Per la llibertat d'expressió, per la nostra llengua, per la pluralitat
informativa, per la nostra dignitat, perquè ningú t'impose què pots veure i què
no...!
Fes-te
fedatari
Sols has d'omplir el qüestionari que trobaràs
més avall i enviar-lo juntament amb una fotocòpia del carnet d'identitat
a:
Oficina de Coordinació de
Carrer de Sant Ferran, núm.
12
46001- València
Més informació:
http://televisiosensefronteres.cat
"El Casalot" (1/3)
Al
Departament de Filologia Catalana, UdL. A Albert
Jané
La novel.la Bleak house de Dickens (1853) s'ha de
qualificar d'excepcional; i d'insuperable la traducció que n'ha fet Xavier
Pàmies (El Casalot, Barcelona: Destino 2008). Hi dedicaré
les tres setmanes que em queden fins a les vacances. Avui limitin-se a escoltar,
amb veneració i amb gaudi intens, uns quants fragments de l'obra, que descriu
els barris baixos de Londres i un dels interminables processos de
«Boira a tot arreu. Boira riu
amunt, on sura enmig de verdes deveses i mitjanes; boira riu avall, on llisca,
espessa, entre els embarcadors i la brutícia riberenca d'una gran (i sòrdida)
ciutat. Boira als aiguamolls d'Essex, boira als serrats de Kent. Boira
esmunyint-se a les cuines de les naus carboneres; boira planant per les
drassanes i arrapant-se al cordam dels grans vaixells; boira caient damunt la
borda de les gavarres i les barques. Boira als ulls i a la gola dels vells
invàlids del Royal Naval Hospital de Greenwich, que respiren la seva asma vora
la llar de foc del dormitori; boira al broc i a la cassoleta de la pipa de tarda
del patró geniüt [...]; boira que fibla cruelment els dits de les mans i dels
peus del grumet que tremola a coberta. [...] Però la boira no arribarà mai a ser
prou espessa, ni el fanguissar prou fondo, per estar a l'altura de la situació
d'empantanegament que aquest Tribunal Superior de
Altres fragments. Llengua rica:
«Però ella és molt
soferta, i arriada, i és un escarràs de feina», «Fava, tòtila, escurçó, diable
de dona! Així et cremessin, bruixa xerraire! ¾diu l'home esbufegant», «El burell, [...] que, amb un
cascavelleig impacient del cabestre, dreça les orelles i gira el cap amb tanta
ànsia quan la porta s'obre, i al qual qui l'ha obert li diu: "Xo, burell, quiet,
que avui no sortiràs!"». Llenguatge popular vivíssim: «Santa innocència! No
s'adonava que dient això s'enaltia a si mateixa», «¾Esther! ¾va exclamar. / ¾¿Què mana?», «¾¿L'inspector Bucket? /
¾Justa». Llengua de trinxeraire o
pre-escolar: «Ara l'hi explico, què li ha dit la senyora. Ha dit, diu: "¿Se
n'enrecorda que una vegada vaig vindre i vaig parlar amb vostè [...]? ¿Se
n'enrecorda que li vaig pagar diners perquè em dongués un mocador que ella
s'havia endescuidat?"». O llengua de senyor: «Era un home natural i directe, de
captinença deseixida i franca, amb qui en Richard s'exercitava des de feia uns
quants mesos».
Gabriel Bibiloni
Hi ha un cert nombre de cognoms catalans que remeten al nom d'un sant. Per exemple, Santandreu, un cognom tradicional a Mallorca. Tots aquests cognoms són d'origen toponímic, és a dir, els portadors del cognom Santandreu descendeixen d'algú que era o procedia d'un lloc dit Sant Andreu, i aquest, òbviament, en la majoria dels casos rebia el nom del sant titular de l'església local. La convenció gràfica que se segueix en català consisteix a escriure el cognom no com el topònim (sempre amb dues paraules i totes dues en majúscula) sinó soldat, formant una sola paraula i, naturalment, posant en majúscula només la primera lletra del compost.
