InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [9.000 membres]
 
Butlletí número 94 (dimarts 10/03/2009) - Informació triada per Eugeni S. Reig
 
1) Lois Oreiro - O estigma da língua / Salvador Cot - El patuès ja és aquí
 
2) Albert Pla Nualart - La llengua no s'encomana

3) El País Valencià amplia l'oferta educativa al xinès però bloqueja la del català / Vicent Brotons - Flan chino Mandarín / Alfred Bosch - Mandarins
 
4) Jesús Escrivà - Joan Pellicer Bataller, per sempre
 
5) Màrius Serra - Encomanar?
 
6) Ajudes econòmiques per a la realització d'activitats de promoció de l'ús del valencià
 
7) Diccionari Triat
 
8) Cultura rep els fons bibliogràfics de Francesc Almela i Vives
 
=======================================================================================
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://mailings.migjorn.cat/alta/
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
=======================================================================================
 
1)

 
AVUI.cat, dijous 26 de febrer del 2009
 
http://www.avui.cat/article/opinio/54819/o/estigma/da/lingua.html

O estigma da língua

Lois Oreiro, periodista
 
Ací podeu llegir-ne la traducció en català : http://www.avui.cat/article/opinio/54818/lestigma/la/llengua.html
 
Galicia leva trinta anos de normalización política sen normalización lingüística. A língua galega arrastrou, e arrastra, o estigma do rural e da incultura. O ascenso social leva parello falar castelán: símbolo, aínda hoxe, de riqueza e de certo nivel de estudos.

As clases medias fálanlle castelán aos seus fillos na casa e interrompen a transmisión da língua entre xeracións. Velaí a pedra de toque do devalo da língua. O método de supervivencia do idioma propio de Galicia, o método de resistencia durante séculos, foi a familia. E agora, cando as nais deixan de falarlle galego aos fillos, é cando se pon de manifesto a inoperancia das que son as mellores leis, institucións e orzamentos a prol do galego que tivo Galicia en toda a súa historia. Boas pero seica mal adaptadas a este tempo.

O castelán pasou de ser imposto polo poder a ser considerado símbolo, língua de poder. E as nais obran en consecuencia. A escola, a universidade, a Xunta, a Real Academia e as distintas institucións galeguistas foron inoperantes contra esa ecuación maniquea que está a destrozar ao galego: o urbano é o oposto ao rural. A língua propia das cidades é o castelán porque o galego é a propia das aldeas. Máis emocional ca útil. Para a globalización e a internet disque non vale. E iso que entronca con centos de millóns de lusófonos de todo o mundo. Pero nin así. Evocar Portugal, na castelanizada sociedade galega, tamén sona a atraso.

Naturalmente as vangardas cultas non pensan así. Porén, non conseguiron ser imitadas; nin tampouco influiron gran cousa nesa pobre ficción de progreso monolingüe.

O galego vaise convertendo en língua litúrxica, propia de actos oficiais. Os políticos fálano cada vez peor e as subvencións de fomento da língua úsanse para comprar incluso aos medios de comunicación que a repudian. A iso engádanlle a utilización do galego na loita partidaria, metendo medo cos presuntos excesos cometidos nas escolas catalás e vascas, e xa teñen o panorama completo dos lastres do galego.
 
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Publicat en el diari AVUI (pàgina 4) dissabte 28 de febrer del 2009

http://paper.avui.cat/article/opinio/155918/patues/ja/es/aqui.html

El patuès ja és aquí

Salvador Cot / Director d'edicions / scot@avui.cat
 
Aquest cap de setmana, a l'AVUI.cat volem ensenyar unes pinzellades de Galícia, una nació que sempre ha estat una referència llunyana per al catalanisme, eternament fascinat per les batalles basques.

Però la veritat és que, en molts sentits, els gallecs són un mirall més aproximat, més útil per reflexionar. Allà la identitat també està molt vinculada a la llengua i és per aquest flanc que aquella nació ha entrat en decadència. En un article molt recomanable, el periodista Lois Oreiro ens deixa glaçats: "El gallec es va convertint en llengua litúrgica, pròpia d'actes oficials. Els polítics el parlen cada cop pitjor i les subvencions de foment de la llengua s'utilitzen per comprar voluntats, fins i tot de mitjans de comunicació que la repudien".

