El castellanisme radical del PP
valencià
Ferran Suay
Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie d'anuncis de
No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a l'oferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua d'aquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera d'acostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat.
I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal9 o no. El Govern Basc, per exemple, s'anuncia en català a TV3, i ningú no diu que l'èuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar.
En comptes d'això, els actuals ocupants de
Evidentment no és aquest el plantejament que mou
És així com, més enllà de les proclames (generalment
fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre l'amor que senten per l' idioma dels
valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana,
quina és la llengua que s'estimen, i que estan disposats a promocionar,
pagant-ho –això sí-- amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret
per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les
Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per
fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la
que usen –dilapidant diners públics-- per a la seua croada d'extirpació de la
llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical
i fanàtic, agrairia una explicació més
benèvola.
per Joan Tudela
(Article publicat al diari Avui el 16 de març del 1987)
No val a badar. Si la peixatera, que és catalana de tota la vida, un cop embolicats els escamarlans, demana al parroquià de llengua pura si vol algo més, ja ha begut oli: el caçador d'incorreccions la declararà culpable de complicitat amb la castellanització. Si el farmacèutic, que és un bon jan, una mica catalanista i tot, després de servir les aspirines, pregunta al client de verinosa llengua si vol quelcom més, ja està llest: el caçador d'hipercorreccions l'acusarà de promoure una llengua encarcarada.
El que no està bé en català és preguntar-se cada dos per tres si és correcte o és hipercorrecte; el que és bo és un català genuí i alhora natural. Però si prediques això ningú no et fa gaire cas. Així és que he decidit de fer-me croat, jo també. Emprenc des d'ara una croada -ferotge, és clar- contra l'atur. N'hem de dir desocupació, del fet de no tenir feina. Ningú no gosarà dir-me que sona malament perquè és com es diu en italià, que és la llengua més musical del món: disoccupazione i occupazione. Tota croada ha de citar la bíblia del Mestre, i jo no me'n vull estar. Diccionari Fabra diu: desocupació: manca d'ocupació; ocupació: allò en què hom està ocupat, especialment treball. Atur ni hi figura. I un aturat és el qui no té empenta, de manera que dir aturats als desocupats és insultar-los. Des d'ara, pobre del qui enxampi dient o escrivint atur! Penso discursejar-lo sense contemplacions, i sense la limitació d'aquest tros de paper que no em permet d'estendre'm en adjectius desqualificatius. El qui avisa no és traïdor.
Han passat més de vint anys i és ben clar que la meva croada contra l'atur ha fracassat. Fins i tot el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ha legalitzat l'atur, tot i que sense il·legalitzar la desocupació. Tenia raó, jo, però una cosa és tenir raó i una altra és que et facin cas, oi?
Aquesta enquesta té com a objectiu
recollir la situació del català en els programaris de missatgeria instantània i
telefonia IP, així com l'ús que en fem. L'informe que en resulti es publicarà a
Fes-Ho-Cat i serà enviat als principals implicats en el sector (empreses
propietàries del programari, administracions i organismes implicats, ...), així
com a tots aquells que hi participeu. Accediu al formulari a través d'aquest
enllaç: http://www.feshocat.cat/content/i-setmana-la-llengua-als-ppcc.
En collaboració amb la
FOLC, Fes-Ho-Cat presenta un especial Situació del Rànquing
Enlla-Çat
El rànquing pren com a base el
projecte de directori de vincles del mateix nom, i celebra amb aquest resum,
l'arribada als 600 vincles de qualitat en català.
Però no s'acaben
aquí les novetats, ja que s'estrenen al mateix temps, els nous Rànquings
Temàtics Enlla-Çat. A partir d'ara es podrà consultar, per exemple, el
Rànquing Enlla-Çat de Partits Polítics, de Literatura, d'Internet i Tecnologia o de Mitjans de Comunicació. I com en cada resum, us informem
dels canvis en el Rànquing Enlla-Çat [+]
Podeu consultar els actes del cap
de setmana al bloc de la I Setmana per la Llengua als Països Catalans o la resta d'actes previstos aquí.
