InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [9.000 membres]
 
Butlletí número 96 (dijous 12/03/2009) - Informació triada per Eugeni S. Reig
 
1) XXVI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez i XV Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català
 
2) Abelard Saragossà i altres autors - La jerarquia dels noms valencià i català en la Universitat de València
 
3) J. Leonardo Giménez - Vindicació del valencià i d'Emili Casanova
 
4) Francesc Esteve - Cavall de Troia contra el català
 
5) Portal Ausiàs March / Cultura commemora el 550 aniversari de la mort d'Ausiàs Marc
 
6) Un Jove d'Elx crea el Fotolog en Català
 
7) Joan Tudela - Llengua i ús, la revista dels sense nom
 
8) Pla de Formació Lingüisticotècnica en Valencià del professorat no universitari (Capacitació)
 
9) Vicent Usó presenta "El músic del bulevard Rossini" a Vila-real
 
10) Jesús Escrivà - Traient la Llengua
 
========================================================================================
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://infomigjorn.drac.com/alta
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
========================================================================================
 
1)
 
ASSOCIACIÓ CULTURAL AMICS DE JOAN VALLS

Dissabte 14 de març-19.30 h.

Centre Cultural Ovidi Montllor

(Vistabella 8 - Alcoi)

XXVI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez

XV Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català

Homenatge a Emma Peidro Blanquer

amb l'actuació d'Eva Dénia Trio que interpretarà cançons de Georges Brassens

Entrada lliure

Al final de l'acte se servirà un refrigeri

============================================================================================================
 
2)
 
 

Publicat en el núm. 328 del periòdic  Nou Dise (26 de febrer del 2009) (pàgina 4)

 

La jerarquia dels noms valencià i català en la Universitat de València

 

En el número 326 de Nou Dise (12-02-09, p. 4), Emili Casanova publicà un article sobre la jerarquia dels noms valencià i català dins de la Universitat de València. Com que les qüestions socials no es poden tractar bé sense emmarcar-les en la història, començarem per fer eixa operació. Entre 1850 i 1960, el valencianisme intentà coordinar-se lingüísticament i culturalment amb els balears i amb els catalans. En canvi, políticament hi havia la concepció confederal de la Corona d'Aragó, cosa que feia usar regularment els noms llengua valenciana i valencià per a anomenar la llengua pròpia dels valencians. Eixa concepció social i política anava unida a un model lingüístic en què els valencians ens podíem identificar fàcilment i que era assimilable i practicable en la llengua oral pública, com comprovaran els lectors que miren la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner, publicada en 1950.

Aquell panorama va canviar sensiblement a partir del predomini ideològic de Joan Fuster en els anys sixanta i setanta. El model lingüístic deixà de tindre com a base important el valencià popular, de tal manera que la llengua culta s'allunyà considerablement de la llengua viva, cosa que exposà el lingüista valencià Lluís Polanco en un treball llarg i important de 1984. En els noms del valencià, llengua valenciana va desaparéixer i valencià s'usava d'una manera subordinada a llengua catalana, que esdevingué preferent. Per una altra banda, al costat de les relacions lingüístiques i culturals amb els balears i amb els catalans aparegueren les vinculacions polítiques. A més, el valencianisme del període 1850-1960 era com si no haguera existit. Per als valencianistes que es varen formar en els setanta i els huitanta, és com si el valencianisme haguera nascut en els sixanta, probablement com a conseqüència del trencament que s'havia produït amb la concepció imperant del període precedent.

Com que aquell valencianisme s'oposava a la dictadura del general Franco, l'esquerra espanyola no va negar les seues propostes durant els setanta. En canvi, la dreta no solament les va rebutjar, sinó que va aprofitar l'oposició a eixes idees per a combatre l'esquerra. Hem arribat als enfrontaments socials (coneguts com a «batalla de València») pels símbols valencians i per la interpretació de la naturalesa del valencià (en particular la classe de vinculació que hi ha –i que hauria d'haver en el futur– entre el balear, el valencià i el català). D'eixa manera, les senyes d'identitat del poble valencià deixaven de ser una qüestió potencialment comuna a tota la societat valenciana i es supeditaven als interessos particulars dels partits polítics espanyols.