Ni Galícia ni Catalunya són possibles, com a entitats polítiques reconeixibles, sense el gallec i el català. I el problema és que gran part dels parlants d'ambdues llengües estan lliscant, de forma subtil però constant, cap a un patuès del castellà. De moment, el procés encara és reversible, però no ho serà indefinidament.

===========================================================================================================
 
2)

Article publicat en el diari AVUI (pàgina 25) dijous 26 de febrer del 2009

http://paper.avui.cat/article/dialeg/155744/la/llengua/no/sencomana.html

La llengua no s'encomana

Albert Pla Nualart / Filòleg
Tant de bo les llengües s'encomanessin, com les malalties. Amb uns quants virus podríem tancar les escoles d'idiomes. Per desgràcia, aprendre una llengua, sobretot si es fa de gran, demana constància i disciplina i només té sentit quan els beneficis de saber-la compensen aquest gran esforç.

L'ÚLTIMA CAMPANYA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA insisteix, altre cop, en la necessitat que els catalanoparlants parlem sempre en català, sobretot als immigrants. Segons diuen les dades, tenim un mal vici: més d'un 70% ens passem al castellà si ens parlen en castellà. Però també som molts els catalans que, com Luther King, tenim un somni: el somni que parlant sempre en català la gent somriurà i ens ho agrairà. Aquest somni el fa realitat l'espot de la campanya, és un somni amb estètica de Bollywood, tan eufòric i impactant com Slumdog millionaire i, també, igual de fals i trampós. Trampós perquè ignora el conflicte. Ignora que el català només pot avançar fent retrocedir el castellà i que això és dolorós per a la meitat de la població, que sent el castellà com la seva llengua. Ignora que la magnífica convivència lingüística a Catalunya, tan lloada pels progres espanyols, s'ha aconseguit gràcies a l'educació dels catalans, que cedim la llengua al primer signe de mala maror; la mateixa educació que la campanya vol extirpar. Ignora que aquesta llengua que venem com la clau de l'èxit és, sens dubte, un plus en certs casos, però resulta quasi pintoresca en molts dels llocs de treball a què pot accedir un immigrant.

PERÒ IGNORA, SOBRETOT, QUE LES LLENGÜES no avancen a base de bon rotllo sinó quan un marc legal les imposa, les fa necessàries, i ho fa, a més, en detriment de la llengua fins llavors dominant. El castellà no va avançar a Catalunya perquè els castellanoparlants fessin ballarugues i ens seduïssin amb el seu salero, sinó perquè va ser durant 40 anys l'única llengua a l'escola i als mèdia, l'única llengua oficial i l'única que parlaven els milions d'immigrants que vam rebre als anys 60 en les pitjors condicions per poder-los integrar. Aquest va ser el seu salero.

LA IMPOTÈNCIA DELS NOSTRES POLÍTICS per afrontar el conflicte els porta a negar-lo i a esperar que, miraculosament, allò que només poden aconseguir les lleis, ho aconseguim al carrer en el dia a dia els catalans conscienciats. Ens vénen a dir que la feina que ells no gosen fer la fem nosaltres, que si de cas ells ja ens faran els coros.

AQUESTA CANÇÓ DEL "DEPÈN DE TU" fa massa temps que la sentim. Perquè som molts els que, des de sempre, fem l'esforç de parlar tant com podem en català amb tothom. I en tot aquest temps hem après unes quantes coses. Hem après que passar-se al castellà, és, de vegades, una qüestió d'educació -amb el turista passavolant-, de vegades quasi de supervivència -amb el metge argentí saturat de feina al CAP-, de vegades de sensibilitat -amb la dona de fer feines magribina que neteja l'escala-. I també hem après a deixar-nos de sentir culpables si al final d'una dia esgotador cometem el pecat de fer passar la comunicació per davant de la llengua, conscients que aquell taxista expansiu i graciós es tancarà en un mutisme sorrut, quasi hostil, si li anem contestant en català.