Mireia Grangé
Secretaria de la
FOLC
Tel.
625 170 535
Personalment, sempre he pensat que el fet d'anar pels carrers del meu
poble i escoltar les converses de la gent parlades encara en valencià és un
veritable miracle. Sí, en un món tan globalitzat i uniformador com l'actual, el
fet que sobrevisquen encara llengües com la nostra –sense pràcticament el suport
de cap estat ni institució– es pot considerat com això que ja he dit: com un
miracle.
Un
miracle que malauradament s'esvaeix quan et trasllades a les grans urbs del país
com València o Alacant –ja completament englotides per la pressió social i
cultural dels nostres veïns de l'oest–, i un miracle que sabem que té els dies
comptats gràcies a l'eficaç tasca –digueu-ne antivalenciana, anticatalana,
espanyolista, desficaciada o com vulgueu– del partit que ens governa des de
Sí, sé
que molts em titllaran d'exagerat, però crec fermament que ningú ha fet tant per
la destrucció i anorreament de la nostra llengua com el PP. Ni Felip V, ni el
general Franco, ni l'escola pública espanyola, ni la televisió. No, ningú va
aconseguir fer amb tanta eficàcia el que aquest partit ha assolit amb tot just
una dècada. Bé, en el seu moment el PSOE i les seues barrabassades, no sabem si
mal intencionades o simplement fruit de la negligència, també ens va fer bona
cosa de mal, però el que està realitzant en l'actualitat el partit del Govern
valencià hom podria qualificar, senzillament, com de rematada final. Un Govern
que diu defensar, contra la intolerable intromissió dels catalans, la llengua dels valencians... en castellà.
No us sembla això una mica sospitós?
I ara, i
per acabar-ho d'apanyar, hem de tenir el suficient seny com per a saber integrar
la ingent massa de nouvinguts que estan arribant a les nostres terres en els
últims anys. Perquè molts d'aquests emigrants –sobretot els d'origen
llatinoamericà– opinen que és de mala educació parlar-los en valencià –un simple
dialecte, al cap i a la fi, sense importància ni futur. ¿Com farem, doncs, els
habitants dels pobles per a valencianitzar –talment com ja vam fer amb els
emigrants castellans dels anys 50 i 60– aquestes persones si creuen que ací, a
la nostra pròpia casa, no tenim dret a parlar-los en la nostra llengua, si
nosaltres els valencians som els primers que procurem adreçar-nos a ells sempre
en castellà i si tenim el govern que tenim? Ai!
Tanmateix
i malgrat tot aquest mal oratge lingüístic, jo –i molts més– seguirem gaudint de
les paraules i dels vells sons que hem heretat dels nostres avantpassats, mentre
quede algun valencià amb ganes d'enraonar amb la vella llengua d'Ausiàs March i
Joanot Martorell. Sí, el fet que el nostre idioma seguesca parlant-se a les
Illes Balears –amb tot el seu turisme– o a Catalunya –amb tots els seus
emigrants– és una cosa que hom podria qualificar de lloable i plaent per a les
nostres orelles, però que seguesca parlant-se a hores d'ara ací al País
Valencià, o als pobles del País Valencià, si volem concretar, amb tots els trons
i llamps culturals –i també militars; no ho oblidem pas– que ens han caigut
damunt al llarg de la història; i sobretot, com estic dient, en els darrers
anys, és un miracle insòlit... i meravellós. Gaudim-ne mentre ens quede salut,
orelles i llengua.
Sico
Fons
Llengua i Ús
Revista Tècnica de Política
Lingüística
Número 44, primer quadrimestre de 2009
Generalitat de Catalunya
Sol·licitud de beques per a la realització de pràctiques de formació d'Informàtica, de personal tècnic en Informàtica i de Lexicografia, Terminologia i onomàstica (Generalitat Valenciana)