Els primers perjudicats per aquell procés varen ser el poble valencià i el valencià. La societat valenciana va perdre perquè patí una fractura social. Pel que fa al valencià, el procés dificultà la recuperació del seu prestigi social i, sobretot, l'augment del seu ús públic: si la interpretació de la naturalesa del valencià causava la divisió entre els valencians, era preferible ignorar-lo i usar la llengua que no generava problemes socials (el castellà). D'aquell enfrontament social, també va eixir molt mal parat el valencianisme polític, que es va quedar en la marginalitat (d'on encara no ha acabat d'eixir). Per una altra banda, a la vista de l'evolució que hi ha hagut en els anys noranta i en l'actual dècada convindria preguntar-se fins a quin punt tot aquell procés també ha repercutit negativament en els vots de l'esquerra espanyola i positivament en la dreta.

Com que els efectes socials negatius que hem presentat encara no han cessat, Emili Casanova ens ha recordat (en l'article esmentat) que «l'ús social del valencià es recuperarà millor si els valencians ens identifiquem com a valencians i considerem el valencià com la llengua pròpia, objectius molt més assolibles si anomenem el valencià amb el nom que li dóna el nostre poble, que és també el de la legalitat estatutària». En efecte, en un món en què els idiomes dominants pressionen els parlants de les altres llengües per a que no les usen en la comunicació pública, les llengües que no tenen el suport clar d'un estat només tindran futur si formen part de la identitat comunitària dels seus parlants. Per tant, és del tot necessari forjar un projecte social de futur en què els valencians tinguem la voluntat de ser valencians i de dirigir el nostre futur, siga quina siga la nostra llengua materna i siguen d'on siguen els nostres pares. A més, en eixe projecte social de futur el valencià ha de tindre un paper destacat per a augmentar la cohesió de la societat valenciana i la consciència de ser valencians.

Entenem que un projecte d'eixes característiques hauria de tindre a favor la immensa major part de la societat valenciana i, per tant, hem de reconéixer la valentia que ha tingut Emili Casanova de plantejar el tema de la jerarquia que hi ha entre valencià i català en l'ús oficial de la Universitat de València. No sabem si, per a canviar la situació actual (on el nom llengua catalana és l'elevat i valencià és el secundari, el d'anar per casa), és adequada la proposta de modificar els estatuts de la Universitat de València. Però ens pareixeria molt positiu que la Universitat de València propiciara converses entre tots els actors socials implicats (sobretot els partits polítics i les organitzacions sindicals) per vore si és possible arribar a un acord sobre com anomenar el valencià; un acord que ha ser practicat pels uns i pels altres. Si això es produïa, els grans vencedors serien el poble valencià i l'ús social del valencià, de la mateixa manera que afavorir la perduració indefinida de la situació actual continuarà perjudicant la cohesió de la societat valenciana i la recuperació de l'ús social del valencià.

Abelard Saragossà (Facultat de Filologia)

Cesáreo Calvo (Facultat de Filologia)

Gil-Manuel Hernández (Facultat de Ciències Socials)

Oto Luque (Facultat de Psicologia)

Emili Obiol (Facultat de Geografia i Història)

Emília Bea (Facultat de Dret)

August Monzon (Facultat de Dret)

Rafael Castelló (Facultat de Ciències Socials)

Lluís Aguiló (Facultat de Dret)

Albert Girona (Facultat de Geografia i Història)

 
NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Abelard Saragossà ha enviat al periòdic Nou DISE i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el periòdic.
 
============================================================================================================
 
3)
 
 
Article publicat en el diari digital pàgina26.com diumenge 8 de març del 2009
 

Vindicació del valencià i d'Emili Casanova

 
Fa uns quants dies el professor Emili Casanova defenia en el setmanari «Nou Dise» que el nom  valencià/llengua valenciana figurara com a denominació de la llengua pròpia en els estatuts de la Universitat de València, en un article molt ben argumentat, coherent amb la tradició i amb la consciència onomàstica que els valencians tenim de la nostra llengua i també en coherència amb el nostre Estatut i amb la l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però com era d'esperar, quatre claustrals de la mateixa universitat, erigint-se en guardadors de les essències ¿quines i d'on? i d'una ortodòxia quimèrica l'han intentat cremar en un acte de fe, en la forma d'un article, també publicat en Nou Dise, que, a banda de ser un atac incomprensible contra el mestre Casanova, és una se les manifestacions més palmàries d'autoodi que he llegit mai. Si en comptes de dir català, el libel dels claustrals posara castellà o espanyol crec que ells mateixos no dubtarien a qualificar-lo així. Tot perquè Emili diu que el món roda, perdó, diu que el valencià és valencià en dies de festa i en dies de roba vella.