PERQUÈ HI HA UN PRINCIPI TÀCIT DE COMUNICACIÓ universal: si tots parlen la llengua A i només alguns parlen la llengua B, els contactes lingüístics impredictibles es faran amb A. I en tot cas fer-los amb B demana temps, seducció i complicitat. Justament el que costa tant d'aconseguir en els contactes apressats i impersonals d'un món cada cop més global i urbà. Sabem, per tant, que si no modulem l'ús del català segons la situació, podem acabar provocant rebuig. I això ens fa tibar i afluixar com bonament podem, conscients que si la corda es trenca tots hi sortim perdent. Per això, quan des de Política Lingüística ens amonesten perquè cedim el català, ens vénen ganes de dir-los que en lloc de gastar-se els nostres impostos fiscalitzant-nos la privacitat, tinguin ells el coratge d'afrontar en el terreny polític i legislatiu el conflicte que nosaltres afrontem cada dia al carrer fent equilibris entre la necessitat de comunicar-se i la fidelitat a la llengua.

 

===========================================================================================================
 
 
3)
 
Publicat en El Punt (edició de Barcelona) dimecres 25 de febrer del 2009
 

El País Valencià amplia l'oferta educativa al xinès però bloqueja la del català

 

Enric Orts

 

El conseller d'Educació valencià, Alejandro Font de Mora, va anunciar ahir que el seu departament incorporarà l'ensenyament del xinès mandarí en els centres públics de secundària del País Valencià a partir del curs 2010-2011 com una assignatura optativa.

 

En el seu parlament el responsable polític va emmarcar la iniciativa dins de l'«aposta» del seu govern pel plurilingüisme, en què va incloure el castellà, l'anglès i el xinès, però no el valencià [català]. «Amb el castella i l'anglès arribem a més de 1.500 milions de persones i ara arribaríem a 3.000 milions de parlants amb les tres llengües», va assegurar.

 

L'anunci de Font de Mora es produeix en plena negociació amb la comunitat escolar, que el passat desembre va convocar una vaga del sector, finalment ajornada de manera indefinida. La protesta denunciava, entre altres qüestions, els escassos recursos amb què la conselleria dota els programes multilingües i la manca de competència en un tercer idioma dels alumnes.

 

Una oferta negociadora de Font de Mora va fer tornar sindicats i associacions de pares i mares a la mesa. Aquesta oferta incloïa una suspensió temporal de l'ús obligatori de l'anglès com a llengua vehicular en l'assignatura d'educació per a la ciutadania, tan criticat per la comunitat educativa per la seua «improvisació».

 

Immersió paralitzada

 

L'entusiasme amb què la Generalitat Valenciana proclama la introducció de terceres llengües en el sistema escolar contrasta amb la paralització dels programes d'immersió en valencià, que només arriben a un de cada quatre escolars. I això que, segons l'entitat Escola Valenciana, la demanda duplica l'actual oferta de places en aquesta modalitat. El País Valencià amplia l'oferta educativa al xinès però bloqueja la del català.

 ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 
Publicat en el diari Levante-EMV dijous 26 de febrer del 2009
 
