Ideologia disfressada de lexicografia

I tot plegat, per què? Doncs, per dues raons. La primera –agafeu-vos a la cadira, perquè ve una revolució lexicogràfica–, per «la distribució dels sinònims per accepcions». Sincerament, no sabem si el Sr. Leonardo Giménez ha consultat prèviament cap dels altres diccionaris que no esmenta. Si prova a fer-ho, abans d'embarcar-se en cap ressenya, comprovarà –potser amb sorpresa– que la majoria els organitzen per accepcions. Però Giménez encara constata una altra meravella de les meravelles: que en comptes de separar les accepcions per barres o per punt i coma, les numera! Increïble aportació que ens llança cap al futur i ens il·lumina en la sinonímia i l'antonímia! Deixem que ho diga ell mateix amb les seues pròpies paraules, emocionat en plena descoberta lexicogràfica: «A la precisió per significats assolida amb eixe sistema no ha aplegat cap altre diccionari de la nostra llengua, i encara que només fóra per això, ja seria prou per a considerar-lo el més solvent». Dit planerament i prenent el mateix exemple que ell addueix: que si per al mot formació posem com a accepcions sinònimes «creació || aprenentatge || agrupació» separades entre pleques ens trobem en el passat més primitiu i erm. Si, en canvi, ho presentem separant-ho amb números «formació 1 creació 2 aprenentatge 3 agrupació» som transportats a la cinquena dimensió lexicogràfica i al paradís de la sinonímia.

Tot això lliga amb la confusió conceptual de l'autor, que no arriba a dominar ni els fonaments elementals de la lexicografia i la lexicologia. Les unitats fraseològiques (locucions, frases fetes, etc.) més tradicionals i pròpies del llenguatge col·loquial són presentades com a «novetats terminològiques», és a dir, com a neologismes propis dels llenguatges d'especialitat: just al contrari del que són. Així, afirma que entre les “novetats terminològiques també es poden destacar un bon grapat de locucions, com ara «anar-se'n del cap», «això li has dit xiulit», «t'agrada o t'apanya?», «en una escorribanda», «tornar-se xirivia» (o «gàbia»)”. I seguint la reacció en cadena d'impropietats terminològiques i conceptuals, parla a continuació de «nous neologismes». Hom diria que els neologismes són, per definició, nous, com indica el seu ètim grec: neo + logos. Probablement el que ell vol dir ‘els neologismes més recents'. O potser ens obsequia amb la figura retòrica de l'epítet, com quan líricament parlem de la «blanca neu».

I arribats ací, ens topem amb dos dels altres grans «conceptes» de l'autor: la «genuïnitat» i la «no-subordinació». Segons Giménez, el diccionari en qüestió té la gràcia d'incorporar «termes i expressions genuïnes valencianes, absents o relegades, en general, a ordre inferior en els diccionaris editats per institucions catalanes». I quines són aquestes expressions «genuïnament valencianes»? Comprovem-ho amb exemples de l'autor: Assentar(-se), bovo, busca (en el sentit de ‘recerca'), despedir (i despedida [...], mentira (i mentirós), quarto» (‘estança'). És a dir, la genuïnitat –que és sinònim d''autenticitat' i de ‘caràcter propi o privatiu en identitat'--, és redueix, segons ell, a castellanismes, els quals, en el súmmum del presumpte caràcter arreladament valencià que ell sembla atribuir-los, són compartits majoritàriament per altres dialectes del català. I amb això passem a una de les dèries personals de l'autor que comentàvem al principi d'aquest text. La ressenya desprèn un tuf indissimulat de neoblaverisme i de complex d'inferioritat que, en comptes de prestigiar el diccionari que ressenya i els seus autors –com pomposament pretén Giménez–, segurament els desacredita. Giménez proclama que aquesta obra s'ha fet «sense les clàssiques subordinacions de la parla genuïna nostrada a què ens tenen acostumats els diccionaris fets a Barcelona». No diu, com correspondria a un lexicògraf seriós i neutre que aquestes no són prou completes ni prou exactes ni prou útils perquè no incorporen com cal –i hi estem d'acord— una part del lèxic valencià. No: l'ideòleg disfressat de lexicògraf sentencia que aquest fet és literalment un acte de «subordinació» i de «relegació a un ordre inferior».

Per acabar, l'exemple que ell mateix posa com a mostra de bona factura lexicogràfica el delata en la seua inconsistència, perquè és el contrari del que ell afirma. Diu que el diccionari de sinònims que ressenya va en la línia del que «va ser el primer recull normatiu de gran format de producció exclusivament valenciana» que «està fet amb una visió global del lèxic general del sistema lingüístic, però posant la perspectiva valenciana ben visible, sense les clàssiques subordinacions de la parla genuïna». Es refereix al Diccionari valencià, dirigit –també– per Josep Lacreu. Allò que Giménez potser no sap –i que deixa en evidència les seues particulars teories sobre la genuïnitat i la subordinació–, és que aquest Diccionari valencià és en un 95%, pel cap baix, una còpia del Diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana i del diccionari del mateix nom de l'Institut d'Estudis Catalans, fets precisament a Barcelona. Si el Sr. Giménez vol, li'n puc donar dades concretes de la redacció. Jo mateixa hi vaig participar sota les ordres de Josep Lacreu.

Josepa Melià és terminòloga.