Entre els cognoms tradicionals de les Illes n'hi ha una desena d'aquesta classe. La seva grafia tradicional, fixada en èpoques pretèrites en què encara no vigien les normes ortogràfiques actuals, de vegades s'allunya de la forma original i la desfigura, però normalment s'han escrit de manera tradicional amb els dos elements aglutinats. Aquests cognoms són Santacília (reducció de Santa Cecília), Santamaria, Santandreu, Santceloni (escrit tradicionalment Sansaloni), Santcliment, Santjoan, Santmartí (escrit tradicionalment Sanmartí) i Santpol (escrit tradicionalment amb una grafia Sampol que no el fa reconeixedor).
Com que és habitual que els propietaris de les possessions designassin aquestes amb el seu cognom precedit (a Mallorca i Menorca) de la partícula Son, es formaren en una època ja llunyana topònims diversos a partir dels cognoms que ara ens ocupen. I així tenim Son Santacília (antigues possessions o rafals del terme de Palma), Son Santandreu (Palma, Petra), Son Santjoan (Alaró, Palma, Sencelles), Son Santmartí (Alcúdia, Muro) i Son Santpol (Andratx, Llucmajor). Com que els topònims formats a partir de cognoms (antropotopònims) s'escriuen normalitzant gràficament aquests cognoms, la manera correcta d'escriure els que he esmentat just ara és la indicada també aquí mateix.
Observem el joc que es produeix entre noms, cognoms i topònims. D'un nom de fonts (Martí) surt la denominació d'un sant o hagiònim (sant Martí); d'aquest surt un topònim, dit en aquest cas hagiotopònim (Sant Martí); d'aquest, un cognom (Santmartí) i, finalment, del cognom surt un topònim, concretament un antropotopònim (Son Santmartí). La cosa encara pot ser més complexa, perquè d'un cognom hagiogràfic pot sortir-ne un hagiotopònim. És el que va passar amb el nom de la vila mallorquina de Santa Eugènia, dita abans popularment Santugini o Santurgini, que correspon a unes terres que agafaren el nom del seu propietari, Bernat de Santaeugènia, íntim col·laborador de Jaume I i primer lloctinent del regne de Mallorca, portador d'un cognom que al seu torn remet a un lloc dit Santa Eugènia (Santa Eugènia de Berga, Osona).
Els Santjoan eren una família vinguda a Mallorca amb la conquesta i extingida en el segle XVII. Però el seu cognom quedà en la denominació d'algunes possessions, entre elles una de Palma sobre la qual es construí l'aeroport de l'illa. Un cognom, doncs, que gràcies a aquest fet esdevindria de difusió internacional. Si no vaig errat, a Mallorca els Santjoan escrivien el seu cognom Sant Juan (però en textos medievals apareix Sant Johan). Cal tenir en compte que Juan és una grafia bastant tradicional per al nom que ara escrivim Joan, més coincident amb la pronúncia que amb l'etimologia. Una grafia aquella que Alcover i Moll van decidit de mantenir cosa no gaire fàcil d'entendre a les Rondalles Mallorquines. El fet és que la possessió de l'aeroport en època moderna s'escrivia a la castellana Son San Juan, i el topònim es traduí després element per element, per la qual cosa ara tenim Son Sant Joan. En el Nomenclàtor de nuclis de població de les Illes Balears (2001), publicat pel Gabinet d'Onomàstica de la UIB i que vaig dirigir, es proposa la grafia Son Santjoan, però crec que és l'únic lloc on es prescriu aquesta grafia. No sé per què, en un país amb tants de toponimistes i tants de lingüistes i tants de normalitzadors encara continuam escrivint Son Sant Joan. Si algú ho entén, que ens ho expliqui.
Els gossos
borden
Quim Gibert
«Per què el gos no va bordar?» és un dels interrogants més populars de l'univers sherlockholmià. I és que alguna cosa no va a l'hora quan, malgrat observar moviments estranys a casa mateix, un gos guardià no s'atreveix a fer lladrucs. Tret, com diu el sociolingüista Jordi Sedó (Barcelona, 1954), que el gos no hagi rebut «perquè bordava impertinent i ara, amb la cua ben baixa, mira de no enfurismar més». Aquest és un fragment extret de La llengua catalana, senya d'identitat nacional, llibre de Sedó que ha editat fa uns mesos l'Ajuntament de l'Ametlla del Vallès, en el qual denuncia el temor dels catalanoparlants a exercir els seus drets lingüístics per: «por de sortir-ne perjudicats si exigeixen un dret que els mateixos tribunals que el vulneren haurien de protegir».
