¿Compondre o composar?
Divendres 8 de maig del 2009 el cautautor Raimon –el millor de tots, per al meu gust– va fer un concert en la sala d'actes de la Universitat Politècnica de València i va saludar el públic dient: "Bona nit i moltíssimes gràcies per venir a commemorar que un jove de 18 anys va composar una cançó". Doncs no, admirat Raimon, les cançons no es composen, les cançons es componen. Per a desgràcia nostra i de la nostra llengua, aquesta confusió cada dia és més corrent. Per a tindre les coses clares només cal consultar el diccionari.
Si miren en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana
trobem:
compondre
[s. XIV; del ll. componĕre 'aplegar; organitzar una obra;
reparar; compensar un dany', der. de ponĕre 'posar']
[→respondre ] v 1 tr Formar (un tot) reunint o combinant
diversos elements, diverses parts o diversos ingredients. Compondre un medicament amb diverses
substàncies.
2 1 tr Fer una obra intel·lectual,
artística, executant-ne les diverses parts i combinant-les d'una manera
harmònica. Compondre un tractat mèdic, un
himne, una novel·la. Una obra ben composta, mal composta.
2 abs esp Produir una obra musical. Un músic que compon, però que no executa.
3 tr
abs 1 Disposar les diferents parts d'una
obra. Té un bon estil, però compon
malament.
2 GRÀF Disposar els tipus necessaris i
els espais corresponents per a formar els mots i les ratlles.
4
tr PINT Ordenar, segons les lleis
estètiques i els cànons de la proporcionalitat, tots els elements que formen una
obra pictòrica, de manera que mantinguin un efecte d'equilibri, de bellesa i de
gràcia.
5
pron 1 Arranjar (algú) el seu aspecte
físic amb artifici. Componguem-nos, que hem d'anar a passeig.
2 compondre-s'ho (o compondre-se-les) Arranjar les coses de
manera que reïxin.
6
pron Entrar en acord amb algú fent
algunes concessions. Compondre's amb els
enemics.
7
tr Formar diversos elements reunits o
combinats (un tot); constituir. Quatre
línies componen un quadrilàter. Entre tots nosaltres podem compondre un
equip.
8
no compondre amb Ésser incongruent,
no ésser comparable una cosa a una altra. El teu capteniment d'avui no compon amb la
teva manera d'ésser.
composar
[1460; de posar]
v
tr 1 DR Imposar arbitràriament a algú una
contribució, una multa, etc.
2
Captenir-se amb algú fent-lo anar dret, fent-li creure el que hom vol.
3
HIST DR Aplicar una composició.
Si mirem en el Diccionari de l’Institut d’Estudis
Catalans o en qualsevol altre diccionari de la llengua catalana el resultat
és exactament el mateix.
Queda ben clar, doncs, que hem de dir imprescindiblement compondre una peça de música o compondre un quadro. Usar, en aquests casos, el verb composar és totalment incorrecte. Cal ser acurats a l'hora de parlar.
Publicat en laMalla.net dijous 26 de febrer del 2009
(Publicat al diari Avui el 6 de juliol del 1987)
-Guardia Urbana. Buenas noches. Dígame.
-Bona nit. Truco perquè els veïns del bloc tenim un problema de sorolls amb un establiment del carrer que...
-Hábleme en castellano. Yo soy castellano y estamos en España.
-En castellano: yo llamaba para otro asunto, pero ahora plantea usted otro problema, con su comportamiento ilegal...
-¿Ilegal, dice? Mire: cuelgo el teléfono porque es un desgraciado de mierda.
Clic. Les deu en punt de la nit. Dijous passat, 2 de juliol.
Diré només algunes coses elementals. L'Ajuntament de Barcelona és administració pública catalana. Per tant, té l'obligació de complir la Constitució, l'Estatut d'Autonomia i la Llei de Normalització Lingüística. Legalment, el català és la llengua pròpia i oficial de l'Ajuntament, Guàrdia Urbana inclosa. Qualsevol semblança amb la legalitat és pura coincidència!
Amb quin criteri es fa la selecció humana dels guàrdies urbans? Ja saben que la seva feina és complir i fer complir la llei? Ja saben que l'actual legalitat democràtica és fruit de l'esforç de diverses generacions d'antifeixistes? Ja saben que el seu sou surt de la butxaca dels contribuents? Ja saben que el 092 és un servei d'urgències i que penjar el telèfon podria tenir conseqüències gravíssimes? Queden impunes, fets com aquests? Són preguntes importants. Si queden sense resposta, voldrà dir que el tipus uniformat que vaig tenir a l'altra banda del fil telefònic tenia raó, és a dir, que els barcelonins som uns desgraciats de merda.
