InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [9.000 membres]
 
Butlletí número 101 (dilluns 23/03/2009) - Informació triada per Eugeni S. Reig
 
1) Abelard Saragossà - De l'anàlisi històrica al foc purificador
 
2) Afons Esteve - Servilisme amb Camps; llenya a la Universitat
 
3) Joan Solà - 25 anys de la LNL (2)
 
4) Gabiel Bibiloni - El tràfic i el trànsit
 
5) J. M. Soriano Bellver - Esborrany de la Cort del Justícia d'Alcoi dels anys 1263-64
 
6) Màrius Serra - Blocs?
 
7) Jordi Caldentey - Ofensiva criminal contra el català a les Balears
 
8) XXII Jornada d'Antroponímia i Toponímia
 
====================================================================================
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://mailings.migjorn.cat/alta/
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
====================================================================================
 
1)
 
 
De l'anàlisi històrica al foc purificador
 
L'article «La jerarquia dels noms valencià i català en la Universitat de València» ha tingut una resposta de Francesc Esteve (El Punt, núm. 527, 8-14 de març del 2009). Abans de comentar la resposta, recordarem les idees bàsiques de l'article:
 
1) Entre 1850 i 1960, el valencianisme busca coordinar-se lingüísticament i culturalment amb les Illes Balears i amb Catalunya. Des de Llorente a la Gramàtica de Sanchis Guarner (1950), el model lingüístic que predomina és assequible i practicable en la llengua oral.
 
2) A partir de 1960, la coordinació inclou la política, amb dos punts centrals: el nom del territori (Països Catalans) i de la llengua (llengua catalana). Això va acompanyat d'un model lingüístic no assimilable ni practicable en la llengua oral (i no solament entre els valencians, com han dit explícitament escriptors catalans com Quim Monzó o Miquel de Palol). Per una altra banda, el període valencianista anterior a 1960 esdevé «prehistòria» i, per tant, hom actua considerant-lo molt poc (o gens).
 
3) En els setanta, l'esquerra espanyola no assumix el projecte dit, però no el rebutja públicament. En canvi, la dreta usa l'oposició al projecte per a combatre l'esquerra. Primer resultat: «D'eixa manera, les senyes d'identitat del poble valencià deixaven de ser una qüestió potencialment comuna a tota la societat valenciana i es supeditaven als interessos particulars dels partits polítics espanyols».
 
4) Segon resultat: «Els primers perjudicats per aquell procés varen ser el poble valencià i el valencià. La societat valenciana va perdre perquè patí una fractura social. Pel que fa al valencià, el procés dificultà la recuperació del seu prestigi social i, sobretot, l'augment del seu ús públic: si la interpretació de la naturalesa del valencià causava la divisió entre els valencians, era preferible ignorar-lo i usar la llengua que no generava problemes socials (el castellà). D'aquell enfrontament social, també va eixir molt mal parat el valencianisme polític, que es va quedar en la marginalitat (d'on encara no ha acabat d'eixir). Per una altra banda, a la vista de l'evolució que hi ha hagut en els anys noranta i en l'actual dècada convindria preguntar-se fins a quin punt tot aquell procés també ha repercutit negativament en els vots de l'esquerra espanyola i positivament en la dreta.»
 
5) Les paraules anteriors comporten que, el manteniment de la situació actual, no convé ni al valencianisme, ni al PSOE. En canvi, el PP està molt bé: amb més del 50% dels vots i sense símptomes d'abaixar.
 
6) Davant d'eixa situació, l'article indica dos objectius. En el nom del valencià, demanem a la Universitat de València que promoga el diàleg per a arribar a un acord social.
 
7) L'acord social és una condició per a desplegar el segon objectiu, que és afavorir la recuperació de la consciència de ser valencians i potenciar l'augment de l'ús públic del valencià. L'article ho descriu de la manera següent:
 
8) «En un món en què els idiomes dominants pressionen els parlants de les altres llengües per a que no les usen en la comunicació pública, les llengües que no tenen el suport clar d'un estat només tindran futur si formen part de la identitat comunitària dels seus parlants. Per tant, és del tot necessari forjar un projecte social de futur en què els valencians tinguem la voluntat de ser valencians i de dirigir el nostre futur, siga quina siga la nostra llengua materna i siguen d'on siguen els nostres pares. A més, en eixe projecte social de futur el valencià ha de tindre un paper destacat per a augmentar la cohesió de la societat valenciana i la consciència de ser valencians.»
 
