InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.000 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn ací
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
 
Butlletí número 155 (dimecres 24/06/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Màrius Serra - Migjorn?
 
2) Eugeni S. Reig - Tanda
 
3) Sico Fons - BAJOQUES,  BLEDES  I  LLOBARROS
 
4) Escriptors al terrat: Emili Piera i Alfons Llorenç
 
5) Gabriel Bibiloni -  El medi ambient
 
6) LA TOSSUDERIA
8) Ja està disponible la versió electrònica del núm. 51 de la Revista de Llengua i Dret
 
=================================================================================================================================================
 
1)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 20 de juny del 2009
 
 
Motacions

Migjorn?

per Màrius Serra
Aquest vent que ve del sud dóna nom a una comunitat internàutica molt interessada en les mutacions dels mots. Des de fa set anys, s'hi debat qualsevol afer relacionat amb la llengua catalana, sense cap restricció i amb la voluntat inequívoca de cobrir tot el domini lingüístic. El consell directiu té disset membres, dels quals només un és de Barcelona. Són filòlegs, docents o altres professionals relacionats amb la llengua que valoren l'admissió de nous membres actius. Ara per ara, són 248 veus, però el butlletí InfoMigjorn que recull les seves intervencions ja el reben més de 10.000 subscriptors. Des de l'any 2006, l'administrador de la llista migjornera és l'alcoià Eugeni S. Reig, autor de treballs tan ciclopis com el diccionari Valencià en perill d'extinció. Ara acaba d'empadronar-la a la xarxa. L'adreça és www.migjorn.cat. Si hi feu un cop d'ull ja veureu quin pa s'hi dóna i us podreu apuntar a migjornejar feliços entre els tresors variats de la nostra llengua compartida. Migjorn és un mot que em fascina per la bessonada bizigòtica Ge-Jota. Hi ha pocs mots que et facin ballar una jota just després de trobar-te el punt G.
 
===================================================================================================================================================================================
 
 
2)
 
Article publicat en el número 541 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) (del 14 al 20 de juny del 2009)
 
 

Tanda

 

En valencià rep el nom de tanda el conjunt format per les vísceres (cor, freixura, budells, esòfag, estómac, fetge, melsa, renyons, etc.), el cap, els peus, la cua i la lleterola – que inclou diverses glàndules com ara el timus o el pàncrees – d'un animal d'escorxador (bou, vaca, vedella, porc, borrec, cabrit, etc.), així com la sang quallada.

L'altre dia vaig entrar en el supermercat Mercadona que hi ha al carrer del Palleter de la ciutat de València i vaig veure amb satisfacció que la carnisseria estava totalment retolada en valencià i en castellà. Els rètols en valencià en primer lloc, amb unes lletres grans i molt vistoses, i davall, amb lletres més menudes i més discretes, l'equivalent castellà. Es pot llegir: porc / cerdo, pollastre / pollo, conill / conejo, preparat per a l'olla / arreglo cocido, embotit / embutido, boví / vacuno, carns preparades / carnes preparadas, etc. Molt bé, molt bé. Però quan he arribat a on està la tanda he vist un rètol que diu “casquería”, en castellà. És l'únic rètol que està només en castellà. L'única explicació que li trobe és que qui ha fet els rètols no té ni idea de com hem anomenat sempre els valencians aquest conjunt de vísceres animals. És molt trist trobar-se aquestes mancances en persones que es suposa que dominen perfectament el valencià. La ignorància –sobre tot per part de la gent jove, culta i alfabetitzada en la nostra llengua– del nostre lèxic tradicional, el que ens hem passat de pares a fills durant segles i segles i que encara continua usant una part molt important del nostre poble, és un perill per a la supervivència i la integritat del valencià. Si no som capaços de conservar i defendre el nostre lèxic tradicional, el valencià es dissoldrà en el castellà de la mateixa manera que un terrosset de sucre es dissol en un got d'aigua.