En aquesta mateixa línia, Jordi Sedó també critica el govern català i aquells ajuntaments que no fan complir la Llei de Política Lingüística. I que, en canvi, saben perfectament com actuar quan algú no abona les contribucions municipals, causa destrosses al mobiliari urbà, aparca en doble fila: «Per què, doncs, amb la llengua, tenen aquesta permissivitat? Com és que no actuen amb la mateixa contundència...?»
La llengua catalana, senya d'identitat nacional és un recull d'articles de premsa entorn les constants vitals del català, agrupats per temes (denúncia, ús, actituds, autoestima, identitat, escola, immigració, futur...). L'autor es mostra preocupat en l'ús interpersonal de la nostra llengua en constatar que, segons uns estudis universitaris, prop de tres terços de catalanoparlants canvia al castellà a la més mínima sospita que sigui aquesta la llengua pròpia del seu interlocutor: «encara que sàpiga que l'entén perfectament i, fins i tot, que és capaç de respondre-li en català». Seguint aquest fil, Sedó ens parla de «sordina idiomàtica» per referir-se a la tendència d'aquells catalanoparlants a parlar en castellà a la canalla de procedència ètnica diferent: «un fastigós prejudici racial i un nefast complex d'inferioritat identitari (...) un nen d'aquesta edat està normalment escolaritzat en català».
Sobre l'ensenyament del català als estrangers, Jordi Sedó lloa l'enorme esforç econòmic de la Generalitat. Però considera que mentre el català no sigui imprescindible per viure a casa nostra, gran part dels nouvinguts no l'aprendran: «És com encendre la calefacció i obrir totes les finestres perquè la calor no sigui excessiva...!»
En tant que docent, Sedó també detecta que el lèxic català dels escolars s'ha empobrit i castellanitzat i que, fins i tot, hem deixat de ser productius en la nostra llengua: «qualsevol expressió moderna s'incorpora al català directament calcada del castellà (...) el català no té un registre vulgar modern, element imprescindible perquè els joves, per exemple, puguin expressar els seus sobreentesos col·lectius». Arribats a aquest punt, Jordi Sedó assenyala que podem començar a parlar de substitució lingüística amb fonament de causa: «Què pensaríem d'un hoste que s'està a casa d'un amic seu i, a poc a poc va prenent el lloc de l'amfitrió fins que arriba a treure'l de casa seva?». I de resultes, hi ha alumnes que s'estimen més parlar malament el català atès que parlar-lo bé queda cursi i pot suscitar escarnis. En aquest sentit, Truman Capote apunta en el llibre Els gossos borden que «no hi ha intolerància més enutjosa que la condemna de les característiques que tu mateix posseeixes».
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió
La Xarxa de Consumidors amb Llengua ha començat la campanya 'Aconseguir la recepció de les televisions en català a tot el territori lingüístic'. Aquesta consisteix a enviar una carta al Ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç espanyol, que té la 'clau tècnica', per demanar-li un espai televisiu català propi. Els promotors no s'estan de dir que l'arribada de la TDT, que permetrà de rebre més canals de televisió, reduirà els d'emissió en català.
La carta, adreçada al ministre
Miguel Sebastián, deplora les sancions imposades
a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) per les freqüències
televisives gràcies a les quals els valencians poden veure TV3. També deplora la
manca de paraula de l'ex-ministre del ram, Joan Clos, d'atorgar un tercer
múltiplex de televisió digital perquè pugui haver-hi reciprocitat entre les
televisions autonòmiques, reciprocitat de què, diu la carta, el ministre s'ha
'desentès'.
La carta demana que l'estat espanyol 'posi en marxa i tuteli
un múltiplex de televisió amb quatre canals en català', format per TV3, IB3,
Canal 9 i un quart canal que emeti la programació en català de TVE i la que
emeti, en el futur, la Televisió d'Aragó. Alhora, demana que el Ministeri
espanyol arribi a un acord amb el govern de l'estat francès perquè les
televisions catalanes es puguin veure a Catalunya Nord.