Davant de les idees anteriors, Francesc Esteve respon de la manera següent:
 
1) La proposta feta és important perquè és «autodissolutòria». Des del principi de l'escrit, l'autor la presenta i la qualifica com a autoliquidacionista.
 
2) Eixa valoració inicial va acompanyada d'una absència d'anàlisi, probablement perquè les idees exposades no val la pena analitzar-les, ja que «la importància dels articles de Casanova i el de suport de Saragossà 'et alii' no ve de la solidesa -escassa- de la seua argumentació. Prové del fet que ofereixen en safata un cavall de Troia al Govern del PP». És a dir, a més d'autoliquidacionistes oferim l'arma per a que ens acaben de liquidar. Realment, som el súmmum o bé de la traïdoria, o bé la imbecil·litat.
 
3) La substitució de l'anàlisi per la valoració despectiva va acompanyada de la deformació. El canvi de paradigma que hi ha entre els dos períodes del valencianisme (el de 1850-1960 i el posterior) és presentat així: «L'article de suport a Casanova que encapçala Saragossà ja fa gala d'aquesta línia típica del blaverisme: la "subordinació" del valencià, supeditat i enfrontat al català. Així ho diuen literalment: des dels anys 60 i amb el mestratge de Fuster, "valencià s'usava d'una manera subordinada a llengua catalana"; i en els estatuts de la UV, "el nom llengua catalana és l'elevat, i valencià és el secundari, d'anar per casa"».
 
4) Per una altra banda, els autors de l'article seríem uns farsants, ja que amagaríem la nostra intenció real: «Diguem-ho clar, ja que ells no ho fan. Allò que Casanova i Saragossà demanen, sense gosar dir-ho ras i curt, no és un ús preferent del nom 'valencià', cosa que ja fa tothom -començant per les universitats- sinó que no s'use 'català' mai». Contra la intenció que ens atribuïx Esteve, la realitat és prou diferent. El secret que amagaríem vergonyosament (anomenar el valencià com a valencià en la societat valenciana) va ser proposat per Saragossà en un manifest fet públic al principi del 2004 i al qual es varen adherir no pocs lingüistes (valencians i no valencians). A més, eixa proposta va aparéixer en un article publicat en la premsa de València i de Barcelona, signat el valentí per tres professors universitaris (Rafael Castelló, Josep Ll. Pitarch i A. Saragossà) i, el barceloní, per Joan Solà, Ramon Lapiedra, Brauli Montoya (membres els tres de l'Institut d'Estudis Catalans), Artur Quintana i A. Saragossà.
 
Lamentem que l'anàlisi siga substituïda per deformacions, entre les quals hi ha el fet de voler ignorar que l'article està firmat per professors de cinc Facultats de la Universitat de València (de Filologia, de Psicologia, de Geografia i Història, de Dret i de Ciències Socials), potser perquè l'objectiu és presentar dos persones com si foren dos dimonis, que cal purificar amb el foc.
 
 
Abelard Saragossà (Facultat de Filologia)
Cesáreo Calvo (Facultat de Filologia)
Gil-Manuel Hernández (Facultat de Ciències Socials)
Emili Obiol (Facultat de Geografia i Història)
Albert Girona (Facultat de Geografia i Història)
 
=======================================================================================
 
2)
 
Article publicat en el diari Levante-EMT dijous 19 de març del 2009
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2009031900_5_568261__Opinion-Servilisme-Camps-llenya-Universitat
 