===================================================================================================================================================================================
 
 
3)                            
BAJOQUES,  BLEDES  I  LLOBARROS
 
      Com que des de fa un cert temps, empés per les circumstàncies de la vida i una impensada vocació sobtada, m'he vist abocat a l'art culinari, de tant en tant, m'he de recórrer mercats, supermercats i botigues per tal de proveir com cal el meu rebost. Un dia vaig decidir que em feia falta adquirir, per tal cuinar-me bons bullits i guisats, bajoques. I ja estava preparant-me la llista i la cartera –ai, pobra i dissortada cartera meua!– quan em vaig adonar que ignorava com es diuen les bajoquetes en castellà. Perquè clar, als supermercats on es minimitza el tracte humà i abunden els congelats, es tracta, sobretot, de llegir i triar els noms dels diferents productes. I si no saps el nom del producte cercat, com te les apanyes per a trobar-lo entre tan gran varietat de queviures?
 
      Bé, el cas és que la cosa no semblava tan complicada. Vaig decidir fer el que pareixia més senzill, preguntar a la gent més propera i així esbrinar la solució de tan aspre problema lingüístic: Com anomenen els nostres veïns i amos castellans a les casolanes i humils bajoques? Vaig preguntar a familiars, coneguts i, fins i tot, algun desconegut que passava pel carrer i per a sorpresa meua, ningú no va saber aclarir-me el dubte. “Bajoca?”, pronunciat amb jota castellana, va aventurar algú, agosarat. “Bajoquita?” va dir un altre, temerari. “Fessolos?”, va arriscar un valent. Res, la cosa va continuar sent un misteri irresoluble per a mi, i molts altres.
 
      La cosa semblava divertida, però la veritat és que si ho penses bé, no te cap gràcia. Com és possible, pregunte jo, que al teu poble no pugues anar a comprar en la teua pròpia llengua (un poble, val a dir, catalanoparlant en un 100 % si excloem els emigrants)? No tenim dret a una cosa tan elemental i justa com eixa? I en canvi ve una persona de Madrid, Burgos o Valladolid... o Colòmbia, o Bolívia o Argentina, i té més drets lingüístics que nosaltres? Jo no vull posseir més drets que ningú, compte! però menys tampoc. I si me'n vaig a Madrid, Burgos o Valladolid i he d'esbrinar per a comprar bajoquetes la seua traducció al castellà, no veig per què ells –que al capdavall no seran menys intel·ligents ni cultes que nosaltres– no poden fer el mateix ací?
 Perquè a mi m'han passat algunes errades de comprensió viatjant per Alemanya, França, Espanya o Anglaterra, però que em passe això en la meua terra és una cosa que no sé si em trau de polleguera, em produeix tristor, desfici o indignació.
 
      El que és ben clar és que en aquest país hi ha certes coses que no funcionen bé, i moltes vegades per culpa dels propis indígenes.
 
      Com aquella vegada que vaig demanar a una peixatera –tan valenciana i del poble com jo– si tenia llobarros i va resultar que no sabia ni què era. Fins que vaig descobrir que ella els anomenava “lubines”. Mot totalment desconegut fins aquell moment per a mi, per cert.
 
      O aquella altra volta que volia comprar bledes, i com que no recordava massa bé quin era el seu aspecte ni el seu nom en castellà, me'n vaig anar finalment a casa amb un preciós i verdíssim ramell de julivert. Ben bo i granat, això sí.
 
      No, la cosa tanmateix no té gens de gràcia i si ens en riguem serà potser per ironia, ràbia o apatia. Espere si més no que aquestes paraules meues servisquen per a reflexionar sobre un tema que ens hauria de preocupar una mica.
 
      Ah, i no em pregunteu com es diuen en castellà les bajoques o les bledes perquè no tinc ni idea. Ni ganes de saber-ho, tampoc. I si voleu aprendre idiomes, us compreu un bon diccionari, que jo tinc massa coses al cap com per a posar-me a estudiar idiomes ara. Au.
 

Sico Fons

 

==================================================================================================================================================================================
 
4)
 
Escriptors al terrat: Emili Piera i Alfons Llorenç
 
Emili Piera treballa com a periodista des de 1975. Ha sigut col·laborador i redactor en diversos mitjans gràfics (Avui, El País o El Temps) i audiovisuals (TVE o Radio Nacional de España). El 1984 obté el Premi Llibertat d'Expressió concedit per la Unió de Periodistes del País Valencià. En l'actualitat escriu una columna diària al periòdic Levante-EMV. Combina la seua tasca periodística amb la de guionista i escriptor. Com a guionista, ha treballat en programes de TVE, Canal 9 i Ràdio 9 i actualment, ho fa per a Hispavisión-TVE. Destaca també la seua activitat com a reporter en programes com Informe Semanal (TVE) o Crònica amarga (Canal 9). 
 
