol. Li convé llegir molt atentament els escrits científics del professor Solà.
Sebastià Alzamora
La primera paraula que se m'associa amb el nom de Joan Francesc Mira és excel·lent, i la segona, impecable. Pot semblar que aquestes dues qualitats hagin d'anar juntes, però no necessàriament és així. Joan Francesc Mira aconsegueix reunir-les i fer-ne les característiques principals d'una obra que resulta ja imprescindible.
Ara a Joan Francesc Mira li han concedit -enguany, per votació dels socis de l'Ateneu Barcelonès, a partir de les propostes d'un jurat- el premi Crexells per la seva última novel·la, El professor d'història, publicada fa uns mesos. El professor d'història tanca una trilogia que l'autor va encetar fa vint anys amb Els treballs perduts i va continuar en fa sis amb Purgatori, tres novel·les fortament autoreferencials -que no autobiogràfiques- en què Mira aprofundeix en la perplexitat amb què un home madur, culte i valencià -ell mateix, en gran mesura- encara el trànsit del segle XX al segle XXI, i les transformacions, sovint a pitjor, que experimenta la societat a la qual ell pertany -encara que potser s'estimaria més que no fos així.
Aquesta perplexitat acaba per convertir-se en un estat permanent de vigília intel·lectual, al qual tenim ocasió d'assistir, en sessió contínua, a l'article setmanal de Joan Francesc Mira a la revista El Temps, o bé als que publica en aquest diari, per a goig de molts lectors i il·lustració dels qui ens dediquem a això de l'articulisme. També a la seva obra assagística, que compta amb títols ja clàssics, com Crítica de la nació pura. I per si no n'hi hagués prou, a Mira li devem també una intensa tasca com a traductor d'obres majors de la cultura universal, com ara els Evangelis i la Divina Comèdia, del Dant.
No fa gaire, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar un Retrat de Joan Francesc Mira degut a Joan Josep Isern, i, just ara, Publicacions de la Universitat de València (la millor editorial amb què comptem en l'actualitat, segons Mira) ha tret La vida, el temps, el món, transcripció d'una extensa i molt interessant conversa amb el també escriptor Pere Antoni Pons. Llegeixin-los tots aquells que s'entesten a remugar que la cultura catalana va mancada de mestres i referents, i després, si volen, en parlarem.
L´ex-degà de la Seu de València, mossén Juan Pérez
Navarro, va fer unes declaracions al diari Levante-EMV, amb motiu del seu
cessament. Abans d´entrar en matèria, vull felicitar-lo per haver finalitzat el
seu treball actiu al front del Capítol de la Seu. Una labor assenyada, serena i
responsable. Li ha arribat el moment de la jubilació. Jubilació que, com bé sap,
ve del llatí jubilatio: alegria. I amb el seu govern en el capítol catedralici
ha deixat amics, per tot arreu, fins i tot en el darrer arquebisbe, monsenyor
Carles Osoro.
A més de transmetre-li en públic el meu
reconeixement, volia fer algunes precisions en veu alta a les declaracions que
va realitzar sobre l´ús del valencià a l´Església: «Creo que el esfuerzo que se
ha hecho por la parte más de izquierdas debería ser correspondido por la parte
más de derechas». Lamente discrepar d´estes paraules: crec que la introducció
del valencià no és una qüestió «més de esquerres o més de dretes», sinó un
manament del Concili Vaticà II que, desgraciadament, no ha sigut encara atés per
l´Església valentina.
Certament, hi ha sacerdots i laics d´esquerres ben
nostres i ben valencians. Però, ni a Joaquim Maldonado Almenar, promotor de l´ús
del valencià a la nostra Església, se li pot considerar home d´esquerres, ni
eixe qualificatiu l´acceptaria el gran escriptor catòlic valencià Martí
Domínguez Barberà. Tampoc Robert Moròder, primer president de l´associació
canònica «La Paraula Cristiana», ni Francesc Fayos, ni Vicent Ruiz Monrabal,
membres que foren de la Junta Diocesana de l´Acció Catòlica...
He viscut en
primera persona la reivindicació de la litúrgia en valencià durant més de
quaranta anys. Estàvem a mitat dècada dels seixanta. Acabava de celebrar-se el
Concili i un grup de jóvens estudiants universitaris ens preocupàvem pel futur
del nostre poble, de la nostra llengua i de la nostra Església. Fundàrem en la
clandestinitat la Unió Democràtica del País Valencià, un partit democratacristià
i valencianista, que mai ha estat ni d´esquerres ni de dretes, basat en el
pensament de Mounier, Maritain, don Sturzo... (i s´es diu que açò és «política»,
cal recordar quan D. Marcelino Olaechea li va espetar a Vicent Ventura:
«¿Ustedes son los políticos?, ¡el político soy yo!» i va incloure en la
litúrgia, com ell dia: «la lengua vernácula oficial en España». L´Esglèsia
valentina ha estat «infeudada» en una forma d´estat: la centralista i,
heréticament, dona culte de latría – que solament es dóna a Deu- a esta forma
d´Estat i a la «lengua del imperio»)
També mobilitzàrem el conjunt de la
societat valenciana arreplegant més de vint mil firmes a favor de la Missa en
valencià. I amb l´ànim de donar a conéixer les resolucions conciliars sobre la
llengua, vaig escriure en 1965 el llibre L´Església valentina i l´ús de la
llengua vernacla, amb pròleg del canonge Josep Espasa.
Les resolucions del
Concili Vaticà II sobre l´ús de les llengües no feien sinó aprofundir una
tradició del magisteri pontifici que, especialment, des de Pius XI fins a Pau
VI, havia subratllat la fecunditat del diàleg entre fe i cultura. Una tradició
que s´ha vist notablement enriquida amb l´encíclica de Joan Pau II, Slavorum
apostoli, on definix la inculturació com «l´encarnació de l´Evangeli en les
cultures autòctones».
L´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), amb l´ànim
de servir l´Església i el país, ha fet una versió valenciana dels textos
litúrgics a fi que Roma l´aprove i posem fi a una situació d´interinitat que
porta camí de no resoldre´s mai. Cal recordar que l´AVL es va crear a iniciativa
del President de la Generalitat, Sr. Zaplana, amb el vot favorable dels dos
partits majoritaris i la integren tant gent de la Universitat com gent del
«sector particularista valencià» i que la versió dels textos litúrgics la
preparà un sacerdot, designat per l´arquebisbe, mossén Ramon Arnau, també degà
de la Seu, provinent del «sector particularista valencià».
Per tant, ara és
el moment de no demorar més la situació i aprovar els textos de l´AVL. Però no
s´ha de fer per motius d´estratègia política d´esquerra o de dreta, sinó per
motius pastorals, teològics i de dret natural. El nostre arquebisbe Carles ha
tingut més d´un gest receptiu cap a la nostra llengua, que també és ara la seua.
L´últim va ser el seu vibrant «visca Jesucrist» que va pronunciar en acabar la
processó del Corpus. Com que estem tancant l´any paulí, voldria finalitzar amb
les paraules del gran apòstol dels gentils. Paraules que ens animen a tindre
valentia i esperança en la incorporació del valencià en la vida de l´Església:
«Jo, que no era esclau de ningú, m´he fet esclau de tots per guanyar-ne tants
com puga. M´he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus [...] M´he fet dèbil
amb els dèbils per guanyar els dèbils; m´he fet tot amb tots per salvar-ne
alguns, costara el que costara. Tot ho faig a causa de l´Evangeli». ¿Com a
València?
=================================================================================================================================================================================