El passat dimecres 4 de març, Levante-EMV publicava una notícia amb el titular «El Congrés de Romanística no tindrà secció de valencià pel desacord sobre el nom de l'idioma» i feia ressò de l´article publicat per Emili Casanova en el setmanari universitari Nou Dise, on demanava que Universitat de València modifiqués els seus Estatuts per incloure-hi el nom llengua valenciana. El motiu, segons Casanova, era que en el Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romànica que es farà a València el 2010 no hi haurà una secció dedicada a la llengua pròpia, ja que des de Filologia no s'havia arribat a un acord sobre el nom de la llengua que s'havia de donar a aquesta secció. I ací acabava la seua explicació.
El que no explicava el Sr. Casanova era la raó -l'autèntica- del fracàs de la secció en el Congrés: que el Govern Valencià s'ha negat a donar cap ajuda si una secció feia el mínim esment de català. I ni tan sols valencià/català, tal com s'havia proposat des de Filologia. Aquesta és la vertadera notícia que el Sr. Casanova ha amagat.
Ni per a Casanova ni per al redactor de Levante-EMV no era notícia que novament, el Govern valencià menyspreés les 21 sentències dels tribunal Constitucional, Suprem i Superior de Justícia valencià que reconeixen el nom acadèmic de català -el normalment emprat en aquests àmbits- per a la llengua pròpia. Tampoc no era notícia per a ells que s'incomplís la legalitat, ja que tant la denominació català com la fórmula sincrètica (és a dir, català o valencià, o català/valencià) són recollides en el dictamen de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua de 5 de febrer de 2005, publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana. Ni tampoc que el Govern valencià menyspreés els dictàmens oficials de l'AVL, l'entitat a què pertany Casanova i que, segons l'Estatut, és la institució de la Generalitat que té l'autoritat lingüística.
En comptes d´eixir públicament a denunciar l'incompliment flagrant i la burla als seus dictàmens i a la seua Acadèmia, Casanova prefereix desviar l'atenció a un tercer i llançar la culpa a la Universitat de València. En lloc de denunciar la censura i la falta de respecte a AVL per part de Govern de Camps, Casanova pren precisament l'opció d'alinear-se amb el discurs del poderós i d'adoptar l'argumentació típica del PP i del blaverisme: qui provoca els problemes és la Universitat amb la seua intransigència. Tant fa que la Universitat haja adoptat en els seus estatuts tant valencià com català. Tant fa que utilitze valencià en el 95% dels casos i que restringesca català només a l'estricte àmbit acadèmic. Per a ell, la Universitat encara és molt inflexible i ha d'incorporar, a més, llengua valenciana, terme que -fets canten- només ha servit, en tots aquests anys de Govern de PP, per a donar base legal i argumental al secessionisme lingüístic. No perquè el PP fomente més el valencià.
En canvi, no cal que l'Acadèmia a què Casanova pertany use mai les dues denominacions. Ell no ha eixit mai a exigir-li no ja equilibri ni flexibilitat sinó compliment dels dictàmens que ell mateix va votar. Ni a l'Acadèmia ni al Govern que els ha de complir. Ni tampoc ha eixit mai a dir res quan el Govern ha menyspreat les sentències que obliguen a reconèixer la titulació de la UV que ell imparteix, Filologia Catalana, i que el Govern ignora. Són uns altres, que no cobrem d'impartir Filologia Catalana ni les sucoses dietes de l'AVL qui han d'abocar-hi temps, diners i esforços per defensar la validesa de la titulació que imparteix ell.
Per acabar-ho d'arrodonir, en el mateix setmanari, un grup de professors de la Universitat de València encapçalats per Abelard Saragossà ressaltaven la «valentia» del Sr. Casanova per haver plantejat aquest canvi. Davant aquesta rotunditat d'afirmació, ens preguntem: on és la valentia? Valentia és exigir a la part més dèbil i a la que compleix, a la Universitat de València, que adopte, a més de valencià, el nom de llengua valenciana, quan precisament aquesta reconeix de manera legal les dues denominacions? Valentia és amagar a la societat i a la Universitat les raons autèntiques de la seua proposta: la censura del Govern que ell no és capaç de denunciar?
La conclusió no admet discussió. Els fets canten: Casanova ha adoptat la posició del Govern del PP en contra d'allò que ha decidit la seua Universitat democràticament i amb l'aval de la jurisprudència; en contra del seu Departament de Filologia Catalana i fins i tot en contra de la credibilitat de la seua Acadèmia i d'ell mateix com a membre. Perquè si fos coherent i valent, exigiria al Govern valencià el respecte per la unitat de la llengua i l'equivalència dels noms que recull el dictamen esmentat que ell ha votat. I que diu literalment: «hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d´Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, [...] avalada per l'ordenament jurídic espanyol [...] i la jurisprudència".
La vertadera valentia del Sr. Casanova, que encara està a temps de demostrar i que li demanem que demostre, és exigir al Govern Valencià que complesca les lleis, que acate la jurisprudència i que respecte l'AVL com a institució de la Generalitat. De l'altra cosa se´n diu -clar i català- hipocresia, deslleialtat i covardia.