Com a escriptor, ha publicat diverses novel·les, com ara L'any de la invasió (1987) o El punyal d'Abraham (obra finalista dels Premis Octubre de 1996). També ha conreat l'assaig, una mostra és El cas de l'Albufera (1988), i –conjuntament amb Manuel Jardí i Ferran Torrent– el guió radiofònic d'humor La Cosa Nostra (1992). És autor, així mateix, d'una sèrie de narracions disperses en publicacions com Carretera i manta, Boom o Papers. 
 
Alfons Llorenç ( Alcoi, 1951) 
 
Periodista. Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha sigut redactor en TVE (València) i director dels programes Gent, terres i camins (1981), Parle vosté (1984), Esbós de ciutat, Generalitat (1987) i com a realitzador ha sigut cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Grandes documentales. També ha treballat com a corresponsal de Destino, Canigó i El Noticiero Universal i ha col·laborat amb Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País i Triunfo, entre altres. 
 
Ha sigut cap del gabinet de premsa del Consell (1978-1980), comissari del 750 Aniversari del Naixement del Poble Valencià, assessor per d'assumptes culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995), alcalde de Planes (1991-1999) pel PSPV-PSOE i president de la mancomunitat de municipis El Xapolar. Ha rebut el premi del Ministeri de Cultura d'Arte, Tradiciones y Costumbres de los Pueblos de España i el 2007 va obtenir el de periodisme d'investigació Ramon Barnils que atorga el setmanari El Temps.
 
 
Dia i hora:
Dijous 25 de juny del 2009 a les 19,30
 
Lloc:
Octubre Centre de Cultura Contemporània
Carrer de Sant Ferran, 12
46001 València
963 157 799
==================================================================================================================================================================================
 
5)
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 25 d'abril del 2009
 
 
Amb bones paraules

El medi ambient

Gabriel Bibiloni

Fa poc hem celebrat el que aquí es diu Dia Mundial del Medi Ambient. I la resta de l'any parlam profusament del medi ambient, i fins i tot tenim departaments i conselleries del Medi Ambient. Caldria parlar-ne.

Medio ambiente és un ús pràcticament exclusiu de l'espanyol, que contrasta amb les solucions de les altres llengües (anglès environment, francès environnement, italià i portuguès ambiente, alemany Umwelt 'món circumdant'). I nosaltres, com sempre, hem fet el calc ulls clucs i panxa contenta. Però com s'ha format en espanyol l'expressió medio ambiente? Diuen que es tracta d'una forma redundant, amb la juxtaposició de dues paraules que signifiquen més o menys el mateix, però la cosa és més profunda. Ambient, en les diverses llengües, és inicialment un adjectiu (del llatí ambiens ambientis 'que circumda', derivat de ambire, ço és amb i ire 'anar entorn'). Avui en francès ambiant —amb grafia errònia— es manté rígidament com a adjectiu (el substantiu és ambiance, derivat de ambiant, com si en català diguéssim ambiança, cf. versemblant, versemblança), però en les altres llengües el mot s'ha substantivat. En el segle XVI veiem l'adjectiu aplicat a aire, per exemple: air ambiant en francès i aire ambiente en espanyol, és a dir, l'aire que ens envolta. Newton parla de ambient medium (el medi que ens envolta) i la traducció de la seva obra al francès, al segle XVIII,  hi llança l'expressió milieu ambiant. Posteriorment, en espanyol apareix medio ambiente (segle XIX, segons el corpus diacrònic de l'Acadèmia espanyola). El fet és que medio ambiente —o medioambiente, segons prefereix l'Acadèmia— s'ha refermat en espanyol per al concepte modern del camp de l'ecologia, mentre que totes les altres llengües ho diuen d'una altra manera.