 
Podeu traduir l'article amb www.internostrum.com

Flan chino Mandarín

Vicent Brotons

Mi madre lo preparaba como nadie. Bueno, como nadie, no, como casi todas las madres. Me encantaba ver las cajitas de Flan chino Mandarín con aquel señor de ojos rasgados, sombrero cónico y fina trenza. Disfrutaba oliendo los sobrecitos, el aroma a vainilla. Ayudaba removiendo la leche mientras mamá echaba con delicadeza el aromático y dulzón preparado en polvo. Mi padre solía comentar, ante la imagen del chino mandarín, alguna de las secuencias que recordaba de su cine de juventud, las de las películas de Fu Manchú. Yo creo haber visto alguna en mi tierna infancia, sería que la olvidarían en algun trastero del cine de mi pueblo y el cámara, cuando no tenía nada mejor que pasarnos, nos la proyectaba para regocijo de pequeños y mayores. Cuántos recuerdos?
Y de repente, el inefable Font de Mora -¿qué sería de la educación valenciana sin sus ocurrencias?- vuelve a recordarme el flan de la infancia, las películas futuristas de mi padre, las nebulosas imágenes de mi cine de pueblo. Harto de dar la vara con Educación para la Ciudadanía en inglés, nos propone que nuestros estudiantes aprendrán optativamente chino mandarín en Secundaria. Ese era el gran secreto de su plan plurilingüe, el chino mandarín.
«Con el inglés y el castellano nos entenderemos con 1.500 millones de humanos y si a eso añadimos el chino mandarín pasarames a 3.000 millones», ha dicho, más o menos, don Alejandro. No sé si me dará tiempo a hablar con todos, lo intentaré. Aunque su argumento de «idiomas de comunicación masiva» me recuerda -lo confieso, este consejero valenciano dispará mi capacidad evocativa como nadie- el chiste de Casen: «-¿Sabía usted que cada vez que respiramos mueren tres chinos? -¿Cada vez tres? ¡Ah, ah, ah! -¿Se puede saber que hace? -Me acabo de cargar nueve chinos». Ya , ya sé que és políticamente incorrecto, pero aprender idiomas, según este estrepitoso consejero, es tambien algo parecido a respirar. Tot ben senzill i ben alegre!
No dijo nada del valenciano, o casi nada, pero me temo que el día que lo nombre será para argumentar positivamente a favor del idioma nativo con alguna frasecita como esta: «Y nuestros escolares tendrán a la semana un minuto de valenciano en un aula, eso sí, ambientada como si fuese una barraca o un mas, el profesor o la profesora vestidos de labrador, fallera, de moro o de cristiano, y enseñandoles a saludar y decir pequeñas obscenidades -"Bon dia", "Adéu", "Toca´m els collons", "A fer la mà"- para así poder relacionar-se con los lugareños, es decir, pastores, labradores, artesanos y algún que otro intelectual universitario. De este modo las niñas y los niños valencianos se podrán comunicar con 3.000.000.257 ciudadanos del mundo», por ejemplo.
Efectivamente, después de las declaraciones de Font de Mora he hecho uso de un método de análisis y crítica distinto al habitual para comentarlas. En lugar de ponerme riguroso, científico y racional, he optado por el marxismo, el de Groucho, por supuesto.

*Departament de Filologia Catalana. Facultat d´Educació. Universitat d´Alacant.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Article publicat en el diari AVUI (pàgina 64) dijous, 26 de febrer del 2009

http://paper.avui.cat/article/ultima/155810/mandarins.html

Pel darrere

Mandarins

Alfred Bosch
Els que no vivim a València no sabem el que ens perdem. Els mandarins del PP d'allà van per nota: d'acord amb la seva solució final plurilingüe, han suggerit introduir a l'escola el seu idioma vocacional, el xinès mandarí. No és cap aixecada de camisa, no, com ha denunciat el gremi dels mestres. És un propòsit en ferm, fruit d'una política molt rumiada i pensaments dignes del Llibre roig de Mao -banda blava al llom.

Riu-te'n de les maragallades aplicades a la pedagogia. El conseller valencià del ram, Alejandro Font de Mora, és un autèntic guru de l'enginyeria lingüística. Primer la brillant idea d'ensenyar citizenship en anglès, per allò del yes, we can, tombada per un ordinari no, we can't dels indígenes desagraïts, que prefereixen el patuès provincial a la panacea universal. I ara aquest agermanament tan prometedor entre dues superpotències, la tarongera i la mandarinera, criticat també per la xusma més rústica.

A mi m'encantaria haver anat a l'escola tot xino-xano, i haver-ne sortit amb un bon chop suey cultural. Per això vull trencar una llança -què dic ara, una bateria de totxos, com l'amic Bruce Lee- a favor dels designis multicultis de la Generalitat de baix, poblada de genis incompresos. Caram, és que tenen més raó que els sants: si fóssim trilingües (castellà, anglès i xinès) tindríem catifa de luxe a mitja humanitat, i gaudiríem d'una força comunicativa gairebé planetària.

Els beneficis serien colossals. A tall d'exemple: ara hi ha qui reclama que la població costanera de Calp reculli la denominació de Calpe, molt pròpia i autèntica ella. Doncs escolta, no hi guanyaríem deixant caure l'idioma dels llauradors, posats a fer, i abraçant el trilingüisme globalitzador del PP? La cosa quedaria en el bonic trinomi Calpe / Bald / Me la tallo (la cueta). No us sembla molt més comunicatiu?