A l'hora de rellegir aquest article meu, jo diria dues coses. La primera que, actualment, és impensable un fet com el denunciat aquí: una mica hem avançat pel que fa a drets lingüístics. La segona és que la resposta a la pregunta "Queden impunes, fets com aquests?" és que no. Ho explico en un article posterior, que també reproduiré en aquest bloc.
Amb bones paraules
De l'espoli a l'extermini (més sobre deverbals)
Gabriel Bibiloni
A l'article precedent vaig denunciar la paraula espoli, que ha de ser espoliació, i, de passada alguns altres calcs de l'espanyol, com arxiu, en el sentit d'acció d'arxivar, que ha de ser arxivament. La recomanació anava precedida d'una llarga exposició sobre els noms deverbals, els deverbals sense sufix i els deverbals sense sufix aparents, no formats per derivació en el si de la llengua, sinó presos del llatí o d'altres idiomes. El català ha produït en el curs de la història deverbals regressius sense sufix: en podríem mostrar una bona col·lecció de clarament genuïns (acord, adob, aguait, avenç, badall, ball, batec, bel, bot, bram, bull, canvi, càstig, consol, descans, embull, empelt, encalç, gemec, guany, maneig, record, repòs, retorn, sotrac, tall, tast, tir, toc, traspàs, trenc, vol, etc.). Com a nota marginal, diguem que la llengua popular —almenys a Mallorca— ha creat un petit nombre de deverbals acabats en –o (capfico, gisco, miulo, ronco, tombo i siulo), completament genuïns però considerats col·loquials davant els equivalents de la llengua general.
D'altra banda, l'espanyol té una gran capacitat de produir deverbals acabats en –o (pago) i en –e (ajuste), aquest darrer molt característic d'aquesta llengua (vegeu l'article dedicat a informe, DdB, 28/6/2008). En canvi, el català, com el francès, tot i tenir deverbals sense sufix, en molts de casos prefereix els derivats "més llargs", amb –ment, –ció i altres sufixos. Comparem: amarre / amarrament, aporte / aportació, arranque / arrancada, arraigo / arrelament, aborto / avortament, cese / cessament, cobro / cobrament, desafio / desafiament, desarme / desarmament, desespero / desesperació, desvío / desviament, trasplante / trasplantació, etc. Les segones, però, són solucions normatives que han fet fortuna i han substituït en els parlants cultivats les primeres formes, que s'havien introduït com a castellanismes grossers sense ni tan sols la mínima adaptació.
A part aquests castellanismes grossers, en tenim uns altres de més refinats. La interferència de l'espanyol ens porta calcs de deverbals castellans als quals simplement els hem llevat —siguin els parlants espontàniament o els codificadors de la llengua— la o o la e finals. De tant en tant llegim coses com embarg (embargament), desembarc (desembarcament), enfoc (enfocament) o transvàs (transvasament), paraules afortunadament no admeses pel DIEC ni per EC. Però també hi ha calcs de mots espanyols, ja siguin derivats autèntics o aparents, que hi són admesos. Una part d'aquests mots tenen un lexema vàlid i compartit per les diverses llengües europees, però caldria estar atents a la terminació. De la mateixa manera que tenim el recomanable espoliació i no espoli, o sustentació i no sustent, caldria defensar subornació i no suborn (en català medieval, subornació, igual que en les llengües de l'entorn: francès i anglès subornation, italià subornazione) i potser —dic potser— invenció i no invent, una paraula agafada de l'espanyol en el segle XIX i que contrasta amb la solució de les altres llengües (francès i anglès invention, italià invenzione).
En un altre sac tenim els verbs introduïts en el català durant els segles de subordinació cultural, i presos de l'espanyol per la via directa (com apuntar, 'anotar a un paper', desfalcar, empatar, envasar o fracassar), que tenen uns deverbals sense sufix que també semblen còpies mimètiques dels castellans corresponents (apunt, desfalc, empat, envàs, fracàs), però l'anàlisi i la triadella d'aquests mots ens duria massa lluny.
Un cas molt semblant a espoli / espoliació és extermini / exterminació. La primera forma, més que una continuació del llatí exterminium, sembla una còpia del mot espanyol, documentada en el segle XIX; en canvi, exterminació, és documentada en català de molt més enrere i coincideix amb les grans llengües europees (anglès, francès i alemany extermination). Cal dir que el DIEC dóna la prioritat a exterminació, cosa que hauria de servir per a usar aquest mot de manera preferent. Dissabte passat dèiem que no hi ha espoli fiscal: si de cas espoliació. Esperem que no hi hagi mai extermini. Ni exterminació, és clar.