*Claustral de la Universitat de València. Membre de la ponència d´Estatuts.
 
===========================================================================================================
 
 
3)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 21 de març del 2009
 
 

25 anys de la LNL (2)

 

La conferència de Pasqual Maragall del cicle dels 25 anys de la Llei de normalització lingüística no es va poder celebrar. Jordi Pujol va fer la seva dimarts amb una veu poderosa que reflectia un convenciment sincer. Era difícil destriar l'home d'Estat del jove que devorava doctrina sobre nacionalisme i sobre immigració o que aprenia una llengua que teníem prohibida. L'expresident va exposar la filosofia que avalava la política lingüística del seu govern, i en cap moment no es va rebaixar a rebaixar els altres presidents.

Pujol partia del convenciment que «l'eix central, el fil conductor» de la personalitat de Catalunya era la llengua, però alhora havia interioritzat d'altres convenciments: que una pàtria (i una llengua i...) és «un plebiscit diari» (vaja: que no són fets eterns i inamovibles, no te'ls regala ni assegura ningú); que Catalunya és terra d'immigració i que calia integrar socialment i lingüísticament les allaus de nouvinguts; que el país no seria mai més aquell mite o ideal de l'any 1900 o del 1930; que la pressió sobre nosaltres de la llengua castellana i dels sentiments espanyolistes tornaria a ser potentíssima; i que la recuperació de la llengua no s'havia de fer «a punta d'espasa» sinó evitant absolutament la «fractura interna» de la comunitat. (És tan difícil de trobar peròs a aquesta filosofia a priori com fàcil de trobar-n'hi a posteriori: això que no hi ha hagut fractura és prou discutible, i en canvi el resultat lingüístic no sembla tan feliç com el president el presentava.) ¿Què calia fer, doncs?

Primera base: l'ensenyament. Els mestres havien de saber català i aquesta llengua havia de ser la vehicular de l'escola (fet anomenat immersió col.loquialment i sovint malèvolament). Pujol se sent del tot satisfet d'aquesta política, i l'any 1994 «va passar por» quan va ser impugnada... fins que el Tribunal Constitucional va donar la raó a la Generalitat. I si ara el mateix tribunal la desautoritzés «hi hauria un autèntic casus belli». (La por, doncs, explicaria la «prudència», que tan sovint ens provoca ràbia i ens revolta.) Segona base: TV3, una eina poderosa de difusió del català i d'un bon català, «un dels objectius inapel.lables de les televisions públiques». Aquí l'estira-i-arronsa amb Madrid (que ens volia apaivagar amb una TV folklòrica) va ser prou dur. I junt amb TV3, estímul a TVs locals, a la ràdio i a la premsa. Finalment, la Llei: 1983.

Conclusions. Va ser un «fracàs total» la batalla pel cine o pel bilingüisme al passaport (però es va guanyar la del DNI) o pels DVDs, pels jocs i pel lleure. (Aviat és dit!: són terrenys de primera importància!) «Seguim estant amenaçats», però «estem contents» perquè ¿com ens trobaríem sense tots aquests esforços reeixits? La Generalitat ha de vetllar més pel compliment de la llei, però tota la població ha d'exigir i facilitar aquest compliment. Les darreres paraules, amargues, van ser contra l'abandó general de la nostra llengua que practiquem tots.

 

Joan Solà

 

NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també a la llista InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.