Bé, doncs els qui no acceptam la subordinació sistemàtica del català tenim diverses opcions possibles. Una seria environament, que farà pegar a més d'un amable lector un bot de la cadira. És la solució anglesa (environment), francesa (environnement) i occitana (environament). Si el català hagués tingut una trajectòria històrica de llengua no dependent, és possible que ens haguéssim afegit a aquesta solució. Res més lògic que agafar un neologisme de la llengua més internacional i de la llengua de pes cultural que tenim just al costat. Però, a més, cal dir que aquest mot entroncaria amb arrels de la nostra llengua medieval. Enviró o environ, amb valor de preposició i adverbi (de en i viró, i aquest darrer relacionat amb el verb virar 'girar') i el derivat environar són ben normals en la nostra llengua antiga. "Pres una verga e féu un cercle environ de Fèlix" (Llull), "esdevengueren en un bell prat environat de bells arbres (Llull). Enviró, environar i environament són paraules catalanes que figuren en el DIEC i altres diccionaris, amb el sentit de circuir, envoltar. Contra aquesta opció es pot alçar l'argument que no ho diu ningú i que medi ambient ja és consagrat per l'ús i els diccionaris. El raonament habitual i esporuguit de molts que fa que el català no pugui sortir del seu estat de llengua còpia. Pensem que en francès environnement es va introduir de cop (abans es deia milieu) al voltant de 1970. Sense cap mania s'agafà el mot de l'anglès, que, al seu torn, l'havia agafat molt abans del mateix francès. És una solució difícil, és clar, però no hi hauríem de renunciar definitivament sense que haguéssim tingut l'ocasió de fer-ne algun assaig.

Una altra opció perfectament vàlida, més assumible pels temerosos del risc i l'aventura, seria dir-ne només ambient, com fan l'italià i el portuguès. Tot i que en italià ambiente té tots els valors del nostre ambient i potser algun més —per exemple, ambiente Windows, que aquí diríem entorn Windows—, els italians no tenen cap problema per a parlar de la Giornata Mondiale dell'Ambiente ni per a tenir un Ministero dell'Ambiente. I els portuguesos ben igual (Ministério do Ambiente). Potser els nostres governs ho podrien pensar.

Hi ha encara altres possibilitats: medi, la solució sembla que preferida per Enciclopèdia Catalana, i entorn, la menys recomanable; però no hi ha més espai per a analitzar-les. Aquest és un d'aquells articles en què no s'arriba a cap conclusió ferma —ni la llengua és matemàtica ni les solucions són sempre fàcils—, però ja és molt si s'exposen els elements de la qüestió i algú hi vol reflexionar. 
 
==================================================================================================================================================================================
 
6)
 
Editorial del número 67 de la revista Llengua Nacional

 

LA TOSSUDERIA

 

 

            La tossuderia o tossudesa —és a dir, l'obstinació en les pròpies opinions, determinacions, etc.— és un defecte humà general, en el qual, probablement, tots un dia o altre caiem. Per tant, com que la gent que ens interessem per la llengua som humans, també és natural que caiguem en la tossuderia. Ara bé, en el cas del català, per la situació anòmala en què ens hem hagut de moure i encara ens movem, potser els casos de tossudesa són més freqüents, i això fa que costi més posar-se d'acord, trobar consens, fer les coses bé. I és que, així com és humana la tossuderia, també és humà equivocar-se. Ara bé, per a sortir de l'equivocació... cal superar la tossuderia, cosa que costa. Ja diu el nostre il·lustre consoci Albert Jané, en un article dins aquest mateix número de la nostra revista, que «no agrada a ningú que es posin en relleu els seus defectes i les seves mancances, de la mena que siguin». Aquesta nota, doncs, és una invitació general a admetre humilment els propis defectes, a rectificar sàviament, a cercar l'objectivitat, la lògica, el bon gust i altres qualitats que haurien de presidir l'ús lingüístic i, correlativament, la normativa que regula aquest ús.

 

            Perquè aquestes nostres reflexions no quedin en una pura consideració piadosa, etèria, posarem tres exemples, per ordre cronològic, en què, al nostre entendre, s'ha manifestat un grau més o menys elevat de tossuderia.

