Els informes són contundents, inequívocs: per una banda, l'Ajuntament de Barcelona ha fet públic un estudi en què es constata l'enorme retrocés del català, en benefici del castellà, a la ciutat de Barcelona, que aplega més de la meitat dels catalans. Encara estàvem paint aquesta amarga píndola quan l'Institut d'Estudis Catalans ha publicat un altre informe on es diu que al País Valencià i a Catalunya Nord el català està ferit de mort, tot assenyalant que aquesta dramàtica situació és el resultat d'una política d'assetjament lingüístic des de les respectives administracions. Aquestes dades ens posen davant del nas el que obstinadament ens neguem a acceptar: que la nostra llengua està en perill d'extinció. No s'hi val a dir que "hem resistit temps pitjors", perquè de miracles, ai, no n'hi ha, i el famós resistencialisme català no és un principi genètic sinó fruit de determinades circumstàncies socioculturals.

Crida l'atenció que, estant les coses com estan, els unionistes espanyolistes no paren en la seva campanya contra el català, amb un afany rabiós, tenaç, inclement i irracional. Van conquerir els nostres països i no es resignen al fet evident que ni n'estem orgullosos ni ens sentim espanyols. Als anys quaranta hi havia una pel·lícula espanyola, el nom de la qual m'ha fugit del cap, en la qual un basc resident a Andalusia s'enamorava d'una "salerosa" andalusa. Però ella el trobava tan fat, tan ensopit! Fins que un dia ell comença a parlar amb accent andalús i es posa un barret cordovès. Ara sí, li diu ella, ara sí que ets un bon espanyol. El missatge era clar: si no ens castellanitzem, us castigarem. Per exemple burlant-nos del vostre Estatut. Quina vergonya!

Dards enverinats

Quim Gibert

La terra és plana, és el centre de l'Univers o al seu voltant hi gira el sol foren opinions infundades que assoliren un cert ressò segles enrere. Ara fan riure però per sostenir el contrari alguns científics van ser aleshores durament castigats. Les creences desajustades són la base del prejudici, fenomen que sempre ha existit aprofitant, en molts casos, la ignorància de la gent.

Jesús Tuson, professor de lingüística, constata que els tòpics més nocius són els programats pel poder. I és que no és espontani ni innocent dir que una llengua té 350 milions de parlants: «Qui els ha comptat? (...) Són coses promogudes a benefici de la llengua oficial de l'Estat. Quan d'una llengua es diu que és internacional, aquesta llengua té un prestigi. Automàticament les llengües que no són aquesta són llengües locals, amb pocs parlants, que poden plantejar dificultats de comunicació... Et fan una invitació en tota regla perquè abandonis la teva llengua i et passis a l'altra: ningú vol ser un miserable» (Avui, 7-6-01).

Paral·lelament, Tuson assenyala que idees com «un estat plurilingüe és molt car de mantenir» són atribuïbles a franctiradors concrets i influents, que actuen amb el suport del neoliberalisme més cínic. O bé que frases com «les llengües amb més parlants són més útils» poden procedir d'algun departament de propaganda proper als poders fàctics. Es tracta d'estereotips socials relacionats amb la llengua que, segons el lingüista valencià, ens volen imposar com a dogmes.

No oblidem que un món farcit de clixés reduccionistes i intencionats és molt més fàcil de tenir sota control. I és que els esquemes simplificadors de la societat ens estalvien d'haver-nos d'esforçar, que no sempre ve bé, per conèixer de debò la realitat. En aquesta línia, la periodista Rosa Ma. Calaf és del parer que de vegades els ciutadans sembla que prefereixin no pensar: «No s'adonen que per mantenir una societat sana han de pensar i comprometre's. I per descomptat, han d'exigir als polítics i els mitjans una informació veraç i seriosa» (El Periódico, 11-1-09).

Els prejudicis són la suma d'una herència cultural i d'unes circumstàncies socials. Susan Fiske, psicòloga, sosté que els prejudicis poden ser reduïts o canviats, però a més de tenir bones intencions és fa necessari «un període d'aprenentatge i d'amplis esforços socials» (El País, 10-1-09). Això requereix neutralitzar el prejudici a partir de la reformulació del propi argument. És a dir, mostrar la incoherència per fer entrar en contradicció el divulgador d'aquestes fal·làcies.

En aquest sentit, el nombre de llengües que fa servir la Unió Europea demostra que el plurilingüisme, en comparació amb altres partides,  no és especialment car. Però, sobretot, deixa en evidència aquells estats contraris a l'ús d'una llengua comuna europea perquè no volen renunciar a la seva. Simultàniament, molts d'aquest estats europeus van protagonitzar no fa tant de temps una sèrie de lingüicidis que expliquen a hores d'ara la suposada utilitat de la seva llengua.

Per això, Tuson titlla de perversos aquells discursos que tenen com a rerefons instaurar un pensament únic favorable a l'Estat unitarista: «El partit en el govern té intel·lectuals que saben molt bé què va passar amb la repressió lingüística en una banda i altra de l'Atlàntic. Però estan reconstruint la història a benefici del poder» (Avui, 7-6-01).

En canvi, «La terra és plana, ho sap tothom», fragment d'una cançó d'en Quimi Portet, és una lletra vista amb simpatia. Potser perquè aquest cantautor és fill de la Plana de Vic.