TVC a tot el
país
Al País Valencià ja són molts els qui no poden veure TV3. Des
que el govern de Francisco Camps va fer tancar els
repetidors amb què es rebia TV3, propietat d'ACPV, el PP no para
d'entrebancar-ne la recepció. El maig passat la comissió de coordinació,
organització i règim de les institucions de les Corts
valencianes, per exemple, va denegar una
proposició no de llei de Compromís demanant la 'recepció normalitzada i estable
dels canals de TV3 i Canal 33' al País Valencià. La iniciativa incloïa la
reclamació al govern espanyol perquè concedís el múltiplex que faria possible la
recepció. Mentrestant, ACPV ha començat la
campanya 'Televisió
sense fronteres'. Aquest fou, precisament, el lema de la manifestació que
va aplegar milers de manifestants als carrers de València el 9 de maig passat.
A les Illes, el conseller català de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan
Manuel Tresserras i el conseller de Presidència balear, Albert
Moragues, van
acordar dilluns de garantir l'emissió dels canals 3/24 i 33 a les Illes, an bon punt hi entri en
funcionament la TDT. Ara, sobre les emissions de TV3, substituïdes per les de TV3Cat arran del conveni de
reciprocitat entre aquests dos governs, no varen acordar res, i per tant no hi
ha novetat. L'apagada analògica a Menorca i les Pitiüses serà el 30 de juny, i a
Mallorca, el 31 de desembre.
A Catalunya Nord les emissions dels quatre
canals de TDT de Televisió de Catalunya (TVC)
deixaren de
veure-s'hi el febrer passat pel tancament del repetidor privat que les feia
possibles. L'apagada analògica al sud, que serà definitiva el 2010, pot fer que
el nord deixi de rebre les emissions dels canals de TVC, que s'hi poden veure en
analògic des del 1985.
A la Franja de Ponent pot ser que no s'hi vegin
TV3 ni Canal 33, que ara hi arriben gràcies als repetidors del senyal analògic.
Un d'aquests repetidors és propietat de l'Ajuntament de Fraga, i sembla que el
consistori no fa pas comptes de facilitar que tots dos canals es puguin veure
via TDT, encara que milers de fragatins hagin signat en favor de la continuïtat
de les recepcions. A sobre, el govern aragonès tampoc no sembla interessat a
facilitar-les, i això que el tràmit costa ben pocs diners. Al Facebook hi ha un
grup que
reclama de poder veure els canals de TV3 al Baix
Cinca.
Entrevista publicada en el diari Levante-EMV dilluns 22 de juny del 2009
Alfons Garcia / Valencia
¿Está en peligro el catalán?
Sí. Es bastante evidente. La
lengua ha perdido terreno en Alicante, Valencia, Perpiñán y también en muchas
zonas de Barcelona, como el área metropolitana. Es una situación compleja y en
algunos terrenos se ha avanzado: en Cataluña ha aumentado el número de personas
que entiende la lengua propia y el uso social ha mejorado en algunos ámbitos.
Pero la extensión del castellano es brutal. En algunos lugares, como Valencia y
Alicante, es muy significativa. La situación es delicada y no podemos ser
optimistas.
¿Qué opina de la política lingüística del Gobierno valenciano?
Algunas voces consideran que el fomento de las particularidades valencianas
conducirá a un secesionismo lingüístico...
Sin duda. Me preocupa
mucho la creación de un secesionismo con la formación de una academia
especializada en el valenciano, cuando la lengua es la misma. No ayuda a la
cohesión y la unidad de la lengua, que es en realidad muy elevada, mayor que la
de otros idiomas europeos, como el castellano. En estos momentos, la única
solución es que todas las instituciones acepten la autoridad común del IEC.
Visto desde Valencia, lo que plantea parece
inviable...
No es tan complicado. Por ejemplo, en Baleares la
autoridad normativa la tiene la Universitat de les Illes Balears (UIB), que a su
vez reconoce al IEC. No es una autoridad directa, pero está bien. Lo que está
claro es que el secesionismo no es bueno para una lengua que aún hablan 10
millones de personas, o siete, según el indicador que quiera utilizar.
¿No cree que esta política sobre el valenciano también ha
relajado el conflicto lingüístico?