Als claustrals els han replicat set professors, també de la mateixa UV, que sembla que no són del Sant Ofici, encapçalats per Abelard Saragossà, en un altre article carregat de fonaments i, sobretot, argumentat, d'eixos que esgrimixen raons i no veritats estàtiques, d'eixos que generen i fan augmentar l'autoestima de ser valencians, sense supeditacions ni subordinacions innecessàries i despersonalitzadores. L'article dels claustrals, a banda de no esgrimir cap argument contra la proposta de l'iconoclasta Casanova, és una desqualificació personal molt poc deontològica d'un dels lingüistes valencians que més s'han distingit en els últims 25 anys per donar a la parla genuïna valenciana la categoria jeràrquica que per ús real i tradició li correspon, i pioner, com Jordi Colomina i altres, a amollar amarres amb el pontificat de l'Institut d'Estudis Catalans i  a seguir l'estela del Sanchis Guarner prefusterià, de Ferrer Pastor  i d'altres en la vindicació d'eixe cabal lingüístic propi dels valencians, relegat pel nacionalisme lingüístic catalanista i pel fusterianisme més servil a l'ostracisme de la incorrecció o del localisme informal i domèstic.

Una llengua es diu com els seus parlants volen que es diga, llevat que un poder polític, econòmic i/o militar rectifique o modifique eixe principi. Però crec en el nostre cas no hi ha eixe poder rectificador. I el mateix ocorre amb els models lingüístics, que han de ser assumit pels seus usuaris o destinataris. El valencià es diu valencià perquè els valencians sempre l'hem denominat així. Que una altra variant d'esta llengua, que compartim amb andorrans, catalans i balears, es diga català/llengua catalana, perquè els seus parlants l'anomenen d'eixa manera, no és prou motiu per a subordinar ni superposar una denominació a l'altra. Els interpretadors de les «veritats cientificoonomàstiques» haurien de saber, com a bons interpretadors que deuen ser, que el problema del nom és una qüestió identitària, i que la denominació català/llengua catalana és un llastre i una rèmora, ara i ací, per a la normalització lingüística, la qual, tenint en compte la manca d'eixe poder imperatiu i «imposador» de què parlava, només pot tindre èxit sobre la base d'un nom assumit pels valencians, sense qüestionaments «academicistes» ni «cientifistes» i sobre la base d'un model lingüístic visiblement valencià, tal com  argumenten i defenen Emili Casanova i els replicadors dels claustrals. I com estan fent l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i el departament específic de la Conselleria d'Educació, a través dels programes SALT.

Quan el catalanisme lingüístic universitari i els lletraferits fusterians, que tant feren,  com a revulsiu i element conscienciós, per esta llengua, entenguen que el nom català i el model híbrid, a mitges entre l'estàndard lingüístic català i un valencià «mutilat» i «ortopèdic», propi de la universitat i introduït en l'ensenyament, no són les millors eines per a il·lusionar els valencians cap a la llengua pròpia, estarem en millors condicions per a afrontar una normalització lingüística eficaç i assumible per tots. Això sí, comptant amb una actitud decididament positiva dels poders públics valencians, inexistent per ara, que faça bona l'afirmació del conseller Font de Móra en el sentit que «el valencià és la principal senya d'identitat dels valencians».

¿Tan gran heretgia seria que les universitats de València i d'Alacant establiren, en els seus estatuts i en els seus departaments i estudis específics d'esta llengua, que el valencià, tal com l'anomenem els valencians i la legalitat del nostre Estatut d'Autonomia, és la llengua pròpia de la Universitat?  ¿Per què eixa resistència a prendre patró de l'AVL, la institució normativa valenciana? Potser ens estalviaríem alguns pleits paralitzants i en molts casos estèrils (tots llevat dels de les homologacions). Problema d'equivalències no n'hi ha cap, o no deu haver-ne. La Junta Permanent de Català n'és un exemple, i la Junta Qualificadora de Coneixents de Valencià, en la pràctica, ara, també. 