 
==========================================================================================================
 
4)
 
Publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 28 de febrer de 2009
http://bibiloni.cat/ambbonesparaules/trafic.html
 

Amb bones paraules

El tràfic i el trànsit

Gabiel Bibiloni

Tràfic és una paraula que tenen un munt de llengües, que significa originàriament 'moviment o comerç de mercaderies'. Aquesta paraula es va escampar a partir de l'italià traffico, un mot que es documenta en aquesta llengua en el segle XIV i d'etimologia dubtosa segons els diccionaris. Amb tot, en català medieval tenim trafegar i el seu deverbal tràfec, paraules paral·leles a les italianes i de la mateixa etimologia, que es van usar amb el significat ple de 'tràfic' sembla que fins al segle XVI. I paral·leles també a les portugueses trafegar o trasfegar i tráfego i a les castellanes trafagar i tráfago. Tots aquests mots van acabar essent suplantats en les llengües esmentades pels italianismes trafficare i traffico, que van entrar al francès en el segle XV, a l'anglès en el XVI i a l'espanyol en el XVII. Pel que fa al català, traficar i tràfic van entrar per via de l'espanyol —traficar es documenta en el mateix segle XVII, però tràfic consta com a documentat per primer cop el 1803—, i trafegar i tràfec romangueren amb els significats restringits que ara els donen els diccionaris. Els codificadors del català consideraren que unes paraules presents en totes les llengües romàniques —traficar i tràfic— no podien mancar en la nostra llengua, encara que hi hagin arribat a través de l'espanyol.

També pareix que és l'italià la llengua difusora de la paraula trànsit (transito, del llatí transitus, relacionat amb transire 'anar a través d'alguna cosa"). Trànsit és el pas d'un lloc a un altre o d'un estat a un altre: "el trànsit de la frontera s'ha interromput", "passatgers en trànsit", "ocells de trànsit", "el trànsit de l'Edat Mitjana al Renaixement", etc. També el trànsit és la mort, el pas de la vida al no se sap què.

Fins aquí tot és molt simple. La cosa és que en temps recent la paraula tràfic ha agafat en moltes llengües un altre significat: la circulació de vehicles per les vies públiques. Sembla que aquesta novetat semàntica té relació amb el ferrocarril (s. XIX), el primer mitjà de transport modern, que era alhora un mitjà per al moviment de mercaderies i de persones. És comprensible que aquest sigui el nexe d'unió entre el sentit clàssic del mot tràfic i el sentit modern circulatori. I així un bon nombre de llengües europees —anglès, francès, italià, danès, suec, etc.—, amb la mediació de l'anglès, han donat al vell mot tràfic el sentit de 'circulació de vehicles i altres mitjans de transport per les vies o xarxes de comunicació". A més d'altres sentits, com poden ser els de tràfic postal o tràfic d'Internet (flux de bits a través de la xarxa).

El nou significat de la paraula tràfic, forjat en anglès en el segle XIX, tot d'una va passar espontàniament a les diverses llengües europees. El Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana mostra exemples del seu ús en català a partir dels primers anys del segle XX i fins a temps posteriors al diccionari Fabra. Fins i tot en la ploma d'una persona com Cèsar August Jordana, director de l'Oficina de Correcció de la Generalitat durant la República. És clar que també mostra usos de trànsit, una paraula que del significat de 'pas d'un lloc a un altre' fàcilment podia "transitar" al nou significat. I segurament tant un ús com l'altre estaven condicionats pel que feia l'espanyol.

