El tornem a publicar perquè a l'últim butlletí d'IM, per un error, va sortir sense els darrers paràgrafs.

La Universitat té, entre altres funcions, les de produir coneixement, difondre'l i propiciar la crítica social. En l'exercici d'aquestes funcions, qualsevol membre de la comunitat universitària pot opinar el que vulga, sense cap més límit que el respecte a les persones i a la mateixa institució. Vist així, totes les opinions mereixen ser escoltades amb respecte, però val a dir que no totes són intrínsecament respectables. No ho són les que ens fan perdre el temps reobrint expedients que consideràvem clausurats. Ni les que, argumentant de manera tramposa i sectària, redueixen la complexitat dels problemes a una recepta messiànica, oculten les intencions reals amb què s'exposen i aconsegueixen un efecte contrari al que diuen perseguir. Aquesta és la valoració que em mereixen els textos publicats en aquesta tribuna lliure en els números 326 i 328, en què diversos professors demanen que els Estatuts de la nostra Universitat primen el terme “llengua valenciana” com a denominació de la llengua pròpia. Subscric plenament les remarques crítiques que al primer dels textos van adreçar els companys claustrals Esteve, Carbonell, Hurtado i Gómez, en el número 327 d'aquesta mateixa publicació. I afegesc, fastiguejat i a contracor, alguns judicis sobre la desafortunada proposta que subscriuen Casanova, Saragossà i altres docents.

Fins ara pensàvem que només els polítics professionals recorrien al fantasma de l'apel·latiu idiomàtic quan els calia obtenir-ne rèdit electoral. El fet que siguen ara professors universitaris els qui reobrin la “ferida nominal”, motu proprio i sense cap “agressió” prèvia, trenca l'statu quo en què ens creiem instal·lats de portes endins i fa trontollar novament la sempre inestable divisòria entre ciència i política. Diguem-ho ras i curt: aquests professors fan política valentse d'una tribuna universitària. Política d'aficionats, de vol ras i contrària al que sempre ha sustentat la nostra Universitat: que les denominacions científica i popular de la llengua han de coexistir en distribució complementària. En el cas que ens ocupa opinar és actuar: intentar la revocació o el canvi d'una denominació legal consensuada dins la Universitat. Denominació que compta, a més, amb una executòria legal ben accidentada, com ens recordaven els companys claustrals en la resposta a Casanova, promotor primer d'aquesta desencertada iniciativa.

L'argumentació que fan servir els professors “dissidents” és, com a mínim, poc plausible i parteix d'un error de concepte interessat. Una cosa és que, jutjades amb la perspectiva dels anys, l'estratègia i la tàctica del valencianisme d'inspiració pancatalanista foren equívoques, ineficaces i fins i tot contraproduents, per tal com serviren de coartada a la reacció antivalenciana del franquisme residual i els seus aliats. I una altra cosa de ben diferent que la desfeta política del valencianisme, i la retracció en l'ús social de la llengua, s'expliquen per l'entestament d'una minoria a fer servir el nom proscrit de “català” en determinats contextos, i pel model lingüístic unitarista, sustentat en unes poques diferències gramaticals i lèxiques, i emprat només per alguns escriptors en una part de la comunicació escrita. Matisacions aquestes que s'estalvien els autors de la singular proposta.

Sustentar a aquestes alçades una tal interpretació, amb l'allau d'evidències a contrario que tenim, només pot ser fruit de la ignorància o d'una voluntat vehement de substituir els fets per una versió esbiaixada i simplista, que, casualitats de la vida, s'ajusta com un guant als interessos polítics del partit que governa al País Valencià. Denominació, per cert, que s'evita en ambdós articles: omissió calculada o lapsus redundant amb la intencionalitat política de la proposta?

D'altra banda, aquesta visió del passat no s'enuncia a manera d'hipòtesi, sinó amb afirmacions taxatives d'un dogmatisme contumaç, que lluny d'invitar al diàleg provoquen el refús de molts dels qui hem patit el conflicte. Ja és prou carregosa la sensació d'estar en un impasse permanent, escoltant des de fa més de tres dècades les mateixes fal·làcies, perquè ara ens les hàgem d'escoltar a casa nostra, proferides sense pal·liatius per uns companys que sentencien ex catedra la veritat històrica revelada. En aquest sentit, la seua opinió val tant com qualsevol altra hipòtesi alternativa. Per exemple, la que sostinga que la dreta valenciana hauria refusat i combatut igualment una reivindicació del valencià formulada amb l'etiqueta “llengua valenciana” i sota una normativa gramatical populista.

Certament, la revisió del passat és necessària i s'ha de fer aplicant-hi una mirada crítica i polièdrica, que concilie dialècticament les diferents perspectives, faça un balanç ponderat dels conflictes i n'extraga les conseqüències adients al present. En aquest sentit, hauríem de renunciar a l'expressió “batalla de València”, que fan servir els professors al·ludits, com a designador genèric del conflicte d'identitats i símbols que ens ha condicionat de la transició ençà. És una expressió capciosa i inexacta, que, de completar- se en el joc metafòric, ens permetria parlar encara avui de “guerra de guerrilles”, “atrinxeraments”, “franctiradors”, “falsos armisticis”, “resistents heroics”, “traïdors conspicus”, “quintacolumnistes”..., termes tots ells hiperbòlics per a un conflicte domèstic, que se substancia en la perifèria del poder real, com a lluita simbòlica que emmascara els autèntics problemes sociolingüístics. Per això, bé farien els al·ludits dedicant la seua capacitat, que no és poca, a la promoció efectiva de la llengua, en lloc de contribuir a la cerimònia de la confusió nominalista.

En tot cas, revisió no vol dir revisionisme ni liquidacionisme. El zel autocrític no hauria d'impedir manternir-se lleial a la nostra institució, que ha hagut de patir, i encara pateix per diverses vies, l'hostilitat i el menysteniment dels sectors socials i polítics contraris al debat racional. Si tenim en compte el rosari d'agressions que en tot aquest temps ens han dedicat els defensors polítics de la “llengua valenciana”, molta generositat d'esperit s'ha de posseir perquè la petició que fan aquests professors no es prenga com un escarni vergonyant.

Cal reconèixer que la provocació ha aconseguit l'objectiu de tot acte d'agitació i propaganda: ser escoltats, al marge del crèdit intel·lectual que meresca el seu gest polític. D'acceptar-se la seua proposta, diuen, els grans vencedors serien el poble valencià i la llengua. Però en aquest afer, que no té gens de combat èpic, no hi ha vencedors ni vençuts. Ni tan sols ho són els promotors d'aquesta insignificant agitació de consciència. Només hi ha un munt d'energies balafiades i una sensació de pèrdua i d'infinita tristesa: la d'haver hagut de respondre'ls. Perquè la meua resposta no s'hauria d'haver escrit mai. Però la insolent intemperància d'ells, tampoc.

Miquel Nicolàs

Departament de Filologia Catalana

Universitat de València