*J. Leonardo Giménez és tècnic lingüístic d'Administració Local. Ha estat exalcalde d'Antella pel PSPV-PSOE
 
============================================================================================================
 
4)
 
Article publicat en el núm. 527 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) (del 8 al 14 de març del 2009)
 
Cavall de Troia contra el català
 
No és una altra de tantes polèmiques sobre el nom de la llengua al País Valencià. Primer, per qui la suscita: dos professors de Filologia Catalana de la Universitat de València, Emili Casanova i Abelard Saragossà, el primer dels quals és alhora membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). I, segon motiu, per la singularitat autodissolutòria de la proposta: perquè des de Filologia Catalana hi ha qui demana generalitzar el nom 'llengua valenciana' i substituir 'llengua catalana' com a denominació formal i acadèmica, un dels pocs reductes del nom unitari al País Valencià. I, a més,
precisament ara que hi ha jurisprudència ferma, amb més de 20 sentències dels més alts tribunals en favor de 'llengua catalana', després de batalles judicials que han durat dècades.
Una proposta tan particular és la que publicava Casanova amb el títol "'Valencià' ha de ser un nom acadèmicament vàlid i exportable". Un text en què, per cert, acabava demanant que la Universitat, per "donar exemple", inclogués 'llengua valenciana' en els seus estatuts com a denominació acadèmica.

Tot seguit li retrucaven quatre representants al claustre de la Universitat i membres de la ponència d'Estatuts, entre els quals l'exvicerector d'Estatuts i el secretari de Filologia. Si Casanova reclama un ús equilibrat dels noms, ell mateix hauria de predicar amb l'exemple. I, com a membre de l'AVL, que és la institució de la Generalitat de referència lingüística, hauria de proposar també públicament l'ús de 'català' tant a l'AVL com a la Generalitat. I, sobretot, hauria de promoure la unitat que assegura el nom 'llengua catalana' en les conseqüències pràctiques: reconeixement dels títols administratius, acadèmics o recepció de TV3. I que, per "donar l'exemple" que reclamava, Casanova mateix instés públicament el
Govern valencià a complir les més de 20 sentències -algunes de les quals referides als Estatuts de la Universitat- que la Generalitat ha perdut en els darrers anys.

La importància dels articles de Casanova i el de suport de Saragossà 'et alii' ("La jerarquia de noms 'valencià' i 'català' en
la Universitat") no ve de la solidesa -escassa- de la seua argumentació. Prové del fet que ofereixen en safata un cavall de
Troia al Govern del PP, que ja pot invocar que hi ha professors de la Universitat que proposen generalitzar 'llengua valenciana' per substituir -que d'això es tracta- els pocs usos de 'llengua catalana'. Perquè Casanova i Saragossà no poden declarar-se ignorants del fi secessionista amb què implacablement el Govern valencià ha utilitzat 'llengua valenciana', començant pel rebuig a reconèixer la titulació que tots dos imparteixen. Ells ja podran ser presentats pel
PP com els bons representants del valencianisme; tots els altres seran convertits en pancatalanistes radicals que menyspreen el valencià.

I això no és parlar per parlar. L'article de suport a Casanova que encapçala Saragossà ja fa gala d'aquesta línia típica del blaverisme: la "subordinació" del valencià, supeditat i enfrontat al català. Així ho diuen literalment: des dels anys 60 i amb el mestratge de Fuster, "valencià s'usava d'una manera subordinada a llengua catalana"; i en els estatuts de la UV, "el nom llengua catalana és l'elevat, i valencià és el secundari, d'anar per casa".

Però quin és el moll de l'os del raonament de Casanova-Saragossà? Doncs aquest: "l'ús social del valencià és recuperarà millor si els valencians ens identifiquem com a valencians i considerem el valencià amb el nom que li dóna el nostre poble, que és també el de la legalitat estatutària". Si la teoria de Casanova-Saragossà fos certa (a més nom de 'valencià' i 'llengua valenciana', més ús), la normalitat social s'hauria d'haver disparat i el valencià hauria de rebentar de salut. I sobretot en l'època del PP, que ha oficialitzat 'idioma valencià' en l'Estatut i se n'omple la boca.

Diguem-ho clar, ja que ells no ho fan. Allò que Casanova i Saragossà demanen, sense gosar dir-ho ras i curt, no és un ús preferent del nom 'valencià', cosa que ja fa tothom - començant per les universitats- sinó que no s'use 'català' mai. I això ho proposen dos professors de Filologia Catalana. El pas immediat serà reclamar, en estricta coherència, una titulació independent de Filologia Valenciana, per no "subordinar-nos" al català i augmentar-nos l'autoestima?