Encoratjo el bon Font de Mora que no s'arronsi: que s'esforci a embotir-hi encara una altra llengua. Mira, per l'amistat que ens uneix, li'n proposo una de franc: la dels escarabats piloters. Ei, que n'hi ha un munt, molts més que no pas xinesos, i sempre trobaríem feina, perquè de merda mai no en falta. Que semblaríem animalons? Que perdríem la dignitat? Que trairíem les nostres arrels, la nostra condició? Au va, no ens obsessionem per temes identitaris sense futur.

===========================================================================================================
 
4)
 
 

Joan Pellicer Bataller, per sempre

 

Dels dies 5 al 7 de febrer, i coincidint amb el segon aniversari de la dolguda mort del nostre irreemplaçable amic i mestre, se celebraren les "Jornades de Medicina Rural i Cultura Popular al País Valencià. Homenatge a Joan Pellicer i Bataller", patrocinades per l'Ajuntament de Gandia, el CEIC Alfons el Vell i la Universitat Politècnica de València, i organitzades pel Seminari d'Estudis sobre la Ciència, l'Ajuntament de Gandia (Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia), el CEIC Alfons el Vell, la Universitat Politècnica de València (Escola Politècnica Superior de Gandia), i les Universitats d'Alacant, Jaume I, Miguel Hernández i de València.

Tret de l'acte inaugural (a l'Aula Magna de l'Escola Politècnica Superior de Gandia) les altres sessions es realitzaran a la Casa de Cultura Marqués de Gonzàlez de Quirós de Gandia. Es treballaren temes en tres sessions: El dijous 5, de vesprada, "Salut i Assistència Sanitària al Medi Rural"; el divendres 6, de matí, "Salut i Alimentació", i de vesprada, "Etnobotànica i Medicina Popular".

Però fou el dissabte, 7 de febrer, després d'una excursió pel matí a la Marjal, quan, a les 19 h., visquérem la "Sessió d'Homenatge a Joan Pellicer".

El periodista J. M. Alcañiz Castells projectà el reportatge muntat amb material del programa "Les nostres Plantes" ("Medi Ambient", Punt 2) on Joan ens delectava amb el seu verb i saviesa. Amb els llums apagats, tots ens sentírem commoguts en veure'l viu, xipollejant com un xiquet en l'aigua d'un abeurador (algú dels presents, m'ho digué la meua néta, plorava i reia al mateix temps). Perquè ma néta anava amb mi (corda i poal!). I quan encengueren els llums em va dir: "Iaio, tens els ulls rojos" (després, xafardejant ella en el decurs de l'acte i durant la participació del públic, va veure més ulls rojos, veus trencades i algun altre plor).

I és que hi havia un esperit que ens unia a tots i que aquell homenot ens havia comunicat, en el sentit més estricte de comunió amb Gaia i/o Diània.

Daniel Climent i Giner, Catedràtic de Ciències de la Natura en Alacant i autor del llibre "Les nostres plantes", llibre que Joan i jo teníem feia anys, féu una semblança bio-bibliogràfica de l'amic. Se'l notava emotiu i, com tots, convençut de la gran tasca de misser Joan i l'estímul personal i col·lectiu en tots nosaltres. És curiós que en el torn obert després de la taula redona posterior parlaren persones que l'havien conegut, que havien begut d'ell, que s'emocionaven: es demanà la creació d'una Càtedra Joan Pellicer, que tots consideràvem de justícia.

En la taula rodona participaren el biòleg i Cap de Secció de Protecció dels Recursos Naturals, CIEF-G.V., Emili Laguna Lumbreras; el biòleg Carles Arnal Ibàñez, professor de Biologia i Geologia i membre d'Acció Ecologista-Agró, i el metge de la Unitat de Digestiu de l'Hospital Francesc de Borja i membre d'AISSA, Francesc Devesa i Jordà. Curiosament aquest metge (Joan ho era també), argumentà amb fets que Joan no estava allunyat de la Medicina en si i ens recordà la seua quilomètrica tesi doctoral, que hauria de ser publicada.

Els llibres de Joan Pellicer i Bataller estaven allí, a l'abast, a l'entrada de la sala, per comprar-los. Si bé ja els tinc, dedicats per l'amic, un àlbum de cromos, "Lluors de Gaia", treball primerenc (1989) de Joan, em retornà a quan el vaig comprar per a les meues filles menudes. Com que no sé per on para, entre tota la meua paperassa, i perquè la meua néta gaudira apegant cromos (i puc dir que ho va fer molt a gust, i va llegir-ne alguna cosa) li'l vaig comprar, quan marxàvem, acabat l'acte.