 

            El primer exemple es remunta a l'any 1971, quan Joan Coromines, al costat d'una notable quantitat d'encerts, va tenir el desencert de publicar la seva proposta sobre la distribució de les preposicions per i per a. D'antuvi, venint de qui venia, la proposta va impactar en una sèrie de professionals de la llengua i es començà a aplicar. Després, diversos estudis feren veure el desencert de la proposta... però no aconseguiren de fer canviar l'opinió d'una part dels qui l'havien propagada o adoptada. I encara hi som: actualment existeixen, de fet, dues normatives, sobre la qüestió esmentada (amb el risc, segons rumors, que aquesta duplicitat sigui beneïda per la futura gramàtica del IEC) i no hi ha manera de reconduir la situació. Encara que, òbviament, hi intervenen molts altres factors, creiem que, en el fons, és un cas de tossuderia.

 

            El segon exemple es remunta a l'any 1995, amb la publicació del DIEC, en què es començaren a aplicar unes noves normes sobre l'ús del guionet en els mots compostos. Molta gent va fer veure els greus inconvenients de les noves normes, sigui pel que fa a la fonètica, sigui pel que fa a la comprensió i a altres valors que cal salvar. Doncs bé (o «doncs malament»), l'entitat responsable de la promulgació d'aqueixes noves normes no ha volgut rectificar oportunament la seva desencertada decisió. I ara ens trobem, com en l'exemple anterior, amb dues normatives: la fabriana, que els qui volen ser fidels a l'esperit del Mestre continuen aplicant, i l'acadèmica, que apliquen, amb més o menys rigor, els qui no volen problemes amb l'autoritat. Salvant totes les bones intencions que calgui, pensem que, ben mirat, també és un cas de tossudesa.

 

            El tercer exemple és més recent i prové del Termcat —institució, per altra part, ben meritòria—, que va adoptar la grafia bloc per al significat de ‘quadern digital', quan una sèrie de poderosos arguments (vegeu Llengua Nacional, núm. 53, p. 27) abonen la grafia blog. També ací s'observa una duplicitat d'usos, que seria molt fàcil d'evitar amb una simple nota de l'esmentada institució. Per què encara no s'ha publicat, que sapiguem, tal nota? Doncs, per... mandra de rectificar.

 

            No cal dir que d'exemples de tossuderia en el camp lingüístic català n'hi ha molts més. Els que hem apuntat són significatius i alliçonadors. ¿Sabrem, entre tots, superar un vici que ens fa mal?

 
=================================================================================================================================================================================
 
7)

 

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
 
Publicat en el diari digital Pàgina26 divendres 12 de juny del 2009
 
 
La situació de la llengua no és bona a les grans ciutats de la Comunitat Valenciana. Només cal passejar pels carrers de València o d'Alacant, però ara un estudi de l'Institut d'Estudis Catalans afirma que la transmissió de pares a fills, a les grans ciutats, només es produeix en la meitat dels casos. És a dir, les famílies valencianoparlants encara eduquen els fills en castellà i això fa que es reduïsca el nombre de parlants. Ara bé, les dades varien entre les grans ciutats i les comarques. La investigació l'han elaborada Natxo Sorolla i Eva Pons, i a banda de les dades de casa nostra, també es fa una radiografia a la resta del domini lingüístic. Així, al territori que forma part de França i a la ciutat de l'Alguer, a Sardenya, la transmissió intergeneracional es trobaria en un percentatge inferior al 20%. Les comarques centrals de Catalunya són els indrets amb un nombre més alt de parlants, més del 80%. La situació també és bona a la zona de l'Ebre o a Girona, però ja no ho és tant a les ciutats de Barcelona i de Tarragona. En aquest darrer grup també s'ha d'incloure les Illes Balears.
 
L'estudi acusa l'administració estatal, especialment a la Comunitat Valenciana, les Balears i a la franja que es troba dins d'Aragó de provocar problemes a l'hora de promocionar l'ús. Arreu del domini lingüístic onze milions de persones entenen la llengua catalanovalenciana, nou la parlen i sis la utilitzen a casa. D'aquests sis milions, cinc la utilitzen de forma prioritària.
 
=================================================================================================================================================================================
 
8)
 

Revista de Llengua i Dret

Ja està disponible la versió electrònica del núm. 51 de la Revista de Llengua i Dret, que inclou les ponències del 25è Aniversari de la Revista.

S'ha eliminat la formalitat del registre i, per tant, es pot accedir a tots els articles de tots els números sense necessitat d'usuari i contrasenya.

 
=================================================================================================================================================================================
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
============================================================================================================