Els pregaria una resposta, però no pas a mi. Més aviat invitaria aquests professors de Filologia Catalana a explicar-ho a la seua Universitat, a la d'Alacant i a la de Castelló, a Acció Cultural del País Valencià, al Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament i a Comissions Obreres, i a tots els llicenciats en Filologia Catalana que han hagut d'invertir temps, diners, maldecaps i mala sang per haver de defensar -i guanyar- davant els tribunals allò que alguns dels seus beneficiaris més directes -els qui cobren per ensenyar Filologia Catalana- tan alegrement mercadegen i dissipen.

Francesc Esteve
 
NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Francesc Esteve ha enviat al setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el setmanari.
 
============================================================================================================
 
5)
 

Portal Ausiàs March

 

Al si de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, s'acaba d'inaugurar una Biblioteca d'Autor dedicada al poeta Ausiàs March (1400-1459), dirigida pel professor Rafael Alemany, de la Universitat d'Alacant.

 

La Biblioteca, que s'anirà completant i renovant permanentment, recull digitalitzats un bon nombre dels manuscrits, edicions i traduccions antigues de l'obra del poeta, a més de sengles síntesis actualitzades de la biografía de March i de la caracterització bàsica de la seua obra, respectivament. Així mateix, s'inclouen altres elements tals com algunes imatges relacionades amb el personatge i la seua producció poètica, un documental sobre l'autor i una fonoteca integrada per 17 cançons de Raimon amb textos d'altres tants poemes d'Ausiàs March.

 

L'adreça a través de la qual podeu accedir-hi és:

 

http://www.cervantesvirtual.com/bib_autor/ausiasmarch

 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

Publicat en el diari digital pàgina26.com dimarts 3 de març del 2009
 

Cultura commemora el 550 aniversari de la mort d'Ausiàs Marc

La Biblioteca Valenciana ha estat el lloc que s'ha triat per presentar un portal dedicat al poeta, que va morir aquest dimarts, 3 de març, fa 550 anys. El web s'allotja en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. En l'acte han participació la consellera de Cultura, Trini Miró, el rector de la Universitat d'Alacant i vicepresident de la Fundació Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Ignacio Jiménez Raneda i Rafael Alemany, director del portal i membre de l'AVL. A l'hora de donar a conéixer el llegat del poeta s'han organitzat dos exposicions que arrepleguen obres dels fons de la Biblioteca Valenciana i de l'Arxiu del Regne. A més a més, una exposició itinerant mostrarà, de manera didàctiva, la vida i obra del poeta. També s'editaran nou facsímils que es van publicar abans del segle XX. Es tracta d'edicions publicades a València en 1539 i 1560, a Valladolid en 1555 i de les sis que es van publicar a Barcelona en 1543, 1545, 1560, 1864, 1884 i 1889.
 
La Direcció General del Llibre, Arxiu i Biblioteques posarà en marxa durant el darrer trimestre de l'any dos exposicions que volen recuperar les edicions que s'han fet del poeta, des del segle XV fins al present. La primera tindrà lloc al monestir de Sant Miquel dels Reis, on es podrà veure estudis, catàlegs d'exposicions, cartells i gravats que mostraran la importància d'Ausiàs March al llarg dels segles. La segona exposició tindrà lloc a l'Arxiu del Regne de València i estarà formada per una selecció dels documents del segle XV relacionats amb el poeta i l'entorn familiar. L'Editorial Barcino ha presentat aquest dimarts, a l'Octubre, una antologia que porta per títol «Per haver d'amor vida», a càrrec dels filòlegs Francesc J. Gómez i Josep Pujol. Tot seguit, Marc Granell, Maria Josep Escrivà i Josep Piera han recitat poemes d'Ausiàs Marc.  
 

============================================================================================================
 
 
6)

Un Jove d'Elx crea el Fotolog en Català

Des del Casal Jaume I d'Elx, volem felicitar a tots els joves que heu fet posible el Fotolog en la nostra llengua i animar-vos a continuar iniciant noves campanyes per a la normalització de la nostra llengua.
 
http://www.flog.cat/
http://www.fotolog.com/
http://www.youtube.com/watch?v=2sef4eBIIk8&eurl=http://www.flog.cat/

Fotolog.com ja està en català gràcies a la campanya de
Flog.cat

La comunitat catalana d'usuaris de Fotolog creada per un jove il·licità i administrada per joves, Flog.cat, ha aconseguit el seu objectiu de que Fotolog.com, és el lloc web de publicació de fotografies més gran del món dedicat a blogs fotogràfics. Actualment té més de 18 milions d'usuaris, que poden carregar fotografies i un petit text, dins el concepte inicial de ser un diari fotogràfic. El popular lloc web de blogs fotogràfics, inclogués el català. Fotolog estava disponible en set idiomes: espanyol, anglès, alemany, francès, portuguès, holandès i suec. A partir d'ara també estarà en català, basc, italià, txec i polonès.