ENCOMANA EL CATALÀ, UNA CAMPANYA 2.0
Encomana el català, la campanya de foment de l’ús de la llengua catalana promoguda per la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, es caracteritza per les accions en entorns web 2.0, una innovació en una campanya d’aquestes característiques.
El conjunt d’accions de promoció viral a Internet en els entorns 2.0 estan recollides a la pàgina web de la campanya. En concret, s’ha obert un grup a Facebook que aplega 30.000 persones fins al moment, amb més de 350 missatges al mur i molts més repartits entre 16 temes de discussió creats pels mateixos usuaris; i s’ha creat una aplicació viral, també per a Facebook, des de la qual més de 20.000 persones ja han encomanat el català.
D’altra banda, s’ha fet difusió del vídeo de campanya al canal Youtube de la llengua catalana. A més, aquest mateix vídeo s’ha distribuït en diversos mitjans digitals que també tenen canals a Youtube. El resultat ha estat de més de 27.000 visionats voluntaris fins al moment i tota mena de comentaris. A banda, el web disposa d’eines per promoure l’espot des de diversos sistemes: Hi5, Orkut, Reddit, Menéame, La Tafanera, Remou-me i Technorati, i un canal a Twitter.
La pàgina web de la campanya, a part de recollir aquestes accions virals, aplega també les eines i els recursos que la Generalitat posa a disposició de la ciutadania per facilitar el coneixement i l’ús de la llengua catalana. També s’hi pot trobar el joc “Encomana el català”, una activitat lúdica sobre la situació del català entre les llengües del món i sobre els usos lingüístics, i una proposta didàctica basada en els materials gràfics de la campanya.
Finalment, la mateixa pàgina web publica l’agenda de les activitats que la Secretaria de Política Lingüística i els centres del Consorci per a la Normalització Lingüística duen a terme pel territori per difondre la campanya. A més, si una entitat creu que alguna de les seves activitats “encomana el català” també pot adherir-se a la campanya. A banda del logotip personalitzat podran difondre l’activitat a través de l’agenda de la campanya.
L’àrea de Política Lingüística de l’Ajuntament de Palma organitza de tant en tant una activitat consistent a reunir joves que usen habitualment el català amb joves, majoritàriament estrangers, que en tenen un domini precari. L’objectiu és que aquests darrers visquin uns dies en un entorn que els estimuli a usar el català. Perquè funcioni és necessari que els participants tenguin un comportament intencionat, poc comú en la nostra societat: que el catalanoparlant s’expressi en aquesta llengua en parlar amb una persona que identifica com a parlant habitual d’una altra llengua i que l’interlocutor ho vegi com una actitud cooperativa. És a dir, es fabrica un entorn que permet un comportament que, en qualsevol altra societat, seria normal en les relacions entre autòctons i nouvinguts; el mecanisme més eficaç d’integració. Entre nosaltres aquest mecanisme no és habitual. Només el trobam en interlocutors conscients dels beneficis que tal comportament suposa als participants en la conversa.
I aquesta anomalia lingüística no és fruit de l’atzar ni gens natural, tot i que, dimarts, el PP volgués que el Parlament constatàs que a les Balears "el bilingüisme és un fet natural, implantat socialment" (només faltava afegir-hi "i per la gràcia de Déu", per la mateixa "gràcia" que teníem el Caudillo). Aquesta situació (de subordinació del català) és el resultat d’anys de prohibició i persecució i d’un marc legal que empeny encara cap a la marginalitat, tot i buides proclames de bones intencions i pseudoigualtats. El mecanisme més important de l’acollida lingüística és el funcionament intern de la societat i, precisament, el que fan les mesures que promou el PP és incapacitar la societat per a aquesta funció, procurar la impermeabilització dels nouvinguts al contacte amb la llengua del territori i que, a la llarga, aquesta arribi a ser residual.
Diuen que volen promocionar i fer valorar el català sense que sigui requisit ni s’imposi, que, en el fons, vol dir sense fer les funcions que li pertoquen com a llengua pròpia. Com si la normalització depengués d’un acte de seducció gratuïta. ¿Seducció cap a què? ¿Què en poden treure de deixar-se seduir? Que, un cop seduïts, quan vulguin fer ús del català trobin funcionaris que els exigeixin que canviïn de llengua, que en entrar en un bar no els atenguin perquè parlen català... És difícil seduir convidant a la insatisfacció.