La codificació del lèxic modern (1932) d'un bon principi rebutjà la paraula tràfic per a la circulació de vehicles i va prescriure en aquest sentit trànsit. 'Acció de traficar' és la definició del Fabra, lleugerament modificada en el DIEC, de tràfic, que contrasta un poc amb una accepció que li dóna Alcover-Moll ('transport de gent o de coses en vehicles' i consigna l'exemple de López Picó "amb el soroll del tràfic, no pots sentir-la, la remor de l'aigua"). Llevat d'alguna petita rebel·lia isolada —com una de l'estudiós de l'onomàstica E. Moreu-Rey— la norma oficial no ha estat discutida, sinó repetida i practicada per tothom. Ara bé, si tràfic és la paraula que usen la majoria de llengües del nostre entorn, per què els codificadors implantaren la norma vigent? Crec que haurem d'admetre que tal decisió va ser deguda, encara que sigui en part, a un acte reflex d'imitació de la normativa espanyola. En efecte, l'Acadèmia espanyola, amb la seva tradicional prevenció contra les paraules angleses, es negà a reconèixer a la paraula tráfico la nova accepció que les altres llengües li donaven i va prescriure per a aquest significat únicament el mot tránsito. En el moment de la redacció del diccionari Fabra la normativa espanyola era plenament vigent, si bé en l'espanyol real segurament ja s'usava tráfico de manera abundant. Després l'Acadèmia espanyola va rectificar, i el català va quedar amb el trànsit, en contrast amb les llengües veïnes, inclosa la castellana (només el portuguès i part de l'espanyol americà diuen ara trânsito o tránsito). Fins a l'edició de 1947 el diccionari de l'Acadèmia espanyola definia tráfico com "acción de traficar". La rectificació es produeix a l'edició de 1950, en què a l'accepció esmentada s'hi afegeix, precedida d'un asterisc, aquesta altra: "tránsito, acción de transitar". I a partir de l'edició de 1956 tráfico ja és —també— el "tránsito de vehículos por calles, carreteras, caminos, etc.". Automàticament hi ha la Jefatura Nacional de Tráfico i la Guàrdia Civil de Tráfico.

Tant si es diu trànsit com tràfic amb el significat de circulació de vehicles per les vies públiques, es tracta d'una ampliació del camp semàntic inicial d'aquestes paraules. Totes dues tenen avantatges i inconvenients. Tràfic queda un poc dissociat del verb traficar, que només significa comerciar —legalment o il·legalment—, però trànsit tampoc no s'adequa al significat originari, que no és 'circulació' sinó 'pas' (pas d'un lloc a un altre traspassant alguna mena de frontera). Sense invalidar trànsit, ni pretendre de canviar el nom de cap servei ni direcció general, crec que el rebuig de tràfic és avui injustificat. No és cap castellanisme, sinó el terme més universal, i això sempre és llum que ens orienta.

[article ampliat respecte de la versió del Diari de Balears]

 
==========================================================================================================
 
5)

 

EL CENTRE ALCOIÀ D'ESTUDIS HISTÒRICS I ARQUEOLÒGICS PUBLICA UNA EDICIÓ FACSÍMIL DEL DOCUMENT JUDICIAL MÉS ANTIC DEL PAÍS VALENCIÀ

 

L'Arxiu Municipal d'Alcoi compta amb un autèntic monument, fràgil i perible, com és el document en paper valencià més antic que es conserva de l'antic Regne de València. Es referim a l'Esborrany de la Cort del Justícia d'Alcoi dels anys 1263-64. Es tracta d'un quadern de 32 fulls, en el qual, a manera d'esborrany i exercint el justícia la seua funció i aplicant el fur de València, es prenen notes de les reclamacions i fets litigiosos que li presentaven, amb l'evident finalitat de passar-les després en net. No és per tant un llibre principal, però té la importància de mostrar-nos un  retall de la vida i dels xicotets fets que enterbolien la convivència de les persones, els quals es remunten a només set anys de la fundació d'Alcoi. Són les primeres notícies que tenim dels pobladors cristians de la nostra vila.

No hi cap dubte que és un registre judicial i que és un esborrany, el seu desenvolupament és poc acurat, amb ratlladures i esmenes, i al foli 7 v. hi ha anotacions cap per avall. El seu estat de conservació és relativament bo i més ara que està restaurat. Sols el darrer foli, el 32, està esguerrat en gran part. La major part dels folis tenen l'extrem dret de les rectes incomplet, encara que també hi existeixen una sèrie de forats que alhora dificulten la seua lectura. Està redactat en tres llengües: llatí, majoritari, aragonès, sobretot als folis 26 al 29, i català, encara que hi ha documents escrits en mes d'una llengua, com per exemple al foli 6 r., començat en aragonès i acabat en català. L'escriptura és la gòtica cursiva catalana i he pogut distingir-hi tres escrivans, un que redactaria els documents en llatí i català, altre els d'aragonès i un tercer que va escriure molts pocs registres, com per exemple els tres darrers del foli 24 r. Sobre la personalitat dels escrivans res en sabem. Al foli 31 v. tenim un Guillem Sabater que es escrivà, scribtor, i alhora notari, i com que l'Esborrany té alguns assentaments notariats es fàcil pensar que l'autor de la major part de les anotacions, les escrites en català i llatí són obra d'aquest Guillem Sabater. El suport escriptori és un tipus de paper acartonat i de procedència més que probable de Xàtiva. Una anàlisi química del paper ens podria donar més dades.