La campanya de flog.cat es va iniciar al Juny de 2008. Després de 9 mesos, ha sortit efecte, havent-se recollit 1500 signatures del manifest que demanava la inclusió del català a Fotolog.com degut a l'alt nombre d'usuaris catalanoparlants del servei.

Fa uns mesos, Fotolog.com es va posar en contacte amb l'equip de flog.cat amb l'interés d'incloure l'idioma i es van iniciar els treballs de traducció i col·laboració conjunta.

La majoria de la traducció ha estat feta per una empresa especialitzada, però un grup de joves de flog.cat també va participar-hi en la traducció d'una part important del portal.

Flog.cat, degut a la notícia, acaba de renovar-se amb la versió II, amb més interactivitat entre els usuaris i amb seccions noves. A la web els usuaris poden registrar-se i tenir una fitxa personal on poden carregar fotos i rebre comentaris, donar a conèixer el seu Fotolog i conèixer a la resta de gent. La web compta amb un fòrum i un xat, entre d'altres.

La nova versió de flog.cat l'hem feta amb les mateixes ganes que al principi vam inaugurar la primera, amb ganes de fer crèixer i aprofitar la gran xarxa social arran de Fotolog.com i també plantejar-nos nous reptes i noves campanyes per seguir lluitant pels drets del català i dels catalanoparlants.
 
============================================================================================================
 
7)
 
Article publicat en la revista semestral Les Notícies de Llengua i Treball (desembre del 2008)
 
 
Llengua i ús, la revista dels sense nom
 
 

Joan Tudela

Àrea de Llengua i Comunicació

de la Fundació Comaposada

 

Algunes publicacions de la Generalitat de Catalunya –només algunes– han assolit la maduresa. Penso, per exemple, en la Revista de Llengua i Dret, editada per l'Escola d'Administració Pública de Catalunya. O en el butlletí informatiu Flaixos d'actualitat, fet des de la Secretaria de Política Lingüística. O en la revista quadrimestral Llengua i ús, que és on volia anar a parar: acaba de començar una segona vida, ara com a revista digital, després de quaranta números editats en suport paper. El clic que n'obre la porta és aquest: http://www.gencat.cat/llengua/liu.

 

Llengua i ús va venir a aquest món, l'any 1994, a ser alhora tribuna i lectura de la gent de la nostra àrea idiomàtica que tenim una relació professional amb la llengua. El que justifica la vida de Llengua i ús és, sens dubte, l'existència d'un públic lector ben concret: la gent del gremi de la llengua.

 

Un ofici sense nom, per cert: un cop més, el sabater és el més mal calçat. Un estrany pudor professional fa que la paraula lingüista es reservi als grans lingüistes, de Pompeu Fabra cap amunt. O ni això, perquè representa que Pompeu Fabra era gramàtic i lexicògraf i, per tant, tampoc ell no era lingüista. Es veu que els lingüistes són només els que es dediquen a la lingüística, és a dir, a la ciència ideada per Ferdinand de Saussure. Els altres gremis –els juristes, per dir-ne només un– no tenen aquest problema.

 

Total, que la gent de l'ofici sense nom, que jo anomeno els qui tenim una relació professional amb la llengua i altres s'hi refereixen amb locucions encara més llargues i menys col·loquials, necessitàvem, necessitem un noticiari propi i la veritat és que aquesta funció la fa bé Flaixos d'actualitat, però també necessitàvem, necessitem una revista que tracti les qüestions professionals de fons i és aquí on entra en escena Llengua i ús, editada també, lògicament, per la Secretaria de Política Lingüística.

 

Nosaltres els sense nom –i jo encara rai, perquè tinc la sort de tenir també altres oficis que sí que tenen nom, com ara escriptor i periodista– som la gent que treballa sobretot en aquests àmbits: la mateixa Secretaria de Política Lingüística, el Consorci per a la Normalització Lingüística, el Termcat, la xarxa lingüística interdepartamental de la Generalitat, els serveis lingüístics de les Universitats i els de les organitzacions de l'àmbit civil, més els estudiosos del fet lingüístic. 