Per a incorporar l’ús d’una nova llengua, sentir-s’hi seduïts és important. Però la seducció no només és en la invitació sinó en tota l’atmosfera, i hi ajuda saber que el camí serà planer, que faràs coses que sense no podries, que es valorarà socialment i laboralment, que qui l’usa ho pot fer amb seguretat i sense por, que ningú no et retraurà que t’hagis deixat seduir... I resulta que des del PP s’esforcen per corrompre aquesta atmosfera, presentant com a imposició lingüística el que en qualsevol societat és vist com a natural, capgirant les víctimes de la desigualtat, alertant del perill de la confrontació per temes de llengua, mentre l’engreixen artificialment i l’han convertida en estratègia electoral, a la confrontació.
Per tant, bona iniciativa de l’Ajuntament. Encara que només sigui un poal d’aigua dins un Gorg Blau de necessitats. Facem promoció de l’ús del català, amb actuacions destinades a la interrelació en català de persones d’orígens lingüístics diferents. Però alhora hem d’anar construint el marc social, de respecte dels drets lingüístics i de regulació dels usos per assegurar que la seducció no sigui un camí a la frustració.
Publicat en el número 1939 de la revista Presència (del 24 al 30 d'abril del 2009)
Llengua i
salut
Guillem Frontera
En el ram de la salut pública, les forces imperials hi han trobat un camp de batalla on atacar frontalment la normalització lingüística a la regió balear. El català no és considerat per a molts com un requisit per desenvolupar la seva feina, i demanen exempcions d’un gruix fora mida. Organitzen aldarulls, amb el suport entusiasta del PP illenc, responsable antanydel dit Decret de mínims per al coneixement de la llengua en l’administració autonòmica. Ara promet derogar-lo. I no ho promet l’extremista Carlos Delgado, batlle de Calvià, sinó la valldemossina Rosa Estaràs, vicepresidenta amb el molt honorable president Jaume Matas, aquell militant exemplar que, davant la perspectiva de mamar-se quatre anys a l’oposició, partí de quatres cap a Washington. El conseller Thomàs, de salut, aconseguí que els sanitaris poguessin ocupar plaça tan sols amb el nivell B de català, pensant que així quedaria bé amb tothom. Finalment, el Consell Consultiu ha advertit el govern regional: el nivell C és el requisit que cal exigir. Una part del personal sanitari reivindica l’estrany dret a ignorar la llengua del país. Saben que les primeres autoritats no han respost a les grolleres agressions a la llengua per part de la direcció d’Air Berlin. El PP de vegades és com aquests escarabats que recullen defecacions per fer bolles: és el que fa ara mateix, donant suport als sanitaris contra la llengua. No sap ningú on són els “populars” identificats antany amb la llengua i la cultura del país. Callen, s’amaguen, tenen problemes d’esfínter identitari.
Diàlegs Poètics a la UIB és una col·laboració entre el Vicerectorat de Projecció Cultural i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana per al curs 2008-2009. Es tracta d’un cicle de lectures poètiques comentades que ha d’acostar l’obra de vuit poetes contemporanis en llengua catalana al públic universitari en particular i als lectors en general. Les sessions consistiran en una breu presentació del/de la poeta, la lectura d'alguns poemes a càrrec de l'autor/a, una breu reflexió sobre la pròpia poètica i, finalment, un diàleg amb el públic assistent sobre l'obra i sobre el fet creatiu.
És una activitat gratuïta.
Lloc: sala de juntes de l’edifici Sa Riera. C/ de Miquel dels Sants Oliver, 2. Palma.
Dijous, 14 de maig de 2009, a les 19 hores
Antoni Marí
Eivissa, 1944
Poeta, assagista i narrador. Viu a Barcelona, on és Catedràtic de Teoria de l'Art de la Universitat Pompeu Fabra. Com a assagista ha centrat les seves recerques en l'estudi de les idees estètiques, literàries i musicals dels segles XVIII i XIX. Ha desenvolupat aquests temes en llibres com Euforió, esperit i naturalesa del geni (1979), La voluntat expressiva (1988) o Formes de l'individualisme (1994). La seva tasca creativa alterna entre la narrativa i la poesia. Com a poeta ha reunit recentment tota la seva obra publicada a Tríptic des Jondal (2003). La seva narrativa s'articula al voltant de la filosofia: El camí de Vincennes (1995), i de la memòria: El vas de plata (1991) i Entspringen (2000).
Ha guanyat els següents premis literaris:
Estudis literaris: