Marsé i la memòria selectiva

Quim Gibert

Juan Marsé va declarar amb motiu del premi Cervantes '09 que, si no hagués estat per la Guerra Civil, hauria escrit en català: «la meva llengua materna (...) sé que ha estat una mena d'anomalia» (Avui, 28-11-09). Convertir el castellà en la llengua de treball va ser per Marsé com una tria sense més importància. Sortosament no fou l'opció d'altres escriptors catalans, que van saber imaginar universos en la nostra llengua. Altrament, ara mateix no existirien literats de l'alçada de Baltasar Porcel, Montserrat Abelló, Màrius Sampere, Josep Maria Espinàs, Olga Xirinacs, Joan-Francesc Mira, Emili Teixidor i d'una generació que, tot i el franquisme, no van deixar d'escriure en català.

La Barcelona que havia vist néixer Marsé, la dels anys 30, era catalana i integrava els nouvinguts murcians, andalusos, aragonesos... A partir de la dècada dels 40, la via fàcil per vincular-se al món de les lletres era adoptar el castellà. Però també esdevé una forma de col·laborar en l'alienació lingüística dels catalans. Sense desmerèixer la magnífica obra de Marsé, si hi ha quelcom anòmal és haver quedat indiferent davant la prohibició i persecució d'una llengua i, per postres, frivolitzar: «he contribuït des de Catalunya a engrandir la llengua que parlen 500 milions de persones» (La Vanguardia, 28-11-08). Si encara no en teniu prou, just acabada la guerra, el vailet Marsé va contemplar com el seu pare adoptiu, amb els ulls entelats, calava foc a llibres comprometedors. I és que l'home fou un independentista d'esquerres, que cada dos per tres estava empresonat.

La dels que lluitaven per una Catalunya lliure i que havien d'expressar-se en veu baixeta quan parlaven català és una memòria que a Marsé no li ha fet ni fred ni calor. I, per acabar-ho d'adobar, no ha dubtat a fer burles, d'una certa crueltat, sobre la normalització lingüística en El amante bilingüe. A l'escriptor obrer, tal com també és conegut, se li ha vist el llautó entaulat en vigílies de St. Jordi amb la família reial. Precisament Sa Graciosa Majestat fou qui, en un premi Cervantes anterior, havia negat que mai s'hagués imposat el castellà, malgrat els reiterats intents lingüicides en contra de la nostra identitat.

Marsé, que s'expressa amb un deliciós accent del cap i casal, s'ha quedat encallat en l'autoodi. Probablement altres catalans, que també hi van quedar atrapats, s'han vist en cor de transitar vers l'autoestima lingüística. No oblidem que allò català era un dels objectes que desvetllava més ira entre els franquistes. I és que per gestionar l'emoció negativa fruit d'aquesta hostilitat política, que sotmet i posseeix, és precís disposar d'una estructura cultural on aixoplugar-se, que en plena dictadura era complicat de trobar. Es recomanable, en aquests casos, poder prendre la distància necessària envers l'emoció que ha provocat l'agressió. Al contrari, no és estrany quedar bloquejat i, per tant, ser incapaç de desenvolupar mecanismes per convertir el possible malestar, associat al fet de ser català, en benestar.