Un amic mallorcalià ens conta que un jove immigrant el va aturar pel carrer per demanar-li una adreça. El nostre amic li va respondre en català: «Mira, has d'anar tot dret, però és una mica enfora, a més de vint minuts caminant...» Per la cara de sorpresa del jove, el nostre amic va pensar que no l'havia entès.
Però aquest temor es va dissipar tot d'una: «Vint minuts?», va exclamar el jove, en mallorquí i amb un somriure a la cara. «Sí, potser et convindria agafar l'autobús o un taxi», el va aconsellar el nostre amic. «Un taxi? No, no... M'agrada caminar... Moltes gràcies.» El jove va continuar pel carrer que li havia indicat el nostre amic. De sobte, però, es va aturar i es va girar cap a ell: «M'agrada sentir mallorquí. És més d'aquí, no? Més normal.» Aquell comentari va servir per reprendre la conversa mentre tots dos feien part del camí plegats. «Tu el parles molt bé. Com l'has après? Has anat a classes?», li va demanar el nostre amic. «No, amb amics...», va respondre el jove. La conversa va fluir amb cordialitat. Va resultar que el jove era del Senegal i que feia vuit anys que vivia a Mallorca.
Fixau-vos en el significat que pren aquí mantenir l'ús de la nostra llengua: parlant en català al jove immigrant, el nostre amic venia a dir-li: «Et consider mallorquí i, per tant, et tract com tractaria qualsevol altre mallorquí.» El somriure cordial que es va dibuixar en el rostre del jove senegalès o la necessitat de comentar-ho (el mallorquí «és més d'aquí, no?») són indicis que aquella situació el va sorprendre de manera positiva. Segurament va experimentar qui sap si per primera vegada que deixava de ser tractat com un immigrant i que era tractat com un més d'aquí.
Sovint ens inflen el cap amb la idea que la llengua no ha de ser una barrera (un argument que, curiosament, apliquen al català els qui converteixen en murs infranquejables les llengües que diuen universals). Heus ací, en canvi, un exemple que la nostra llengua és precisament tot el contrari: una porta d'entrada que obre el pas a l'arrelament i a la integració. A sentir-se d'aquí.
Amb bones paraules
Lloc de treball, lloc de feina
Gabriel Bibiloni
En el Principat els mitjans de comunicació i els papers oficials diuen lloc de treball (com a la frase «el tancament d'aquesta empresa representa la pèrdua de 400 llocs de treball»), mentre que a Mallorca és més habitual el sintagma lloc de feina. Això darrer és un fet que sorprèn la gent del Principat, i algun sistema automàtic d'observació de la neologia ha detectat lloc de feina com un neologisme, ço és, una "novetat". En qualsevol cas, es tracta d'una discrepància que constitueix tot una anomalia terminològica que no hauria d'existir.
La delimitació semàntica entre treball i feina és força complexa, i l'anàlisi a fons dels diccionaris no serveix per a treure'n el trellat. A Mallorca treball i treballar són paraules molt poc usades en la llengua popular. Com se sap, aquí es diu fer feina, no treballar. Treballar pot tenir el sentit d'esforçar-se per a aconseguir una cosa (hem treballat molt perquè tot sortís bé), però això és tot. Aquí tothom va a la feina, queda sense feina, cerca feina o té molta feina. Per això a Mallorca es percep lloc de feina com a més genuí que lloc de treball i no sembla que hi hagi disposició a renunciar al sintagma així com així.
Lament no poder manifestar-me a favor d'una de les dues opcions terminològiques. Em sembla que el problema no és només en els mots treball o feina, sinó també, o més aviat, en la paraula lloc. És evident que lloc de treball (o lloc de feina) és un calc de puesto de trabajo. Aquí no fem altra cosa que calcar. I, a més, no sembla una traducció reeixida de tot. Com dèiem dissabte passat, en català no tenim una paraula que tenen totes les llengües romàniques (fr. poste, it. i port. posto, esp. puesto, occ. pòst, rom. post), ben diferenciada semànticament dels equivalents del mot lloc. Això fa que nosaltres tendim a carregar els significats d'aquella paraula damunt el nostre lloc, però fer-ho mecànicament i absolutament porta a moltes solucions desencertades.
Per al concepte de puesto de trabajo la majoria de llengües usen normalment un terme univerbal que també designa l'ocupació en general: el francès diu emploi (création d'emploi, on a suprimé 400 emplois), l'italià, impiego, el portuguès, emprego, i l'anglès combina job i employment (comptable i no comptable respectivament). És ver, però, que en alguna d'aquestes llengües hi ha certa variació: l'espanyol també té empleo, paraula preferida en alguna fórmula, com suspensión de empleo y sueldo, i l'expressió creación (o destrucción) de puestos de trabajo podria ser també creación (o destrucción) de empleos (o empleo). I l'italià, a més de creare impieghi, també pot dir creare posti di lavoro).
En català tampoc no tenim més desgràcia el verb germà de employer, employ, emplear, impiegare, empregar, provinents del llatí implicare (amb la particularitat que l'espanyol emplear no deriva d'aquest verb llatí sinó directament del francès employer altrament seria emplegar, igual que també l'anglès employ). Ni tenim el germà de emploi, employment, empleo, impiego i emprego, ni l'equivalent etimològic de employé, employee, empleado, impiegato i empregado, si bé hem acollit el terme empleat, amb forma castellana i isolat del seu conjunt natural. Si tinguéssim aquests mots, serien emplegar, emplec i emplegat. Bé, matisem que a la Catalunya del Nord sí que tenen aquestes paraules i que la llengua medieval se servia del verb emplegar. Però tenim la paraula ocupació, que també aquí podria fer algun servei. No sembla gens desencaminat parlar del catàleg d'ocupacions d'una empresa o de la creació o destrucció d'ocupacions. Ocupacions, ocupació, desocupació i desocupats, al cap i a la fi, vegeu l'article de fa dos dissabtes formen un grup lèxic coherent que ens podria alliberar de certes dependències.
Diversos autors, coordinats per Carles
Lladó,
Catalunya: estat de la
nació,
Raval Ed. SLU,
Barcelona 2008.
Es tracta d'un llibre realitzat per impuls de Carles
Lladó i en el qual col·laboren fins a trenta autors; esmentan-los ompliríem
gairebé l'espai de la ressenya. El llibre vol donar resposta al desconcert, al
descontentament i a la indignació de molts ciutadans catalans per la constant
pèrdua de pes polític, econòmic, cultural i d'influència de Catalunya, i vol
contribuir a despertar la consciència de catalanitat utilitzant el mètode de
l'exposició dels greuges i la realització del seu diagnòstic, la promoció d'un
corrent de catalanitat que es mobilitzi i el plantejament d'un pla tàctic que
ens porti a la independència. Hem trobat a faltar, enmig de tants articles
centrats en els greuges, algun escrit que parlés del tema de l'educació en els
Països Catalans.
L'historiador Jesús Mestres trenca el foc
fent-nos l'agenda històrica dels Països Catalans, diferenciant els moments
històrics que considera positius dels que són clarament negatius. També es fa
una recopilació del llibre sobre la catalanofòbia que en el seu dia va
publicar el malaguanyat Francesc Ferrer, un terme que definia com la ideologia de masses de
l'espanyolisme amb uns orígens molt reculats en el temps. De fet, un
dels tres eixos que aguantarien aquella fòbia ideològica és l'arranament
cultural i lingüístic que té com a objectiu assolir la colonització del poble
català. Només per esmentar els escrits que tenen com a tema central la llegua,
direm que en un altre escrit Eladi Crehuet parla de “llengua i notariat”,
constatant que sovint no es pot ni morir en català; mentre que J.M. Borrull fa
una llista dels atacs a la llengua.
El col·laborador de Llengua Nacional Gabriel Bibiloni parla
de la imposició de l'espanyol als Països Catalans fent una breu però precisa
exposició històrica d'un procés encaminat a eradicar el català del seu territori
històric. La construcció del modern Estat espanyol va associar-se a la imposició
de l'espanyol com a única llengua d'ensenyament i al discurs de la llengua
nacional (espanyola), presentada com a instrument de progrés, cultura,
llibertat, i benestar. Cal dir que l'agressió contra el català continua ben viva
avui mateix a través de la perversió intrínseca de l'ordre establert no
democràtic i desigualitari que viu la nació lingüística catalana, consistent en
un discurs basat en el principi que “en aquest país, qui vulgui, pugui ser
monolingüe en espanyol tota la vida, i desentendre's per complet de l'idioma
propi del país on viu; mentre que el bilingüisme és estrictament obligatori per
als catalanoparlants”. Bibiloni afirma que efectivament el català té vida per a
molt temps, perquè no s'ha trencat la transmissió familiar de l'idioma, però que
hi ha moltes maneres de viure, i no té sentit que una gran part de les
interaccions socials ens vegem obligats a fer-les en una llengua que no és la
nostra.
La realitat demogràfica continua afavorint l'ús creixent
de l'espanyol, convertit en vehicle neutre d'intercanvi social. El català només
podrà viure si és la llengua d'interrelació entre les diverses comunitats amb
qui compartim el territori. Finalment, el professor de Mallorca es pregunta si
és possible un model igualitari dins l'Estat espanyol o si caldrà optar per la
independència nacional com han fet els altres països que han normalitzat les
seves llengües.