 

Poc o molt, el llenguatge dels articles de Llengua i ús és, naturalment, un llenguatge professional. I els temes de fons que s'hi tracten també, esclar. Cada revista s'ha d'adaptar al públic lector a qui s'adreça i en aquest aspecte Llengua i ús no és pas una excepció.  A més, el subtítol de la revista no enganya: revista tècnica de política lingüística. En l'etapa actual, la revista, que ha augmentat notablement el nombre de subscriptors i ha posat al nostre abast els continguts dels quaranta números de l'etapa impresa, s'estructura en cinc seccions. Són aquestes: models, experiències, instruments, recerca, ressenyes.

 

Una de les gràcies de la nova naturalesa digital de Llengua i ús és que ara és literalment a l'abast de tothom. De tothom que sàpiga llegir en català, s'entén. A http://www.gencat.cat/llengua/liu tothom pot llegir i, si vol, també imprimir les idees, les experiències, les noves eines, les investigacions, les ressenyes dels llibres i els webs d'aquest ofici sense nom, dedicat –això sí– al més omnipresent dels nostres temes socials: la llengua.

 

NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Tudela ha enviat a la revista Les Notícies de Llengua i Treball i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en la revista.

 

============================================================================================================
 
8)

Convocatòria EXTRAORDINÀRIA (d'estiu) per a la realització dels Cursos de Formació Tècnica o Específics del Pla de Formació Lingüisticotècnica en Valencià del professorat no universitari (cursos de capacitació de valencià per a docents).

DOGV 9-3-2009 (presentació de  sol·licituds entre l'11 de març i el 7 d'abril del 2009)

http://wwws.gva.es/Prop/prop.jsp?id_proc=1574&idioma=VA

============================================================================================================
 
9)
 

Vicent Usó presenta “El músic del bulevard Rossini” a Vila-real

 

La novel·la va quedar finalista de la darrera edició del premi Sant Jordi

 

Vicent Usó presentarà divendres que ve, 13 de març (19,30 hores), a la Llibreria Ausiàs de Vila-real, la seua última novel·la, “El músic del bulevard Rossini”. L'acte, que organitza l'A.C. Socarrats, comptarà amb la participació de la periodista Ana Artero. La novel·la va quedar finalista de la darrera edició del premi Sant Jordi i ha estat editada per l'editorial barcelonina Proa.

 

“El músic del bulevard Rossini” ens presenta la història de Tadeusz, un violinista provinent d'un país de l'est d'Europa que ha vist marcada la seva vida per una cursa d'obstacles que ha de superar per poder desenvolupar la seva vocació. En primer lloc, ha de salvar les reticències del pare a seguir estudis artístics; més tard, problemes familiars faran que haja d'abandonar els estudis musicals, al temps que comença a fer aigües una relació sentimental. Malgrat tot, Tadeusz no abandona el somni de convertir-se en un violinista de prestigi. Així, decideix apostar fort i acceptar la proposta d'un desconegut que l'invita a marxar del seu país a la recerca d'una oportunitat a la rica Europa occidental. Però, una volta allí, el somni no s'acaba mai de concretar i, a més, haurà de pagar un preu elevat a les màfies que controlen el tràfic de persones. Finalment, haurà d'enfrontar una decisió molt difícil: o renunciar a les il·lusions que s'havia fet o posar en perill l'amor de la dona que estima. Escrita amb un llenguatge molt planer, amb tocs d'ironia, el sentit de l'humor que plana per tota la narració no li impedeix d'abordar plenament el drama de molts éssers humans en l'Europa del segle XXI. Segons el jurat del premi Sant Jordi, tot i que podria semblar la història d'un fracàs, “El músic del bulevard Rossini” és, en el fons, una novel·la de denúncia social, honesta i melancòlica.

 

Vicent Usó (Vila-real, 1963) ha escrit 11 novel·les, amb bons elogis de la crítica i amb notable èxit de públic: “La mirada de Nicodemus” (1995), “La taverna del Cau de la Lluna” (2001), “L'herència del vent del sud” (2002), “Crònica de la devastació” (Premi Andròmina dels Octubre, 2002), “Les ales enceses” (finalista del premi Sant Jordi, 2004). És un dels pocs escriptors valencians vius que ha estat inclòs, amb entrada pròpia, tant a l'Enciclopèdia Catalana com a el Diccionari de la Literatura Catalana. A més d'escriure novel·la, fa articles d'opinió, periodisme cultural i guions per a teatre i televisió.