I vaig enyorar Joan, amic i company. I vaig pensar (com sempre) que el seu llegat seria més gran si no ens hagués deixat. I, dia sí i dia també, em pregunte qui beurà ara, amorosament, els coneixements i les paraules dels comptats savis de la ruralia que queden, i que són cada dia menys.

Els seus coetanis enyorem la seua presència. He vist generacios joves que també. Mentre jo visca, i com que sé que la Natura li agrada, lluitaré per transmetre a la meu néta, si més no, espurnes d'aquell esperit curiós i enamorat de Diània i Gaia que tant sentia i tan bé transmetia el mestre Joan Pellicer i Bataller.

 

Jesús Escrivà i Garcia, 13 de febrer de 2009

 

===========================================================================================================
 
5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 7 de febrer del 2009
 
Motacions

Encomanar?
 
Màrius Serra

La nova campanya institucional de promoció lingüística es fonamenta en dos elements: l'auge del musical d'estètica bollywoodiana i el concepte de transmissió que recolza sobre el verb encomanar. De la música, no en diré ni gall ni gallina. La cartellera barcelonina en va plena, de musicals, la majoria dels quals cantats, ai, en castellà. És l'ús d'encomanar, el que m'interessa. S'aposta per un sinònim positiu de contagiar. Va bé. Els refredats s'encomanen, però l'optimisme també i les rialles més sorolloses són encomanadisses. Si fossin contagioses remetrien a malaltia. Encomanar també significa "confiar a algú de fer alguna cosa". Quan la Secretaria de Política Lingüística va encarregar aquesta campanya a uns creatius, els la va encomanar. Els devia demanar idees per mirar de combatre un tic nefast propi dels esclaus lliberts: més d'un 70% dels catalanoparlants canvien de llengua de manera automàtica quan algú se'ls adreça en castellà. Al capdavall, els creatius es van encomanar a l'acolorit multiculturalisme per mirar de fer canviar d'hàbits la senyora Maria i el senyor Jordi. Més els valdria encomanar-se a tots els sants.

 

===========================================================================================================
 
6)
 

ORDRE d'11 de febrer de 2009, de la Conselleria d'Educació, per la qual es convoquen ajudes econòmiques per a les associacions cíviques sense finalitat lucrativa per a la realització d'activitats de promoció de l'ús del valencià en 2009. DOGV de 26-2-2009). Fins al 16-3-2009.

 https://www.docv.gva.es/portal/portal/2009/02/26/pdf/2009_2180.pdf

 

===========================================================================================================
 
7)

                 

Diccionari Triat
 
Jesús Escrivà i Garcia
 
                       
===========================================================================================================
 
8)
 
Publicat en el diari digital pàgina26.com dimecres 25 de febrer del 2009
 
 
El Diari Oficial de la Comunitat Valenciana ha publicat aquest dimecres la resolució que informa d'aquesta donació, formada per 21 caixes de monografies i fulls, publicacions periòdiques, retalls de premsa i manuscrits. D'acord amb l'informe emés pels tècnics, la donació és de gran interés ja que permetrà incrementar el patrimoni bibliogràfic i documental. La Biblioteca Valenciana ja disposava de material donat per Almela Vives, ja que en 1997 es va incorporar part de la biblioteca després que els fills la recuperaren després d'un robatori. Francesc Almela i Vives (1903-1967) fou periodista, poeta, director dels darrers números de «Taula de Lletres Valencianes» (a la imatge, membres de la redacció) i director del Centre de Cultura Valenciana.

Es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de València i va dirigir l'arxiu i la biblioteca de l'Ajuntament del cap i casal. Va dirigir la revista mensual «Valencia atracción», de 1945 a 1967. Va col·laborar a «Las Provincias i al «Diario de Barcelona».

============================================================================================================
 
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://mailings.migjorn.cat/alta/
Si voleu posar-vos en contacte amb l'administrador d'InfoMigjorn, escriviu a l'adreça InfoMigjorn@telefonica.net
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
 
============================================================================================================