El registre està incomplet ja que al darrer foli hi ha una llista del repartiment del blat, furtat als musulmans d'Ibi, pels veïns d'Alcoi, i acaba amb Jacme Agat que rep una barcella, però sense que estiga anotada aquesta darrera paraula. L'Esborrany és, doncs, un registre que aniria solt per l'Arxiu Municipal d'Alcoi i que algú, en una època determinada, va decidir reunir-los tots en un volum que ja hem vist que s'anomena Extravagants.

Amb motiu de l'Any Jaume I, la nostra entitat volia col·laborar-hi donant a conèixer als nostres socis, als investigadors i als amants en general de la nostra història aquest document singular del nostre passat. De la mateixa manera cal agrair la col·laboració de la Conselleria de Cultura qui ha finançat en bona part aquesta edició.

                                               

José María Soriano Bellver

President del CAEHA

 

==========================================================================================================
 
6)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 21 de març del 2009
 
Motacions

Blocs?

Màrius Serra
 
Un dels capítols del recent Compendi de normes d'estil (manual per a redactors i correctors) de Ramon Sangles, editat per Llengua Nacional, ja paga amb el títol: "Decididament blog i no bloc". Sangles remet als treballs del lingüista Gabriel Bibiloni per carregar contra la decisió del Termcat d'adoptar bloc (i blocaire) en comptes de blog (i bloguista o bloguer o blogaire) per referir-se als quaderns digitals. El Termcat regenta la sala d'espera al diccionari normatiu. I és aquí on, ara per ara, reposa aquest polèmic nou ús de bloc que provoca la divisió entre els internautes catalans. Bibiloni abandera la fidelitat al terme original anglès blog, abreviatura de web-log (quadern de bitàcola a la xarxa). Hi juga a favor que arreu ja en diguin blog, i que la terminació -g no ens sigui aliena, com ho demostren el pacient pedagog, el filòleg saberut o un pobre nàufrag com jo. El debat entre la particularitat i la generalitat és bizantí. Jo em decanto clarament per dir-ne blog, però constato una paradoxa: els qui advoquen per blog han introduït a la blogosfera catalana el que els experts en la qüestió basca anomenen la política de blocs.
 
NOTA:
La primera edició del llibre Compendi de normes d'estil (manual per a redactors i correctors) de Ramon Sangles al qual es refereix Màrius Serra en el seu article està completament esgotada. Aviat eixirà una segona edició corregida i notablement augmentada en la qual el capítol que parla del mot blog es titula "A internet és blog i no bloc".
Eugeni
 
==========================================================================================================
 
7)

Ofensiva criminal contra el català a les Balears

 