Jordi Solé i Camardons
Article publicat en el diari AVUI (pàgina 29) dissabte 28 de febrer del 2009
http://paper.avui.cat/article/dialeg/155961/no/bel·ligerant.html
Un amic meu m'explica que està fent uns cursos de postgrau a la Universitat de Barcelona, això que ara en diuen màsters. La quinzena de professors que imparteixen les assignatures és catalanoparlant, però tots sense excepció fan les classes en castellà perquè entre l'alumnat hi ha algunes persones sud-americanes. El meu amic va advertir des del principi que, si havia de fer alguna intervenció, parlaria sempre en català. Com és habitual en aquests casos, es va oferir a parlar a poc a poc, a repetir i aclarir el sentit de les seves paraules.
Si mai li diuen que no l'han entès prou bé, el meu amic ho repeteix amb claredat pedagògica tantes vegades com cal. L'única persona que li ha demanat que deixi de parlar en català és una professora, tan catalanoparlant com ell. Amb un argument sensacional: ella no és bel·ligerant en qüestions lingüístiques. El meu amic li va dir que no deixaria de parlar en català, encara que fos l'únic, que és el que passa. Ves per on, el meu amic, tan amable, pacient i pacífic com és, és tingut per un bel·ligerant ("que està en guerra").
Es veu que el lema de la Universitat de Barcelona, Perfundet omnia luce, no garanteix que la llum arribi a la llengua i obliga a donar exemple de no bel·ligerància des de la càtedra. Res de guerres i menys encara per culpa de l'idioma. A les aules s'aplica, doncs, la doctrina no-bel·ligerant de Swiss Air i Air Berlin: una sola llengua, l'espanyola, i foris. La mateixa no bel·ligerància del Defensor del Pueblo (no del Poble), que presenta recursos contra l'Estatut perquè considera que s'excedeix en la promoció del català.
La veritat és que m'agradaria publicar aquestes consideracions a El Mundo o a l'Abc, però em temo que no m'ho permetrien perquè no són bel·ligerants.
Butlletí 22 de la Xarxa CRUSCAT. Març de 2009
Podeu veure els butlletins de
la Xarxa CRUSCAT
a
Avui, encara no fa un mes de l'obertura del grup i ja s'hi compten 223.100 adherits, xifra que augmenta cada dia amb unes 2.000 noves admissions. "Vaig escollir la xifra de 2.500.000 perquè vaig veure a la Viquipèdia que al món hi ha 9.500.000 de catalanoparlants i vaig pensar que ho podria assolir", diu Delriu ingènuament.
Manifest i web
Arran d'aquest fenomen
lingüístic a la xarxa, 11 persones –que es van conèixer al Facebook i treballen
mitjançant internet– s'han ajuntat per redactar un manifest i elaborar una
pàgina web amb la intenció de fer arribar el resultat a les institucions
catalanes, espanyoles i europees. Aquest grup de treball, format espontàniament,
recull els temes que es discuteixen en els debats, consensuen l'esperit del grup
i segueixen les opinions que s'hi publiquen. Així, han resolt que volen que el
català sigui reconegut com a llengua, sense cap pretensió independentista o
partidista. Anna Costas, membre del grup, explica que la finalitat és
"reivindicar la llengua perquè se situï en el lloc que li correspon en igualtat
amb altres llengües, com per exemple el castellà o l'anglès".
Tot i que el grup no té cap finalitat ideològica o política, sovint s'hi discuteixen temes d'aquest caire en els 2.400 missatges que hi ha al mur o en qualsevol del 65 temes de discussió actius. En canvi, el grup de castellanoparlants presenta una clara intencionalitat política i es posiciona en contra del català en entendre que discrimina el castellà. "Veiem amb preocupació que en alguns territoris d'Espanya la senyalització pública de carrers i senyals de tràfic en moltes ocasions ja no es posi en castellà", s'hi pot llegir. També critiquen que la pàgina web dels Mossos i del departament d'Educació i Salut estiguin en català. "Per descomptat ens sembla bé que es garanteixi la presència dels idiomes propis de cada territori, però no fins al punt d'ignorar la llengua oficial i majoritària en totes les regions de l'Estat", diuen a la pàgina.
Llocs d'origen de les persones adherides
al grup:
Catalunya Nord, Ciutat de l'Alguer, Eivissa, El Carxe,
Formentera, Llívia, Mallorca, Menorca, País Valencià, Principat d'Andorra,
Principat de Catalunya, Terres de la Franja de Ponent, Argentina, Austràlia,
Bolívia, Brasil, Canadà, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Equador, Estats Units,
Hong-Kong, Israel, Mèxic, Nova Zelanda, Perú, Polònia, Puerto Rico, Rússia,
Suïssa, Tunísia, Ucraïna, Veneçuela, Xile, Albània, Alemanya, Anglaterra,
Bèlgica, Bòsnia i Hercegovina, Dinamarca, Escòcia, Finlàndia, França, Holanda,
Itàlia, República Txeca, Andalusia, Aragó, Canàries, Castella la Manxa, Castella
i LIeó, Comunitat de Madrid, Euskadi, Galícia, Múrcia.