 

Vila-real, 10 de març de 2009

 

============================================================================================================
 
10)
 
Publicat en el número 135 de la revista Quizedies
 

Traient la Llengua

 

Les llengües minoritzades a la UE: blanc o negre?

El Consell d'Europa (47 estats), féu públic (11/12/08) un informe avaluant el compliment de la Carta Europea de les Llengües regionals o Minoritàries a Espanya. Carta (firmada per Espanya en 1992) que té reconeixement jurídic i en què experts fan recomanacions en matèria de Justícia, Administració o Educació. Recolzava el model d'immersió lingüística català i lamentava que l'Estat no treballara el multilingüisme, basant-se en informes de les administracions i en treball sobre el terreny, constatant el retrocés de les llengües minoritzades, i sent molt crítics amb el País Valencià “perquè falta garantir un model en valencià en tots els nivells educatius i tot el territori”, deien.

El PP aconseguí, però, el 17/2/09, a instàncies de l'eurodiputat L. Herrero, un informe crític del Parlament Europeu contra la immersió lingüística en català, considerant "essencial" la possibilitat de triar la llengua en què han d'educar els fills, i tot per la intoxicació de "no es permet als pares triar". Mentides: la llei de política lingüística reconeix eixe dret (l'últim curs, 23 alumnes van sol·licitar castellà).

Senyors de la UE: estudien, observen, miren i no es refien dels apologetes de la "Llengua Imperial" "amenaçada" i "maltractada". Perquè, miren per on, el mateix dia, el PP català i Ciutadans critiquen l'anunci "Encomana el català", de promoció de la llengua, dient que "és un atemptat contra el dret a la pluralitat lingüística i va en contra del castellà", que es pretén "convertir immigrants en nacionalistes" (no nacionalistes castellans, és clar), etc. La presidenta del PP de Catalunya, A. Sánchez-Camacho, indica que "és trist que es perda el temps en discursos polítics que no interessen a ningú": la Generalitat, per a ella, hauria de dedicar "tots els esforços" a la crisi, famílies, pimes, etc. Això de les prioritats va com els convé, perquè el "Manifiesto" de Savater i tropa era d"Interés Nacional", i Dolores de Cospedal, en campanya per l'eleccions basques, solta (21/2/09) que "tratar de imponer una lengua (parla de l'èuscar, clar) és una dictadura". Ahí sí que interessa el tema lingüístic? Massa barra.

"No passaran, les ones dels catalans!".

Parlava en un article anterior de la "campsada" (12/2/09) de no claudicar amb l'homologació de valencià i català ("Però això no passarà mai, mai!", rematava Camps). Consideren certes resolucions judicials per torcar-se el cul, vorejant la prevaricació, i mira que hi ha sentències ratificant l'homologació. La terra és quadrada, sí senyor.

I ara, contra la invasió catalana. El 12/2/09 el Congrés dels Diputats aprovà una esmena sol·licitant al Govern de ZP que no s'impedisca la recepció de televisions entre autonomies que compartixen “un mateix sistema lingüístic”. Camps, ja ho sabem, està per la tasca d'impedir la recepció ací de TV3, pel repartiment de TDT a amics castellans de la seua vena (13, a gent investigada per Garzón). Com diu J. Garí (21/2/09), si això ho fera Hugo Chávez, bramarien; si ho fa Camps i contra Catalunya, tot val. Creu Garí que els "molesta com es pot fer televisió en català des de l'honestedat deontològica, la qualitat en els continguts i el respecte al pluralisme ideològic. Valors clamorosament absents de C9". Sí. Són al·lèrgics sense remei a la informació veraç i a l'opinió lliure.

"Deteriorament democràtic en els mitjans de comunicació".

Amb aquest títol hagué una taula redona a la Casa de la Marquesa (25/2/09) en què –deia la nota- una de les qüestions que serien analitzades era "la discriminació dels mitjans en valencià". El moderador fou Néstor Novell (!?). Els nostres lectors assidus es preguntaran si estava qualificat aquest senyor per a moderar el debat. Com jo.

 

Jesús Escrivà, 28 de febrer de 2009

 

NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Jesús Escrivà va enviar a la revista Quizedies i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també al butlletí InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat a la revista.
 
============================================================================================================
 
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://infomigjorn.drac.com/alta
Si voleu posar-vos en contacte amb l'administrador d'InfoMigjorn, escriviu a l'adreça InfoMigjorn@telefonica.net
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
 
============================================================================================================