Mirau per on, na Rosita Estarás diu que vol "bilingüismo" i resulta que, precisament perquè hi hagi bilingüisme a la Sanitat, cal que tots els metges i totes les infermeres siguin capaces d'entendre i d'expressar-se amb tota naturalitat tant en mallorquí com en foraster. És la condició mínima perquè qualsevol de Mallorca tengui la llibertat individual de triar la llengua en què es comunicarà amb els metges. Però, és clar, per a na Rosita, la caparrudesa de deu o dotze metges que no volen entendre el mallorquí pesa molt més que la llibertat individual de cinc-cents mil mallorquins de triar la llengua amb què es comunicaran amb el metge. Això és el "bilingüismo" de na Rosita! Colonialisme foraster total! Racisme pur!
Reparau com va ben alerta a demanar aquesta llibertat individual de triar allà on hi impera el forater: als jutjats, a les sales de cine, als comerços, als restaurants. Als restaurants mateixos, un fumador té dret a triar seure a una clapa on hi fumin i un que no té fumera pot triar seure a una clapa neta de fum. Un mallorquinoparlant no pot triar que el cambrer l'entengui i s'hi comuniqui en mallorquí. No remuga gens, no, na Rosita!
Per què no demana que a les escoles de Madrid, els 25.000 catalanoparlants que hi resideixen, els araboparlants i els qui parlen galaicoportuguès i viuen a la capital espanyola, puguin triar la llengua en què escolaritzaran els seus fills? A Madrid resulta que sí que la llengua és del territori. Per això van ben alerta a oficialitzar-ni cap, de llengua, més que la històrica de sempre d'aquell territori, el castellà, per molts de cents de milers de parlants d'altres idiomes que s'hi mudin. Ho tenen clar: l'única llengua oficial de Madrid és la territorial, la històrica de sempre. Madrid és una ciutat lliure, no una colònia.
A un imaginari país bilingüe, hi hauria dualitat d'escoles, dualitat de sales de projecció de cine, cambrers, dependents, metges, jutges obligats a entendre i a parlar les dues llengües perquè cada client o pacient pogués triar la llengua amb què es pogués expressar i amb què volgués ser atès. Tots els canals de ràdio i de televisió que volguessin emetre en aquell territori, estarien obligats a oferir dues versions, una en cada llengua. Tots els productes haurien de dur obligatòriament les dues llegües a les etiquetes. Tots els cossos policials haurien de dominar a la perfecció les dues llengües. Això seria bilingüisme. Què espera na Rosita a posar fil a l'agulla?
A na Rosita només li pica l'escola i el requisit de català a l'administració. Com que ells no cerquen altra cosa més que la desaparició de tot idioma que no sigui l'espanyol, tenen ben clar que cal exterminar tot estímul que doni utilitat a l'aprenentatge del català. La manera més bona de matar el català sense prohibir-lo de manera explícita (les ganes hi són, però han de fer veure que són “demócratas”) és fer-lo inútil i innecessari en el seu propi territori històric. No dubtem ni per un moment que tenen entre mans un autèntic programa d'extermini lingüístic.
És ben hora que tots els mallorquinistes enviem a pastar fang això de dretes i esquerres i ens uniguem per enviar el colonialisme foraster a porgar fum.
Per acabar, reparau com na Rosita, per allò de “divide et impera”, ja torna remolcar allò de “mallorquín, menorquín, ibicenco i formenterenco peró no catalàn”. Ben alerta va, emperò a qüestionar per res que els llibres de les escoles siguin en espanyol estàndard i no en andalús ni en argentí que sí que es parlen al carrer en lloc del foraster estàndard.
Quina barra!


Jordi Caldentey

 

==========================================================================================================
 
8)

XXII Jornada d'Antroponímia i Toponímia


Us informam que el mes de març de 2009 tindrà lloc la XXII Jornada d'Antroponímia i Toponímia. Enguany, la trobada es durà a terme a Pollença el dia 28 de març. Així mateix, us fem avinent que el termini de presentació de ponències i comunicacions serà obert fins al dia 27 de febrer. Si estau interessats a presentar-ne cap, podeu adreçar-vos al Gabinet d'Onomàstica. Ho podeu fer per correu electrònic a l'adreça següent: sl.ono@uib.cat

O per correu ordinari, a:

Gabinet d'Onomàstica
Edifici Ramon Llull Campus universitari
Carretera de Valldemossa, km 7.5
07122 Palma

Si us voleu posar en contacte amb nosaltres, per a qualsevol consulta podeu telefonar al 971 17 27 17, de 8 a 11.30 h.

Per agilitar l'organització d'aquest acte agrairem a tothom qui vulgui presentar-hi comunicacions o ponències que s'atingui al termini indicat més amunt i que, si està interessat, indiqui el títol de la comunicació.

Programa definitiu (pdf)

Tot esperant poder-vos veure a la Jornada, rebeu una salutació cordial.

Atentament,
Gabinet d'Onomàstica

============================================================================================================
 
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://mailings.migjorn.cat/alta/
Si voleu posar-vos en contacte amb l'administrador d'InfoMigjorn, escriviu a l'adreça InfoMigjorn@telefonica.net
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
 
============================================================================================================