Sí. Lo que espero ahora es que el
Gobierno valenciano vaya entrando en razón. Hay alguna señal importante, porque
se han dado cuenta de la importancia del corredor mediterráneo de
infraestructuras y todo va unido. Espero que esta política de conjunto y de
cooperación que necesitamos para la economía prevalezca también en la lengua.
Hay que evitar la tensión y el secesionismo es darle la puntilla a la
lengua.
¿Coordinación o riesgo de desaparición es su
mensaje?
Nos tenemos que coordinar, claro. En el IEC siempre nos
preocupamos de consultar a nuestros representantes en el País Valenciano.
Tenemos además sedes en Castelló y Alicante, y un delegado en Valencia. Yo, para
salvar la lengua, me reúno con el demonio si hace falta, pero, claro, han de
reconocer la autoridad del IEC.
¿Se reunirá entonces con la presidenta de la Acadèmia Valenciana
de la Llengua (AVL)?
Si esta entidad, que es una construcción
política del Partido Popular de la Comunitat Valenciana, me pidiera una
entrevista lo consideraría
No tengo problemas, pero ha de haber una petición y
se ha de reconocer la autoridad superior del IEC.
¿Y qué hacemos con el nombre de la lengua?
No hay
problema alguno. La lengua valenciana es la lengua catalana. Son dos acepciones
de lo mismo. Yo tiendo a llamar catalana a esta lengua nacida hace mil años en
una zona que hoy pertenece a Francia, pero no me preocupa. Coincido con Pasqual
Maragall, que cuando le dijeron si quería una traducción al catalán del proyecto
de Constitución Europea dijo que no era necesaria, porque ya había una
valenciana.
¿Le gusta la fórmula mixta de valenciano-catalán que algunos
lingüistas proponen?
Me deja fríamente indiferente. Más que
preguntarnos qué hablamos, creo que el problema es si avanzamos y no fijarnos en
la lira cuando Roma está ardiendo.
¿Le parece coherente la actitud de los lingüistas que son
miembros del IEC y la AVL al mismo tiempo?
Han de colaborar en el
reconocimiento de la autoridad de la lengua. Sé que creen en la unidad, pero
tenemos que luchar para que el unitarismo de conciencia se transforme en
unitarismo de hecho mediante el reconocimiento de una autoridad
común.
Joan Solà hi parlarà l'1 de juliol, a petició d'Ernest Benach
Joan Solà, últim premi d'Honor de les Lletres Catalanes, intervindrà en el ple del parlament català de l'1 de juliol, a proposta d'Ernest Benach. Serà la primera volta que el president del parlament fa ús de l'article 178 del reglament, segons el qual 'el president, d'acord amb la junta de portaveus, pot convidar a intervenir en el ple del Parlament personalitats rellevants per llur significació institucional, política, social, científica o cultural'.
Solà, lingüista i vice-president de l'Institut d'Estudis Catalans, va rebre a principi de juny el premi d'Honor de les Lletres Catalanes, guardó que distingeix les personalitats que han contribuït a la vida cultural del nostre país.
·
LLUITAR CONTRA L'ADMINISTRACIÓ
suposa constància i convicció per
part dels ciutadans i ciutadanes que s'enfronten amb aquesta totpoderosa
maquinària davant els tribunals. L'esforç i el patiment per oposar-se a
decisions arbitràries contrasta amb l'absència de conseqüències polítiques i
jurídiques per als que les prenen.
·
Aquesta setmana, trobem els espais de: Vicent Àlvarez,
Pau Ribera, Vicent Moreno, Josep Lluís Domènech, Lliris Picó i Carbobell,
·
ANTONI MIRÓ, acaba de tancar a Barcelona, diverses
exposicions que ha dedicat a un dels poetes que tant l'han influït, Martí i Pol.
Mentrestant, a València, l'IVAM ha tornat a ajornar una exposició antològica de
la seua obra, suspesa reiteradament des del 1997.
AQUESTA SETMANA A PRESÈNCIA:
§
Dossier:
El
misteri de la memòria.
§
Reportatge: La
València de Calatrava.
§
Entrevista: Lídia
Pujol.
§ Societat: L'Aran vol un pacte.